Sinopsi de la contraportada, Edicions 62. Barcelona, febrer de 2020.
Així, aquell estiu del 1954, fent el dol extern per la mort del pare amb una tira de tela negra a la solapa i un braçalet negre al braç, dol familiar, i dol interior per l’assolament o dissolució del món que coneixia, contemplava amb convicció perfecta —i amb claredat fins als detalls com el res o lectura del breviari— la forma de vida que havia triat. I és una d’aquelles coses que, més de seixanta anys després, puc recordar vivament però no soc capaç d’entendre: no puc imaginar un adolescent (i molt menys un adolescent d’ara mateix, com algun dels meus nets o dels seus companys...) projectant-se en el seu futur tal com jo em projectava en el meu abans de fer els quinze anys, desitjant una vida com la que jo desitjava, conventual i amb sotana, apartada i tancada, definida per les imatges i devocions convencionals, úniques que realment coneixia: misses i comunions, rituals i oficis sagrats, pregàries, penitència, castedat i puresa, humilitat, el Déu Pare celestial, el Cor de Jesús i el crucifix, la Mare de Déu dolça i amorosa... tot allò que formava la meua pobra cultura religiosa, pobra en substància però rica en emocions, però en tot cas infinitament més extensa que la de qualsevol adolescent actual en qualsevol dels nostres països de suposada cultura cristiana, joves que, almenys la major part, ho ignoren tot d’aquesta cultura (...)
Fragment pàgs. 32-33