Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants (1931) Notes i Primera part

MIQUEL LLOR i FORCADA 
(1894-1966)

Miquel Llor va néixer a Barcelona l'11 de maig de 1894, fill mitjà de tres germans, en una família menestral afincada a Barcelona. El seu pare, Francesc Llor, també havia nascut a Barcelona però tenia les arrels a l'Espluga de Francolí. La seva mare, Amparo Forcada, provenia d'una família de Vic. 

«Vic esdevingué un referent personal i literari molt important per a l’escriptor. Llor sempre va mantenir-hi una estreta relació. Vic era la ciutat de la seva mare i de la familia materna. De fet, l’escriptor porta el nom de l’avi, i el patró de Vic, sant Miquel. Allí comptava amb amics i coneguts que freqüentava i això li permeté tenir un coneixement real i minuciós de la ciutat que més tard convertí en base per a la seva novel·la més emblemàtica, Laura a la ciutat dels sants (1931)».

Llor va quedar orfe de mare ben aviat. D'altra banda, a partir dels 10 anys Miquel i Joan Llor, el seu germà, desenvoluparen una escoliosi, malaltia que els va deformar la columna ostensiblement. Aquest fet, de costat a l'abandonament escolar tot just després dels estudis primaris, podria haver propiciat el seu caràcter retret. 

Dels 20 als 22 anys va treballar com a aprenent o oficinista a la Maquinista Terrestre i Marítima i, finalment, es va incorporar com a delineant a l'empresa de patents industrial del seu germà gran, Joan. Amb tot, sempre s'interessà per les arts també, la música i la pintura, i el gust pel mobiliari antic i la literatura, aficions que compartia amb la seva germana Esperança, amb qui sempre es va mantenir unit. Va viatjar molt per Europa i va estudiar llengües pel seu compte.

El 1923, als 30 anys, la seva sensibilitat artística es va decantar per la literatura potser a causa de la seva assistència a uns cursos per perfeccionar la llengua, organitzats per la Mancomunitat de Catalunya. Aquest mateix any es va inscriure a la Secció de Literatura de l'Ateneu Barcelonès i hi va participar i va arribar a exercir-hi algun càrrec. El 1928 va començar a treballar a la secció de cultura de l'Ajuntament de Barcelona. 

En aquest període anterior a la Guerra Civil espanyola va produir les seves millors obres. La seva primera novel·la va ser Història gris (1925). El 1928 va publicar Tàntal i el 1930, publicada el 1931, va escriure Laura a la ciutat dels sants, la seva millor novel·la. Durant la guerra civil va continuar la seva tasca de traductor i la postguerra va ser depurat del seu càrrec a l'ajuntament i es va dedicar a fer d'antiquari, activitat a la qual es va dedicar més plenament quan es va jubilar de la seva feina a l'Ajuntament de Barcelona el 1960.

D'aquesta etapa de postguerra destaca El somriure dels sants (1947), que pretenia ser una segona part de Laura a la ciutat del Sants, i Un camí de Damasc (1958). Miquel Llor va morir el 1966 després de dos anys malalt d'arteriosclerosi.


PANORAMA DE LA LITERATURA CATALANA 
A COMENÇAMENTS DEL SEGLE XX
 
El tombant del segle XX assisteix a la pugna entre els projectes culturals del Modernisme (1892-1912) i el Noucentisme (1906-1923). Tots dos són corrents literaris i artístics, que comprenen les arts plàstiques, l'arquitectura, la música i la decoració. De fet, tots dos moviments persegueixen la normalització cultural de Catalunya.
 
Ara bé, tot i que bona part dels artistes modernistes són fills de la burgesia industrial i comercial (Santiago Rusiñol, Joan Maragall...) les seves posicions socials més avançades i a vegades radicals, toparan amb la nova societat burgesa que jutja els artistes com uns inadaptats (siguin regeneracionistes com Maragall, o bé esteticistes com Rusiñol).

 "L'artista, aïllat, revoltat, no només no té els mitjans per transformar la societat sinó que, a més a més, elabora, per sostenir-se, una ideologia individualista que, a la pràctica resulta antisocial. (...) Sense el poder polític, contra el poder polític, no és possible la construcció d'una cultura normal
(Jordi Castellanos. Modernisme i Noucentisme. L'Avenç, 178)
 
 

La resposta arribarà amb el Noucentisme, precipitada a partir del conflicte de la Setmana tràgica i posteriorment la creació de la Mancomunitat de Catalunya -1913-. El principal definidor fou Eugeni d’Ors, amb la seva doctrina estètica, filosòfica i política que proclamava el “mediterranisme” o Noucentisme classicitzant, “arbitrarista”, partidari de la “civilitat” enfront de la natura. L’acció del Noucentisme contribuí a relacionar la política del moment amb les necessitats culturals, i en aquest sentit fou positiva; però en literatura fou sobretot un moviment poètic, especialment representat per Josep Carner. 
 
Amb el Noucentisme l'absència de novel·la és evident. De fet, les directrius noucentistes impedien l'evolució natural de la narrativa modernista, en considerar que la novel·la havia d'estar al servei de la Catalunya Ideal que aspiraven construir. Només a partir de 1917 s'obre un debat sobre la novel·la i la necessitat de crear un ambient propici a la seva pràctica: el gènere al capdavall era imprescindible en una societat que es volia normal i moderna i, doncs, calia posar els mitjans adequats per a la seva publicació i recepció. Es fundaren diverses editorials que crearen col·leccions destinades a la novel·la i es convocaren premis literaris —només cal pensar en Editorial Proa, de 1928, dirigida per Joan Puig i Ferreter. A banda d'esperonar la creació en llengua catalana, una de les tasques fonamentals fou la traducció de la narrativa europea moderna i contemporània. És així com el públic català podrà llegir Dickens, Balzac, Zola, Tolstoi, Dostoievski... però també les obres del moment: Proust, Gide, Moravia... tasca en la qual ho contribuïren els mateixos escriptors, com és el cas de Miquel Llor.
 
(Martin, Llop i altres. Història de la literatura catalana M -Cruïlla 2019) 

 
L'ESTRUCTURA DE L'OBRA. ELS FETS NARRATS

El narrador apunta que el tercer dia van a sopar a ca l’oncle Joanet i la seva germana Madrona, malalta de càncer, que l'endemà diumenge reben els familiars a casa i que l’altra setmana visiten les finques. Presentats els personatges i l’ambient, el temps cronològic esdevé psicològic. En el transcur de tot un any, Laura no sols fracasa en el seu intent de transformar al seu marit sinó que es fa conscient que entre Tomàs i ella no hi ha cap afinitat. Després de diverses provatures, es decanta per buscar la complicitat de Teresa, sense conèixer el drama personal de la cunyada, enamorada en la seva joventut d’un company de Tomàs, en Pere Gifreda, més jove que ella, que mai no li va manifestar cap intenció. La celebració dels tes de Laura, però, propicia un clima reconfortant per a Teresa que se sent satisfeta pel lluïment de la casa i del seu parament, transformats pel bon gust de Laura, alhora que li proporciona l’oportunitat, per primer cop a la seva vida, d’una brillantor personal en vestits i joies afavoridors. Però l’harmonia es trenca aviat peruquè Tomàs posa en relleu el senyoriu de Laura en contrast amb la seva manera de fer provinciana de la germana. En aquest punt s’inicia obertament el deteriorament de les relacions entre els tres personatges. Teresa no pot admetre una crítica en el terreny domèstic al qual ha sacrificat tota la vida, però doblegada al domini del germà, per mascle i per hereu, dirigeix les seves ires contra la cunyada. Per altra banda, Tomàs s’allunya de Laura. Des de la força que li proporciona ésser el cap de familia no admetrà cap més oposició que el seu criteri (almenys externament) tot i que la Laura segueixi essent motiu de lluïment i la promesa dels fills.

   Laurasupleix el desencís matrimonial amb l'resperança il·lusionada del primer fill que l'enlaira de la realitat. A mitjan setembre neix una nena en comptes de l'hereu esperat per l'oncle Llibori i per en Tomàs. La família se'n desentén completament, fins i tot del seu nom. La mort de la nena al cap de poc sumeix Laura en una profunda soledat. Abandonada per tots, només la visiten mossèn Joan Serra i Beatriu. Aquesta part conclou amb l'anunci de l'arribada de Pere Gifreda, l'amor juvenil de Teresa i nebot de mossèn Joan, que augura greus conflictes.

Lluïsa Julià. «Laura a la ciutat dels Sants» de Miqujjel Llor. Les Naus d'Empúries, 17. Barcelona 1994. Transcripció de Maria Navarro.


DE LA NOVEL·LA SIMBÒLICA A LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA
 
La narrativa simbòlica del Modernisme. A finals del segle XIX entra en crisi el model narratiu realista-naturalista, el relat objectiu d'uns fets, narrats en orde cronològic, des de la perspectiva única d'un narrador omniscient que descriu exhaustivament ambients i personatges. Solitud (1905) de Víctor Català, pseudònim masculí rere el qual s'oculta l'escriptora Caterina Albert Paradís, és la gran novel·la del Modernisme i supera amb escreix els esquemes realistes.

 
EL NARRADOR A «LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS»: 
POSICIÓ, ACTITUD I TÈCNICA

Tot i que el narrador en tercera persona no renuncia al punt de vista extern, aquest se cenyeix molt als personatges centrals –Laura, Teresa i Tomàs--, bàsicament sobre Laura. És a través de la protagonista, dels seus records, somnis o apreciacions sobre el que l’envolta que avança el relat. Així, doncs, el relat bascula entre els judicis i descripcions sumarials del narrador i els efectes que la realitat té sobre els personatges. El pas del punt de vista extern a l’intern del personatge i viceversa es realitza amb total agilitat gràcies a l’ús verbal del present d’indicatiu que domina el discurs. Així, en la primera part, la descripció del món de Comarquinal i dels seus personatges és indirecta; a través de la percepció personal de Laura, amb breus desplaçaments dins de Teresa. El narrador omniscient també s’obvia a través de dues formes indirectes i internes: els diàlegs, sempre suggerents i altamente informatius, i les dues cartes que Laura envia a la seva cosina.

En la segona part, el relleu que prenen els processos psicològics fa que el relat es replegui sobre els propis personatges en monòlegs interiors o vagareigs fantasiosos, mentre la realitat material s’allunya o pren característiques simbòliques.

La posició d’omnisciència restringida a Laura és adoptada des d’un bon principi. Així, a través dels ulls de Laura es descriu la transmutació que sofreix el paisatge en entrar al Pla:

Tot just el tren ha sortit d’entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S’adona que l’aire esdevé espesseït com una resta d’aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol s’entela amb un començ de grogor malaltissa.

La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara sorprèn més. Ja no veu cap grog clapat de molses reverdides ... (p.19 MOLC)

Al seu torn, la impressió que causa entre els habitants de Comarquinal ens arriba a través dels comentaris maliciosos dels diversos personatges.

El narrador extern, però, manté dues funcions: la descripció sumarial de fets externs i els judicis tant sobre Comarquinal com sobre Laura. La primera funció posa de relleu – per contrast – l’interès en la descripció dels processos interns, alhora que dóna un caràcter dinàmic a l’acció. Un bon exemple n’és la impressió de l’estació del tren en arribar a Comarquinal:

Baixen. Els bitllets. La humanitat a l'andana, els dos quarts de sis al gran rellotge, la parada de diaris, un rengle de fanals somorts, els regalims de la màniga per a l'aigua de les locomotores... (p. 24 MOLC) 

Lluïsa Julià. «Laura a la ciutat dels Sants» de Miqujjel Llor. Les Naus d'Empúries, 17. Barcelona 1994. Transcripció d'Emilio Gabarre i Jan Vendrell


EL TIPUS DE NARRADOR
(Extret de la Viquipèdia)

El narrador és una entitat d'una història que és l'encarregat d'explicar-la al lector. És una de les tres entitats responsables d'una obra literària qualsevol, les altres dues en són l'autor i el lector. L'autor i el lector habiten el món real mentre que el narrador només habita dins de la història narrada. L'autor ha de crear el món alternatiu i el lector l'ha d'interpretar. Ara bé, el narrador només existeix en el món de ficció i no es pot confondre amb l'autor.

Classificació

Els tipus de narrador es poden classificar segons diferents criteris. El que s'utilitza més és el de la posició respecte a allò que es narra o al seu punt de vista.

Narrador en primera persona

És un personatge que participa en la mateixa història que explica, i que per tant transmet una visió subjectiva i parcial dels fets, ja que només pot narrar allò que veu o sap en aquell moment. Se'n poden distingir dos tipus:
- Narrador protagonista: quan coincideix amb el personatge principal i, per tant, és el centre de la narració.
- Narrador testimoni: és un personatge secundari de la història.

Narrador en tercera persona o heterodiegètic

Hetero- vol dir 'diferent' i diegesi, 'història'. Així doncs, en aquest cas, el narrador no és un personatge del relat. Es poden distingir, dins d'aquesta categoria, dos tipus de narrador:

- Narrador omniscient: aquell que explica una història de la qual ho sap tot, fins i tot els pensaments i sentiments més íntims dels personatges, tot i no formar part de la narració. Normalment, no té opinió sobre els fets que succeeixen i es limita a contar-los. La seva funció és observar la història per explicar-la. Explica els fets des de la tercera persona, amb la màxima objectivitat i relatant els successos sense formar part de la història narrada, d'una forma externa. La tercera persona del narrador omniscient és molt utilitzada en els relats naturalistes i en la novel·la sentimental.

- Narrador objectiu: també denominat observador extern, narra des de fora, en tercera persona, allò que es pot observar. Només descriu els signes externs, no els pensaments interns. Tan sols parla dels fets que qualsevol persona pot captar mitjançant els sentits i només els mostra, sense analitzar-los. És un tipus de narrador força present en la novel·la negra.




LAURA 
A LA CIUTAT DELS SANTS



Primera part


Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S'adona que l'aire esdevé espesseït com per una resta d'aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol i tot s'entela amb un començ de grogor malaltissa.

La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara la sorprèn més. Ja no veu cap gorg clapat de molses reverdides per la frescor del setembre amb la mica de riu tremolós al fons, ni les masies rosses prop del brodat d'escuma de les rescloses, amb oliveres ben ordenades, com a punt per a una dansa de mirinyacs de cendra.

Tot ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a setanta quilòmetres. La Laura es gira cap aquell punt incert on el seu pensament situa Barcelona i la claror dels seus ulls es torna greu per un començ d'enyorament. Després, fixa l'esguard vers la direcció que duu el tren, cap aquell altre punt incert on abans d'una hora veurà com si Comarquinal sortís de sota terra, amb els campanars de la Seu, del Seminari, dels asils i de les cases de penitència, enmig dels camps de patates i moresc, gairebé tot el paisatge del Pla, que ara comença, alterat només per la grisor d'alguns pujols de llicorella, que aguanten ermites acompanyades d'un xiprer esberlat pel llamp.

Tanmateix, no és pas així com s'havia figurat el paisatge de Comarquinal, entrevist aquell dia de juny que va passar-hi amb el cotxe d'en Tomàs. Aleshores, els camps eren verds, ondulats per l'oneig sedós de les espigues, el cel lluïa com el mar de la Costa Brava i tot era fresc i somrient.

Només fa tres mesos! La Laura considera que ha triomfat de les insídies cordials de les amigues barcelonines, quan li deien que en Tomàs de Muntanyola no es casaria amb ella. I heus aquí que l'endemà en Tomàs va preguntar-li si el voldria per marit. Al cap d'una setmana li duia l'anell, aquell magnífic brillant que ara la Laura besa i que, quan va veure'l per primera vegada, li va fer sentir cobriment de cor. Dos mesos més tard es casaven en aquell racó de Barcelona antiga, somnolent i amb quietuds de poble. Avui fa un mes que la seva mà freda i suau va posar-se, per tota la vida, a la mà tosca i ferma d'aquell minyó de trenta anys, amo absolut del patrimoni dels Muntanyola.

La Laura es gira per mirar el seu marit. Ja fa una estona que el cap d'en Tomàs ha començat a decantar-se contra els coixins polsosos del vagó. Dorm; i la Laura el mira per a ella sola. És el seu home! Seu? Ella prou sap que sí; abans, una bala perduda entre fires, gallardets de festes majors i rialles grasses de mosses d'hostal. Però ara el reté, definitivament, aquell amor per la noia ciutadana, blava d'ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies. Ella és d'una bellesa sense gaire esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica, en aquest mes d'amor que la Laura ha conegut a les cambres d'hotel de Londres, de París, de Florència.

—És com si cada cop m'adonés d'alguna cosa nova que encara no t'havia sabut veure —sol dir-li ell.

—I quan se t'acabin els descobriments? —ja li ha preguntat més de dues vegades la Laura. Però ell no l'escolta; l'abraça, l'arrossega cap a l'embriaguesa dels sentits. Per a ella és com un vi d'un poder fins aleshores no sabut i, malgrat totes les conjectures entre amigues, no hauria pogut ni sospitar-ne la força i la dolcesa.

Feliç?, sí que serà feliç amb en Tomàs, aquell xicot cepat, home de bon estómac, generós a l'hora de repartir propines, que duu la butxaca sempre plena d'una barreja de bitllets de banc i monedes, massa dringants per al gust de la Laura. Però la franca rudesa d'ell, per la mateixa novetat, no desplau a la Laura. La seva delicadesa femenina encaixa bé amb la vigoria del mascle que, de més a més, és l'amo Muntanyola, caça amb una Hammerless, única a Comarquinal, i esclafa l'aviram dels pobles amb el seu cotxe esquitxat de fang.

Com a bon hereu dels Muntanyola, ell va poder encomanar uns quants milers de misses per a l'ànima de la seva mare, que sempre havia mirat l'hereu amb aquell respecte amb què solen venerar-se les coses sagrades, respecte que ha heretat la filla gran, la Teresa, que a hores d'ara prepara la casa (amb tot l'ordre i la severitat que varen ensenyar-li la mare, la padrina, les ties i una àvia remota), per tal de rebre dignament els nuvis, com escau al bon nom dels Muntanyola que ostenta el germà segon, afavorit amb l'heretatge, puix que el fill gran morí abans de poder enorgullir-se amb el títol d'hereu.

I la frèvola Laura, barcelonina òrfena d'un no-ningú mal pianista, mal pintor, bon fabricant de castells a l'aire, no té sinó ulls per a mirar el seu Tomàs a través del vel malva que l'aire li ondula. Encara no se sap avenir que pugui anomenar-lo marit, paraula fins un mes abans misteriosa com la màgia dels contes de fades que il·lustraren la seva infantesa, explicats pel pare, aquell il·lús sensible i desmemoriat.

«Si el pare em veiés!», pensa, contemplant-se al mirall de la seva cartera de llangardaix, la més cara que en Tomàs va veure en un aparador de París, on els seus ulls, una mica bovins, foren atrets per les pampallugues dels llums.

Si el pare la veiés, vestida amb aquesta capa de viatge, clara i tèbia!, el capell de roses, perfumada amb el muguet més subtil. Si li veiés les perles del coll, d'un orient tan rar!, i el brillant de prometatge! A més, el marit, ben plantat, hereu d'una nissaga de nobles rurals, que la mira de genolls a terra com si fos una santa d'altar.

Però la Laura sent una mica de neguit. No; li fa l'efecte que el pare, aquell home pobre, vacil·lant, mancat d'idees clares, no s'hauria enlluernat gens amb tantes d'esplendors. Potser hauria dit que aquell matrimoni, convingut precipitadament, era poc sòlid, com si l'haguessin conjuminat a la manera de qui mercadeja sense confessar-ho.

Pensant-ho bé, ella ¿què sabia d'en Tomàs, d'aquell xicot sanguini que no veia mai quina cara fa la gent, com si fos sol al món? I ell, ¿què havia volgut saber de la Laura, d'aquella desconeguda entrevista a casa d'uns amics de tots dos, a Barcelona, vestida de mig dol pel pare, demanada al cap de quinze dies i amb la qual es casava al cap de tres mesos?

A estones, la Laura diria que, molt endins, sent, com un retret molt lleu, la veu del pare, aquella veu del pare, aquella veu que cantà tota la vida amb un entendriment apegalós, La primavera i El noguer, de Schumann, sense haver-ne pogut encertar mai la melodia justa. I aquella veu de repte és la pròpia veu d'ella que insinua una queixa, molt tímida encara.

—Ca! —reacciona la Laura abocant-se a la portella, feliç dins la roba perlada. Està segura del seu poder per a retenir l'afecte de l'espòs. En Tomàs li ha dit i repetit que, a Comarquinal, serà la reina envejada. Laura de Muntanyola! Sona bé! Quina felicitat conviure amb la gent del poble del marit!, ser ben bona i amable! Perquè és amb la riquesa quan podeu manifestar els vostres sentiments més autèntics.

Una mà calenta es posa al bescoll de la Laura; en Tomàs s'ha despertat.

—Què mires? —li pregunta.

—Aquest tel de boira, que sembla com si volgués tapar el sol.

—I el taparà; no ho dubtis. La nostra terra no és com la capital, on sempre fa bo. La boira no ens deixa de petja fins a darreries de maig —declara en Tomàs amb la seva veu gutural, d'home que està avesat a enraonar a ple camp—. En canvi, tampoc no tenim aquella humitat als vespres, com a Barcelona, que us fa estar grocs i us malmet el pit.

—No pas a tothom —observa la Laura molt pacífica.

—És clar que no! Tu n'ets una. Per això t'he triat. Eres el que hi ha de bo i millor a Barcelona, i m'ho emporto a casa. I encara que no tenim grans divertiments, em sembla que d'aquí a un parell de mesos no ho canviaries per cent Barcelonès.

Cert que la novetat del canvi encanta la Laura. Passar un quant temps sense veure la Barcelona amarga per a una noia pobra i malavinguda amb la mediocritat de la vida quotidiana; no veure l'esclat dels rics, no petjar més la pols oliosa de greix de motors d'automòbil, d'automòbils dels altres! No veure passejar la gent ben vestida, mentre que ella duu a contracor la roba aprofitada, al costat de la cosina i de la tia, amb les quals visqué des que se li va morir el pare.

En canvi, ara començarà a viure en repòs en un casal venerable, rodejada de bells mobles, els armaris plens de roba fresca i honesta. Passejarà amb cotxe propi. Podrà recalcar-se al braç d'un minyó que fa goig i és un dels propietaris de més renom en aquella ciutat de segona categoria. La Laura sap que podrà anar i venir de Barcelona, cada setmana si li passa pel cap, lluint bones robes. Serà com si es deixés dur per l'encís d'un dels contes del pare mort.

Feliç! Sí, que serà feliç; i estimarà sempre aquell marit que Déu li ha ofert amb la seva divina generositat.

—Oh sí! —exclama tot d'una, com desvetllant-se— Sí, que t'estimo! —i la seva mà, cenyida pel guant perfumat, acaricia el coll de l'home, un coll fornit, una mica moradenc de tan roig.

—Què et passa? —pregunta ell, amb estranyesa—. Gairebé m'has espantat.

—És que t'estimo molt, i encara vull estimar-te molt més —fa la Laura amb vehemència.

—Prou que m'ho figuro —parla ell, en to d'home segur de la seva vàlua—. Ja n'has après, en aquesta mesada! —insisteix en Tomàs, picant l'ullet. I li planta la seva gran mà a l'espatlla, tal com hauria fet a qualsevol bordegàs de les seves masies—. Però també em sembla que no cal fer cinetot el sant dia i a ulls de la gent.

La Laura intenta riure, per fer companyia a la gran rialla del marit, però se sent amb poca força. No gosa manifestar aquest començ de disgust, perquè comprèn que amb la llargària de les paraules i la simplicitat d'enteniment d'en Tomàs, s'esvairia el sentit d'aquella impressió, que no té importància.

A més, veu que ell, amb el front acostat al vidre de la portella, s'entreté entelant-lo amb l'alè; l'ungla hi escriu molt de pressa: Laura, Laura, Lau…

I la Laura estima més que mai aquell home, per aquest impuls que ell mateix no se sap i, bo i asseguda, li besa amb tanta delicadesa la mà que ell ni se n'adona.

«És ben meu», rumia, joiosa de tenir alguna cosa seva, ella que no havia tingut mai res més que el gran desig de viure, a estones una vida assossegada i profunda, voltada d'arbres i de silencis, i en d'altres estones brillant i somoguda.

—Ja arribem, aboca't —fa ell amb la il·lusió d'ensenyar-li el poble—. Veus? Allò és la fàbrica de paper que et deia, amb la franja vermellosa. Som parents de lluny. A l'altra banda hi ha la plaça de toros. No trobes que fan joc? ¿Veus el campanar de les Mostelessense creu? Els maleïts francesos se la varen emportar. Els Pirineus ja són nevats.

I la Laura segueix amb la mirada aquell índex que assenyala, joiós, els camps de patates renegrides per la tardor que comença, els turons nus, calcinats, el doble rengle de xiprers que duen al cementiri i les teuleries roges. Quatre capellans amb el baix dels pantalons de vellut blanc de pols, passegen per la carretera del pont, sota el tel de boira de la tarda provinciana, en aquella hora fina que a Barcelona comencen a resplendir els aparadors, mentre els salons de te encenen els llums i els músics eixorden el públic amb els esgarips d'unes cançons de negres que a tothom agraden i ningú no entén.

En Tomàs posa les mans damunt les espatlles de la seva dona i la contempla de dalt a baix.

—A veure? —comença.

—Què inspecciones? —fa ella estranyada.

—Miro si faràs prou efecte. Segurament que la Teresa vindrà a rebre'ns amb algú més. I com que la meva germana és del motlle antic!… Va bé; els cauràs com una bomba.

—Si que em sap greu! —es queixa la Laura—. Sort que no duc res que pugui fer mala impressió.

—Ja ho inventaran ells —observa càndidament l'home.

—Tu en tens la culpa. Per què no m'ho has advertit a Barcelona?

—Si justament és el que vull! Ja veuràs quin rebombori mourà la teva vinguda; els grinyols que sentirem de la parentela! Serà divertit de debò.

—Escolta!… —intenta objectar la Laura mentre en Tomàs despenja la maleta i l'abric.

Baixen. Els bitllets, la humanitat a l'andana, els dos quarts de sis al gran rellotge, la parada de diaris, un rengle de fanals somorts, els regalims de la mànega per a l'aigua de les locomotores… La Laura ho entreveu i passa una mica encongida agafada al braç del marit, el qual saluda abundosament els coneguts que veu, de lluny estant.

—No t'ho deia? Mira la jardinera de casa! Com es coneix que ha vingut la Teresa.

És ella qui encara s'entossudeix a fer-la servir.

De sobte, la Laura s'adona d'un rengle d'ulls, iguals, que la fixen insistentment, una mica esparverats. La família. Són ulls rodons, de color d'acer, que fiblen; miren terriblement tristos, seriosos, mentre la cara somriu amb falagueria. Veu els rostres dels Muntanyola, cares de trets regulars, poc o molt afuades. Dues taques de rosa, enceses i naturals, a les galtes colrades per l'aire i pel foc del braser, assenyalen l'Angelina, filla de l'oncle Llibori Terra Negra, cap de la família. En Jaume, el germà de l'Angelina i hereu de la casa, somriu tot acovardit, amb el barret de les festes a la mà. I al mig, erecta, tosca, amb una ombra lívida entorn dels ulls brillants, es dreça la Teresa, la germana d'en Tomàs.

D'una llambregada ressegueix la silueta de la Laura, sumptuosa, perfumada amb muguet. La Laura veu com, a la cunyada, se li ennegreix més la cavitat dels ulls; però un somriure naturalíssim mitiga la duresa de l'esguard. Abraça la núvia, la besa amb llavis prims i freds. L'abric de la Teresa, recte, sever, desprèn una bona olor de pomes guardades a la calaixera, olor de fadrina assenyada.

Mentre es diuen algunes insignificances amables, en Tomàs conta una plagasitat als cosins, i l'Angelina riu distretament, amb l'atenció absorbida per la forastera. Els ulls de les dones es desvien quan la Laura puja l'estrep massa alt i se li enfila la roba que li posa al descobert el genoll sota el telsedós de la mitja.

En Tomàs mira el ròdol de curiosos amb urc de gall triomfador. La Teresa també veu la gent que els mira: per això quan seu a la vella jardinera tota guarnida amb cortines de tela blanca encartonada, es tiba bé la faldilla, s'ordena els plecs del vel de blonda, i un sospir resignat li fa tremolar la medalleta de la primera Comunió damunt la ruixa que li adorna el pit.

Així que el cotxe se n'ha anat amb tots els seus cascavells i amb cruixits de molles rovellades, a la placeta del davant de l'estació comenten l'arribada dels nou casats. És un grup de xicots de casa bona que passegen l'oci, amb les gorres apelfades i les sabates de colors atrevits fins a l'hora de l'aperitiu o del rosari.

—Se l'ha triada bé, el Calçot—insinua un mig parent d'en Tomàs amb qui està renyit per mor de rivalitats de joc i de bona fortuna amorosa.

—Les d'aquí no li eren prou bones —fa el cap de colla d'un grup de minyons arriscats que ostenten el títol de solters a les targetes de visita, per fer esgarrifar les famílies—. Quan va marxar, ja vaig dir-li: Casa't, casa't, Tomàs, que tindrem dona.

—No sé qui em va dir que, aquesta, ja se la coneixia no sé pas d'on.

—Oh, prou! —fa un sarauista de quaranta anys, perseguidor de casades madures—. És poca dona per al meu gust, un cargol sense closca.

—Perquè la veieu vestida —observa l'arrendador de la plaça de toros, que sol publicar versos coixos amb intencions verdaguerianes al setmanari local—. Despulla-la, i ja veuràs si és menjar fi.

—No us hi encaparreu més —adverteix el secretari d'una confraria afeccionat a les adolescents que encara verdegen—. Per a tots n'hi haurà.

La jardinera travessa la plaça, menada per en Tomàs, que vol lluir les seves habilitats de conductor a ulls de la muller. Però la Laura mira les gradacions de la llum, entre la mica de boira que esfuma delicadament les façanes de les esglésies de més enllà.

Per sobre de les teulades verdoses d'humitat, s'adormen els sons compassats que assenyalen el rosari.

—Que bé que se senten les campanes —fa la Laura, meravellada.

—Gràcies a Déu, no és com a Barcelona —observa la Teresa amb un somriure eixut—. Allí, entremig de tant xivarri, no se sap ni quan passa Nostre Senyor.

Al fons de la gran plaça porxada es dreça la Casa de la Ciutat, resseguida d'ornamentacions del barroc més sobri de Catalunya; la pupil·la translúcida del rellotge s'obre a mig aire del campanar. Tomben per la Rambla, vorejada d'arbres, de convents, amb el banc de pedra que la segueix de dalt a baix, fins a les escales neoclàssiques que baixen cap al Passeig dels Trinitaris.

—Ja hi som! —fa en Tomàs, molt content, saltant abans que el cotxe s'aturi.

En veure el casal, obrat de pedres polides pel sol i les pluges, la Laura sent el mateix cobriment de cor d'ara fa dos mesos, quan en Tomàs va donar-li l'anell de prometatge. I en passar sota la volta i llegir el nom del propietari, que va d'hereu a hereu, esculpit a la llinda amb una creu al mig, li fa l'efecte que entra en aquella casa sota tàlem.

Els cosins s'han acomiadat fins a l'endemà. El mosso i la minyona, amb la dida d'en Tomàs al davant, reben els senyors. L'hereu se'n torna. La Teresa, al peu del cancell, diu a la Laura:

—Passa —com qui dóna entrada franca a un estrany.

Ensenya la casa a la cunyada, aquella casa mig vista poc abans de casar-se en una visita d'un parell d'hores. La Laura ja disposa mentalment la manera de col·locar els bells mobles, solemnials, mal ordenats per la rutina. Aquells tresors lluiran amb l'esplendor que els pertoca. Els ulls se li encanten en l'escena romàntica d'un gravat perdut paret amunt del menjador, sobre un rellotge més o menys americà, de reflexos metàl·lics. Acaricia amb la mà les marqueteries florides de nacre i vori, de les calaixeres, dels canteranos i el setial de les àvies; es posa en els daurats imperials d'una consola oblidada en un passadís fosc.

—Quina delícia! —exclama, no podent reprimir el seu goig.

—No l'hem treta mai d'aquí perquè és molt atrotinada i no és gens pràctica. A les golfes, n'hi tenim dues més, amb tot d'altres baluernes.

—Quin greu! Potser restaurada, per a la sala!… —insinua la Laura—. D'aquesta casa, podríem fer-ne un palau.

—Ja no s'estila. Però —afegeix molt de pressa la Teresa, nerviosa—, tu mateixa; des d'ara a tu pertoca fer i desfer.

—Jo? —interroga la Laura, obrint molt els ulls.

—Qui més mestressa? —I sense abandonar l'expressió de prudència autoritària—: És clar que nosaltres no hem volgut tocar mai res de tal com ho tenia la mare—. I assenyala el retrat d'una pubilla sanitosa i optimista de cara, com en Tomàs, vestida a la manera d'una senyora de l'any vuitanta-cinc. Els ulls de la filla, aclarits per dues llàgrimes mal reprimides, s'aturen a contemplar la imatge de la qui fou mestressa de Muntanyola. Després mira la Laura com qui compara, i diu—: Però no has d'estar-te de res per aquests miraments, que només són meus, perquè en Tomàs, rai, és desmemoriat com tots els homes.

I subratlla la frase en un to de desdeny que glaça la sang de la forastera; però es fa càrrec del sentiment de gelosia, d'amor a les coses d'aquella casa on la Teresa ha nascut, on tot evoca el record de la mare i que ara perilla d'esvair-se amb la intromissió d'una dona estranya. La Laura abraça la cunyada i li diu amb la seva veu més temperada per una efusió que es desvetlla:

—No ho diguis mai més, això que si he de ser mestressa o fer el que vulgui. Aquí tot seguirà com tu has fet sempre prou bé.

—Sí: ja pot estar content en Tomàs!

—I ho estarà ell i jo. El meu pare va ensenyar-me de tenir horror a manar i ser manada. Cal independència per a tots i viure tan bé com es pugui. Una cosa vull —i la Laura rodeja amb els braços la cunyada—: ser molt amigues, perquè en Tomàs sigui feliç i també per ser-ho nosaltres.

Espera la correspondència a la seva abraçada, però els braços de la Teresa queden rígids dins les mànigues, ni amples ni estretes.

—Déu ho vulgui —resumeix en un to que té més de dubte que de desig, però no gens esperançat. Els braços de Laura es deixen anar lentament.

—Potser que em canviés la roba? —diu, insegura.

—És clar —respon la Teresa anant cap a la porta—, entretant baixaré una estona a la cuina amb les noies, que ja és fosc i encara no hem dit el rosari.

S'atura un moment per escoltar la resposta de la Laura. És un toc de prova, per saber si la cunyada ho deixarà estar tot a fi d'anar amb ella a complir el seu deure de persona de bé. Però la Laura desempaqueta un barnús de color de rosa; i li respon distretament:

—Així, mentre esperem en Tomàs, escriuré a la meva cosina Maria per fer-li saber que ja hem arribat.

La Teresa se'n va sense fer soroll. La seva mà resseca, de senyora que no desdenya de feinejar com una minyona, mà de verge de quaranta anys, gira el pestell i tanca darrera seu amb suavitat conventual.

Tot just és a la part de fora que dubta un segon, i s'ajup a mirar pel forat del pany.

Veu la Laura dreta al mig de la cambra, que ha començat a llevar-se el vestit. A la lluna del mirall, sota les irradiacions de la llum, compareix la nuesa rosada de la forastera, dins la lleu guarda de les robes íntimes, brodades, talment com la Teresa no hauria pogut sospitar-ne l'existència, ni menys que hi hagués cap dona prou poc escrupolosa per a vestir-s'hi.

S'abriga amb les flonjors del barnús tebi, com si sortís del bany, i es contempla al mirall. El somriure li torna al llavi quan fa lluir el brillant de l'anell, a la manera d'una alosa encisada.

Es posa la mà al pit, decanta el cap i s'estufa el cabell.

La Teresa ja en té prou. Es redreça, la boca contreta i la mà closa sobre el pit cast que no ha rebut mai el contacte del sol i ben poc de l'aigua. Tot baixant amb cautela l'escala, al punt en què s'adona de la Filomena, la dida, aturada a baix com qui espia, li diu amb veu dolguda:

—Déu ens guardi d'un ja està fet.

En l'endemig, la Laura ha obert la maleta, ha abocat damunt el llit un garbuix de robes, capses, llibres i fotografies. Després contempla les cambres, paramentades amb mobles simples, moderns, que ella va escollir a Barcelona. Les butaques són còmodes i sòbries de color; la catifa és suau i d'un bell gruix. Ara només caldrà ordenar-ho amb encert, descongestionar aquell amuntegament i la confusió casolana, d'un gust de burgesia rural. Se sent tan sufocada, tan fora d'ella, que obre el balcó i s'hi aboca; la boira fa com un halo daurat entorn dels fanals encesos; però és freda, i la Laura torna a dins com si sentís una pressió enemiga que la rebutja. No en fa cas. S'asseu, agafa un paper flairós d'ambre, descargola l'estilogràfica i comença:

Maria: 

 Ja hem arribat a Comarquinal; ja sóc a casa meva. Si sabessis quin so tan dolç té aquesta paraula! I a quina casa he entrat! Prou la veuràs quan vindràs. Mobles com catedrals, llums de cristalls, escaparates amb sants, una cuina com un saló, amb tots els estris d'aram i llar de foc! Tenim escalfapanxes i jardí.

Qui havia de dir-ho a la pobra Laura, recollida a casa vostra perquè no rodés com una ploma per aquesta Barcelona del meu cor! Però no creguis! Comarquinal és tota una senyora ciutat, amb bones esglésies i convents a desdir! Pertot sents un silenci tan agradable, que quan m'adormi em sembla que no em despertaré fins al cap de vuit dies. A més, m'han dit que als voltants hi ha uns quants arbres i que vora el pont de la riera hi ha un bosquet i tot.

Estic cansada de tant de pujar i baixar trens i de veure cares i terres noves. En Tomàs no em deixa tocar de peus a terra; quina dèria que té aquest xicot per mi! Casa't, Maria, i ja sabràs dir-m'ho. Que diferent que és l'amor de tot allò que ens figuràvem!; però el que és jo no tornaria pas enrera, malgrat la basarda que sento quan penso que ni en Tomàs ni jo gairebé no hem tingut temps de conèixer-nos. Ell és un xicot directe i no es farà mai interrogacions empipadores; és d'aquells que, segons a quines mans hagués caigut, l'haurien desgraciat. Ja veus si és feixuga, la responsabilitat amb què Nostre Senyor ha volgut provar-me.

Sols dues coses m'han fet mala impressió d'ençà que sóc casada, i totes dues d'avui: la boira d'aquesta terra, una boira humida que sol venir cada vespre i cobreix tot el Pla vuit mesos de l'any, l'altra ha estat la rebuda que m'ha fet la germana d'en Tomàs. Té quaranta anys, però és com si en tingués quatre-cents. Es veu que és una bona dona, però esquerpa i engelosida de la seva rutina. Em sembla que, tret de la mica dels deures religiosos, els seus delers no van pas més enllà dels fogons al cove de la roba. Però tinc confiança que sabré guanyar-me'n la voluntat.

Així i tot, sento una mica d'angúnia, com si de sobte hagués entrat en un món desconegut i perillós. Però no hi fa res; sense risc no valdria la pena d'haver vingut al món.

Vull rescabalar-me, servir per a alguna cosa, esquivar el fantasma de la mediocritat. Voldria ser ben feliç, i, si Déu vol, prop meu tothom ho serà. Ves, que em sembla que ja hi sóc a mig camí.

Acabo perquè en Tomàs puja l'escala. Digues a la tia Amèlia que s'ha alliberat per sempre de sentir les meves eternes escales i arpegis. Ara que tinc un piano d'aquells que només es somien, és quan enyoro i estimo més el de casa teva, tan modest i fidel, però que va saber distreure'm en les hores més neguitoses de la meva vida.

Fins aviat.

Laura


En havent dit el rosari mentre l'olla vessa i les minyones cabdellen una troca vora la taula de noguera que guarda el pa de nou lliures i la ganiveta centenària, la Teresa determina anar-se'n vist que la Laura no té pressa a baixar.

Surt de casa amb l'abric de seda negra, els guants de pell grisa, el vel una mica fluix perquè fa més noia i el retrat de la mare, en esmalt, penjat al coll. Camina amb tota la pressa que li permet la seva gravetat de persona assenyada, en la qual han convergit, destil·lades, totes les virtuts pairals de la família i de la contrada. A més, a Comarquinal, una senyora que es respecti, si per cas ha de sortir sola no va amb presses; podria fer malpensar. Allí només caminen de pressa els pagesos i altra gent ordinària com els obrers que a còpia de fàbriques, camions, motors, serres elèctriques i la resta d'enginys diabòlics, van omplint d'un soroll insòlit l'aire adormit d'aquella ciutat plana, ungida de santedat formal, on mai no ha estat permès l'establiment de dones de mala conducta, per bé que, segons diuen algunes males llengües, als solters i a més de quatre casats d'allí, no els fan gens de falta.

La Teresa, al punt de travessar la plaça, se'n desdiu; més val anar per sota les arcades que formen el magnífic quadrat. Per allí no serà tan vista i les senyores que en aquella hora solen fer visita darrera els vidres dels primers pisos no podran comentar la seva anada. Correspon a les salutacions de les persones conegudes amb somriures més o menys intensos, graduats segons la categoria de qui la saluda. El somriure adquireix el màxim de finor quan veu la senyora vídua del notari Torroella amb les filles, una a cada costat.

—On va tan encaparrada, la Teresa de cal Calçot? —insinua la mare, tombant-se dissimuladament perquè l'al·ludida no s'adoni que la miren.

—Deu anar a casa el seu oncle Llibori, a contar-li l'arribada de la jove —respon una filla, sense perdre el posat de noia prudent.

Les dames s'interrompen per saludar tres capellans que les miren de reüll per sota la teula.

—Té raó, que avui els arriba la forastera! —observa la mare—. Per això aquesta se'n va a casa el Nas de rei a fer conxorxa. Ja planyo aquella infeliç, que no sap quina harpia tindrà per cunyada. Ara no recordo com l'anomenen!

—Li diuen Laura.

—Qui l'haurà vista arribar?

—De segur que la Marieta de casa les Noies. Com que sempre és a la porta de la botiga, veu tothom qui arriba.

—I si ens hi deixéssim caure? Diu que han rebut novetats de Barcelona —fa l'altra noia.

—Anem-hi —ordena la mare—. Podem passar per aquí el carrer Baix. Potser encara veurem si la Teresa entra a casa en Llibori.

—Mamà, et sembla bé que passem per davant el cuartel? Si algú ens veiés, què semblaríem?

—Ja és fosc, i passarem lluny del portal.    

Entren molt serenes pel carreró Baix, clar d'aparadors de modes i d'ornaments religiosos. Al punt d'arribar a la Rambla, tenen la sort de veure com la Teresa de cal Calçot fa la camada per pujar el graó de la porta del Nas de rei.

—No ho deia? —prorromp la senyora Torroella, amb els ulls aclarits de goig, sota el vel del capell perfumat amb naftalina.    

—Anem a casa el senyor Llibori un cop hàgim vist les Noies? —pregunta la filla petita—. Així la Teresa haurà tingut temps de dir-ho tot.    

—Sí, anem-hi! —pidola l'altra filla—. De passada l'Angelina em donarà la mostra de l'escot de ganxet que m'ha promès tantes vegades.    

En l'endemig, la Teresa puja l'escala a la claror estantissa d'una bombeta protegida amb un morrió de filferro que la guarda de les males mans. Fixa l'esguard, reverent, en un Jo regnaré de planxa aporcellanada, truca. Les converses s'aturen darrera la porta, tosca, envernissada amb color de fusta de locutori setcentista.    

A casa del senyor Llibori Terra Negra, Nas de rei de sobrenom, en aquelles hores ja s'han retirat, tret de l'hereu, en Jaume, perquè els vespres passa l'estona, amb un altre hereu, a casa de les filles d'un guarda del cementiri, amb disgust del senyor Llibori, per bé que ja sap que les bromes d'aquells xicots no tenen mala intenció.

La Teresa troba la família repartida en els llocs que corresponen a cadascú vora la gran taula amb cobertor ordit a punt de ganxet, que fa joc amb els farbalans del pàmpol, amb els respatllers dels balancins, amb les cortines i amb la rellotgeria. L'Angelina, filla de la casa, i la Beatriu, la neboda pobra, han contribuït a la decoració de la casa Terra Negra, a còpia de nuar quilòmetres de fils: milers d'hores en què les noies, dins les aules humides dels convents mansuets, coven tota mena de fantasies i l'enteniment se'ls perd per senderes nuvoloses. Cada passada enginyosa, pilans, espinetes i aranyes, els dibuixa una interrogació confusa a la qual la gent gran, amb somriures prudents, no respon mai; les adolescents topen de mans contra unes portes barrades, darrera les quals hi ha el maligne a l'aguait sempre, amb un carregament de pecats saborosos.    

Els dos esplèndids gerros de Xina que va dur, qui sap d'on, un oncle remot, mercader, sustenten un parell de rams triomfals i encarcarats, de fúcsies i tulipes obrades amb les sedes més vistoses de les «esclaves de Crist». Un Don Carlos amb boina i barba, llança esguards furibunds des del seu marc de banús, a un dolç i agut Lleó XIII que, de l'altre pany de paret estant, el beneeix sense fer-ne gaire cas, prop d'una al·legoria del trànsit de l'Home, figurada en una successió de graons d'inútil ascens i descens, amb tot de personatges enfilats com un mostrari de senyors vestits d'òpera.    

—Ja la tenim aquí, la nostra Tereseta! —diu amb veu mel·líflua l'amo de la casa, el senyor Llibori, aixecant els ulls del plec de rebuts d'una germandat de pobres que s'entreté a omplir amb el sant deler de fer obra caritativa.    

La Teresa es deixa caure a la cadira amb una batzegada tràgica, i exclama amb els ulls botits:    

—Oncle, ja és a casa: ja no em queda més remei que deixar-me trepitjar o anar-me'n—. I un sanglot mal reprimit li trenca la veu.    

L'Angelina, la filla, deixa el ganxet i va a donar-li copets a l'espatlla per consolar-la. La Ventura, antiga servent d'una cosina morta (recollida a casa del senyor Llibori amb categoria de mitja senyora, perquè quan morirà cedirà a l'Angelina el passament de què gaudeix), sospira compadida i una mica enretirada del cercle lluminós del pàmpol, tal com escau a una persona inferior. L'estudiant de capellà, roig de clatell i amb les ungles negres, dóna un cop de colze a en Pere, el fill petit, sense aixecar el cap de la llibreta de comptes on tots dos estan abocats. La Beatriu, la neboda pobra, va i ve com una persona manada.    

—Trepitjar-te! —clama l'oncle Llibori—. Primer se'n tornaria allà d'on ha vingut—. I la barbeta aspra i cendrosa li refrega el plastró esfilagarsat. Per sota la gorra, que no es lleva sinó per Nostramo i pel senyor Bisbe, li lluen els ulls tèrbols, darrera les ulleres entelades de blau—. El que has de fer, com qui no hi pensa, és no donar-li mai les claus de cap armari; si de bell antuvi la hi acostumes, després ja no gosarà exigir-les.    

La Teresa fa que sí amb el cap, submisa.    

—Encara no sé entendre com no li vares poder treure aquesta noia del cap, a en Tomàs —confessa l'oncle amb pena.    

—Prou que vaig provar-ho, però no va voler escoltar-me quan jo li retreia que ella era una forastera, vinguda Déu sap d'on. En Tomàs em va jurar que si ella el rebutgés es llançaria daltabaix de la resclosa. «Cap dels nostres passats no hauria fet un casament així», li deia jo. «Els passats eren uns pagerols que no sabien de lletra —em va respondre— i es casaven amb les unces de les pubilles lletges quan l'oncle capellà els ho manava. Jo sóc un home a la moderna!» I què havia de fer jo, sinó creure'l? És l'hereu!    

—És clar. És l'hereu!, és l'hereu! —repeteix l'oncle amb el front més cavil·lós que el d'un jugador d'escacs.    

—Per a mi, van donar-li alguna beguda, al senyor Tomàs, a Barcelona —s'arrisca a suposar la Ventura, tot regant una planta minúscula amb un porronet de vidre.    

—Si el pare visqués, no ens hauríem vist en aquest tropell! —prossegueix la Teresa, emmelangida—. Però es va morir quan en Tomàs tenia quinze anys. Ja sabeu que no va voler seguir la carrera, i com que ell ha pogut fer-se passar tots els gustos!… Qui més amo que ell? —observa com si parlés d'una llei incommovible.    

—I va anar a caure en mans de gent de Barcelona, on tothom va tan mudat, amb aquells badalls de gana que fan pel carrer i el deliri que tenen per casar les noies.    

—I rep qui no hi té cap culpa —remuga la Ventura senyant-se un badall encomanat pels badalls imaginaris dels barcelonins.

—Ara que, de bon gust a triar-la, n'ha tingut en Tomàs —observa l'Angelina reprenent el cabdell del fil i el ganxet per on retardar-se en la tasca imposada—. La Laura fa goig i és bonica de la cara.    

—També ho és el dimoni, quan li convé —murmura la Teresa amb una ganyota de repugnància—. A mi no m'ha agradat mai. Té massa pretensions per ser una pobra.    

—No sé qui va dir-me que duu una mitja de goma —insisteix la Ventura amb un gest tan despectiu que li fa cruixir les barnilles de la cotilla.    

—Això, ho fa córrer la mala llengua de la Torroella —observa l'oncle Llibori, molt segur—. Està que no hi veu, perquè s'havia posat al cap casar en Tomàs amb aquella bleda de la seva filla gran. M'he fixat molt en la Laura i us asseguro que no porta res a les cames, ni mitges com qui diu.    

—I tant! —sospira la Teresa amb horror—. Si la mare ho veiés…    

—I en Tomàs què fa? —pregunta el senyor Llibori amb un ample somriure que li eriça els pèls de la barbeta.    

—La mira com qui contempla una Mare de Déu.

—El deu fer tornar mig boig —accentua l'oncle amb fruïció, com qui engoleix una beguda llaminera—. Ja en veurem, de comèdia.    

—I per cert, que no vull haver de sufocar-me per ells. Aquí no és com a Barcelona.    

—Deu haver portat un bé de Déu de coses boniques! —fa l'Angelina comptant punts.    

—Amb els diners dels altres, no costa gaire. I la roba de sota que duu!: com la d'una ballarina de Pai-Pai… Déu em perdó. Sedes i brodats a desdir…    

—Ja pots pensar! —insisteix el senyor de Terra Negra, tan vehement com abans—; tot roba prima i poc folgada.    

—Només d'una maleta que ha desfet al meu davant —reprèn Teresa abaixant la veu— he vist que treia camises de color taronja, blaves i una o dues de negres.    

—Negres! —repeteix la filla, amb èxtasi.    

—Negres! —fa la Ventura, amb sécs al front.    

—Negres? —pregunta l'oncle prement la ploma entre els dits, un llampec als ulls, que la blavor de les ulleres esborra.    

En Pere i l'estudiant bescanvien una mirada i un altre cop de colze.    

El senyor Llibori exhala, compungit:

—Me'n faig càrrec. Com s'enginyarien, si no, certes dones per tenir els homes encaterinats?    

—Ja em veig fora de casa meva! —gemega la Teresa amb una mica de plor, agut com un xiscle de conill—. Tant com m'he afanyat perquè la nostra casa no es ressentís, i ara es presenta una sobrevinguda, per aprofitar-se del bon nom dels avis.    

L'oncle assossega la neboda amb paraules encoratjadores.    

—Per a alguna cosa encara sóc el cap de família i puc aconsellar el teu germà, si per cas aquesta noia volgués sortir de les tresqueres que pertoquen a les dones de la nostra família. Per sobre de tothom, has de ser tu, perquè t'ho mereixes i perquè tens part a la casa.    Pensa que ella, ni la roba que porta al damunt no és seva, mentre que tu tens un bon dot, i això és la teva força i el teu dret.    

La Teresa plora unes quantes llàgrimes de dolç reconfort.    

—De segur que es vestirà com una disfressa, com si fóssim a París—. I la Muntanyola anomena París amb horror, perquè mig sap que en aquella remota ciutat escandalosa es cometen una mena de pecats que fan estremir la Teresa.

—Disbauxes dels que no han tingut mai una pesseta seva —sentencia l'oncle, compadit—. Gent que han hagut de viure sempre en cases de lloguer.    

—Potser es posarà la camisa negra —salta el noi, aixecant el front de sobre el quadern d'aritmètica, amb tots els cabells estarrufats.    

—Calla, llengut —repta el pare, molt sever.    

L'estudiant mira l'amo de darrera estant de les ulleres, que li engrandeixen enormement el terror dels ulls inexpressius, i s'emporta en Pere a la cuina.    

La campaneta ressona en la buidor de l'entrada i fa el miracle d'aturar la conversa.    Les orelles es paren, amatents per endevinar qui arriba.    

—Ah! —xiuxiueja l'Angelina molt de pressa—. Són les Torroelles.   

 El senyor Llibori fa ganyotes de miop per desxifrar l'hora, complexa entre els daurats del rellotge amb llambregades de pèndola solemnial.    

—Me'n vaig —declara la Teresa—: no vull donar-los el goig que s'adonin del meu trasbals. Vénen per saber.    

La senyora Remei de Torroella i les seves filles queden qui-sap-lo sorpreses en veure allí la germana d'en Tomàs. Ella els fa uns quants compliments tan ben simulats com els de les visitants, i s'acomiada de tots. Com que és de la família, només l'acompanya la Ventura; al pas de la porta, l'ex-minyona li diu, amb misteri:    

—Ja cal que tingui mirament, senyora Teresa. Noies acostumades com ella, res no els fa vergonya ni coneixen la prudència.    

—Tens raó —sospira la Muntanyola, deferent però sense desprendre's del posat sever que distingeix el senyor del criat—. Em sento com esporuguida.    

—Cregui'm a mi, i dispensi que m'hi posi; a segons quines hores vigili que les portes siguin ben tancades. A alguns casats, sembla que tot els hagi d'estar bé, i no es fan càrrec que tenen persones solteres a la vora.    

—Que Nostre Senyor m'ajudi! —torna a sospirar la germana d'en Tomàs i comença a baixar l'escala.    

—Santa nit, senyora Teresa —sil·labeja, felina, la mitja senyora. I tanca la porta amb la suavitat que escau a tota casa respectable.    

En l'endemig, les visitants s'han assegut amb aire optimista; somriuen i fan el distret.    

—Que m'has preparat la mostra de l'escot? —pregunta una de les amigues a l'Angelina


(...) pàg37 / 43 ebook


https://lauraciutatsants.wordpress.com

Joan Maragall, Visions & Cants (1900) Notes i poemes

VISIONS & CANTS

Maragall i la seva obra

Joan Maragall i Gorina (1860-1911), fou un poeta, assagista i traductor a qui considerem una figura cabdal de la poesia modernista del tombant del segle XIX al XX.

Fill i hereu d'un industrial barceloní del tèxtil, la seva infantesa fou la pròpia d'un fill de família benestant. Estudiava, llegia i aprengué a tocar el piano. No fou fins acabat el batxillerat que tingué una important discussió amb el seu pare, quan aquest l'intentà incorporar al negoci familiar. Finalment pare i fill arribaren a un acord i Joan Maragall abandonà l'empresa i, el 1879, començà els estudis de Dret. El 1884 es llicencià i fins exercí durant un temps com a advocat. Fins que l'any 1890 —un any abans de casar-se— entrà al Diario de Barcelona com a secretari de redacció, cosa que li va permetre des d'aleshores professionalitzar-se com a escriptor.

En el vesant literari, la seva obra més coneguda serà la poètica. Hereu del floralisme i el retoricisme de la Renaixença, Maragall farà una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat, que va desenvolupar en la teoria «de la paraula viva». Les primeres poesies de Maragall daten de 1878. Poesies (1895) fou el seu primer llibre, i després publicà Visions & cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). També destaca la important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. A més, la gran activitat com a periodista al Diario de Barcelona —popularment «el Brusi»—  li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Maragall també va traduir al català per primera vegada obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, de tal manera que va introduir a Catalunya una bona part de la literatura alemanya. Fou autor, així mateix, del poema dramàtic Nausica (1910). 

En l'àmbit més personal, Joan Maragall va ser un home de vida burgesa, malgrat que els seus ideals sempre l'aboquen a una inquietud permanent, en paral·lel a l'efervescència de la seva ciutat, escenari de la profunda transformació econòmica i social que resultà de la revolució industrial. Josep Vallcorba ho ha escrit així: «Totes aquestes tensions seran presents en el fons intern del poeta sense perdre mai el seu ànim cordial i equilibrat i el seu anhel de viure la vida en plenitud i harmonia (...) mantenint una tensió entre un esperit inquiet i rebel i un tarannà respectuós, assenyat i responsable». Es casà amb Clara Noble, amb qui va tenir fins a 13 fills, i conservà sempre unes arrels religioses i una forta implicació política, malgrat que mai va estar vinculat a cap partit. Entre l'«adéu, Espanya!», formulat a l'Oda a Espanya, i l'iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible. Morí el 20 de desembre de 1911 tot just amb 51 anys.


Obra

La temàtica de l'obra de Joan Maragall és molt diversa: l'amor, la natura, el cant a la seva terra i a la seva ciutat, llegendes i herois de Catalunya, els elements espirituals... Tot hi és present i sempre  tractats amb un lirisme directe i primari, expressiu i sincer. La seva poesia passa per diverses etapes però sempre influïda per dos corrents: el vitalisme, d'arrel nietzschiana, i el decadentisme. En la natura, com en el paisatge i les tradicions —tòpics dels poetes romàntics—, Maragall hi veia unes possibilitats vitals, de salut, de regeneració, de l'energia vital.

Maragall representa una ruptura ideològica i literària amb la generació immediatament anterior a la seva, i no volia tenir res a veure amb el positivisme i el naturalisme de mitjan segle XIX, que Joaquim M. Bartrina, Pompeu Gener i Narcís Oller representaven a Catalunya. Va entroncar amb l'idealisme de les darreres generacions romàntiques gràcies al seu amic Josep Soler i Miquel i Joan Sardà. Va contribuir decisivament a la recuperació del catalanisme a través d'uns gèneres que incideixen en la col·lectivitat (cants, himnes i cançons), i també a través de la seva pròpia poètica, dinamitzant la llengua i arraconant formes massa complexes. Els poemes del seu segon llibre, Visions i Cants, publicat el 1900, en seran el millor exemple. Mitjançant aquest procés de simplificació va arribar a la consolidació de la reflexió sobre la pròpia experiència creadora, la teoria de la «paraula viva»; des d'aquí, assolí una major llibertat en les tècniques mètriques i de versificació, en els recursos lingüístics i en els procediments retòrics. La seva obra Enllà, publicada el 1906, recull aquesta tendència.

Tot i que generalment se'l presenta com el poeta més significatiu del Modernisme, el cert és que ell mai s'hi va adherir plenament. Potser perquè, estrictament, el Modernisme no s'ha d'entendre com una escola literària sinó un moviment cultural preparat per rebre tot allò que en aquell moment semblava modern, innovador i obert a les influències europees. Un moviment cultural per evolucionar —en paraules de Josep Lluís Marfany— des d'una concepció regional i tradicionalista cap a una cultura nacional i moderna.

El que sí es pot afirmar és que Maragall va viure la transició de la Renaixença al Noucentisme. De la primera, n'havia heretat el floralisme i el retoricisme, però va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat, arribant a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Rebutjava la grandiloqüència i perseguia una naturalitat emanada de l'experiència personal. Apropava el llenguatge a la parla col·loquial, deslligant-se de límits formals, convertint-se en un exponent de vitalisme contrari al simbolisme, que havia reduït la dimensió social de la poesia.

La «paraula viva» s'oposa a les paraules vanes amb la força espontània de la sinceritat, lluny de la retòrica i connectada amb el parlar popular, amb «el català que ara's parla». Amb tot, la defensa de l'espontaneïtat de Maragall no va aparellada a la improvisació ni a la renúncia de la correcció, perquè Maragall revisava molt a fons els seus poemes. Com expressava Agustí Bartra i Lleonart: «La poesia per a ell, és inspiració total, troballa estremida de la realitat o somni profètic, és a dir, una realitat futura acostada a la realitat. Aconsegueix integrar en una forma apol·línia l'emoció de la seva temporalitat transcendent, les seves càlides veritats humanes, la seva sorpresa davant la vida i la mort».

Visions & Cants
per Ignasi Moreta, 
a Visat.cat, núm. 2, octubre de 2006

Projectat cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants») a partir d’una descripció del present (l’«Intermezzo» que enllaça les dues parts), el llibre Visions & Cants de Maragall es mostra atent a les connexions entre temps i eternitat, es fixa en la incidència del pas del temps al llarg de l’any, en l’efecte de l’eternitat —entesa en sentit negatiu— sobre els qui transgredeixen la llei d’amor, expressa un desig de viure proper a l’hedonisme...

La part central del llibre, anomenada «Intermezzo», és una reflexió sobre la quotidianitat i les seves alteracions, les festes. Hi apareix des de la constatació del conflicte entre la vivència del sagrat en la naturalesa i en el culte religiós («A la Mare de Déu de Montserrat», «Lo Diví en el Dijous Sant»), que es resol sempre en favor de la naturalesa, fins a la descripció de les dificultats de sintonia intel·lectual entre l’esposa i el poeta, superades per l’amor («L’esposa parla»). També s’hi contraposa hàbilment la sensualitat a l’ascetisme, en favor de la primera («Dimecres de Cendra»). A més a més, el poeta introdueix en la secció algunes estampes de la vida quotidiana associades a la infantesa («Els Reis», «Sol, solet…») i a l’estiueig («A muntanya», «Després de la tempestat»).

A partir d’aquesta reflexió sobre el present —quotidià i extraquotidià—, el volum es projecta cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants»). El passat de les «Visions» és només, però, la font d’uns materials que l’escriptor utilitza per reflexionar sobre preocupacions ben pròpies i totalment presents. No hi ha cap interès historicista, ni cap voluntat de recrear un passat ancestral per a una col·lectivitat que necessitaria recórrer a la creació d’una nostàlgia patriòtica. Simplement, Maragall aprofita unes figures del fons historicomitològic català per oferir una reflexió sobre l’eternitat en sentit negatiu. 

El primer poema, «El Mal Caçador», presenta un personatge condemnat a anar eternament rere una llebre pel fet d’haver comès un pecat d’impietat: el Mal Caçador ha preferit la caça d’una llebre endimoniada a l’assistència a una missa. El càstig etern és viscut, però, de manera feliç, i en el seu córrer etern rere la llebre el Mal Caçador manté sempre una actitud religiosa davant una forma eucarística que trenca amb els límits estrictes de la institució eclesiàstica. A «Joan Garí» també hi ha la condemna sobre un personatge que ha pecat —en aquest cas, el pecat és la violació i l’assassinat—, però la condemna té una fi: el protagonista és redimit al final del poema. A «La fi d’en Serrallonga», el protagonista —un bandoler en les hores anteriors a la seva execució— es riu de la pena que li han imposat els homes apel·lant a la resurrecció de la carn proclamada en el Credo cristià.

Però el gran poema de les «Visions» és la primera part d’«El Comte Arnau», on s’aprofundeix en la contraposició sensualitat/ascetisme de «Dimecres de Cendra». Arnau manifesta un desig d’eternitat essent «home sobrehome» —l’Übermensch nietzscheà. L’eternitat, doncs, no és aquí cap condemna (com ho vol ser en «El Mal Caçador»), sinó l’expressió d’un desig de sobrepassar la dimensió humana. A la segona part del poema, en canvi, la satisfacció del desig generarà tedi: però aquesta part ja no apareix a Visions & Cants sinó a Enllà, el tercer llibre de poesia publicat per Maragall.

Els «Cants» són projeccions cap al futur, però un futur col·lectiu: el cant és objecte de cant per una comunitat humana convocada, mitjançant aquest mateix cant, a la unitat. Els primers «Cants», «La sardana» i el «Cant de la senyera», són els poemes del volum que més s’ajusten a la imatge d’un Maragall que escriu al servei d’una ideologia. Amb el primer fa la lloança del ball nacional, i amb el segon, de la bandera nacional. L’objectiu és obvi: la creació i exaltació d’uns símbols que vehiculin els sentiments patriòtics de la col·lectivitat. A continuació vénen tres «Cants» que admeten una doble lectura: patriotico-local i generacional-universal. El «Cant dels joves» és l’encoratjament eufòric a una joventut de la qual el poeta sent que forma part i a la qual li ha arribat l’hora. En «Cant de maig, cant d’alegria» el poeta convida, novament en primera persona, a cantar el temps clar, l’alegria, la rialla, i a saciar els sentits del que més pot satisfer-los, sense ordre ni mesura. Finalment, «Cant de novembre» constitueix una invitació a la vida plenament hedonista, acollint-se al tòpic del carpe diem i contraposant, un cop més, sensualitat i ascetisme, per optar, també un cop més, per la primera.

La secció dels «Cants» es clou amb «Els tres cants de la guerra», el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898. El primer poema de la sèrie, «Els adéus», recull el moment en què les tropes marxen al front: les cobertes de les embarcacions «massa carregades» presagien el fatal desenllaç. L’«Oda a Espanya» —el poema més conegut i reeixit de la sèrie— retreu a Espanya el gust fúnebre per la mort i la dissort, que contraposa a la vida que té la sang «dins de les venes» (i no la sang vessada, associada a la mort). Finalment, el «Cant del retorn», tot i descriure l’estat lamentable dels soldats supervivents, acaba amb una invitació al cant i a la rialla que suposa una resposta a la crisi espanyola de la fi de segle molt diferent a la de la Generació del 98.


Índex del llibre:

Visions

        El mal caçador
        Joan Garí
        El comte Arnau
        L'estimada de Don Jaume
        La fi den Serrallonga

Intermezzo

        A la Mare de Déu de Montserrat 
        La cançó de Sant Ramon (cantada per una russa)
        En la mort d'un jove
        Els Reis
        Sol solet...
        Dimecres de cendra  (A una noia)
        Lo Diví en el dijous Sant
        L'aufabrega
        A montanya
        Després de la tempestat
        La nit de la Purissima
        L'ànima de les flors
        La Dona hermosa
        L'esposa parla

Cants

        La sardana
        El cant de la Senyera
        Cant dels joves
        Cant de Maig, cant d'alegria
        Cant de Novembre
        Els tres cants de la guerra


V I S I O N S


EL MAL CAÇADOR

La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que es fa de dia.

   La missa de l'estiu
el capellà la diu
amb les portes obertes.

   S'oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

   El caçador es deleix.
De fora estant l'oeix
amb un genoll en terra.

   Al bon punt d'alçar Déu,
li bota allí, al bell peu,
la llebre endiastrada.

 S'esventa el gos lladrant;
la llebre fuig botant,
i el caçador al darrere.

   «Corres i correràs,
mai més t'aturaràs.»
Aquesta és la sentència.

   «Doncs, corro i correré,
mai més m'aturarè.
Alegre és la sentència».

   S'allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...

   Passen dies i nits...
Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.

   La missa matinal
la diuen allà dalt:
les portes són obertes.

   En un vent de visió
passa el mal caçador
entre lladrucs i fressa.

   Se gira i veu l'altar,
i al peu el capellà
i en alt veu l'hòstia càndida.

   Passa i es perd al lluny...
La boirina del juny
cenyeix l'horitzó immòbil.

   Roden les estacions,
revénen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.

   Cada any torna a passar,
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.

   Cada any els capellans
tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.

Cada any l'hòstia es va alçant,
el temple es va aixafant
i l'hòstia puja, puja...

   Passen més anys i més;
el capellà no hi és:
l'hòstia va sola enlaire.

   Amunt... amunt... amunt...
La volta perd el junt,
la llum del cel s'hi filtra.

   L'hòstia s'hi va acostant...
el temple es va esquerdant...
El caçador no para.
   
   Ve un any, la volta cau
i s'obre el gran cel blau
damunt de l'hòstia blanca,

   que s'alça lentament...
Al ser l'estiu vinent,
floreix el temple en runes.

   Se'n va pujant al cel...
El caçador amb anhel,
cada any, cada any la mira.

   L'hòstia, per'nar al zenit
té l'espai infinit.
I ell, per caçar, encisat,
té el temps, l'eternitat.



JOAN GARÍ

              I

A la muntanya miracle
una llegenda ha florit:
la llegenda del diable
i de Fra Joan Garí.
Fra Joan fa penitència
enfilat a dalt d'un cim.
Li duien una donzella
que tenia els mals esprits.

Montserrat, muntanya santa,
la muntanya de cent cims.


               II

Fra Joan dintre la cova
estava fent oració:
Riquilda se li presenta
vestida de temptació.
Fra Joan clou les parpelles,
mes la veu contraclaror.

Montserrat és ple de boira:
Riquilda és un raig de sol.

 

              III

Després del pecat tan gran
ell resta bocaterrosa.
Riquilda és timbes avall,
Montserrat és net de boira.
Fra Garí veu els abims
i les cames li tremolen.
Si prova de redreçà's,
cau de mans una altra volta.

Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastura.


             IV

Al cap d'anys de terrejar
sent una veu d'innocència:
«Aixeca't, Joan Garí:
la teva sort és complerta:
ja pots alçar els ulls al cel,
que ja els tens prou plens de terra».

Joan Garí s'alça de mans
com un ós quan es redreça.

 

EL COMTE ARNAU

                      I

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire 
de l'hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l'aire de la nit.  
 
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
         que porta la capa blanca
         i va a veure a l'abadessa
         del convent de Sat Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen...
         «És el comte Arnau!»
           
                      II

         Adalaisa, l'abadessa,
         l'espera mig desmaiada.
         Ell travessa la capella
         amb la barba escabellada
         de l'orgia de la nit.
Passa i la deixa tota profanada...
I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta;
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
          i un clot a cada galta.

                     III

«Treu-te la capa», li demana ella.
«Treu-te la capa que et veuré més gran».
«Treu-te tu el manto, que et veuré més bella».
«No, que só l'abadessa de Sant Joan».

     Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa es van mirant.

     «Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel».
«De genolls jo et voldria a la capella:
tan gloriós, faries goig al cel».

     «Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:  
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.
      
     El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.
     
     «Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca el vol.

     I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir».
«En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!».

     «Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l’ànima més pura».

     Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
     
     «Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortament armada?
No t'escau la mirada esmortuïda
sota l'arc de la cella ben poblada.

     Escaurà bé a tes pàl·lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

     Però tu, performada criatura,
delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!».

     I avança Arnau hermosament; pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: «¡Mira:
aquest encara és més hermós que tu!».

     Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

                       IV

          Totes les veus de la terra
          criden contra el comte Arnau
          perquè, volent Adalaisa,
          sens ella se n’ha tornat.

«Fill de la terra, —fill de la terra,
         comte l’Arnau:
         per una imatge
         t’has deturat,
         per un cadavre,
         ¡tu que en fas tants!».
«Com el Sant Cristo—no n’he fet cap».
«¿Què té el Sant Cristo? ¿Què té el Sant Cristo,
         comte l'Arnau?
És fusta morta: — no pot brotar».
«¡Ai, sí, que brota! — ¡Ai, sí que brota!
         Valga’m Déu val!
¡Quina mirada — ella li ha dat!».
«¡Quina mirada, — quina mirada,
          comte l’Arnau,
quina mirada — deu haver estat!».

     Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

                     V

¡Nit!… Tota l’hermosura d'Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L'Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

     Té una gran cabellera molt frondosa.

     «¡Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

     Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.
     «¡Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

     Un gran sospir travessa el dormir d’ella
com onada del mar, i s'aquieta.
     «¡Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

     Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta's,
la pren amb un braçat i se l'emporta.

     Quan surten a camp ras se fa de dia.

                     VI

Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant.

     «Fill de la terra, —fill de la terra,
           comte l’Arnau,
ara demana, — ara demana:
           ¿què no podràs?

     «Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l’espai».

     «Els roures viuen i viuen,
pro també compten els anys».
     «Doncs, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals»

     «La roca viu sense viure,
que res la penetra mai».

     «Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dona pas».

     «La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat».

     «Doncs, ser l’aire quan l'inflama
la llum del sol immortal».

     «Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat».

     «Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant».

     «Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat».

                      VII

«Tota la nit l'he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
¡Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit».
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al punt de la mitjanit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
«Arnau, ¿que em puges al cel?».
«El nostre cel és la terra».
«¿On anem, Arnau?». «Pel món».
«Pro jo miraré al cel sempre».
«Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis».
«Jo amb mos ulls t’alçaré al cel».
«La carga del teu cos m’aferma a terra».
«Mos ulls faran lleu mon cos».
«Tota tu ets d’eterna dura».
«Els meus ulls són cel en flor».
«I el teu cos fruita madura!».

                       VIII

El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.

     No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.
     No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop, rient.
     Perxò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de «¡juli!»
ofeguen clams i precs.

                       IX

Aquella nit els ulls de l'Adalaisa
se van omplir d'una pietat tan gran
que el comte Arnau s'hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra — s’hi van arremolinar;
            pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
            «Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
            demana per l’infant.
            S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu».
«Arnau, si jo era teva, ¿no eres meu?».

«Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos».

                         X

           A punta de dematí,
           les monges del monestir,
que dies ha l'havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
           que tomava la rosada.



L'ESTIMADA DE DON JAUME
                       I

Don Jaume té una estimada
que ben jove el va emprendar.
L'estimada de Don Jaume,
una terra sobre el mar.
Només de sentir parlar-ne
ja en va quedar enamorat.
Diu als barons que l'ajudin,
que la vol anar a cercar.
Mentre ls barons treuen comptes
Don Jaume va a mirar al mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n'era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l'estol mar endins se'n va.

                        II

A l'hora que el sol va a pondre's
Mallorca veu l'aimador
que ve dret damunt la barca,
els ulls encesos d'amor.
L'illa es torna tota roja
i el cap del rei nimbat d'or.
Ell, quan posa el peu en terra,
ja se'n sent conquistador.
En terra posa la planta
i en el cel l'esguard piadós.
La terra la vol pel cel,
el rei Jaume d'Aragó.
Per 'xò és alt de més alçada
que no tots els seus barons,
i per 'xò ls ulls li blavegen,
i per 'xò té l cap tant ros.

                        III

Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l'alba esclarida
alça l'espasa real
boi cridant: «¡Santa Maria!».
Tots els cavallers s'aixequen,
més els raca l'embestida.
«¡Vergonya, barons, vergonya!»,
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarraïns,
amb ullada estemordida,
van veure a l'host catalana
com mai ningú més l'ha vista,
i al blanc cavaller Sant Jordi
lluitar en nostra companyia.

                      IV

«Mallorca, do'm menjar i beure,
que em seran dolços tos fruits.
Ara que t'he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
¡Que n'és de bona la terra!
¡Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quietud».
Així a soles se parlava
aquell vespre el rei august,
i entre els morts de la batalla
s'adormia amb son segur.

                    V

Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni els grans amors de València,
ni els de Múrcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memòria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre el mar
com no el té cap rei d'Espanya»,
murmura sovint el rei,
mig-rient i ple d'ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de València finava,
va girà's de cara al mar
cercant l'amorosa platja,
i va morir mig rient,
pensant que se n'hi anava.



LA FI D'EN SERRALLONGA

«Pare, absoleu-me: só cansat de viure».
«T'escomet a bona hora el cançament.
La teva via s'ha acabat i ets lliure
d'anar-te'n al repòs eternalment.
Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,
cal que't recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats».
«El primer pecat meu és l'orgull, pare:
jo só aquell que he tingut un rei al cos;
mai he pogut sofrir que algú em manara:
fer la llei a tot Déu era el meu goig.
Per 'xò he tingut tant odi al rei d'Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra'ns ha omplert de gent estranya
i manar-nos-ho tot es lo que vol.
Doncs, jo li he dit: «¡No'm plau!» I, ¡via fora!,
he anat pel mont com m'ha vingut a plaer,
he fet lo que he volgut, lliure a tothora,
i no he obeit llei, ni rei, ni re.
I, ¡tant se val!, ¡és una bella cosa
fer tremolar a tothom i estar segur!
Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,
mai he abaixat la testa per ningú...».
«Mes, ara...».
                      «Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presencia del Deu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                               «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                      «Amén, amén...».
«¿Quin altre pecat tens?».
                                         «La ira, pare.
Quan m'encenc no tinc fre ni aturador,
me giro contra'l món, Deu i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucció.
Pare, he estat crudel: moltes vegades
m'he deleitat vegent rajar la sang;
he vist alçar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.
I jo me n'he rigut, perquè'm plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
¡És una cosa dolça i fa alegria
veure un 'nemic als peus ben manillat!
¡I fer mal! ¡I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler,
sentir plorar a tothom i poder riure...
Ser com rei de dolor... ¡És bell, a fe!
«¡Fill meu! ¡Fill meu! Això es massa malesa;
això es un mal esprit que tens al cos:
¡encara en parles amb la vista encesa
en foc d'infern!...».
                             «¡No, no!... Ja ve el repòs.
Doncs, ara que ja sé que compareixo
en presencia de Deu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                                 «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                     «Amén, amén...
També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la glòria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que em feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota els peus.
De lo que no he entès n'he dit mentida,
dels fets més grans que els meus n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva; els que en passaven, ¡pobres d'ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga
tothom en un mesquí i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,
sent més que tots i governant tot sol».
«Mes, ara...».
                     «Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                                 «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                      «Amén, amén...
He estat avar: mai he tingut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia'm pobre
i amb la por d'anar a raure a l'hospital.
¡Ai! La cobdicia no em deixava viure,
era roí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet dèu hores de camí.
Veure'm diner apilat m'aconsolava,
mes fruir no podia'n altrament
que pensant a quants altres els mancava
allò que era per mi un bon passament.
"Això es ben meu", pensava; "això no falla:
els altres, si misèria o fam vingués,
¡que es pengin!". I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés».
«Mes, ara...».
                     «Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                                 «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                     «Amén, amén...
La peresa, la gola i la luxuria
ben cert que foren mos pecats més xics;
pro algun cop m'ha plagut deixar la fúria
dels combats, lluny d'amics i d'enemics.
Me n'anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d'alguna vall,
i m'entaulava en bona companyia,
menyspreant tota lluita i tot treball.
Llavores jo me'n reia de la guerra
i dels meus que es batien, ¡capsigranys!,
i tant se me'n donava que la terra
la manessin els propis o els estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia'm jeure
a bona ombra per fer la migdiada,
cantant cançons d'amor que fan distreure,
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna mossa
revinguda de cos, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara se'n tenia per ditxosa».
«¿I goses riure?».
                           «Era cosa bona...».
«Mes no ho és pas a l'hora de la mort».
«Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
mai havia trobat millor aconhort».
«Mes, ara...».
                     «Mes, ara, que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent...».
«¿Te'n penedeixes?».
                                 «Sí, me'n penedeixo».
«Doncs, sia't perdonat».
                                      «Amén, amén...».
«I el tracte amb na Joana, ¿no és injúria
que clama també a Déu Nostre Senyor?
¡Acusa't!...».
                    «Pare, no: no fou luxúria,
sinó una veritable estimació.
¡És cert que jo en ses carns moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de voler!
Mes eren llaç d'amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m'ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos,
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m'ha fet valent i poderós.
M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula;
si ha calgut, amb la força del seu braç;
cada mitgdia m'ha llescat pa a taula
i cada vespre m'ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amant sol·lícit...
D'això també me n'haig de penedir?».
«¡Fou un amor desordenat i il·lícit!».
«Doncs... tant se val... ¡me'n penedeixo, sí!».
«¿Tens algun pecat més dins teu?».
                                                      «No, pare».
«De tots els que m'has dit i els que has comès,
¿contrit demanes perdó a Déu?».
                                                     «Sí, pare».
«¿I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?».
«Sí».
        «Doncs en nom de Déu omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén».
· · · · · · · · · · · · · · ·


            «Moriré resant el Credo;
            mes digueu an el botxí
            que no em mati fins i a tant
            que m'hagi sentit a dir:
            "Crec en la resurrecció de la carn"».




I N T E R M E Z Z O


A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT


Ben de la vora —volia veure-us,
¡Oh Verge negra —del blanc vestit!
Dalt de l'estrado —avui pujava,
i us he guaitat de fit a fit
la dolça cara, —que m'ha deixat —tot enternit.

   Més lluny us miro —quan a la tarda
canten els monjos —i els escolans,
i eixint del temple —fins a la porta —m'hi giro encara,
i encara us miro —més lluny que abans.
A vostra casa —m'aficiono
i us hi entro a veure —sempre que hi passo,
com els aimants.

   Surto de cara —a les vostres penyes,
i en cada una —veig un ensaig
de vostra imatge... —Sou graciosa, —penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles —els camins vostres —i me n'hi vaig.

   Els camins vostres —són plens de boira:
per los esquinços —guaita l cel blau,
Només hi trobo —boixos i mates
que humils floreixen —dintre la pau,
i aquelles bolves —que en diuen àngels
i que s'hi assemblen —per el silenci —del vol suau...

   ¡Com me corprenen —els cingles vostres!
¡Com m'esvaeixen —vostres abims!
Les aus que hi volen —són aus xiquetes;
les fonts que hi neixen —són regalims.
Entre la boira, —són cims de gloria —els vostres cims.

   Tot jo m'encanto, —no sé el que m passa;
les vostres penyes —m'han encisat...
Potser us mirava —massa a la vora,
Mare de Déu de Montserrat.


LA CANÇÓ DE SANT RAMON
CANTADA PER UNA RUSSA

«La mare de Déu — un roser plantava»
La immòbil donzella — cantava encisada, 
els ulls admirats del — propi miracle, 
en llavis eslaus — la mel catalana. 

   «D’aquell sant roser — naixia una branca». 
Cantava cançons — de la meva mare, 
que quan jo era infant — ja me les cantava,
 i ara que sóc gran — les canta l’eslava. 

   «Nasqué Sant Ramon, — fill de Vilafranca». 
Si sap lo que diu, — no sap lo que alcança 
i canta indecisa — la suau cançó estranya, 
ullpresa del flam — que encén en els altres. 

   «Confessor de reis, — de reis i de papes». 
La canta de prop — i semblava llunyana. 
Llunyana la veig — i encara allunyar-se. 
La veig que se’n va — per l’estepa blanca, 
cantant Sant Ramon, — fill de Vilafranca. 

«La Mare de Déu — un roser plantava». 

                                                         Setembre 1895



DIMECRES DE CENDRA

                                                                                      A una noia


No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
                    patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
                    No entelis amb mementos
                    ton front rosat i pur.

   Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
                    que diu el sacerdot
                    girant-se de la taula.

   Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,
                    que t’ha sigut donat,
                    verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

                                                                                          
                                                                                                                      1896
Un molt bon comentari d'Ignasi Moreta, aquí



C A N T S

EL CANT DE LA SENYERA



Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que ens farà més triomfants.

 

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

 

I et durem arreu enlaire,
et durem i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dona veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

 


ELS TRES CANTS DE LA GUERRA 

                  ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya,  —la veu d'un fill
que et parla en llengua —no castellana;
parlo en la llengua —que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua —pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa —dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries —i els teus records,
records i glòries —només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te —molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes —vida és la sang,
vida pels d'ara —i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves —en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies —a morts els fills,
te satisfeies —d'honres mortals,
i eren tes festes —els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos —marxar replens
dels fills que duies —a que morissin:
somrients marxaven —cap a l'atzar;
i tu cantaves —vora del mar
com una folla.

On són els barcos? —On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, —no tens ningú.
Espanya, Espanya, —retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh! salva't —de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? —No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua —que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

                                                                                                                             (1898)