(Barcelona, 1914 - 1984)
Marcat per les penúries econòmiques de la seva infantesa (el seu pare, metge de professió, va morir quan ell tenia tot just quatre anys), Vinyoli cursà estudis de comerç i, als setze anys, entrà a treballar a l'editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.
La seva trajectòria de poeta arrenca, sergons ell mateix manifestà, de la influència de Rainer Maria Rilke, incitat per una frase seva: «La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències.» Aixi, i amb una formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia a la manera de Riba: com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món, i com una forma de realització espiritual. La poesia és, doncs, una via d'arrelament en la realitat i de transcendència d'aquesta, i el mitjà òptim de salvació, per superar l'estat d'indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.
Joan Vinyoli començà a guanyar els primers premis de poesia durant la dècada de 1950, tot i que el reconeixement públic no li arribarà fins molts anys després, amb el poemari Tot és ara i res (1970). Des d'aleshores i fins a la seva mort, esdevinguda el 1984, va publicar regularment i va rebre diversos reconeixements. Precisament amb Vent d'aram (1976), s'iniciava el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu, malgrat constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l'amor, la mort i la poesia, al costat d'un cert sentit místic on es pregunta per la fe. El seu darrer llibre, Passeig d'aniversari (1984), és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.
Joan Vinyoli començà a guanyar els primers premis de poesia durant la dècada de 1950, tot i que el reconeixement públic no li arribarà fins molts anys després, amb el poemari Tot és ara i res (1970). Des d'aleshores i fins a la seva mort, esdevinguda el 1984, va publicar regularment i va rebre diversos reconeixements. Precisament amb Vent d'aram (1976), s'iniciava el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu, malgrat constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l'amor, la mort i la poesia, al costat d'un cert sentit místic on es pregunta per la fe. El seu darrer llibre, Passeig d'aniversari (1984), és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.
La foto, a Santa Coloma de Farners. Vinyoli va néixer i morir a Barcelona, ciutat on va viure i treballar tota la vida. Tanmateix, en els seus versos hi deixen una empremta fonamental els períodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, en la infantesa, i a Begur en l'edat adulta. Són els dies de la llibertat, on pot gaudir plenament de l'entorn natural i humà d'aquestes dues poblacions de les comarques de Girona, i lliurar-se a la poesia.
A Santa Coloma va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935. Hi fa el triple descobriment de l'amor, la natura i la poesia: el vers "I la natura em crida", que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com digué ell mateix: «De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos.» A Begur, a partir de l'estiu de 1954, hi descobreix l'àmbit metafòric i sensorial del mar. També s'hi referí amb aquestes paraules: "el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur".
A Santa Coloma va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935. Hi fa el triple descobriment de l'amor, la natura i la poesia: el vers "I la natura em crida", que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com digué ell mateix: «De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos.» A Begur, a partir de l'estiu de 1954, hi descobreix l'àmbit metafòric i sensorial del mar. També s'hi referí amb aquestes paraules: "el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur".
Síntesi de Vikipèdia i altres
Joan Vinyoli va publicar Vent d'aram la tardor de 1976. El títol, altament suggeridor i d'una gran sonoritat, fa referència al vent que bufa en aquesta època de l'any i també al·ludeix a la mateixa tardor de la vida, a l'època de decadència i fragilitat física, però de plenitud intel·lectual, moral i creativa. El poeta ja havia utilitzat l'expressió «vent d'aram» en un text publicat als anys cinquanta, Pel camí dels mesos de l'any: «Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes». Ara, però, passat pel sedàs de l'experiència i d'altres poemes, el vent d'aram es converteix en un símbol no només físic, sinó també espiritual i moral.
Vent d'aram recull els grans temes de la lírica vinyoliana: la natura, l'amor, la mort, el temps, el record, la recerca vital, la soledat, l'anhel de trascendència, la creació poètica, el poder de la paraula... L'obsessió pel pas del temps i els seus efectes devastadors recorre el llibre de dalt a baix i és clarament visible en el títol de molts dels poemes: «Temps perdut», «Hora fixa», «Temps», «No tinc ara temps». Així mateix ho fa la mort, que és conseqüència d'aquest pas del temps: «"El que en diem morir"», «El silenci dels morts» o «Pietà». Però Vinyoli també furga en el passat per il·luminar el present, en una mena de viatge catàrtic que l'ajuda a extreure conclusions vitals, metafísiques i morals, com en els poemes «Aplec» o «Temps»:
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.
Espriu, a qui Vinyoli dedica el poema «Temps perdut», li dirà en una carta: «Com afegir cap comentari valedor a una poesia essencial, dura, nua i cristal·lina? Has pagat, pagues i pagaràs un preu molt car pel teu singularíssim do, però no dubtis que en val la pena» (21 d'octubre de 1976). Vent d'aram rebrà el Premi de la Crítica Serra d'Or el 1977.
(...)
Del pròleg de Miquel Martín a l'edició de Vent d'aram, d'Ed62, a la col·lecció Educació 62, el maig de 2015 (primera edició)
Vent d'aram
Joan Vinyoli
AMB RONCA VEU
Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.
Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.
Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
1
TEMPS PERDUT
És hora, ja, de dir
la primera paraula:
Tinc por.
Camino per un bosc
cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.
Tinc por.
Què diu aquest ocell
cantant en una branca despullada?
Temps perdut.
No preguntis,
que no et sabria dir
l'origen de les coses.
Temps perdut.
GORGS
Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
Gorgs.
DIE ZAUBERFLÖTE
Aturada en un bosc
de cedres vells, toques la flauta.
Quina
tonada, no ho sé.
Somreies
feliç.
Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
No deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.
EL LLOC
En arribar a l’indret
dels roures i del cedres, la vellúria
dels quals fa remuntar-nos als besavis,
se m’han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d’aquí, l’insensat afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa
no moure’s,
trobar el lloc.
EL GUANY
Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.
MUNTANYES
En la vida, tostemps
he vist moltes muntanyes
a plena llum, boscos d'avets, de faigs,
com si anés en un vagó de tren
mirant per la finestra.
Quantes fonts
brollaven de les serres i creaven rius!
Tot és inaccessible, lluny i prop.
Reverbera la neu.
No sento
fressa de res.
A mida
que ens envellim tornen les coses
primeres.
L'UNA COSA O L'ALTRA
Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l'ombra d'un salze.
Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.
EL GRANER MORAT
El vent d'aram tremola sobre les muntanyes.
Les teranyines del bosc entelen el foraviat.
Tanca't en el graner
morat de la tristesa.
Fes compte que potser el més important
és collir nous o bé ensacar avellanes,
fer un tast de vi, passar d'un cove a l'altre
castanyes.
Mira, pesa, palpa
la finor de les glans.
AMB GAVARDINA GRISA
Novembre, fes-me de company,
i retrobem les velles castanyeres,
embufandats, amb gavardina grisa,
dient-nos coses de melancolia
sense remei.
Estic ple de muntanyes
de boscos negres de silenci mort.
Fa un fred humit i la remor s'apaga
sobre els grans tous flairosos de fullaca
mullada, que es podreix.
Anem als afores amb l'apagallums
del sagristà, matem un per un
els ciris del vespre.
Entrem en la foscúria que germina.
APLEC
He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent —estendards i cridòria—
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.
Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.
RAMAT
Vénen les cabres d'olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
—que no les prenyin totes.
Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
—roig, gris, morat—, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.
TOTS HO SABEM
Tots ho sabem: la vida
inexorablement fa el seu joc.
Algú, però, diu en la fosca:
La vida riu sense motiu,
la mort té sempre la raó,
com una vella en un racó.
L'HOME DEL VAS DE VI
Visc en silenci.
Veig núvols i gavines sobre el mar.
Les llunyanies se m'apropen.
Tot se'm fa lluny, de cop.
Bec un gran vas de vi
granat i m'adormisso,
mentre la tarda groga en el vinyet
es torna roja sobre la masia.
En ser demà seré encara més pobre.
CAP AL NO-RES
No sé per on camino, sé només
que vaig cap al no-res.
Fa molt de temps que em destrueixo.
No sabré mai on sóc.
No podré veure mai
la veritable mar al fons.
Se'm dóna sols mirar
temporalment les coses.
UNA ALTRA MÚSICA DE LA TARDOR
Cauen les fulles corrugades
cobrint la terra amb una
crosta cruixent,
però l'antiga nafra,
que no supura ni fa gaire mal,
és inguarible.
Jo ara dormo:
deixa'm reposar
sota aquests arbres on s'enrosca l'heura.
Ni vell ni jove, com qui fa un atur
d'itinerant i escolta
la veu dels morts.
EL MOTOR
Engegueu el motor, estrenyeu la fredor
del braç d’aigua que vibra
cap als dipòsits.
Del terrat estant
mireu les illes, la roent estesa
del mar, el matí transparent,
la brusa d’una dona voleiant al vent.
sota una alzina, amb el celatge al fons
—roig, gris, morat—, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.
TOTS HO SABEM
Tots ho sabem: la vida
inexorablement fa el seu joc.
Algú, però, diu en la fosca:
La vida riu sense motiu,
la mort té sempre la raó,
com una vella en un racó.
L'HOME DEL VAS DE VI
Visc en silenci.
Veig núvols i gavines sobre el mar.
Les llunyanies se m'apropen.
Tot se'm fa lluny, de cop.
Bec un gran vas de vi
granat i m'adormisso,
mentre la tarda groga en el vinyet
es torna roja sobre la masia.
En ser demà seré encara més pobre.
CAP AL NO-RES
No sé per on camino, sé només
que vaig cap al no-res.
Fa molt de temps que em destrueixo.
No sabré mai on sóc.
No podré veure mai
la veritable mar al fons.
Se'm dóna sols mirar
temporalment les coses.
UNA ALTRA MÚSICA DE LA TARDOR
Cauen les fulles corrugades
cobrint la terra amb una
crosta cruixent,
però l'antiga nafra,
que no supura ni fa gaire mal,
és inguarible.
Jo ara dormo:
deixa'm reposar
sota aquests arbres on s'enrosca l'heura.
Ni vell ni jove, com qui fa un atur
d'itinerant i escolta
la veu dels morts.
Engegueu el motor, estrenyeu la fredor
del braç d’aigua que vibra
cap als dipòsits.
Del terrat estant
mireu les illes, la roent estesa
del mar, el matí transparent,
la brusa d’una dona voleiant al vent.
TOUS LES JOURS
(MAGRITTE)
La posta baixa per la carretera blava de muntanyes,
darrera nostre, llançats en bicicletes
mal niquelades, de lloguer.
Quan som al canyissar
de vora el gorg m'assec,
espero
la posta que s'acosta.
Per l'embardissat
baixem a l'aigua negra, densa,
del gorg.
Ens despullem, nedem.
Esgarrifor de carpes.
Nas vermell de l'home
que ens mira des del blau.
PISCINA
No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d’una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d’on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d’on sembla que no pugui sortir mai.
En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s’abandona a prendre el sol.
GUARDA'M DELS GANIVETS
No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem arrossegar una recolzada
d'heura estesa per terra amb crits magenta
vivíssims, blancs, vermells.
Ciclàmens, gotes precioses
de sang.
Guarda'm dels ganivets,
que pot passar que em trobi tallant tiges
de flors obertes a la nit, encara
molles de rou, ofertes,
i sols em quedin calzes de cascall.
Anem per l'avinguda de palmeres
fins arribar al fortí
dels alts xiprers ferrissos,
com un manat de llances
cremant fosques al sol.
Mirem, ara la runa dels voltants.
DIES AL CAMP
Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l'hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l'escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissen a l'entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d'un home,
però proclamen tostemps,
dessota l'òxid del tall,
l'antiga força de la mà de l'home.
HORA FIXA
A ple matí la Torre s'esfondrà,
la runa en cataractes omple el bosc;
on es dreçà la pedra a l'or del sol
s'aixeca pols de neu al clar de lluna.
Destí caduc, incoercible canvi.
Atura't:
hora fixa del poema.
2
SORDEJO
Sordejo, però
no cridis. Parla baix.
«If music be the food of love
play on». No tornaré. No tornis.
I must do something of my poverty.
TEMPS
Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tennis
i el ping-pong.
No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.
3
NO TINC ARA TEMPS
No tinc ara temps
de cavalcar els encesos
cavalls.
Sento que tanquen
el bar.
Anem a la segura
mort transitòria
del son.
I fem per començar
noves formes de vida.
La posta baixa per la carretera blava de muntanyes,
darrera nostre, llançats en bicicletes
mal niquelades, de lloguer.
Quan som al canyissar
de vora el gorg m'assec,
espero
la posta que s'acosta.
Per l'embardissat
baixem a l'aigua negra, densa,
del gorg.
Ens despullem, nedem.
Esgarrifor de carpes.
Nas vermell de l'home
que ens mira des del blau.
PISCINA
No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d’una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d’on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d’on sembla que no pugui sortir mai.
En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s’abandona a prendre el sol.
GUARDA'M DELS GANIVETS
No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem arrossegar una recolzada
d'heura estesa per terra amb crits magenta
vivíssims, blancs, vermells.
Ciclàmens, gotes precioses
de sang.
Guarda'm dels ganivets,
que pot passar que em trobi tallant tiges
de flors obertes a la nit, encara
molles de rou, ofertes,
i sols em quedin calzes de cascall.
Anem per l'avinguda de palmeres
fins arribar al fortí
dels alts xiprers ferrissos,
com un manat de llances
cremant fosques al sol.
Mirem, ara la runa dels voltants.
DIES AL CAMP
Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l'hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
del galliner que guarda
l'escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissen a l'entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d'un home,
però proclamen tostemps,
dessota l'òxid del tall,
l'antiga força de la mà de l'home.
HORA FIXA
A ple matí la Torre s'esfondrà,
la runa en cataractes omple el bosc;
on es dreçà la pedra a l'or del sol
s'aixeca pols de neu al clar de lluna.
Destí caduc, incoercible canvi.
Atura't:
hora fixa del poema.
2
SORDEJO
Sordejo, però
no cridis. Parla baix.
«If music be the food of love
play on». No tornaré. No tornis.
I must do something of my poverty.
TEMPS
Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tennis
i el ping-pong.
No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.
3
NO TINC ARA TEMPS
No tinc ara temps
de cavalcar els encesos
cavalls.
Sento que tanquen
el bar.
Anem a la segura
mort transitòria
del son.
I fem per començar
noves formes de vida.