Empar Moliner, Tot això ho faig perquè tinc molta por (2016) Bullyng

BULLYNG

—Que la mare de la Lara Torner m’ha dit que li fan bullying al nen. Que fa temps que dura —va dir-li la dona.
     El professor Torralba va fer un gest amb el cos que indicava acció. Com si es volgués preparar per a un combat cos a cos que sens dubte guanyaria. Va tirar les espatlles enrere, com en un espasme, i la cara i els braços li van tremolar un instant. No va cometre la vulgaritat de repetir: «Bullying?». Va saber de seguida que era veritat. Havia contestat al telèfon amb un «Digue’m» segur, amb la ema fimbrant i allargassada com el to d’un diapasó. «Digue’mmmm...». Un «digue’m» que donava per fet que si la senyora Torralba li trucava a mitja reunió és que era important, perquè ella no li hauria trucat mai per una fotesa. Però no podia imaginar-se això. Es va imaginar que la càmera de seguretat de la casa s’havia desprogramat. O que el desconvocaven de la ràdio o el convocaven més d’hora. O que algun soci el volia veure. Alguna de les plàcides i estressants obligacions de la vida sempre empresarial del professor Torralba.
     El fill del professor Torralba, físicament, havia sortit a ell. La forma de ser era més aviat com la mare o sobretot com l’àvia materna. La mare (la mare del nen) era una dona prima i rossa, d’aquestes dones primes i rosses que queden bé vestides de blanc (un blanc nou que tothom comprèn que és gràcies a tenir minyona, que, si cal, renta a mà). Era una dona alta i, per tant, considerada elegant. No havia de dur vestits arrapats ni escots com les baixes. Anava a buscar el nen amb sabata plana. I en deia així: «sabata plana», no pas «sabates planes», perquè dir «sabata plana» era més tècnic, més d’algú acostumat a triar roba per a les ocasions. Per als sopars amb els clients de les empreses participades pel seu home es posava granotes de punt escotades per darrere. Es maquillava poc. Sempre semblava que havia dormit moltes hores i que els dies anteriors havia queixalat bròquil cru amb aquella dentadura neta i forta que era sotmesa a una higiene anual gratuïta gràcies a l’assegurança mèdica privada.
     El professor Torralba era un home que si, en lloc de ser un economista que de tant en tant anava a les tertúlies de la ràdio, hagués sigut un camioner, cap dona se l’hauria mirat mai. Tenia uns cabells espessos de Madelman i els ulls massa expressius i violents, amb unes celles que semblaven algues. Sempre havia de vigilar, perquè s’engreixava. Li agradava menjar, i li agradava menjar coses que engreixen, com ara embotits i croquetes. El nen era grassonet com ell, però això, ara, avui en dia, ja no era motiu de bullying com quan ell era petit i no se’n deia bullying, perquè era una cosa normal que algun nen fos el cap d’esquila, l’ase dels cops. D’això n’havia parlat en alguna tertúlia a la ràdio (ell hi anava per parlar d’economia, però com que tenia tanta gràcia, sempre li preguntaven pel tema del dia). Ho havia dit i va haver-hi queixes: tot d’e-mails i tuits en contra d’ell. Que abans es fes no volia dir que s’hagués d’admetre, perquè abans també es cremaven les dones a la foguera, li van dir. I ell en va fer befa amb els altres tertulians (fora d’antena). Ara li semblava recordar que havia dit la paraula «fluixera» i també la paraula «mariconets».
     —Demana una reunió amb el tutor per ya. Vés a buscar el nen.
     —Ara? El porto a casa? No valdria més que l’anéssim a buscar a l’hora, perquè no se senti estrany?
     —I mentrestant que el tanquin al lavabo? —va preguntar ell—. Vés a buscar-lo immediatament. Imme-dia-ta-ment.—Va separar-ho així.
     La dona va dir que sí. Sempre deia que sí. Va trucar al tutor, va demanar una reunió urgent i va dir-li que s’emportava el nen. La reunió va ser per a l’endemà.


Quan el professor Torralba va arribar a casa (per fortuna havia pogut desconvocar un dinar amb els socis del restaurant japonès en què tenia accions), la dona, amb els ulls envermellits, i el nen ja l’esperaven al sofà. Va deixar les claus al plat que tenien al rebedor, va fer festes al gos, que es tornava boig sempre que arribava, va afluixar-se la corbata, va desactivar el so del mòbil. Es va adonar que anava amb l’actitud de qui ha de renyar el fill, no pas amb l’actitud de qui l’ha de consolar.
     —Bueno. Primer de tot vull saber què passa. Quan va començar, què et fan, qui és. Vull els noms de tots.
     El fill se’l va mirar amb ulls de gosset i va fer una ganyota.
     —I no em diguis que no passa res, perquè la mamà ja ha parlat amb el tutor i l’hi ha confirmat.
     La dona va fer una carícia al nen i ell es va apartar.
     Van quedar-se en silenci. El nen no deia res i només sacsejava les espatlles. Feia festes al gos. El gratava per sota dels collarets: el normal, marró, i l’antipuces, blanc.
     —Pau, el que necessitem és que ens ho expliquis —va exigir. I el nen, aleshores, es va posar a plorar en silenci.
     El cor del professor Torralba es va estovar per aquella absència absoluta de soroll.
     —Pau, no t’estem renyant i l’única cosa que volem és que ens diguis qui és, o qui són, perquè els culpables s’hauran de castigar.
     —La mamà ja t’ha dit que no és culpa teva —va afegir la dona.
     El professor Torralba es va posar dret. Va semblar que buscava el power point, per explicar-se.
     —Si t’hem de canviar de col·le et canviarem —va dir—. Demà mateix. Però vull que em diguis qui és perquè això és un delicte. Les persones que fan això van a la presó.
     La dona se’l va mirar. No havia pensat en la possibilitat de canviar de col·legi. Era un bon col·legi, el del nen. Privat. Car. Hi anaven els fills de les principals famílies de Barcelona. Fills d’estrelles de la televisió i de la ràdio, de models, d’empresaris. La néta del president de La Caixa. A ella li agradava coincidir a la porta de l’escola amb aquelles models (i pensar que en el fons no eren diferents d’ella, perquè ella hauria pogut ser model) i amb aquelles segones esposes de les estrelles de la ràdio (i pensar que en el fons no eren diferents d’ella, perquè ella encara tenia cos per ser una segona esposa). Era una escola pensada per als fills de gent amb professions especials. El professor Torralba havia trobat molt bé, el dia que van anar a la reunió, que els nens poguessin entrar més tard de les nou si un dia calia. «Si teniu un viatge i potser el nen us ha d’anar a acomiadar a l’aeroport», va fer el director, «o si un dia —us poso l’exemple del fill d’una violoncel·lista que tenim, la Yoshimi Akamatsu— el nen ha d’anar al concert de la mare i se’n va a dormir tard, no cal que el fem matinar l’endemà. Això també són experiències. Que entri més tard i farem una feina adaptada a ell».
     Al professor Torralba li va fer gràcia aquella manera de fer i de seguida que va poder la va fer servir. Ell no tenia concerts a la nit, tenia algun viatge a Madrid, però que el nen l’anés a acomiadar era una murga. De manera que va pensar que se l’emportaria a veure com donava una classe a l’escola de negocis i aquell dia el va fer entrar més tard. El professor Torralba va estar content de fer-ho, però el nen es va avorrir molt. Era tímid, no tenia la gràcia expansiva del pare. Tots els altres professors, també graciosos, també expansius, alguns dels quals autors de llibres d’economia recreativa o de manuals per reinventar-te si t’havies quedat a l’atur, li preguntaven coses i ell, avergonyit, es quedava amb aquell posat que exasperava tant el pare. «Hola, quin curs fas?», li demanaven tots, invariablement. «Tercer», contestava ell. «Mirant a la cara, Pau, mirant a la cara, a l’horitzó no se’ns hi ha perdut res», el corregia el professor Torralba amb el somriure d’estar en públic.
     —Canviar a mig curs podrà ser? —va preguntar la dona.
     —El que faci falta. Perquè estem d’acord que preferim que perdi el curs que no que li facin de tot, no?
     La mare va abraçar el fill. Ell la va rebutjar amb un gest violent.
     —Això sí que no, eh? —va cridar el professor Torralba—. A la mamà se la tracta amb respecte!
     —Deixa’l, Jordi —va fer ella. Pensava que potser, simplement, estava repetint els comportaments violents que tenien amb ell. Però quins comportaments? Potser només li robaven l’esmorzar. Alguna cosa sexual? El nen, de vegades, semblava amanerat. Ella ho veia, però no n’havia dit res al seu home, perquè li semblava que podria canviar, que encara era d’hora per despertar a la sexualitat. El seu home no era un masclista, ni un homòfob. Feia bromes, això sí, però qui no en feia? Per explicar que algú era gai deia maliciós: «Aquest també circula per la gaia via?». Tindria un disgust si el nen fos gai (o com se n’hagués de dir) però tampoc no el faria fora de casa.
     —Què et fan—va preguntar el pare. Ho va demanar amb to afirmatiu. Sense interrogant. Què et fan. Com si estigués dient «Vine aquí». Com una ordre.
     El nen no parlava.
     —La mare de la Lara Torner diu que et tanquen al vàter. És veritat això?
     El nen es va mirar el pare. No hauria pogut dir res.
     —No ets culpable—va dir-li la mare. Havia estat mirant pàgines web sobre assetjament. Havia llegit què cal fer. Què s’ha de dir als nens. Què no se’ls ha de dir. Una de les coses que se’ls havia de dir és que no eren culpables.
     El pare va tocar-li l’espatlla.
     —Després m’apuntes en un full els noms de tots els que t’han fet mal. Algú se te’n reia?
     El nen va fer que sí amb el cap.
     —Nens? O nenes també?
     —Nenes també.
     —La Carla no?
     —De vegades—va murmurar ell.
     —Algú et feia mal? Et tocava?
     El nen va fer que sí amb el cap.
     —Noms. Tots els que et pegaven o t’abaixaven els pantalons. Et van abaixar els pantalons.
     —No, això no.
     El pare se’l va mirar. Per un moment va semblar que es decebia.
     —Et van tocar el pene?
     El professor Torralba era incapaç de dir «penis». Ell mai diria «penis».
     El nen va encongir-se d’espatlles.
     —Com et diuen a classe. Quin nom t’han posat.
     —Ell també, mentre anava cap a casa, s’havia mirat a l’iPad les pàgines que en parlaven, d’allò.
     El nen va acotar el cap, com si de cop el seu clatell fos una cosa pesant i lletja. Com si el fet que algú li mirés el clatell fes mal, com si aquell clatell (aquell clatell que el mateix barber del seu pare li retallava un cop al mes) fos tan vergonyós i pudent com un cul.
     —Avui anirem a menjar una hamburguesa, tu i jo —va dir, de cop el pare—. Avui et saltes el règim.
     —Jordi, que hagi passat això no vol dir que…—va començar la mare—. I de tota manera no heu d’anar-hi vosaltres dos. Jo també formo part de la família.
     El marit se la va mirar. Amb la cara li deia: «Tu també vols menjar una hamburguesa?». Amb el menyspreu de qui no se sent capaç de renunciar a menjar i viu al costat d’algú que sempre ho fa, que compta les llesques de pa, que aparta les salses, que es tapa la boca amb el tovalló i diu: «Que tipa que estic». El professor Torralba l’odiava quan feia allò. (L’odiava dos cops al dia entre setmana i tres cops al dia els caps de setmana.)


L’endemà al vespre, el professor Torralba va arribar a casa amb un full d’inscripció. Havia remogut cel i terra (ho va dir així) i havia tirat de contactes (també ho va dir així) per aconseguir canviar el nen d’escola a mig curs. No seria una escola tan «bona». Era una escola concertada de capellans. Però no és que fossin gaire religiosos. De fet, el director, amb qui havia tingut la reunió (i li havia causat molt bona impressió), era un home casat i amb fills. No t’imposaven res. Però en canvi tenien la disciplina i la humanitat necessàries perquè el nen estigués bé. L’ajudarien amb el temari. L’ajudarien a posar-se al dia.
     —És molt lluny de casa?—va preguntar el nen.
     —Això és igual, Pau—va dir la mare, suau i severa.
     —Buscarem un psicòleg que t’ajudi —va fer el pare.
     El nen no va fer cap gest.
     —Dilluns comences. Tindrem els llibres demà a la tarda. Avui fas festa i demà també. Aprofita, perquè dilluns ja comences amb tot.
     —No veuré mai més els de la meva classe?
     El pare no va contestar. Va aixecar-se i va anar fins a la vidriera que donava al jardí. El gos, automàticament, el va seguir. Aquell gos el seguia a tot arreu, anés on anés. La mare va dir:
     —Va, anem a dormir. Demà serà un altre dia.
     I com que ell no es movia—d’entrada no es movia mai, quan li donaven una ordre—el va empènyer amb suavitat, com si fos un robot que s’havia d’encarar. Era una mica exasperant haver-lo d’empènyer sempre.
     —Em poses tu el pijama?—li va demanar a la mare.
     —No. Ho has de començar a aprendre a fer tu sol, Pau, els papes no et podem estar ajudant sempre en tot.
     Però el va acompanyar i li va buscar la roba a l’armari. El professor Torralba, així que el va veure desaparèixer, va sentir una glopada de tendresa que abans no havia sentit. Va anar cap a l’habitació. El nen ni tan sols havia començat a despullar-se.
    —Ara començaràs en una nova escola —li va dir—. Tothom estarà molt pendent de tu perquè hi estiguis bé. No passarà com a la d’ara. Ho fem tot perquè estiguis bé, perquè no et torni a passar mai més el que t’ha passat —va fer—. Però... —i aquí es va aturar—tu també has de fer una cosa. Ens has d’ajudar. Ens vols ajudar? Digues.
     —Sí—va grinyolar nen.
     —En aquesta nova escola has d’intentar ser una miqueta obert i simpàtic, una mica com tots. El que et demano és que ara, en aquesta classe nova, tu també hi posis una mica de la teva part. Perquè això no torni a passar tu també has de comportar-te com tots els nens, ni més ni menys. Perquè el que no podem fer és anar-te canviant d’escola cada dos mesos. Ho has entès, Pau?

Recollit de la pàgina web del Grup62.

Empar Moliner, No hi ha terceres persones (2010) La sessió de maquillatge



Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) col·labora a la ràdio, la televisió i la premsa escrita. Es va donar a conèixer amb el recull de relats L’ensenyador de pisos que odiava els mims, al qual va seguir la novel·la Feli, esthéticienne (premi Josep Pla, 2000). Després ha publicat T'estimo si he begut (Quaderns Crema, 2004, premi Lletra d’Or 2005), Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005), ¿Desitja guardar els canvis? (2006) i No hi ha terceres persones (2010). El 2012 va publicar la novel·la La col·laboradora, seguida de Contes infantils contra tot pronòstic, i el 2015 va obtenir el Premi Mercè Rodoreda amb Tot això ho faig perquè tinc molta por (2016). El 2020 sortia un nou recull de relats, És que abans no érem així, i el 2022 la novel·la Benvolguda. Els seus llibres han estat traduïts a l’anglès, castellà i a l’alemany.

«La sessió de maquillatge» forma part del recull No hi ha terceres persones, i es cortesia de la web de Quaderns Crema.


LA  SESSIÓ DE  MAQUILLATGE 

 

 

A la Pilar, l’Àurea, la Joana, la Núria i les altres, 

que no són com la protagonista d’aquest conte. 

 

 El Nobel de Literatura Sigmund Grossman ha accedit a anar al magazine dels matins de la televisió pública, aprofitant que és a Barcelona per recollir el premi Memòria Hebrea, que distingeix les persones que treballen per divulgar l’horror nazi. L’home entén el català i el parla de manera força acceptable, perquè la seva segona dona—la primera va morir al camp de Birkenau—és nascuda a Tarragona, tot i que ha viscut bona part de la vida a Varsòvia. No li caldrà traductor simultani, doncs. 

   Quan s’acabi l’entrevista, que li han assegurat que no serà gaire llarga, se n’anirà a l’hotel a repassar el discurs d’acceptació del guardó i a dormir una mica (es cansa molt, és gran). Després de l’homenatge, ha de sopar amb el president de la Generalitat i amb l’editor (que té els drets de tota la seva obra, perquè li va publicar Cançó de bressol al camp d’extermini abans que guanyés el Nobel, quan aquí no el coneixia ningú). L’endemà al matí ha d’agafar l’avió cap a Bèlgica, on començarà la gira europea. 

   L’hostessa l’acompanya de bracet a la sala de maquillatge i perruqueria, li indica on ha de seure i li diu que, si vol, mentrestant li guarda el bastó. De seguida, una maquilladora li dóna un cop d’ull professional i li anuncia que només li posarà una mica de base a la cara i li taparà les brillantors de la closca i les mans. I ja li protegeix el coll de la camisa amb dos tovallonets de paper, perquè no se li taqui. Comença la feina. 

   —¿Està còmode?—li pregunta.

   —Sí, moltes gràcies. 

   La noia unta una espongeta triangular amb la pasta marró d’un tub. Després l’hi aplica a la cara. 

   —¿I vostè de què parlarà?—li demana, mentre va fent. 

   —¿Perdoni? 

   El Nobel no l’ha entesa. De vegades, si l’interlocutor parla de pressa i no pot veure-li els llavis, no l’entén del tot. Sordeja de l’orella dreta, a més a més. 

   —Que de què parlarà —i amb un pinzell assenyala el sostre, perquè l’home miri cap amunt (li vol tapar les bosses dels ulls)—. ¿De quin tema ve a parlar al programa? 

   —Ah! D’un llibre que he escrit, suposo…—i somriu amb modèstia. Ara la maquilladora li ensenya el terra, perquè miri cap avall (li vol repassar les parpelles). Ell no hi cau. 

   —Miri a terra…—el to és com una cantarella. Sol, mi bemoll, sol, sol. Sigmund Grossman ho sap perquè abans tocava el violí.

   —¿I de què va, el llibre? 

   El premi Nobel torna a somriure. L’argument d’El gèlid sopor d’Auschwitz, l’última obra que ha publicat, no és gaire fàcil d’explicar. Al plató, quan l’hi preguntin, potser dirà que és la història de la seva vida al camp de concentració. I que també és una reflexió sobre el mal. 

   —És una novel·la —contesta finalment. 

   —Ah! Que bé que l’entrevistin, ¿no? —fa la maquilladora—. S’ho notarà molt amb les vendes. Aquest programa té molta audiència. El veu molta gent. No parli, ara. 

   Suca un bastonet en un pot ple d’una pasta brillant i transparent i l’hi passa pels llavis. 

   —Ara ja pot parlar. ¿Què em deia? 

   Però l’home només somriu i fa un gest amb la mà.

   —¿I és el primer llibre que escriu? 

   —No… Ja n’he escrit uns quants. 

   —¿Ah, sí?—sembla molt contenta—. Que bé, ¿no? 

   —Sí. 

   —¿I quants n’ha escrit? 

   Per no haver de respondre, Sigmund Grossman fa veure que no se’n recorda. Riu i, en fer-ho, se li marquen tot de solcs a la barbeta, com els de la closca d’una vieira. 

   —Ui… No ho sé pas…—es nota que no és un catalanoparlant habitual perquè enraona amb massa correcció. 

   —¿No se’n recorda? Això vol dir que en són molts! ¿Més de quatre? 

   —Sí, sí. Uns quants més… Ha escrit dotze novel·les i un volum de poesia: Genocidi concertat

   —Apa! Més de quatre! Però llavors ja es pot dir que és un professional—la dona té una veu infantil—. ¿Com se diu, vostè? 

   —Eh… Sigmund. 

   —Sigmund, Sigmund… Però ¿Sigmund què més? 

   —Sigmund Grossman. 

   —Mmm… No em sona—fa que no amb el cap—. Si de cas, després m’ho apunta. No em sona. Però és que jo pels noms… Digui’m títols dels seus llibres. ¿Tots són novel·les? 

   —Sí. 

   El Premi Nobel ha dit que sí per no haver-s’hi d’entretenir. 

   —¿I estan bé? 

   Ell fa un gest ambigu. 

   —Digui’m títols aviam si em sonen. Jo llegeixo molt. M’encanta llegir. El que passa és que no tinc temps. 

   —Ah, això està bé. ¿I què llegeix?—l’home l’hi pregunta per canviar de tema.

   —Ui! De tot! Ara me n’he baixat un de creixement personal, en pdf. 

   —Ah… 

   —El tinc aquí, a la taquilla. No me’n recordo, del títol, exactament. És que jo, pels títols… 

   Se’n va fins a la taquilla i torna amb uns folis relligats: 

   —Aquest. Això. No el truquis més. ¿El coneix? 

   —No. No, no. 

   —Està molt bé. L’ha escrit una noia que surt al programa, que és sexòloga. 

   —Ah. 

   —Aviam. És molt útil. Et treu la dependència emocional que puguis tenir per una exparella. 

   —Ahà… 

   —Va, digui’m un títol d’un llibre seu, que me’l baixaré. Per quan m’acabi aquest. 

   —Ja l’hi enviaré, no pateixi. 

   —Però si no sap el meu nom! Ara l’hi apunto. Laura Piris, em dic. Després, després l’hi apunto. 

   —Sí, gràcies. 

   La noia li dóna color a les galtes amb una brotxa: 

   —¿Però de què va el que m’enviarà? 

   —De l’Holocaust… 

   —A mi, sobretot, m’agraden els d’intriga. ¿És rotllo intriga, aquest? 

   L’home fa una ganyota de dolor que tant pot voler dir que sí com que no. 

   —Ara li maquillaré una micona les mans…—anuncia la noia—. ¿Es pot arremangar una mica, que no li taqui els punys?

   —Ah! Sí, sí. 

   L’home prova d’obeir però li tremola el pols. Ella l’ajuda, doncs. Però a mig fer s’interromp, admirada.

   —Ostres!—i li clava els ulls a l’avantbraç esquerre—. Però si porta un tatuatge…! Que modern. 

   Ell procura abaixar-se la màniga, de cop molt incòmode. S’ennuega. 

   —¿Què és? ¿Què simbolitza? 

   —És un… número…—mormola amb un filet de veu.

   —Un número. I que llarg… Que original…! Jo porto una marieta, però aquí—i s’aparta la tira del sostenidor perquè ell l’hi pugui veure. 

   —Molt bonica… 

   —A mi m’agrada que els tatus no siguin gaire grans. Així, com el que porta vostè, que és superelegant. Que es notin però que no es notin. ¿Qui l’hi ha fet, el seu? És que m’encanta…!


Per parlar a classe...
-Què explica el conte?
-Qui deuen ser les amigues de la dedicatòria?
-Descriu els dos protagonistes. Quina es la seva característica?
-Per què ha escrit tants llibres Grossman?
-T'ha sorprès alguna cosa?
-Quin tema planteja el conte? Recorda... 
«Al plató, quan l’hi preguntin, potser dirà que és la història de la seva vida al camp de concentració. I que també és una reflexió sobre el mal».