Vanitat de vanitats diu l'Eclesiastès, vanitat de vanitats. Tot és vanitat!
¿Què en reporta l'home de tot el seu treball en què malda sota el sol? Vanitat de totes les coses.— Se'n va una generació i en ve una altra, però la terra dura sempre. El sol s'aixeca, el sol es pon, corrent cap al seu lloc, d'on torna a alçar-se. Se'n va cap al migjorn i gira cap al nord; voltes i més voltes fa el vent, i encara torna a giravoltar. Tots els rius corren al mar, i el mar no s'omple, i continuen anant sempre al mateix lloc (…)
Per a tot hi ha el moment,
i un temps per a cada cosa sota el sol.
Temps d'infantar i temps de morir.
Temps d'infantar i temps de morir.
Temps de plantar i temps de collir.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d'enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps de llançar pedres i temps d'aplegar-ne.
Temps de llançar pedres i temps d'aplegar-ne.
Temps d'abraçar i temps per estar-se'n.
Temps de cercar i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d'esquinçar i temps de cosir.
Temps d'esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d'estimar i temps d'odiar.
Temps de guerra i temps de pau.
Tots els comentaris, de la Bíblia de Montserrat. Però el text combina la proposta montserratina amb la de la bíblia interconfessional amb el resultat que a mi, particularment, més em satisfà.
. . . . .
vanitat
[s. XII; del ll. vanĭtas, -ātis 'buidor; vanitat']
f 1 Qualitat de va. La vanitat dels plaers del món.
2 Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents. Una persona carregada de vanitat. Tenir una vanitat insuportable.
L'Eclesiastès és un llibre petit, però revolucionari en l'ordre de les idees. El seu títol hebreu, Cohèlet, d'una arrel que vol dir «reunir», es refereix al seu autor i ha estat traduït en la versió grega per Ekklesiastés. Sota aquest enigmàtic epítet d'«home de l'assemblea», que tant pot referir-se al president com al públic, s'amaga una gran personalitat. No és el rei Salomó, encara que ho vulguin simular les al·lusions de 1:1-16 i la disfressa reial de 2:4-10. El llibre és tota una altra cosa que unes «confessions» del rei savi penedit. Es tracta d'un ensenyament sapiencial, però molt original, que no se cenyeix gaire a les doctrines tradicionals ni tampoc a les formes. El llibre propugna una tesi central que es repeteix a tots els capítols, però sense procedir per una demostració massa lògica, sinó per una espontània associació d'idees que rodegen el pensament bàsic. «Tot és vanitat», diu l'Eclesiastès a cada pas. És la conclusió a què ha arribat després d'haver indagat els ensenyaments de la vida i d'haver pouat a totes les fonts. La vida li apareix una absurditat, si tot s'acaba amb la mort. Com a conseqüència, escriu que no hi ha res millor per a l'home que menjar i beure i divertir-se; això l'acompanya en el seu treball durant els dies de la leva vida que Déu li ha donat sota el sol (8:15).
Uns el titllen d'epicuri, altres, d'estoic. La majoria, amb mires més apologètiques que exegètiques, volen considerar l'obra com un conglomerat de sentències de tendència diversa, procedente de moltes mans i destinades a corregir-se mútuament. Però la unitat global, cal mantenir-la sense prejudicis. Tret del títol i de l'epíleg, el llibre, tot i presentar dificultats, pot ser atribuït a un mateix autor, indubtablement un «savi», erudit i original, que devia ensenyar a Jerusalem cap a la meitat del segle III a. C. Es demostra obert a totes les tendències filosòfiques del temps. Escriu en hebreu, però el notem influenciat per l'arameu i el fenici, i fins per l'egipci i l'acàdic. El seu estil recorda de lluny el de la diatriba grega. El seu llenguatge és hiperbòlic, com escau a un semita, i cal matisar les seves afirmacions i negacions, sovint només dialèctiques.
El cos de doctrina pot sorprendre a primer cop d'ull. Però Cohèlet no és ni un jueu imbuït de doctrines profètiques ni un cristià ple de coneixement revelat i d'esperança. Coneix la tradició històrica i doctrinal del seu poble, però se'n troba espiritualment desvinculat. El seu Déu no és el Jahvè dels seus pares, sinó un Elohim prou llunyà i prou arbitrari perquè els homes el temin sense preocupar-se gaire d'estimar-lo. És d'ell que ve la vida i la seva fruïció, però el perquè de tot resta per a l'home calculadament amagat. Els homes saben distingir entre el just i el dolent, però Déu afavoreix només el qui li és grat. Una retribució justa no existeix, ni ara ni mai. ¿Per què, doncs, amoïnar-se per ser bo o per ser savi? La saviesa, que sembla la clau de tot, no fa més que afegir-hi decepcions. Tot és vanitat!
Damunt un pensament tan clar fan nosa les interpretacions. Però potser preferiríem que hi calguessin. De fet, l'Eclesiastès no va ser acceptat massa fàcilment ni per jueus ni per cristians. I trobar-lo avui dins el Cànon de les Escriptures pot ser encara, per a alguns, motiu d'escàndol. ¿On és, diuen, el privilegi de la inerrància que acompanya un llibre inspirat? Tot depèn de saber donar a cada llibre el lloc que li és propi. La Revelació està integrada per una sèrie d'elements que mútuament s'esclareixen, tot i contradir-se. La missió de Cohèlet és doble: negant cap altra vida que la present, ens fa estimar les coses d'ara en el seu punt just, sense engrescar-nos-hi massa; de retop, posant en evidència la mesquinesa d'unes satisfaccions que moren, ens empeny, sense proposar-s'ho, a buscar-ne d'altres més estables.
L'Eclesiastès ocupa dignament el seu lloc. La seva lectura remou la inevitable inquietud de l'home posat davant d'ell mateix i abandonat a la seva ignorància. És un testimoni de la seva impotència racional. Però també li és un exemple de sinceritat en la lluita per la busca de la veritat. L'home tot sol no es basta. Li cal trenar el fil (4:12) per anar segur. I és, de fet, la llum cristiana que li ofereix els elements que manquen: vida i mort són termes invertits; desenganys i injustícies serveixen d'estimulants per a anhelar la felicitat veritable; adonar-se de la vanitat de totes les coses significa saberse ja mig col·locat en la dimensió d'eternitat. L'Eclesiastès ha donat un pas difícil, però necessari, en el camí fosc i lent dels homes cap a aquesta llum.
Tots els comentaris, de la Bíblia de Montserrat. Però el text combina la proposta montserratina amb la de la bíblia interconfessional amb el resultat que a mi, particularment, més em satisfà.
vanitat
[s. XII; del ll. vanĭtas, -ātis 'buidor; vanitat']
f 1 Qualitat de va. La vanitat dels plaers del món.
2 Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents. Una persona carregada de vanitat. Tenir una vanitat insuportable.
