Joan F. Mira, Tots els camins (2020)

Un any abans de fer els vuitanta, Joan F. Mira va començar, amb la senzillesa clàssica dels savis, aquest llibre de memòries que continua el celebrat El tramvia groc. Enrere ha quedat el barri de La Torre enmig de l’Horta. Ara el nostre memorialista té catorze anys i ha trobat, després de la mort del pare, la vocació religiosa i el desig de ser sant. La crida el du al monestir d’Iratxe i, més endavant, a la universitat Gregoriana de Roma, ciutat d’atractius infinits que sempre més serà la seva segona pàtria urbana. Als carrers i les placetes romanes, l’ànsia de santedat es va dissolent “com un bloc de gel sota una pluja finíssima”. Aleshores s’inicia un periple que fa passar el jove Mira per fàbriques de Düsseldorf, pel París del 1968, i per Oslo, Budapest i Oxford. Hi veiem el compromís polític, un amor italià, el descobriment de l’antropologia social, Claude Lévi-Strauss, l’estada a la Guinea Equatorial... fins que, com un final d’etapa, un rostre en blanc i negre anuncia a la televisió que s’ha mort Franco.

Sinopsi de la contraportada, Edicions 62. Barcelona, febrer de 2020.

Així, aquell estiu del 1954, fent el dol extern per la mort del pare amb una tira de tela negra a la solapa i un braçalet negre al braç, dol familiar, i dol interior per l’assolament o dissolució del món que coneixia, contemplava amb convicció perfecta —i amb claredat fins als detalls com el res o lectura del breviari— la forma de vida que havia triat. I és una d’aquelles coses que, més de seixanta anys després, puc recordar vivament però no soc capaç d’entendre: no puc imaginar un adolescent (i molt menys un adolescent d’ara mateix, com algun dels meus nets o dels seus companys...) projectant-se en el seu futur tal com jo em projectava en el meu abans de fer els quinze anys, desitjant una vida com la que jo desitjava, conventual i amb sotana, apartada i tancada, definida per les imatges i devocions convencionals, úniques que realment coneixia: misses i comunions, rituals i oficis sagrats, pregàries, penitència, castedat i puresa, humilitat, el Déu Pare celestial, el Cor de Jesús i el crucifix, la Mare de Déu dolça i amorosa... tot allò que formava la meua pobra cultura religiosa, pobra en substància però rica en emocions, però en tot cas infinitament més extensa que la de qualsevol adolescent actual en qualsevol dels nostres països de suposada cultura cristiana, joves que, almenys la major part, ho ignoren tot d’aquesta cultura (...)

Fragment pàgs. 32-33

Joan F. Mira, El tramvia groc (2013)

“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses. La terra llaurada i regada, els bancals i les plantes, el món vegetal, els animals, la fusta i el metall, eren el testimoni immediat de la diversitat inacabable d'aquest món, i no calia ni tan sols eixir de casa per constatar la infinita varietat de les persones: aquesta varietat trucava tan sovint al picaporta, ens visitava tan regularment, que ja formava part d'una experiència gairebé quotidiana, de tal manera que allò que podia haver sigut insòlit era en realitat habitual. La varietat dels humans no la trobava només al tramvia, al pas per l'hospital o al carrer de les putes: venia a la porta de casa".

Joan F. Mira

El tramvia groc

(Capítol 8, p. 249). Proa, col·lecció "A tot vent" núm. 600. BCN, 2013.

Vladímir Nabòkov, Parla, memòria (1966)

El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. Malgrat que ambdues són bessones idèntiques, l’home, com a regla general, esguarda l’avenc prenatal amb més assossec que aquell al qual es dirigeix (a més o menys quatre mil cinc-cents batecs de cor per hora). Conec, però, un jove patidor de cronofòbia que experimentà una mena de pànic en mirar per primera vegada unes pel·lícules filmades a casa seva unes quantes setmanes abans del seu naixement. Va veure un món que era pràcticament inalterat -la mateixa casa, les mateixes persones- i després s’adonà que ell allà era absolutament inexistent i que ningú no s’afligia per la seva absència. Va entreveure la seva mare fent adéu amb la mà des d’una finestra del pis de dalt, i aquest gest desconegut el pertorbà com si fos un misteriós comiat. Però allò que l’esparverà particularment fou la visió d’un cotxet de nen nou per estrenar plantat allà al porxo, amb l’aire pretensiós i usurpador d’un taüt; fins i tot allò era buit, com si, en el curs invers dels esdeveniments, àdhuc els seus ossos s’haguessin desintegrat.
          Aquest tipus de fantasies no són alienes al jovent. O, per expressar-ho altrament, allò primer i darrer tendeix a tenir un punt d’adolescent -llevat, potser, que estigui dirigit per alguna venerable i rígida religió. La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig. La imaginació, el goig suprem de l’immortal i de l’immadur, hauria d’ésser limitada. Per tal de fruir de la vida, no n’hauríem de fruir massa.
           Em rebel·lo contra aquest estat de les coses. Sento l’afany de fer sortir la meva rebel·lió a fora i de vigilar la natura. Un cop rere l’altre, la meva ment ha fet esforços colossals per distingir la més tènue de les clarors personals en la tenebra impersonal a ambdues bandes de la meva vida. Que aquesta obscuritat és causada simplement pels murs del temps que em separen a mi i als meus punys masegats del món lliure de l’eternitat és una creença que comparteixo de bon grat amb el salvatge empastifat amb les pintures més cridaneres. He viatjat enrere en el pensament -un pensament que s’anava esvanint a mesura que avançava- fins a regions remotes, on he cercat a les palpentes alguna eixida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides. Tret del suïcidi, ho he provat tot. M’he llevat la identitat per tal de fer-me passar per un espectre convencional i esmunyir-me dins de regnes que ja existien abans que jo fos concebut. He suportat mentalment la companyia degradant de senyores novel·listes victorianes i coronels retirats que recordaven haver estat, en vides anteriors, missatgers esclaus en una carretera romana o savis sota els salzes de Lhasa. He escorcollat els meus somnis més antics a la recerca de claus i d’indicis -i permeteu-me de dir de seguida que rebutjo completament el món vulgar, tronat i fonamentalment medieval de Freud, amb la seva recerca maniàtica de símbols sexuals (com buscar acròstics baconians a les obres de Shakespeare) i els seus petits embrions amargs espiant, des dels seus amagatalls naturals, la vida amorosa de llurs pares.

sondrollar:
v 1 intr 1 Balancejar-se fent sotracs com fan certs bressols. La barca sondrollava a causa de la tempesta.
2 Trontollar.
2 tr Fer sondrollar. L'onatge sondrollava la barca.

avenc:
m. Cavitat natural constituïda essencialment per un pou d’accés i eix verticals o molt inclinats.


Nabòkov qualifica Parla, memòria d'"autobiografia reviscuda". L'obra abasta des de la primera consciència de la infantesa -agost de 1903- fins a el maig de 1940, a punt d'embarcar als Estats Units. Enmig, trenta set anys que expliquen la infantesa i l'educació -en una família noble russa: més de cinquanta criats i una relació exagerada de mainaderes, institutrius angleses i preceptors privats. Hi ha anècdotes, és clar, però amb més reflexió no pas nostàlgia. El record de la mare, al segon capítol: "Estimar amb tota l'ànima i deixar la resta al destí era la senzilla regla a la qual s'atenia. "Vot zapomni (recorda això)" deia amb to conspirador tot atraient la meva mirada sobre aquesta o aquella cosa…".

Recordar, sí, però més enllà d'un exercici nostàlgic. Més enllà de les vacances a Biarritz i els trens de luxe, més enllà de la pobresa postrevolucionària. Més enllà de la mort del seu pare, arrenglerat per decisió pròpia a la intel·liguentsia de Rússia, diputat liberal, opositor del tsar, perseguit pels bolxevics i assassinat finalment el 1922 a Berlín. Més enllà de la seva passió per l'entomologia, "Nabòkov estableix la força del record personal com la constructora de la identitat". La frase, del blog de Jordi Galves, em penso que resol tota la lectura: "no hi ha dol, no hi ha nostàlgia, tan sols una vocació crítica i sincera per a la felicitat, per a l’entusiasme".

Nabòkov, l'infant feliç, l'adolescent torbat, l'alumne singular a l'escola Tènixev de Sant Petersburg. Només cal percebre el ressentiment del mateix director davant d'aquell nen que arribava en automòbil i xofer a l'escola -i no a peu o en tramvia, com els altres. I sí, podia ser també una criatura irritant -les seves tietes, ¿no l'haguessin volgut sempre un nen "normal"? Però Nabòkov ja no podia ser normal. És singular però, sobretot, singularitza tot allò que ha viscut.

Parla, memòria també recull els anys d'exili a Crimea del sud i, després, a l'Europa occidental; el pas de tres anys per Cambridge -sense posar els peus a la biblioteca!- o la vida dels exiliats russos a Alemanya en temps de Hitler. També hi ha pàgines que reflecteixen uns primers idil·lis més o menys romàntics, com el de Pòlenka, la filla del cotxer en cap a la propietat d'estiu de Vira, quan el jove Nabòkov torna de les seves passejades en bicicleta: "[Pòlenka] Mirava com m'acostava amb una resplendor meravellosa de benvinguda al rostre, però a mesura que m'apropava, es reduïa a un mig somriure, després a una feble llum a les comissures dels seus llavis premuts, i finalment, àdhuc això s'esvania, de manera que quan arribava fins a ella no hi havia asolutament cap expressió en la seva bonica cara rodona. Tan aviat com havia passat, però, i girava el cap per fer una darrera mirada abans d'accelerar el pas a la pujada, els clotets ja hi tornaven a ésser, l'enigmàtica llum tornava a jugar en els seus estimats trets. Mai no li vaig parlar, però molt de temps després d'haver deixat d'anar en bicicleta a aquella hora, la nostra relació ocular fou renovada de tant en tant durant dos o tres estius…"

Al capdavall, quan Nabòkov anava a visitar la seva mare a Praga, durant l'exili europeu, la recorda entre llibres i mobles decrèpits. "Una caixa folrada amb roba verda aguantava les petites fotografies descolorides dins de marcs a punt de caure a trossos, que a ella li agradava de tenir prop del sofà. En realitat no li feien falta, perquè res no s'havia perdut. Així com una companyia d'actors ambulants s'emporta a tot arreu, mentre encara recorden els papers, una bruguera ventosa, un castell embolicat amb boira, una illa encantada, ella conservava tot allò que la seva ànima havia emmagatzemat". Doncs aquesta deu ser la tesi: mentre puguem fer parlar la memòria, res no s'haurà perdut.

Josep Pla, El quadern gris. Fragments

El quadern gris va aparèixer, publicat per Edicions Destino, l'any 1966, com a primer volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Des d'aleshores se n'han fet moltes altres edicions (1969, 1977, 1983, 2004, 2009) però els fragments recollits pertanyen a la d'octubre de 2012 a cura de Narcís Garolera, neta d'errors de lectura, ultracorreccions o errors en la transcripció mecanogràfica o de composició tipogràfica. Una revisió que abastà cinc mil esmenes que milloren notablement totes les edicions anteriors del llibre de Josep Pla.

JOSEP PLA. El quadern gris. Edició a cura de Narcís Garolera. Ed. Destino, Col. "L'àncora", 229. Barcelona, octubre de 2012.

1918

8 de març. –  Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

      A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

      – Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

      I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vint-i-un anys!

      La família! Cosa curiosa i complicada…

      A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gassa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

      Veure caure la pluja, a la fi, m'ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau.

      Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l'estona, a la bona de Déu– el que se'm vagi presentant. La meva mare és una senyora molt neta dominada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar trastos vells, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...