Josep Maria de Sagarra, Balada de Fra Rupert (1935)

"Una de les facetes més divertides de la producció sagarriana, la formen els poemes satírics, que li van procurar una bona colla d'enemics. Lluís Permanyer en va recollir molts, però no tots, al volum 'Poemes satírics' (la Campana, 1989). Un dels més reeixits, celebrats i populars és la 'Balada de Fra Rupert', sobre un personatge real i ben representatiu, segons Permanyer.

En la introducció del recull de la poesia satírica Permanyer destaca la dificultat d'un gènere en el qual Sagarra excel·lia: 'És una especialitat no gens fàcil, ja que no n'hi ha prou a gaudir d'una facilitat de versificar, sinó que s'ha de posseir la força de la ironia, de la provocació, de la malícia justa, perquè tot això és el que permet no caure en la grolleria, en el xaronisme ras i curt, propi del vers renegaire del qui no és poeta.'

Permanyer també explica que Sagarra va fer conèixer 'La balada de Fra Rupert' en una ocasió solemne i històrica: el desembre de 1935, sopant amb Federico García Lorca i Margarida Xirgu, i moltes personalitats més de la vida cultural barcelonina, Sagarra recità alguns poemes satíric. En veure la reacció abrandada dels oients, se'n va anar a casa a cercar la 'Balada de Fra Rupert', que recità entre riallades homèriques i la satisfacció de tots els assistents. Aleshores, Margarida Xirgu la tornà a recitar i Lorca, emocionat digué: 'Amb una actriu com tu i un poeta com en Sagarra, la llengua catalana no morirà mai.' "

Publicat a Vilaweb el 27 / 01 / 2112



Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

Josep Maria de Sagarra, La Rambla de les Floristes (1935)

La Rambla de les Floristes es va estrenar a Barcelona, al teatre Poliorama el primer dia de primavera de 1935, el 21 de març, aleshores que el conseller Bonaventura Gassol treballava per a la conscienciació del suport a la dramatúrgia des dels estaments públics catalans. Durant el mandat de Gassol a la Generalitat es van nacionalitzar el Liceu i el Poliorama, que van passar a ser el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Català de la Comèdia, respectivament. Aquí arriba Sagarra. Segons Xavier Albertí, director del TNC, “la Rambla de les Floristes és un dels primers encàrrecs d’aquestes obres pagades amb diner públic. Sagarra no havia estrenat mai al Poliorama. Els seus teatres, els seus focus bàsics, eren el Romea i el Novetats. Finalment, arriba a la Rambla amb una obra que parla sobre la Rambla. Fixeu-vos, però, que no la titula La Rambla de les Flors sinó de les Floristes”. Elles –dones pràctiques i intel·ligents com l’Antònia– ocupen el centre"

- Extret de Núvol, octubre de 2019, poc abans de la reestrena de l'obra. L'article sencer, aquí.
- La foto pertany a la versió estrenada el 10 d'octubre de 2019 que va dirigir Jordi Prat i Coll, i que tenia Rosa Boladeras en el paper d'Antònia.
- A continuació el popular monòleg final d'Antònia, la protagonista, que tanca l'espectacle sobre aquella Rambla idíl·lica i nostàlgica de Josep Maria de Sagarra:


Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
i un món una miqueta estomacat.
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
i el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
i el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
s’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
fent tremeliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies
i els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
davant les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure, dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria
aquesta Rambla meva i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sola un dia...
la Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada,
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
tremolant, amb un pom dins la mà,
diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
ja no pot cridar, ni caminar.
I xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a a la parada de les roses,
fins que la vingui a recollir la mort.”
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit,
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m’ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera
i amb el més noble sentiment desclòs.
No ho veu, que no puc ser d’altra manera,
si sóc tant de la Rambla de les Flors!

Josep Maria de Sagarra, El Cafè de la Marina (1933)

El Cafè de la Marina

Poema en tres actes

No estem acostumats a sentir parlar de Catalunya com un país pobre, sense recursos, primari, on la gent desitja emigrar a Amèrica per enriquir-se. Tot al contrari. Fins i tot la història oficial intenta reduir els capítols de la misèria enfront de l’extensió dels capítols de la burgesia més pròspera. Josep Maria de Sagarra a El Cafè de la Marina ens parla de la pobresa i de la supervivència, del món dels pescadors catalans de principi del segle XX. Pescadors que, tal com diu el cafeter Libori, sovint s’estan al cafè sense prendre res o sense poder pagar, i que, si el Libori no els fiés, «més d’un home del poble, ell i la barca / ja s’haurien petat contra les roques / de fàstic que fa tot [...]».

Josep Maria de Sagarra va definir El Cafè de la Marina com «un assaig de comèdia amarga sobre el món dels meus pescadors de la Costa Brava». Un poema dramàtic construït amb versos decasil·làbics sense rima. Quan va traduir l’obra Màrius, de Marcel Pagnol, es va decidir a escriure El Cafè de la Marina, un món que ell coneixia molt bé a través de les seves estades al Port de la Selva i dels seus amics pescadors.

De les temporades viscudes en aquesta antiga vila marinera, Josep Maria de Sagarra ens ha regalat poesia, novel·la, teatre i articles periodístics i ha transitat entre la visió nostàlgica de la bellesa del paisatge natural (Cançons de rem i de vela, Àncora i estrelles, Cafè, copa i puro) i la visió dura i monòtona de la vida dels habitants d’aquest poble (All i salobre, El Cafè de la Marina).

Fragment de la introducció de Rafel Duran a la Guia didàctica del TNC (Teatre Nacional de Catalunya)  

- - - - - - - - - - - - - - - - - - 

CATERINA:   Sí, em sap greu separar-me de la Rosa, 

no per la feina ni per res; és que ella,
distreta i tot, em feia companyia.
I el pare és vell, i aquí tot cares d’homes
que t’han vist de menuda, que et coneixen,
però per ells ets sempre això: la mossa,
la noia del Cafè de la Marina,
que ha de somriure sempre, mal que troni
i s’ofegui de fum i de baralles,
que el cafè és el cafè, com diu el pare,
i s’ha d’aguantar tot, per una mica
de sous que comptes a la nit, i encara,
morta de son, has d’esperar els que arriben
amb les primeres barques, i ara torren,
i ara volen un got i un joc de cartes.
I després, a la cambra, t’hi estàs sola,
sola en el llit, tan trist, tan quiet, tan negre,
amb el nord arrapat a la finestra,
i aquest soroll de l’aigua, i cada dia
sempre el mateix, i les mateixes cares,
sense arribar a sortir-ne mai, sent cosa
de tots i de ningú, i els que t’espien,
passavolants o mariners del poble,
no saben el teu nom, ni el cor que gastes,
no saben res de tu, ni els interessa:
serveixes per cobrar i abocar el beure,
per esmunyir-te d’alguns dits que salten,
i si piquen l’ullet, quan tu te’ls mires
i els pregunten qui ets, només responen:
«La noia del Cafè de la Marina»,
com volent-ho dir tot en tres paraules,
com volent dir que no ets ningú i que et migres
i se’t fon la rosella de les galtes,
sense pena ni glòria ni alegria.

                                 (Acte primer. Escena X)

Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal (1930) Cant III

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
i per saber es posava a caminar...
Camins, serps d'encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d'ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.
Tu no saps el camí què significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.
Camí de la glòria, camí de la Creu,
camí que puja i baixa i cansa,
on ens portes, camí? La teva fi no es veu!
Si ens han posat l'esquella mansa,
tu limites l'audàcia del peu
amb l'espígol novell de l'esperança!...
Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

L'àngel ha parlat,
l'estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny encara;
l'home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i clara,
aquesta veritat?
Què diu la terra avara
i el gran silenci del país nevat?...
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí...
El camí vell per l'alegria nova.
Només ell els pot portar
cap a l'estable on jeu la galta fina
que torna més tendre el pa
i més blanca la farina...
Però, per atrapar-lo, com es fa?
El camí de Betlem, com s'endevina?
Algun cop, caminant per les collades,
aquells dies de fred, quan tot respira
un aire d'argelagues que s'adormen
amb una fina castedat de gebre,
i quatre ocells a la mateixa branca
no s'atreveixen ni a cantar ni a moure's,
quan despullat de la pintada angúnia
al vostre cor el ritme li escasseja,
com si comptés les perles del silenci
i el bategar tranquil de la muntanya,
no heu sentit, aleshores, que la terra
era tota habitada per un somni?
I, caminant, no heu vist la senderola,
el caminet guarnit amb herbes clares,
amb pedra d'ull de serp verda de molsa
i amb galcerans atapeïts, que ensenyen
les gotetes de sang entre la fulla?
I no heu pensat en res? No us acudia
cap cosa de cançó, o bé de paraules,
que lligués amb els nervis d'un misteri,
d'un record, d'una estrella i d'una cova,
i d'un xai degollat sobre l'espatlla
del pastor més valent que fa de guia?...
El camí de Betlem! L'únic, el vostre,
aquell que cadascú porta a les venes,
encara que no vulgui, no seria
igual que aquell camí dalt la muntanya,
ensopegat només, perquè el silenci,
perquè els ocells, perquè les herbes castes,
van agafar tots els colors d'un somni?

No fa pas molt que per 'questa drecera
ha passat un fuster de Nazaret
que duia del ronsal una somera
i, dalt la bèstia, tremolant de fred,
una noia com una primavera!
Però el rastre la neu ja l'ha esborrat;
cap llengua humana els ha parlat...
L'unglot de la somera s'esllavissa
damunt del gel..., ningú els ha vist.
Sols l'ull de bou, terrós i trist,
sols una llebre espantadissa
s'han aturat en un goret,
s'han acostat i han vist com era
la Noia i el Fuster de Nazaret
i el pelatge cendrós de la Somera...
Com se troba el camí de Betlem?
El camí de Betlem, qui l'endevina?
Només una llebre, només un ocell,
han vist la Sagrada Família!...
La neu ha esborrat el pas
i hi ha una lloba que xiscla!
No hi fa res! No hi fa res! Ja pot xisclar.
No veus l'estrella com brilla?
No veus els ulls dels pastors?
La veritat és una brasa viva!...
La veritat que crema als pastors,
la tenen en el nas i a les orelles;
perdiguers estranys, tímids caçadors
i mig germans dels xais i les ovelles!
No pregunteu res, no digueu res!...
Obriu els ulls immòbils i tranquils;
hi ha una estrella baixa com un ciri encès!
Seguiu el rastre, perdiguers humils!
Seguiu el rastre de l'unglot,
de la sandàlia del Fuster,
que la neu amagar-los no pot
al pas del perdiguer,
del qui ajup les orelles com un gos,
i accepta el misteri sense rondinar...
Sense dubtar de res, i fos com fos,
camina, quan li manen caminar!
Quan s'ha esbravat el pas dels rabadans,
i el cor de les mentides;
quan només en els dits de les mans
hi ha el pèl de les cabrides,
i el tall del fred,
i la cremor de la gebrada,
i no hi resta senyal de ganivet
ni gust de trena violada!

Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal (1930) Cant II

Portada de 1972

Editorial Selecta

CANT II

Els pastors han sentit el sotrac
de les ales brillants i fredes;
l’estrella s’ha fet viva en el parrac
ple de la palla de les cledes.
Els pastors, galta sorruda,
no han estudiat ni han après,
són igual que una mata de ruda,
no saben res de res...
Però, què hi fa? La ciència i la paraula
no descobreixen el llampec diví,
son inútils els colzes a la taula
i els ulls clavats al pergamí...
Cau dins la fosca l’ambició que fibla
fins a l’espasme i al sanglot,
si no hi ha una ala d'àngel ben visible,
que ho aclareixi tot!
Per 'xò els pastors, gentalla temorega,
senten que el fred no llevarà cadarn:
la veritat calenta els hi batega
com un ocell clavat sobre la carn.
La veritat! Només en saben una,
aquella que l’àngel ha dit,
aquella que penja del clar de la lluna
dins la calma serena de la nit!
No saben res del buf irrespirable
que el gran concert de les estrelles mou,
però saben que dins un estable
ha nascut un Infant! Ja en tenen prou!...
Però per què? Si cada dia
hi ha un plor de criatura violent
que ve a inflar la monotonia?
Un Infant! No val pas una rialla
ni un glop més de vi!
Si a la terra viu tanta pobrissalla
i la que neix s’hi ajunta per patir!...
Sí, sí, això és cert! Però bé deu haver-hi
un llampec de més altes tempestats;
per les misèries sense cap misteri
no enraonen els àngels platejats!
I ells ho comprenen. Les galtes vermelles
reprenen els sentits,
i amb els dits
avesats a munyir les ovelles,
i a resseguir la pell de les primales,
es van fregant els ulls, adolorits
d'aguantar el cop de llum de les ales...
I els pastors van trobar el rabadà
que jeia com sempre a la palla,
a les dents una llesca de pa
i al cor una escorrialla
de cançó per mandrejar.
El rabadà, de tots ells,
es triava la carn més ben salada
i tenia pel jaç les millors pells
i fins per la pluja tenia teulada;
i si era l’hora d'escorxar
sortia el ganivet del rabadà.
La veritat dels pastors
el rabadà no la volia veure.
No va sentir llampecs ni clarors,
com s’ho podia creure?
Però, la veritat era tan clara,
que hauria capgirat el més mesell,
i ells la duien pintada a la cara,
i els escaldava la pell!
L’home que ha vist un àngel de debò,
gasta una llengua que no es deixa tòrcer,
i en la paraula s’hi endevina un to
que s’ha de creure allò que diu, per força !
Ai, però el rabadà d'aquella nit
massa estimava el seu porró blau cel,
i a la nina de l’ull tenia un tel
i una rata-pinyada dins del pit!

—A Betlem me'n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
—Vull esmorzar.

—El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
—Qui t’ho ha dit?

—Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant
—No serà tant!...-

Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors,
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.
S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d'un gos
i somriures que anuncien
la covardia de tots.
Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!
La sang, una anguila mansa,
s’ajup tremolant de por;
quatre gotes de vergonya
taquen l’angúnia del front.
Escolteu com es barallen
el rabadà i els pastors!
Guanyar o perdre en la batalla
vol dir la vida o la mort!

—Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant!
—No serà tant!...—

En el Nadal d'avui, com es fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
Com ens cou dintre l’ànima, el que ens priva
de donar el pit i d'aixecar les mans!
Avui precisament? No és cosa nova!
És mil·lenari el mal que arrosseguem!
Sobre la carn, hi ha la mateixa roba
de la nit de l’estable de Betlem.
L’estrella viu en el cimal abrupte,
a mig camí la voluntat es torç,
i abans de començar ja salta el dubte
i la peresa que aigualeix l’esforç.
Volem el pàmpol de la fresca parra,
volem la glòria de l’eixida estant;
ens pica el cos el pèl de la samarra
del rabadà que diu: —No serà tant—,
del rabadà que ha vist la llum salvatge,
que ha vist la veritat nua i rebel,
i estira el braç per abastar el formatge
i el broc lluent del seu porró blau cel.
No és que li manquin ulls per sentir el dia,
no és pas que li manqui llengua per cridar;
no és res d'això, la seva covardia
és només que va néixer rabadà!
Ell no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seu baix profit,
i, mentre els altres van seguir l’estrella,
ell continuava rondinant al llit.
Ni un sol moment el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l'Infant es va morir al Calvari,
ell encara seguia rondinant!
I encara és viu, i té unes carns madures
que li cauen dels ossos resclumits;
i ell espia les tendres criatures
per si pot amoixar-los amb els dits.
Per si els clava l’empremta miserable
de rabadà, d'innoble rabadà,
que contempla l’estrella de l’estable
amb el porró blau cel dintre la mà.

Per 'xò en el temps que jo tenia
el meu pessebre flamejant,
amb l’Anunciata i l’Establia
entre l’arboç i el galceran
i l’argelaga que es moria,
com un estrany pressentiment
d'alguna pena molt més alta,
amb una llàgrima a la galta
deia els meus cants de naixement.
I no em cansava de mirar,
envernissat de pell i roba,
aquell trosset de rabadà,
que no volia anar a adorar
les figuretes de la cova.
I és que, per dins la xarxa fina
d'aquell meu somni blau i verd,
ja m’hi sangrava el tall obert
fet per la punta d'una espina!
Alguna veu, qui sap d'a on,
m’havia dit que en aquest món
el rabadà de l’eixorquia
també em faria abaixar el front!
I que davant de tot conjur,
per esqueixar-me el vel obscur,
i respirar la llum serena,
no em lliuraria del pecat;
i quan anés adelerat,
amb molta ràbia o molta pena,
i amb molta set de llibertat,
sempre veuria al meu costat,
el rabadà, girat d'esquena.

Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal (1930) Cant I

Edició 2008

Edicions62

CANT  I

Ai, aire d’aquesta nit! 

Quina sentida de rosa

hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!
Ai, aire d’aquesta nit !
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l’aire d’aquesta nit ! 

Una estrella!...
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!

Tu i jo i els altres follament

direm les coses quotidianes

del nervi i de la dent,

direm el nostre pensament,

que vola baix, i que té ganes

de senyoria i nodriment…

Però l'estrella solament,

tremoladissa i impalpable,

pot anunciar el neguit d'un naixement

entre el bou i la mula d'un estable.
Que les trompetes i els timbals
i el llavi roig de gelosia
cantin la glòria de l'or fals
i el collaret de pedreria.
Però qui cerca l'oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l'estrella!
Avui el llavi cansat
vol estrafer l'alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l'alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal,
esgarrinxant el blau del firmament!

És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l'alegria,
i l'estrella en l'infinit,
i el perfum de misteri d'aquest dia.
Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s'hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d'altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.
Si el despit que se't menja tu acales
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l'àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t'oblides avui de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre, 
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l'estrella
no vagis baladrejant;
humiteja't la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

Jo, en aquell temps, pensava que el miracle
de l'àngel que anuncia el Fill de Déu
es feia lluminós, amb l'espectacle
de quatre pins aclaparats de neu,
d'un pendís tot rissat d'escabelloses,
i una dent de guineu desfent el glaç,
i unes esquelles tímides, ploroses,
musicalment acompanyant el pas
d'uns xais engorronits pel mal temperi,
que, muts, esparpillaven l'ull encès
i oloraven ventades de misteri,
tranquil·lament, sense comprendre res.
I entre aquest món d'hivern que tot delira
veia quatre pastors envernissats
iguals que les figures de la fira,
que amoixaven la llana dels ramats. 
I vora el foc, torrant les avellanes,
desasprejaven l'esperit i el pèl
amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l'alegria d'un porró blau cel.
Era un paisatge que jo em feia a mida,
de molses tendres, de morat encís,
de muntanyes amb punta arrodonida
que eren semblants a les del meu país,
però més musicals, més inflamables,
amb uns argelaguers desesperats
que, si senten el sofre dels diables,
senten el vol dels àngels platejats.
Un món amb les entranyes més descloses,
un aglevat més viu i més despert…
Així jo imaginava aquestes coses
en aquell temps enyoradis i verd.
I, fulgurants de diamantina gebra,
em guarnien els somnis del capçal
els pastors de Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal.
Els meus pastors de Betlem
havien seguit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d'un miracle.
Només els quatre pastors
la van veure bé la cara;
l'àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava! 
Només ells, només ells! Aquella nit,
els pirates del mar
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l'atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l'aigua salada
sense poder dormir…
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l'ull de la pantera;
però ningú sabia el que era,
ningú no va veure res…
Ni el rostre emmascarat
ni el braç despullat
ni la galta de seda que es fonia
varen poser comprendre l'alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l'ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells no tenien nom!…
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d'infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l'esquena.
I només aquells pobres pastors
de les nostres estones més pures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d'alegria,
per veure l'astre virginal,
per veure l'àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!…

Les il·lustracions, d'Enric C. Ricart

Josep Maria de Sagarra, Cançons de rem i de vela (1923)

Vinyes verdes vora el mar...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

La balada de Luard el mariner

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres,
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tresqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s'esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!

Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l'as, i el cavall, i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d'upa,
Luard, sempre fa un sol entrellucat;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!...»

Luard vinga a buidar un sac de mentides,
de colors blau marins i virolats
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l'escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d'escorpins i penes
fonedisses del greix,
i la perla del pit de les sirenes,
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l'encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l'aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orella-fart,
per parar oïda al mariner Luard.

Quan s'ha desfet el feix de nuvolades
i encar tremola esfereït al cel
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d'angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s'estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc...
Diu coses dolces de Marianneta,
coses coents d'un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d'oreneta,
de rems d'argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.

I avui tot ple d'unes mentides vives,
per sempre s'ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d'una dona de mar blanca de cor,
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l'han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit;
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit...
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda
i un plor de campaneta cap al tard,
pel mariner Luard.