- - -
Càlcul de rendibilitat de les SS sobre la utilització dels
presos en camps de treball
Salari mitjà: 6 RM
Deducció per alimentació: 0,60 RM
Vida mitjana del pres: 9 mesos = 270 dies
270 x 5,30 RM = 1.431 RM
Deducció per l'amortització de la roba: 0,10 RM
- - -
Quan en Daniel sortí de la cel·la d'arrest —o més ben dit, quan l'en van treure—, encara més feble, tot i que només hi havia passat quatre dies, estava temptat de maleir l'impuls que l'havia fet romandre viu i a l'infern. Sabia que hi havia estat quatre dies, perquè cada vespre feia una menuda incisió, amb l'ungla, per no descomptar-se: no donaven mai cap explicació i no se seguien pas les normes fixades. El seu delicte, i el del company de la llitera del costat, per mala sort, havia estat d'adormir-se i no sortir a l'hora, un d'aquells matins foscos i glacials. El cos li feia mal encara pertot arreu, dels assots rebuts abans de l'internament i de la duresa del catre, massa curt per a ell: ho feien expressament, n'estava convençut. I encara bo que tenia, entre altres presos, una situació de privilegi, si se'n podia dir així: l'esperaven per treballar a la casa del comandant. Si no, el seu càstig, qui sap quant hauria durat?
Es bufà els dits, entumits de fred, oblidat del tot, d'ençà de molts mesos, de les velles pregàries de la matinada, apreses a la infantesa, el saharit. Després del recompte, que li augmentà la fredor, es posà a la feina, tot pensant que aquell migdia, si més no, tornaria a menjar calent, una aigualida sopa de naps. Les cel·les de càstig eren al costat de la Plaça, l'Apellplatz, on també els reunien per a presenciar les execucions, al lloc més elevat de l'infern. El Dreiflüsselager —el Camp dels Tres Rius, un dels petits, relativament— s'allargava sota seu, i li semblava immens, tapat de boira com era, tot entelat, amb les seves ominoses construccions de l'ombra; els sostres dels barracots eren ben blancs de neu o de gebre, ni ho sabia. Però Sauckel, el comandant, aquell gegant sàdic i refinat, volia conrear gladiols i camèlies, i ell havia treballat amb altres companys en la feina de fusteria de l'hivernacle. Això els oferia, de vegades, un suplement de menjar. Per sort, pensà, no m'han aplicat cap «agreujant», com un a pallissa de record a la sortida; mai no es podia estar segur de res, perquè en aquells camps, una mica marginals, els reglaments no eren seguits d'una manera estricta. Alliçonat, feia quatre dies justos, amb altres pallisses que havia hagut de presenciar, es va ajeure damunt del banc abans que no l'hi forcessin, ell mateix es tirà enlaire la camisa i avall els pantalons.
Aferrant-se al banc, no cridà altra cosa que el nombre de cadascuna de les vint-i-cinc fuetades i com que, tot i el mal que li feien, no s'havia descomptat, no van recomençar a pegar-li, la qual cosa era una diversió freqüent. Fins aquell dia se n'havia escapat, de les vergassades «formals», no dels cops i les empentes. Peerò aquell metge d'uls grisos i freds com l'acer no havia vacil·lat, després d'un cop d'ull superficial, a signar el vist-i-plau per al càstig corporal dels dos companys de barracot. No es recordava que mai n'hagués deixat cap sense signar. El seu esguard li feia venir esgarrifances, l'havia resseguit amb la mirada —i qui sap si considerat apte per a futures vexacions?
Es parlava, entre els presos més veterans, d'un infern pitjor, de viatges sense retorn a altres camps, de noms temibles, i també s'enraonava d'una mena de pobre paradís, una fàbrica on es repartia un suplement de menjar i no es maltractava ningú. En Daniel, però, no volia ni atemorir-se més ni somniar: Calia fer la feina amb atenció i avui li costava. Dins la cel·la les llesques de pa encara havien estat més minses que no a fora, just per sobreviure. Mentre s'aplicava a la tasca, tan bé com podia, sense reposar gens i encara content que no l'haguessin castigat a treballar a la pedrera, recordà l'impuls que li havia salvat —per quant de temps, ja no ho podia saber— la vida.
—Ofici?
La pregunta, en aparença inofensiva, no tothom tenia la sort de poder-la ni tan sols escoltar. Els triats de bell antuvi per a la mort seguien una altra filera: molts infants, vells, dones grans i malalts.
Ràpid, va respondre:
— Fuster, ebenista.
Era una mentida a mitges. Però darrera el seu front pàl·lid havia nascut la resposta, que només més tard raonà per a ell mateix. Semblà que algú l'hi hagués dictada. En aquell temps de persecució, més inexorable que mai, la vida era a la corda fluixa, les persones jueves —i tantes d'altres— funàmbuls inexperts, marcats. Coneixia prou els qui filaven el destí de la gent del seu poble: eren aquella mena d'assassins, aquells oficials de les Waffen-SS, monstres disfressats amb vestits impecables, quan no els esquitxava la sang, ben pentinats, sovint homes de cultura —que estimaven, potser, els seus gossos, la música, que tenien segurament una família. D'aquelles maleïdes mans fines, d'aquells ulls serens o fanàtics, penjava una corda fluixíssima: la vida o un miratge de vida. Per aquests goim* —pensà, en un llampec, mentre sentia la pregunta— no existia l'antic manament «no mataràs». La seva mare ja no havia tingut ocasió d'escoltar-ne cap, de pregunta, s'havia mort al ghetto, molt aviat, i el metge jueu, impotent, parlà de tuberculosi, però ell pensava sempre que de gana i de tristesa, espectre d'ella mateixa.
*N. de l'A. «Goim»: Cristians, no jueus.
Què hi hauria fet, un luthier, a l'infern? Fuster havia semblat, en aquell moment, fins i tot a l'oficial, que inclinà el cap aprovadorament, tot inscrivint-la, una bona resposta; sempre en calien. Però al cap dels mesos, llargs com anys, en Daniel ja en dubtava. Si més no, l'havien tret de la cel·la «clara» relativament aviat —mai se'n sabia la durada, malgrat que «ells» parlaven d'un reglament— i podia veure la llum del dia. A dintre, com que la finestra era minúscula, havia romàs pràcticament a les fosques.
Disposava, n'era conscient, d'un avantatge sobre molts presos: ara treballava a cobert, perquè l'hivernacle el tenien molt avançat i ell acabava una prestatgeria per a ampolles, al celler; havia sentit, per retalls de conversa, que hi hauria altres feines a la casa i potser tindria la sort que també li manessin de treballar-hi. Si em vaig adormir, pensava, és perquè no menjo prou i ho supleixo amb la son. S'havien de llevar ben fosc, a dos quarts de sis, per començar a treballar a tres quarts de set. Els altres presos feien només una pausa de mitja hora, a les dotze, i els qui treballaven a la casa i les dependències del comandant, els dies que havien acomplert la feina al seu gust exigent i erràtic, gaudien d'una hora de repòs. A la tarda l'horari s'allargava fins a dos quarts de set: just a temps per al magre sopar, el recompte llarguíssim i la nit —sense esperança d'una alba més benigna.
Però els diumenges, Sauckel no volia sentir soroll de matí, perquè el dissabte a la nit o bé tornava tard o bé celebrava les seves petites orgies a casa, i per no despertar-lo els esclaus podien començar força més tard. I aquests petits avantatges, sempre amb la por que s'acabessin, eren les úniques esperances que es volia permetre —no pensar més enllà, no recordar gaire, ignorar fins i tot les fiblades de dolor que de tant en tant li enrampaven el cos. No enyorar l'Eva, potser ja morta, amb la qual a hores d'ara estaria casat, sense la guerra. No recordar les seves abraçades dels últims temps, els seus llavis càlids, passades les primeres setmanes de relació encarcarada, quan els hagué presentat l'intermediari, segons el costum de la comunitat.
Es trobava tan feble, avui, que haver sentit desig li semblava cosa d'una altra vida, d'una altra persona. Només una certa ràbia el sostenia sense defallir, perquè no volia donar l'espectacle d'un desmai a aquella colla de hienes, els führers, els kapos. Contra la seva voluntat, el pensament el dugué cap a les primeres setmanes d'internament al Dreiflüsselager, quan encara havia tingut algun ràpid contacte furtiu amb alguna presonera, amagats rera qualsevol tanca, uns moments al vespre. Aviat van separar homes i dones amb una filferrada elèctrica, que havien hagut d'ajudar a instal·lar, però amb la poca virior que tenia, tant li feia.
Tornava a tenir gana. Era jove, i de mena de vida. El dinar només l'enganyaria, la gana. Potser la cuinera, d'amagat, li passaria restes de menjar, alguna vegada s'havia arriscat a fer-ho, quan Ell reposa llegint, havent dinat. Cinc hores de treballar, amb aigua de castanyes i un bocí de pa de sègol el menaven, quasi, al defalliment. De cop, mentre eren al vestíbul, a punt de sortir, tres pomes d'or —era un miratge?— rodolaren per terra amb una riallada sonora; tots quatre treballadors es posaren de quatre grapes al trespol per collir-les, mentre el comandant es divertia, les empenyia amb el peu. En Daniel no se sentia gens ferit en el seu orgull ajupint-se a agafar-ne una: la indignitat era en el que es divertia amb la seva fam. Una bota negra que semblava enorme amenaçà la seva mà, després s'enretirà, empenyé més lluny la fruita, però ell al capdavall es va apoderar de la poma. No li van prendre, tampoc no li atiaren els gossos quan hi clavà queixalada, perquè decididament Ell s'havia llevat de bona jeia. Una veu de noia el cridà, des de dalt. El secret deixava de ser-ho, es veia que la bonica prostituta li havia fet el pes i potser tindrien dos o tres dies de tranquil·litat. Potser. La tarda li semblà molt llarga, tot i el record de la poma.
Després dels dies passats tancat a la cel·la, la llitotxa la va trobar fins i tot tova. Els companys, poc o molt pollosos com ell, un suport càlid, conegut.
El van despertar, aquesta vegada. No es podia tornar a quedar adormit! Aleshores ningú no el salvaria dels agreujants temibles, i la mirada del metge Rascher no era cap bon averany. Malgrat que encara se sentia dels cops, la nit li havia passat en un son i, potser per la companyia, sense malsons. El «secretari» del barracot el va treure d'un altre món. En somnis es trobava al seu taller, tan ben endreçat, treballant en la construcció d'una viola, entre l'olor coneguda i agradable de la fusta, les coles i els vernissos —no el baf del barracot. A dalt, la seva mare cantussejava tot cuinant el dinar, que també feia una flaire deliciosa. Tot eren sensacions delectables: el sol daurava les fustes, els arrencava reflexos com de posta, càlids, d'or vell tenyits de vermell i, curiosament, de blau i tot. Contrastant amb els seus tons, l'acer de la seva col·lecció de ganivets de violer resplendia amb el seu fred brillant.
Totes les peces sense obrar, tallades per a futurs instruments, lluïen les seves aigües, oloroses, i entremig hi passava l'aire, assecant-les a poc a poc, amb el seu germà, el temps. Ho havia après ja del pare, mai no feia servir una fusta que no fos tallada de cinc anys. De bon avet de les muntanyes i d'erable, d'arbres on havien niat els ocells. On el vent havia cantat —com després ho faria l'arquet. En el somni cada peça i cada eina brillaven com joies, i de fet ho eren, les modestes joies de la seva corona d'artesà. Somniant, es trobava en un dels punts més delicats del seu treball: posant al seu lloc, dintre la viola, l'ànima, aquesta menuda peça d'avet, d'aigües fines i espesses, que estava a punt de deixar anar, ben vertical, ben recta, just darrera la pota dreta del pontet. Però, què passava? Les mans li suaven, l'ànima se li esmunyia fora de lloc, relliscava abans d'hora! Li havia quedat massa curta, inservible. Hauria de recomençar-la de bell nou. Però la viola es tornava fonda, fonda...
Unes mans que el sacsejaven el van despertar en aquest moment del somni. La viola s'havia quedat sense ànima. Li semblà un mal averany.
No ho era, però, el somni, de culpable. Ni calia cercar lluny cap auguri dolent. El tenia al davant, allà mateix. El mal averany era, tot senzillament, l'alba. L'alba d'un dia nou, a la Gehenna, al Camp dels Tres Rius.
Una alba fosca, precursora d'un dia de claror grisa i indecisa, una vella flassada damunt el llit gastat del sofriment. Cap malson —pensà— no podia ser pitjor que la crueltat que els voltava i els penetrava, tan indefugible com l'aire que respiraven. Desarmats davant seu, indefensos com nadons. Li semblava que tothom els havia abandonat, fins i tot Jahvé, a les mans d'un odi per a ell incomprensible. Havia sentit a parlar, al seu pare, d'antics exilis i progroms, al temps dels avis, però ell havia passat una infantesa i una adolescència tranquil·les, més aviat, havien celebrat amb una festa alegre el seu Barmitzvah (*) com el del germà gran i només la mort, per malaltia, del pare, havia trencat aquella pau. Potser per això la tempesta els havia sobtat d'una manera més inesperada, els senyals amenaçadors, els núvols que s'ennegrien li havien passat a ell, submergit en un ofici que l'apassionava, inadvertits, com si no anessin cap als seus. S'havia posat, al començament de la tirania, la groga estrella de David sense pensar que era el senyal per a la mort, com es pinten els pins per a la destral, i no s'havia despertat ben bé a la nova i brutal realitat fins al dia terrible que li van saquejar el taller —no gaire lluny, cremava la vella sinagoga del barri, on, d'infant, s'havia sentit segur entre el teixit del llarg talèd del seu pare, que el feia anar a les festes al seu costat, ben sovint. Des d'aleshores, pensava ara, cada dia era un pas que els enfonsava més i més a les aigües llotoses que els engolirien a tots.
Era el segon dia de feina d'ençà que havia sortit de la cel·la i no sabia per quin motiu se li va fer més llarg que el primer. S'adonava que li pujava al cor un defalliment, un fatalisme que tirava a la desesperança. En coneixia els senyals: havia vist emmalaltir companys de lager, deixar-se anar cap a la mort; ara, jeien soterrats als turons del voltant. Ell era més jove, però, intentà d'encoratjar-se, lluitaria un quant temps. Arribà cansadíssim al barracot, no tenia ganes d'enraonar, pensava només a jeure. Més tard, extenuats, entraven els qui acomplien tasques a l'exterior i a la pedrera.
Hi va haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d'esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure'l tan prim, tan demacrat. S'abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Camp dels Tres Rius, va conèixer una sensació d'alegria. L'Eva era viva, l'informà el seu veí, i estava relativament bé. L'havia vista, mentre ell hi feia una reparació, a la fàbrica d'uniformes militars que dirigia Tisch: el paradís de què es parlava en veu baixa al camp. Sí, l'Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat de l'industrial li feia comprar de la seva butxaca per als treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarina... o de mantega!
Enraonaven fluixet, en la nit fosca. El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella, abans, havia estat en un altre camp de nom terrible; no sabia què li havia tocat de sofrir, però havia sobreviscut i . tenia més aviat a prop.
—Si pogués fugir i veure-la...
—Ni hi pensis! —l'advertí en Freund—. Podria ser la mort per a tu.
N'havia presenciat molts, d'afusellaments a l'instant per veritables o suposats intents de fuga: eren ràpids a disparar, els Porcs, i el Comandant en persona no en feia altre estat de matar els presos a trets.
Un company rondinà
—A veure si em deixeu dormir, vosaltres!
—Demà t'explicaré més coses, si som vius.
La curta conversa havia deixat en Daniel desvetllat. Tot i que no era gens fantasiós, s'imaginava la seva Eva, asseguda a la màquina de cosir, les mans petitones fent córrer la roba, les cames boniques sota la màquina, movent incansables el pedal. Li agradava més, però, de representar-se els seus llavis molsuts no damunt dels d'ell, sinó llepant la capa d'untuosa mantega sobre el pa de sègol, les beneïdes llesques gruixudes, pensava, que la farien romandre viva, que li tornarien una mica de lluïssor als ulls foscos i irisats. No li tenia enveja: aquesta visió li llevà la desesperança, tot l'endemà treballà amb una mica de ganes de viure, altra vegada.
La tarda, llarguíssima. El vespre, interminable. Esperava la nit amb desfici per beure més notícies de la boca del seu amic.
Enraonaren més fluix, encara, van intercanviar notícies de les dues famílies: una llarga necrologia.
—La Regina, la teva neboda petita, s'ha salvat!
Un oficial alemany, li digué —després descobert i enviat al front de Rússia—, va treure molts infants del ghetto, d'amagat, en caixes de roba; pel que sabia, la nena era a casa d'un músic client d'en Daniel que no era jueu, un alemany del Sudets, un got de bons sentiments. Sí, és clar que el coneixia, en Rudi, va respondre, és casat amb una cosina llunyana meva. Vivien fora de Cracòvia, a casa l'avi, va dir en Freund, l'havien feta passar per neboda i tots tenien papers aris. Potser se salvaria, quasi segur. Era la que tenia més possibilitats de sortir-se'n, com a neboda d'un ari pur, aquella petita de tres anys, si els que li feien de pares aconseguien de refer-la de la desnutrició del ghetto. Déu meu, com ho desitjava.
