Carles Riba, Llàtzer el ressuscitat (dins "Esbós de tres oratoris" 1957)

Esbós de tres oratoris (1957) és la darrera obra del poeta Carles Riba i Bracons (Barcelona 1893-1959) publicada en vida seva. Conté tres poemes de caràcter narratiu que són Els tres reis d'OrientLlàtzer el ressuscitat i El fill pròdig. El mateix Riba adverteix a Pròleg que "No són esbós en tant que poemes, almenys intencionalment; sinó en tant que oratoris". El component religiós del text es remet a un dels Pensaments de Pascal: "Jesucrist és el veritable Déu dels homes", que Riba comenta també al Pròleg: "Per primera vegada es deia [Pascal], i mai no s'ha dit més simplement, que cap a l'amor d'aquest Déu s'hi va des de la compartida condició humana i des de cada situació existencial. Vivint més que no pensant. ¿Com els personatges dels meus esbossos? Ara els comprenia, i en ells a mi mateix...". 

El text me'l va fer arribar mossèn Joan Aurich, durant el confinament del coronavirus la primavera de 2020 i, en un grup de deu o dotze persones, ens en va fer el comentari en dues sessions telemàtiques. El propi Joan Aurich ens recordava, alhora, que va ser amb mossèn Josep Junyent i Rafart —mort ara fa vint-i-cinc anys— que va passar moltes tardes de diumenge comentant Riba. i que a ell, particularment, sempre l'havia fascinat aquest Llàtzer ressuscitat. Anecdòticament, fer notar que el propi Carles Riba acompanyà mossèn Junyent l'any 1954 el dia de la seva primera missa i que, al final del dinar que compartiren, va llegir als assistents fragments del primer dels oratoris, el d'Els tres reis d'Orient. En fi, Llàtzer el ressuscitat també a mi em va atrapar, i vaig passar un cap de setmana suspès els seus versos, en un esforç que amb Carles Riba mai m'havia estat tan plaent.

No caldrien ara gaire més preàmbuls, si no és la conveniència de conèixer prèviament el text de l'Evangeli segons Sant Joan, que adjunto al final. L'experiència de tastar la mort, al capdavall, serà diferent entre els dos protagonistes —un nàufrag i, també, un sant Llàtzer exiliat— potser desdoblant dues veus del mateix poeta: la de la tradició humanista que el mariner fonamenta en l'Ulisses, i la cristiana de Llàtzer. Tot plegat un itinerari espiritual que no té res a veure amb l'església d'aquell moment, ni tenia tampoc cap voluntat catequística, ans el contrari: la salvació esdevé un itinerari individual, que implica renéixer i no pas sense dolor. Una adhesió des del cor, més enllà de la raó, sovint impossible de traduir en paraules —sigui en grec o en català. I perquè, i per tornar a Blaise Pascal, sovint «el cor té raons que la raó no entén
RF

   -   -   -   -

«A la seva darrera etapa, Riba dedicà l'atenció a certs passatges de l'Evangeli en els quals particularment es reconeixia. L'Esbós de tres oratoris, escrit entre els anys 1954 i 1956, actualitza el camí d'Els tres reis d'Orient i la seva adoració, la coneixença de la vida i la mort en Llàtzer el ressuscitat, i la partença, l'absència i el retorn d'El fill pròdig. Amb els tres oratoris i alguns poemes que guardava per a un llibre no acabat, conscient que les seves vivències no es comptarien per anys, Carles Riba completava, el 12 de juliol de 1959, en morir, un profund procés poètic i una de les etapes més glorioses de la història de Catalunya.»
Jaume Medina, Estudis sobre Carles Riba.
PAMSA, març de 2000.Pàg. 32.


CARLES RIBA
LLÀTZER EL RESSUSCITAT

      L'escena d'aquest possible oratori és la Camarga. Un punt d'ella que no cal determinar; ni es podria, degut als continus canvis de dibuix que la platja i l'entrellat d'estanys han sofert a través dels segles. Basten els caràcters típics del paisatge, que, assuaujats i tot pels drenatges, ajuden encara al simbolisme volgut del poeta. Segons una tradició molt antiga, recollida per Mistral en el cant XI de Mireia, Llàtzer el ressuscitat va fer cap a Provença després de la mort de Crist i fou bisbe de Marsella. Hi fou dut miraculosament en un vaixell desguarnit, a bord del qual els rancuniosos prohoms de Judea l'havien enviat al naufragi juntament amb les tres Maries, la serventa Sara l'egípcia i altres sants deixebles de Jesús. El lloc de naixença de l'interlocutor de Llàtzer ha d'ésser situat en qualsevol dels països que grecs i llatins comprenien sota la denominació, respectivament, de Líbia o Àfrica. Només l'administració romana la precisà amb uns límits: els de l'actual Tunísia fins al golf de Gabes. No desplauria al poeta que el seu Africà —el seu Libys o Àfer— fos un compatriota de Sant Agustí; però és lícit que la imaginació del lector vagi més cap a ponent o més cap a llevant al llarg de la costa septentrional de la nostra Àfrica (*). Llàtzer i el pobre nàufrag s'entenen en grec, que no és la llengua materna ni de l'un ni de l'altre. Llàtzer el podia saber ja abans de deixar la seva Palestina, on no eren escassos els que se'n servien com d'una segona llengua. El que és evident és que el va practicar, si es va moure per la zona entre les Santes Maries, Arles i Marsella. Marsella, l'antiga colònia focea, havia decaigut molt des de les guerres civils; però el grec, en el segle I, hi seguia vivent, fins al punt que els estudis hel·lènics hi brillaven com només a Atenes. Tot això independentment de les exageracions de l'Africà quan parla dels grecs: la seva admiració no deixa d'anar acompanyada d'una certa tírria. I quant al seu grec, en la vida d'un home de mar com ell no és arriscat de suposar prou vicissituds entre l'esclavatge i la llibertat, entre el rem i la maniobra de la vela i entre una banda i l'altra de la Mediterrània, perquè, sense adonar-se'n, n'hagués adquirides prou nocions per a tenir-lo, elegància a part, com a instrument de relació humana pertot on les seves navegacions el duguessin. 


(*) A l'antiga Grècia i a l'antic Egipte, el nom de Líbia era utilitzat en un sentit més ampli, per a designar tot el nord d'Àfrica, a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer.


      Aquell capvespre el mar, broix als erms de Provença
            Broix. 1 adj. Rònec, erm. / 2 adj. Sense res més, sol.
semblava no haver de prendre més la llum
ni els vents, cloure en l'acer d'un ja suprem costum
els flums d'eterna sal d'on sempre recomença.
           Flum. m. ant. Riu.
Una vegada més, Llàtzer pensà en la mort;
          com tornant a viure un record
dels seus ulls —uns ulls grisos i de mirada llarga—
      els suspengué en el pas de la claror,
nova, qui sap, enllà d'un últim horitzó,
10     en altres mons d'idea menys amarga.
          I llavors mirà el seu company:
un mariner collit feia poc a la platja,
      únic i flac bagot d'un mal viatge;
            Bagot. 1 m. Gotim de raïm que resta al cep després de veremar. 2 m. Varietat d'olivera 
            com que tenia un nom estrany,
més fàcilment li deien l'Africà; coneixia
             per Llàtzer la història de Crist
                però es reconeixia
molt millor en la d'Ulisses i, com ell, quan mentia
per estimar-se, veia el que creia haver vist.
20               «Calma blanca o tempesta,
són les mateixes aigües i és el mateix renec...»
Volia l'Africà dir més, brandant la testa;
             però es va perdre en el seu grec.
Només dels dos els ulls, per una experiència
     no dissemblant marcits, i els pensaments
són, durant una estona, al silenci vivents.
El cel s'apaga, trist d'eterna paciència.
Fins que el nàufrag reprèn: «Esclato si no ho dic:
             tu sempre has tingut un amic
30  poderós: no en vaixell... guarnit o no: en xalana
       Xalana. f. Embarcació de fons pla tallada de proa i de popa.                
                               de pacífic canal
t'hauria fet passar la mar descominal,
per situar-te amb grecs, que són genteta humana.
Sóc pobre; pensa-hi, ara que també ets pobre tu:
mai per mi no ha fet tanta màgia ningú. 
He tingut voluntat per a poder dir meva
la força que em venia, fins al cor, de no sé
quin brut roquer de vida on el món se sosté,
amb el seu mar... El mar, del meu risc sense treva
40 lliça —tan dolça, amb tot... Senyor ressuscitat
      t'ho diu aquest ofès i humiliat
campió sense palma de les vogues forçades:
          he anat a fons tres vegades
i és nedant, nedant jo, que sempre m'he salvat
           ¿Per pur afany de viure?
¿O per manera extrema d'assaborir-me lliure?
          ¿O per l'horror —jo crec això—
          d'haver vist a la mort la cara?"...
Llàtzer aixecà les celles; el mariner, però,
50  és per al seu record que troba llum encara
      en l'aire gris que de Llàtzer el separa.
I prossegueix: "No parlo per manera de dir.
          ¿Saps Cap de Creus, a l'altra punta
      del golf? (També pomposos grecs fan junta,
          del forcat dels teus, per allí.)
       Entre les dents d'aquell balcó d'aurora,
          hi ha una cova, expandida al mar,
una gran cripta nua, informe, acollidora
sense amor, com d'un rei superb, però avar.
60                El corrent m'hi portava,
             arrapat al nostre balou 
                                 Balou. m. Caseta que cobreix la boca d’un escotilló.                  
                               la nedada era brava 
                  i ja en tenia prou.
             I de sobte vaig veure el Rostre,
damunt l'obaga humà; però no com el nostre,
no: com el meu, exacte, vist talment per mirall,
però fora de tota edat meva, una mena
de fetus vell de mi, que m'atreia a una escena
sense públic ni chors, on pels segles avall
70  es peixerà de mi... de mi... " Altra vegada
el grec que mig li feia el discurs va fallar
                     a l'Africà,
Llàtzer, amb una dolçor tota precipitada
agafant-lo pel braç, suggerí la tornada;
      com si li fos precís de caminar
                      per a parlar.
L'hora foscant girava cap a una alba de lluna.
Al llarg d'uns tamarius, pel capçal de la duna, 
van a trobar el camí. Llàtzer, que té el cor ple
80            del que ha sentit, tot d'una,
"Germà", comença, "hi ha records sense saber:
coses que per l'arrel ens han pres tots; n'és una 
el goig i despertar-se'n; i haver volgut per fe;
i, escolta bé, tornar de la comèdia fosca
 (probable referència als vs. 68 i 69, l'escena "sense públic ni chors") 
que tu dius que és ser mort, a aquest contínuament
obrir-se en esperança que jo en dic ser vivent;
i la meva paraula és, com la teva, tosca.
Però la mort mateixa —és pel que fou després,
      no per memòria o pel que he vist dels altres,
90  que et faria un report de com és i del que és,
      on pogués dir no jo, sinó nosaltres.
            (vg. versos 65-66, nostre i meu)
Tota realitat part d'aquí és excés,
germà, i ho són els signes dels nostres cors terrers.
Fóra una veritat en l'excés reinscrita
      de dir que em vaig dreçar com per un tust,
      com qui dormia i obre els ulls, adust,
entre la nit i una alba ja plena que l'invita;
amb, un instant, l'ofec d'ignorar el propi nom,
          i d'on és que ha tornat, i com;
100    fins que li ve de sobte la certesa
que els somnis eren somni i el camí cap amunt
          el mateix que duu al profund
      de la innocència ofesa i desapresa."
Llàtzer va fer una pausa, amb ulls per dintre molls.
Lluïa obscura al cel la sal dels aiguamolls,
i llavors, renovant paraula i passa alhora, 
"Germà", digué, "no és cap record que m'acora,
         Acorar. 1.1 v. tr. Matar (una bèstia) traspassant-li el cor. 1 2 v. tr. Degollar una bèstia. 2 tr. Adolorar .
sinó les comparances al que fou tan senzill;
dormim i ens despertem en el que ja teníem,
110  però viure és fer nostre el que de Déu rebíem,
perquè Déu és etern prop del nostre perill.
      Però morir, d'ençà que vaig seguir-la,
sé que és, a tot o res, disposar-se a la Veu,
      un absolut buidar-se per sentir-la..."
"La veu del teu amic, del teu dolç Galileu..."
brusc va interrompre el nàufrag, glossant com qui ja ho veu.
"Dolç i difícil", Llàtzer continuà passant-se
                 la mà pel front obscur:
                 "un mestre d'esperança
120  dur a fer, segons com, llarga l'espera al pur.
       Recordo el llit, vast i vague en la febre,
       i el cor perdent-se en la creixent tenebra:
i Maria, brillant-li les galtes entre els rulls,
           que es vinclava sobre els meus ulls
—ulls del germà petit sempre infant— i que em deia:
"Els missatgers ja són amb Jesús." I somreia.
          I de sobte, aleshores, res.
Fins que va sonar el mot que encara, sí, em comanda,
      i em vaig sentir de nou en el meu pes,
130 tot d'una, però com si tot vingués per tanda.
      Em retrobava estès damunt del banc
          de la meva tombal alcova;
ert, fat tot jo, però —¿m'entendràs?— amb la sang
voltada pel meu fred dins el cor, talment nova,
congriada en l'espera de fer un salt renadiu
cap al que m'era ofert d'un puixant, nou estiu...
          o jo restaria en el que era
      —ara en prenia esment— el meu repòs:
      un pur estat embolcat, sense el meu cos
140 (oh instrument preciós), ni en oblit ni en llum vera,
als marges expectants de la Joia Primera.
Jo podia escollir i vaig fer com hauries
fet tu mateix, germà, tu i qualsevol greguet
d'aquests meus que et fan gràcia; i vaig voler els meus dies.
          I em vaig trobar de sobte dret
i ple de la meva ànima prompta a la sang valenta,
feliç de posseir-se i, amb amor, violenta;
          però tot jo faixat estret."
Girant cap a la lluna una mirada lenta,
150  Llàtzer callà. Un ocell s'esbaté, amb un crit,
dins els canyars, immòbils al progrés de la nit;
mentre bonia el nàufrag: "Sé fets semblants... Explica't,
      Bonia: parlava fent Bonior: remor sorda i contínua que mou un abell, una multitud de persones.
      Llàtzer, i si tant et tempta, magnifica't."
          I Llàtzer, com si no ho sentís,
tornà de sobte: "Hauria jo el món regne per regne
saquejat, li hauria posat, diví, la regna,
sense que per cap goig se'm renovés, precís,
el record del que em fou llavors donat de veure
      fins a tocar salut i paradís.
160      És per als fills de Déu, que poden creure,
que jo testimonio: reconeix-te escoltant,
      mentre el retorn ens dura, i vaig parlant.
      Jo estava dret davant de l'escalina:
tres esglaons que duien del meu carner pregon
          Carner. m. 1.1 Vas sepulcral. 1.2 Cementiri. 2, Armari de la cuina on es guardava la carn.
al vestíbul, ja obert a l'orient i al món,
del meu sepulcre; i queia cap a mi una llum clina.
No sé si sobre els ulls fou transparent el llenç
o si un plec esbatut em mostrà el que era immens.
Crist era dalt, al mig, creixent en la paraula 
170 dita: aquell "Surt!" de tot elemental començ:
que crea, que fa néixer, que és Llum fenent la Faula...
Oh el Mestre ardent, Maria! Marta, el teu Rei a taula!
                Jo el vaig veure llavors
        transfigurat com en els vostres cors.
                 Tot ell fulgia en glòria:
             amb el Pare i en l'univers
        i amb l'Esperit, en Si un i divers.
I vaig sortir de mi, com per vivent memòria.
Sí, Crist era la vida unint tots els camins,
180 faç mateixa de vida, on totes les semblances
es feien fraternals; en aquells trets divins,
jo em veia jo, acceptat amb les meves mancances.
            I de nou, germà, vaig voler
      la vida —joia i foc tot jo, per fe.
      I vaig fer força amb l'una i l'altra cama
per desfaixar els turmells i compondre el meu pas:
                no sé si espasa o flama
haurien penetrat amb dolor més voraç
la meva carn, encara sorpresa de sentir-se,
190   que no ho va fer el tramat, fins a partir-se.
Mortal comptar dolors pel cor i els seus batecs!
Déu! Com en pocs instants en vaig de nou aprendre!
      D'esma o guaitant a llucs per entre els plecs
de la mortalla, jo, que ja anava a ser cendra,
vaig caminar amb gemec cap als tres esglaons,
      rudes, humits i de cantells a trossos;
i pujar-los va ser com carregar tres mons
                 sobre els meus febles ossos:
      des del primer, un món de somnis morts;
200   en el segon, un d'esmes i records;
      i dalt del terç, un d'esperances vanes;
en mi va cruixir tot, i vaig sentir el meu tuf
de mort i de treball; i cridant sense buf,
vaig travessar el vestíbul cap a les sorts humanes;
com un que moriria i tanmateix no vol;
seguint Jesús, però fent els meus passos sol."
Seguí un silenci greu. S'albirava una borda,
humil al clar de lluna dins la gran plana sorda.
Fins que el nàufrag, mirant-lo com si el veiés molt lluny
210   i amb vehemència agafant-lo pel puny,
      digué a Llàtzer: "Em vénen preguntes, i no goso...
Però ¿i la gent? Perquè hi havia gent, suposo."
I Llàtzer dolçament li va respondre: "A munts,
parents i poble. Mentre em llevaven les faixes,
es va passar d'un crit d'esglai, que encara em brunz
dins el cap, al silenci i a les converses baixes.
Jo em desenlluernava. Recordo, en els olius,
       l'obac a terra i sol damunt les cimes;
i més prop, mig tombats vora unes mates primes,
220  uns noiets que aixecaven cap a mi uns ulls molt vius,
deixant per terra els tódols; recordo una doneta
         Tòdol: m. Terme emprat a Mallorca per a designar l'astràgal, l'os del taló dels quadrúpedes que, si és d'animal de llana, s'emprava entre els infants per a jugar a la marraquinca. DCVB.
que reia tota sola per sota uns vels llampants
—comprenc que la fes riure si pensava en galants.
Però, en un rotllo a part, els doctors de la pleta
          discutien, ells i llurs mans;
un, venint cap a mi, vociferà: "Agafeu-lo!"
            I hi hagué un estupor
i semblà que prenia en la gent el rancor;
quan sobre els excitats caigué una veu: "Deixeu-lo."
230  No un prec de pietat, sinó una ordre de rei.
I els que havien de creure és llavors que cregueren,
retrobant Crist en l'acte que així, creient, perferen;
        Perfer. v. tr. Acabar.
mentre els doctors partien clamant: "La Llei! La llei!"
I parlà per tothom una dona del poble.
Sortint cap a Maria, la mare de Jesús,
que estava en un racó, guaitant amb ulls segurs
el seu Fill, amb un aire terral, però molt noble
—¿com t'ho faria entendre?— infantina i ensems
        profundament arrelada en els temps,
240 corrent-li, doncs, cridà: "Sigues tu beneïda,
dona que en el teu ventre vas dar vida a la Vida!"
¿Què et diré més, germà? Sóc el ressuscitat;
       senyor —només en tant que per la Gràcia
vaig ser tornat a mi: com tu, que al meu costat,
       per l'indecís camí que ens ha igualat,
            camines, fer de ser salvat
pel cor i per la seva obscura pertinàcia.
                I tanmateix el cor!...
Tot senyal li és llum, tota moneda or.  
250    L'enyor, la por, la follia l'habiten;
       però sap més que no sabem sabut;
i salva donant més que no vèiem rebut:
       són d'ell, germà, els miracles que t'irriten.
       Dubtes —i jo mateix sóc temorós
d'aquesta llibertat, de la qual sóc figura
contra la mort, i que he de guanyar com si fos
       meu cada instant i simple la natura.
Per això en cada instant sense morir revisc
i, puix que he vist la Vida, conec millor el meu risc;
260 i és per cada acte meu que la Vida em depura,
i en cada mot tallat a la Seva mesura.
Però, el que hi ha en el cor de l'home, Crist ho sap,
com ho sabé quan era germà nostre a la terra:
sap si temo la mort i el seu estrany arrap,
jo que en sóc, als teus ulls, la sortosa desferra. 
Com tu la tems, germà... Perquè si diferim 
          en re dos pobres fills del llim,
és a Déu que ens ha fet, no a nosaltres, que importa."
Sara la Negra era sol·lícita, a la porta,
270 alçant un llantió. Llàtzer va fer un sospir
i s'aturà; i el nàufrag: "Segons el meu albir,
       a tu" va dir "et passa que t'enyores..."
       I Llàtzer: "Sí, és això i no és tot;
però per a expressar-ho, en grec no sé cap mot." 
I l'Africà, molt greu: "Són coses torbadores
tot això que m'has dit: per a omplir-se'n els anys,
referint-hi el que un home ha conegut d'afanys
       i ¿per què no? de goigs... Deixa que hi pensi
                 en calma i en silenci,
280 quan hauré ja tornat on vaig néixer. Preveig
       que hi ploraré; però seré a casa..."
S'aixecava una brisa amb amorós fresseig;
s'inflà una olor de sal amunt de la nit rasa.
       Llàtzer veié de sobte un home vell
en aquell nàufrag sol; i posant-li un palmell
suau damunt l'espatlla arrupida, profètic
         —doctors haurien dit hermètic—
       va dir: "Germà, demà tindràs vaixell." 





La ressurecció de Llàtzer, de Duccio di Buoninsegna (1310). Formava part de la predel·la de l'altar de la Maestà e a catedral de Siena. i actualment es troba al Museu d'Art Kimbell de Fort Worth, Texas, als Estats Units.

Llàtzer, a l'Evangeli segons Sant Joan (Jo. 11,1 - 11,53) - Bíblia de Montserrat
11 Llàtzer, ressuscitat.— 1 Hi havia un malalt, Llàtzer, de Betània, el poble de Maria i de Marta, la seva germana.  2 Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els seus cabells; i era el seu germà, Llàtzer, el qui estava malalt.  3 Les dues germanes, doncs, enviaren a dir-li: «Senyor, aquell qui estimeu està malalt».  4 En sentir-ho, Jesús digué: «Aquesta malaltia no és mortal, sinó que és per a glòria de Déu, perquè el Fill de Déu sigui glorificat a causa d'ella».  5Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer.  6 Quan va sentir que estava malalt, es va quedar encara dos dies allà on era.  7 Després diu als deixebles: «Tornem a la Judea». Els deixebles li diuen: «Rabbí, ara mateix els jueus us volien apedregar, i un altre cop hi torneu?»  9 Jesús respongué: «¿No té dotze hores, el dia? Si un camina de dia, no ensopega, perquè veu la llum d'aquest món; 10 però, si camina de nit, ensopega, perquè no té la llum». 11 Dit això, va afegir: «Llàtzer, el nostre amic, dorm, però vaig a despertar-lo». 12 Els deixebles li digueren: «Senyor, si dorm rai, es posarà bo». 13 Jesús havia parlat de la seva mort, però ells es pensaven que parlava del dormir del son.  14 Jesús els digué llavors clarament: «Llàtzer és mort,  15 i m'alegro per vosaltres de no haver estat allà perquè cregueu; però anem-hi». 16Aleshores Tomàs, l'anomenat «Bessó», digué als con deixebles: «Anem-hi també nosaltres, a morir amb ell».

17 Quan Jesús hi arribà, el trobà que ja era al sepulcre de feia quatre dies.  18 Betània era a prop de Jerusalem, cosa de quinze estadis.  19 Molts dels jueus havien anat a casa de Marta i de Maria a consolar-les del seu germà. 20 Així que Marta va sentir que Jesús arribava, sortí a trobar-lo; Maria, en canvi, s'estava asseguda a casa. 21 Marta digué llavors a Jesús: «Si haguéssiu estat aquí, no s'hauria mort el meu germà;  22 ja sé, però, que tot el que demaneu a Déu, ell us ho concedirà». 23 Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». 24 Marta li fa: «Ja sé que ressuscitarà en la resurrecció, el darrer dia». 25 Jesús li diu: «Jo sóc la resurrecció; qui creu en mi, encara que mori, viurà;  26 i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà. ¿Ho creus, això?» 27 Ella li respon: «Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu, que havia de venir al món». 28 Havent dit això, se n'anà, i cridà Maria, la seva germana, dient-li en secret: «El Mestre és aquí i et crida».  29 En sentir-ho ella, s'aixecà de pressa, i l'anà a trobar. 30 Jesús encara no havia arribat al poble, sinó que era encara a l'indret on Marta s'havia trobat amb ell.  31 Els jueus que eren amb ella a la casa i la consolaven, en veure que Maria s'havia aixecat de pressa i havia sortit, la seguiren pensant-se que se n'anava al sepulcre per plorar allí.  32 Quan Maria arribà on era Jesús, en veure'l, se li deixà caure als peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, no s'hauria mort el meu germà». 33 Quan Jesús la veié plorant, i plorant també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es va contorbar.  34 Preguntà: «On l'heu posat?» Li digueren: «Senyor, veniu a veure-ho».  35 I a Jesús se li negaren els ulls.  36 Els jueus deien: «Mireu com se l'estimava!»  37 Però alguns d'ells digueren: «¿No podia, ell que va obrir els ulls del cec, fer també que aquest no morís?»  38 Jesús, una altra vegada commogut dintre seu, arriba al sepulcre: era una cova, coberta amb una pedra. 39 Jesús diu: «Traieu la pedra». Marta li contesta: «Senyor, ja fa fortor, ja és el quart dia». 40 Jesús li respon: «¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu? 41 Tragueren, doncs, la pedra. Llavors Jesús alçà els ulls i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat;  42 jo prou sabia que sempre m'escolteu; però ho he dit per la gent que m'envolta perquè creguin que vós m'heu enviat».  43 I, havent dit això, cridà amb veu forta: «Llàtzer, vine a fora!»  44 I el mort va sortir, lligat de peus i mans amb faixes, i la cara embolcallada amb un sudari. Jesús els digué: «Deslligueu-lo i deixeu-lo anar».

Les autoritats jueves decideixen fer morir Jesús. 45 Molts dels jueus que havien anat a casa de Maria i van veure el que havia fet van creure en ell; 46 però alguns anaren a trobar els fariseus i es contaren el que Jesús havia fet.  47Aleshores els grans sacerdots i els fariseus convocaren consell i deien: «Què fem? Aquest home fa Molts miracles.  48 Si el deixem fer així, tothom creurà en ell, i vindran els romans i ens destruiran el lloc sant i el nostre poble». 49 Però un d'ells, Caifàs, que era el gran sacerdot aquell any, els digué: «Vosaltres no hi enteneu gens,  50 ni teniu en compte que val més que un sol home mori, que no pas que es perdi tot el poble». 51 Això, no ho va dir de per si mateix, sinó que, com que era el gran sacerdot, profetitzà que Jesús havia de morir pel poble;  52 i no solament pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. 53 D'ençà d'aquell dia, doncs, resolgueren de matar-lo.

Sebastià Alzamora, La netedat (2018)

Sebastià Alzamora, 
La netedat

Fragments d'un article a Núvol, de Gerard E. Mur (08/02/2018)

(...) Alzamora ha dividit el poemari en quatre parts. S’obre amb Vestigis, on reuneix els poemes “salvables”, aquells que tal vegada, en una altra ocasió, podrien haver quedat fora; segueix amb Animals, “que es pot mirar com un petit bestiari”, i Marines, que introdueix el mar com a paisatge (“no sóc una persona marinera, però per a un illenc fora és el mar, i no puc evitar que formi part de la meva vida”); tanca el llibre La netedat.

“El tema central és la constatació de sentir-se brut i la necessitat de tornar a estar net. De respirar aire pur, com quan un surt a caminar pel camp un cop ha passat la pluja”, explica el poeta. Aquest principi de partida queda reflectit en l’últim poema, que porta el mateix títol que el recull. Es tracta d’una composició llarga –quaranta estrofes hendecasil·làbiques – que desenvolupa la idea de rentar els fantasmes. Alzamora subratlla novament l’opció de poder gaudir de les estrofes de manera independent. “Una suma de petits poemes en formen un de més gran”.

A banda, però, de la netedat, al llibre apareixen més temes (alguns en la línia de la confrontació netedat-brutícia). Per exemple, l’amor i el desamor, el pas del temps, la mort i el present o la mateixa literatura. Entre temes, Alzamora salpebra l’obra amb curiositats, rareses. Una traducció de Yeats (Els erudits) o un poema-homenatge a Los Soprano i James Gandolfini. Explica aquesta última inspiració: “Des de la disciplina de l’actor, Gandolfini fa el que jo intento fer amb els poemes. Veus el personatge com si el tinguessis davant, sense artificis”. Alzamora parla de transmetre veritat. Els seus poemes són artificis encoberts: “Els treballo molt perquè semblin fàcils”. “La poesia és una manera de comprendre i no tant de saber. I comprendre és fer-se preguntes”, afegeix. En no poques ocasions, els versos acaben amb interrogant.

Emocionalment, l’enyor és latent en tot el recull. Arriba a cotes altes a Tórtora, per exemple, on tracta la infantesa. Són records / ara que som a la meitat de tot / i no sabem on va volar la tórtora. “En el meu cas puc dir que vaig tenir una infància feliç. Recordo aquells temps amb gratitud, plaer i enyor”. Aquest és un dels records que Alzamora diu “aporten netedat”. L’objectiu és “anar cap a una major claredat; transparència seria dir massa”.

(...)


Tórtora

Quan érem nins, el meu cosí Rafel
duia una tórtora damunt l’espatlla.
Anava amunt i avall, el meu cosí,
amb la tórtora esplugant-li els cabells,
i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.
Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,
amb un collar molt prim de ploma negra.
L’ocell acompanyava els nostres jocs,
i ell mateix era una bella jugueta.
Ens disparàvem grava del carrer
amb tiradors fets amb colls de botelles
de llet i globus de plàstic, sovint
robats d’una lenta papereria.
Botàvem dins els horts per agafar
magranes, figues o nespres, segons
el temps, i transformàvem bicicletes
en naus espacials.
                                            I ella, la tórtora,
ens mirava tranquil·la i curritxava
de tant en tant, amb un cantet suau.
Ens agradava quan prenia el vol
i tornava després damunt l’espatlla
del meu cosí Rafel, que era un al·lot
ros, de somriure fàcil.
                                                      Són records,
ara que som a la meitat de tot
i no sabem on va volar la tórtora.



James Gandolfini

Amb gran delicadesa empunya una arma,
si li cal protegir-se dels bastards.
Són a fora o a dins? Els ànecs, pensa.
Al fons del bosc quatre dimonis joves
compren monedes i les deixen caure
dins una olla d'aram. Ara és damunt
d'un cavall negre i duu galons i un sabre.
Bela una cabra dins l'estable, el cos
del cavall es desfà per convertir-se
en aliment per a un tubercle o altre.
L'entreson de la mescla d'alcohol
i pastilles dispara el ball d'imatges,
i la velocitat de les sinapsis
perfila els caires d'un espill invers.
Pinsans i mallerengues amb un tro
de veu refilen dalt dels cirerers
encesos, dames d'enlairat llinatge
el besen a les galtes i li bufen
al pit, l'alcalde i el fiscal s'excusen
a l'acte d'obertura dels forns nous.
Tot gira més de pressa quan la mort
s'acosta. Maquinària feixuga
abandonada al revers del pecat,
novament l'envaeix l'atac de pànic
i empunya una arma amb gran delicadesa.



La netedat

La netedat, la tens o se t'imposa:
quan vénen els cosins i la memòria,
quan vénen els amics i els padrinatges,
quan et ve el món tot carregat de món,
quan ja s'ha dit tot el que es podia dir,
quan ja els fantasmes són habituals,
és quan la netedat cau damunt teu.
Has vist el món o has vist un món extern?
Compensa el blau des del penya-segat
la negror de la pleta a mitjanit?

Ara que ja no ho saps ni t'interessa,
has arribat mai a estimar com cal?
Quina, de les persones que has tractat,
podrà dir que és millor per mor de tu?
L'expectativa és contraproduent,
i quasi sempre un autoengany. Recordo
que ens vam prometre la lluna en un cove
mentre ens besàvem damunt del capot
d'un cotxe de segona mà. Devíem
estar cansats, però ho dissimulàvem.

Escriuràs un poema massa llarg,
i ni tan sols així t'escaparàs
de la veu pertinaç que t'acompanya,
allò que t'explicava l'oncle boig:
"Ell em desperta a negra nit per dir-me
coses". L'insomni, allò que diu
algú que no té nom. Veig una pista
de tenis, un parquet de futbol sala,
la ronda amb el perímetre del poble,
adolescents caiguts damunt l'asfalt.

No moren, no moren, no moren mai
les veus dels morts que em criden a trenc d'alba,
que ni tan sols em deixen despertar,
que m'impedeixen aclarir si dormo
o sols m'ho sembla. Dos minuts abans
d'obrir els ulls sento que em criden pel nom,
veig un pont que s'esfondra, una tafona
plena de rates, una ombra que em diu
no et giris, ho has fet tu. Caurà aviat
una gran pluja, amb aquesta calor.

Uns pantalons i una camisa, tornes
a menjar gambes a un bar d'Essaouira,
però t'enganya el que veus al mirall.
Passa una colla sonant xeremies,
tots els llibres se't fan incomprensibles
(...)

Liana Millu, Lily Marlene, (El fum de Birkenau, 1947)

El fum de Birkenau
Il fumo di Birkenau (1947)

       «El fum de Birkenau, de Liana Millu, és un dels testimonis europeus més intensos sobre el camp de concentració femení d'Auschwitz-Birkenau: en tot cas, és el més commovedor dels italians. Està format per sis relats, i tots s'articulen al voltant dels aspectes més específicamet femenins de la vida mínima i desesperada de les presoneres. Vivien en condicions força pitjors que les dels homes, i això per diversos motius: la menor resistència física davant de feines més feixugues i humiliants que les que s'imposaven als homes; el turment dels afectes familiars; la presència obsessiva dels crematoris, les xemeneies dels quals, situades al bell mig del camp femení, ineludibles i innegables infesten amb el seu fum despietat els dies i les nits, els moments de treva i d'il·lusió, els somnis i les tímides esperances.»
       Del Pròleg, de Primo Levi.

       Liana Millu (Pisa, 1914 - Gènova, 2005) va néixer dins una família jueva. Filla d'un cap d'estació que vivia luny de la família, va quedar òrfena de mare quan tenia un any, i va créixer amb els avis materns. Als disset anys va publicar els seus primers articles al diari de Livorno. Després d'obtenir el diploma de Magisteri el 1937 va començar a ensenyar a escoles elementals de Montobradoni, prop de Volterra, prosseguint també amb l'activitat periodística. Expulsada de la docència el 1938 a conseqüència de les lleis racials feixistes, desenvolupa tasques com a institutriu en una família jueva florentina fins que l'any 1940 es trasllada a Gènova, on desenvolupa diverses feines alhora que continua escrivint. L'any 1943 es va incorporar a la Resistència. però va ser delatada per un agent infiltrat al grup i deportada a Auschwitz-Birkenau per ser després traslladada a Ravensbrück i d'aquí, al camp de Malkow, per treballar en una fàbrica d'armament.

Arribada de jueus hongaresos a Auschwitz (Getty Imatges)
Millu va ser alliberada el maig del 1945, viva de miracle  després d'un any d'empresonament, i va retornar a Itàlia. Allà va tornar a ensenyar en escoles elementals i es va dedicar a donar testimoni de l'experiència de la deportació, tal com recull Il fumo di Birkenau. L'obra, un dels primers memorials de deportats jueus als camps d'extermini nazis, explica les vivències de sis dones, les seves companyes d'empresonament a Birkenau. El llibre va aparèixer el 1947, el mateix any de la primera edició de Si això és un home de Primo Levi, amb qui va mantenir una gran amistat.

El conjunt dels sis relats d' El fum de Birkenau, editats en català per Quaderns Crema l'any 2005, i traduïts per Anna Casassas, són Lily Marlene, La clandestina, Alta tensió, El bitllet de cinc rubles, Scheiss egal i L'àrdua sentència.

El primer de tots, que trobareu sencer a continuació, porta el nom d'una cançó d'amor alemanya que es va fer popular a ambdós bàndols durant la Segona Guerra Mundial: Lily Marlene.



L I L Y     M A R L E N E 

Aquell matí hi havia una mica de desori perquè el vespre anterior havíem tingut un control mèdic i moltes noies havien estat enviades al bloc de la sarna. De manera que els comandos estaven desbaratats i les kapos intentaven recuperar les peces que els faltaven. Es disputaven les noies com venedores del mercat que es barallessin per una cistellada més gustosa. Començava a clarejar i, tot i tremolar de fred, no podia evitar somriure cada vegada que veia dues kapos rivals estirar una desventurada amb violència en direccions oposades.
     —¿Et sembla que plourà? —vaig preguntar a la Jeannette, començant amb el pensament més preocupant del dia. 
     La Jeannette va escrutar el llevant, d'on emanava una pàl·lida llum grisa; el ponent, on les estrelles encara brillaven en el cel nocturn, i va arribar a la conclusió que aquell dia no plouria. Naturalment, la notícia em va alegrar i, més tranquil·la, em vaig girar per dir alguna cosa. Tot d'una vaig sentir que m'arrapaven per un braç i que m'arrossegaven.
     —Però si jo ja tinc comando! —vaig començar a cridar intuint de què es tractava.
     —Ja tinc el meu comando, Frau kapo!
     Sentia la veu de la Jeannette que em cridava amb to de retret, i això augmentava el meu desconcert. Segur que pensava, com de costum, que jo no servia per a res, que no reaccionava mai. ¿Per què em deixava agafar així, simplement?
     Mentrestant, la kapo menuda i forta que se m'havia endut em va llançar entre les files del comando 110, un mal comando de construcció de camins format gairebé del tot per hongareses, i vaig mirar al meu voltant consternada. Les meves noves companyes devien haver arribat al camp abans que jo, perquè sota el mocador ja tenien els cabells força llargs. Em miraven amb ulls anònims, sense gens d'interès, i tan sols la meva veïna de la dreta em va preguntar, molt fluixet, de quin país era...
     —Italiana —vaig dir—, ¿i tu?
     —Jo magiar —va respondre, sempre en veu baixa. I de seguida va girar el cap, com si considerés inútil continuar veient-me i parlar amb mi.
     Ja havia treballat amb hongareses: dones fortes i resistents amb les quals cal trescar sense queixar-se. Repetien la seva interjecció habitual, «¿micinaio, micinaio?», «¿què he de fer?, ¿què he de fer?», com l'única jaculatòria eficaç en totes les circumstàncies de la nostra desgraciada vida, i la seva cantarella de disc ratllat m'irritava increïblement els nervis.
     «¿Micinaio, micinaio?», hauria dit una hongaresa en la meva situació. Jo també m'ho devia repetir perquè com a resposta em va sorgir un gest ràpid i absolutament inconscient. Vaig veure que la kapo passava a prop i em vaig trobar fora de la fila, amb la intenció d'abordar-la. 
     —Bitte, Frau kapo, jo...
     Però va endevinar perfectament el que li anava a dir i no em va deixar ni temps per començar. Es va girar de cop i em va clavar una bufetada.
     —Al teu lloc! —va dir simplement. I vaig entendre que no hi havia res a fer.
     —Al teu lloc! —va repetir amb un gest d'amenaça. Com que cada vegada hi havia més claror, vaig poder veure-li bé la cara petita i prima de dona gens bonica i ja no gaire jove; dos ulls negres, penetrants i lluents sota el front arrugat, brillaven amb dolenteria; els llavis prims, el nas petit, tot el conjunt de la seva figura lleugera i inquieta donava una impressió de duresa, característica de les persones que, en la vida civil, es qualifiquen de «nervioses». La bufetada em coïa molt i vaig mirar la meva nova kapo de reüll amb ressentiment. Aquell cop era un mal averany per a tot el dia: ¿qui sap com podia acabar?
     Sobretot em feia mal la idea d'estar separada de les meves bones companyes franceses, i sentir-me en aquell comando estranger com un gos perdut i segur que malvist em va fer pujar les llàgrimes als ulls. M'esforçava a mantenir la cara immòbil (plorar era considerat un senyal menyspreable de feblesa). Però sentia que les llàgrimes em baixaven cara avall fins a la boca, amb aquell gust d'aigua de mar.
     —No ploris, italiana! —va dir una veu amable, no gaire lluny de mi.
     Em vaig girar, sorpresa, i vaig veure, a dues files de distància, una noia molt jove i graciosa que em somreia amistosament i em repetia que no valia la pena plorar. La kapo era molt dolenta i, si li donava corda, passaria tot el dia entre llàgrimes. Jo la mirava, mentre em parlava en el seu alemany insegur i sense deixar de somriure amb aquella cara amable i fina de senyoreta ben educada, i la raresa d'aquell comportament, que trobava per primera vegada al camp, quedava superada per la sensació confusa de conèixer aquella cara. Segur que havíem estat juntes en algun lloc, però no recordava on ni quan.
     Potser la noia tenia la mateixa sensació, perquè es va posar a mirar-me com si intentés reunir records trencats i llunyanys. Vam continuar mirant-nos un moment i al final, de sobte, tot em va tornar al cap:
     —Si ets la Lily Marlene! —vaig exclamar. I tot d'una em vaig sentir alleugerida, perquè la noia hongaresa (li havíem posat aquell motiu perquè li agradava molt aquella cançó desolada en la qual ressonava tota la tristor i la resignació de l'home davant de forces devastadores) havia estat una companya estimada dels meus primers dies de treball al camp A.
     —I tu ets la Lianka! —va exclamar la Lily amb la mateixa alegria.
     Passant a través de les files, entre cares fredes que ens miraven amb sorpresa i reprovació, vam aconseguir abraçar-nos. Per art d'encantament el mal humor i els tristos presagis es van esvanir davant de la realitat consoladora i benèfica d'aquella trobada: no em veuria aïllada i forastera en un comando enemic; la Lily em protegiria dels abusos i les males rebudes destinades als nouvinguts.
     Mentrestant la Lily s'havia girat cap a una noia forta de cabells vermells.
     —Canvia de lloc amb la Lianka! —va demanar.
     Sense dir res, aquella va anar cap al meu lloc i jo em vaig posar al seu, al costat de la Lily.
     Quan vaig ser prop de la meva amiga em va colpir el seu aspecte arreglat i les coses boniques que portava. No duia roba estripada, al contrari! La Lily lluïa fins i tot un davantalet tan blau com el mocador que li cobria els rínxols negríssims que ja començaven a allargar-se i li emmarcaven graciosament la cara pàl·lida. I no duia el plat penjant al costat com jo, lligat amb una mena de cordill fet estirant fils de màrfega; el duia tancat en una d'aquelles bosses fetes amb retalls de manta que de vegades, a les mans de petites artesanes apassionades, acabaven convertint-se en un refinament del proletariat del camp.
     —Que bonica que estàs! I que elegant! —li vaig dir amb entusiasme.
     La Lily va somriure amb satisfacció i, amb un gest instintiu, es va arreglar els cabells.
     —La kapo de tant en tant em fa cosir —va explicar—. Així puc «organitzar» una mica de fil i arreglar-me la roba.
     Jo vaig replicar que per res del món no em passaria cap hora de la tarda del diumenge cosint. Podia ser tan poca-roba com volguessin, però el diumenge m'estava amb els ulls tancats. I a més, ¿per què hauria de voler estar guapa? No tenia cap hochane, al camp, no havia d'agradar a ningú!
     —Però per nosaltres mateixes!—va objectar la Lily amb to de retret.
     Anava a continuar, però una dona gran i ossuda, molt antipàtica, que continuava mirant-nos amb aire inquisidor, en sentir l'exclamació de la Lily es va girar amb una mirada sarcàstica cap a una noia pàl·lida, que es veia que era la seva germana. Tot seguit es va dirigir cap a nosaltres i va intervenir amb veu agressiva:
     —La Lily sí que té un hochane! Un hochane magnífic! De luxe, de «primera» extra és l'hochane de la Lily!
     Vaig veure que la noia es posava molt vermella.
     —Ets dolenta, Elenka!—vs exclamar, i a la cara se li va notar clarament la contrarietat de qui veu ridiculitzat un pensament acaronat i secret—. ¿Com pots dir això? ¿Què t'he fet? Ets una mentidera!
     L'ossuda Elenka es preparava a respondre, però mentrestant els comandos començaven a moure's i havíem d'avançar en silenci per la Lagerstrasse cap a la porta de sortida. A mesura que ens hi acostàvem, la música alegre de la banda formada al costat dels vigilants marcava el ritme de la marxa, i les kapos, després de passar una última revista a les sabates i als colls, s'enduien el seu comando com oficials al capdavant d'una companyia. Totes les «braçals vermells» del camp estaven formades i ens examinaven amb ulls penetrants abans de sotmetre'ns al conrol dels alemanys. Era l'obligació més important i més pesada de tot el dia, de manera que no deixaven passar ni un plat mal rentat ni un parell d'esclops mal netejats.
     —Cap alt, mans quietes, pit enfora!—cridaven contínuament, i nosaltres cada vegada teníem un aire més marcial i més rígid.
     El 110 era un comando petit, i amb gran satisfacció vaig veure que no ens escortava cap Posten amb gos policia. Després de la porta, vam girar a l'esquerra, per un camí que no coneixia, perquè amb el meu comando d'abans estava acostumada a continuar recte per la carretera que duia a Auschwitz. Aquest camí, en canvi, passava pel costat de l'estació i els camps d'internament dels homes, i aquesta novetat era massa interessant per no dirigir tota la meva atenció a les novetats que se'm presentaven, fins i tot oblidant la conversa amb la Lily.
     A l'esquerra no hi havia res d'interessant. Semblava que l'estesa de camps descolorits i humits, coberts de boira, i interomputs per bosquets densos i foscos, es despertava melangiosament i mirava el matí. Però, a la dreta, vaig veure el gran edifici de l'estació, i en passar-hi per davant vaig mirar el lloc on havia baixat, l'arcada sota la qual havia passat el meu tren, i un allau de records em va envair la ment. Sí, molts dels que havien baixat amb mi ja no hi eren, i potser simplement m'havien precedit: un dia, jo també me n'aniria pel mateix camí fosc.
     Grups de soldats joves i alegres del cos de guàrdia ens miraven passar, fumant en pipa, amb la metralleta en bandolera. L'aire fred del matí els envermellia agradablement les cares fresques de nois de vint anys; amb les mans a les butxaques, caminaven amunt i avall, fent broma, mentre podíem veure'n d'altres asseguts als despatxos, sota els llums encara encesos.
     —Mira les cadires!—vaig comentar a la Lily, i ella em va respondre amb un senyal de cap, ple de nostàlgia.
     Si els «civils» haguessin sentit aquella exclamació i s'haguessin adonat de tota l'admiració i la recança de la meva veu i del gest de la Lily, haurien pensat que el cap no ens funcionava prou bé. Però per a nosaltres, veteranes del camp, acostumades des de feia mesos i anys a seure únicament a terra, aquells mobles modestos expressaven un veritable poema de recances i nostàlgies, perquè on hi ha cadires hi ha una casa, i una taula, i també unes tovalles blanques parades. Dolç món perdut, ¿podrem tornar a trobar-te algun dia?
     Després d'un curt trajecte va començar la reixa d'alta tensió del Quarantänelager masculí, interrompuda per les altes talaies de fusta. El Posten de servei ens mirava de darrere els vidres estant amb cara d'avorriment.
     —¿S'ha de caminar molt?—vaig preguntar a la Lily.
     —No —em va respondre— de seguida hi serem.
     En efecte, al cap d'un moment el comando va girar per un caminet pel qual passava una via i vam anar a parar a una gran clariana emmarcada per uns quants arbres. Al fons hi havia una cabana de fusta al costat d'una capelleta mig enderrocada, sense creu ni imatges. Tan sols alguna estrella descolorida sobre un tros d'arrebossat blau recordava que en aquella paret algun dia hi devia haver hagut pintada una imatge sagrada en un cel de paradís.
     La capelleta servia de magatzem per a les pales i les eines del comando, i totes les noies es van posar a córrer per arribar a agafar la pala més lleugera.
     —Ja hi som —va dir la Lily.
     Vaig tornar a tenir por d'aquella feina que no coneixia. Segur que la kapo em pegaria, i ¿qui em podria ajudar?
     —Deixa'm quedar amb tu! —vaig demanar a la Lily amb la humilitat d'un gos perdut.
     Ella em va dir que sí, que no tingués por, i es va posar a córrer cap a la capella. Però les pales més lleugeres ja estaven agafades i ens vam haver de conformar amb unes fangues llargues i pesants.
     —És tan alta com jo! —va somriure la Lily acostant-se-la a l'espatlla.
     I de nou em va sorprendre la gràcia amable del seu rostre i la bellesa dels seus ulls grossos i vius de color de xocolata.
     —Vine a la meva lora —va afegir mentre començava a córrer i saltar entre els bassals del terreny enfangat—, va, afanya't, abans que arribi la kapo.
     Jo no sabia que era una lora, però tanmateix estava contenta de poder quedar-me a l'ombra amiga de la Lily, i la vaig seguir fins al fons de la clariana, on s'acabava la via. Allà hi havia cinc vagonetes feixugues i grosses, l'una al costat de l'altra, i, tot al voltant, pilons de sorra. Més enllà, l'esplanada s'enfonsava fent un clot al qual ja havia baixat una part del nostre comando, que havia començat a excavar la sorra, la qual pujava fins a nosaltres passant per una llarga fila de pales.
     —Vine aquí —va dir la Lily, i vam anar a la tercera lora.
     Ara entenia que allò era el nom de les vagonetes i vaig començar a llançar-hi la sorra que la silenciosa noia pèl-roja apilonava al meu costat. A cada vagoneta li tocaven cinc persones, i vaig veure amb disgust que les dues germanes que havien observat amb sarcasme la Lily durant la conversa del matí també treballaven amb nosaltres. I encara més, cada vegada que l'Elenka llançava la sorra al piló, s'espavilava perquè una bona part m'anés sobre els peus, i mirava amb aire desafiador si m'atreviria a protestar. Jo no protestava, és clar, i ni tan sols intentava apartar-me. Com a italiana i nouvinguda sabia que em tocava aguantar aquells matractaments, de manera que vaig decidir ignorar-los amb dignitat i vaig treballar fort per intentar escalfar-me una mica. Mentrestant la kapo caminava amunt i avall amb aire vigilant i malvat. «Ompliu bé les lores! Que quedin ben plenes!», cridava contínuament, i no va estar contenta fins que la sorra no va formar muntanyes immenses sobre les vagonetes.
       Aleshores la Mia (la kapo es deia així) es va decidir a donar l'odre de marxa, i nosaltres, vinclades sobre el ferro de les vagonetes, vam començar a fer-les lliscar amb esforç per la via. La Mia es va quedar una estona mirant-nos i després es va girar i es va ficar a la cabana.
     —Va a encendre foc —va dir la pèl-roja Aërgi, i a la cara li va aparèixer una tendra expressió de tristesa, ara sense enveja ni rancúnia.
     —Vol que trobi el lloc calent! —va exclamar l'Elenka amb el mateix to mordaç de sempre, i la germana va comentar que abans que «ell» arribés encara hauríem de fer dos viatges pel cap baix.
     No entenia de qui parlaven i em vaig girar cap a la Lily. Breument em va explicar que la kapo tenia un hochane i que, quan aquest passava pel camí gran amb el seu comando, sempre la venia a veure. Per això encenia foc a la cabana! S'hi feien menjar i s'hi divertien, perquè ell també era alemany i no li faltava res.
     —¿Com és? —vaig preguntar encuriosida.
     La Lily va fer un gest que podia voler dir «guapo» i vaig tornar a veure als seus ulls l'expressió confusa del matí.
      —¿I el teu hochane com és? —vaig preguntar, fent broma en relació amb les paraules de l'antipàtica Elenka—. ¿Me l'ensenyaràs?
     —Jo no tinc hochane! —va respondre la Lily, que es va posar vermella i va fer cara d'empipada
     Aleshores vaig entendre que, per més innocent i humil que fos, no confessaria mai el seu secret, perquè representava l'única cosa seva que podia cultivar delicadament dins seu: una flameta minúscula protegida amb cura contra la violència de les tenebres que l'envoltaven. De manera que no vaig insistir i vaig callar sense parar d'empènyer la vagoneta per les vies humides, reculant pel mateix camí del matí, fins al camí gran. Allà hi havia un grupet separat que, quan vam arribar, va començar a descarregar i apilonar la sorra en una mena de trinxera. Mentrestant, nosaltres ens vam recalcar a les vagonetes i vam descansar una mica.
     La boira de primera hora s'havia dissipat i un sol pàl·lid il·luminava el camp sense arribar a escalfar-lo. Però, malgrat la seva pal·lidesa, de seguida tot va semblar diferent i per sobre de tot destacaven els prats amb l'últim verd de la tardor i el vermell alegre dels rajols d'una casa en construcció. Aquell dia no plouria, i això era el regal més gran que podíem rebre en la nostra misèria.
      Així va passar una estona, i de tant en tant miràvem amb aprensió cap a la banda dels arbres, sempre amb por de veure venir la silueta temible de la Mia. De fet, va acabar apareixent, lluny, brandant el bastó, i es va quedar mirant-nos fins que les lores no van començar a lliscar amb rapidesa per les vies. Vam tornar a la clariana, vam omplir les vagonetes; vam tornar a fer el mateix camí, i així vam refer una, dues, tres vegades el viatge mentre la Mia de tant en tant sortia de la cabana per insultar-nos i amenaçar-nos, perquè trobava que les lores no eren mai prou plenes ni els viatges eren prou ràpids. Les dues germanes discutien, l'Ergel i la Lily callaven, i a mi l'única distracció que em quedava era mirar al voltant. De la cabana de la kapo en sortia un fil alegre, gairebé blau, de fum: era veritat que havia encès foc. I jo m'imaginava com cremen les flames, com crepita la fusta, mentre les guspires petites, ardents i enlluernadores s'enfilen des del fogó i penetren dolçament el cos de la persona que hi seu a prop. Mentre empenyia la vagoneta amb les mans quietes sobre el ferro humit, intentava, evocant la sensació de l'escalfor amb tota la intensitat possible, fer que se m'escalfessin gràcies a aquella suggestió benèfica.
     Caminava així, perduda en els meus fantasieigs, concentrada en les flamarades de les estufes i les llars que m'escalfaven la memòria, quan una empenta violenta em va enviar de cap contra el ferro. La Mia m'havia passat pel costat, caminant de pressa pel caminet estret que portava al camí ample, i pel trajecte anava repartint bufetades i empentes a les noies vinclades sobre les lores.
     —Està nerviosa perquè encara no ha vingut —va comentar l'Aërgi, que havia rebut una bona empenta.
     Devia ser veritat perquè de la lora que teníem al davant em va arribar el mateix comentari. Totes seguien amb la mirada la fina silueta de la Mia, que s'allunyava cap al camí, s'aturava, passejava amunt i avall observant cap a la banda del Quarantänelager, esperant algú amb un neguit evident. I mentre la meva lora s'hi acostava, sentia la por perquè jo era la que quedava més a prop de la kapo, que passejava amb la cara contreta per la impaciència i el despit. Segur que em pegaria quan passés, i aquest cop previst amb el pensament em feia més mal que un de més fort per sorpresa.
     —Ara em pegarà —vaig dir a la Lily. Però ella només va respondre amb un gest de compassió absent: mirava endavant, cap al camí on hi havia la kapo, com si estigués a punt de veure una cosa que li era molt agradable.
     Jo també vaig mirar, i en aquell mateix moment l'Elenka va exclamar amb alegre alleujament:
     —Ja és aquí! Ja és aquí!
     I les cares de les noies es van relaxar, es van alegrar, com si es traguessin un gran pes de sobre.
     Tot el comando seguia amb molt d'interès l'amor de la nostra kapo, perquè les noies sabien que cada retard i cada absència de l'hochane de la Mia feia caure damunt seu una tempesta de mal humor i de maldat, mentre que la lluna de mel a la cabana oferia el benefici inestimable d'unes quantes hores de tranquil·litat. De manera que tot el comando seguia amb passió les vicissituds amoroses dels dos kapos, i desitjaven de tot cor que sempre es mantinguessin tendres, perquè un home i una dona enamorats es tornen involuntàriament benèvols i generosos. Efectivament, en el crit de l'Elenka hi vibrava l'alegria de sentir-se alliberada del pitjor; i en veure com la kapo es dirigia cap a l'extrem del camí, mentre la cara se li endolcia i se li estirava de manera impensada, jo també em vaig sentir alliberada del malson d'aquell cop i vaig donar les gràcies a aquell hochane providencial.
     Havíem arribat ben bé fins el camí i aleshores vaig veure un d'aquells feixucs carros-cisterna destinats a buidar les latrines que avançava lentament estirat per un grup de deportats en comptes d'un cavall. Assegut al pescant, un jove vigilant xiulava una cançoneta i en marcava el ritme amb un fuet, i el carro avançava trontollant i escampant pel voltant una pudor nauseabunda de pou mort. Mésn enrere caminava el kapo, i sense distingir-ne clarament els trets, en vaig veure la figura alta i forta elegantment coberta amb un abric esportiu. Caminava amb les mans a les butxaques; la boina de ratlles grises i violetes del camp inclinada de costat amb fanfarroneria feia que la seva cara, d'una bellesa certament vulgar, tingués un aire de benestar i seguretat que semblava il·luminar-lo orgullosament.
     Quan va ser a prop, va fer un senyal al vigilant per indicar-li que continués i, després d'obtenir-ne un «d'acord!» alegre com a resposta, ple de complicitat i de sobreentesos, va girar pel caminet i es va acostar a la kapo.
     La Mia l'esperava. Va somriure i se li van il·luminar els ulls en saludar-lo, van dir-se poques paraules i es van dirigir junts cap a la clariana. Aquesta vegada la Mia caminava tan de pressa que el trajecte va ser tranquil, i només va caldre apartar-se ràpidament per deixar-la passar.
     Encara surava un rastre de perfum per allà on havien passat, però ells ja eren lluny. La porta de la cabana es va obrir, es va tornar a tancar i, tan bon punt va ser tancada, tot el comando va deixar estar les pales i les vagonetes i es va estirar de braços amb cansament.
     —Ara estarem una estona bé!— sentia dir al meu voltant, i em vaig sentir disposada a creure que l'amor és realment un do diví, si podia concedir moments de pau com aquells a uns «residus» humans tan miserables.
     Així va passar l'estona, de tant en tant fèiem un viatge amb les lores, però cada vegada trigàvem més a anar i tornar. Moltes noies reien i feien broma, i tot d'una em van venir ganes de sentir com la Lily cantava la seva cançó preferida.
     —Canta'm Lily Marlene!—li vaig demanar, i no la vaig deixar tranquil·la fins que no es va decidir a entornar-la fluixet. 

     Bei der Kaserne, von dem grossen Tor
     stand eine Laterne, und steht sie noch davor...

     —Cada vespre sota aquell fanal... —més que la veu somorta de la Lily, la música desolada va començar a cantar-me dins del cor, mentre imatges palpitants de la meva vida passada em saltaven al davant i se m'enduien lluny de les lores i de la sorra i de tot Birkenau. N seguia bé les paraules de la Lily, però el plaer de sentir-les era tan gran que, quan va acabar, li vaig demanar que hi tornés, amb tanta insistència que aquesta vegada també em va haver de fer cas.
     Entretant havíem arribat al camí gran, i mentre les nostres companyes descarregaven la sorra, jo i la Lily vam seure en un sortint de la vagoneta. Però la Lily ja no volia cantar, es va treure de la butxaca un trosset petitíssim de mirall i es va començar a mirar. Es mossegava els llavis perquè se li posessin roses i s'arreglava els rínxols al voltant del mocador blau.
     —Se t'han fet bonics, els cabells —vaig comentar.
     Vaig veure que això la satisfeia i no em vaig poder estar de preguntar si a casa es cuidava molt.
     —Oh, i tant! —va respondre.
      I em va explicar que la seva família tenia una perfumeria en un carrer important de Budapest. Una gran botiga, amb aparadors brillants i perfums finíssims. Li encantava el perfum, i en feia servir tant que la seva mare rondinava.
     —¿Et perfumaves com l'hochane de la Kapo? —vaig dir en broma, però de seguida em vaig adonar que el comentari li era desagradable.
     A continuació em va parlar de la seva vida a Budapest, la llunyana, serena i alegre vida de Budapest. Tot havia desaparegut, de cop, tot s'havia ensorrat. Simplement perquè uns homes han dictat una llei; tot el que ha estat construït cau fet miques, en una hora és a terra: la casa abandonada, la família dispersada buscant la salvació, tot el món convertit de sobte en una selva plena de paranys.
     —Però tot això s'acabarà —diu la Lily amb confiança, mentre continua mirant el seu rostre jove al tros de mirall.
     —¿De debò et sembla que s'acabarà aviat?—pregunto jo pel gust de sentir una resposta afirmativa.
     I la Lily diu que segur que s'acabarà aviat, que per Nadal tots serem a casa; per la seva veu no hi passa ni el dubte que la casa ja no existeixi.
     —¿Quants anys tens?—no em vaig poder estar de preguntar, encuriosida, i ella em va respondre que disset escassos.
     Mentrestant es netejava les ungles amb un branquilló que havia recollit de terra i continuava mirant cap a la cabana.
     —¿Cada dia cuses per a la kapo?
     —No, cada dia no. Ara, per exemple, ja fa dies que no li faig res.
     Just mentre deia això, la porta de la cabana es va obrir i en va sortir la kapo amb la cara vermella i plena d'animació.
     —La modista! On és la meva modista!—cridava agitant un jersei blanc, suau i preciós.
     La Lily es va alçar i s'hi va acostar. La kapo li va ensenyar el jersei i li indicava les mànigues. Després, veient que ens les miràvem, va arremetre contra nosaltres amb un gest amenaçador.
     —¿Què? ¿Què passa? Maleïdes dones, ¿què passa?
     Aleshores totes ens vam vinclar sobre les pales i la sorra va començar a apilonar-se de pressa i a volar cap a dins de les vagonetes, mentre la Mia ens observava amb les mans als malucs i la Lily anava cap a la capelleta. Va anar fins al llindar i es va asseure sobre els rajols gastats. Es va posar a la falda el fil i les tisores que li havia dut la kapo i va examinar atentament el jersei blanc. Segur que per a ella tocar allò tan bonic, flonjo, net i calent devia ser un plaer, igual que quan jo posava la cara sobre el vellut o en un ram de flors (però ¿realment havia existit, aquell temps?).
     Ara només érem quatre per empènyer la lora i costava més. Avançàvem amb treballs, molt més a poc a poc que les altres, i més d'una vegada les noies de la vagoneta del darrere, amoïnades per la por que la kapo tornés a l'atac, ens va cobrir d'insults i ens van manar pressa.
     Jo anava al costat de l'Aërgi i empenyia amb totes les meves forces, però trobava que l'esforç era menys dur i que el temps passava més bé si xerràvem una mica i per això vaig mirar de dir alguna cosa a la noia pèl-roja. Li vaig preguntar d'on era i què feia quan era a casa, si estava tota sola al camp, en fi, les preguntes normals que se solen fer allà a algú que veus per primera vegada i que no et cau antipàtic.
     L'Aërgi em va respondre que era de Budapest i que estudiava música.
     —¿Tu també ets de Budapest? ¿Així coneixes la Lily?—li vaig preguntar com una ximple, sense pensar que Budapest no era la plaça del poble on tothom acaba passant deu vegades al dia. Però, amb gran sorpresa meva, l'Aërgi va respondre que sí, que ja coneixia la Lily d'abans. Es trobaven sovint a concerts i en alguns clubs musicals. Aleshores em va entrar la curiositat de saber com devia ser aquella Lily que per a mi seria sempre una desconeguda.
     —¿Com era? ¿era bufona?
     L'Aërgi va dir que era molt maca, que sempre anava vestida amb roba clara i que li agradava que l'admiressin. Era filla única i, a casa, encara la tractaven com una nena.
     —Ara té sort—la vaig interrompre mirant la Lily asseguda al graó de la capella—. Aquesta feina no és cansada. A mi també m'agradaria treballar per a la kapo!
     Però l'Aërgi va sacsejar el cap roig:
     —No bo—va dir amb el seu alemany laboriós—. No bo treballar per Mia. Millor lluny.
     I com que jo protestava i argumentava que em semblava molt millor treballar amb l'agulla i «organitzar» fil que no pas suar amb la pala, l'Aërgi es va explicar millor.
     —Hochane de Mia fa broma amb Lily. I la kapo és molt gelosa. Si veu això, Lily tot seguit al crematori.
     —Això és massa!—vaig objectar.
      Però l'Aërgi va insistir. La Lily era molt jove i bufona, i en veure que el kapo, quan passava, li llançava una salutació i una mirada alegre, havia oblidat que només era un Arbeitstück, una «peça de treball», i es pensava que encara podia ser considerada una criatura humana. Per això es posava vermella quan veia el kapo. No feia res de dolent, pobra Lily, només es posava vermella i el seguia amb ulls tendres, però el dia que la Mia se n'adonés vindrien els maldecaps.
     —¿Creus realment que la Lily està enamorada del kapo? —vaig preguntar a l'Aërgi.
     I la perspectiva d'aquesta hipòtesi va fer que una gran pietat per la meva jove amiga m'encongís el cor, perquè si estava enamorada, no tan sols li pesava damunt de les espatlles la creu del camp, sinó també la roent de la debilitat i la passió humanes.
     —Pobra Lily!—vaig sospirar, i l'assenyada Aërgi també va sacsejar el cap amb compassió.
     Així va passar tot el dia, i la Lily va continuar cosint tranquil·lament asseguda al llindar de la capella. Una de les vegades que tornàvem a la clariana, vam trobar que ens esperava amb unes fulles de col a la mà. Ens va venir a trobar amb aspecte animat, gairebé feliç, i ens va obligar a acceptar, a l'Aërgi i a mi, una part d'aquell regal preciós.
     —Que bo, ¿no?—ens dèiem l'una a l'altra mentre assaboríem amb voracitat aquell gust meravellós de verdura fresca i crua, tan nou als nostres paladars tips de naps massa cuits.
      Vaig veure que la Lily encara tenia dues fulles embolicades amb el davantal, i de broma li vaig preguntar si pensava guardar-se-les per sopar o volia que les hi prengués alguna ucraïnesa.
     —Aquest vespre vull anar a demanar a madame Louise que em tiri les caertes —va dir ella—, i si li porto dues fulles de col m'estalvio una llesca de pa.
     Jo sempre he tingut un respecte religiós per les cartes i les quiromàntiques, de manera que les paraules de la Lily em van interessar molt. Ja havia sentit parlar d'aquella madame Louise, una tunisenca que deien que valia un imperi.
     —¿I quant de pa vol? A mi també m'agradaria que mes les tirés!
     La Lily va dir que, en general, en volia tres llesques, una mica menys de mitja ració, però, si la tirada era petita, amb dues també n'hi hauria prou.
     —¿Vols venir amb mi?—va preguntar.
     I jo, que íntimament ja en tenia unes ganes violentes, vaig estar molt contenta de trobar en el convit de la Lily l'excusa que necessitava davant de la meva raó.
     De manera que vam quedar que aquell vespre, després del recompte i del repartiment del pa, la Lily em vindria a buscar i totes dues juntes aniríem a veure madame Louise, que dormia al barracó 15. Aquest projecte ens omplia de secreta animació, i la resta del dia va passar força de pressa i amb força tranquil·litat. La kapo apareixia de tant en tant a la porta de la cabana i es posava a cridar i a amenaçar-nos; dues o tres vegades fins i tot va avançar fins a nosaltres repartint bufetades a la babalà, però després de complir així el seu deure de kapo, se'n tornava a la cabana, de la qual continuava sortint el fum blavós de l'estufa. I cada vegada que la Mia obria la porta ens arribava una olor penetrant de bunyols, olor de greix, de foc i de sucre, que ens passava per sobre i ens feia estrènyer les dents, com la carícia més excitant. Tota la comoditat i el plaer de la terra es trobaven, realment, entre aquelles miserables parets de fusta! Quan la llunyana campana del Quarantänelager masculí va deixar sentir el primer avís perquè els comandos anessin tornant, el carro-cisterna, absolutament puntual, va avançar pel camí gran i el jove vigilant en va baixar per ana a trucar a la porta de la cabana, que de seguida es va obrir i va donar pas al kapo i a la Mia. L'home tenia la cara satisfeta i encesa de l'home que ha passat un bon dia al costat del foc, amb la dona i el menjar, i mentre es posava els guants va indicar als homes que estiraven el carro que anessin fent.
     —Vinga, vinga! ¿Que esteu tots adormits?—va cridar bo i estrenyent la mà de la Mia.
     Mentre el carro avançava de nou pel camí, ell va agafar la drecera per tallar el revolt i arribar-hi abans. En aquell moment, nosaltres estàvem quietes en un punt difícil de la via i, quan va passar a prop nostre, es va girar a mirar la Lily.
     —Hola, petita! ¿Has cosit bé el meu jersei?
     Ho va dir sense aturar-se i caminant de pressa, però amb un somriure, i jo vaig veure que els ulls de la Lily s'omplien d'aquell somriure i, com de costum, es posava vermella de cop.
     De seguida va ser lluny. El seu carro l'esperava al capdavall del camí, i com que ja sonava la segona campanada i els comandos anaven tornant, es veia que incitava els homes a afanyar-se, perquè van vinclar les esquenes magres sobre les barres i el carro va arrencar trontollant cap al seu camp.
     Ja s'havia acabat el dia, i nosaltres també vam abandonar les vagonetes i vam refer el camí del matí. La mateixa música ens va rebre a la porta, els oficials de control ens van comptar, i les «braçals vermells» van passar revista, però amb menys solemnitat que al matí perquè calia espavilar-se a anar als barracons i formar per al recompte del vespre. Les auxiliars ja voltaven pel camp i faltava poc perquè se sentissin el xiulet i els Achtung! marcials dels primers controls.
     El nostre barracó era ben bé al fons del camp, al costat del crematori, de manera que les vigilants aprofitaven el fet que l'auxiliar de control hi arribava al final i repartien el pa mentre esperàvem.
     Això era bo i dolent: bo perquè ens estalviava una altra espera i una altra cua després del recompte, però dolent perquè em costava aguantar l'hora, o les hores, del control amb el pa sota el braç. Aquella estona contenia, per a mi, la temptació més ferotge, i quan ja havia passat algun quart amagant-me amb decisió el pa sota el vestit, traient-lo, admirant-lo, i olorant-lo voluptuosament, la lluita entre el desig i la renúncia assenyada acabava amb les mossegades de bèstia afamada que amb pocs minuts destruïen l'objecte de tantes discussions internes.
     Aquell vespre la lluita es complicava per culpa del projecte d'anar a veure madame Louise. Vaig posar-me el pa sota la protecció del vestit una vegada i una altra, decidida a no treure'l fins que haguessin acabat el recompte, però, com de costum, tot va ser inútil. Després de contemplar l'ultima resta miserable, que en un primer moment m'havia semblat digne de la quiromàntica a canvi d'una tiradeta curta, vaig trobar que el do hauria estat pràcticament ofensiu i vaig decidir acabar-me-la, amb l'amarga voluntat del desesperat que dilapida follament les últimes restes del seu patrimoni.
     Aquell vespre el recompte va durar molt; l'auxiliar no arribava mai, i van passar dues hores abans que se sentís el xiulet alliberador. A l'instant, les files es van desfer i va començar la lluita de cada dia per entrar de seguida al barracó. La porta era petita i estreta i centenars de noies s'apilotaven per conquerir el repòs algun minut abans, i s'empenyien i es barallaven per entrar, mentre jo, com de costum, em quedava una mica apartada i esperava amb paciència.
     —De seguida et vinc a buscar!—va cridar la Lily—. ¿Véns a rentar-te?
     Però jo vaig declinar la invitació. Tenia les mans brutes, però no em veia amb cor d'anar a lliurar una altra batalla per entrar allà on hi havia els lavabos. De totes maneres l'aigua deixava de rajar just en els moments de més afluència! Per això vaig respondre que ja em rentaria l'endemà al matí, amb una mica d'allò que anomenaven te. ¿Qui tenia ganes de rebre més cops?
     La Lily va anar tota sola a rentar-se i jo em vaig decidir a entrar al barracó per estirar-me sobre la màrgega damunt de la qual les altres ja havien estès les flassades. Com de costum, en veure les que havien aguantat la gana durant la formació, i ara es menjaven el pa i l'assaborien amb avarícia, m'assaltava una absurda sensació d'amargor i enveja. Ara elles menjaven i jo ja no tenia res! Tot i que la causa de la meva pobresa era jo mateixa, no podia treure'm de sobre aquella sensació d'injustícia i les mirava plena de rancúnia.
     Quan la Lily va tornar ja era fosc. Em va venir a buscar corrents i vaig veure que encara duia gairebé mitja ració de pa embolicada al davantal.
     —¿Anem? —va preguntar excitada.
     Em vaig alçar i vam sortir cap al bloc 15.
     El carrer que passava entre els barracons era ple de bassals i de fang espès. Pràcticament a cada pas els esclops pesants s'hi quedaven enganxats i els havíem d'stirar amb totes dues mans, ajudant-nos mútuament i amb el risc de relliscar en qualsevol moment al fanguer.
     —És igual que a la teva cançó—vaig dir rient a la Lily, i ella es va posar a cantar.
     Però quan va arribar a l'estrofa... «i somric i penso en tu...», la vaig interrompre i li vaig estrènyer afectuosament la cintura.
     —¿En qui penses? ¿En el teu hochane? ¿De debò estàs tan enamorada?
     La Lily va fugir d'estudi, dient que no era veritat que estigués enamorada i que jo estava boja. Entretant, els seus ulls bonics i lluminosos demostraven que un pensament i un somriure poden aconseguir, fins i tot en un Vernichtungslager, un camp d'extermini, que el número A5480 es transformi en una noia palpitant i, a estones, feliç.
     Així, fent broma i aguantant-nos mútuament per aquelles arenes movedisses fangoses, il·luminades per la llum de la reverberació de les altes flames del crematori més proper, vam entrar al barracó 15. 
     —¿On dorm la madame Louise?—va comença a preguntar la Lily mentre recorria el passadís estret que quedava entre les lliteres.
     A còpia de preguntar va arribar a una de les últimes màrfegues.
     —Sóc jo—va respondre una veu greu.
     Ens vam aturar i vaig intentar enfonsar la mirada dins de l'ombra del llit; d'entrada només vaig veure ombre, però a mesura que m'acostumava a la foscor vaig distingir la figura d'una dona arraulida al fons, que es mantenia immòbil i ens mirava.
     Mastegava lentament un tros de pa i tenia a la falda una cosa que semblava un pilonet de papers. Sense dir ni piu ens continuava observant amb ulls orientals i profunds.
     —Voldria que em tirés les cartes—va murmurar la Lily. I tot seguit va treure del davantal el pa i les dues fulles de col, per mostrar que estava disposada a pagar-ne el preu.
     —Ah, ¿vols que et tiri les cartes?—va repetir madame Louise  avançant el bust cap a nosaltres i començant a barrejar les que tenia a la falda. Estaven fetes amb trossets de cartó, dibuixades a mà, i duien escrites paraules que em van semblar en àrab i que van fer créixer sensiblement la deferència de l'espera.
     —Alça la mà esquerra i pensa en el que t'interessa—va dir la quiromàntica amb veu greu.
     La Lily ho va fer i totes dues ens vam inclinar sobre el bony de la màrfega on madame Louise col·locava les cartes com si fos la barana d'un altar. Observàvem religiosament aquells gestos que evocaven les forces desconegudes i poderoses que regulaven les nostres miserables vides.
     —En la cabeza, el corazón, el hígado, en lo que no esperas —murmurava la dona mentre disposava les cartes en forma de creu.
     —En la cabeza...—al cap, la Lily hi tenia l'as de cors, un gran amor, algú pensava en ella, però, com que el seguien dues cartes de piques, havia de posar-se en guàrdia perquè li portaria llàgrimes.
     En el corazón, hi tenia una bona dona que l'estimava i que patia per ella. Oh, quanta pena!
     —La meva mare —va dir la Lily. I es va inclinar sobre les cartes amb més atenció.
     Però calia que anés molt amb compte, perquè també tenia a prop una dona poderosa i dolenta, justament la negra mujer de la mala sort, que per gelosia li volia fer mal. I després veia un canvi, un gran canvi...
     —¿Un canvi amb viatge?—va preguntar la Lily, i jo també vaig sentir que el cor em bategava més fort esperant la resposta, perquè un canvi amb viatge només podia voler dir el final de la guerra i, per tant, el retorn a casa.
     —Sí, i un viatge —va confirmar madame Louise—, un viatge molt llarg, tan llarg que no en puc veure el final...
     —Per anar a casa meva es necessita ben bé una setmana—va dir la Lily, mirant-me.
     —Una setmana amb un tren de bestiar. Però tornarem amb vagons-llit, amb el tren de la Creu Roja. ¿Vols que ens tornin tal com vam venir?—vaig protestar jo, que no em podia imaginar de cap més manera el nostre èpic retorn, si és que tornàvem.
     —... i aquest viatge és molt a prop. Aquí hi ha l'estrella que...
     Però no vam poder saber què deia l'estrella, perquè el xiulet de la Lager-Kapo va sonar amb insistència pel camp. Les vigilants de seguida van començar a cridar que era l'hora del silenci, Lagerruhe, i que les que no fossin del barracó havien de sortir. Per desgràcia nosaltres érem una mica lluny i encara havíem de travessar tot aquell maleït fang. De manera que la Lily es va afanyar a donar a madame Louise les fulles de col i li va dir que es tallés dues llesques de pa. Malauradament, una vigilant grassa equipada amb un fuet ens va caure al damunt i cridant que era Lagerruhe ens va fer fora per força.
     —El meu pa! He d'agafar el meu pa!—va cridar la Lily desesperada.
     Però aquella no en va voler saber res i ens va encertar amb la llepada ardent del fuet, de manera que no ens va quedar altre remei que abandonar-ho tot i marxar corrents.
     —Madame Louise potser et guardarà la llesca que sobra—vaig dir per consolar la Lily mentre fèiem miracles d'equilibri per tirar endavant sense perdre els esclops al fang.
     Finalment vam aconseguir trepitjar el nostre barracó. Tot estava en silenci i la vigilant de la porta va rondinar en veure'ns passar.
     —Schnella, schnella (ràpid, ràpid)—va dir en el curiós alemany eslavitzat del llenguatge del camp—, ja és silenci! Schlafen, schnella!
     —Bona nit!—vaig dir a la Lily i vaig anar cap a la meva màrfega.
     Les altres ja dormien, i sort que el meu lloc era el de més enfora i així em vaig poder ficar sota la flassada sense despertar ningú, i només la Jeannette, que estava acostumada a dormir arran de mi, es va agitar remugant alguna cosa quan em vaig estrènyer, enfredorida, contra la seva esquena calenta.
     —¿Què ha dit?—va preguntar amb la veu plena de son, perquè jo li havia confiat on anàvem.
     —Ha dit que s'acosta un gran canvi amb viatge —vaig dir, ometent que això es referia específicament a la Lily.
     —¿Un canvi amb viatge? ¿Quan s'acaba la guerra?—va exclamar la Jeannette, que es va asseure sobre la màrfega, sobtadament desperta. I, seguint l'impuls del seu caràcter alegre, es va estirar per despertar la Stella, que dormia arraulida als nostres peus.
     —Stella! Stella! Madame Louise ha dit que s'acaba la guerra!
     —Sí, la guerra s'acabarà aviat!—vaig confirmar jo, ja convençudíssima que allò era l'únic sentit de tota la sessió.
     —Madame Louise ho ha dit a la petita hongaresa que treballa al meu comando!
     Aleshores la Stella també es va asseure a la màrfega i jo hauria començat a explicar tot el que em semblava que s'havia dit si dues o tres veus irritades no ens haguessin imposat, en diverses llengües, silenci.
     —Ruhe! Cihò! Taisez-vous!
     Aleshores, jo, la Stella i la Jeannette ens vam abraçar contentes, i el son ens va sorprendre amb el cor ple d'una segura i confiada esperança.
     No sé si és una cosa que passa a tothom o si és una característica dels temperaments capritxosos, però el cas és que m'havia adormit somrient, d'un humor satisfet i tranquil, i al matí em vaig despertar amb les sensacions contràries. El temps també havia empitjorat, tot el carrer era ple de boira, i durant la nit el fang s'havia multiplicat. Envoltava els barracons amb un marjal lefiscós, i les noies que ja hi havien relliscat ploraven mentre intentaven espolsar-se el fangueig de la roba i de les mans.
     —Plourà—va dir la Lily al meu costat.
     I jo vaig sentir el plaer absurd i malvat d'exagerar la perspectiva de la nostra desgràcia.
     —I tant que plourà! Plourà tot el dia i quedarem ben xopes! Ja en pots estar segura!
     —Esperem que no—va objectar ella amb timidesa.
     —¿Què vols esperar? Tu vés esperant! ¿Que no ho veus?
     Amb un gest irat vaig assenyalar cap als crematoris. Tots cremaven i trencaven la nit boirosa amb les seves altíssimes flames. La reverberació permetia distingir la pluja fina que començava a caure; tan fina, de moment, i barrejada amb la boira, que ni tan sols no sentíem com ens anava calant.
     La Lily va callar i jo tampoc vaig dir res més; amb la cara dirigida cap a les flames vives, suspeses en la foscor, mirava sense pensar en res concret, agressiva i amarga.
     Com de costum, quan plovia, els comandos van sortir més tard i vam haver d'esperar que la pluja escampés buscant la il·lusió d'un aixopluc contra la paret del barracó. Ara ja teníem la roba xopa, els cabells ens gotejaven com canals sota els mocadors; amb una esgarrifança contínua sentíem la freda humitat enemiga envair-nos fins al moll de l'os.
     Al final l'ordre de marxar va arribar, i la Mia, amb un mocadoret de cel·lofana blanca sobre els cabells, ens va venir a buscar per passar revista. Prop de la sortida vam veure un comando que reculava i l'esperança ens va eixamplar el cor. Potser també considerarien que la nostra feina era impossible de dur a terme. En el dia pàl·lid, la pluja refermava; ens farien tornar al barracó i estar assegudes a la màrfega esperant tranquil·lament l'hora de la sopa.
     —¿T'ho imagines?—vaig dir a la Lily, estrenyent-li fort el braç i oblidant el mal humor davat d'aquella perspectiva magnífica.
     Però la nostra kapo tenia una idea diferent de la felicitat, perquè vam veure que parlava animadament amb l'oficial de control, que semblava indecís, la va escoltar, i després va indicar al comando que avancés. Un somriure va il·luminar els ulls de la Mia: aquell dia també veuria l'hochane.
     Així, caminant amb el cap cot sota la pluja espessa, vam arribar al nostre lloc de treball. Les lores eren plenes d'aigua, la sorra molla no es volia desenganxar de terra per més energia que hi poséssim, i fins i tot la Mia es devia adonar de la impossibilitat material de treballar, perquè després d'haver-nos observat una bona estona des de la porta de la cabana, es va decidir, un moment que plovia més fort, a fer-nos anar a la capella. Allà no hi havia lloc per a tot el comando, i moltes noies es van quedar a fora, apinyades al graó, però la Lily i jo vam poder entrar de les primeres. Tan estretes que no podíem moure ni un dit, sentíem com la roba molla s'estremia i s'escalfava amb el contacte dels cossos i es formava una calor humida. Després els núvols van escampar, va deixar de ploure, i la Mia va sortir de la cabana cridant que tornéssim a la feina; al mateix temps va cridar la Lily i li va tornar a donar el jersei blanc. Nosaltres vam tornar a les lores i ella, com de costum, es va asseure al graó moll de la capella i va començar a treballar amb cura.
     —Aquesta puta sempre se'n surt!—vaig sentir que deia l'Elenka, i vaig adonar-me que mirava la Lily amb una profunda expressió d'enveja.
     El caminet per on passava la via s'havia convertit en un marjal de fang i bassals, però hi havíem de passar i els esclops cada vegada pesaven més mentre la vagoneta lliscava amb dificultat, s'encallava, resistia.
     —Ja és aquí!—va dir l'Aërgi, en un moment donat, indicant-me el carro de les aigües negres que avançava pel carrer emboirat i deixava darrere seu la pudor nauseabunda habitual.
     Aquell matí el kapo duia un impermeable lluent. Amb les mans a les butxaques i el cigarret en un racó dels llavis, es va dirigir de pressa cap a la cabana. En passar per davant de la capella va dir alguna cosa i vaig veure que la Lily sacsejava el cap bromejant. Després va entrar a la cabana, va tancar la porta, va desaparèixer.
     Tot el dia ens va semblar insuportablement llarg i pesat per la falta de sol. De fet, moltes havíem après a regir-nos pel recorregut de l'astre pel cel i en sabíem tant que quan sonava la campana del migdia i arribava el carro de l'Esskolonne amb la seva càrrega, les nostres previsions sempre resultaven exactes. En canvi, amb el cel tapat, el nostre rellotge celeste no funcionava i semblava que el temps s'hagués aturat; de vegades ens pensàvem que era molt aviat, de vegades que ja s'acostava l'hora de tornar: al voltant nostre tot era gris i res no es movia, exactament igual que l'aire «sense temps» descrit al cercle dantesc.
     Va ser després de la sopa, potser cap a les tres, que la porta de la cabana es va obrir i en va sortir l'hochane de la Mia. Va mirar al voltant com si busqués alguna cosa i el seu aire distret, la cara encesa i els ulls brillants i tanmateix una mica encantats demostraven que havia begut molt. Va fer un pas i després un altre, sense saber segur on anar; aleshores la mirada li va caure sobre la Lily, asseguda al graó de la capella, i, com si ho hagués decidit de cop, s'hi va acostar.
     —Hola, petita!—va exclamar, ben fort—. Hola, tu, petita!
     Jo estava al costat de la meva lora i vaig poder veure perfectament que la Lily alçava el cap i, posant-se vermella, clavava una mirada interrogadora en l'home massís que tenia palplantat al davant.
     —¿Què hi ha?—va preguntar.
     L'home no es va dignar a respondre. Va allargar la mà i, agafant la noia per la barbeta, la va obligar a alçar la cara. Com que ella intentava rebel·lar-se, va riure i es va inclinar.
     —Ei, tu!—va dir—, ¿tens por? Tu meva hochane, ¿vols? Tu i jo: ¿hochane?
     Cada vegada se li acostava més, mentre tot el comando havia deixat de treballar i mirava la Lily, que inútilment intentava apartar l'home, que ja gairebé li tocava el coll i repetia:
     —Tu meva hochane, ¿d'acord?
     Just en el moment que aconseguia fer-li un petó, la Mia va aparèixer a la porta de la barraca. Va mirar un moment, com si no es cregués el que veia, i a continuació es va dirigir amb passos ràpids cap a la capella, i la força de la seva mirada furiosa fou tan gran que fins i tot el borratxo la va sentir, es va redreçar trontollant i amb un somriure forçat va anar a trobar l'amant. Però la kapo va anar de dret cap a la Lily, que s'havia alçat i s'havia arrambat a la paret de la capella amb un gest instintiu de defensa. Li va arrencar el jersei de les mans, el va llançar al fang i li va començar a pegar.
     Cap de nosaltres no va veure com li pegava perquè l'expressió que la Mia tenia a la cara ens va fer inclinar sobre les pales i començar a omplir les vagonetes, de pressa, cada cop més de pressa. La sorra volava d'una pala a l'altra, s'apilonava, s'escampava mentre no gaire lluny de nosaltres es produïa alguna cosa fosca. Després es van deixar de sentir els gemecs i la Mia va venir cap a nosaltres amb cara congestionada i assassina.
     —Ompliu bé les lores! Ompliu bé les lores! Maleïdes putes! ¿Voleu omplir bé les lores?
     Es va precipitar sobre les que tenia més a prop i les va cobrir de cops a la babalà. Vaig tornar a sentir aquella sensació d'angoixa del dia abans, quan esperava el cop i el patia per endavant amb el pensament. Però vaig tenir sort perquè en aquell moment estava a recer de la vagoneta i, corbant-me tant com vaig poder sobre la pala, vaig poder passar desapercebuda i evitar la repartidora. Amb un gran esforç vam aconseguir fer moure la nostra enorme càrrega, la vam empènyer endavant amb totes les forces, perquè tot el nostre ésser només tenia un desig: allunyar-nos, allunyar-nos de la bogeria que s'havia desencadenat. Érem allà, dèbils i sense defensa, a les mans violentes de la Mia, i res, llevat de la nostra bona estrella, no ens podia ajudar.
     Mentre marxàvem amb les vagonetes, em vaig girar i vaig veure que la Lily era a terra de boca terrosa als peus de la capella; segurament desmaiada. Val més així, vaig pensar, perquè molt sovint el desmai era l'única cosa que podia salvar, amb la seva mort momentània i pietosa, dels cops seguits i sense misericòrdia.
     —¿S'ha mort?—va preguntar la meva veïna.
     —Potser s'ha desmaiat—vaig respondre mentre m'afanyava a vinclar-me sobre la vagoneta perquè la Mia tornava de la cabana brandant furiosament el bastó. Darrere seu vaig veure un moment la cara encesa de l'hochane. Fumava un cigarret i va intentar agafar l'amant per la cintura, però ella el va apartar de males maneres i va avançar amenaçadorament cap a nosaltres.
     —Vinga, vinga! Ompliu bé les lores! Ràpid!
     Tot el dia ens va turmentar així, sense ni un moment de calma per respirar. Les càrregues se succeïen amb rapidesa i les vagonetes no eren mai prou plenes. La Mia ens acompanyava fins al camí gran, tornava amb nosaltres, de manera que no poguéssim gaudir ni del plaer d'una absència momentània. Una de les vegades que vam tornar, vam veure que la Lily treballava amb la pala al nostre piló de sorra.
     Ah, pobra Lily! De seguida vaig veure que ja no duia el davantal, la seva roba curosament cosida estava tota estripada, i solcs de sang li recorrien la cara inflada, les espatlles i les cames. Em va mirar, però no em va dir res quan vaig ser a prop seu, i jo l'únic que vaig saber fer va ser agafar-la un moment pel braç:
     —Oh, Lily!—vaig murmurar.
     —Deixa'm estar, Lianka—va respondre amb veu molt fluixa, i jo em vaig allunyar i em vaig posar a treballar de pressa perquè la Mia s'havia aturat just davant nostre.
     Va esperar que la vagoneta fos plena i aleshores, quan va estar ben carregada i tots ens vam col·lcar per empènyer, va fer un pas endavant.
     —¿Cinc persones per una lora tan lleugera? La lora no és prou plena! Es pot moure amb dues mans! Va, prova-ho!
     Va anar cap a a la Lily i, quan vam veure el que pretenia que fes, ens vam apartar, perplexes. La Lily, obedient, va agafar la vagoneta, es va corbar, es va clavar a terra, les venes se li van inflar, mentre el seu petit cos empenyia la massa de ferro i de sorra que tenia al davant i que pesava uns quants quintars.
     —Ah, ¿no vols treballar? Només vols fer de puta!—deia la Mia mirant-la amb maldat—. Vols estar-te asseguda i passar-t'ho bé, eh?
     —Tota sola no puc, Frau kapo—va respomndre la Lily, i em va tornar a colpir l'infinit cansament de la seva veu.
     —¿No pots treballar? Pitjor per a tu! Pitjor per a tu!—i repetint la frase habitual del camp, que jo feia tres mesos que sentia repetir en tot moment i en tots els tons, va afegir—:Das ist ein Lager! Kein Sanatorium! Jo fa cinc anys que sóc aquí dins! I, si hagués estat com vosaltres, a hores d'ara de mi no en quedaria ni el fum! Però vosaltres us penseu que veniu aquí a fer de senyores! Ploreu per una bufetada, us desmaieu per dos cops de peu, ni tan sols podeu posar una mica de sorra en una vagoneta sense lamentar-vos que us fa mal l'esquena! Vosaltres encara vivíeu la mar de bé que nosaltres ja ens podríem sota l'aigua amb tots els morts de fred al voltant, que no podíem fer ni un pas sense empassegar-se amb algun! Això és un Lager! I aquestes, mireu-les bé, quines desgraciades, després de ser aquí uns quants mesos ja són mig mortes, no poden més, i encara esperen tornar-se'n a casa! Però ja us dic jo que anireu totes al crematori! Totes! I us estarà bé, perquè només sou unes maleïdes putes, això és el que sou!
     La Mia cridava cap a nosaltres, que l'escoltàvem en silenci, i al final, com si ens llancés tot l'odi i el menyspreu que sentia, va escopir i, després de fer un senyal perquè tornéssim als nostres llocs, es va retirar a la cabana.
     Devia ser tard, pràcticament l'hora de plegar, perquè passava el comando 103, que treballava més lluny que tots els altres. De fet, poc després va arribar, llunyà i velat per la boira que es tornava a espessir, la primera campanada del Quarantänelager.
     Alguna cosa terriblement feixuga ens va caure el cor. O sigui que aquell dia de malson realment es començava a acabar. Tres quarts per arribar al camp; potser una hora (si tot anava bé) per al recompte; una mitja hora abans d'acabar, però al cap de cent minuts seríem sobre la màrfega, lluny de la Mia, de la sorra, de les lores, de la boira que obsedeix, lliures en el son, en l'efímera llibertat de les esclaves, però lliures.
     La boira era cada cop més densa i, abans que fóssim en fila per marxar, es va tornar a posar a ploure fort. Va sonar la segona campanada i el carro-cisterna va continuar cap al camp, tan sols el vigilant va fer una correguda i va anar a trucar a la porta de la cabana.
     Al cap d'un moment el van obrir i el kapo en va sortir de pressa, posant-se els guants. Rere seu va aparèixer la Mia, que el va mirar amb cara enamorada i li va estrènyer fort la mà.
     —Fins demà!—va cridar ell, alegrement, girant-se a saludar-la.
     —Fins demà!—va respondre ella, i per la seva mirada s'entenia que la tempesta ja havia passat i que tot estava oblidat.
     L'home es va allunyar molt de pressa amb el seu vigilant. En un tres i no res van ser al camí i van començar a incitar els homes de les barres. Anaven tard i l'hora de passar llista era sagrada.
     La Mia també va aparèixer amb el mocador impermeable al cap.
      —Vinga! Los!—va cridar.
     I tota la columna va començar a avançar de pressa cap al camp. Era tard, la boira i la pluja feien el vespre fosc. Totes caminaven en silenci mentre la pluja regalimava per les cares des dels mocadors xops: tot el món era ple de boira, de tristor, de pluja. I de sobte, mentre caminava amb el cap baix, em va venir a la boca la cançó de Lily Marlene.
     
          ... Quan pel fang he de caminar,
          Sota el meu farcell, em sento vacil·lar.
          ¿I què serà de mi?

     —¿I què serà de mi?—repetia, entre esquitxos de fang—. ¿I què serà de mi? ¿I de la Lily, i de totes?
     No sentia la por, només la tristor de la mort, i em turmentava la inutilitat cruel d'aquell parèntesi de vida suspès entre dos no-res. Jo encara era viva, i demà ja no ho seria. ¿De què servia el patiment comprès entre aquells dos extrems? ¿Potser un Déu em mirava des de dalt dels cels? ¿I per què m'havia fet néixer si estava destinada a patir i desaparèixer d'aquella manera? ¿No tenia compassió, aquest Déu?
     Ningú, ni al món ni a fora del món, no tenia compassió. Estàvem soles i abandonades; ningú ni res no podia venir a fer-nos costat, ni tan sols el pensament dels que estimàvem i que un dia, després de plorar-nos, tornarien a somriure.

         ...aquesta nit potser ploraràs,
         però després, tu somriuràs.
         ¿A qui?, Lily Marlene.
         ¿A qui?, Lily Marlene.

La cançó m'encongia tant el cor que sense ni adonar-me'n vaig començar a plorar. Caminava i plorava, i repetia «¿i què serà de mi?», i, a cada estrofa, sentia que la pena es feia més fonda i amarga.
     Ara passàvem pel costat de la reixa del Quarantänelager i, com de costum, la Mia ens va fer alentir el pas, perquè ell, que ja feia una mica que caminava per l'altra banda de la reixa, paral·lel al nostre comando, es pogués acostar una mica. Es van saludar com sempre, xuclant-se els llavis, amb un gest voraç i lasciu, a poc a poc, mirant-se als ulls a distància. Després van repetir la promesa de veure's l'endemà i el comando va tornar a avançar, mentre jo continuava murmurant les estrofes de Lily Marlene i hi personificava tota la misèria i el nostre destí.
     Però tot d'una el comando es va aturar. Érem prop de camp, just a la porta d'entrada, i no em vaig adonar d'aquella aturada imprevista. Pels murmuris de les noies que ens precedien passava alguna cosa a la porta, perquè hi havia un comando aturat i només entraven grupets petits.
     —¿Què passa? ¿Què hi ha? ¿Un control? No, una selecció! ¿Selecció? Sí, sí, una selecció!
     Les veus eren cada cop més insistents i més esglaiades. El terror del final començava a tenallar les criatures que, durant el dia, havien alçat més vegades els ulls al cel murmurant que valia més deixar de patir.
     —Una selecció, Lianka!—va exclamar l'Aërgi, girant-se a mirar-me, amb l'aire resignat de la bèstia que porten a l'escorxador.
     —Una selecció! Hi ha una selecció!—va exclamar l'ossuda Elenka, i va començar a posar-se bé el mocador i a fregar-se enèrgicament la cara pàl·lida per tenir una mica de color.
     Gairebé totes ho feien, i s'ajudaven mútuament per tenir l'aspecte més arreglat i fort que poguessin. Les esquenes adolorides es redreçaven a força de voluntat, els ulls s'excitaven, les galtes pessigades amb violència es posaven vermelles.
     —Arregla't una mica, Lily!—va exclamar l'Elenka. I, no gaire fluix, dirigint-se a la seva germana, va dir—: Justament avui, amb aquesta cara!
     Aleshores vaig començar a mirar de posar bé el mocador i els cabells de la Lily, però ella em va apartar la mà amb un gest cansat.
     —Deixa'm estar, Lianka—va murmurar—. De totes maneres és inútil.
     Jo vaig voler protestar dient que no era inútil. Només estava momentàniament kaputt per culpa dels cops de la Mia, però normalment era més forta que l'Elenka, que l'Aërgi i que jo. ¿Per què abandonava? Quan passés per davant del metge havia d'adoptar un aire indiferent, perquè es notés que allò només era un mal moment. Tenia disset anys, ¿que no volia tornar a casa?
     Però la Lily va sacsejar el cap i va agitar la mà amb aquell gest cansat que sembla que aparti alguna cosa molt enutjosa, i va callar. Jo la vaig mirar i, com que no gosava insistir més, vaig posar-me a observar què feien les altres, mentre m'envaïa una sensació d'aspra irritació. ¿Per què plorava l'estúpida de l'Elenka? ¿Tant li molestava morir? Totes tenien por, ¿tanta por que preferien la vida miserable que duien a desaparèixer en el no-res? I tanmateix no feia ni una hora que deien que no podien més!
     Mentrestant, les primeres files del nostre comando ja començaven a passar la porta. Nosaltres també ens hi acostàvem  i vaig poder veure el metge alemany a l'entrada, al costat dels oficials i de l'Herna, l'eslovaca que li feia de secretària i que es deia que era la seva amant. Duia una llibreta i un llapis a les mans i observava les dones que li passaven per davant i en feia recular alguna que tenia mal aspecte. La doctora mirava el número que la noia duia tatuat al braç esquerre i l'apuntava en un paper. Les files continuaven però l'apuntada se n'anava a part, amb un grup que anava creixent, el grup de les seleccionades, que aquella nit haurien de marxar amb el camió dels crematoris per al llarg viatge del qual madame Louise no havia pogut veure el final.
     Una curositat morbosa recorria les files. Per sobre de la por i de l'espera, l'esgarrifança de la sensació ocupava totes les ments.
     «¿Han agafat la Iluska? Han agafat l'Estera!», se sentia dir, i tots els caps s'estiraven amb el mateix moviment dels espectadors d'un partit que allarguen el coll per veure millor el que passa al camp.
     —Endavant, vosaltres!—vaig sentir que cridava la nostra kapo.
     La Mia estava al costat del metge i semblava molt baixa a la vora d'un home tan alt i prim. Mentre m'hi acostava anava molt amb compte de no perdre el pas i no pensava en res. Però em va sortir de mirar-li les mans: eren llargues, primes, molt blanques i tenien el llapis suspès a mig aire com si comencés el gest de cridar algú.
     Ens tocava a nosaltres, i seguint el rime alegre que marcava la música, vam reprendre el pas. Mengele ens va mirar i vaig veure-li bé la cara descolorida i impassible, amb ullets miops i el cos dret, rígid dins de l'uniforme impecable. Tenia el llapis a mig aire i no indicava res, però la Mia va fer un pas.
     —Aquesta Herr Doktor—va dir assenyalant la Lily—, sempre kaputt. No pot treballar.
     —Fora—va dir simplement el metge, mentre feia un senyal perquè sortís de la fila.
     I la Lily va sortir. Va allargar el braç: l'eslovaca va llegir el número i el va apuntar a la seva llibreta.