Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em poguessis estimar,
ma il·lusió fora complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s'hi veuria
la llum de l'agraïment
i a tota hora et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè enmig de tants esculls
ells fossin la meva guia.
Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.
Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s'assembla a n'el cel blau
que al cor ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m'hi trobo tant bé,
Roser, la meva Roser,
vulgues fer-me companyia.
------
Fragment de l'article de Joan Safont al digital de cultura Núvol, el 4/XII/2014
(…)
‘Rosó’ va ser composta l’any 1922, com una peça musical de l’obra Pel teu amor, pel músic Josep Ribas i Gabriel sobre lletra de l’escriptor i periodista Miquel Poal-Aregall. Aquest darrer, a banda de prolífic dramaturg, va col·laborar al diari catalanista La Veu de Catalunya, d’Un enemic del poble, revista impulsada per Joan Salvat-Papasseit, i Catalunya Teatral i redactor de la revista Feminal, pionera del feminisme a Catalunya. Precisament, Poal-Aregall es casaria l’any 1930 amb l’escriptora i conferenciant feminista i catòlica bisbalenca Llucieta Canyà, autora l’any 1934 de L’etern femení, autèntic best-seller del que en podríem dir l’autoajuda de l’època adreçada a la dona, publicat amb pròleg de Josep Maria de Sagarra.
Llucieta quedà vídua aviat, i poc després de morir Miquel Poal, nasqué pòstumament l’únic fill de la parella. Però, és una dona, Rosó, la “filla” més coneguda de Poal-Aregall. Deslligada de l’obra en que havia nascut, aviat es convertí en peça obligatòria del repertori d’Emili Vendrell, la veu més popular la Barcelona dels anys 20 i 30, però sobretot esdevé l’exemple més paradigmàtic de l’arribada de la cultura de masses al nostre país, un fenomen que va tenir lloc, precisament, entre la Primera Guerra Mundial i l’etapa final del Noucentisme i la Dictadura de Primo de Rivera, tenint com a apogeu els anys republicans, segons Joan Manuel Tresseras, un dels seus màxims especialistes.
Són els anys d’esplendor dels teatres del Paral·lel, dels dàncings i el music hall, de la sarsuela catalana tossudament reivindicada pel director del TNC Xavier Albertí, de l’esclat del cinema amb pioners nostrats com Fructuós Gelabert, l’aragonès radicat a Catalunya Segundo de Chomón o Francisco Elias i esperits inquiets com Jaume Carner Ribalta que somiava en convertir Barcelona en el Hollywood català, de l’arribada de les noves modes europees i americanes, com el jazz, els còctels –que tindran com a temple, a partir de 1934, el Boadas– o la cocaïna, en que s’aferma el futbol com a esport de multituds –l’any que s’estrena Pel teu amor, el FC Barcelona del llegendari crack Josep Samitier també estrena l’estadi de les Corts–, juntament amb la boxa, i que es funden revistes de tarannà modern com D’Ací i d’Allà o Mirador, que conviuen amb moltes d’altres publicacions polítiques, informatives, comercials, satíriques, esportives o infantils.
Rosó, extret de la Vikipèdia
Rosó o Pel teu amor és una cançó catalana composta el 1922 per Josep Ribas i Gabriel, sobre lletra de Miquel Poal-Aregall.[1] Malgrat haver estat escrita dins la comèdia musical Pel teu amor molt aviat s'independitzà i fou incorporada al seu repertori per molts cantants, com Emili Vendrell.[2] És una cançó per a veu d'home, però ha estat adaptada sovint també per a veus femenines. Passà a ser una peça popularísssima de la que se n'han fet versions des de les de caràcter operístic (Supervia,[3] Kraus,[4] Aragall,[5]Carreras,[6] Villazón,[7] Mariola Cantarero[8] (en castellà i també en català) fins a les més senzilles, passant pel bolero, etc. La seva fulgurant popularitat la posà en el punt de mira dels avantguardistes Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà que l'escarniren per sentimental al seu famós Manifest Groc el 1928,[9] tanmateix la cançó esdevingué el màxim estàndard de la música vocal popular catalana, i s'ha popularitzat per tot el món, fins i tot amb versions lliures de Mireille Mathieu, Dyango, Moncho[10] o Marina Rossell i Juan Perro.[11] El disc de la Marató de TV3 de l'any 2014 incorpora una versió glam rock a càrrec del grup osonenc Obeses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada