Anglaterra (Coventry 1922- Kingston upon Hull 1985)
Abans l'havia vist, i fins un cop li vaig donar menjar.
Acabava de fer malbé el seu món discret,
sense remei. No va servir de re enterrar-lo:
l'endemà em vaig llevar i ell no.
El primer dia després d'una mort, la nova absència
sempre és igual; hauríem d'anar amb compte
Come To Sunny Prestatyn
Laughed the girl on the poster,
Kneeling up on the sand
In tautened white satin.
Behind her, a hunk of coast, a
Hotel with palms
Seemed to expand from her thighs and
Spread breast-lifting arms.
She was slapped up one day in March.
A couple of weeks, and her face
Was snaggle-toothed and boss-eyed;
Huge tits and a fissured crotch
Were scored well in, and the space
Between her legs held scrawls
That set her fairly astride
A tuberous cock and balls
Autographed Titch Thomas, while
Someone had used a knife
Or something to stab right through
The moustached lips of her smile.
She was too good for this life.
Very soon, a great transverse tear
Left only a hand and some blue.
Now Fight Cancer is there.
Waking at four to soundless dark, I stare.
In time the curtain-edges will grow light.
Till then I see what’s really always there:
Unresting death, a whole day nearer now,
Making all thought impossible but how
And where and when I shall myself die.
Arid interrogation: yet the dread
Of dying, and being dead,
Flashes afresh to hold and horrify.
The mind blanks at the glare. Not in remorse
—The good not done, the love not given, time
Torn off unused—nor wretchedly because
An only life can take so long to climb
Clear of its wrong beginnings, and may never;
But at the total emptiness for ever,
The sure extinction that we travel to
And shall be lost in always. Not to be here,
Not to be anywhere,
And soon; nothing more terrible, nothing more true.
This is a special way of being afraid
No trick dispels. Religion used to try,
That vast moth-eaten musical brocade
Created to pretend we never die,
And specious stuff that says No rational being
Can fear a thing it will not feel, not seeing
That this is what we fear—no sight, no sound,
No touch or taste or smell, nothing to think with,
Nothing to love or link with,
The anaesthetic from which none come round.
Extret del recull de Philip Larkin, Aquí: trenta poemes; versió de Josep M. Jaumà i pròleg de José M. Valverde. Col. Poesia del segle XX (Edicions del Mall, Barcelona 1986). Edició bilingüe.
«La figura de Philip Larkin, sobretot tal com ell mateix l'ha presentada en alguna ocasió en declaracions, esdevé molt llunyana de la imatge romàntica convencional del poeta. Fill d'un funcionari, estudià a Oxford, amb els desavantatges d'una greu tartamudesa i d'una forta miopia —la tartamudesa li estalvià, si més no, la temptació d'exercir el professorat, i la miopia el lliurà del servei militar—. Dels aspectes bons de la seva joventut, Larkin n'esmentaria, amb una certa malignitat, l'experiència que les persones grans van resultar ser més amables del que havien estat els infants, mentre ell ho era. (...) Calia treballar, i Larkin es féu bibliotecari, inicialment de forma modesta, però després es convertí en director de la biblioteca de la universitat de Hull, ciutat que, segons ell, era adient al seu caràcter perquè era molt desavinent, a «la perifèria de les coses», però molt en el seu país —la seva fòbia als viatges, sobretot a l'estranger, fou notable—. Larkin tenia una certa vocació de solteria i s'inclinava, si hem de creure'l, més aviat a la solitud amb intervals de companyia que no pas a l'inrevés, que és el que passa normalment. En general, es declara renitent (*) a posar-se a disposició d'algú. Pel que fa a la política, era «de dretes de sempre», i identificava aquesta posició —encara que ell mateix reconeixia que era unfair, «injust»— amb l'estalvi, el treball intens, la reverència i el desig de conservar, mentre que l'esquerranisme, per a ell, era l'oci, la cobdícia i la traïció. Davant l'horitzó de la possible trascendència i sobre el sentit de la mort, Larkin (...) declararia lacònicament: I dread endless extinction, «Tinc por a l'extinció sense fi».
Fragment de la introducció de José Maria Valverde a Aquí. Trenta poemes, en versió de Josep M. Jaumà publicat per Edicions del Mall (Barcelona, 1986)
Renitent. Adj. Que resisteix a la pressió. Figuradament, que refusa d’obeir, que s’oposa persistentment.
The Mower
The mower stalled, twice; kneeling, I found
A hedgehog jammed up against the blades,
Killed. It had been in the long grass.
The mower stalled, twice; kneeling, I found
A hedgehog jammed up against the blades,
Killed. It had been in the long grass.
I had seen it before, and even fed it, once.
Now I had mauled its unobtrusive world
Unmendably. Burial was no help:
Next morning I got up and it did not.
The first day after a death, the new absence
Is always the same; we should be careful
Of each other, we should be kind
While there is still time.
Juny de 1979.
Now I had mauled its unobtrusive world
Unmendably. Burial was no help:
Next morning I got up and it did not.
The first day after a death, the new absence
Is always the same; we should be careful
Of each other, we should be kind
While there is still time.
Juny de 1979.
El poema va ser publicat a la revista Hull Literary Club la tardor d'aquell mateix any.
Philip Larkin, Collected Poems. Faber and Faber, Ltd.
Philip Larkin, Collected Poems. Faber and Faber, Ltd.
A la Miscel·lània 10 anys de Quaderns Crema (Barcelona, 1989) Jordi Larios hi publicà la següent traducció. (Recollit d'una piulada d'Adam Manyé).
La màquina de tallar herba
La màquina se'm va parar, dos cops; agenollat
vaig veure un eriçó aixafat entre les fulles,
mort. Era enmig de la gespa crescuda.
vaig veure un eriçó aixafat entre les fulles,
mort. Era enmig de la gespa crescuda.
Abans l'havia vist, i fins un cop li vaig donar menjar.
Acabava de fer malbé el seu món discret,
sense remei. No va servir de re enterrar-lo:
l'endemà em vaig llevar i ell no.
El primer dia després d'una mort, la nova absència
sempre és igual; hauríem d'anar amb compte
amb els altres, hauríem de ser amables
quan encara hi som a temps.
quan encara hi som a temps.
- - -
Sunny Prestatyn
Come To Sunny Prestatyn
Laughed the girl on the poster,
Kneeling up on the sand
In tautened white satin.
Behind her, a hunk of coast, a
Hotel with palms
Seemed to expand from her thighs and
Spread breast-lifting arms.
She was slapped up one day in March.
A couple of weeks, and her face
Was snaggle-toothed and boss-eyed;
Huge tits and a fissured crotch
Were scored well in, and the space
Between her legs held scrawls
That set her fairly astride
A tuberous cock and balls
Autographed Titch Thomas, while
Someone had used a knife
Or something to stab right through
The moustached lips of her smile.
She was too good for this life.
Very soon, a great transverse tear
Left only a hand and some blue.
Now Fight Cancer is there.
Extret del recull de Philip Larkin, Aquí: trenta poemes; versió de Josep M. Jaumà i pròleg de José M. Valverde. Col. Poesia del segle XX (Edicions del Mall, Barcelona 1986). Edició bilingüe.
Assolellat Prestatyn
Vine al sol de Prestatyn
somreia, des del póster, la noia
agenollada a la sorra
en banyador blanc de setí.
Darrera seu un tros de costa
i un hotel amb palmeres que semblava
sortir-li de les cuixes
i dels braços enlaire alçant-li els pits.
La van posar un dia de març.
A les dues setmanes ja tenia
les dents trencades i un ull guerxat;
unes tetes immenses i una pelvis
fendida ben endins, i a l'espai
entre les cames uns gargots
la feien muntar
uns collons i una polla tuberosos
signats Titch Thomas, mentre que
algú havia clavat un ganivet
o alguna cosa enmig dels llavis
amb bigotis pintats, del seu somriure.
Fou massa bona per a aquesta vida.
Molt aviat una estripada
deixà sols una mà i un tros de blau.
Ara n'hi ha un de Lluita contra el càncer.
- - -
Aubade
I work all day, and get half-drunk at night.Waking at four to soundless dark, I stare.
In time the curtain-edges will grow light.
Till then I see what’s really always there:
Unresting death, a whole day nearer now,
Making all thought impossible but how
And where and when I shall myself die.
Arid interrogation: yet the dread
Of dying, and being dead,
Flashes afresh to hold and horrify.
The mind blanks at the glare. Not in remorse
—The good not done, the love not given, time
Torn off unused—nor wretchedly because
An only life can take so long to climb
Clear of its wrong beginnings, and may never;
But at the total emptiness for ever,
The sure extinction that we travel to
And shall be lost in always. Not to be here,
Not to be anywhere,
And soon; nothing more terrible, nothing more true.
This is a special way of being afraid
No trick dispels. Religion used to try,
That vast moth-eaten musical brocade
Created to pretend we never die,
And specious stuff that says No rational being
Can fear a thing it will not feel, not seeing
That this is what we fear—no sight, no sound,
No touch or taste or smell, nothing to think with,
Nothing to love or link with,
The anaesthetic from which none come round.
And so it stays just on the edge of vision,
A small unfocused blur, a standing chill
That slows each impulse down to indecision.
Most things may never happen: this one will,
And realisation of it rages out
In furnace-fear when we are caught without
People or drink. Courage is no good:
It means not scaring others. Being brave
Lets no one off the grave.
Death is no different whined at than withstood.
Slowly light strengthens, and the room takes shape.
It stands plain as a wardrobe, what we know,
Have always known, know that we can’t escape,
Yet can’t accept. One side will have to go.
Meanwhile telephones crouch, getting ready to ring
In locked-up offices, and all the uncaring
Intricate rented world begins to rouse.
The sky is white as clay, with no sun.
Work has to be done.
Postmen like doctors go from house to house.
A small unfocused blur, a standing chill
That slows each impulse down to indecision.
Most things may never happen: this one will,
And realisation of it rages out
In furnace-fear when we are caught without
People or drink. Courage is no good:
It means not scaring others. Being brave
Lets no one off the grave.
Death is no different whined at than withstood.
Slowly light strengthens, and the room takes shape.
It stands plain as a wardrobe, what we know,
Have always known, know that we can’t escape,
Yet can’t accept. One side will have to go.
Meanwhile telephones crouch, getting ready to ring
In locked-up offices, and all the uncaring
Intricate rented world begins to rouse.
The sky is white as clay, with no sun.
Work has to be done.
Postmen like doctors go from house to house.
1977
Extret del recull de Philip Larkin, Aquí: trenta poemes; versió de Josep M. Jaumà i pròleg de José M. Valverde. Col. Poesia del segle XX (Edicions del Mall, Barcelona 1986). Edició bilingüe.
Aubade
Penco de dia i a les nits m'entrompo.
Em desperto a les quatre, fosc, i miro.
A la finestra aviat hi haurà llum.
Mentre, veig el que sempre és a la vora:
la tenaç mort, ja un dia més a prop,
no deixant pensar en res sinó en el com,
el quan i l'on haig de morir.
Àrides qüestions: però la por
de morir i d'estar mort
em sobta com un llamp i m'horroritza.
Quedo encegat. No de remordiment
—pel bé no fet, l'amor no dat, el temps
malgastat— ni tampoc d'aflicció
perquè una vida pugui trigar tant
a sortir-se'n, o no, d'un mal inici;
sinó per la buidor total, per sempre,
l'extinció cap on ens adrecem
i on ens perdrem segur. Ja no ser aquí
ni enlloc, i això aviat;
no hi ha res més terrible, res més cert.
Aquesta por és distinta, no hi ha truc
que la dissipi. La religió
—brocat vast, musical i tot arnat—
ho intentava, fingint que no moríem,
i arguments capciosos deien que
la raó no pot témer el que no sent
no entenent que això és just el que ens fa por:
cap so, ni gust, ni olor, res per pensar,
per estimar o sentir-se acompanyat,
una anestèsia d'on ningú no torna.
I així duem a frec de visió
una taqueta obscura, un fix calfred
que ho sotmet tot a la indecisió.
Tantes coses no arriben, però aquesta
arribarà segur; això ens exaspera
i esglaia com un forn quan estem sense
gent o beguda. El valor no serveix:
és sols no espantar els altres. Ser valent
ningú no salva. Mors
tant si gemegues com si plantes cara.
Va entrant la llum, l'habitació pren forma.
Apareix clar allò que sabem, que sempre
hem sabut, i sabent que no podem
ni acceptar-ho ni fugir-ne: que quelcom
ha de desaparèixer. Ja els telèfons
preparen els seus drings en els despatxos
tancats, i el món complex, romput, apàtic
es lleva. El cel buit és com una blanca
argila. El treball ens espera.
Carters i metges van de casa en casa.
