Mercè Rodoreda, Tarda al cinema (1958)

"Tarda al cinema" forma part del recull Vint-i-dos contes, guardonat amb el premi Víctor Català l'any 1957 i publicat per Editorial Selecta el 1958. Mercè Rodoreda s'hi va referir anys després al pròleg de La plaça del Diamant, suggerint la connexió entre Colometa i la protagonista d'aquest conte.

El text, extret de Vint-i-dos contes, reeditats al vol. 12 de la Història de la literatura catalana, publicada per Orbis i Ed. 62, a Barcelona, el 1984. Pel que fa al cine Rialto que s'hi esmenta, podria tractar-se del que hi hagué al carrer Rosselló, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia, a Barcelona. S'havia inaugurat el 1928, però només dos anys després la sala va canviar el seu nom pel de Rosellón Cinema. Finalment, durant la República va convertir-se en Cinema Íntim a començaments de l'any 1933 i, després de 1939, en Cine Íntimo fins a les acaballes de la dècada de 1950, que tancà portes. Barcelona encara conegué un altre Rialto, de 1941 a 1943 i de 1954 a 1977, a la plaça de Calvo Sotelo, avui Francesc Macià. Precisament aquesta última temporada de Rialto va començar amb l'estrena de Tarzán y la cazadora...



TARDA AL CINEMA

   Diumenge, 2 de juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts 
i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no podia acabar l'smok. I la mare anava rondinant: -No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare- per acabar-me de fer posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l'ampolla de vi. A l'últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l'smok. Però encara m'havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar una mica en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: -En Figueres diu que més val que no omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat-. El pare ha obert un ull, l'ha tornat a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l'estona ni m'ha mirat. A l'últim m'ha dit: -Anem Caterina-. I m'ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit: -Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat-. Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç. Oh, de seguida m'he adonat del que passava: per la nostra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí, broma. Però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-nos. Jo li he dit: -En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa-." (Ara m'adono que he escrit tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com que això només ho escric per mi és igual.)
   Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla el Tarzan, de perfil. Jo ja sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà pas fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó.
   Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i dresprés tot de bicicletes i després tres o quatre senyors asseguts al voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges Nylon i ell li ha contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo molt quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les manilles.
   Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula sí que s'estimaven. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afusellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota l'espatlla i ja no hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: -No vagis a l'Havre aquesta setmana-. I una senyora de darrera ha fet: -Pst-.
   Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m'adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m'estima i jo crec que sí que m'estima encara que sembli que només pensa a comprar i vendre porqueries. Però encara no és ben bé això el que jo voldria dir. El que voldria saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta. Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però, mira...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada