Salvador Espriu, Narracions (1974) Tereseta-que-baixava-les-escales

Tereseta-que-baixava-les-escales


                                        1

«No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra. Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t’hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la Panxita us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep d’Alpens, que era a la trona, el va saludar de per riure com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l’única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xibirí, xibirí, mancà. Tu, una altra vegada, Tereseta, fort. Escapem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d’esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà quasi impossible d’atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-solta s’ha escridassat abans d’hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

                                          II

«No les havies vistes? Noi, d’on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la Panxita a Dantzic. És estrany, no havien d’anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d’objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m’hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d’ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare va morir tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s’atansen. Mira com baixen les escales de l’església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda’t amb Júlia. Ja te’n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l’enramada, seran les reines.»

                                        III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l’un rera l’altre. Júlia es va morir, després d’una lenta agonia, d’haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es va morir, la Panxita va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la Pietat, la seva horta, enmig d’arbres i de llibres, contemplant el mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que va arribar a assistir, de brivall, a l’expedició d’en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d’esma les escales.»

                                      IV

«Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d’un ritme igual, segur, d’una escola, d’un estil que s’han perdut. Sí, Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I això ara és ben lluny. Aleshores el poble se’ns apareixia com si fos més gran, immens, d’un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l’amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d’algun veler de les remotes mars d’Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anava fins a Rússia, a través d’aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l’església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials; amb l’esgarrifança d’una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d’un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l’incident d’una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la Panxita. Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l’imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

                                     V

«Tu diràs, la caixa de la Fragata vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s’exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya’t, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, dones com la Fragata no es moren cada dia. Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no em fa peça. Déu m’ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa’t com la ronden, ahir l’allunyaven gairebé a fuetades, i avui fixa’t com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, la Narcisa Mus. Aquestes últimes, totes tres, varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ja li passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve’t aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d’un home dintre una capseta, el retrat d’un jove alt i fort. I, espera’t, hi havia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que va viatjar tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, que Déu l’hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d’amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t’ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales.»
«Tereseta-que-baixava-les-escales» fou publicat originalment a Ariadna al laberint grotesc (1935). El text ha estat revisat segons el model publicat amb voluntat definitiva a les Obres completes III, Narrativa I, per Edicions 62 (Barcelona,  1986).

Per saber-ne més:
-Aula de català

Joan Maragall, Visions & Cants (1900)

V I S I O N S


EL MAL CAÇADOR

La missa matinal

la diuen allà dalt
aixís que es fa de dia.

   La missa de l'estiu
el capellà la diu
amb les portes obertes.

   S'oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

   El caçador es deleix.
De fora estant l'oeix
amb un genoll en terra.

   Al bon punt d'alçar Déu,
li bota allí, al bell peu,
la llebre endiastrada.

 S'esventa el gos lladrant;
la llebre fuig botant,
i el caçador al darrere.

   «Corres i correràs,
mai més t'aturaràs»:
aquesta és la sentència.

   «Doncs, corro i correré,
mai més m'aturarè;
alegre és la sentència».

   S'allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...

   Passen dies i nits...
Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.

   La missa matinal
la diuen allà dalt:
les portes són obertes.

   En un vent de visió
passa el mal caçador
entre lladrucs i fressa.

   Se gira i veu l'altar,
i al peu el capellà
i en alt veu l'hòstia càndida.

   Passa i es perd al lluny...
La boirina del juny
cenyeix l'horitzó immòbil.

   Roden les estacions,
revénen els plançons,
cada any, cada any ve Corpus.

   Cada any torna a passar,
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.

   Cada any els capellans
tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.

Cada any l'hòstia es va alçant,
el temple es va aixafant...
i l'hòstia puja, puja...

   Passen més anys i més;
el capellà no hi és... ;
l'hòstia va sola enlaire.

   Amunt, amunt, amunt...
La volta perd el junt,
la llum del cel s'hi filtra.

   L'hòstia s'hi va acostant,
el temple es va esquerdant...
El caçador no para.

   
   Ve un any... la volta cau
i s'obre el gran cel blau
damunt de l'hòstia blanca,

   que s'alça lentament...
Al ser l'estiu vinent,
floreix el temple en runes.

   Se'n va pujant al cel...
El caçador amb anhel,
cada any, cada any la mira.

   L'hòstia, per'nar al zenit
té l'espai infinit.
I ell, per caçar encisat
té el temps, l'eternitat...




JOAN GARÍ


              I

A la muntanya miracle
una llegenda ha florit:
la llegenda del diable
i de Fra Joan Garí.
Fra Joan fa penitència
enfilat a dalt d'un cim.
Li duien una donzella
que tenia els mals esperits.

Montserrat, muntanya santa,
la muntanya de cent cims.


               II

Fra Joan dintre la cova
estava fent oració:
Riquilda se li presenta
vestida de temptació.
Fra Joan clou les parpelles,
mes la veu contraclaror.
Fra Joan clou les parpelles,
mes la veu contraclaror.

Montserrat és ple de boira:
Riquilda és un raig de sol.

              III

Després del pecat tan gran
ell resta bocaterrosa.
Riquilda és timbes avall,
Montserrat és net de boira.
Fra Garí veu els abims
i les cames li tremolen.
Si prova de redreçà's,
cau de mans una altra volta.

Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastora.


             IV

Al cap d'anys de terrejar
sent una veu d'ignocència:
«Aixeca't, Joan Garí:
la teva sort és complerta:
ja pots alçar els ulls al cel,
que ja els tens prou plens de terra».

Joan Garí s'alça de mans
com un ós quan es redreça.



EL COMTE ARNAU

                      I

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire 
de l'hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l'aire de la nit.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
         que porta la capa blanca
         i va a veure a l'abadessa
         del convent de Sat Joan.


Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen...
         «¡És el comte Arnau!»
           
                      II

         Adalaisa, l'abadessa,
         l'espera mig desmaiada.
         Ell travessa la capella
         amb la barba escabellada
         de l'orgia de la nit.
Passa i la deixa tota profanada...
I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta;
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
          i un clot a cada galta.

                     III

«Treu-te la capa», li demana ella.
«Treu-te la capa que et veuré més gran».
«Treu-te tu el manto, que et veuré  més bella».
«No, que só l'abadessa de Sant Joan».

     Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.

     «Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel».
«De genolls jo et voldria a la capella:
tan gloriós, faries goig al cel».

     «Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:  
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.

      
     El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
per'xò, ajegut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.

     
     «Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca el vol.

     I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir».
«En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
¡com hi oneja suaument la vida!».

     «Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l’ànima més pura».

     Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

     
     «Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortament armada?
No t'escau la mirada esmortuïda
sota l'arc de la cella ben poblada.

     Escaurà bé a tes pàl·lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

     Però tu, performada criatura,
delícia de la terra, ¡torna al món!
¡Romp el cordó que injuria ta cintura!
¡Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!».

     I avança Arnau hermosament; pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: «¡Mira:
aquest encara és més hermós que tu!».

     Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

                       IV

          Totes les veus de la terra
          criden contra el comte Arnau
          perquè, volent Adalaisa,
          sens ella se n’ha tornat.

«Fill de la terra, —fill de la terra,
         comte l’Arnau:
         per una imatge
         t’has deturat,
         per un cadavre,
         ¡tu que en fas tants!».
«Com el Sant Cristo—no n’he fet cap».
«¿Què té el Sant Cristo? ¿Què té el Sant Cristo,
         comte l'Arnau?
És fusta morta: — no pot brotar».
«¡Ai, sí, que brota! — ¡Ai, sí que brota!
         Valga’m Déu val!
¡Quina mirada — ella li ha dat!».
«¡Quina mirada, — quina mirada,
          comte l’Arnau,
quina mirada — deu haver estat!».

     Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

                     V

¡Nit!… Tota l’hermosura d'Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L'Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

     Té una gran cabellera molt frondosa.

     «¡Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

     Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.
     
«¡Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

     Un gran sospir travessa el dormir d’ella
com onada del mar, i s'aquieta.
     «¡Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

     Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta's,
la pren amb un braçat i se l'emporta.

     Quan surten a camp ras se fa de dia.

                     VI

Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant.


     «Fill de la terra, —fill de la terra,
           comte l’Arnau,
ara demana, — ara demana:
           ¿què no podràs?

     «Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l’espai».


     «Els roures viuen i viuen,
pro també compten els anys».
     «Doncs, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals»


     «La roca viu sense viure,
que res la penetra mai».

     «Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dona pas».

     «La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat».

     «Doncs, ser l’aire quan l'inflama
la llum del sol immortal».


     «Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat».

     «Doncs: ser home sobrehome,
ser la terra palpitant».

     «Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat».

                      VII

«Tota la nit l'he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
¡Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit».
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al punt de la mitjanit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
«Arnau, ¿que em puges al cel?».
«El nostre cel és la terra».
«¿On anem, Arnau?». «Pel món».
«Pro jo miraré al cel sempre».
«Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis».
«Jo amb mos ulls t’alçaré al cel».
«La carga del teu cos m’aferma a terra».
«Mos ulls faran lleu mon cos».
«Tota tu ets d’eterna dura».
«Els meus ulls són cel en flor».
«I el teu cos fruita madura!».

                       VIII

El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.

     No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.

     No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop, rient.

     Per 'xò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de «¡juli!»
ofeguen clams i precs.

                       IX

Aquella nit els ulls de l'Adalaisa
se van omplir d'una pietat tan gran
que el comte Arnau s'hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra — s’hi van arremolinar;
            pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
            «Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
            demana per l’infant.
            S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu».
«Arnau, si jo era teva, ¿no eres meu?».

«Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos».

                         X

           A punta de dematí,
           les monges del monestir,
que dies ha l'havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
           que tomava la rosada.




L'ESTIMADA DE DON JAUME
                       I

Don Jaume té una estimada
que ben jove el va emprendar.
L'estimada de Don Jaume,
una terra sobre el mar.
Només de sentir parlar-ne
ja en va quedar enamorat.
Diu als barons que l'ajudin,
que la vol anar a cercar.
Mentre ls barons treuen comptes
Don Jaume va a mirar al mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n'era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l'estol mar endins se'n va.

                        II

A l'hora que el sol va a pondre's
Mallorca veu l'aimador
que ve dret damunt la barca,
els ulls encesos d'amor.
L'illa es torna tota roja
i el cap del rei nimbat d'or.
Ell, quan posa el peu en terra,
ja se'n sent conquistador.
En terra posa la planta
i en el cel l'esguard piadós.
La terra la vol pel cel,
el rei Jaume d'Aragó.
Per 'xò és alt de més alçada
que no tots els seus barons,
i per 'xò ls ulls li blavegen,
i per 'xò té l cap tant ros.

                        III

Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l'alba esclarida
alça l'espasa real
boi cridant: «¡Santa Maria!».
Tots els cavallers s'aixequen,
més els raca l'embestida.
«¡Vergonya, barons, vergonya!»,
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarraïns,
amb ullada estemordida,
van veure a l'host catalana
com mai ningú més l'ha vista,
i al blanc cavaller Sant Jordi
lluitar en nostra companyia.

                      IV

«Mallorca, do'm menjar i beure,
que em seran dolços tos fruits.
Ara que t'he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
¡Que n'és de bona la terra!
¡Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quietud».
Així a soles se parlava
aquell vespre el rei august,
i entre els morts de la batalla
s'adormia amb son segur.

                    V

Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni els grans amors de València,
ni els de Múrcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memòria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre el mar
com no el té cap rei d'Espanya»,
murmura sovint el rei,
mig-rient i ple d'ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de València finava,
va girà's de cara al mar
cercant l'amorosa platja,
i va morir mig rient,
pensant que se n'hi anava.




LA FI D'EN SERRALLONGA

«Pare, absoleu-me: só cansat de viure».
«T'escomet a bona hora el cançament.
La teva via s'ha acabat i ets lliure
d'anar-te'n al repòs eternalment.
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,
cal que't recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats».
«El primer pecat meu és l'orgull, pare:
jo só aquell que he tingut un rei al cos;
mai he pogut sofrir que algú em manara:
fer la llei a tot Déu era el meu goig.
Per 'xò he tingut tant odi al rei d'Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra'ns ha omplert de gent estranya
i manar-nos-ho tot es lo que vol.
Doncs, jo li he dit: «¡No'm plau!» I, ¡via fora!,
he anat pel mont com m'ha vingut a plaer,

he fet lo que he volgut, lliure a tothora,
i no he obeit llei, ni rei, ni re.
I, ¡tant se val!, ¡és una bella cosa
fer tremolar a tothom i estar segur!
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,
mai he abaixat la testa per ningú...».
«Mes, ara...».

                      «Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presencia del Deu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                               «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                      «Amén, amén...».
«¿Quin altre pecat tens?».
                                         «La ira, pare.
Quan m'encenc no tinc fre ni aturador,
me giro contra'l món, Deu i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucció.
Pare, he estat crudel: moltes vegades
m'he deleitat vegent rajar la sang;
he vist alçar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.
I jo me n'he rigut, perquè'm plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
¡És una cosa dolça i fa alegria
veure un 'nemic als peus ben manillat!
¡I fer mal! ¡I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler,
sentir plorar a tothom i poder riure...
Ser com rei de dolor... ¡És bell, a fe!
«¡Fill meu! ¡Fill meu! Això es massa malesa;
això es un mal esprit que tens al cos:
¡encara en parles amb la vista encesa
en foc d'infern!...».
                             «¡No, no!... Ja ve el repòs.
Doncs, ara que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                                 «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                     «Amén, amén...
També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la glòria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que em feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota els peus.
De lo que no he entès n'he dit mentida,
dels fets més grans que els meus n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva; els que en passaven, ¡pobres d'ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga
tothom en un mesquí i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,
sent més que tots i governant tot sol».
«Mes, ara...».

                     «Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                                 «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                      «Amén, amén...
He estat avar: mai he tingut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia'm pobre
i amb la por d'anar a raure a l'hospital.
¡Ai! La cobdicia no em deixava viure,
era roí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet dèu hores de camí.
Veure'm diner apilat m'aconsolava,
mes fruir no podia'n altrament
que pensant a quants altres els mancava
allò que era per mi un bon passament.
"Això es ben meu", pensava; "això no falla:
els altres, si misèria o fam vingués,
¡que es pengin!". I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés».
«Mes, ara...».
                     «Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                                 «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                     «Amén, amén...
La peresa, la gola i la luxuria
ben cert que foren mos pecats més xics;
pro algun cop m'ha plagut deixar la fúria
dels combats, lluny d'amics i d'enemics.
Me n'anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d'alguna vall,
i m'entaulava en bona companyia,
menyspreant tota lluita i tot treball.
Llavores jo me'n reia de la guerra
i dels meus que es batien, ¡capsigranys!,
i tant se me'n donava que la terra
la manessin els propis o els estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia'm jeure
a bona ombra per fer la migdiada,
cantant cançons d'amor que fan distreure,
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna mossa
revinguda de cos, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara se'n tenia per ditxosa».
«¿I goses riure?».
                           «Era cosa bona...».
«Mes no ho és pas a l'hora de la mort».
«Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor aconhort».
«Mes, ara...».
                     «Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                                 «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                      «Amén, amén...».
«I el tracte amb na Joana, ¿no és injúria
que clama també a Déu Nostre Senyor?
¡Acusa't!...».

                    «Pare, no: no fou luxúria,
sinó una veritable estimació.
¡És cert que jo en ses carns moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de voler!
Mes eren llaç d'amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos,
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poderós.
M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula;
si ha calgut, amb la força del seu braç;
cada mitgdia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amant sol·lícit...
D'això també me n'haig de penedir?».
«¡Fou un amor desordenat i il·lícit!».
«Doncs... tant se val... ¡me'n penedeixo, sí!».

«¿Tens algun pecat més dins teu?».
                                                      «No, pare».
«De tots els que m'has dit i els que has comès,
¿contrit demanes perdó a Déu?».
                                                     «Sí, pare».
«¿I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?».
«Sí».
        «Doncs en nom de Déu omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén».
· · · · · · · · · · · · · · ·


            «Moriré resant el Credo;
            mes digueu an el botxí
            que no em mati fins i a tant
            que m'hagi sentit a dir:
            "Crec en la resurrecció de la carn"».





I N T E R M E Z Z O


A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT


Ben de la vora —volia veure-us,
¡Oh Verge negra —del blanc vestit!
Dalt de l'estrado —avui pujava,
i us he guaitat de fit a fit
la dolça cara, —que m'ha deixat —tot enternit.

   Més lluny us miro —quan a la tarda
canten els monjos —i els escolans,
i eixint del temple —fins a la porta —m'hi giro encara,
i encara us miro —més lluny que abans.
A vostra casa —m'aficiono
i us hi entro a veure —sempre que hi passo,
com els aimants.

   Surto de cara —a les vostres penyes,
i en cada una —veig un ensaig
de vostra imatge... —Sou graciosa, —penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles —els camins vostres —i me n'hi vaig.

   Els camins vostres —són plens de boira:
per los esquinços —guaita l cel blau,
Només hi trobo —boixos i mates
que humils floreixen —dintre la pau,
i aquelles bolves —que en diuen àngels
i que s'hi assemblen —per el silenci —del vol suau...

   ¡Com me corprenen —els cingles vostres!
¡Com m'esvaeixen —vostres abims!
Les aus que hi volen —són aus xiquetes;
les fonts que hi neixen —són regalims.
Entre la boira, —són cims de gloria —els vostres cims.

   Tot jo m'encanto, —no sé el que m passa;
les vostres penyes —m'han encisat...
Potser us mirava —massa a la vora,
Mare de Déu de Montserrat.



LA CANÇÓ DE SANT RAMON
CANTADA PER UNA RUSSA

«La mare de Déu — un roser plantava»
La immòbil donzella — cantava encisada, 
els ulls admirats del — propi miracle, 
en llavis eslaus — la mel catalana. 

   «D’aquell sant roser — naixia una branca». 
Cantava cançons — de la meva mare, 
que quan jo era infant — ja me les cantava,
 i ara que sóc gran — les canta l’eslava. 

   «Nasqué Sant Ramon, — fill de Vilafranca». 
Si sap lo que diu, — no sap lo que alcança 
i canta indecisa — la suau cançó estranya, 
ullpresa del flam — que encén en els altres. 

   «Confessor de reis, — de reis i de papes». 
La canta de prop — i semblava llunyana. 
Llunyana la veig — i encara allunyar-se. 
La veig que se’n va — per l’estepa blanca, 
cantant Sant Ramon, — fill de Vilafranca. 

«La Mare de Déu — un roser plantava». 

                                                         Setembre 1895



DIMECRES DE CENDRA

                                                                                      A una noia


No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
                    patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
                    No entelis amb mementos
                    ton front rosat i pur.

   Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
                    que diu el sacerdot
                    girant-se de la taula.

   Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,
                    que t’ha sigut donat,
                    verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

                                                                                          
                                                                                                                      1896
Un molt bon comentari d'Ignasi Moreta, aquí



C A N T S


ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya,  - la veu d'un fill

que et parla en llengua  - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Maria Aurèlia Capmany. Feliçment, jo soc una dona (1969) Capítol primer, notes i resum

En motiu del centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991) s'han programat diverses commemoracions, alhora que les lectures de literatura catalana a batxillerat enguany incorporen aquesta novel·la, Feliçment, jo soc una dona. En ella, Carola Milà ens explica la seva vida talment unes memòries (cal llegir atentament el pròleg!). A continuació hi trobareu un fragment del pròleg, el primer capítol sencer, que vol ser tot just un tast de l'obra, i també la síntesi dels altres catorze capítols que l'acompanyen. Al final de tot s'hi troben referències bibliogràfiques d'accés lliure en pàgines web.




Feliçment, jo soc una dona
Maria Aurèlia Capmany


PRÒLEG
Vaig néixer el dia 31 de desembre de 1899. Una bona data per a iniciar una biografia. Em temo que és aquesta data allò que m'ha empès a començar. Més ben dit, estic segura que és aquesta data el punt de partida del projecte. Va sortir així, d'atzar, a la conversa, i en Cosme Tudurí va cridar exaltat:
     — Així tens tants anys com el segle! Oh, perdona —va afegir de pressa—, sembles més jove, cela va sans dire.
     I la idea va fer forat en el seu cervell d'editor i ja no m'ha deixat tranquil·la.
     Ara em trobo davant el paper en blanc i l’obligació de començar la meva història. Per on he de començar?
     El 31 de desembre de 1899? ¿A Barcelona, al carrer de Jaume Giral, a les dotze de la nit? ¿Mentre vaixells de l’esquadra alemanya, ancorats al port, engegaven canonades que esveraven els pobres barcelonins, la meva mare inclosa, per celebrar l’arribada del nou segle que, segons la unànime opinió mundial, començaria un any més tard?
     Sentiria repetir tantes vegades aquesta indecisa entrada del segle, que ha tingut tot l’aire d’una predestinació.
     O potser més bé, el 16 de desembre de 1968? A les sis de la tarda. A la badia de Pollença, de cara a mar. Quan en Cosme Tudurí va interrompre la conversa, va fer aquella cara d’àguila trista que li apareix quan pensa que farà un bon negoci, i fitant-me amb els seus ulls secs em va dir: -Carola, m’has d’escriure les teves memòries. Fes-t’ho com vulguis, sents? Nosaltres te les endreçarem! No t’has de preocupar per res.
     En Tudurí està convençut que jo soc analfabeta, i com que això dona més categoria a la qualitat de les meves memòries no el penso contradir.
     O potser més bé encara, el 12 d’octubre de 1913. El dia del meu bateig solemnial. Quan la senyora Reinal em va fer un petó al front i em va dir:
     —Ara començaràs a viure, criatura estimada, i la teva claror interior ha de brillar per tots nosaltres.
     O el 4 d’agost de 1936, quan Benito Garrido va entrar a casa, i jo vaig descobrir una nova vida en mi mateixa, una vida que va durar dos anys i una mica més, però que em descobria una capacitat de ser feliç desconeguda encara.
     O el 22 de setembre de 1955, quan vaig fer les maletes i me’n vaig anar de casa, de la casa que teníem a Roses. I vaig agafar el cotxe en línia, amb una maleta per tot equipatge, però per sempre. 
     I em vaig decidir a viure pel meu compte.
(...)


1

On es parla del misteri del meu naixement i de les poques garanties de moralitat de la meva mare. I de com la meva mare va desaparèixer per sempre més de la meva vida.

Vaig néixer al carrer de Jaume Giral, al cor del barri de Santa Caterina. Un barri on la gent no cap a les cases i surt a crits per les finestres i balcons. L’escala de casa era tan plena que podria datar la meva infància pels graus de coneixement de cada replà. No tots els replans eren iguals per a mi, n’hi havia de propicis, n’hi havia de tèrbols, que procurava passar gairebé amb els ulls clucs.
     La meva mare tenia una habitació rellogada al tercer pis. Era una habitació petita que donava al celobert, un canal per on desembocaven crits i plors i rialles i renecs i unes pregàries que també podien semblar renecs, tan exigents i amb tanta urgència les feien.
     La meva mare guardava els seus tresors en dues maletes, tancades amb pany i clau, que a mi em semblaven immenses. De tant en tant les obria i jo m’embadocava veient aquella roba fina, roba amb puntes i tavelles i cintes que parlava d’opulències passades, de riqueses que ja no tenia.
     La meva mare era soltera. Jo portava el seu cognom: Milà i no sé per què em dic Carola. Cada vegada que jo ho preguntava a la meva mare, car al veïnat les noies explicaven per què es deien Rosa o Anita, i sortien les autoritats de les àvies, i les ties, i les padrines, la meva mare em mirava amb un aire entre sorprès i cansat i em contestava invariablement:
     —A mi què m’expliques!
      La meva mare tenia dos domicilis. Molt aviat vaig comprendre que aquell recambró on havia nascut i on havia de tornar sempre no era a casa la meva mare, que ella provenia d’una altra banda i que jo, allí, d’on ella venia, no hi tenia entrada.
      Quan sortia de quatre grapes de l’habitació, si per atzar es deixaven la porta oberta i enfilava el corredor fins a arribar a la llum, una llum de color groc que queia d’enlaire des d’un balcó estret i florit que donava al carrer, el meu viatge s’acabava, més aviat o més tard, amb els crits de la senyora Marina, que m’agafava d’un braçat i em tornava al meu cau, bo i tancant la porta.
     La meva mare era la filla del porter de can Pujades i el meu pare era el noi Pujades. Tothom ho sabia, ningú no m’ho va dir mai. Al seu moment explicaré l’única vegada que he vist el meu pare.
     La porteria de can Pujades era un petit edifici de dues habitacions, amb una cuina i una comuna. Estava situada a l’entrada del recinte de la fàbrica. El recinte era clos amb unes altes parets coronades per tot de vidrets aguts, de coloraines, que a mi em semblaven d’un luxe prodigiós. A l’altre cantó de les altes parets hi havia un pati gran que voltava la nau principal i més enllà les dependències dels despatxos i més enllà encara, separat per un terraplè d’herba i per unes reixes, apareixien els arcs de can Pujades pròpiament dit, és a dir, els darreres de la casa dels senyors, amb les cotxeres i els safareigs, i les quadres i una cuina molt més ampla i lluminosa que el nostre carrer de Jaume Giral. Mai no vaig entrar a can Pujades per la porta del davant. Quan la meva mare hi anava, a mi em deixava a la cuina. Era un lloc que m’agradava. De fet, si bé es mira, va ser el meu primer auditori.

      A mi, la petita casa dels porters, a l’entrada de la fàbrica, ja em semblava un palau. Quan hi anava amb la meva mare hi anàvem de visita, però jo sabia que era a casa d’ella allò. La seva absència, la seva tornada ritual, un cop per setmana, era com una quarantena que se li imposava pel seu pecat. La meva mare no semblava fer-ne escarafalls. Hauries dit que ho trobava molt bé i complia amb una mansuetud admirable, com si comptés un determinat número de visites que calia fer per obtenir indulgències. Quan hi anàvem fèiem visita i no ens permetíem cap franquesa i la meva mare no parava de dir: «Estigues quieta!».
     Sèiem a l’entorn d’una taula quadrada coberta amb una roba d’un vermell tan fosc que semblava engolir la llum. L’avi seia enfront meu i la mare al nostre costat. Hi havia llargues estones en silenci. Només parlava l’avi i la meva mare solia dir-li que sí. Mentrestant, la dona de l’avi em donava berenar. Es deia Paula, era una dona jove, molt lletja, bigotuda, forta. Potser era bona dona, però es veia clar que no ens tenia cap simpatia ni a la seva fillastra ni a mi. Sempre va ser igual amb mi, em mirava amb els seus ulls petits i aquosos sense gens de bona voluntat, però mai no va fer res per mortificar-me. En aquells temps em donava berenar, arròs amb llet amb canyella i llimona. Jo me’l menjava amb avidesa perquè de seguida vaig tenir bona gana i vaig associar sempre el benestar amb el bon menjar. El primer que va adonar-se d’aquesta meva golafreria va ser l’avi, que es va interrompre del que deia i advertí:
     —Mira quins ullets se li posen de bo que ho troba. Et donarà feina aquesta noia, o si no ja ho veuràs.
     Mentre el meu avi, en Salvador Milà, parlava, tenia al davant una capsa de tabac i anava fent cigarrets de paper, amb unes mans grosses, brutes i destres. Tenia també enfront seu una copa molt petita d’anís i xarrupava de tant en tant i llavors feia petar la llengua. Parlava en veu molt baixa, que a mi em semblava un murmuri, i sovint el cigar penjava adherit a la polpa dels llavis i feia encara més difícil saber què deia. Potser no parlava en veu tan baixa, aneu a saber, i era per contrast amb les veus cridaneres del meu celobert que tots els sons, així que entrava en aquell recinte, em semblaven coberts de cotó fluix.
     La Paula no deia mai res, després de portar-me el berenar seguia trastejant per la cuina, o seia també a un cantó de la taula i triava mongetes seques o llenties. Molt aviat vaig aprendre a triar-les al seu costat, totes dues silencioses, com si féssim un joc complicat. M’agradava triar llegums, potser era la meva primera activitat que establia un ordre que tenia una finalitat. Mentrestant, sentia el murmuri de l’avi i el sí, sí, sí, de la meva mare. És molt probable que totes aquelles explicacions de l’avi es referissin al meu futur. Quan ja era fosc, la meva mare i jo ens n’anàvem.
     L’enorme bloc de can Pujades quedava separat de la ciutat. Havíem de caminar per carrers inexistents, amb arbres esparsos, rocs i tolls d’aigua, i les inacabables muralles de maons i d’estacades. Fins que no vèiem l’alta andròmina de l’arc de Triomf no podíem dir que érem a Barcelona.
     Jo no sabia que teníem un temps fixat per viure a la nostra cambra, a casa de la senyora Marina, i que passat aquell terme, aquella mena de quarantena, se’ns donaria entrada al recinte del feu Pujades.
     No vaig passar mai gana. Temps després, la gent que es dedicava a redimir-me solia fer referència als anys de fam de la meva infància. El cert és que les meves úniques malalties infantils van ser empatxs, racons que se’n deia. La Paula, que no em tenia cap amor, procurava donar-me, sempre que hi anàvem, menjar abundant. La senyora Marina, mentre em resignés a seguir tancada a la cambra, em donava pa amb vi i sucre. Aquest menjar, a més de servir d’esquer, sembla, em deixava una mica borratxa i em quedava ensopida sobre el llit desfet.
     La història de la meva mare no podia ser més senzilla. Era una noia robusta que als onze anys semblava ja una matrona. Quan l’avi es va tornar a casar, les dues dones es devien fer molta nosa, però procuraven no posar conflictes a l’home de la casa, que va tenir sempre una sòlida autoritat i, pel que sembla, fruïa de tota la confiança del vell Pujades.
     L’avi Milà era un home fidel que tenia l’amo al corrent de totes les anades i vingudes de la fàbrica, un bon porter, un gos de presa útil que va pagar cara la seva eficiència. La meva mare corria lliurement per tot el clos de la fàbrica. Coneixia bé tots els racons dels jardins i a la cuina la rebien molt bé, i fins amb un cert respecte perquè l’avi tenia aquella estranya autoritat i a més ella tenia un aspecte sa i robust i era llengua llarga i decidida quan l’avi no era al davant. Si els mossos i els criats de la casa intentaven pessigar-la i li deien: «El palpejar no emprenya, noia!», diuen que ella contestava: «Sí, però té un preu».
     El noi Pujades devia tenir llavors disset o divuit anys ben aprofitats. La meva mare en tenia setze. No sé com, però deu ser cert, l’avi Milà els atrapava. La meva mare en sortia amb una bona pallissa i l’obligació de ser obedient si no volia trobar-se al carrer per sempre més. Sembla també que, quan el meu avi els atrapava, la mare ja m’esperava. La van tancar a casa, sense parlar amb ningú, i quan va ser hora, és a dir, quan ja va ser ben visible l’embaràs, van llogar l’habitació a casa la senyora Marina, que ja estava advertida. Em van registrar amb el nom de la meva mare. Mai no he vist la meva fe de baptisme. Probablement em van batejar a Sant Pere de les Puelles, i amb la crema de l’any 9 va desaparèixer tot el registre. L’avi explicaria més tard que el vell Pujades es va portar com un senyor. La senyoria dels vells Pujades va planar damunt meu pel que sembla fins que em vaig esquitllar d’aquell cercle d’influència. Jo no me’n vaig adonar mai. L’única autoritat que hi havia enfront meu era l’avi Milà, i jo no me l’estimava.
     Després he sabut que podia tenir bones raons per no estimar-lo. Era un home vil i va tenir la mort que mereixia. Jo llavors no podia pas saber la seva vilesa, només podia mirar les seves mans peludes com cargolaven els cigarrets, i aquell hàbil girar dels polzes sobre el paper d’una blancor bonica, que s’acabava amb el lliscar reiterat damunt la llengua lluent entre els llavis molsuts. Tots aquests moviments m’atreien i em feien fàstic alhora. Devia tenir un gran sentit familiar, l’avi, i es va preocupar d’aquell parell de dones, mare i filla, que tan malament li van agrair tots els seus desficis.
     No em va fer mai cap carícia. Els seus ulls suaus, com la seva veu, et miraven sempre quan tu no el miraves. Vaig descobrir-ho ben aviat això! Potser hi superposo altres records, però jo diria que és ben bé d’aquell temps que ho recordo. Jo no podia tenir més de cinc anys, perquè va ser al cap de pocs dies d’haver jo complert els cinc anys que vam anar a viure a la porteria. Van posar una cortina que separava l’habitació de l’avi en parts desiguals, i la mare i jo dormíem en un llit arrambat sota la finestra. Després ja no vam fer visita. Ho he de recordar, per tant, d’aquell temps. I és això que recordo: sentia com l'avi em mirava. Sentia com aquella mirada recorria la meva cara, els meus braços, la mà que agafava fort la cullera plena d'arròs amb llet, i llavors, quan jo alçava els ulls del plat per atrapar aquella mirada, aquella mirada ja no hi era, ràpida, àgil, furtiva es posava sobre el canonet de paper que cruixia lleugerament. Es convertia en un joc aquesta persecució de mirades i fins diria que, en algun moment, quan es topaven els ulls en aquell joc, l'avi em mirava seriós i preocupat, com a la defensiva.
     Vull justificar aquests records i la presència d'unes imatges reblades a aquell temps, dient que la intensitat amb què es dibuixen deriva de l'oposició d'aquells dos escenaris, a una banda, al bell mig de la ciutat, el moviment incessant, el tub de crits del celobert, l'escala fosca amb els diversos replans i la gent canviant a cada replà, i el carrer ple de criatures que campaven al seu aire: els petits, fins als límits del carrer de Sant Pere més Alt, al nord, el de Més Baix al sud, i els altres que ja s'aventuraven pels estrets carrerons: Flassaders, Carders, fins a l'amplada del carrer de la Princesa, i encara, si tan atrevits eren, fins a la font de la plaça de Santa Maria del Mar; i a l'altra, a tocar de Sant Andreu, les altes parets de can Pujades, amb la reixa que només s'obria per deixar passar els carros, que deixaven unes roderes profundes en el camí sense empedrat. I al fons, la paret llisa de la gran nau amb les finestres molt altes, d'on sorgia la remor llisa i constant de les plegadores, com un altre silenci. Podies arribar, rodejant la nau, al pati de l'altra banda, i d'allí, per un terraplè d'herba verda, arribaves als darreres d'una gran casa, ampla, com asseguda sobre uns porxos badats. Feia olor de pixum de cavall i de llenya cremada, i a la gran cuina et rebien les olors dels menjars i una llum oliosa i les rialles de les criades i els mossos. A l'entorn de la caseta quadrada de la porteria tot era silenci. La Paula no parlava mai, semblava que no li calia parlar. L'avi solia seure de cara a la finestra i de sobte, sense dir un mot, desapareixia, i tornava a aparèixer sense ni dir «Déu vos guard». El venien a veure uns amics, segons deia, homes més joves que ell. I mentre ells parlaven ell feia: «Mmmmm! Mmmmmm!» i un sorollet amb la boca com si es xuclés un queixal.
     L'avi no duia brusa, com els homes que entraven i sortien per la porta de la banda nord, i els homes que carregaven els carros i feien petar la tralla quan ja havien aconseguit que els cavalls fessin saltar les rodes per damunt la pedra de l'entrada. L'avi portava una bata de color blau marí a sobre d'un gec de llana. Quan feia les sortides ràpides no es treia la bata. Quan se la treia la deixava ben plegada, es raspallava la peça curta i es posava bé la faixa amb un hàbil moviment de colzes.
     Tracto de fer comptes i em penso que jo tenia cinc anys quan ens vam quedar a viure a la porteria. Era per l'abril o maig, a la primavera, és segur. Sembla impossible que tingués records tan clars, i potser tenia set anys, però llavors els comptes no em surten. Perquè la meva mare es va escapar de casa al cap d'un any de ser a can Pujades, i jo encara no anava al col·legi quan la meva mare va saltar per la finestra, amb un farcellet a la mà, que va deixar un moment a l'ampit per saltar millor i va desaparèixer sense dir-me adéu.
     Sigui com sigui enllestiré l'època del carrer de Jaume Giral per no haver-hi de pensar més. Hi dedicaré tot un capítol, sense preocupar-me de la progressió dels anys, ordenant tan bé com pugui tot el que en recordo. Si la memòria fa trampa i refusa les coses doloroses, jo devia ser feliç al carrer de Jaume Giral, al cor del barri de Santa Caterina. On probablement vaig aprendre a viure al carrer i per això mai no m'ha fet por quedar-me sense teulada.


2

De com aprenc a pujar i baixar escales i a conèixer la gent per la cara que em fan. Aprenc també que dono bo de mirar, però no sé encara com utilitzar-ho. Rebo cops i carícies, però no sé encara destriar ben bé les intencions que les menen. Començo a estimar les pedres del carrer i el soroll.

En el meu barri de Santa Caterina el meu coneixement s'estenia, com les muralles d'una ciutat, en cercles concèntrics de creixement.

     Hi havia el primer clos de la cambra, un segon cinturó, que era el pis de la senyora Marina, un tercer molt més ample, ja símptoma d'una certa autonomia, que arribava fins al davant de casa: aquest cercle comprenia el pis, l'escala, la botiga de l'ataconador, la lleteria, el fuster, el carreter, i tres escales més tan enfilades i fosques com la meva. El quart cercle arribava fins al carrer de Sant Pere Més Alt, i va tenir aviat una ampliació amb el mercat. No vaig arribar a aconseguir el cercle de la majoria d'edat que era el carrer de la Princesa i la plaça de Santa Maria. Quan m'hauria tocat aconseguir-ho, ja era fora del carrer.
     La senyora Maria tenia la mà llesta, era allò que en diuen peguissera. Quan menys t'ho esperaves senties una mica d'aire i plaf! la seva mà ampla t'omplia la cara. Altres vegades la seva indignació es realitzava més completa. M'agafava pel coll del vestit, col·locava ben sòlidament tenallat el meu cap entre les seves cames, i em propinava un seguit de cops iguals, rítmics, que devien tenir un límit ja sabut de totes dues, car jo no dubtava mai de quan podria alçar el cap perquè ella m'amollava. No li'n guardava rancor, d'aquests cops, probablement no m'humiliaven. Formava part del meu tracte amb ella, de la nostra vida en comú. La mica de dolor que me'n quedava, una coïssor a les natges i pessigolles al nas dels plors, era com el resultat d'una topada, o escales avall, o sobre les pedrotes del carrer. (...)


3

De com emprenc, amb peu lleuger, l'aspre camí de la mortificació. M'acostumo a nous plaers delicats i difícils, i aprenc a través del fred i de la fam a modelar una cosa que en diuen ànima. Descobreixo que tinc un gran poder, però que no sé encara com utilitzar-lo.

El convent del Bon Consell ja no existeix. Va ser, en acabar-se la nostra guerra, presó de dones. Els diversos edificis rere el clos de les reixes van prendre un aire homogeni, tot plegat prou brut, prou trist, prou empolsat. Era difícil destriar-ne la clara divisió que jo hi havia conegut: el pensionat de pago i el pensionat de les pobres, que algú pagava també. Potser no hi havia tanta diferència com nosaltres, les pobres, imaginàvem. Quan les teníem al davant nostre a l'església, amb uniforme negre —el nostre era ratllat, com les bruses dels adroguers, perquè així la brutor no s'hi coneixia—, ens imaginàvem que elles tenien l'abundància i la calor que desitjaven. Potser tampoc no eren tan envejables (...)


4

M'acostumo a una nova obediència. Els qui vetllen per mi busquen amb delit un lloc on col·locar-me. Troben per fi l'esglaó: no ben bé criada, però de cap manera senyora. Oblido sense esforç el meu camí de perfecció i estimo tendrament, amb un amor trist i compartit per primera vegada. Veig per primer cop amb els meus ulls la sang, la mort, la por.

Ara recordo amb claredat aquells dies del convent, llavors els vaig oblidar. I tan de pressa. Al cap de dotze hores escasses havia estat sempre allí, no me n'havia mogut mai i l'horitzó que veia, la gran casa de pedra i al fons els immensos edificis de les naus eren tot l'horitzó de la meva vida. Havia crescut, deien. I amb l'alimentació que ens servia la Paula: cigrons, mongetes, cansalada i cap i pota, vaig posar pell tibant. I vaig ser altre cop una noia obedient. L'avi estava content de mi.

     No em va renyar quan vaig arribar a casa. Potser tampoc no havia vist mai massa clar quins avantatges podia treure de la meva estada en aquell llunyà convent. No va voler aclarir què havia passat (...)


5

De com la ciutat creix lentament i desmesurada. I els vells carrerons guarden la humitat i les xinxes i una pudor agra de brutícia conservada de segles, mentre en els geomètrics carrers de l'Eixample es consumeix ja una prosperitat no aconseguida. On podem veure com la por pren formes diverses i sorprenents, i es demostra que els amos tenen els obrers que es mereixen. Som al 1913, i Carola Milà fa catorze anys. N'aparenta més perquè és alta, perquè té una expressió dura i trista, perquè el vestit i el pentinat que porta dibuixen una dona madura, definitivament preparada per a la vida.


Venint del saló de Sant Joan (*), amunt, seguint el que ara és passeig, que no era passeig sinó una immensa llera, i tombant a la dreta abans d'arribar a les primeres cases de Gràcia, podies veure la massa terrosa de can Pujades. Passant a prop d'unes fileres d'arbres que dibuixaven hipotètics carrers, descobries l'alta muralla de pedra, delimitada per vidrets de colors que lluïen al sol, com una fortalesa lletja i vella. Semblava més a prop del que no era perquè no hi havia res que marqués fites a la mirada (...).

(*) El Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys) es va concebre com un espai de recepció ("Saló") que s'estenia des de l'Arc del Triomf fins a l'accés al Parc de la Ciutadella, des del carrer Pujades. Va ser la porta i avinguda d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. En els dos extrems d'aquest passeig, al costat de l'arc de Triomf i davant de l'entrada al Parc hi van haver emplaçades entre 1880 i 1937 un total de vuit escultures (quatre a cada extrem) de diversos prohoms catalans destacats en la història del nostre país. Actualment només queden les del pintor Antoni de Viladomat i de l'almirall Roger de Llúria.


6

Hi serà contat com aconseguia introduir-me a una nova classe. Com m'adaptaria, amb un mimetisme perfecte de llenguatge i gest. Rebo de nou l'aigua del baptisme i començo a comprendre la qualitat que encomana el diner. Canvio de nom i construeixo la meva pròpia història d'acord amb el nou paper que m'és confiat. Sé fins a quin punt és un plaer sentir-se justa entre els justos. La meva veu recobra la seva antiga màgia i aprenc a parlar, vull dir que descobreixo en mi el do de l'oratòria. I per primera vegada sé que l'amor pot ser humiliant i dolorós com una malaltia.


Vaig dir moltes mentides. M'agradaria poder recordar-les totes i, sobretot, reconstruir com se'm van anar acudint amb la rapidesa d'un gest de defensa. Probablement vaig mentir com qui alça el braç per evitar una plantofada. La primera mentida que vaig dir va ser el meu nom. No volia de cap manera que algú pogués retrobar el camí de casa. La senyora Reinal seia al costat del llit i tota inclinada endavant em parlava sense alçar la veu. Sempre parlava sense alçar la veu, ho vaig descobrir després, i així tenia una veu prima i ben timbrada.
     —Estimada criatura, encara no sé com te dius,
     —Carmina —vaig dir—, Carmina Torres.
     Potser una de les meves companyes del Bon Consell es deia així, no podria jurar-ho. Vaig dir-ho sense titubejar, com es fa, sense pensar-s'hi gaire, la resposta adequada.
     —No hauríem d'avisar algú de casa teva? —va seguir la senyora Reinal.
     —No tinc ningú —vaig contestar. I vaig girar el cap per amagar unes grosses llàgrimes. Ploraria abundantment durant aquell període i em seria fàcil plorar i agradable.
     —Ningú et dirà que te'n vagis, Carmina, però —va insistir la senyora Reinal—algú hi deu haver a casa teva que es preocupava per tu.
     —No tinc casa, senyora.
     Vaig construir la història amb facilitat i coherència, amb elements a l'abast d'una veracitat gens comprovable. Vaig descriure amb minuciuositat una b arraca al barri de Pekín (...) 



7

La tuberculosi, la mentida, l'excés de roba i la por dominen el món on visc. La guerra gran, la guerra bonica desvetlla rivalitats, baralles de saló, desafiaments de cap a cap de taula. Maria es mor durant tot l'any, lentament, injustament, i jo em sento morir amb ella.


He intentat ordenar aquest capítol, però no ho aconsegueixo. Si procuro construir un canemàs cronològic encara se'm fa més difícil. Hi ha una data que recordo d'una manera especial i em serveix per a referir-hi totes les altres. El dia 13 de març de 1919 jo havia abandonat ja la bonica casa del Portal de l'Àngel i no veuria mai més la senyora Reinal. 
     El dia 13 de març jo seia en una de les tauletes que hi havia en els pòrtics d'en Xifré. Era un matí d'hivern clar, feia un sol tebi i jo sucava melindros en una xocolata fumejant. Era lliure durant unes hores, perquè la senyora Rosita m'havia deixat sortir amb un client dels bons, i el client se n'havia d'anar a Madrid amb el ràpid del matí. La senyora Rosita no es preocuparia de mi fins ben entrat el vespre.
     El cambrer es va acostar, acompanyat d'un home alt, ros, amb uns aires d'esplèndida noblesa (...)


8

Em poso a servir. La vida íntima de la família Sala ocupa totes les hores del meu dia i algunes de la nit. Surto els dijous a ballar i a «La Mariposa», mentre l'orquestra toca un foxtrot, l'Eugènia em dona consells profitosos. Ella em fa comprendre que els diners s'han de guanyar de pressa. Em presenta l'amic del seu amic i fem fira. No passa gaire temps que en Xesc de l'Oli em troba col·locació a casa de la senyora Rosita. Entro amb bon peu i aviat ocupo l'habitació més bona de la casa.


L'Anita tenia raó. Per primera vegada la sentia parlar amb la seva pròpia veu, posant, a la frase, uns accents que mai no li havia sentit. Una vella moralitat de la més pura ortodòxia aflorava als llavis de l'Anita: «Els amos són els amos, i els criats són els criats». Jo havia entrat per la porta falsa. I no m'havia revestit de l'uniforme, però ningú havia oblidat qui era jo. M'havia assegut a taula amb els amos i havia fruït la rara intimitat dels bufons. Si m'aturava a pensar, podia descobrir que ni la rancuniosa dignitat dels criats no em quedava. Ara, al cap de cinc anys, no tenia ni un cèntim meu i en canvi l'Anita havia pogut estalviar tres mil pessetes de sous i cises. L'Anita creixia tot parlant, mentre jo adquiria dimensions normals als seus ulls, i cada consell que em donava era un insult d'una finesa inimitable. (...)


9

L'Esteve Plans és un bon mestre. Al seu costat aprenc a perfumar-me i a menjar bé. Aviat m'adono que he arribat al límit de la meva ascensió i que si vull seguir pujant he de jugar fort. És una jugada senzilla: tot a un sol número. I guanyo.


Vaig tardar a comprendre que l'Esteve Plans tenia els seus projectes fets i ben meditats. Val a dir que en aquells primers temps de solitud no me'n vaig preocupar gaire. Anava descobrint la meravella de disposar de totes les hores del dia, de decidir les pauses, les hores dels àpats, les sortides, dins el lapse de temps buit que l'Esteve em concedia.
     L'Esteve havia decorat el pis al seu gust i a mi m'agradava. Em va ser fàcil ficar-me dins d'aquell gust segur, sense estridències, còmode i car. El servei era exemplar, la Joana era malcarada i eficient, la cambrereta era amable i mala pècora. No vaig tenir mai el cotxe a la meva disposició, m'enviava el xofer amb una petita nota on m'explicava què m'havia de posar i a on m'havia de conduir. L'Esteve donava per suposat que quan ell no hi era els meus moviments s'havien de limitar al clos del barri, i així era. (...) 


10

El dia 30 d'agost de 1925 neix la meva filla. Li poso de nom Rosa perquè és la santa del dia i perquè m'agrada. Quan penso en aquell llarg estiu solitari, en l'espera de la seva naixença, em vénen a la memòria tot de calamitats, l'una darrera l'altra, com si s'haguessin anat succeint en aquell temps mort: el gran foc del Teatre Principal, el descarrilament del tren de Les Planes, el crim del carrer d'Escudellers. Em sap greu escriure aquest capítol, aquesta és la veritat, perquè sembla una venjança, i no ho és.

Potser no he sabut mai ben bé com era l'Esteve Plans. Quan tens molt a prop una persona durant tants anys se t'esborra la imatge per culpa de la proximitat. El mal que et pot fer és un mal que tu portes a dintre, i l'altre potser no hi té art ni part.
     Però aleshores vaig descobrir que malgrat l'enorme distància que ens separava, en un camp ben concret les nostres forces s'igualaven: ell era gelós i jo no l'estimava gens. En les nostres baralles, sovint orquestrades amb trencadissa, jo mai no perdia el conrol; una vegada vaig perdre dues dents que ara porto postisses. Veure'l sofrir no em commovia gens. Tampoc no m'agradava.
     L'Esteve va aconseguir aquella matinada que li prometés presentar-li el doctor Subietas. Les informacions de les dones de la casa li havien fet imaginar unes relacions amoroses que tenien com a lloc de cita la taverna. Anys i anys de convivència no van modificar mai el convenciment de l'Esteve: (...)


11

Els anys passen sense deixar rastre. No cal dubtar de res, no cal témer res, el temps esdevé immòbil. La meva filla creix i esdevé cada dia més bonica. En tenen cura: una nurse alemanya, una institutriu castellana, una cambrera andalusa i la pobra Joana, que amb prou feines s'hi pot acostar. Jo la veig poc, perquè estic molt ocupada. Li diem Rosy perquè tota la família considera que Rosa és un nom molt lleig.

La dificultat més grossa que vaig trobar quan vaig entrar a formar part de la famíia Plans va ser aprendre'm qui era cada un dels seus membres, i la importància que tenia dins l'estructura familiar. No era fàcil, no solament perquè eren molts, sinó perquè la proximitat no sols depenia del vincle sanguini sinó de la participació en les diverses anònimes Plans. Arribar a comprendre per què l'Helena Darnius, la dona d'en Miquel Isern Solsona, cosí segon de l'Esteve, era més important i més respectada que la Roser, la germana de l'Estreve, era difícil d'escatir a simple vista.
     A casa l'àvia hi havia un àlbum familiar i a mi m'agradava mirar-lo. I m'agradava imaginar-me, seguint la pauta marcada per les posades de llarg i les bodes, un àlbum meu, en el qual hi hauria la meva mare, l'àvia fugitiva també i l'avi Milà i la Paula. La resta l'hauria d'inventar. Hi hauria de tot: pagesos sense terra, servents rebels sacrificats, i gent que havia après a obeir i a estafar per sobreviure.
     Per orientar-me en aquell laberint de cares i noms, només podia fer servir la memòria (...)


12

On contaré com l'atzar va fer que em quedés sola a Barcelona. I l'atzar també va posar al meu davant l'home més bo que he conegut sobre la terra. El més bo, el més noble, el més valent. El més temerari també, per això la seva vida va ser tan breu. L'atzar també me'l robava i em deixava presa d'una soledat esfereïdora. Donaria tots els anys de la meva vida pels dos anys escassos que vaig viure amb ell.

Benito Garrido era més jove que jo. Jo tenia llavors trenta-cinc anys, pel desembre en faria trenta-sis i havia decidit, de feia temps, que ja era una vella. Ell en tenia vint-i-quatre i la seva joventut resplendia com un gran foc. Quan m'arraulia al seu pit llis, dur, sòlid i li deia «Tinc més anys que tu, molts més anys que tu», em contestava: «Tens centenars d'anys més que jo. Ets filla dels amos tu, encara que no vulguis. I saps pensar i ensabonar-te amb sabons d'olor i la teva pell i el teu caminar i les paraules que dius tenen segles».
     I jo li hauria pogut contestar que mai no sabríem quines forces antigues ens havien fet iguals. I que potser ell era fill d'un duc i n'havia heretat l'esperit generós i d'aventura i aquella mirada que aturava l'escamot armat, sense que li calgués treure's la pistola del cinturó. Havia nascut a la Maternitat. Havia viscut a l'Hospici fins als catorze anys. Havia après l'ofici de linotipista i havia continuat treballant a la impremta del carrer de Valldonzella (*). Un dia s'havia cansat del mestre impressor, que era un home insuportable, que tot el dia (...)

(*) Es refereix a la impremta de la Casa de caritat, allà on avui hi ha el MACBA, el CCCB i la Diputació de Barcelona. La Casa de Caritat acollia durant els segles XIX i bona part del XX persones amb alguna discapacitat o de famílies sense recursos, així com homes i dones grans que es trobaven desvalguts, La seva impremta-escola va ser, molt sovint, la principal empresa editora de la ciutat.

13

On s'explica la vida de Carola durant els anys que ella anomenaria els anys de la por. S'hi explica la tornada a Barcelona, l'espera inútil i per fi l'acceptació de la derrota, amb la humiliació i el menyspreu de si mateixa. Carola preferiria no parlar d'aquests anys i per això en parlarà en tercera persona. Perquè no és ben bé ella qui va suportar tot això. És l'única defensa que li queda.

Esteve Plans va obrir la porta de la casa, més ben dit, va empènyer la porta, que era oberta, i va entrar. De totes les coses que esperava trobar aquesta és la que menys hauria pogut preveure: estibes de flassades, estibes de llits, estibes de cadires, un estrany ordre que indicava que tot estava preparat per carregar-ho en camions, però que els camions no havien arribat.
     Va travessar la casa i va arribar al jardí, es va asseure a la barana del brollador, sec i ple de fullaraca. Es va quedar contemplant la casa i pensant que potser la solució més sensata era vendre-la i no haver de fer l'esforç de reproduir l'antic ordre. Es va quedar molta estona quiet, encongit, sota el sol blanc de febrer. Se sentia refredat i el reuma, que se li havia desvetllat aquell hivern (...)


14

On s'explica que la Rossy fa divuit anys i la posen de llarg, i com Rossy es nega a acceptar les proposicions matrimonials de Bertold Heilbrun. De com Bertold Heilbrun és cridat a files. I com Rossy s'enamora i es disposa a casar-se contra la voluntat del seu pare. I com Carola va anar arribant lentament a la insensibilitati a la indiferència. De com intenta fugir, però la retornen a la vida.

Passat el primer dolor, el petit i concret dolor de veure que jo no podia dir res per convèncer Rossy, encara que només fos convèncer-la que no li volia mal i a partir d'aquest punt establir una aliança com abans, tot just feia tres anys, havíem estat aliades, passat el primer dolor, dic, vaig trobar-me meravellada. Aquella noia, aquella dona, era la meva filla, meva i de l'Esteve.
     Ja sé què m'hauria dit en Benito:
     —Per què us entesteu a posar davant o darrere de la paraula que serveix per assenyalar una cosa l'adjectiu meu?: el meu home, la meva filla, el meu amic, el meu amor... A partir d'aquest moment tot es converteix en un embolica-que-fa-fort, perquè totes aquestes coses no són de ningú, (...)


15

On conto el meu retorn a la vida i de com faig pell nova. Surto a la carretera i me'n vaig. A París l'any 1951 em disfresso d'hongaresa i descobreixo la primavera del nord, la dolcesa de la cambra encatifada amb l'estufa que crepita. La immensa llibertat de no ser ningú, de ser jo, la Judith Nagy, la mestressa d'un restaurant car, que es posa de moda. Em deixo guanyar per la tendresa, però serà per última vegada.

El dia 22 de setembre de 1951, a les quatre de la tarda, l'Esteve, la Rossy, el seu marit, la Matilde Rotllan, l'Arnau, en Gigi, la seva promesa i jo sèiem al jardí de la casa de Roses. L'Esteve l'havia llogada dos anys abans i havia acabat per comprar-la. El motiu de la compra i del trasllat del nostre estiueig era l'enamorament de l'Esteve. L'objecte del seu amor era la viuda del pintor Subirana, qe vivia tot l'any a Roses, amb  la seva filla, una noieta que devia tenir llavors deu anys.
     L'Esteve havia adquirit un aspecte més segur amb els anys. La mica de greix que havia adquirit, la calba rodona i blanca, la foscor de les ulleres li havien anat dibuixant un posat un si és no és agressiu, una actitud mofeta i suficient. (...)




Més informació
Ibarz, Mercè. La ciutat i les dones. Aquí.

I aquí també.
I de Montserrat Palau a Serra d'Or, el 2012, vint-i-cinc anys després de la seva mort.

I un treball de recerca publicat per la URV
I de Núvol, resistència cultural i compromís antifranquista

els primers nou capítols fan 200 pp, els 6 darrers passen amb 100;  partir del 10 accelera.