El Noucentisme, per Oriol Bohigas
Del programa polític a la política cultural
(fragments de la introducció d'Oriol Bohigas a "Història de la Cultura Catalana", vol. VII, El Noucentisme. Ed. 62, 1996)
Periodificar amb noms massa precisos els episodis de la història política i cultural comporta sempre moltes confusions, sobretot quan el període és curt i recent. Aquest és el cas del Noucentisme, una paraula que alhora vol dir moltes coses i en precisa molt poques: ni tan sols el seu àmbit cronològic.
En els termes d'aquest text, convindria, almenys, distingir dos significats una mica diferents: una política d'institucionalització nacional de Catalunya i un conjunt de productes artístics consolidats aproximadament a la mateixa època i pretesament -o dubtosament- basats en la mateixa ideologia d'aquella política.
El primer dels significats correspon senzillament al període en el qual el catalanisme, des del comandament polític, es proposa estructurar el país i posar-lo al dia, després de segles de manca d'existència conscient o, almenys, de voluntat operativa. És un procés que arrenca a començaments de segle i s'acaba traumàticament amb la Guerra Civil (...). Com tothom sap, els dos partits polítics successivament hegemònics en aquest període foren la Lliga i l'Esquerra Republicana (...).
La Lliga i els seus annexos ideològics i socials, des de l'Ajuntament, la Diputació i la Mancomunitat, establiren un programa de modernització basat en tres puntals: la reforma de l'Administració, la construcció de la xarxa bàsica d'infraestructures i la fundació de les institucions de cultura, d'ensenyament i de serveis socials. Es tractava d'establir de bell nou tot allò que el país ja hauria hagut de construir durant els segles XVIII i XIX si hagués tingut els instruments operatius d'una nació administrativament real. Era lògic que aquesta empresa fos l'objectiu prioritari de la manera de fer i de pensar d'un partit fonamentalment conservador. Per "conservar" un col·lectiu el que calia, primer de tot, era "fer-lo", situar-lo aproximadamnt als nivells estructurals que havien assolit els grans països europeus: ...
El Noucentisme, un projecte de modernitat
El Noucentisme emmarca el període històric del primer terç del segle XX que va conformar el desenvolupament cultural, polític i, en bona part, social de Catalunya. Fou una etapa en la qual, tot i que moltes de les seves aspiracions esdevingueren realitat, va dominar un afany gairebé utòpic. Hom anhela convertir la ciutat en una gran capital europea, cosmopolita i avançada, nodrir-se d'una modernitat, dinàmica i culta, en sintonia amb el nou segle; fer, en definitiva, que una "voluntat cívica" transformés el país.
L'exposició "El Noucentisme, un projecte de modernitat" s'ha plantejat partint d'aquest ventall de confluències amb una especial atenció al món de les arts. En aquest sentit l'exposició posa l'accent en allò que el Noucentisme té de construcció d'una determinada cultura moderna, des d'un ideal nacional i civil, combinat amb una vindicació de la tradició: un doble vessant que es recull a través dels apartats "Vers la ciutat ideal" i "Mediterrània i tradició".
(Del catàleg "El Noucentisme, un projecte de modernitat", exposició del CCCB de desembre de 1994 al març de 1995)
Més informació: http://llengua-literatura.blogspot.com/2012/02/el-noucentisme-en-imatges.html
Del Modernisme al Noucentisme, per Jordi Castellanos i Joan Lluís Marfany
(…)
Tanmateix, l'un i l'altre persegueixen, en certa manera, els mateixos objectius: la "normalització" cultural de Catalunya i, amb ella, l'assentament com a professional de la intel·lectualitat. La complexitat, però, prové del "com" els intel·lectuals , veritables impulsors d'aquests dos moviments, intenten d'assolir aquesta normalitat. En aquest punt és on sorgeixen els problemes, car, darrera l'etiqueta de cada moviment, s'hi amaguen múltiples i diverses actituds culturals i estètiques que no només fan difícil la delimitació del que pertany a cadascun sinó que, a més desdibuixen els elements unificadors de cada etapa (si és que podem parlar d'etapes: històricament, l'una s'encavalca a l'altra)".
Extret del pròleg de Jordi Castellanos al Dossier "Modernisme i Noucentisme" publicat al núm 25 de la revista "L'Avenç", el març de 1980. La il·lustració pertany a la portada del Dossier.
Un canvi a cavall de dos segles
"Els principals agents directes d'aquest canvi van ser uns pocs joves hereus burgesos que, trencant amb les expectatives de la família i la classe, van proclamar la seva voluntat de ser professionals de l'art o de la literatura, sense renunciar, naturalment, a la seva condició de membres de les classes privilegiades. En el procés que va dur-los a obtenir el que volien, van fer triomfar a Catalunya una nova idea (...) que les valors estètiques (...) són exactament allò que els artistes i escriptors diuen que són —i ningú altre no hi té res a dir, en aquesta qüestió. Maragall i Rusiñol en constitueixen dos casos paradigmàtics".
Extret de "Burgesia, modernització cultural, catalanaisme", de Joan Lluís Marfany, dins El Modernisme (1890-1906), vol. VI, de Història de la cultura catalana (Barcelona, 1995)
El Noucentisme (1906-1925)
(…)
"En efecte, ja des del tombant de segle, diversos grups havien anat potenciant un art i una literatura estretament lligats a les formes externes generades pel Modernisme, però mancats de contingut rebel i dirigits al consum de les classes dirigents. La Lliga, a través de "La Veu de Catalunya", es va atreure vells modernistes desenganyats, com Raimon Casellas, i un sector de joves intel·lectuals d'origen conservador i formació universitària, que havien rebut l'impacte ideològic del catalanisme de Torras i Bages i Prat de la Riba. L'adhesió d'aquest grup al Modernisme havia estat molt selectiva: n'acceptaven l'afany de renovació i de normalitat cultural, però en rebutjaven el contingut decadentista o de revolta. La revista "Catalunya" (1903-05), que dirigí Josep Carner, va potenciar unes actituds culturalistes en pro d'una modernitat compaginable amb la defensa del "sentit Tradicional del Catalanisme, de l'Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment". El 1906, Carner ocupava un lloc privilegiat a "La Veu de Catalunya", diari que, a més, incorporava, provinent d'"El Poble Català", Eugeni d'Ors, un dels més destacats teòrics del moment, que començava a publicar-hi una secció quotidiana, el Glosari, des d'on va anar reconvertint les propostes modernistes i arbitràries en una política cultural i estètica adequada als objectius de la Lliga. Va ésser Ors qui, per distingir aquestes opcions de les modernistes, introduí el mot "noucentisme" com a definidor del nou moviment. Un moviment que no naixia d'unes propostes per a conquerir l'opinió pública, sinó de l'adaptació de les modernistes a les exigències de les classes dirigents.
El 1906, amb l'aparició de Solidaritat Catalana, la Lliga es va convertir en la veritable força decisòria del país, exponent d'un nacionalisme que Prat de la Riba va teoritzar en La nacionalitat catalana (…). El mateix 1906, política i cultura s'unien, per afirmar l'essencialitat de la llengua, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i Josep Carner, amb Els fruits saborosos, contraposava al vitalisme modernista una visió amable, clàssica i idealitzada de les formes de vida burgeses. La confluència de política i cultura posava els intel·lectuals al servei d'uns interessos de classe i, en canvi, els donava unes garanties d'eficàcia i unes possibilitats de professionalització que els assimilaven, en la pràctica, als de qualsevol altra cultura europea "normal". Amb una diferència: llur professionalització depenia d'un proteccionisme polític que coartava la independència intel·lectual més que no pas el professionalisme basat en les lleis del mercat literari".
Fragments de l'article de Jordi Castellanos El Noucentisme (1906-1925) a Història de Catalunya, vol. VI. Ed. Salvat. Barcelona, 1984.
El Noucentisme (1906-1925)
"En efecte, ja des del tombant de segle, diversos grups havien anat potenciant un art i una literatura estretament lligats a les formes externes generades pel Modernisme, però mancats de contingut rebel i dirigits al consum de les classes dirigents. La Lliga, a través de "La Veu de Catalunya", es va atreure vells modernistes desenganyats, com Raimon Casellas, i un sector de joves intel·lectuals d'origen conservador i formació universitària, que havien rebut l'impacte ideològic del catalanisme de Torras i Bages i Prat de la Riba. L'adhesió d'aquest grup al Modernisme havia estat molt selectiva: n'acceptaven l'afany de renovació i de normalitat cultural, però en rebutjaven el contingut decadentista o de revolta. La revista "Catalunya" (1903-05), que dirigí Josep Carner, va potenciar unes actituds culturalistes en pro d'una modernitat compaginable amb la defensa del "sentit Tradicional del Catalanisme, de l'Art Cristià, de la Fe, de la Serenitat i del Treball seguit i sense defalliment". El 1906, Carner ocupava un lloc privilegiat a "La Veu de Catalunya", diari que, a més, incorporava, provinent d'"El Poble Català", Eugeni d'Ors, un dels més destacats teòrics del moment, que començava a publicar-hi una secció quotidiana, el Glosari, des d'on va anar reconvertint les propostes modernistes i arbitràries en una política cultural i estètica adequada als objectius de la Lliga. Va ésser Ors qui, per distingir aquestes opcions de les modernistes, introduí el mot "noucentisme" com a definidor del nou moviment. Un moviment que no naixia d'unes propostes per a conquerir l'opinió pública, sinó de l'adaptació de les modernistes a les exigències de les classes dirigents.
El 1906, amb l'aparició de Solidaritat Catalana, la Lliga es va convertir en la veritable força decisòria del país, exponent d'un nacionalisme que Prat de la Riba va teoritzar en La nacionalitat catalana (…). El mateix 1906, política i cultura s'unien, per afirmar l'essencialitat de la llengua, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i Josep Carner, amb Els fruits saborosos, contraposava al vitalisme modernista una visió amable, clàssica i idealitzada de les formes de vida burgeses. La confluència de política i cultura posava els intel·lectuals al servei d'uns interessos de classe i, en canvi, els donava unes garanties d'eficàcia i unes possibilitats de professionalització que els assimilaven, en la pràctica, als de qualsevol altra cultura europea "normal". Amb una diferència: llur professionalització depenia d'un proteccionisme polític que coartava la independència intel·lectual més que no pas el professionalisme basat en les lleis del mercat literari".
Fragments de l'article de Jordi Castellanos El Noucentisme (1906-1925) a Història de Catalunya, vol. VI. Ed. Salvat. Barcelona, 1984.
Un nou públic emergeix
[Després del Modernisme] "la nova poesia catalana, artificiosa i elegant, comença a ser de bon to: a les lectures de sonets de Josep Carner, els gasetillers detecten la presència notable de senyores i senyoretes.
(...) De fet, la innegable expansió de la producció literària i la seva modernització, en aquest tombant de segle, són possibles gràcies a l'emergència d'un nou públic integrat pels sectors més baixos —i, sovint, d'incorporació recent— de la burgesia: classe mitjana professional i treballadors de coll dur".
(...)
Aquest mateix personal és el que sosté la gran expansió del catalanisme i la seva transformació en un nacionalisme modern a partir de 1898. És natural, doncs, que Modernisme i catalanisme vagin molt estretament lligats."
Extret de "Burgesia, modernització cultural, catalanaisme", de Joan Lluís Marfany, dins El Modernisme (1890-1906), vol. VI, de Història de la cultura catalana (Barcelona, 1995)
Aigües encantades, Estudi introductori de Margarida Casacuberta
"Identificat amb la figura del Poeta, amb majúscula, [Puig i Ferreter] va fer un intent romàntic de suïcidi als disset anys que, un cop fallit, el va fer girar vers la Vida, també amb majúscula. Va anar a Barcelona, on va començar estudis de Farmàcia, que mai no va acabar a causa d'un imperatiu literari inapel·lable i, sobretot, perquè va decidir canalitzar i afirmar la seva vocació a través de l'adopció de la vida bohèmia. De temperament arrauxat i passional, Puig va haver de marxar de Barcelona (on col·laborava amb la premsa i feia d'ajudant de mestre) a causa d'un afer sentimental. Entre 1903 i 1904 va rodar per França, viatge que li serviria com a pretext per a una de les seves novel·les, Camins de França, de 1934. El 1904 va publicar els primers diàlegs dramàtics i va reblar una predilecció ja mostrada en la seva poesia primerenca, per utilitzar material autobiogràfic per confeccionar una obra literària ingent que, tanmateix, mantindria aquesta constant intacta.
Autobiografia, sinceritat, escriure amb sang, denúncia de l'estultícia humana i de l'anquilosament de les estructures socials… vertebren una obra que comença mirant el Nord i, concretament, a Noruega, on Henrik Ibsen, l'autor que havia revolucionat la dramatúrgia europea amb un teatre anomenat "d'idees" i mal anomenat "social", vivia els seus darrers mesos de vida. Puig i Ferreter, en efecte, va trobar en el teatre ibsenià la forma de canalitzar una literatura entesa en sentit social més que no pas individual, una literatura que confronta diferents maneres d'entendre el món i que no s'està de prendre partit a favor del progrés, la modernitat, la llibertat, la sinceritat, l'amistat, el canvi, la transformació i, per tant, la revolució. Una revolució que afecta el món de les relacions humanes tant com l'espai de les idees, perquè se circumscriu als terrenys, importantíssims, de l'educació i la cultura del públic. Puig i Ferreter ha llegit Nietzsche i Ibsen, com a mínim, abans d'escriure una obra com Aigües encantades, publicada l'any 1908; la impressió que li van ocasionar unes lectures tals queda perfectament reflectida en l'estructura i en el contingut de l'obra. L'argument és d'allò més simple. Vegem-ho.
Lectura d'Aigües encantades
En un poble agrícola i de secà, fa molt temps que no hi plou i hi comencen a perillar les collites. Per aquest motiu, el rector del poble, mossèn Gregori, organitza unes pregàries multitudinàries, amb la parafernàlia pròpia de les rogatives, a les quals assisteix el poble en pes. Amb dues excepcions: Cecília filla d'un dels homes importants del poble, amic de l'alcalde i del rector, la qual és a casa dels seus pares de vacances perquè estudia la carrera de mestra a la ciutat; i Vergés, el mestre del poble, un home "molt corrent", "un qualsevol", que l'autor deixa intencionadament sense descripció. Al començament del drama, estructurat en tres actes, Vergés, que està segur de trobar Cecília a casa, va a visitar-la amb el propòsit —sembla, perquè és un personatge profundament indecís— de declarar-li les seves intencions de casament.
Com que Cecília és una dona forta i segura d'ella mateixa, amb opinions pròpies, alliberada del jou de la tradició i de l'autoritat paterna gràcies a la seva força de voluntat i a la coherència dels plantejaments pels quals regeix la seva vida, ha decidit quedar-se a casa a llegir mentre tot el poble implora a la Verge dels Gorgs que els faci el miracle de l'aigua. Els dos joves parlen de la grisor del poble i de la ignorància de la gent que hi viu. Cecília, després de manifestar la seva preferència per la "ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal…" (acte primer), expressa la seva convicció que els somiadors com ella, els qui creuen en utopies, no podran pensar a construir la "ciutat futura" fins que no s'hagi enderrocat el mur del fanatisme i de la tradició que impedeix, com les muralles que moltes ciutats enderroquen, l'entrada d'aire fresc, del progrés i de la modernitat. Aquest fanatisme queda reflectit en l'ascendent que una llegenda té sobre el poble i en la manera de pensar i actuar dels seus habitants. És una història que explica l'existència d'uns gorgs d'aigües fosques i quietes que la veu popular relaciona amb la Verge dels Gorgs tot atorgant-los propietats curatives i miraculoses"
Margarida Casacuberta
2001
Aigües encantades, Pròleg de Guillem-Jordi Graells
PRÒLEG
Guillem-Jordi Graells, juny de 1973
Extret de la primera edició dins la col·lecció "El cangur" d'Ed.62, Barcelona, 2001.
Aigües encantades pertany de ple a la primera etapa dramàtica de Joan Puig i Ferreter, la que va de 1904 a 1914. Escrita el 1907, al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover, estrenada l'any següent per la Companyia de Jaume Borràs al Teatre Romea, i editada aquell mateix any per Joaquim Horta. És, per tant, una obra plenament dins la línia dels drames d'idees i passions, com podríem caracteritzar aquesta primera etapa, tot i que presenta unes característiques prou singulars dins aquesta primera producció i representa l'intent més reeixit en el sector de la problemàtica social i col·lectiva. D'altra banda, el mateix 1908 en què seria estrenada i editada, és un any prou clau dins la seva activitat dramàtica: estrenarà també La dama enamorada, la millor, segurament, de les seves obres teatrals, i donarà la conferència L'art dramàtica i la vida, on es resumeixen les seves idees del moment. (pàg. 7)
[…]
Dins el context de les idees dramàtiques puig-i-ferrerianes de la primera època, exposades a l'esmentada conferència L'art dramàtica i la vida, trobem l'explicació del com i el perquè d'Aigües encantades. És ben explicable, ja que es tracta de textos de redacció gairebé simultània, o en tot cas molt acostada.
L'autor dramàtic és un poeta, poeta de la vida i de la veritat, amb funcions catàrtiques i educatives damunt del públic. […] El dramaturg s'ha de deixar prendre i impressionar, per després exposar això serenament, destriant els elements, separant els trets més banals, donant als temes una transcendència, un contingut explícit i una finalitat. S'ha de proposar reproduir la vida tal com l'ha vista -o millor, sentida-, sense trair mai la veritat, però pensant en les «tares» personals i col·lectives contra les quals cal lluitar i damunt les quals cal incidir. Tot, amarant-ho, amb poesia, deixant-se dur pels sentiments d'exaltació i identificació, bé amb els fets, bé amb els personatges, bé amb la natura.
[…] Aigües encantades és, en resum, un al·legat político-social i individualista.
Guillem-Jordi Graells, juny de 1973
Extret de la primera edició dins la col·lecció "El cangur" d'Ed.62, Barcelona, 2001.
Aigües encantades pertany de ple a la primera etapa dramàtica de Joan Puig i Ferreter, la que va de 1904 a 1914. Escrita el 1907, al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover, estrenada l'any següent per la Companyia de Jaume Borràs al Teatre Romea, i editada aquell mateix any per Joaquim Horta. És, per tant, una obra plenament dins la línia dels drames d'idees i passions, com podríem caracteritzar aquesta primera etapa, tot i que presenta unes característiques prou singulars dins aquesta primera producció i representa l'intent més reeixit en el sector de la problemàtica social i col·lectiva. D'altra banda, el mateix 1908 en què seria estrenada i editada, és un any prou clau dins la seva activitat dramàtica: estrenarà també La dama enamorada, la millor, segurament, de les seves obres teatrals, i donarà la conferència L'art dramàtica i la vida, on es resumeixen les seves idees del moment. (pàg. 7)
[…]
Dins el context de les idees dramàtiques puig-i-ferrerianes de la primera època, exposades a l'esmentada conferència L'art dramàtica i la vida, trobem l'explicació del com i el perquè d'Aigües encantades. És ben explicable, ja que es tracta de textos de redacció gairebé simultània, o en tot cas molt acostada.
L'autor dramàtic és un poeta, poeta de la vida i de la veritat, amb funcions catàrtiques i educatives damunt del públic. […] El dramaturg s'ha de deixar prendre i impressionar, per després exposar això serenament, destriant els elements, separant els trets més banals, donant als temes una transcendència, un contingut explícit i una finalitat. S'ha de proposar reproduir la vida tal com l'ha vista -o millor, sentida-, sense trair mai la veritat, però pensant en les «tares» personals i col·lectives contra les quals cal lluitar i damunt les quals cal incidir. Tot, amarant-ho, amb poesia, deixant-se dur pels sentiments d'exaltació i identificació, bé amb els fets, bé amb els personatges, bé amb la natura.
Aigües encantades respon, és evident i lògic, a aquest esquema. Presenta, però, matisos interessants i derivacions significatives. Ja hem assenyalat, de passada, la singularitat d’aquesta obra, enquadrable dins el «sector social» o col.lectiu de la primera època. I, efectivament, aquesta mateixa adscripció provoca els canvis a què al·ludim. Perquè aquí aquell boirós, i tan típicament modernista, embadaliment davant la naturalesa, com a força cega i tel·lúrica, està substituït, o si voleu matisat, per una visió científica, positivista, dels fenòmens naturals. Precisament, el nucli del drama se centra en la lluita entre dues concepcions de les forces naturals: la de la tradició, l’obscurantisme, la ingenuïtat popular, i la del coneixement racional i científic. Hi ha, però, un equilibri. Difícilment, segons les idees que hem resumit, podia fer Puig una obra on triomfés absolutament aquesta concepció freda i pragmàtica en la concepció del món que envolta els personatges i l’autor. Així, el mateix Foraster, l’enginyer, que representa aquesta posició cientifista, és el primer a embadalir-se davant la natura, a superposar als seus coneixements científics, que d’altra banda pretén aplicar, un sentiment d’identificació dins una línia quasi panteista, i en tot cas plenament vitalista:
«No hi ha res més hermós al món que les relacions de l'home amb la natura...»
(pp. 14-16)[…] Aigües encantades és, en resum, un al·legat político-social i individualista.
[…]
d'una innegable eficàcia i teatralitat, en una obra compromesa a la qual la desaparició de les circumstàncies immediates denunciades -desaparició relativa- no treu força ni validesa. Hem insinuat un altre punt bàsic: l'individu en oposició oberta, en conflicte, amb la societat."(pàg.21) […]
Ningú no ha assenyalat, però, el que ens sembla model evident i directe d'Aigües encantades. Ens referim a Un enemic del poble. Les semblances, fins i tot identitats, entre ambdues obres, passen de la simple influència o inspiració. No volem dir amb això que Puig plagiés l'obra d'Ibsen, ni que en fes una adaptació casolana, comprensible i manipulada. Ens sembla que la paraula "model" és prou justa i definitòria.
A part de les coincidències anecdòtiques, o gairebé, com per exemple que els conflictes d'ambdues obres tinguin relació amb l'aigua (les d'un balneari i les dels gorgs miraculosos, respectivament), hi ha tot un seguit d'identitats. Assenyalem-les. D'una banda, la figura del doctor Stockmann tindria el seu paral·lel en la del Foraster: a remarcar la naturalesa científica i tècnica d'ambdós, i el fet que dels dos surt la iniciativa que ha de produir un progrés per als pobles respectius. (…)" (pàgs 22 i 23)
Apel·les Mestres, «No passareu!» (1915)
Apel·les Mestres (Barcelona, 28 d'octubre de 1854 - 19 de juliol de 1936), va ser un artista polifacètic dedicat al dibuix, poesia, teatre, música, il·lustració gràfica i traducció. Mestre en Gai saber des de 1908, l'any 1915 va aconseguir una nova englantina amb Flors de sang. Mestres, que des de 1885 estava casat amb la parisenca Laura Radénez, escriu aquest conjunt de poemes en esclatar la primera guerra mundial. Del conjunt, La cançó dels invadits, també anomenada «No passareu!», que va escriure contra la invasió de Bèlgica, li va merèixer la distinció com a cavaller de la Legió d’Honor i les Palmes Acadèmiques de França. Posteriorment «No passareu!» també es va popularitzar entre la població republicana durant la guerra civil.
La Cançó dels Invadits
«No passareu!»
No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: «Per mes que feu,
no passareu!»
No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: «Per mes que feu,
no passareu!»
La il·lustració, de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, és obra del mateix Apel·les Mestres i pertany al "Llibre Verd III", un dietari on hi recollia cronológicament apunts del natural, retrats, detalls arquitectónics, paisatges o bé historietes.
Joan Puig i Ferreter, Aigües encantades (1907) -Acte primer
AIGÜES ENCANTADES
Joan Puig i Ferreter
Drama en tres actes
Personatges:
PERE AMAT, propietari rural
JULIANA, la seva esposa
CECÍLIA, llur filla, estudiant de mestra
VERGÉS, mestre del poble (és un jove molt corrent)
MOSSÈN GREGORI, el rector
FORASTER
JOAN GATELL, el batlle del poble
TRINITAT, la seva esposa
ROMANILL, pastor d’ovelles
BRÀULIA, la seva dona
SENYOR VICENÇ, veterinari
BARTOMEU, jornaler
MANSO, jornaler
Veus d'homes i dones. Pagesos. Menestrals
Dones, fadrinalla i criatures
L’acció en un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta i muntanyosa.
Època actual.
L’acció en un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta i muntanyosa.
Època actual.
Aigües encantades fou estrenada al Teatre Romea, de Barcelona, el 22 de març de 1908, per la Companyia de Jaume Borràs, sota la direcció d'aquest.
ACTE PRIMER
Sala espaiosa a casa de PERE AMAT. Al fons, la porta d'un corredor que condueix a l’interior de la casa. També al fons, a l'esquerra, una porta més petita amb dos esgraons al peu, que condueix a les golfes. A la dreta del fons, un gran armari dins el mur, on s'hi veuen fruites, roba de taula, servei de vaixella i demés coses pròpies. Al costat dret, un balcó i cadires. Al costat esquerre, la porta que dóna directament a l'escala de l'entrada. En primer terme, una taula i un canapè de boga, contra la paret. Pels murs quadres representant vides de sants.
L’habitació fosqueja, és monòtona i severa.
Tarda avançada d’una festa d’estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l’habitació.
CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d’una pausa, se senten pujar les escales enmig d’un gran silenci.
CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure’s): Qui hi ha?
VERGÉS (de l'escala estant, a punt d’entrar): Un servidor de vostè, Cecília.
Tarda avançada d’una festa d’estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l’habitació.
CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d’una pausa, se senten pujar les escales enmig d’un gran silenci.
CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure’s): Qui hi ha?
VERGÉS (de l'escala estant, a punt d’entrar): Un servidor de vostè, Cecília.
(VERGÉS és un jove molt corrent; res del seu físic el distingeix d'un qualsevol. No té descripció)
CECÍLIA (saludant-lo molt naturalment): Vostè! Benvingut sigui!
VERGÉS: Gràcies. Estàs sola?
CECÍLIA: Sola, llegint.
VERGÉS: Vol que em retiri?
CECÍLIA: I ara! Per què? Ve de les pregàries, vostè?
VERGÉS: No, ja sap que jo sóc així, fet a la meva… (canviant de to.) M’ho pensava que la trobaria sola...
CECÍLIA: És natural.
VERGÉS: No ha quedat una ànima al poble fora vostè i jo... i algun vell. És una cosa tonta, si vostè vol, però commovedora…
CECÍLIA: Sí, és una cosa trista, estúpida…
CECÍLIA: Sí, és una cosa trista, estúpida…
VERGÉS: He pujat al turó del Calvari i he vist a sota meu passar la gentada polsosa i afligida. Hauria dit realment que pesava damunt d'ella un càstig del cel.
CECÍLIA: Els meus pares m'hi volien fer anar. No saben prou com les detesto, aquestes comèdies religioses… !
VERGÉS: I no obstant, me pot creure, Cecília, era un espectacle poètic.
CECÍLIA: Poètic, però absurd…
VERGÉS: No, en aquell moment ni hi he pensat en això...
CECÍLIA (agressiva): Sí, ja ho veig, s'ha deixat emocionar, com sempre. Quan un comprèn que una cosa és falsa, absurda... no sé per què deixar-se commoure per ella... valdria més combatre-la.
VERGÉS (somrient): Vostè, Cecília, em fa l’efecte d’una àliga tancada en un galliner...
CECÍLIA (somrient): Ja és això, ja...
VERGÉS: I que un dia, quan ningú s’ho pensarà… (Fa amb els braços el senyal d’un ocell que emprèn la volada, i amb la boca imita el soroll del batre d’ales.)
CECÍLIA (somrient): Ja és això, ja...
VERGÉS: I que un dia, quan ningú s’ho pensarà… (Fa amb els braços el senyal d’un ocell que emprèn la volada, i amb la boca imita el soroll del batre d’ales.)
CECÍLIA: Oh...! El dia que jo faci la gran volada...!
VERGÉS: Què?
CECÍLIA: No tornaré, com un ocell feréstec que no es recorda més del seu niu.
VERGÉS: I en quina direcció volarà l'ocell lliure?
VERGÉS: Què?
CECÍLIA: No tornaré, com un ocell feréstec que no es recorda més del seu niu.
VERGÉS: I en quina direcció volarà l'ocell lliure?
CECÍLIA: No ho sé.
VERGÉS: Més enllà de la nostra capital?
CECÍLIA: Ah…! Sí… ! Més enllà, més enllà…
VERGÉS (admirat): A on, doncs…?
CECÍLIA: No ens comprenem, vostè i jo, Vergés...
VERGÉS: Què desitja més, si pot triomfar a la gran ciutat, on tants s’hi enfonsen?
CECÍLIA: Vostè entén per triomfar guanyar una bona plaça i viure allà tota la vida. No...! La meva ambició vola més alt...
VERGÉS: I si es trobés com jo, desterrada en aquest racó de món?
CECÍLIA: Perquè vostè vol.
VERGÉS: Què s’hi pot fer? Els mestres són molts, les places són limitades...
CECÍLIA: La terra és tan gran quan se tenen ganes de lluitar!
VERGÉS: Aviat és dit, això... un home sensat no es llança a la lluita cegament.
CECÍLIA: Així, no es planyi.
VERGÉS (entendrint-se): No em planyo pas. Sé que tota mena de vida té les seves compensacions. En el més humil racó de món se troba una persona amb qui compartir les angoixes de l’ànima... algú que ens ajuda a viure dolçament...
CECÍLIA: Ah...! No se’n fiï, d’això! És perillós esperar que la ditxa ens vingui dels altres!
VERGÉS: Vol dir?
CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre que un home enèrgic s’acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que mata tot gran impuls...
VERGÉS: És cert...
CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó…
VERGÉS: I si es trobés com jo, desterrada en aquest racó de món?
CECÍLIA: Perquè vostè vol.
VERGÉS: Què s’hi pot fer? Els mestres són molts, les places són limitades...
CECÍLIA: La terra és tan gran quan se tenen ganes de lluitar!
VERGÉS: Aviat és dit, això... un home sensat no es llança a la lluita cegament.
CECÍLIA: Així, no es planyi.
VERGÉS (entendrint-se): No em planyo pas. Sé que tota mena de vida té les seves compensacions. En el més humil racó de món se troba una persona amb qui compartir les angoixes de l’ànima... algú que ens ajuda a viure dolçament...
CECÍLIA: Ah...! No se’n fiï, d’això! És perillós esperar que la ditxa ens vingui dels altres!
VERGÉS: Vol dir?
CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre que un home enèrgic s’acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que mata tot gran impuls...
VERGÉS: És cert...
CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó…
VERGÉS: Què faran, els pobres?
CECÍLIA (amb certa ironia): Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupir-se sota la desgràcia i pegar-se el pit, de cara al cel?
VERGÉS: Bah! Potser sí… però…
CECÍLIA: Què?
VERGÉS: No som pas nosaltres els qui hem de canviar les coses.
CECÍLIA: Per què no hi hem de poder ajudar?
VERGÉS;: No ens preocupem d'això, Cecília. El poble viu inconscientment i poc s'interessa en el que es fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls a en aquests utopistes! Els esforços d'avui hauran resultat estèrils… i la vida haurà seguit el seu curs, indiferent…
CECÍLIA: Oh…! Descregut…! Amb aquestes idees me seria insuportable la vida!
VERGÉS: Llàstima! La vida…! No la confongui amb això, Cecília! Jo que passo l'hivern aquí dalt, tot sol, la sento d'una altra manera: la sento més amb el cor, la vida…
CECÍLIA: Doncs jo prefereixo la ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal...
VERGÉS: Cecília! Sigui com l’ocell que ha traspassat el mar d’una volada i ve a fer el niu del seu amor al campanar assolellat...
CECÍLIA (alçant-se bruscament i fugint cap al balcó gesticulant): Ah!, fora, fora això! Vingui, que veurà la gentada que acaba d'entrar a l’església…
(VERGÉS hi va; els dos guaiten un instant al balcó. Al final d’aquesta escena s’han fet més perceptibles els mormols de cants i oracions dels pelegrins que entren a l’església.)
CECÍLIA (somrient, després d’una pausa): Mentre això duri, poden somniar els constructors de ciutats futures!
VERGÉS: I això durarà!
CECÍLIA: Sí… , mentre hi hagi qui es commogui davant de la tradició!
VERGÉS: I sense això.
CECÍLIA: Mentre la tempestat no renovi els nostres aires!
VERGÉS: Mentre el món sigui món!
CECÍLIA (vivament): Ah, no...! De cap manera!
(Per la porta de l’escala apareix JULIANA, tota vestida de negre, amb mantellina i uns rosaris a la mà. És una dona de mitja edat, els seus cabells blanquegen)
JULIANA (així que entra): Ah…!, els jueus! Aquí xerrant sense to ni so mentre tot el poble prega…!
CECÍLIA: Mare…
JULIANA: Això no pot anar!
CECÍLIA: Mare… Respecteu…
JULIANA: El senyor mestre tampoc ha anat a les pregàries, suposo…
VERGÉS: No, senyora…
JULIANA: Ah…! Això no està bé Cecília, el teu pare està molt enfadat...
CECÍLIA: Cadascú és lliure dels seus actes, mare…
JULIANA: Sí, ja sé lo que em vas a dir...
CECÍLIA: Veieu? No us enfadaríeu si jo em comencés a burlar de vosaltres, dels vostres actes?
JULIANA: Massa que ho fas.
JULIANA: Massa que ho fas.
CECÍLIA: No és cert.
JULIANA: Una mare és diferent. Pot imposar lo que vulgui a una filla, per això és mare...
CECÍLIA (irònica): Que em direu si començo: I doncs? I què? S’ha portat bé el rector? Ja us ha fet el sermó terrible de cada any?
CECÍLIA (irònica): Que em direu si començo: I doncs? I què? S’ha portat bé el rector? Ja us ha fet el sermó terrible de cada any?
JULIANA: Calla, filla. Tu rient tot ho dius...
CECÍLIA (més irònica): Ja ha encès la ira de Déu amb el foc de la seva paraula?
VERGÉS (somrient): Ets terrible, Cecília!
JULIANA: I mal educada, això si! No està bé això que fas, filla!
JULIANA: I mal educada, això si! No està bé això que fas, filla!
CECÍLIA (posant-se sèria): No ho sabeu, com sóc? No em coneixeu? Deixeu-me estar!
JULIANA: Deixar-te estar!… No pot ser… ets entre nosaltres!
CECÍLIA (reprenent el to d'abans): Digueu, digueu, mare: ja heu sortit tots de l'església ben convençuts de que sofriu l'inevitable flagell de Déu? Ja us han dit que no plou ni plourà pels vostres grans pecats?
JULIANA: Doncs, veus…?, no és així. Tothom ha sortit amb el cor ple d'esperança. Mossèn Gregori no ens ha amenaçat, aquesta vegada…
VERGÉS: Molt ben fet.
CECÍLIA (somrient): Per què?
VERGÉS: Val més així. La pobra gent busca consol...
JULIANA: Cregui, senyor, que ha estat una cosa commovedora…
CECÍLIA: Ho creiem, mare. Aneu-vos a mudar…
JULIANA: Te faig nosa?
CECÍLIA: No digueu això- Jo ho dic…
JULIANA: Ho havia de veure, senyor Vergés. Tothom anava vestit de negre, com en senyal de dol…
VERGÉS: Ja ho sé.
JULIANA: Els homes amb les vestes, les dones amb caputxes o cobertes amb vels i mantellines...
VERGÉS: Hi havia molts homes descalços, diu...?
JULIANA: Sí... i altres carregats de cadenes o de grans pesos. El camí mateix, perquè fos més penós, estava sembrat d'argelagues…
JULIANA: Sí... i altres carregats de cadenes o de grans pesos. El camí mateix, perquè fos més penós, estava sembrat d'argelagues…
VERGÉS: Argelagues!
CECÍLIA: Salvatges!
JULIANA: I enmig de tot el poble, la Verge dels Gorgs, portada a braços per les autoritats...
CECÍLIA (anant-se’n violenta cap al balcó): I d’això en fan una gran festa...! Oh...! Una cosa que ofega l’ànima com un plom.
JULIANA: Mai de la vida s’havien celebrat unes pregàries amb més devoció. Tot el poble en pes hi era. Els precs dels pobres pecadors hauran pujat fins al cel... (CECÍLIA torna del balcó.) Si això no és hermós, no sé pas on són les coses hermoses. (A en VERGÉS) Dispensi, me’n vaig a mudar... (Es dirigeix a la porta del fons) Només una cosa em pesava al cor... (Dirigint-se a la seva filla): Que mentre nosaltres pregàvem al cel... tu te’n reies aquí... (Amb l’emoció se li trenca la paraula i desapareix, dient): Déu s’apiadi de tu!
CECÍLIA: Sempre estem així.
VERGÉS: Cecília, cregui'm, sigui tolerant amb la seva mare.
CECÍLIA: Per què no? Però ells que ho siguin amb mi també.
VERGÉS: No hi fa res... cedeixi.
CECÍLIA: Està bé... però, veu l’única cosa que se’ns ensenya aquí des de petits? No hi ha pensat mai, vostè, que és mestre?
VERGÉS: Prou.
CECÍLIA: Ens fan créixer enmig dels errors més grans.
VERGÉS: Però hi ha un fons tan hermós de poesia en tot lo d’aquí!
CECÍLIA: I què dimoni ve a treure la poesia, amb això?
VERGÉS: No em negarà que aquests pobres ignorants, amb les seves llegendes i tradicions, tenen una poesia trista, fonda…!
JULIANA: Mai de la vida s’havien celebrat unes pregàries amb més devoció. Tot el poble en pes hi era. Els precs dels pobres pecadors hauran pujat fins al cel... (CECÍLIA torna del balcó.) Si això no és hermós, no sé pas on són les coses hermoses. (A en VERGÉS) Dispensi, me’n vaig a mudar... (Es dirigeix a la porta del fons) Només una cosa em pesava al cor... (Dirigint-se a la seva filla): Que mentre nosaltres pregàvem al cel... tu te’n reies aquí... (Amb l’emoció se li trenca la paraula i desapareix, dient): Déu s’apiadi de tu!
CECÍLIA: Sempre estem així.
VERGÉS: Cecília, cregui'm, sigui tolerant amb la seva mare.
CECÍLIA: Per què no? Però ells que ho siguin amb mi també.
VERGÉS: No hi fa res... cedeixi.
CECÍLIA: Està bé... però, veu l’única cosa que se’ns ensenya aquí des de petits? No hi ha pensat mai, vostè, que és mestre?
VERGÉS: Prou.
CECÍLIA: Ens fan créixer enmig dels errors més grans.
VERGÉS: Però hi ha un fons tan hermós de poesia en tot lo d’aquí!
CECÍLIA: I què dimoni ve a treure la poesia, amb això?
VERGÉS: No em negarà que aquests pobres ignorants, amb les seves llegendes i tradicions, tenen una poesia trista, fonda…!
CECÍLIA: No! No em puc deixar corprendre per la poesia de la llegenda! Fa mal… És com un camp d'arena blana i estèril on s'enfonsen els peus del vianant…
VERGÉS: Cecília, vostè no veu, no sent la poesia de la terra!
CECÍLIA: Veig un poble extenuat, que no gosa alçar les espatlles contra la desgràcia. S’ajup sota el seu Déu i només sap plorar i pregar. És necessari que això s’acabi.
VERGÉS: No ho veurà pas, vostè.
CECÍLIA: Qui sap!
VERGÉS: En tot cas, no sigui vostè la qui ho intenti. Una idea, per bona que sigui, se torna dolenta quan du la guerra dins d’una família... i la família, la llar dels nostres pares, que ens guarda les joies més íntimes, no s’ha de sacrificar mai per res.
CECÍLIA: Bah...! Vostè és un pobre diable, dominat pel sentiment!
VERGÉS: No ho veurà pas, vostè.
CECÍLIA: Qui sap!
VERGÉS: En tot cas, no sigui vostè la qui ho intenti. Una idea, per bona que sigui, se torna dolenta quan du la guerra dins d’una família... i la família, la llar dels nostres pares, que ens guarda les joies més íntimes, no s’ha de sacrificar mai per res.
CECÍLIA: Bah...! Vostè és un pobre diable, dominat pel sentiment!
VERGÉS: Cecília… , tot lo altre passa, i això és lo únic que queda…!
CECÍLIA (amb ironia): Poruc! Jo sóc més escèptica que vostè, encara… Ni això queda!
(Entra PERE AMAT. Porta la vesta de les pregàries; amb una mà s’aguanta el ròssec, a l’altra hi porta la cucurulla. És un home alt, roig, de pèl ros, sanguini i violent.)
AMAT: El senyor mestre aquí! Com és que no ha vingut a demanar pluja?
VERGÉS (tímidament): Ja veureu...
AMAT: El poble l’ha criticat molt, i amb raó.
VERGÉS (tímidament): Ja veureu...
AMAT: El poble l’ha criticat molt, i amb raó.
CECÍLIA (a VERGÉS): I què? No és cert, amic?
AMAT: Calla, tu. No tens dret a dir res davant meu. Ha vingut ta mare?
CECÍLIA: Sí.
AMAT: Què fa? On és?
CECÍLIA: Allà dins que es muda.
AMAT: Deu estar trista... per tu. No et fa pena...? No et fa...
CECÍLIA: Heu de tornar a començar, pare? Ha de durar tota la vida, això?
VERGÉS: S’ha de respectar el pensament dels altres...
AMAT: Respectar! Hum…!
AMAT: Deu estar trista... per tu. No et fa pena...? No et fa...
CECÍLIA: Heu de tornar a començar, pare? Ha de durar tota la vida, això?
VERGÉS: S’ha de respectar el pensament dels altres...
AMAT: Respectar! Hum…!
CECÍLIA: Aneu a dins amb la mare. Mudeu-vos aquest vestit…
AMAT: Què! No t'agrada! És vell… antiquat, això?
CECÍLIA: Per què us enfadeu?
AMAT: Vés, porta'm el gec i la gorra.
CECÍLIA: Per què no us mudeu allà dins?
AMAT: Fes el que et mano (CECÍLIA se'n va per la paret del fons). No està bé això que vostè ha fet de no venir, senyor mestre. És donar mal exemple.
VERGÉS: No, home, un mestre és diferent de vosaltres…
AMAT: Per què? Que no és cristià vostè?
VERGÉS: Sí.
AMAT: No gaire, em sembla. I en quant a la Cecília, val més que la deixi estar… , cregui'm. És un cap calent…
VERGÉS: Per què dieu això?
AMAT: És un cavall que necessita fre, i no esperons…
(Entra la CECÍLIA amb els efectes del seu pare i els deixa al seu costat, damunt d'una cadira.)
CECÍLIA: Teniu això.
VERGÉS: I doncs! Hi ha bona esperança per la pluja?
AMAT: Hi ha fe, que és lo millor.
VERGÉS: Sí…
AMAT: Què fa la mare, per allà dins?
CECÍLIA: No ho sé.
VERGÉS: Sí, hi ha molta fe en aquest poble. Una altra gent, ja s’hauria desesperat o hauria fet mil esforços per a trobar aigua...
AMAT: Aquí sofrim, però no desmaiem. Sabem esperar...
CECÍLIA: Massa i tot!
AMAT: Calla, tu!
CECÍLIA: Pare, no podré parlar?
AMAT: No!
VERGÉS: Sí, hi ha molta fe en aquest poble. Una altra gent, ja s’hauria desesperat o hauria fet mil esforços per a trobar aigua...
AMAT: Aquí sofrim, però no desmaiem. Sabem esperar...
CECÍLIA: Massa i tot!
AMAT: Calla, tu!
CECÍLIA: Pare, no podré parlar?
AMAT: No!
(CECÍLIA, ofesa, se’n va nerviosament cap al balcó.)
VERGÉS: La vostra filla sofreix molt…
AMAT: Sa mare també.
VERGÉS: En fi… no us heu de violentar tan aviat…
(Una pausa breu)
AMAT: Havia d’haver vingut! Quina cosa més hermosa! Feia commoure! A mig camí de l’ermita, davant de les Tres Creus, tot el poble s’ha agenollat... Oh...! El senyor rector no ha pogut més, s’ha posat a plorar! (Una pausa. CECÍLIA, més calmada, ve del balcó i s’asseu sense dir res ni fer cap senyal. AMAT continua): No s’havia vist mai! Les dones sanglotaven com ovelles ferides. A l'arribada de l'ermita… no es pot contar…! Les noies besaven la terra al pas de la Verge, els homes, trepitjant les argelagues, veien amb goig rajar la sang dels seus peus nus… i nosaltres, els que portàvem la Verge, suant, amb el gran pes, no podíem avançar entre l’espessor de la gentada...
CECÍLIA (avorrida, com qui parla d’esma): Prou, pare...
AMAT (irat): Tu, prou! No et vull sentir més! Un pare diu lo que vol... Oh...! com estem aquí!
VERGÉS: No us enfadeu…
AMAT: No...! Prou…! Ho vull acabar, jo! Qui és ella per dir-me prou?
JULIANA: La que va fer el miracle!
VERGÉS: Quin és aquest miracle?
AMAT: Què? En bona fe no ho sap?
VERGÉS (confós): Ah...! Sí…! La Verge que va sortir de les aigües... no és això?
JULIANA: En quin temps som! Abans el mestre ho ensenyava a les criatures!
AMAT: Què té d’estrany que Déu ens oblidi?
JULIANA: Oh, joves sense fe...! A on anireu a parar?
VERGÉS (confós, mirant d’una banda a l’altra): Dispensin. Me’n vaig. I la senyoreta Cecília?
JULIANA: Se n’ha anat per allà dins... És estrany!
AMAT: Sí, se n’ha anat. Ho fa sempre que jo parlo.
(Una pausa. Tots callen embarassats.)
VERGÉS: No hi fa res. Bones tardes. Saludin-la!
(VERGÉS desapareix. AMAT l’acompanya fins a la porta.)
JULIANA: Ni amb els seus és atenta.
AMAT: Mal educada! Què ha après allà baix?
JULIANA: No res... mal…
(Es presenta Cecília per la porta del fons.)
JULIANA: Per què no sorties més aviat? El senyor mestre se n’acaba d’anar.
CECÍLIA: És igual.
AMAT: Per què te n’has anat d’aquí? (CECÍLIA no respon) Digues…!
JULIANA (sortint anguniosa, amb la veu trèmula, en sentir crits): Què hi ha? Què teniu?
AMAT: La teva filla, lo de sempre.
JULIANA: No us enfadeu, avui...
AMAT: I tu? Què...? Ja ploraves allà dins?
JULIANA: No... em pots creure... Plorar...? No.
AMAT: Ah, tonta...! Plorar per ella, nosaltres? És ella la que ha de plorar...
CECÍLIA: Pare...
JULIANA: Avui, Pere, per amor de Déu, avui seria un pecat cridar i barallar-se... (Canviant de to): Mira, sembla que s’hagi posat núvol...
AMAT: Mossèn Gregori creu que plourà aquesta nit o demà…
JULIANA: No us enfadeu, avui...
AMAT: I tu? Què...? Ja ploraves allà dins?
JULIANA: No... em pots creure... Plorar...? No.
AMAT: Ah, tonta...! Plorar per ella, nosaltres? És ella la que ha de plorar...
CECÍLIA: Pare...
JULIANA: Avui, Pere, per amor de Déu, avui seria un pecat cridar i barallar-se... (Canviant de to): Mira, sembla que s’hagi posat núvol...
AMAT: Mossèn Gregori creu que plourà aquesta nit o demà…
JULIANA (amb alegria): L'heu vist encara a mossèn Gregori? Li heu parlat després?
AMAT: Hem pujat uns quants a la rectoria. No pot estar més satisfet.
JULIANA: No es perd la fe, gràcies a Déu.
VERGÉS: Amb el permís de tots, me'n vaig.
AMAT: Sembla que no li agradi, sentir parlar d'això.
VERGÉS: I ara? Per què no?
CECÍLIA: I sigui franc, home!
JULIANA: Vostès, els joves, no tenen respecte per res… el passat, els costums antics… se'n riuen, d'això…
VERGÉS (Confós): No senyora, no
(CECÍLIA, nerviosa, va amunt i avall de la sala)
JULIANA: Els nostres avis han seguit un camí que nosaltres també volem seguir… Així ho hem trobat, així ho hem de deixar… I ai d'aquell que abandona el camí de sos majors!
AMAT: I qui no vulgui pensar com jo, no és dels meus. (Es comença a descordar la vesta dirigint-se al fons, per on desapareix lentament)
JULIANA: No és d'avui que patim la secada en aquesta terra. Jo tinc memòria d'haver-ne vist moltes. I els meus pares i els meus avis, també, segons he sentit contar. Són sofriments i misèries que ens passem els uns als altres amb la vida.
AMAT (sortint en cos de camisa): I els vells, més plens de seny que tots vostès, no van trobar altre remei que la fe en la Verge dels Gorgs, la nostra patrona.
(CECÍLIA, que anava amunt i avall, de sobte desapareix pel corredor)
JULIANA: La que va fer el miracle!
VERGÉS: Quin és aquest miracle?
AMAT: Què? En bona fe no ho sap?
VERGÉS (confós): Ah...! Sí…! La Verge que va sortir de les aigües... no és això?
JULIANA: En quin temps som! Abans el mestre ho ensenyava a les criatures!
AMAT: Què té d’estrany que Déu ens oblidi?
JULIANA: Oh, joves sense fe...! A on anireu a parar?
VERGÉS (confós, mirant d’una banda a l’altra): Dispensin. Me’n vaig. I la senyoreta Cecília?
JULIANA: Se n’ha anat per allà dins... És estrany!
AMAT: Sí, se n’ha anat. Ho fa sempre que jo parlo.
JULIANA (per disculpar-la): No…, ca…! , distreta…
AMAT: Sí, fes-la quedar bé, tu...
VERGÉS: És igual; jo me’n vaig.
VERGÉS: És igual; jo me’n vaig.
JULIANA: Deixa-me-la cridar…
VERGÉS: No cal, la saludaran… (Anant-se'n) Potser tenia alguna feina…
AMAT: Ella, feina… !
JULIANA (cridant-la): Cecília! El senyor mestre se’n va.
(Una pausa. Tots callen embarassats.)
VERGÉS: No hi fa res. Bones tardes. Saludin-la!
AMAT: Estigui bo. No en faci cas, d'ella.
JULIANA (inquieta): No sé què fa aquella noia!
VERGÉS: No ho deu haver sentit.
(VERGÉS desapareix. AMAT l’acompanya fins a la porta.)
JULIANA: Ni amb els seus és atenta.
AMAT: Mal educada! Què ha après allà baix?
JULIANA: No res... mal…
(Es presenta Cecília per la porta del fons.)
JULIANA: Per què no sorties més aviat? El senyor mestre se n’acaba d’anar.
CECÍLIA: És igual.
AMAT: Per què te n’has anat d’aquí? (CECÍLIA no respon) Digues…!
CECÍLIA: Pare, quina importància té això?
AMAT: Per què te n'has anat, vull saber!
JULIANA: Deixa-la estar.
AMAT: Ho fa sempre que jo parlo dels nostres costums i creences... per què?
CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.
JULIANA: Lliure! Massa que ho ets, de lliure!
AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?
CECÍLIA: Sóc jo…
AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí, a casa meva, davant meu?
JULIANA: Deixa-la estar. Acabem la festa en pau avui.
AMAT: No! Tot el dia que la guerra se'm remou per les entranyes. (CECÍLIA, sense dir res, se'n va altre cop pel fons. AMAT continua, més irritat): Ho veus? Fuig! No ho vull. Se'n va, volent dir: no et vull sentir, te menyspreo… Això s'ha d'acabar… (Anant cap al fons): Escolta tu, orgullosa…
JULIANA (contenint el seu marit): Calla! Atura't! Pren paciència, tampoc hi perdràs res…
AMAT: És vergonyós per nosaltres tenir una filla així. Veus? Avui mateix totes les noies del poble hi eren, i ella…
JULIANA: Tenim aquesta creu, portem-la amb paciència.
AMAT: Tu la perds!
JULIANA: Jo, pobra de mi!
AMAT: Li vas encara amb massa amor.
JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.
AMAT: Estimar? Sí… , s'hi guanya molt estimant…! Ja es veu…
CECÍLIA (sortint decidida pel fons): Pare, mare, escolteu: jo no puc ser com vosaltres, no puc creure el que vosaltres creieu. M’és impossible. Si no fóssiu els meus pares, no em podria estar aquí... ara, vull respectar la vostra manera de veure... Us respecto perquè...
CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.
JULIANA: Lliure! Massa que ho ets, de lliure!
AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?
CECÍLIA: Sóc jo…
AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí, a casa meva, davant meu?
JULIANA: Deixa-la estar. Acabem la festa en pau avui.
AMAT: No! Tot el dia que la guerra se'm remou per les entranyes. (CECÍLIA, sense dir res, se'n va altre cop pel fons. AMAT continua, més irritat): Ho veus? Fuig! No ho vull. Se'n va, volent dir: no et vull sentir, te menyspreo… Això s'ha d'acabar… (Anant cap al fons): Escolta tu, orgullosa…
JULIANA (contenint el seu marit): Calla! Atura't! Pren paciència, tampoc hi perdràs res…
AMAT: És vergonyós per nosaltres tenir una filla així. Veus? Avui mateix totes les noies del poble hi eren, i ella…
JULIANA: Tenim aquesta creu, portem-la amb paciència.
AMAT: Tu la perds!
JULIANA: Jo, pobra de mi!
AMAT: Li vas encara amb massa amor.
JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.
AMAT: Estimar? Sí… , s'hi guanya molt estimant…! Ja es veu…
CECÍLIA (sortint decidida pel fons): Pare, mare, escolteu: jo no puc ser com vosaltres, no puc creure el que vosaltres creieu. M’és impossible. Si no fóssiu els meus pares, no em podria estar aquí... ara, vull respectar la vostra manera de veure... Us respecto perquè...
AMAT: Mentida! No ens respectes.
JULIANA: I si ens respectes, no ens estimes.
CECÍLIA: Sí, mare...
AMAT: Quan s’estima se fa lo que els pares volen i es pensa com ells.
CECÍLIA: Això no. Se pot estimar una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.
AMAT: Una persona qualsevol, sí. Amb els pares, no. L’amor als pares és obediència, si no…
CECÍLIA: L'amor meu…
AMAT: No en parlis. Falòrnies! No crec en el teu amor.
CECÍLIA: Pitjor per a vós!
JULIANA: No responguis així, filla.
CECÍLIA: L'amor tant és fill del qui estima com del qui se sent estimat. Si no hi creieu, vós mateix ne perdeu la meitat, de l'amor que us tinc.
AMAT: Savieses…? Ja saps que no ho entenem això!
JULIANA: No, filla. Parla pla, com nosaltres.
AMAT: Ta mare i jo volem fets i no paraules… Ja ho sabem que en tens de molt boniques.
CECÍLIA: Respecteu la meva manera de veure.
AMAT: Respecteu-la...! Oh! La gran senyora! Respecteu-la! Hum!
CECÍLIA: Sí… si no voleu que me'n vagi o que no pugi més.
JULIANA: Això no es diu, filla.
AMAT: Deixem-la dir, posats a tolerar! Deixa-li dir tot! I que se'n vagi! I que no torni més… Bon vent!
JULIANA: Això no ho dius de cor, no ho has de dir.
AMAT: Sí, a fe de Déu! Vés! Deixa'ns tranquils d'una vegada!
JULIANA: Pere, prou. Quan t'enfades te tornes dolent…
CECÍLIA: Respectem-nos els uns als altres. No tingueu aquesta idea tan despòtica de la vostra autoritat. Una filla, veieu? no està obligada a pensar ni a fer-ho tot com els seus pares… Vós mateixa, quant no m'heu fet patir per coses tan petites com el vestir i el pentinar…!
JULIANA: Jo ja no et dic res, callo perquè tu estiguis contenta…
AMAT: Callar perquè estigui contenta! Mal fet!
CECÍLIA: La mare sap estimar més que vós… amb ella podria ser ditxosa, amb vós mai!
JULIANA: Filla, el teu pare t'estima molt.
CECÍLIA: Però és un amor que em lliga i em redueix a ser una esclava de totes les seves voluntats. I això no ho vull. Sóc filla vostra, sí; però el meu esperit és ben meu, lliure. Si no el compreneu, respecteu-me o deixeu-me estar a ciutat guanyant-me la vida sola. Què hi faig també aquí…? Us faig mal sense voler i vosaltres me'n feu a mi… El pare està contínuament irritat…
AMAT: Sí, contínuament, perquè no et comprenc. No comprenc que una filla pugui dir lo que tu dius als teus pares. On ho has après? Aquest és el teu saber? Saber del dimoni! I en quant a obeir… a qui obeeixes?
CECÍLIA: No puc. No m'he proposat no obeir, és que no puc. No em compreneu; ho sé, ho veig… i si m'estiméssiu força no seria res tot això… em voldríeu tal com sóc… Preneu-me, estimeu-me tal com sóc…!
JULIANA: Jo t'estimo, filla.
AMAT: Tal com ets, no!
CECÍLIA: Pare, el món està fent un gran canvi. Vosaltres, aquí dalt, no ho sentiu, no ho veieu. Jo ja no puc ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts…
AMAT: A les fonts del mal!
CECÍLIA: Ho judiqueu així però no és cert. El mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.
JULIANA: Vet aquí tot lo que ens saps dir, filla: ignorants.
CECÍLIA: No dic això, jo.
AMAT: Ens ho has dit mil vegades!
CECÍLIA: Sou com els altres, com tothom…
AMAT: Com tots els ignorants, no és cert? Gràcies.
CECÍLIA: No, prou. No vull dir res més. Preneu en mal tot lo que dic. És desesperador…!
AMAT: No parles sense ofendre.
JULIANA: En les teves paraules no hi ha amor.
CECÍLIA: El meu cor n'està ple, per vosaltres i per tothom. I això voldria que ho comprenguéssiu. Si jo, a vegades, no sóc prou amable no és per desamor sinó perquè vosaltres me poseu violenta.
AMAT: Has pujat de ciutat donant-te una importància…! Tothom ha d'estar per tu, i tu per ningú…
JULIANA: És cert lo que diu el teu pare.
AMAT: I què significa fer tant la sàvia? I tants desprecis! Els que saben tenen de sentir amor pels ignorants.
CECÍLIA: No és això el que faig? Sinó que vosaltres no ho voleu entendre. Jo vull combatre la ignorància i tot lo que la fomenti, però sense orgull, sense fer la sàvia, com vós dieu. Som tota una croada de joves; potser no tots tindrem el mateix coratge, però és la nostra obra, la de tots… La ignorància és la font de tots els mals; el vostre fanatisme, la vostra misèria, tot és fill de la ignorància. I nosaltres, els joves, ens escamparem pels pobles… metges, mestres, farmacèutics… i la combatrem amb totes les nostres forces; sigui alà on sigui, la combatrem.
AMAT: Aquí no intentis fer res.
CECÍLIA: Oh…! no ens aturarà la família, ni l'autoritat, ni cap poder de la terra, ningú que trobi la seva força en la ignorància.
JULIANA: Ai, filla!
AMAT (contenint la seva fúria): Deixa-la estar. Està molt bé tot això. Però que em digui lo que és la ignorància per ella… la religió, la nostra fe, els nostres costums…?
CECÍLIA: I moltes altres coses… i això també.
AMAT: Has fet bé de parlar tan clar. Molt bé! I perquè vegis que t'ho agraeixo, escolta: l'any que et manca per acabar la carrera, dona'l per cursat…
CECÍLIA: Que és bèstia això!
AMAT (ràpid i amenaçador): Una vegada em vas dir salvatge…
CECÍLIA: I ara ho voleu ser…? No pas amb mi!
AMAT: Llibres, papers, tot anirà al foc…
CECÍLIA (enèrgicament i dolorosa): Mai! Mai! Me voleu esguerrar la vida!
JULIANA: Per Déu i la Verge! Pere, tingues seny…!
CECÍLIA (veient el seu pare que va amenaçador cap a ella): Mare, atureu-lo; si no, me'n vaig!
JULIANA: Calma, filla! Tu, Pere…!
AMAT: Fugir! Anar-se'n! No vull sentir més aquestes praules. Fuig! Vine, jo t'acompanyaré! (L'agafa brutalment i, donant-li cops a l'espatlla, la vol treure de casa.)
CECÍLIA (desprenent-se d'ell, plena d'excitació): Pare, prou! Adéu, mare! Adéu tot lo d'aquesta casa!
JULIANA (amb un crit del cor): No, filla meva! (Al seu marit, indignada): Ho veus, brutal!
(A l'escala se sent un crit d'Amat! Company…!) (És JOAN GATELL que ve precipitat i inquiet. És home seriós. AMAT va a rebre'l a l'escala mentre JULIANA s'emporta la seva filla cap a dins.)
JULIANA: Filla meva! Vine! Perdona!
CECÍLIA: No, mare. Això s'ha d'acabar. (Desapareixen.)
AMAT (rebent JOAN al cap de l'escala): Què hi ha, Joan?
JOAN: Què teniu?
AMAT: No res; digues, per què véns tan de pressa, suat i esbufegant?
JOAN: Dona'm un consell! A veure…
AMAT: Parla. Què hi ha?
JOAN: S'ha presentat al poble un foraster, un senyor que, dirigint-se a un grup de pagesos, els ha parlat de l'aigua i de la secada…
AMAT: I què! Digues. Per què em véns a trobar?
JOAN: Perquè és un home perillós i no sé què fer. Si anéssim a veure mossèn Gregori…
AMAT: Per què?
JOAN: Aquest home…, comprens?, amb bones paraules potser ve a fer mal. No sóc pas jo el qui ho dic. Alguns volien que jo el cridés a l'ordre, altres m'han dit d'anar a trobar el senyor rector… El senyor mestre ha parlat un moment amb ell…
AMAT: I on és ara?
JOAN: Ell? Al portal d'avall, penso. Estava ple de gent.
JULIANA (apareixent pel fons): Què hi ha? Què dieu d'un foraster?
CECÍLIA (sortint darrere de la seva mare i permaneixent a la porta com ella): Quina mena d'home és aquest?
AMAT: Tu a dins!
JULIANA: Prou.
CECÍLIA: Quina mena d'home és?
JOAN: Un senyor ben vestit, amb barba rossa, un galant home…
CECÍLIA (anhelosa): Jove, alt, uns ulls blaus, vius, com dues estrelles?
JOAN (admirat): Cert, és ell.
CECÍLIA (per si): Sí, és ell (Desapareix vivament cap a dins.)
AMAT: És boja!
JULIANA: La nostra filla no està bé, no
JOAN: Bah! Sempre l'he vist igual: un foc follet.
JULIANA: L'hem de saber portar millor, Pere.
JOAN: Què dieu, doncs? Què fem amb aquest home?
JULIANA: Algun embaucador!
AMAT: Un xerraire!
CECÍLIA (sortint i dirigint-se a JOAN): I què diu aquest home? De què parla?
JOAN: Parla de les aigües, que no hem de fer pregàries, que ell sap un medi de que no ens manqui mai aigua…
(CECÍLIA posa gran atenció en el que diu JOAN)
AMAT: Aigua! Com?
JOAN: Dels gorgs, diu ell.
JULIANA (horroritzada): Dels gorgs de la Verge!
AMAT: Dels gorgs sagrats!
JULIANA: Deu ser boig!
CECÍLIA (amb un crit): No!
JULIANA: Filla!
CECÍLIA: No és boig! No!
AMAT: Què saps tu? Deixa estar.
JOAN: No és ben estrany això? Jo no sé què fer.
JULIANA: No feu res sense veure mossèn Gregori.
(Se sent la veu de VERGÉS a la porta)
VERGÉS: Amb permís…
JOAN: El senyor mestre.
JULIANA (sorpresa): Ara mateix se n'acaba d'anar.
VERGÉS (en entrar): Els porto una nova.
CECÍLIA: Parli al moment!
JOAN: Lo d'aquest foraster? Ja ho saben per mi. Ara acabo d'arribar. I a on és ara? Què s'ha fet d'ell?
AMAT: L'ha sentit vostè?
VERGÉS: L'he sentit i és un home de valer. Me sembla que el poble no faria malament d'escoltar-lo. A la casa de la vila, per exemple, amb tots vostès…
JOAN: Vol dir?
VERGÉS: És una idea meva.
(Arriba la senyora TRINITAT, tota agitada)
TRINITAT: És aquí en Joan…? Sí, m'ho pensava.
JOAN: Què hi ha?
TRINITAT: Vinc de casa de la vila buscant-te. Dispensin que no hagi donat les bones tardes.
JULIANA: Assenti's, faci el favor.
TRINITAT: Sí, gràcies. Vinc perquè s'ha presentat a casa un foraster a demanar-te no sé quin permís per parlar…
JOAN: Amb mi?
TRINITAT: Sí. Ha dit que tornaria.
JOAN: A quina hora?
JULIANA: No ho ha dit.
AMAT: Company, anem a veure mossèn Gregori.
CECÍLIA: I què li direu, a mossèn Gregori?
VERGÉS: És natural… què li direu?
MOSSÈN GREGORI (a baix, a l'entrada): Ave Maria Puríssima!
JULIANA: El senyor rector!
TRINITAT: I jo no l'he vist…!
AMAT: Ja ho deu saber.
JOAN: Segurament.
(Tots van a rebre'l a l'escala)
VERGÉS (aprofitant el moment): Cecília...! Oh! que estava inquiet!
CECÍLIA: Qui és aquest home? Vostè ho sap?
VERGÉS (donant-li una targeta): Tingui, Cecília, per vostè.
CECÍLIA (ràpid, havent llegit el nom): Oh! Ell! El cor m'ho ha dit. Me vol ajudar, Vergés?
VERGÉS: Per vostè tot.
CECÍLIA: Li ha parlat de mi?
VERGÉS: Només m'ha dit: coneix vostè una Cecília Amat? I m'ha donat la targeta. Qui és?
CECÍLIA: Un amic meu... calli!
(Enmig de tots que el festegen, apareix MOSSÈN GREGORI. És home de mitjana edat.)
MOSSÈN: Estic cansat.
JULIANA (Acostant-li una cadira): Assenti's
MOSSÈN: Gràcies, fills meus.
CECÍLIA (que està separada d'ells, diu a VERGÉS): No vacil·li, Vergés. (VERGÉS sembla dubtar) Si no té coratge, deixi'm, covard!
(Desapareix dissimuladament. Els altres, distrets amb MOSSÈN GREGORI, no se n'adonen. VERGÉS la segueix, poc decidit.)
MOSSÈN: Tot ho sé. Ja m'han portat la mala nova.
JOAN: Què en pensa, Mossèn Gregori?
TRINITAT: No és res de bo, veritat?
MOSSÈN: Deixeu-me respirar, espereu... (Una pausa. Tots se'l miren amb gran anhel i ell continua.) Ha arribat un vent tempestuós!
JOAN: I què hem de fer?
AMAT: Assenyali'ns un camí.
MOSSÈN: Déu ens il·lumini a tots. Després d'un acte tan hermós com el d'aquesta tarda, ve el dimoni a sembrar les seves tempestats.
AMAT: Doncs, quina mena d'home és aquest?
MOSSÈN: Algun revolucionari terrible; un d'aquests sembradors de discòrdies que tant abunden per les ciutats...
JOAN: Jo estic torbat, no sé què fer.
AMAT: Lo que ens aconselli el senyor Rector.
JULIANA: Voleu dir que és un enemic tan fort?
MOSSÈN: El mal i la idea del mal sempre són forts enemics.
TRINITAT: És cert.
MOSSÈN: Ell, pels seus mals fins, tocarà la part més flaca del poble. Us parlarà de la utilitat, de la collita, de la riquesa, del benestar, i lo que busca és treure la fe dels vostres cors. Aquests homes són com les males herbes dels vostres camps. D'allà on s'arrapen, ne xuclen la vida. Són uns enviats de Satan!
TRINITAT: Què hi vénen a fer, aquí dalt!
MOSSÈN: A vegades són explotadors astuts i egoistes. Voldrien aixecar fàbriques al lloc de les esglésies i aspiren ambiciosos a fer-se amos del món amb el seu diner.
JULIANA: Oh, l'ambició boja!
MOSSÈN: O bé son anarquistes folls que fan el mal pel mal. Això és lo més possible. S'escampen pel món a predicar maldats...
JOAN: No crec que aquest home sigui d'aquests.
TRINITAT: No ho podem dir.
JOAN: Sentim-lo primer... no us sembla?
JULIANA: No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa... senyal que busca el seu...
MOSSÈN: Desconfieu de tot lo que no porti la marca del Senyor.
AMAT: Què ens aconsella, vostè?
MOSSÈN: Jo tinc entera confiança en el meu poble, però no m'atreviré a deixar-hi predicar certes idees. No es pot creure massa en la bondat de ningú... no us ofengueu. Què diríeu d'un pagès que perquè té un camp de bon blat permet que un altre l'hi sembri de males llavors?
JOAN: Així vostè tem molt.
MOSSÈN: Sí que temo. Se diu que el vent porta certes malalties d'una contrada a l'altra. La paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.
AMAT: Sí, com més va, més gros veig el perill.
JOAN: Em sembla que de res ne feu una muntanya.
JULIANA: Jo penso: i els bons, doncs... els forts, els fidels, per a què hi seríem, al món?
MOSSÈN: Això és consolador.
TRINITAT: Cregui que les dones no flaquejarem.
MOSSÈN: Quan les sento parlar així em fan un gran bé. Veig que el regne del Senyor s'aguantaria més fort i segur si totes les dones fossin com vostès. El meu ministeri mateix, què seria sense la dona?
AMAT: Mossèn Gregori, no ens espantem, sigui el nostre capità.
MOSSÈN: Demanaré noves forces al Senyor. (Una pausa, MOSSÈN GREGORI medita un segon.) Una idea! En casos semblants s'ha de tenir diplomàcia. Aneu, busqueu aquest home i de part meva convideu-lo cordialment a venir a l'Abadia. (Tots queden sorpresos.)
AMAT: Vol dir?
JOAN: Sí, molt ben pensat.
JULIANA: No ho trobo prudent.
MOSSÈN: En so de pau se vencen els més grans enemics. Digueu-li que vingui a casa meva, que el senyor Rector li vol parlar i que s'interessa per ell...
JOAN: Amb molt de gust li diré.
MOSSÈN: Sempre l'Església per medi de la dolcesa i la mansuetud ha triomfat de tot. Després, no val res ésser bo, si no s'és una mica astut. Aneu. Compliu bé l'encàrrec.
JOAN: I si no vol venir a l'Abadia?
AMAT: Aleshores, si convé, per privar-lo de parlar se l'agafa.
JOAN: No es va tan de pressa sense motius.
AMAT: Amb la llei a la mà sempre es troben motius quan se vol condemnar un home.
JOAN: No deixa de ser una cosa molt delicada... (Desapareixen.)
MOSSÈN: Que la Verge dels Gorgs us guiï (S'alça, es passeja un instant i continua.) Ah, senyores! Per primera vegada sona en aquest poble el crit de guerra!
JULIANA: Ens defensarem.
TRINITAT: Si no ho fan els homes, ho farem nosaltres, les dones.
MOSSÈN: Les dones! Sempre he tingut tota la confiança en elles. Les dones...! Són les columnes del temple del Senyor!
JULIANA: Ah! Mossèn Gregori...! no pas jo...
MOSSÈN: Per què ho diu?
TRINITAT: Per la seva filla, probablement...
MOSSÈN: Ah...! això...
JULIANA: Quina pena, Déu meu...!
MOSSÈN: Sobre aquest punt ja li he dit altres vegades que pot tenir la consciència tranquil·la.
JULIANA: És igual... sofreixo molt per ella, Mossèn Gregori... És cert que estic més tranquil·la que abans. Però el cor sofreix molt, el cor d'una mare. Veu? ara fa un instant ha desaparegut... A on és? Segurament en busca d'aquest home, amb el Mestre...
TRINITAT: És cert, tot d'un cop no l'hem vist més...
JULIANA: Jo sí... he vist com fugia... No he volgut dir res per son pare. Un dia, ell no s'aguantarà... Oh. Jesús!
TRINITAT: No perdi la confiança. La seva filla canviarà...
JULIANA: No... sort d'això, després de tot. Tinc esperança que la Verge obrarà un miracle. No sé per què no, veritat? No n'ha fet d'altres? Tinc aquesta esperança... li tocarà el cor, un dia...
MOSSÈN: Que és dolça aquesta paraula: esperança! Aquesta mel cristiana no s'ha d'allunyar mai del nostre cor!
TRINITAT: Llum per als ofuscats! Camí per als esgarriats!
MOSSÈN: Oh, sí! Aquesta és la paraula! Llum per als ofuscats, Senyor! Vostès també ho han estat, d'ofuscats, i qui sap si per medi de la seva filla se'ls envia la llum?
JULIANA (amb angoixa): Què vol dir?
MOSSÈN: Qui sap si això no és més que un petit càstig?
JULIANA: Un càstig! Per a mi? En què puc haver ofès al Senyor, pobra de mi?
MOSSÈN: Sovint se l'ofèn sense tenir la intenció d'ofendre'l; se l'ofèn creient anar pel bon camí, quasi sempre que seguim el que se'n sol dir impulsos i desigs naturals.
JULIANA: Mossèn Gregori... expliquis més clarament! No em faci sofrir! En què he pecat jo?
MOSSÈN: Ha pecat d'ambiciosa.
TRINITAT: Això és cert.
JULIANA: Vostès me confonen.
MOSSÈN: Ha volgut que la seva filla, costés el que costés, sobresortís per damunt de totes les noies del poble. Se'ls va dir que la noia tenia talent i vostè i el seu marit se n'han sentit tan orgullosos que ja no han vist res més...
JULIANA: I això és un gran pecat per a uns pares?
MOSSÈN: Això precisament, no. Però vostès varen enviar la seva filla a la gran ciutat, lluny de les seves mirades...
JULIANA: La vam enviar a ca la seva tia.
MOSSÈN: No hi fa res. La tia passava moltes hores que no la veia. No sabia quina mena d'amigues tenia, no vigilava les seves lectures... La seva filla fins va arribar a publicar algun escrit en un periòdic no gaire com cal. I això durant l'edat més crítica, el millor temps de l'educació moral, quan el cor i la intel·ligència s'obren per al mal o per al bé... (Pausa breu.) Deixar una filla lliure, abandonada a si mateixa en una gran ciutat... ho comprèn? (JULIANA, apesarada, amb el cap baix, no respon.) L'haguessin enviat a una pensió de religioses on algú hauria cuidat amorosament de la seva ànima...
JULIANA: Comprenc la meva falta. Si vostè hagués sigut aquí! Ah! Déu meu!
MOSSÈN: No he dit això per espantar-la, sinó per a fer llum... Vostè no deixi de confiar en la Verge...
TRINITAT: Mai de la vida!
MOSSÈN: Estigui tranquil·la. Pensi que si ella no vol emprendre el bon camí, no serà perquè li hagin mancat bons exemples dels seus pares.
TRINITAT: Això no.
(JULIANA està abatuda amb el cap baix.)
MOSSÈN: I a l'hora suprema que la justícia de Déu se decideixi per tota una eternitat, quan el món tremolarà en els seus fonaments i els ulls dels pecadors ploraran fel i sang, ella sola serà l'única responsable de les seves accions davant el Gran Jutge!
JULIANA (horroritzada, en plor, cau de genolls als peus de MOSSÈN GREGORI cridant): Gran Déu! Déu de misericòrdia! Perdó! Pietat per a la meva filla!
AMAT (que entra de sobte, amb el gest i la mirada violenta): No hi ha pietat! No hi ha perdó!
JULIANA (sense esma d'alçar-se): Oh...! Amat! Què hi ha?
MOSSÈN: Alci's, senyora, calmi's! Jo no voldria disgustar-la, així...
JULIANA (alçant-se i acostant-se al seu marit): Què hi ha? No em callis res! T'ha donat un altre disgust la nostra filla?
AMAT: Sí..., ara fora perdó! Fora pietat! Mai més!
JULIANA: Pere...!
MOSSÈN (a AMAT): Calleu.
TRINITAT (agafant pel braç a JULIANA): Anem a dins, senyora...
AMAT: No! Sàpigues que tot el poble en va ple! La cara em cau de vergonya! Al mig de la plaça, davant de tot el poble, ella l'ha abraçat i besat...
MOSSÈN: Oh...! És monstruós...!
(AMAT abaixa la cara.)
JULIANA: Filla indigna! Escandalosa!
MOSSÈN: No li havia d'haver dit.
TRINITAT: No, ben cert.
JULIANA (anant-se'n plorant): Deixeu-me amagar! No sóc digna, jo... no...! Jo sóc la culpable...! Oh...! Deixeu-me amagar. (Desapareix.)
AMAT: Aquests sofriments de sa mare, els hi faré pagar...! Oh Déu...!
MOSSÈN: Calmeu-vos Amat. La Verge farà un miracle. Li tocarà el cor, se tornarà bona i la perdonarà...
AMAT: Jo no, doncs!
TRINITAT: Jesús Déu meu! No digueu això...! Me'n vaig amb ella... No digueu això, Pere... (Desapareix.)
AMAT: Jo, no. Mai més!
MOSSÈN (horroritzat): Pere, dieu un gran pecat...!
AMAT (anant amunt i avall, violent): Mai més! Mai més!
MOSSÈN (alçant els braços): Llum per als ofuscats, Senyor!
(Fi de l'acte primer)
(…)
El cartell que il·lustra l'apunt és del TNC, l'any 2006, amb l'actriu Maria Molins en el paper de Cecília.
JULIANA: I si ens respectes, no ens estimes.
CECÍLIA: Sí, mare...
AMAT: Quan s’estima se fa lo que els pares volen i es pensa com ells.
CECÍLIA: Això no. Se pot estimar una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.
AMAT: Una persona qualsevol, sí. Amb els pares, no. L’amor als pares és obediència, si no…
CECÍLIA: L'amor meu…
AMAT: No en parlis. Falòrnies! No crec en el teu amor.
CECÍLIA: Pitjor per a vós!
JULIANA: No responguis així, filla.
CECÍLIA: L'amor tant és fill del qui estima com del qui se sent estimat. Si no hi creieu, vós mateix ne perdeu la meitat, de l'amor que us tinc.
AMAT: Savieses…? Ja saps que no ho entenem això!
JULIANA: No, filla. Parla pla, com nosaltres.
AMAT: Ta mare i jo volem fets i no paraules… Ja ho sabem que en tens de molt boniques.
CECÍLIA: Respecteu la meva manera de veure.
AMAT: Respecteu-la...! Oh! La gran senyora! Respecteu-la! Hum!
CECÍLIA: Sí… si no voleu que me'n vagi o que no pugi més.
JULIANA: Això no es diu, filla.
AMAT: Deixem-la dir, posats a tolerar! Deixa-li dir tot! I que se'n vagi! I que no torni més… Bon vent!
JULIANA: Això no ho dius de cor, no ho has de dir.
AMAT: Sí, a fe de Déu! Vés! Deixa'ns tranquils d'una vegada!
JULIANA: Pere, prou. Quan t'enfades te tornes dolent…
CECÍLIA: Respectem-nos els uns als altres. No tingueu aquesta idea tan despòtica de la vostra autoritat. Una filla, veieu? no està obligada a pensar ni a fer-ho tot com els seus pares… Vós mateixa, quant no m'heu fet patir per coses tan petites com el vestir i el pentinar…!
JULIANA: Jo ja no et dic res, callo perquè tu estiguis contenta…
AMAT: Callar perquè estigui contenta! Mal fet!
CECÍLIA: La mare sap estimar més que vós… amb ella podria ser ditxosa, amb vós mai!
JULIANA: Filla, el teu pare t'estima molt.
CECÍLIA: Però és un amor que em lliga i em redueix a ser una esclava de totes les seves voluntats. I això no ho vull. Sóc filla vostra, sí; però el meu esperit és ben meu, lliure. Si no el compreneu, respecteu-me o deixeu-me estar a ciutat guanyant-me la vida sola. Què hi faig també aquí…? Us faig mal sense voler i vosaltres me'n feu a mi… El pare està contínuament irritat…
AMAT: Sí, contínuament, perquè no et comprenc. No comprenc que una filla pugui dir lo que tu dius als teus pares. On ho has après? Aquest és el teu saber? Saber del dimoni! I en quant a obeir… a qui obeeixes?
CECÍLIA: No puc. No m'he proposat no obeir, és que no puc. No em compreneu; ho sé, ho veig… i si m'estiméssiu força no seria res tot això… em voldríeu tal com sóc… Preneu-me, estimeu-me tal com sóc…!
JULIANA: Jo t'estimo, filla.
AMAT: Tal com ets, no!
CECÍLIA: Pare, el món està fent un gran canvi. Vosaltres, aquí dalt, no ho sentiu, no ho veieu. Jo ja no puc ser com vosaltres ni que vulgui. He begut en altres fonts…
AMAT: A les fonts del mal!
CECÍLIA: Ho judiqueu així però no és cert. El mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.
JULIANA: Vet aquí tot lo que ens saps dir, filla: ignorants.
CECÍLIA: No dic això, jo.
AMAT: Ens ho has dit mil vegades!
CECÍLIA: Sou com els altres, com tothom…
AMAT: Com tots els ignorants, no és cert? Gràcies.
CECÍLIA: No, prou. No vull dir res més. Preneu en mal tot lo que dic. És desesperador…!
AMAT: No parles sense ofendre.
JULIANA: En les teves paraules no hi ha amor.
CECÍLIA: El meu cor n'està ple, per vosaltres i per tothom. I això voldria que ho comprenguéssiu. Si jo, a vegades, no sóc prou amable no és per desamor sinó perquè vosaltres me poseu violenta.
AMAT: Has pujat de ciutat donant-te una importància…! Tothom ha d'estar per tu, i tu per ningú…
JULIANA: És cert lo que diu el teu pare.
AMAT: I què significa fer tant la sàvia? I tants desprecis! Els que saben tenen de sentir amor pels ignorants.
CECÍLIA: No és això el que faig? Sinó que vosaltres no ho voleu entendre. Jo vull combatre la ignorància i tot lo que la fomenti, però sense orgull, sense fer la sàvia, com vós dieu. Som tota una croada de joves; potser no tots tindrem el mateix coratge, però és la nostra obra, la de tots… La ignorància és la font de tots els mals; el vostre fanatisme, la vostra misèria, tot és fill de la ignorància. I nosaltres, els joves, ens escamparem pels pobles… metges, mestres, farmacèutics… i la combatrem amb totes les nostres forces; sigui alà on sigui, la combatrem.
AMAT: Aquí no intentis fer res.
CECÍLIA: Oh…! no ens aturarà la família, ni l'autoritat, ni cap poder de la terra, ningú que trobi la seva força en la ignorància.
JULIANA: Ai, filla!
AMAT (contenint la seva fúria): Deixa-la estar. Està molt bé tot això. Però que em digui lo que és la ignorància per ella… la religió, la nostra fe, els nostres costums…?
CECÍLIA: I moltes altres coses… i això també.
AMAT: Has fet bé de parlar tan clar. Molt bé! I perquè vegis que t'ho agraeixo, escolta: l'any que et manca per acabar la carrera, dona'l per cursat…
CECÍLIA: Que és bèstia això!
AMAT (ràpid i amenaçador): Una vegada em vas dir salvatge…
CECÍLIA: I ara ho voleu ser…? No pas amb mi!
AMAT: Llibres, papers, tot anirà al foc…
CECÍLIA (enèrgicament i dolorosa): Mai! Mai! Me voleu esguerrar la vida!
JULIANA: Per Déu i la Verge! Pere, tingues seny…!
CECÍLIA (veient el seu pare que va amenaçador cap a ella): Mare, atureu-lo; si no, me'n vaig!
JULIANA: Calma, filla! Tu, Pere…!
AMAT: Fugir! Anar-se'n! No vull sentir més aquestes praules. Fuig! Vine, jo t'acompanyaré! (L'agafa brutalment i, donant-li cops a l'espatlla, la vol treure de casa.)
CECÍLIA (desprenent-se d'ell, plena d'excitació): Pare, prou! Adéu, mare! Adéu tot lo d'aquesta casa!
JULIANA (amb un crit del cor): No, filla meva! (Al seu marit, indignada): Ho veus, brutal!
(A l'escala se sent un crit d'Amat! Company…!) (És JOAN GATELL que ve precipitat i inquiet. És home seriós. AMAT va a rebre'l a l'escala mentre JULIANA s'emporta la seva filla cap a dins.)
JULIANA: Filla meva! Vine! Perdona!
CECÍLIA: No, mare. Això s'ha d'acabar. (Desapareixen.)
AMAT (rebent JOAN al cap de l'escala): Què hi ha, Joan?
JOAN: Què teniu?
AMAT: No res; digues, per què véns tan de pressa, suat i esbufegant?
JOAN: Dona'm un consell! A veure…
AMAT: Parla. Què hi ha?
JOAN: S'ha presentat al poble un foraster, un senyor que, dirigint-se a un grup de pagesos, els ha parlat de l'aigua i de la secada…
AMAT: I què! Digues. Per què em véns a trobar?
JOAN: Perquè és un home perillós i no sé què fer. Si anéssim a veure mossèn Gregori…
AMAT: Per què?
JOAN: Aquest home…, comprens?, amb bones paraules potser ve a fer mal. No sóc pas jo el qui ho dic. Alguns volien que jo el cridés a l'ordre, altres m'han dit d'anar a trobar el senyor rector… El senyor mestre ha parlat un moment amb ell…
AMAT: I on és ara?
JOAN: Ell? Al portal d'avall, penso. Estava ple de gent.
JULIANA (apareixent pel fons): Què hi ha? Què dieu d'un foraster?
CECÍLIA (sortint darrere de la seva mare i permaneixent a la porta com ella): Quina mena d'home és aquest?
AMAT: Tu a dins!
JULIANA: Prou.
CECÍLIA: Quina mena d'home és?
JOAN: Un senyor ben vestit, amb barba rossa, un galant home…
CECÍLIA (anhelosa): Jove, alt, uns ulls blaus, vius, com dues estrelles?
JOAN (admirat): Cert, és ell.
CECÍLIA (per si): Sí, és ell (Desapareix vivament cap a dins.)
AMAT: És boja!
JULIANA: La nostra filla no està bé, no
JOAN: Bah! Sempre l'he vist igual: un foc follet.
JULIANA: L'hem de saber portar millor, Pere.
JOAN: Què dieu, doncs? Què fem amb aquest home?
JULIANA: Algun embaucador!
AMAT: Un xerraire!
CECÍLIA (sortint i dirigint-se a JOAN): I què diu aquest home? De què parla?
JOAN: Parla de les aigües, que no hem de fer pregàries, que ell sap un medi de que no ens manqui mai aigua…
(CECÍLIA posa gran atenció en el que diu JOAN)
AMAT: Aigua! Com?
JOAN: Dels gorgs, diu ell.
JULIANA (horroritzada): Dels gorgs de la Verge!
AMAT: Dels gorgs sagrats!
JULIANA: Deu ser boig!
CECÍLIA (amb un crit): No!
JULIANA: Filla!
CECÍLIA: No és boig! No!
AMAT: Què saps tu? Deixa estar.
JOAN: No és ben estrany això? Jo no sé què fer.
JULIANA: No feu res sense veure mossèn Gregori.
(Se sent la veu de VERGÉS a la porta)
VERGÉS: Amb permís…
JOAN: El senyor mestre.
JULIANA (sorpresa): Ara mateix se n'acaba d'anar.
VERGÉS (en entrar): Els porto una nova.
CECÍLIA: Parli al moment!
JOAN: Lo d'aquest foraster? Ja ho saben per mi. Ara acabo d'arribar. I a on és ara? Què s'ha fet d'ell?
AMAT: L'ha sentit vostè?
VERGÉS: L'he sentit i és un home de valer. Me sembla que el poble no faria malament d'escoltar-lo. A la casa de la vila, per exemple, amb tots vostès…
JOAN: Vol dir?
VERGÉS: És una idea meva.
(Arriba la senyora TRINITAT, tota agitada)
TRINITAT: És aquí en Joan…? Sí, m'ho pensava.
JOAN: Què hi ha?
TRINITAT: Vinc de casa de la vila buscant-te. Dispensin que no hagi donat les bones tardes.
JULIANA: Assenti's, faci el favor.
TRINITAT: Sí, gràcies. Vinc perquè s'ha presentat a casa un foraster a demanar-te no sé quin permís per parlar…
JOAN: Amb mi?
TRINITAT: Sí. Ha dit que tornaria.
JOAN: A quina hora?
JULIANA: No ho ha dit.
AMAT: Company, anem a veure mossèn Gregori.
CECÍLIA: I què li direu, a mossèn Gregori?
VERGÉS: És natural… què li direu?
MOSSÈN GREGORI (a baix, a l'entrada): Ave Maria Puríssima!
JULIANA: El senyor rector!
TRINITAT: I jo no l'he vist…!
AMAT: Ja ho deu saber.
JOAN: Segurament.
(Tots van a rebre'l a l'escala)
VERGÉS (aprofitant el moment): Cecília...! Oh! que estava inquiet!
CECÍLIA: Qui és aquest home? Vostè ho sap?
VERGÉS (donant-li una targeta): Tingui, Cecília, per vostè.
CECÍLIA (ràpid, havent llegit el nom): Oh! Ell! El cor m'ho ha dit. Me vol ajudar, Vergés?
VERGÉS: Per vostè tot.
CECÍLIA: Li ha parlat de mi?
VERGÉS: Només m'ha dit: coneix vostè una Cecília Amat? I m'ha donat la targeta. Qui és?
CECÍLIA: Un amic meu... calli!
(Enmig de tots que el festegen, apareix MOSSÈN GREGORI. És home de mitjana edat.)
MOSSÈN: Estic cansat.
JULIANA (Acostant-li una cadira): Assenti's
MOSSÈN: Gràcies, fills meus.
CECÍLIA (que està separada d'ells, diu a VERGÉS): No vacil·li, Vergés. (VERGÉS sembla dubtar) Si no té coratge, deixi'm, covard!
(Desapareix dissimuladament. Els altres, distrets amb MOSSÈN GREGORI, no se n'adonen. VERGÉS la segueix, poc decidit.)
MOSSÈN: Tot ho sé. Ja m'han portat la mala nova.
JOAN: Què en pensa, Mossèn Gregori?
TRINITAT: No és res de bo, veritat?
MOSSÈN: Deixeu-me respirar, espereu... (Una pausa. Tots se'l miren amb gran anhel i ell continua.) Ha arribat un vent tempestuós!
JOAN: I què hem de fer?
AMAT: Assenyali'ns un camí.
MOSSÈN: Déu ens il·lumini a tots. Després d'un acte tan hermós com el d'aquesta tarda, ve el dimoni a sembrar les seves tempestats.
AMAT: Doncs, quina mena d'home és aquest?
MOSSÈN: Algun revolucionari terrible; un d'aquests sembradors de discòrdies que tant abunden per les ciutats...
JOAN: Jo estic torbat, no sé què fer.
AMAT: Lo que ens aconselli el senyor Rector.
JULIANA: Voleu dir que és un enemic tan fort?
MOSSÈN: El mal i la idea del mal sempre són forts enemics.
TRINITAT: És cert.
MOSSÈN: Ell, pels seus mals fins, tocarà la part més flaca del poble. Us parlarà de la utilitat, de la collita, de la riquesa, del benestar, i lo que busca és treure la fe dels vostres cors. Aquests homes són com les males herbes dels vostres camps. D'allà on s'arrapen, ne xuclen la vida. Són uns enviats de Satan!
TRINITAT: Què hi vénen a fer, aquí dalt!
MOSSÈN: A vegades són explotadors astuts i egoistes. Voldrien aixecar fàbriques al lloc de les esglésies i aspiren ambiciosos a fer-se amos del món amb el seu diner.
JULIANA: Oh, l'ambició boja!
MOSSÈN: O bé son anarquistes folls que fan el mal pel mal. Això és lo més possible. S'escampen pel món a predicar maldats...
JOAN: No crec que aquest home sigui d'aquests.
TRINITAT: No ho podem dir.
JOAN: Sentim-lo primer... no us sembla?
JULIANA: No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa... senyal que busca el seu...
MOSSÈN: Desconfieu de tot lo que no porti la marca del Senyor.
AMAT: Què ens aconsella, vostè?
MOSSÈN: Jo tinc entera confiança en el meu poble, però no m'atreviré a deixar-hi predicar certes idees. No es pot creure massa en la bondat de ningú... no us ofengueu. Què diríeu d'un pagès que perquè té un camp de bon blat permet que un altre l'hi sembri de males llavors?
JOAN: Així vostè tem molt.
MOSSÈN: Sí que temo. Se diu que el vent porta certes malalties d'una contrada a l'altra. La paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.
AMAT: Sí, com més va, més gros veig el perill.
JOAN: Em sembla que de res ne feu una muntanya.
JULIANA: Jo penso: i els bons, doncs... els forts, els fidels, per a què hi seríem, al món?
MOSSÈN: Això és consolador.
TRINITAT: Cregui que les dones no flaquejarem.
MOSSÈN: Quan les sento parlar així em fan un gran bé. Veig que el regne del Senyor s'aguantaria més fort i segur si totes les dones fossin com vostès. El meu ministeri mateix, què seria sense la dona?
AMAT: Mossèn Gregori, no ens espantem, sigui el nostre capità.
MOSSÈN: Demanaré noves forces al Senyor. (Una pausa, MOSSÈN GREGORI medita un segon.) Una idea! En casos semblants s'ha de tenir diplomàcia. Aneu, busqueu aquest home i de part meva convideu-lo cordialment a venir a l'Abadia. (Tots queden sorpresos.)
AMAT: Vol dir?
JOAN: Sí, molt ben pensat.
JULIANA: No ho trobo prudent.
MOSSÈN: En so de pau se vencen els més grans enemics. Digueu-li que vingui a casa meva, que el senyor Rector li vol parlar i que s'interessa per ell...
JOAN: Amb molt de gust li diré.
MOSSÈN: Sempre l'Església per medi de la dolcesa i la mansuetud ha triomfat de tot. Després, no val res ésser bo, si no s'és una mica astut. Aneu. Compliu bé l'encàrrec.
JOAN: I si no vol venir a l'Abadia?
AMAT: Aleshores, si convé, per privar-lo de parlar se l'agafa.
JOAN: No es va tan de pressa sense motius.
AMAT: Amb la llei a la mà sempre es troben motius quan se vol condemnar un home.
JOAN: No deixa de ser una cosa molt delicada... (Desapareixen.)
MOSSÈN: Que la Verge dels Gorgs us guiï (S'alça, es passeja un instant i continua.) Ah, senyores! Per primera vegada sona en aquest poble el crit de guerra!
JULIANA: Ens defensarem.
TRINITAT: Si no ho fan els homes, ho farem nosaltres, les dones.
MOSSÈN: Les dones! Sempre he tingut tota la confiança en elles. Les dones...! Són les columnes del temple del Senyor!
JULIANA: Ah! Mossèn Gregori...! no pas jo...
MOSSÈN: Per què ho diu?
TRINITAT: Per la seva filla, probablement...
MOSSÈN: Ah...! això...
JULIANA: Quina pena, Déu meu...!
MOSSÈN: Sobre aquest punt ja li he dit altres vegades que pot tenir la consciència tranquil·la.
JULIANA: És igual... sofreixo molt per ella, Mossèn Gregori... És cert que estic més tranquil·la que abans. Però el cor sofreix molt, el cor d'una mare. Veu? ara fa un instant ha desaparegut... A on és? Segurament en busca d'aquest home, amb el Mestre...
TRINITAT: És cert, tot d'un cop no l'hem vist més...
JULIANA: Jo sí... he vist com fugia... No he volgut dir res per son pare. Un dia, ell no s'aguantarà... Oh. Jesús!
TRINITAT: No perdi la confiança. La seva filla canviarà...
JULIANA: No... sort d'això, després de tot. Tinc esperança que la Verge obrarà un miracle. No sé per què no, veritat? No n'ha fet d'altres? Tinc aquesta esperança... li tocarà el cor, un dia...
MOSSÈN: Que és dolça aquesta paraula: esperança! Aquesta mel cristiana no s'ha d'allunyar mai del nostre cor!
TRINITAT: Llum per als ofuscats! Camí per als esgarriats!
MOSSÈN: Oh, sí! Aquesta és la paraula! Llum per als ofuscats, Senyor! Vostès també ho han estat, d'ofuscats, i qui sap si per medi de la seva filla se'ls envia la llum?
JULIANA (amb angoixa): Què vol dir?
MOSSÈN: Qui sap si això no és més que un petit càstig?
JULIANA: Un càstig! Per a mi? En què puc haver ofès al Senyor, pobra de mi?
MOSSÈN: Sovint se l'ofèn sense tenir la intenció d'ofendre'l; se l'ofèn creient anar pel bon camí, quasi sempre que seguim el que se'n sol dir impulsos i desigs naturals.
JULIANA: Mossèn Gregori... expliquis més clarament! No em faci sofrir! En què he pecat jo?
MOSSÈN: Ha pecat d'ambiciosa.
TRINITAT: Això és cert.
JULIANA: Vostès me confonen.
MOSSÈN: Ha volgut que la seva filla, costés el que costés, sobresortís per damunt de totes les noies del poble. Se'ls va dir que la noia tenia talent i vostè i el seu marit se n'han sentit tan orgullosos que ja no han vist res més...
JULIANA: I això és un gran pecat per a uns pares?
MOSSÈN: Això precisament, no. Però vostès varen enviar la seva filla a la gran ciutat, lluny de les seves mirades...
JULIANA: La vam enviar a ca la seva tia.
MOSSÈN: No hi fa res. La tia passava moltes hores que no la veia. No sabia quina mena d'amigues tenia, no vigilava les seves lectures... La seva filla fins va arribar a publicar algun escrit en un periòdic no gaire com cal. I això durant l'edat més crítica, el millor temps de l'educació moral, quan el cor i la intel·ligència s'obren per al mal o per al bé... (Pausa breu.) Deixar una filla lliure, abandonada a si mateixa en una gran ciutat... ho comprèn? (JULIANA, apesarada, amb el cap baix, no respon.) L'haguessin enviat a una pensió de religioses on algú hauria cuidat amorosament de la seva ànima...
JULIANA: Comprenc la meva falta. Si vostè hagués sigut aquí! Ah! Déu meu!
MOSSÈN: No he dit això per espantar-la, sinó per a fer llum... Vostè no deixi de confiar en la Verge...
TRINITAT: Mai de la vida!
MOSSÈN: Estigui tranquil·la. Pensi que si ella no vol emprendre el bon camí, no serà perquè li hagin mancat bons exemples dels seus pares.
TRINITAT: Això no.
(JULIANA està abatuda amb el cap baix.)
MOSSÈN: I a l'hora suprema que la justícia de Déu se decideixi per tota una eternitat, quan el món tremolarà en els seus fonaments i els ulls dels pecadors ploraran fel i sang, ella sola serà l'única responsable de les seves accions davant el Gran Jutge!
JULIANA (horroritzada, en plor, cau de genolls als peus de MOSSÈN GREGORI cridant): Gran Déu! Déu de misericòrdia! Perdó! Pietat per a la meva filla!
AMAT (que entra de sobte, amb el gest i la mirada violenta): No hi ha pietat! No hi ha perdó!
JULIANA (sense esma d'alçar-se): Oh...! Amat! Què hi ha?
MOSSÈN: Alci's, senyora, calmi's! Jo no voldria disgustar-la, així...
JULIANA (alçant-se i acostant-se al seu marit): Què hi ha? No em callis res! T'ha donat un altre disgust la nostra filla?
AMAT: Sí..., ara fora perdó! Fora pietat! Mai més!
JULIANA: Pere...!
MOSSÈN (a AMAT): Calleu.
TRINITAT (agafant pel braç a JULIANA): Anem a dins, senyora...
AMAT: No! Sàpigues que tot el poble en va ple! La cara em cau de vergonya! Al mig de la plaça, davant de tot el poble, ella l'ha abraçat i besat...
MOSSÈN: Oh...! És monstruós...!
(AMAT abaixa la cara.)
JULIANA: Filla indigna! Escandalosa!
MOSSÈN: No li havia d'haver dit.
TRINITAT: No, ben cert.
JULIANA (anant-se'n plorant): Deixeu-me amagar! No sóc digna, jo... no...! Jo sóc la culpable...! Oh...! Deixeu-me amagar. (Desapareix.)
AMAT: Aquests sofriments de sa mare, els hi faré pagar...! Oh Déu...!
MOSSÈN: Calmeu-vos Amat. La Verge farà un miracle. Li tocarà el cor, se tornarà bona i la perdonarà...
AMAT: Jo no, doncs!
TRINITAT: Jesús Déu meu! No digueu això...! Me'n vaig amb ella... No digueu això, Pere... (Desapareix.)
AMAT: Jo, no. Mai més!
MOSSÈN (horroritzat): Pere, dieu un gran pecat...!
AMAT (anant amunt i avall, violent): Mai més! Mai més!
MOSSÈN (alçant els braços): Llum per als ofuscats, Senyor!
(Fi de l'acte primer)
(…)
El cartell que il·lustra l'apunt és del TNC, l'any 2006, amb l'actriu Maria Molins en el paper de Cecília.
Joan Maragall, Visions & Cants (1900) Notes i poemes
VISIONS & CANTS
I N T E R M E Z Z O
Maragall i la seva obra
Joan Maragall i Gorina (1860-1911), fou un poeta, assagista i traductor a qui considerem una figura cabdal de la poesia modernista del tombant del segle XIX al XX.
Fill i hereu d'un industrial barceloní del tèxtil, la seva infantesa fou la pròpia d'un fill de família benestant. Estudiava, llegia i aprengué a tocar el piano. No fou fins acabat el batxillerat que tingué una important discussió amb el seu pare, quan aquest l'intentà incorporar al negoci familiar. Finalment pare i fill arribaren a un acord i Joan Maragall abandonà l'empresa i, el 1879, començà els estudis de Dret. El 1884 es llicencià i fins exercí durant un temps com a advocat. Fins que l'any 1890 —un any abans de casar-se— entrà al Diario de Barcelona com a secretari de redacció, cosa que li va permetre des d'aleshores professionalitzar-se com a escriptor.
Joan Maragall i Gorina (1860-1911), fou un poeta, assagista i traductor a qui considerem una figura cabdal de la poesia modernista del tombant del segle XIX al XX.
Fill i hereu d'un industrial barceloní del tèxtil, la seva infantesa fou la pròpia d'un fill de família benestant. Estudiava, llegia i aprengué a tocar el piano. No fou fins acabat el batxillerat que tingué una important discussió amb el seu pare, quan aquest l'intentà incorporar al negoci familiar. Finalment pare i fill arribaren a un acord i Joan Maragall abandonà l'empresa i, el 1879, començà els estudis de Dret. El 1884 es llicencià i fins exercí durant un temps com a advocat. Fins que l'any 1890 —un any abans de casar-se— entrà al Diario de Barcelona com a secretari de redacció, cosa que li va permetre des d'aleshores professionalitzar-se com a escriptor.
En el vesant literari, la seva obra més coneguda serà la poètica. Hereu del floralisme i el retoricisme de la Renaixença, Maragall farà una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat, que va desenvolupar en la teoria «de la paraula viva». Les primeres poesies de Maragall daten de 1878. Poesies (1895) fou el seu primer llibre, i després publicà Visions & cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). També destaca la important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. A més, la gran activitat com a periodista al Diario de Barcelona —popularment «el Brusi»— li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Maragall també va traduir al català per primera vegada obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, de tal manera que va introduir a Catalunya una bona part de la literatura alemanya. Fou autor, així mateix, del poema dramàtic Nausica (1910).
En l'àmbit més personal, Joan Maragall va ser un home de vida burgesa, malgrat que els seus ideals sempre l'aboquen a una inquietud permanent, en paral·lel a l'efervescència de la seva ciutat, escenari de la profunda transformació econòmica i social que resultà de la revolució industrial. Josep Vallcorba ho ha escrit així: «Totes aquestes tensions seran presents en el fons intern del poeta sense perdre mai el seu ànim cordial i equilibrat i el seu anhel de viure la vida en plenitud i harmonia (...) mantenint una tensió entre un esperit inquiet i rebel i un tarannà respectuós, assenyat i responsable». Es casà amb Clara Noble, amb qui va tenir fins a 13 fills, i conservà sempre unes arrels religioses i una forta implicació política, malgrat que mai va estar vinculat a cap partit. Entre l'«adéu, Espanya!», formulat a l'Oda a Espanya, i l'iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible. Morí el 20 de desembre de 1911 tot just amb 51 anys.
Obra
La temàtica de l'obra de Joan Maragall és molt diversa: l'amor, la natura, el cant a la seva terra i a la seva ciutat, llegendes i herois de Catalunya, els elements espirituals... Tot hi és present i sempre tractats amb un lirisme directe i primari, expressiu i sincer. La seva poesia passa per diverses etapes però sempre influïda per dos corrents: el vitalisme, d'arrel nietzschiana, i el decadentisme. En la natura, com en el paisatge i les tradicions —tòpics dels poetes romàntics—, Maragall hi veia unes possibilitats vitals, de salut, de regeneració, de l'energia vital.
Maragall representa una ruptura ideològica i literària amb la generació immediatament anterior a la seva, i no volia tenir res a veure amb el positivisme i el naturalisme de mitjan segle XIX, que Joaquim M. Bartrina, Pompeu Gener i Narcís Oller representaven a Catalunya. Va entroncar amb l'idealisme de les darreres generacions romàntiques gràcies al seu amic Josep Soler i Miquel i Joan Sardà. Va contribuir decisivament a la recuperació del catalanisme a través d'uns gèneres que incideixen en la col·lectivitat (cants, himnes i cançons), i també a través de la seva pròpia poètica, dinamitzant la llengua i arraconant formes massa complexes. Els poemes del seu segon llibre, Visions i Cants, publicat el 1900, en seran el millor exemple. Mitjançant aquest procés de simplificació va arribar a la consolidació de la reflexió sobre la pròpia experiència creadora, la teoria de la «paraula viva»; des d'aquí, assolí una major llibertat en les tècniques mètriques i de versificació, en els recursos lingüístics i en els procediments retòrics. La seva obra Enllà, publicada el 1906, recull aquesta tendència.
Tot i que generalment se'l presenta com el poeta més significatiu del Modernisme, el cert és que ell mai s'hi va adherir plenament. Potser perquè, estrictament, el Modernisme no s'ha d'entendre com una escola literària sinó un moviment cultural preparat per rebre tot allò que en aquell moment semblava modern, innovador i obert a les influències europees. Un moviment cultural per evolucionar —en paraules de Josep Lluís Marfany— des d'una concepció regional i tradicionalista cap a una cultura nacional i moderna.
El que sí es pot afirmar és que Maragall va viure la transició de la Renaixença al Noucentisme. De la primera, n'havia heretat el floralisme i el retoricisme, però va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat, arribant a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Rebutjava la grandiloqüència i perseguia una naturalitat emanada de l'experiència personal. Apropava el llenguatge a la parla col·loquial, deslligant-se de límits formals, convertint-se en un exponent de vitalisme contrari al simbolisme, que havia reduït la dimensió social de la poesia.
La «paraula viva» s'oposa a les paraules vanes amb la força espontània de la sinceritat, lluny de la retòrica i connectada amb el parlar popular, amb «el català que ara's parla». Amb tot, la defensa de l'espontaneïtat de Maragall no va aparellada a la improvisació ni a la renúncia de la correcció, perquè Maragall revisava molt a fons els seus poemes. Com expressava Agustí Bartra i Lleonart: «La poesia per a ell, és inspiració total, troballa estremida de la realitat o somni profètic, és a dir, una realitat futura acostada a la realitat. Aconsegueix integrar en una forma apol·línia l'emoció de la seva temporalitat transcendent, les seves càlides veritats humanes, la seva sorpresa davant la vida i la mort».
Visions & Cants
per Ignasi Moreta, a Visat.cat, núm. 2, octubre de 2006
Projectat cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants») a partir d’una descripció del present (l’«Intermezzo» que enllaça les dues parts), el llibre Visions & Cants de Maragall es mostra atent a les connexions entre temps i eternitat, es fixa en la incidència del pas del temps al llarg de l’any, en l’efecte de l’eternitat —entesa en sentit negatiu— sobre els qui transgredeixen la llei d’amor, expressa un desig de viure proper a l’hedonisme...
La part central del llibre, anomenada «Intermezzo», és una reflexió sobre la quotidianitat i les seves alteracions, les festes. Hi apareix des de la constatació del conflicte entre la vivència del sagrat en la naturalesa i en el culte religiós («A la Mare de Déu de Montserrat», «Lo Diví en el Dijous Sant»), que es resol sempre en favor de la naturalesa, fins a la descripció de les dificultats de sintonia intel·lectual entre l’esposa i el poeta, superades per l’amor («L’esposa parla»). També s’hi contraposa hàbilment la sensualitat a l’ascetisme, en favor de la primera («Dimecres de Cendra»). A més a més, el poeta introdueix en la secció algunes estampes de la vida quotidiana associades a la infantesa («Els Reis», «Sol, solet…») i a l’estiueig («A muntanya», «Després de la tempestat»).
A partir d’aquesta reflexió sobre el present —quotidià i extraquotidià—, el volum es projecta cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants»). El passat de les «Visions» és només, però, la font d’uns materials que l’escriptor utilitza per reflexionar sobre preocupacions ben pròpies i totalment presents. No hi ha cap interès historicista, ni cap voluntat de recrear un passat ancestral per a una col·lectivitat que necessitaria recórrer a la creació d’una nostàlgia patriòtica. Simplement, Maragall aprofita unes figures del fons historicomitològic català per oferir una reflexió sobre l’eternitat en sentit negatiu.
El primer poema, «El Mal Caçador», presenta un personatge condemnat a anar eternament rere una llebre pel fet d’haver comès un pecat d’impietat: el Mal Caçador ha preferit la caça d’una llebre endimoniada a l’assistència a una missa. El càstig etern és viscut, però, de manera feliç, i en el seu córrer etern rere la llebre el Mal Caçador manté sempre una actitud religiosa davant una forma eucarística que trenca amb els límits estrictes de la institució eclesiàstica. A «Joan Garí» també hi ha la condemna sobre un personatge que ha pecat —en aquest cas, el pecat és la violació i l’assassinat—, però la condemna té una fi: el protagonista és redimit al final del poema. A «La fi d’en Serrallonga», el protagonista —un bandoler en les hores anteriors a la seva execució— es riu de la pena que li han imposat els homes apel·lant a la resurrecció de la carn proclamada en el Credo cristià.
Però el gran poema de les «Visions» és la primera part d’«El Comte Arnau», on s’aprofundeix en la contraposició sensualitat/ascetisme de «Dimecres de Cendra». Arnau manifesta un desig d’eternitat essent «home sobrehome» —l’Übermensch nietzscheà. L’eternitat, doncs, no és aquí cap condemna (com ho vol ser en «El Mal Caçador»), sinó l’expressió d’un desig de sobrepassar la dimensió humana. A la segona part del poema, en canvi, la satisfacció del desig generarà tedi: però aquesta part ja no apareix a Visions & Cants sinó a Enllà, el tercer llibre de poesia publicat per Maragall.
Els «Cants» són projeccions cap al futur, però un futur col·lectiu: el cant és objecte de cant per una comunitat humana convocada, mitjançant aquest mateix cant, a la unitat. Els primers «Cants», «La sardana» i el «Cant de la senyera», són els poemes del volum que més s’ajusten a la imatge d’un Maragall que escriu al servei d’una ideologia. Amb el primer fa la lloança del ball nacional, i amb el segon, de la bandera nacional. L’objectiu és obvi: la creació i exaltació d’uns símbols que vehiculin els sentiments patriòtics de la col·lectivitat. A continuació vénen tres «Cants» que admeten una doble lectura: patriotico-local i generacional-universal. El «Cant dels joves» és l’encoratjament eufòric a una joventut de la qual el poeta sent que forma part i a la qual li ha arribat l’hora. En «Cant de maig, cant d’alegria» el poeta convida, novament en primera persona, a cantar el temps clar, l’alegria, la rialla, i a saciar els sentits del que més pot satisfer-los, sense ordre ni mesura. Finalment, «Cant de novembre» constitueix una invitació a la vida plenament hedonista, acollint-se al tòpic del carpe diem i contraposant, un cop més, sensualitat i ascetisme, per optar, també un cop més, per la primera.
La secció dels «Cants» es clou amb «Els tres cants de la guerra», el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898. El primer poema de la sèrie, «Els adéus», recull el moment en què les tropes marxen al front: les cobertes de les embarcacions «massa carregades» presagien el fatal desenllaç. L’«Oda a Espanya» —el poema més conegut i reeixit de la sèrie— retreu a Espanya el gust fúnebre per la mort i la dissort, que contraposa a la vida que té la sang «dins de les venes» (i no la sang vessada, associada a la mort). Finalment, el «Cant del retorn», tot i descriure l’estat lamentable dels soldats supervivents, acaba amb una invitació al cant i a la rialla que suposa una resposta a la crisi espanyola de la fi de segle molt diferent a la de la Generació del 98.
A partir d’aquesta reflexió sobre el present —quotidià i extraquotidià—, el volum es projecta cap al passat (les «Visions») i cap al futur (els «Cants»). El passat de les «Visions» és només, però, la font d’uns materials que l’escriptor utilitza per reflexionar sobre preocupacions ben pròpies i totalment presents. No hi ha cap interès historicista, ni cap voluntat de recrear un passat ancestral per a una col·lectivitat que necessitaria recórrer a la creació d’una nostàlgia patriòtica. Simplement, Maragall aprofita unes figures del fons historicomitològic català per oferir una reflexió sobre l’eternitat en sentit negatiu.
El primer poema, «El Mal Caçador», presenta un personatge condemnat a anar eternament rere una llebre pel fet d’haver comès un pecat d’impietat: el Mal Caçador ha preferit la caça d’una llebre endimoniada a l’assistència a una missa. El càstig etern és viscut, però, de manera feliç, i en el seu córrer etern rere la llebre el Mal Caçador manté sempre una actitud religiosa davant una forma eucarística que trenca amb els límits estrictes de la institució eclesiàstica. A «Joan Garí» també hi ha la condemna sobre un personatge que ha pecat —en aquest cas, el pecat és la violació i l’assassinat—, però la condemna té una fi: el protagonista és redimit al final del poema. A «La fi d’en Serrallonga», el protagonista —un bandoler en les hores anteriors a la seva execució— es riu de la pena que li han imposat els homes apel·lant a la resurrecció de la carn proclamada en el Credo cristià.
Però el gran poema de les «Visions» és la primera part d’«El Comte Arnau», on s’aprofundeix en la contraposició sensualitat/ascetisme de «Dimecres de Cendra». Arnau manifesta un desig d’eternitat essent «home sobrehome» —l’Übermensch nietzscheà. L’eternitat, doncs, no és aquí cap condemna (com ho vol ser en «El Mal Caçador»), sinó l’expressió d’un desig de sobrepassar la dimensió humana. A la segona part del poema, en canvi, la satisfacció del desig generarà tedi: però aquesta part ja no apareix a Visions & Cants sinó a Enllà, el tercer llibre de poesia publicat per Maragall.
Els «Cants» són projeccions cap al futur, però un futur col·lectiu: el cant és objecte de cant per una comunitat humana convocada, mitjançant aquest mateix cant, a la unitat. Els primers «Cants», «La sardana» i el «Cant de la senyera», són els poemes del volum que més s’ajusten a la imatge d’un Maragall que escriu al servei d’una ideologia. Amb el primer fa la lloança del ball nacional, i amb el segon, de la bandera nacional. L’objectiu és obvi: la creació i exaltació d’uns símbols que vehiculin els sentiments patriòtics de la col·lectivitat. A continuació vénen tres «Cants» que admeten una doble lectura: patriotico-local i generacional-universal. El «Cant dels joves» és l’encoratjament eufòric a una joventut de la qual el poeta sent que forma part i a la qual li ha arribat l’hora. En «Cant de maig, cant d’alegria» el poeta convida, novament en primera persona, a cantar el temps clar, l’alegria, la rialla, i a saciar els sentits del que més pot satisfer-los, sense ordre ni mesura. Finalment, «Cant de novembre» constitueix una invitació a la vida plenament hedonista, acollint-se al tòpic del carpe diem i contraposant, un cop més, sensualitat i ascetisme, per optar, també un cop més, per la primera.
La secció dels «Cants» es clou amb «Els tres cants de la guerra», el reportatge poètic amb què Maragall glossa la desfeta colonial espanyola de 1898. El primer poema de la sèrie, «Els adéus», recull el moment en què les tropes marxen al front: les cobertes de les embarcacions «massa carregades» presagien el fatal desenllaç. L’«Oda a Espanya» —el poema més conegut i reeixit de la sèrie— retreu a Espanya el gust fúnebre per la mort i la dissort, que contraposa a la vida que té la sang «dins de les venes» (i no la sang vessada, associada a la mort). Finalment, el «Cant del retorn», tot i descriure l’estat lamentable dels soldats supervivents, acaba amb una invitació al cant i a la rialla que suposa una resposta a la crisi espanyola de la fi de segle molt diferent a la de la Generació del 98.
Índex del llibre:
Visions
El mal caçador
Joan Garí
El comte Arnau
L'estimada de Don Jaume
La fi den Serrallonga
Intermezzo
A la Mare de Déu de Montserrat
La cançó de Sant Ramon (cantada per una russa)
En la mort d'un jove
Els Reis
Sol solet...
Dimecres de cendra (A una noia)
Lo Diví en el dijous Sant
L'aufabrega
A montanya
Després de la tempestat
La nit de la Purissima
L'ànima de les flors
La Dona hermosa
L'esposa parla
Cants
La sardana
El cant de la Senyera
Cant dels joves
Cant de Maig, cant d'alegria
Cant de Novembre
Els tres cants de la guerra
Els adéus
Oda a Espanya
Cant del retorn
V I S I O N S
EL MAL CAÇADORLa missa matinalla diuen allà daltaixís que es fa de dia.La missa de l'estiuel capellà la diuamb les portes obertes.S'oeix de tots costatsquan enflaira els serratsel ginestar de Corpus.El caçador es deleix.De fora estant l'oeixamb un genoll en terra.Al bon punt d'alçar Déu,li bota allí, al bell peu,la llebre endiastrada.S'esventa el gos lladrant;la llebre fuig botant,i el caçador al darrere.«Corres i correràs,mai més t'aturaràs.»Aquesta és la sentència.«Doncs, corro i correré,mai més m'aturarè.Alegre és la sentència».S'allunyen amb el vent,perdent-se en un momentels crits, la fressa, el rastre...Passen dies i nits...Pels marges refloritsha tornat Corpus Christi.La missa matinalla diuen allà dalt:les portes són obertes.En un vent de visiópassa el mal caçadorentre lladrucs i fressa.Se gira i veu l'altar,i al peu el capellài en alt veu l'hòstia càndida.Passa i es perd al lluny...La boirina del junycenyeix l'horitzó immòbil.Roden les estacions,revénen els plançons:cada any, cada any ve Corpus.Cada any torna a passar,cada any torna a mirar,cada any, la missa augusta.Cada any els capellanstenen més cabells blancsi aixequen més els braços.Cada any l'hòstia es va alçant,el temple es va aixafanti l'hòstia puja, puja...Passen més anys i més;el capellà no hi és:l'hòstia va sola enlaire.Amunt... amunt... amunt...La volta perd el junt,la llum del cel s'hi filtra.L'hòstia s'hi va acostant...el temple es va esquerdant...El caçador no para.Ve un any, la volta caui s'obre el gran cel blaudamunt de l'hòstia blanca,que s'alça lentament...Al ser l'estiu vinent,floreix el temple en runes.Se'n va pujant al cel...El caçador amb anhel,cada any, cada any la mira.L'hòstia, per'nar al zenitté l'espai infinit.I ell, per caçar, encisat,té el temps, l'eternitat.
JOAN GARÍIA la muntanya miracleuna llegenda ha florit:la llegenda del diablei de Fra Joan Garí.Fra Joan fa penitènciaenfilat a dalt d'un cim.Li duien una donzellaque tenia els mals esprits.Montserrat, muntanya santa,la muntanya de cent cims.IIFra Joan dintre la covaestava fent oració:Riquilda se li presentavestida de temptació.Fra Joan clou les parpelles,mes la veu contraclaror.Montserrat és ple de boira:Riquilda és un raig de sol.
IIIDesprés del pecat tan granell resta bocaterrosa.Riquilda és timbes avall,Montserrat és net de boira.Fra Garí veu els abimsi les cames li tremolen.Si prova de redreçà's,cau de mans una altra volta.Joan Garí ja no és un sant,Joan Garí ja no és un home,que és una fera dels campsque per Montserrat pastura.IVAl cap d'anys de terrejarsent una veu d'innocència:«Aixeca't, Joan Garí:la teva sort és complerta:ja pots alçar els ulls al cel,que ja els tens prou plens de terra».Joan Garí s'alça de manscom un ós quan es redreça.
EL COMTE ARNAUIEls timbals de l'orgia ofenen l'airede l'hora matinal, que encara guardales quietuds de l'aire de la nit.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blancai va a veure a l'abadessadel convent de Sant Joan.Els pastors, per les muntanyes,tots de lluny guaiten com passa;els pagesos tots tremolen...«És el comte Arnau!»IIAdalaisa, l'abadessa,l'espera mig desmaiada.Ell travessa la capellaamb la barba escabelladade l'orgia de la nit.Passa i la deixa tota profanada...I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.Adalaisa mig riu i està contenta;té la cara carnosa i molt afable,i un xic de sotabarba arrodonida,i un clot a cada galta.III«Treu-te la capa», li demana ella.«Treu-te la capa que et veuré més gran».«Treu-te tu el manto, que et veuré més bella».«No, que só l'abadessa de Sant Joan».Canta una alosa de la part de fora,per la finestra entra el sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l'abadessa es van mirant.«Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:sense toca et voldria i sense vel».«De genolls jo et voldria a la capella:tan gloriós, faries goig al cel».«Pro a mi el cel no em fa goig més que si el mirodes de la terra sobre meu obert:me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,buit i silenciós com un desert.El cel és el repòs de la mirada,i és el repòs del braç i el pensament;perxò, ajagut a terra, el cel m'agradai m'adormo mirant-lo fixament.«Altre cel és per mi la tenebrosacapella on un altar brilla tot sol:el cos humiliat sobre una llosa,l’ànima deslliurada aixeca el vol.I de la terra i d’aquest món s’oblida,sospirant per la mort que ha de venir».«En tos llavis gruixuts, de mort al dir,com hi oneja suaument la vida!».«Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,vindran els cucs i se’n faran pastura.Vull amagrir els meus llavis i el meu cosper fer-me tornar l’ànima més pura».Canta una alosa de la part de fora,per la finestra entra el sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l’abadessa es van mirant.«Adalaisa, tu que ets tan vividorai que els ulls els tens plens de voluntat,i aquesta àvida boca prenedora,i en els teus aires tanta majestat,¿com és que ara malparles de la vida,per la que estàs tan fortament armada?No t'escau la mirada esmortuïdasota l'arc de la cella ben poblada.Escaurà bé a tes pàl·lides germanes,tristos cossos per sempre immaternals:per elles són les fantasies vanesde vagues resplendors celestials.Però tu, performada criatura,delícia de la terra, torna al món!Romp el cordó que injuria ta cintura!Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!».I avança Arnau hermosament; pro es giraairosa ella an el Sant Cristo nu,i signant-lo an el comte, li diu: «¡Mira:aquest encara és més hermós que tu!».Canta una alosa de la part de fora,per la finestra entra el sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l’abadessa es van mirant.IVTotes les veus de la terracriden contra el comte Arnauperquè, volent Adalaisa,sens ella se n’ha tornat.«Fill de la terra, —fill de la terra,comte l’Arnau:per una imatget’has deturat,per un cadavre,¡tu que en fas tants!».«Com el Sant Cristo—no n’he fet cap».«¿Què té el Sant Cristo? ¿Què té el Sant Cristo,comte l'Arnau?És fusta morta: — no pot brotar».«¡Ai, sí, que brota! — ¡Ai, sí que brota!Valga’m Déu val!¡Quina mirada — ella li ha dat!».«¡Quina mirada, — quina mirada,comte l’Arnau,quina mirada — deu haver estat!».Ell vol esclafir la rialla,fa un gran crit i arrenca el plor.Al rugit del plor que arrencaclamorós el comte Arnau,totes les veus de la terrase dispersen udolant.V¡Nit!… Tota l’hermosura d'Adalaisajeu adormida als peus del Cristo nu.Arnau segueix pacient un camí negreper dins de les muntanyes silencioses.Per damunt de la volta hi passa un riuuna estona… Després se perd i calla…L'Arnau de sota terra surt al porxo.Va cercant Adalaisa entre les celdesi la veu que adormia sa hermosuratota ajaguda als peus del Cristo nu,sense vels, sense toca, sense manto,sens gesto ni defensa… Allí, adormida.Té una gran cabellera molt frondosa.«¡Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Ella dorm, ella dorm, i a poc a pocse li amoroseix tota la caracom reflectant el pas serè d’un somni,fins que mig riu molt dolçament. Li volauna estona el somrís entorn dels llavis.«¡Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Un gran sospir travessa el dormir d’ellacom onada del mar, i s'aquieta.«¡Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta's,la pren amb un braçat i se l'emporta.Quan surten a camp ras se fa de dia.VITotes les veus de la terraaclamen el comte Arnauperquè de la fosca provaha sortit tan triomfant.«Fill de la terra, —fill de la terra,comte l’Arnau,ara demana, — ara demana:¿què no podràs?«Viure, viure, viure sempre:no voldria morir mai;ser com roure que s'arrelai obre la copa en l’espai».«Els roures viuen i viuen,pro també compten els anys».«Doncs, vull ser la roca immòbilentre sols i temporals»«La roca viu sense viure,que res la penetra mai».«Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dona pas».«La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat».«Doncs, ser l’aire quan l'inflamala llum del sol immortal».«Pro l’aire ni el sol no estimenni senten l’eternitat».«Doncs: ser home sobre-home,ser la terra palpitant».«Seràs roure, seràs penya,seràs mar esvalotat,seràs aire que s'inflama,seràs astre rutilant,seràs home sobre-home,perquè en tens la voluntat.Correràs per monts i planes,per la terra, que és tan gran,muntat en cavall de flamesque no se't cansarà mai.El teu pas farà basardacom el pas del temporal.Totes les veus de la terracridaran al teu voltant.Te diran ànima en penacom si fossis condemnat».VII«Tota la nit l'he cridadai encara no ha obert els ulls.No els obris ara, Adalaisa,que el migdia no és per tu.El migdia no és per tu,de cara al cel en mos braços.¡Nit i dia i tot per mi,que miro al dret dels meus passos!Tu desclouràs les parpellesquan el cel s’haurà enfosquit».. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .Al punt de la mitjanitAdalaisa obre els ulls a les estrelles.«Arnau, ¿que em puges al cel?».«El nostre cel és la terra».«¿On anem, Arnau?». «Pel món».«Pro jo miraré al cel sempre».«Jo el miraré en els teus ullscada nit quan te despertis».«Jo amb mos ulls t’alçaré al cel».«La carga del teu cos m’aferma a terra».«Mos ulls faran lleu mon cos».«Tota tu ets d’eterna dura».«Els meus ulls són cel en flor».«I el teu cos fruita madura!».VIIIEl comte Arnau no es lleva,tampoc no se’n va al llit,que corre i corre sempre,i sempre amb més delit.No segueix nord ni via,que va d’ençà i enllà.Arreu on passa, mira:no es cansa de mirar.No hi ha res que el deturi,que corre com el vent:si algun destorb l’afronta,l’abat d’un cop, rient.Perxò va deixant rastrede plors i de renecs;pro els seus grans crits de «¡juli!»ofeguen clams i precs.IXAquella nit els ulls de l'Adalaisase van omplir d'una pietat tan granque el comte Arnau s'hi va encisar una estona,oblidat dels seus passos. Aviatva sentir no tocar de peus en terra.Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.Totes les veus de la terra — s’hi van arremolinar;pro de seguidal’infant pesà en el ventre d’Adalaisai els va tornar a la terra. I digué Arnau:«Com s’ha espessit ta figura!La boca et surt enfora àvida i dura:demana per l’infant.S’ha deformat ta cinturai el teu esguard al cel és menys brillant.Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu».«Arnau, si jo era teva, ¿no eres meu?».«Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos».XA punta de dematí,les monges del monestir,que dies ha l'havien soterrada,varen trobar la morta fora el sot,que tomava la rosada.L'ESTIMADA DE DON JAUMEIDon Jaume té una estimadaque ben jove el va emprendar.L'estimada de Don Jaume,una terra sobre el mar.Només de sentir parlar-neja en va quedar enamorat.Diu als barons que l'ajudin,que la vol anar a cercar.Mentre ls barons treuen comptesDon Jaume va a mirar al mar.De tant mirar-hi i mirar-hien surt un estol de naus,en surt un estol de velesque tot el mar n'era blanc.Don Jaume somriu i hi entra;l'estol mar endins se'n va.IIA l'hora que el sol va a pondre'sMallorca veu l'aimadorque ve dret damunt la barca,els ulls encesos d'amor.L'illa es torna tota rojai el cap del rei nimbat d'or.Ell, quan posa el peu en terra,ja se'n sent conquistador.En terra posa la plantai en el cel l'esguard piadós.La terra la vol pel cel,el rei Jaume d'Aragó.Per 'xò és alt de més alçadaque no tots els seus barons,i per 'xò ls ulls li blavegen,i per 'xò té l cap tant ros.IIITota la nit ha vetllat,i quan veu l'alba esclaridaalça l'espasa realboi cridant: «¡Santa Maria!».Tots els cavallers s'aixequen,més els raca l'embestida.«¡Vergonya, barons, vergonya!»,clama el rei en santa ira;i com fera celestialentra al combat i els hi atia.Fou llavors que els sarraïns,amb ullada estemordida,van veure a l'host catalanacom mai ningú més l'ha vista,i al blanc cavaller Sant Jordilluitar en nostra companyia.IV«Mallorca, do'm menjar i beure,que em seran dolços tos fruits.Ara que t'he fet ben meva,bé puc gaudir-me de tu.¡Que n'és de bona la terra!¡Com li escau el cel damunt!Com més terra, més cel sobre;com més cel, més quietud».Així a soles se parlavaaquell vespre el rei august,i entre els morts de la batallas'adormia amb son segur.VSempre més hi ha pensaten Mallorca cristiana:ni els grans amors de València,ni els de Múrcia, ni cap altre,li han fet perdre la memòriade la dolça illa daurada.«Tinc un regne sobre el marcom no el té cap rei d'Espanya»,murmura sovint el rei,mig-rient i ple d'ufana.I quan han passat molts anysi és un vell de barba blanca,encara li riu als ullsla conquesta jovençana;i quan, camí de Poblet,dins de València finava,va girà's de cara al marcercant l'amorosa platja,i va morir mig rient,pensant que se n'hi anava.LA FI D'EN SERRALLONGA«Pare, absoleu-me: só cansat de viure».«T'escomet a bona hora el cançament.La teva via s'ha acabat i ets lliured'anar-te'n al repòs eternalment.Mes, abans d'adormir-te i reposar-te,cal que't recordis dels teus grans pecats:tots aquells que jo puga perdonar-te,també de Déu seran-te perdonats».«El primer pecat meu és l'orgull, pare:jo só aquell que he tingut un rei al cos;mai he pogut sofrir que algú em manara:fer la llei a tot Déu era el meu goig.Per 'xò he tingut tant odi al rei d'Espanyai li he fet la guerra jo tot sol.Ell la terra'ns ha omplert de gent estranyai manar-nos-ho tot es lo que vol.Doncs, jo li he dit: «¡No'm plau!» I, ¡via fora!,he anat pel mont com m'ha vingut a plaer,he fet lo que he volgut, lliure a tothora,i no he obeit llei, ni rei, ni re.I, ¡tant se val!, ¡és una bella cosafer tremolar a tothom i estar segur!Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,mai he abaixat la testa per ningú...».«Mes, ara...».«Mes, ara, que ja sé que compareixoen presencia del Deu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...».«¿Quin altre pecat tens?».«La ira, pare.Quan m'encenc no tinc fre ni aturador,me giro contra'l món, Deu i sa Mare,i tot voldria dur-ho a destrucció.Pare, he estat crudel: moltes vegadesm'he deleitat vegent rajar la sang;he vist alçar-se a mi mans ajuntadesi segar-se genolls caient al fang.I jo me n'he rigut, perquè'm plavia,i, podent perdonar, no he perdonat...¡És una cosa dolça i fa alegriaveure un 'nemic als peus ben manillat!¡I fer mal! ¡I fer mal! Allò era viure:destruir sols per gust i per voler,sentir plorar a tothom i poder riure...Ser com rei de dolor... ¡És bell, a fe!«¡Fill meu! ¡Fill meu! Això es massa malesa;això es un mal esprit que tens al cos:¡encara en parles amb la vista encesaen foc d'infern!...».«¡No, no!... Ja ve el repòs.Doncs, ara que ja sé que compareixoen presencia de Deu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...També he tingut enveja i mala bavaper corrompre la glòria dels demés:allí on jo he conegut que no arribava,no he volgut que cap altre hi arribés.D'aquell que em feia ombra o bé respecte,m'he gaudit fent-ne córrer males veus,i, tot fingint-li acatament i afecte,li anava segant l'herba sota els peus.De lo que no he entès n'he dit mentida,dels fets més grans que els meus n'he dit rampells,he volgut sols un pes, sols una mida:la meva; els que en passaven, ¡pobres d'ells!Rebaixar, rebaixar, fins que es confongatothom en un mesquí i humil estol,i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,sent més que tots i governant tot sol».«Mes, ara...».«Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...He estat avar: mai he tingut de sobra,sempre he anat per més al camí ral;per molt que posseís, sentia'm pobrei amb la por d'anar a raure a l'hospital.¡Ai! La cobdicia no em deixava viure,era roí pels altres i per mi:per un parell de bous, per una lliura,hauria fet dèu hores de camí.Veure'm diner apilat m'aconsolava,mes fruir no podia'n altramentque pensant a quants altres els mancavaallò que era per mi un bon passament."Això es ben meu", pensava; "això no falla:els altres, si misèria o fam vingués,¡que es pengin!". I, llavores, ni una mallahauria dat a un pobre que passés».«Mes, ara...».«Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...La peresa, la gola i la luxuriaben cert que foren mos pecats més xics;pro algun cop m'ha plagut deixar la fúriadels combats, lluny d'amics i d'enemics.Me n'anava a fer cap a la masiaoblidada en el fons d'alguna vall,i m'entaulava en bona companyia,menyspreant tota lluita i tot treball.Llavores jo me'n reia de la guerrai dels meus que es batien, ¡capsigranys!,i tant se me'n donava que la terrala manessin els propis o els estranys.Ben menjat, ben begut, plavia'm jeurea bona ombra per fer la migdiada,cantant cançons d'amor que fan distreure,o escoltant els aucells en la brancada.Si llavores passava alguna mossarevinguda de cos, jo la cridava,ella venia a mi, la deshonrava,i encara se'n tenia per ditxosa».«¿I goses riure?».«Era cosa bona...».«Mes no ho és pas a l'hora de la mort».«Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:mai havia trobat millor aconhort».«Mes, ara...».«Mes, ara, que ja sé que compareixoen presència de Déu omnipotent...».«¿Te'n penedeixes?».«Sí, me'n penedeixo».«Doncs, sia't perdonat».«Amén, amén...».«I el tracte amb na Joana, ¿no és injúriaque clama també a Déu Nostre Senyor?¡Acusa't!...».«Pare, no: no fou luxúria,sinó una veritable estimació.¡És cert que jo en ses carns moltes vegadeshi he enterrat tant de força i de voler!Mes eren llaç d'amor ses abraçadesi coronat de seny son front serè.La Joana m'ha estat reina i esclava;molts cops ella pensava per tots dos,quan jo estava adormit, ella vetllava;ella m'ha fet valent i poderós.M'ha ajudat amb l'esguard, amb la paraula;si ha calgut, amb la força del seu braç;cada mitgdia m'ha llescat pa a taulai cada vespre m'ha alegrat el jaç.En paga, jo li he estat amant sol·lícit...D'això també me n'haig de penedir?».«¡Fou un amor desordenat i il·lícit!».«Doncs... tant se val... ¡me'n penedeixo, sí!».«¿Tens algun pecat més dins teu?».«No, pare».«De tots els que m'has dit i els que has comès,¿contrit demanes perdó a Déu?».«Sí, pare».«¿I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?».«Sí».«Doncs en nom de Déu omnipotent,Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén».· · · · · · · · · · · · · · ·«Moriré resant el Credo;mes digueu an el botxíque no em mati fins i a tantque m'hagi sentit a dir:"Crec en la resurrecció de la carn"».
I N T E R M E Z Z O
A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRATBen de la vora —volia veure-us,¡Oh Verge negra —del blanc vestit!Dalt de l'estrado —avui pujava,i us he guaitat de fit a fitla dolça cara, —que m'ha deixat —tot enternit.Més lluny us miro —quan a la tardacanten els monjos —i els escolans,i eixint del temple —fins a la porta —m'hi giro encara,i encara us miro —més lluny que abans.A vostra casa —m'aficionoi us hi entro a veure —sempre que hi passo,com els aimants.Surto de cara —a les vostres penyes,i en cada una —veig un ensaigde vostra imatge... —Sou graciosa, —penya entre penyes:reina us en faig.Cerco entre elles —els camins vostres —i me n'hi vaig.Els camins vostres —són plens de boira:per los esquinços —guaita l cel blau,Només hi trobo —boixos i matesque humils floreixen —dintre la pau,i aquelles bolves —que en diuen àngelsi que s'hi assemblen —per el silenci —del vol suau...¡Com me corprenen —els cingles vostres!¡Com m'esvaeixen —vostres abims!Les aus que hi volen —són aus xiquetes;les fonts que hi neixen —són regalims.Entre la boira, —són cims de gloria —els vostres cims.Tot jo m'encanto, —no sé el que m passa;les vostres penyes —m'han encisat...Potser us mirava —massa a la vora,Mare de Déu de Montserrat.LA CANÇÓ DE SANT RAMONCANTADA PER UNA RUSSA«La mare de Déu — un roser plantava»La immòbil donzella — cantava encisada,els ulls admirats del — propi miracle,en llavis eslaus — la mel catalana.«D’aquell sant roser — naixia una branca».Cantava cançons — de la meva mare,que quan jo era infant — ja me les cantava,i ara que sóc gran — les canta l’eslava.«Nasqué Sant Ramon, — fill de Vilafranca».Si sap lo que diu, — no sap lo que alcançai canta indecisa — la suau cançó estranya,ullpresa del flam — que encén en els altres.«Confessor de reis, — de reis i de papes».La canta de prop — i semblava llunyana.Llunyana la veig — i encara allunyar-se.La veig que se’n va — per l’estepa blanca,cantant Sant Ramon, — fill de Vilafranca.«La Mare de Déu — un roser plantava».Setembre 1895DIMECRES DE CENDRAA una noiaNo et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,patró de joventut,que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.No entelis amb mementoston front rosat i pur.Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraulaque diu el sacerdotgirant-se de la taula.Que aquest color rosat — que duus al front i als llavisno t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,que t’ha sigut donat,verge de la sang tendra,per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.1896Un molt bon comentari d'Ignasi Moreta, aquí
C A N T S
EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que ens farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dona veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
ELS TRES CANTS DE LA GUERRA
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, —la veu d'un fillque et parla en llengua —no castellana;parlo en la llengua —que m'ha donatla terra aspra:en'questa llengua —pocs t'han parlat;en l'altra, massa.T'han parlat massa —dels saguntinsi dels que per la pàtria moren:les teves glòries —i els teus records,records i glòries —només de morts:has viscut trista.Jo vui parlar-te —molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes —vida és la sang,vida pels d'ara —i pels que vindran:vessada és morta.Massa pensaves —en ton honori massa poc en el teu viure:tràgica duies —a morts els fills,te satisfeies —d'honres mortals,i eren tes festes —els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos —marxar replensdels fills que duies —a que morissin:somrients marxaven —cap a l'atzar;i tu cantaves —vora del marcom una folla.On són els barcos? —On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:tot ho perderes, —no tens ningú.Espanya, Espanya, —retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva't, oh! salva't —de tant de mal;que el plor et torni fecunda, alegre i viva;pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? —No et veig enlloc.No sents la meva veu atronadora?No entens aquesta llengua —que et parla entre perills?Has desaprès d'entendre an els teus fills?Adéu, Espanya!
(1898)
Ignasi Moreta, visió general del volum, aquí.David Bernal, sobre el comte Arnau, aquí
Subscriure's a:
Missatges (Atom)