Joan F. Mira, El tramvia groc (2013)

“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses. La terra llaurada i regada, els bancals i les plantes, el món vegetal, els animals, la fusta i el metall, eren el testimoni immedat de la diversitat inacabable d'aquest món, i no calia ni tan sols eixir de casa per constatar la infinita varietat de les persones: aquesta varietat trucava tan sovint al picaporta, ens visitava tan regularment, que ja formava part d'una experiència gairebé quotidiana, de tal manera que allò que podia haver sigut insòlit era en realitat habitual. La varietat dels humans no la trobava només al tramvia, al pas per l'hospital o al carrer de les putes: venia a la porta de casa".

Joan F. Mira
El tramvia groc
(Capítol 8, p. 249). Proa, col·lecció "A tot vent" núm. 600. BCN, 2013.



Joan F. Mira, l’home i l’obra
Fragment de la laudatio que l'any 2005 va fer-li Ramon Lapiedra

Joan Francesc Mira, escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromés, agitador cultural i polític ocasional nasqué a la ciutat de València l’any 1939. Haguera pogut nàixer l’any en què vam nàixer gairebé tots, l’any 40. Sembla, però, que des del seu naixement ja estava disposat a transitar per camins propis i no gens convencionals.

El nostre homenot ha excel·lit en totes les facetes creatives, professionals i públiques que acabe d’enumerar. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, dues voltes Premio Nacional de la Crítica (per Borja papa i Purgatori), Premi Sant Jordi de Narrativa (per Purgatori), Premio Nacional de Traducción (per la Divina Comèdia), Medalla d’Or de la Ciutat de Florència, dues voltes Premi de la Crítica Serra d’Or (per Crítica de la nació pura i la traducció de la Divina Comèdia), Premi Crexells-Ateneu de Barcelona, Creu de Sant Jordi, Lletra d’Or al millor llibre de l’any (Crítica de la nació pura), Premi Joan Fuster d’assaig (per Crítica de la nació pura), Premi Andròmina de narrativa (perEls cucs de seda)... No obstant això, malgrat el nombre, la diversitat, i l’entitat de les distincions adés referides, hi ha un dèficit clamorós d’allò que el País Valencià li hauria d’haver reconegut.

Destaca així mateix la trajectòria de servei de Mira al projecte de construcció d’un espai cultural i cívic comú per al conjunt de les terres que compartim una mateixa llengua. Un servei que Mira ha dispensat amb una fidelitat i una perseverància admirables, durant un període de temps que s’acosta ja al mig segle. Durant tot aquest temps el nostre home ha dut endavant una tasca executada amb trellat, amb molt de trellat, sense perdre mai de vista les necessitats i la idiosincràsia específiques del País Valencià: l’única manera d’aconseguir un dia que la majoria de la ciutadania valenciana puga trobar-se a gust al bell mig d’aquell espai comú que ens cal a tots construir contra l’amenaça d’una laminació global.

(…)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada