Maria Aurèlia Capmany. Feliçment, jo soc una dona (1969) Pròleg, capítol primer, notes i resum

En motiu del centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991) es van programar diverses commemoracions, alhora que les lectures de literatura catalana a batxillerat van incorporar aquesta novel·la, Feliçment, jo soc una dona. En ella, Carola Milà ens explica la seva vida talment unes memòries (cal llegir atentament el pròleg!) en paral·lel a la Catalunya del segle XX. I és que Maria Aurèlia Capmany fa néixer la seva protagonista exactament el 31 de desembre de 1899! 

A continuació hi trobareu un fragment del pròleg, el primer capítol sencer, que vol ser tot just un tast de l'obra, i també la síntesi dels altres catorze capítols que l'acompanyen, amb  totes les entrades inicials de cadascun d'ells, a la manera de les novel·les picaresques. Al final de tot tambe s'hi troben referències bibliogràfiques d'accés lliure en pàgines web.



Feliçment, jo soc una dona
Maria Aurèlia Capmany


PRÒLEG

Vaig néixer el dia 31 de desembre de 1899. Una bona data per a iniciar una biografia. Em temo que és aquesta data allò que m'ha empès a començar. Més ben dit, estic segura que és aquesta data el punt de partida del projecte. Va sortir així, d'atzar, a la conversa, i en Cosme Tudurí va cridar exaltat:
     — Així tens tants anys com el segle! Oh, perdona —va afegir de pressa—, sembles més jove,
cela va sans dire.
     I la idea va fer forat en el seu cervell d'editor i ja no m'ha deixat tranquil·la.
     Ara em trobo davant el paper en blanc i l’obligació de començar la meva història. Per on he de començar?
     El 31 de desembre de 1899? ¿A Barcelona, al carrer de Jaume Giral, a les dotze de la nit? ¿Mentre vaixells de l’esquadra alemanya, ancorats al port, engegaven canonades que esveraven els pobres barcelonins, la meva mare inclosa, per celebrar l’arribada del nou segle que, segons la unànime opinió mundial, començaria un any més tard?
     Sentiria repetir tantes vegades aquesta indecisa entrada del segle, que ha tingut tot l’aire d’una predestinació.
     O potser més bé, el 16 de desembre de 1968? A les sis de la tarda. A la badia de Pollença, de cara a mar. Quan en Cosme Tudurí va interrompre la conversa, va fer aquella cara d’àguila trista que li apareix quan pensa que farà un bon negoci, i fitant-me amb els seus ulls secs em va dir: —Carola, m’has d’escriure les teves memòries. Fes-t’ho com vulguis, sents? Nosaltres te les endreçarem! No t’has de preocupar per res.
     En Tudurí està convençut que jo soc analfabeta, i com que això dona més categoria a la qualitat de les meves memòries no el penso contradir.
     O potser més bé encara, el 12 d’octubre de 1913. El dia del meu bateig solemnial. Quan la senyora Reinal em va fer un petó al front i em va dir:
     —Ara començaràs a viure, criatura estimada, i la teva claror interior ha de brillar per tots nosaltres.
     O el 4 d’agost de 1936, quan Benito Garrido va entrar a casa, i jo vaig descobrir una nova vida en mi mateixa, una vida que va durar dos anys i una mica més, però que em descobria una capacitat de ser feliç desconeguda encara.
     O el 22 de setembre de 1955, quan vaig fer les maletes i me’n vaig anar de casa, de la casa que teníem a Roses. I vaig agafar el cotxe en línia, amb una maleta per tot equipatge, però per sempre. 
     I em vaig decidir a viure pel meu compte.
     Totes aquestes dates podria utilitzar per començar i des d'allí trenar la meva història. He rumiat tot això aquests dies de setembre, sota una gloriosa tempesta de tardor de llamps i trons i pluja espessa i verda. En qualsevol d'aquests moments trobaria les motivacions que em porten ara a pensar en mi mateixa, ara que començo a ser vella i que la vellesa se m'ofereix com un esplèndid mirador i vull aprofitar-me'n, ara que la tardor se m'ofereix amb una bellesa tan meravellosa i soc rica i feliç i ja res no em pot fer mal sinó la mort. I he escrit un cartell i l'he penjat a la paret de la cambra de bany davant la banyera, hi he escrit amb lletres grosses les paraules d'aquell poeta francès que es diu Prévert. En Tudurí es va deixar l'altre dia Paroles en les edicions de Poche. Diu: Pare nostre que esteu en el cel —quedeu-vos-hi— i nosaltres ens quedarem sobre la terra —que a vegades és tan bonica.
     Podia agafar qualsevol d'aquests moments i tornar enrere quan calgués, quan trobés les raons de les coses que jo feia i de les que feien els altres al meu voltant, i el sentit de tots aquests viratges ràpids, gairebé absurds de la meva vida —els que he assenyalat i més encara— que fa que la meva vida em sembli moltes. Totes aquestes vides amb el llast d'una pèssima reputació, que ara s'ha convertit en bona reputació perquè tinc diners i això fa que la meva història tingui un final feliç, no sé si ben bé moralitzador segons els cànons. El fet és que sóc rica, i per força pensen: no pot ser que s'hagi equivocat.
     Per totes aquestes raons m'he sentit temptada de començar la meva història en el moment que ja tenia un sentit, en el moment en què es dibuixava un tombant determinat una mica per a mi una mica pels altres, i em veien ja com una persona i s'enamoraven de mi o m'odiaven. Potser seria millor escriure la meva història en tercera persona i parlar de Carlota Milà com si jo l'hagués coneguda. Llavors em seria fàcil parlar de la seva bellesa i de l'efecte que produïa a la gent o del valor de la seva veu i de les imatges que se li acudien mentre parlava i com la gentada s'embadalia i parlaven del seu do, com d'una gràcia vinguda del cel. I també, de passada, em seia més fàcil parlar de totes les seves baixeses, de la seva vida prostituïda i de com va fer ús del seu cos i de la seva astúcia per a obtenir diners. Perquè la vida de Carlota Milà  podria resumir-se dient que va tenir dos amors. Dos amors oposats i irreductibles, que es van destruir l'un a l'altre, i quan un triomfava sobre l'altre la seva vida feia un gir de 180 graus i es trobava d'esquena al que més havia estimat fins llavors. Els dos amors de Carlota Milà eren el diner i la llibertat.
     També tindria els seus inconvenients, és clar, perquè és evident que jo no podria donar el mateix tractament a Carlota Milà i a tots els altres que vivien al seu voltant i que ella descobria o estimava o traïa. Perquè els altres els he d'interpretar i he de presumir per quins motius actuen i he de suplir amb imaginació allò que no sé d'ells, i tractar d'endevinar (...)
  


1

On es parla del misteri del meu naixement i de les poques garanties de moralitat de la meva mare. I de com la meva mare va desaparèixer per sempre més de la meva vida.

Vaig néixer al carrer de Jaume Giral, al cor del barri de Santa Caterina. Un barri on la gent no cap a les cases i surt a crits per les finestres i balcons. L’escala de casa era tan plena que podria datar la meva infància pels graus de coneixement de cada replà. No tots els replans eren iguals per a mi, n’hi havia de propicis, n’hi havia de tèrbols, que procurava passar gairebé amb els ulls clucs.
     La meva mare tenia una habitació rellogada al tercer pis. Era una habitació petita que donava al celobert, un canal per on desembocaven crits i plors i rialles i renecs i unes pregàries que també podien semblar renecs, tan exigents i amb tanta urgència les feien.
     La meva mare guardava els seus tresors en dues maletes, tancades amb pany i clau, que a mi em semblaven immenses. De tant en tant les obria i jo m’embadocava veient aquella roba fina, roba amb puntes i tavelles i cintes que parlava d’opulències passades, de riqueses que ja no tenia.
     La meva mare era soltera. Jo portava el seu cognom: Milà i no sé per què em dic Carola. Cada vegada que jo ho preguntava a la meva mare, car al veïnat les noies explicaven per què es deien Rosa o Anita, i sortien les autoritats de les àvies, i les ties, i les padrines, la meva mare em mirava amb un aire entre sorprès i cansat i em contestava invariablement:
     —A mi què m’expliques!
      La meva mare tenia dos domicilis. Molt aviat vaig comprendre que aquell recambró on havia nascut i on havia de tornar sempre no era a casa la meva mare, que ella provenia d’una altra banda i que jo, allí, d’on ella venia, no hi tenia entrada.
      Quan sortia de quatre grapes de l’habitació, si per atzar es deixaven la porta oberta i enfilava el corredor fins a arribar a la llum, una llum de color groc que queia d’enlaire des d’un balcó estret i florit que donava al carrer, el meu viatge s’acabava, més aviat o més tard, amb els crits de la senyora Marina, que m’agafava d’un braçat i em tornava al meu cau, bo i tancant la porta.
     La meva mare era la filla del porter de can Pujades i el meu pare era el noi Pujades. Tothom ho sabia, ningú no m’ho va dir mai. Al seu moment explicaré l’única vegada que he vist el meu pare.
     La porteria de can Pujades era un petit edifici de dues habitacions, amb una cuina i una comuna. Estava situada a l’entrada del recinte de la fàbrica. El recinte era clos amb unes altes parets coronades per tot de vidrets aguts, de coloraines, que a mi em semblaven d’un luxe prodigiós. A l’altre cantó de les altes parets hi havia un pati gran que voltava la nau principal i més enllà les dependències dels despatxos i més enllà encara, separat per un terraplè d’herba i per unes reixes, apareixien els arcs de can Pujades pròpiament dit, és a dir, els darreres de la casa dels senyors, amb les cotxeres i els safareigs, i les quadres i una cuina molt més ampla i lluminosa que el nostre carrer de Jaume Giral. Mai no vaig entrar a can Pujades per la porta del davant. Quan la meva mare hi anava, a mi em deixava a la cuina. Era un lloc que m’agradava. De fet, si bé es mira, va ser el meu primer auditori.

      A mi, la petita casa dels porters, a l’entrada de la fàbrica, ja em semblava un palau. Quan hi anava amb la meva mare hi anàvem de visita, però jo sabia que era a casa d’ella allò. La seva absència, la seva tornada ritual, un cop per setmana, era com una quarantena que se li imposava pel seu pecat. La meva mare no semblava fer-ne escarafalls. Hauries dit que ho trobava molt bé i complia amb una mansuetud admirable, com si comptés un determinat número de visites que calia fer per obtenir indulgències. Quan hi anàvem fèiem visita i no ens permetíem cap franquesa i la meva mare no parava de dir: «Estigues quieta!».
     Sèiem a l’entorn d’una taula quadrada coberta amb una roba d’un vermell tan fosc que semblava engolir la llum. L’avi seia enfront meu i la mare al nostre costat. Hi havia llargues estones en silenci. Només parlava l’avi i la meva mare solia dir-li que sí. Mentrestant, la dona de l’avi em donava berenar. Es deia Paula, era una dona jove, molt lletja, bigotuda, forta. Potser era bona dona, però es veia clar que no ens tenia cap simpatia ni a la seva fillastra ni a mi. Sempre va ser igual amb mi, em mirava amb els seus ulls petits i aquosos sense gens de bona voluntat, però mai no va fer res per mortificar-me. En aquells temps em donava berenar, arròs amb llet amb canyella i llimona. Jo me’l menjava amb avidesa perquè de seguida vaig tenir bona gana i vaig associar sempre el benestar amb el bon menjar. El primer que va adonar-se d’aquesta meva golafreria va ser l’avi, que es va interrompre del que deia i advertí:
     —Mira quins ullets se li posen de bo que ho troba. Et donarà feina aquesta noia, o si no ja ho veuràs.
     Mentre el meu avi, en Salvador Milà, parlava, tenia al davant una capsa de tabac i anava fent cigarrets de paper, amb unes mans grosses, brutes i destres. Tenia també enfront seu una copa molt petita d’anís i xarrupava de tant en tant i llavors feia petar la llengua. Parlava en veu molt baixa, que a mi em semblava un murmuri, i sovint el cigar penjava adherit a la polpa dels llavis i feia encara més difícil saber què deia. Potser no parlava en veu tan baixa, aneu a saber, i era per contrast amb les veus cridaneres del meu celobert que tots els sons, així que entrava en aquell recinte, em semblaven coberts de cotó fluix.
     La Paula no deia mai res, després de portar-me el berenar seguia trastejant per la cuina, o seia també a un cantó de la taula i triava mongetes seques o llenties. Molt aviat vaig aprendre a triar-les al seu costat, totes dues silencioses, com si féssim un joc complicat. M’agradava triar llegums, potser era la meva primera activitat que establia un ordre que tenia una finalitat. Mentrestant, sentia el murmuri de l’avi i el sí, sí, sí, de la meva mare. És molt probable que totes aquelles explicacions de l’avi es referissin al meu futur. Quan ja era fosc, la meva mare i jo ens n’anàvem.
     L’enorme bloc de can Pujades quedava separat de la ciutat. Havíem de caminar per carrers inexistents, amb arbres esparsos, rocs i tolls d’aigua, i les inacabables muralles de maons i d’estacades. Fins que no vèiem l’alta andròmina de l’arc de Triomf no podíem dir que érem a Barcelona.
     Jo no sabia que teníem un temps fixat per viure a la nostra cambra, a casa de la senyora Marina, i que passat aquell terme, aquella mena de quarantena, se’ns donaria entrada al recinte del feu Pujades.
     No vaig passar mai gana. Temps després, la gent que es dedicava a redimir-me solia fer referència als anys de fam de la meva infància. El cert és que les meves úniques malalties infantils van ser empatxs, racons que se’n deia. La Paula, que no em tenia cap amor, procurava donar-me, sempre que hi anàvem, menjar abundant. La senyora Marina, mentre em resignés a seguir tancada a la cambra, em donava pa amb vi i sucre. Aquest menjar, a més de servir d’esquer, sembla, em deixava una mica borratxa i em quedava ensopida sobre el llit desfet.
     La història de la meva mare no podia ser més senzilla. Era una noia robusta que als onze anys semblava ja una matrona. Quan l’avi es va tornar a casar, les dues dones es devien fer molta nosa, però procuraven no posar conflictes a l’home de la casa, que va tenir sempre una sòlida autoritat i, pel que sembla, fruïa de tota la confiança del vell Pujades.
     L’avi Milà era un home fidel que tenia l’amo al corrent de totes les anades i vingudes de la fàbrica, un bon porter, un gos de presa útil que va pagar cara la seva eficiència. La meva mare corria lliurement per tot el clos de la fàbrica. Coneixia bé tots els racons dels jardins i a la cuina la rebien molt bé, i fins amb un cert respecte perquè l’avi tenia aquella estranya autoritat i a més ella tenia un aspecte sa i robust i era llengua llarga i decidida quan l’avi no era al davant. Si els mossos i els criats de la casa intentaven pessigar-la i li deien: «El palpejar no emprenya, noia!», diuen que ella contestava: «Sí, però té un preu».
     El noi Pujades devia tenir llavors disset o divuit anys ben aprofitats. La meva mare en tenia setze. No sé com, però deu ser cert, l’avi Milà els atrapava. La meva mare en sortia amb una bona pallissa i l’obligació de ser obedient si no volia trobar-se al carrer per sempre més. Sembla també que, quan el meu avi els atrapava, la mare ja m’esperava. La van tancar a casa, sense parlar amb ningú, i quan va ser hora, és a dir, quan ja va ser ben visible l’embaràs, van llogar l’habitació a casa la senyora Marina, que ja estava advertida. Em van registrar amb el nom de la meva mare. Mai no he vist la meva fe de baptisme. Probablement em van batejar a Sant Pere de les Puelles, i amb la crema de l’any 9 va desaparèixer tot el registre. L’avi explicaria més tard que el vell Pujades es va portar com un senyor. La senyoria dels vells Pujades va planar damunt meu pel que sembla fins que em vaig esquitllar d’aquell cercle d’influència. Jo no me’n vaig adonar mai. L’única autoritat que hi havia enfront meu era l’avi Milà, i jo no me l’estimava.
     Després he sabut que podia tenir bones raons per no estimar-lo. Era un home vil i va tenir la mort que mereixia. Jo llavors no podia pas saber la seva vilesa, només podia mirar les seves mans peludes com cargolaven els cigarrets, i aquell hàbil girar dels polzes sobre el paper d’una blancor bonica, que s’acabava amb el lliscar reiterat damunt la llengua lluent entre els llavis molsuts. Tots aquests moviments m’atreien i em feien fàstic alhora. Devia tenir un gran sentit familiar, l’avi, i es va preocupar d’aquell parell de dones, mare i filla, que tan malament li van agrair tots els seus desficis.
     No em va fer mai cap carícia. Els seus ulls suaus, com la seva veu, et miraven sempre quan tu no el miraves. Vaig descobrir-ho ben aviat això! Potser hi superposo altres records, però jo diria que és ben bé d’aquell temps que ho recordo. Jo no podia tenir més de cinc anys, perquè va ser al cap de pocs dies d’haver jo complert els cinc anys que vam anar a viure a la porteria. Van posar una cortina que separava l’habitació de l’avi en parts desiguals, i la mare i jo dormíem en un llit arrambat sota la finestra. Després ja no vam fer visita. Ho he de recordar, per tant, d’aquell temps. I és això que recordo: sentia com l'avi em mirava. Sentia com aquella mirada recorria la meva cara, els meus braços, la mà que agafava fort la cullera plena d'arròs amb llet, i llavors, quan jo alçava els ulls del plat per atrapar aquella mirada, aquella mirada ja no hi era, ràpida, àgil, furtiva es posava sobre el canonet de paper que cruixia lleugerament. Es convertia en un joc aquesta persecució de mirades i fins diria que, en algun moment, quan es topaven els ulls en aquell joc, l'avi em mirava seriós i preocupat, com a la defensiva.
     Vull justificar aquests records i la presència d'unes imatges reblades a aquell temps, dient que la intensitat amb què es dibuixen deriva de l'oposició d'aquells dos escenaris, a una banda, al bell mig de la ciutat, el moviment incessant, el tub de crits del celobert, l'escala fosca amb els diversos replans i la gent canviant a cada replà, i el carrer ple de criatures que campaven al seu aire: els petits, fins als límits del carrer de Sant Pere més Alt, al nord, el de Més Baix al sud, i els altres que ja s'aventuraven pels estrets carrerons: Flassaders, Carders, fins a l'amplada del carrer de la Princesa, i encara, si tan atrevits eren, fins a la font de la plaça de Santa Maria del Mar; i a l'altra, a tocar de Sant Andreu, les altes parets de can Pujades, amb la reixa que només s'obria per deixar passar els carros, que deixaven unes roderes profundes en el camí sense empedrat. I al fons, la paret llisa de la gran nau amb les finestres molt altes, d'on sorgia la remor llisa i constant de les plegadores, com un altre silenci. Podies arribar, rodejant la nau, al pati de l'altra banda, i d'allí, per un terraplè d'herba verda, arribaves als darreres d'una gran casa, ampla, com asseguda sobre uns porxos badats. Feia olor de pixum de cavall i de llenya cremada, i a la gran cuina et rebien les olors dels menjars i una llum oliosa i les rialles de les criades i els mossos. A l'entorn de la caseta quadrada de la porteria tot era silenci. La Paula no parlava mai, semblava que no li calia parlar. L'avi solia seure de cara a la finestra i de sobte, sense dir un mot, desapareixia, i tornava a aparèixer sense ni dir «Déu vos guard». El venien a veure uns amics, segons deia, homes més joves que ell. I mentre ells parlaven ell feia: «Mmmmm! Mmmmmm!» i un sorollet amb la boca com si es xuclés un queixal.
     L'avi no duia brusa, com els homes que entraven i sortien per la porta de la banda nord, i els homes que carregaven els carros i feien petar la tralla quan ja havien aconseguit que els cavalls fessin saltar les rodes per damunt la pedra de l'entrada. L'avi portava una bata de color blau marí a sobre d'un gec de llana. Quan feia les sortides ràpides no es treia la bata. Quan se la treia la deixava ben plegada, es raspallava la peça curta i es posava bé la faixa amb un hàbil moviment de colzes.
     Tracto de fer comptes i em penso que jo tenia cinc anys quan ens vam quedar a viure a la porteria. Era per l'abril o maig, a la primavera, és segur. Sembla impossible que tingués records tan clars, i potser tenia set anys, però llavors els comptes no em surten. Perquè la meva mare es va escapar de casa al cap d'un any de ser a can Pujades, i jo encara no anava al col·legi quan la meva mare va saltar per la finestra, amb un farcellet a la mà, que va deixar un moment a l'ampit per saltar millor i va desaparèixer sense dir-me adéu.
     Sigui com sigui enllestiré l'època del carrer de Jaume Giral per no haver-hi de pensar més. Hi dedicaré tot un capítol, sense preocupar-me de la progressió dels anys, ordenant tan bé com pugui tot el que en recordo. Si la memòria fa trampa i refusa les coses doloroses, jo devia ser feliç al carrer de Jaume Giral, al cor del barri de Santa Caterina. On probablement vaig aprendre a viure al carrer i per això mai no m'ha fet por quedar-me sense teulada.


2

De com aprenc a pujar i baixar escales i a conèixer la gent per la cara que em fan. Aprenc també que dono bo de mirar, però no sé encara com utilitzar-ho. Rebo cops i carícies, però no sé encara destriar ben bé les intencions que les menen. Començo a estimar les pedres del carrer i el soroll.

En el meu barri de Santa Caterina el meu coneixement s'estenia, com les muralles d'una ciutat, en cercles concèntrics de creixement.

     Hi havia el primer clos de la cambra, un segon cinturó, que era el pis de la senyora Marina, un tercer molt més ample, ja símptoma d'una certa autonomia, que arribava fins al davant de casa: aquest cercle comprenia el pis, l'escala, la botiga de l'ataconador, la lleteria, el fuster, el carreter, i tres escales més tan enfilades i fosques com la meva. El quart cercle arribava fins al carrer de Sant Pere Més Alt, i va tenir aviat una ampliació amb el mercat. No vaig arribar a aconseguir el cercle de la majoria d'edat que era el carrer de la Princesa i la plaça de Santa Maria. Quan m'hauria tocat aconseguir-ho, ja era fora del carrer.
     La senyora Maria tenia la mà llesta, era allò que en diuen peguissera. Quan menys t'ho esperaves senties una mica d'aire i plaf! la seva mà ampla t'omplia la cara. Altres vegades la seva indignació es realitzava més completa. M'agafava pel coll del vestit, col·locava ben sòlidament tenallat el meu cap entre les seves cames, i em propinava un seguit de cops iguals, rítmics, que devien tenir un límit ja sabut de totes dues, car jo no dubtava mai de quan podria alçar el cap perquè ella m'amollava. No li'n guardava rancor, d'aquests cops, probablement no m'humiliaven. Formava part del meu tracte amb ella, de la nostra vida en comú. La mica de dolor que me'n quedava, una coïssor a les natges i pessigolles al nas dels plors, era com el resultat d'una topada, o escales avall, o sobre les pedrotes del carrer. (...)


3

De com emprenc, amb peu lleuger, l'aspre camí de la mortificació. M'acostumo a nous plaers delicats i difícils, i aprenc a través del fred i de la fam a modelar una cosa que en diuen ànima. Descobreixo que tinc un gran poder, però que no sé encara com utilitzar-lo.

El convent del Bon Consell ja no existeix. Va ser, en acabar-se la nostra guerra, presó de dones. Els diversos edificis rere el clos de les reixes van prendre un aire homogeni, tot plegat prou brut, prou trist, prou empolsat. Era difícil destriar-ne la clara divisió que jo hi havia conegut: el pensionat de pago i el pensionat de les pobres, que algú pagava també. Potser no hi havia tanta diferència com nosaltres, les pobres, imaginàvem. Quan les teníem al davant nostre a l'església, amb uniforme negre —el nostre era ratllat, com les bruses dels adroguers, perquè així la brutor no s'hi coneixia—, ens imaginàvem que elles tenien l'abundància i la calor que desitjaven. Potser tampoc no eren tan envejables (...)


4

M'acostumo a una nova obediència. Els qui vetllen per mi busquen amb delit un lloc on col·locar-me. Troben per fi l'esglaó: no ben bé criada, però de cap manera senyora. Oblido sense esforç el meu camí de perfecció i estimo tendrament, amb un amor trist i compartit per primera vegada. Veig per primer cop amb els meus ulls la sang, la mort, la por.

Ara recordo amb claredat aquells dies del convent, llavors els vaig oblidar. I tan de pressa. Al cap de dotze hores escasses havia estat sempre allí, no me n'havia mogut mai i l'horitzó que veia, la gran casa de pedra i al fons els immensos edificis de les naus eren tot l'horitzó de la meva vida. Havia crescut, deien. I amb l'alimentació que ens servia la Paula: cigrons, mongetes, cansalada i cap i pota, vaig posar pell tibant. I vaig ser altre cop una noia obedient. L'avi estava content de mi.

     No em va renyar quan vaig arribar a casa. Potser tampoc no havia vist mai massa clar quins avantatges podia treure de la meva estada en aquell llunyà convent. No va voler aclarir què havia passat (...)


5

De com la ciutat creix lentament i desmesurada. I els vells carrerons guarden la humitat i les xinxes i una pudor agra de brutícia conservada de segles, mentre en els geomètrics carrers de l'Eixample es consumeix ja una prosperitat no aconseguida. On podem veure com la por pren formes diverses i sorprenents, i es demostra que els amos tenen els obrers que es mereixen. Som al 1913, i Carola Milà fa catorze anys. N'aparenta més perquè és alta, perquè té una expressió dura i trista, perquè el vestit i el pentinat que porta dibuixen una dona madura, definitivament preparada per a la vida.


Venint del saló de Sant Joan (*), amunt, seguint el que ara és passeig, que no era passeig sinó una immensa llera, i tombant a la dreta abans d'arribar a les primeres cases de Gràcia, podies veure la massa terrosa de can Pujades. Passant a prop d'unes fileres d'arbres que dibuixaven hipotètics carrers, descobries l'alta muralla de pedra, delimitada per vidrets de colors que lluïen al sol, com una fortalesa lletja i vella. Semblava més a prop del que no era perquè no hi havia res que marqués fites a la mirada (...).

(*) El Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys) es va concebre com un espai de recepció ("Saló") que s'estenia des de l'Arc del Triomf fins a l'accés al Parc de la Ciutadella, des del carrer Pujades. Va ser la porta i avinguda d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. En els dos extrems d'aquest passeig, al costat de l'arc de Triomf i davant de l'entrada al Parc hi van haver emplaçades entre 1880 i 1937 un total de vuit escultures (quatre a cada extrem) de diversos prohoms catalans destacats en la història del nostre país. Actualment només queden les del pintor Antoni de Viladomat i de l'almirall Roger de Llúria.


6

Hi serà contat com aconseguia introduir-me a una nova classe. Com m'adaptaria, amb un mimetisme perfecte de llenguatge i gest. Rebo de nou l'aigua del baptisme i començo a comprendre la qualitat que encomana el diner. Canvio de nom i construeixo la meva pròpia història d'acord amb el nou paper que m'és confiat. Sé fins a quin punt és un plaer sentir-se justa entre els justos. La meva veu recobra la seva antiga màgia i aprenc a parlar, vull dir que descobreixo en mi el do de l'oratòria. I per primera vegada sé que l'amor pot ser humiliant i dolorós com una malaltia.


Vaig dir moltes mentides. M'agradaria poder recordar-les totes i, sobretot, reconstruir com se'm van anar acudint amb la rapidesa d'un gest de defensa. Probablement vaig mentir com qui alça el braç per evitar una plantofada. La primera mentida que vaig dir va ser el meu nom. No volia de cap manera que algú pogués retrobar el camí de casa. La senyora Reinal seia al costat del llit i tota inclinada endavant em parlava sense alçar la veu. Sempre parlava sense alçar la veu, ho vaig descobrir després, i així tenia una veu prima i ben timbrada.
     —Estimada criatura, encara no sé com te dius,
     —Carmina —vaig dir—, Carmina Torres.
     Potser una de les meves companyes del Bon Consell es deia així, no podria jurar-ho. Vaig dir-ho sense titubejar, com es fa, sense pensar-s'hi gaire, la resposta adequada.
     —No hauríem d'avisar algú de casa teva? —va seguir la senyora Reinal.
     —No tinc ningú —vaig contestar. I vaig girar el cap per amagar unes grosses llàgrimes. Ploraria abundantment durant aquell període i em seria fàcil plorar i agradable.
     —Ningú et dirà que te'n vagis, Carmina, però —va insistir la senyora Reinal—algú hi deu haver a casa teva que es preocupava per tu.
     —No tinc casa, senyora.
     Vaig construir la història amb facilitat i coherència, amb elements a l'abast d'una veracitat gens comprovable. Vaig descriure amb minuciuositat una barraca al barri de Pekín (...) 



7

La tuberculosi, la mentida, l'excés de roba i la por dominen el món on visc. La guerra gran, la guerra bonica desvetlla rivalitats, baralles de saló, desafiaments de cap a cap de taula. Maria es mor durant tot l'any, lentament, injustament, i jo em sento morir amb ella.


He intentat ordenar aquest capítol, però no ho aconsegueixo. Si procuro construir un canemàs cronològic encara se'm fa més difícil. Hi ha una data que recordo d'una manera especial i em serveix per a referir-hi totes les altres. El dia 13 de març de 1919 jo havia abandonat ja la bonica casa del Portal de l'Àngel i no veuria mai més la senyora Reinal. 
     El dia 13 de març jo seia en una de les tauletes que hi havia en els pòrtics d'en Xifré. Era un matí d'hivern clar, feia un sol tebi i jo sucava melindros en una xocolata fumejant. Era lliure durant unes hores, perquè la senyora Rosita m'havia deixat sortir amb un client dels bons, i el client se n'havia d'anar a Madrid amb el ràpid del matí. La senyora Rosita no es preocuparia de mi fins ben entrat el vespre.
     El cambrer es va acostar, acompanyat d'un home alt, ros, amb uns aires d'esplèndida noblesa (...)


8

Em poso a servir. La vida íntima de la família Sala ocupa totes les hores del meu dia i algunes de la nit. Surto els dijous a ballar i a «La Mariposa», mentre l'orquestra toca un foxtrot, l'Eugènia em dona consells profitosos. Ella em fa comprendre que els diners s'han de guanyar de pressa. Em presenta l'amic del seu amic i fem fira. No passa gaire temps que en Xesc de l'Oli em troba col·locació a casa de la senyora Rosita. Entro amb bon peu i aviat ocupo l'habitació més bona de la casa.


L'Anita tenia raó. Per primera vegada la sentia parlar amb la seva pròpia veu, posant, a la frase, uns accents que mai no li havia sentit. Una vella moralitat de la més pura ortodòxia aflorava als llavis de l'Anita: «Els amos són els amos, i els criats són els criats». Jo havia entrat per la porta falsa. I no m'havia revestit de l'uniforme, però ningú havia oblidat qui era jo. M'havia assegut a taula amb els amos i havia fruït la rara intimitat dels bufons. Si m'aturava a pensar, podia descobrir que ni la rancuniosa dignitat dels criats no em quedava. Ara, al cap de cinc anys, no tenia ni un cèntim meu i en canvi l'Anita havia pogut estalviar tres mil pessetes de sous i cises. L'Anita creixia tot parlant, mentre jo adquiria dimensions normals als seus ulls, i cada consell que em donava era un insult d'una finesa inimitable. (...)


9

L'Esteve Plans és un bon mestre. Al seu costat aprenc a perfumar-me i a menjar bé. Aviat m'adono que he arribat al límit de la meva ascensió i que si vull seguir pujant he de jugar fort. És una jugada senzilla: tot a un sol número. I guanyo.


Vaig tardar a comprendre que l'Esteve Plans tenia els seus projectes fets i ben meditats. Val a dir que en aquells primers temps de solitud no me'n vaig preocupar gaire. Anava descobrint la meravella de disposar de totes les hores del dia, de decidir les pauses, les hores dels àpats, les sortides, dins el lapse de temps buit que l'Esteve em concedia.
     L'Esteve havia decorat el pis al seu gust i a mi m'agradava. Em va ser fàcil ficar-me dins d'aquell gust segur, sense estridències, còmode i car. El servei era exemplar, la Joana era malcarada i eficient, la cambrereta era amable i mala pècora. No vaig tenir mai el cotxe a la meva disposició, m'enviava el xofer amb una petita nota on m'explicava què m'havia de posar i a on m'havia de conduir. L'Esteve donava per suposat que quan ell no hi era els meus moviments s'havien de limitar al clos del barri, i així era. (...) 


10

El dia 30 d'agost de 1925 neix la meva filla. Li poso de nom Rosa perquè és la santa del dia i perquè m'agrada. Quan penso en aquell llarg estiu solitari, en l'espera de la seva naixença, em vénen a la memòria tot de calamitats, l'una darrera l'altra, com si s'haguessin anat succeint en aquell temps mort: el gran foc del Teatre Principal, el descarrilament del tren de Les Planes, el crim del carrer d'Escudellers. Em sap greu escriure aquest capítol, aquesta és la veritat, perquè sembla una venjança, i no ho és.

Potser no he sabut mai ben bé com era l'Esteve Plans. Quan tens molt a prop una persona durant tants anys se t'esborra la imatge per culpa de la proximitat. El mal que et pot fer és un mal que tu portes a dintre, i l'altre potser no hi té art ni part.
     Però aleshores vaig descobrir que malgrat l'enorme distància que ens separava, en un camp ben concret les nostres forces s'igualaven: ell era gelós i jo no l'estimava gens. En les nostres baralles, sovint orquestrades amb trencadissa, jo mai no perdia el conrol; una vegada vaig perdre dues dents que ara porto postisses. Veure'l sofrir no em commovia gens. Tampoc no m'agradava.
     L'Esteve va aconseguir aquella matinada que li prometés presentar-li el doctor Subietas. Les informacions de les dones de la casa li havien fet imaginar unes relacions amoroses que tenien com a lloc de cita la taverna. Anys i anys de convivència no van modificar mai el convenciment de l'Esteve: (...)


11

Els anys passen sense deixar rastre. No cal dubtar de res, no cal témer res, el temps esdevé immòbil. La meva filla creix i esdevé cada dia més bonica. En tenen cura: una nurse alemanya, una institutriu castellana, una cambrera andalusa i la pobra Joana, que amb prou feines s'hi pot acostar. Jo la veig poc, perquè estic molt ocupada. Li diem Rosy perquè tota la família considera que Rosa és un nom molt lleig.

La dificultat més grossa que vaig trobar quan vaig entrar a formar part de la família Plans va ser aprendre'm qui era cada un dels seus membres, i la importància que tenia dins l'estructura familiar. No era fàcil, no solament perquè eren molts, sinó perquè la proximitat no sols depenia del vincle sanguini sinó de la participació en les diverses anònimes Plans. Arribar a comprendre per què l'Helena Darnius, la dona d'en Miquel Isern Solsona, cosí segon de l'Esteve, era més important i més respectada que la Roser, la germana de l'Estreve, era difícil d'escatir a simple vista.
     A casa l'àvia hi havia un àlbum familiar i a mi m'agradava mirar-lo. I m'agradava imaginar-me, seguint la pauta marcada per les posades de llarg i les bodes, un àlbum meu, en el qual hi hauria la meva mare, l'àvia fugitiva també i l'avi Milà i la Paula. La resta l'hauria d'inventar. Hi hauria de tot: pagesos sense terra, servents rebels sacrificats, i gent que havia après a obeir i a estafar per sobreviure.
     Per orientar-me en aquell laberint de cares i noms, només podia fer servir la memòria (...)


12

On contaré com l'atzar va fer que em quedés sola a Barcelona. I l'atzar també va posar al meu davant l'home més bo que he conegut sobre la terra. El més bo, el més noble, el més valent. El més temerari també, per això la seva vida va ser tan breu. L'atzar també me'l robava i em deixava presa d'una soledat esfereïdora. Donaria tots els anys de la meva vida pels dos anys escassos que vaig viure amb ell.

Benito Garrido era més jove que jo. Jo tenia llavors trenta-cinc anys, pel desembre en faria trenta-sis i havia decidit, de feia temps, que ja era una vella. Ell en tenia vint-i-quatre i la seva joventut resplendia com un gran foc. Quan m'arraulia al seu pit llis, dur, sòlid i li deia «Tinc més anys que tu, molts més anys que tu», em contestava: «Tens centenars d'anys més que jo. Ets filla dels amos tu, encara que no vulguis. I saps pensar i ensabonar-te amb sabons d'olor i la teva pell i el teu caminar i les paraules que dius tenen segles».
     I jo li hauria pogut contestar que mai no sabríem quines forces antigues ens havien fet iguals. I que potser ell era fill d'un duc i n'havia heretat l'esperit generós i d'aventura i aquella mirada que aturava l'escamot armat, sense que li calgués treure's la pistola del cinturó. Havia nascut a la Maternitat. Havia viscut a l'Hospici fins als catorze anys. Havia après l'ofici de linotipista i havia continuat treballant a la impremta del carrer de Valldonzella (*). Un dia s'havia cansat del mestre impressor, que era un home insuportable, que tot el dia (...)

(*) Es refereix a la impremta de la Casa de caritat, allà on avui hi ha el MACBA, el CCCB i la Diputació de Barcelona. La Casa de Caritat acollia durant els segles XIX i bona part del XX persones amb alguna discapacitat o de famílies sense recursos, així com homes i dones grans que es trobaven desvalguts, La seva impremta-escola va ser, molt sovint, la principal empresa editora de la ciutat.

13

On s'explica la vida de Carola durant els anys que ella anomenaria els anys de la por. S'hi explica la tornada a Barcelona, l'espera inútil i per fi l'acceptació de la derrota, amb la humiliació i el menyspreu de si mateixa. Carola preferiria no parlar d'aquests anys i per això en parlarà en tercera persona. Perquè no és ben bé ella qui va suportar tot això. És l'única defensa que li queda.

Esteve Plans va obrir la porta de la casa, més ben dit, va empènyer la porta, que era oberta, i va entrar. De totes les coses que esperava trobar aquesta és la que menys hauria pogut preveure: estibes de flassades, estibes de llits, estibes de cadires, un estrany ordre que indicava que tot estava preparat per carregar-ho en camions, però que els camions no havien arribat.
     Va travessar la casa i va arribar al jardí, es va asseure a la barana del brollador, sec i ple de fullaraca. Es va quedar contemplant la casa i pensant que potser la solució més sensata era vendre-la i no haver de fer l'esforç de reproduir l'antic ordre. Es va quedar molta estona quiet, encongit, sota el sol blanc de febrer. Se sentia refredat i el reuma, que se li havia desvetllat aquell hivern (...)


14

On s'explica que la Rossy fa divuit anys i la posen de llarg, i com Rossy es nega a acceptar les proposicions matrimonials de Bertold Heilbrun. De com Bertold Heilbrun és cridat a files. I com Rossy s'enamora i es disposa a casar-se contra la voluntat del seu pare. I com Carola va anar arribant lentament a la insensibilitati a la indiferència. De com intenta fugir, però la retornen a la vida.

Passat el primer dolor, el petit i concret dolor de veure que jo no podia dir res per convèncer Rossy, encara que només fos convèncer-la que no li volia mal i a partir d'aquest punt establir una aliança com abans, tot just feia tres anys, havíem estat aliades, passat el primer dolor, dic, vaig trobar-me meravellada. Aquella noia, aquella dona, era la meva filla, meva i de l'Esteve.
     Ja sé què m'hauria dit en Benito:
     —Per què us entesteu a posar davant o darrere de la paraula que serveix per assenyalar una cosa l'adjectiu meu?: el meu home, la meva filla, el meu amic, el meu amor... A partir d'aquest moment tot es converteix en un embolica-que-fa-fort, perquè totes aquestes coses no són de ningú, (...)


15

On conto el meu retorn a la vida i de com faig pell nova. Surto a la carretera i me'n vaig. A París l'any 1951 em disfresso d'hongaresa i descobreixo la primavera del nord, la dolcesa de la cambra encatifada amb l'estufa que crepita. La immensa llibertat de no ser ningú, de ser jo, la Judith Nagy, la mestressa d'un restaurant car, que es posa de moda. Em deixo guanyar per la tendresa, però serà per última vegada.

El dia 22 de setembre de 1951, a les quatre de la tarda, l'Esteve, la Rossy, el seu marit, la Matilde Rotllan, l'Arnau, en Gigi, la seva promesa i jo sèiem al jardí de la casa de Roses. L'Esteve l'havia llogada dos anys abans i havia acabat per comprar-la. El motiu de la compra i del trasllat del nostre estiueig era l'enamorament de l'Esteve. L'objecte del seu amor era la viuda del pintor Subirana, qe vivia tot l'any a Roses, amb  la seva filla, una noieta que devia tenir llavors deu anys.
     L'Esteve havia adquirit un aspecte més segur amb els anys. La mica de greix que havia adquirit, la calba rodona i blanca, la foscor de les ulleres li havien anat dibuixant un posat un si és no és agressiu, una actitud mofeta i suficient. (...)




Més informació
Ibarz, Mercè. La ciutat i les dones. Aquí.

I aquí també.
I de Montserrat Palau a Serra d'Or, el 2012, vint-i-cinc anys després de la seva mort.

I un treball de recerca publicat per la URV
I de Núvol, resistència cultural i compromís antifranquista

els primers nou capítols fan 200 pp, els 6 darrers passen amb 100;  partir del 10 accelera.


Transcripció d'Evelin Olona

LA NOVEL·LA: FELIÇMENT JO, SÓC UNA DONA

Quan es va publicar Feliçment, jo sóc una dona (1969), l’autora ja no era una desconeguda per al públic català: havia publicat deu novel·les, dos llibres de contes, dues obres de teatre i un grapat d’assaigs. Capmany havia començat el seu camí en la narrativa gairebé sense models vàlids, perquè la novel·la catalana d’inicis de postguerra es recupera lentament després de la deserció del gènere que havien protagonitzat els noucentistes, i del tall brutal que implica la guerra per als autors dels anys vint i trenta, els únics que havien fet propostes en ferm per a la novel·la catalana, entre els més destacats, Miquel Llor, i Carles Soldevila.
    Molts dels novel·listes de just abans de la guerra desapareixen en els camins de l’exili, altres són vetats pel règim, i altres es recuperen lentament, com va ser el cas de Sebastià Joan Arbó (1902-1984), Aurora Bertrana (1892-1974) i Mercè Rodoreda (1908-1983), que aconseguiran reprendre la seva carrera després de la guerra.
    De la generació de postguerra, Pedrolo no publica la primera novel·la fins a l’any 1949, i fa una carrera en paral·lel amb Capmany, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Espinàs i Joan Perucho, que comencen a publicar també als anys cinquanta. Pel que fa les dones, Cèlia Suñol és autora d’una única novel·la, Primera Part (1984). Els autors més prolífics d’aquests anys són, amb diferència, Maria Aurèlia Capmany i Manuel de Pedrolo.
    Les traduccions de narrativa estrangera al català continuen superant la producció pròpia, i esdevenen així models alternatius per als novel·listes catalans de la postguerra. Com a lectora exigent, Capmany també cerca els seus models entre els grans escriptors en llengua francesa i anglesa: Protus, Joyce, Woolf, Faulkner, Camus i Sartre són els seus preferits.
    Cap a la meitat dels seixanta el panorama és més esperançador, perquè la censura ja permet l’edició en català. Malgrat les restriccions, s’editen algunes novel·les importants de la literatura catalana. Rodoreda publica les seves novel·les més celebrades, La plaça del diamant (1962) i El carrer de les Camèlies (1966); i Llorenç Villalonga publica Bearn o la sala de les nines (1961). Dels autors de postguerra destaquen Cendra per Martina (1965), de Pedrolo, i també Un lloc entre els morts (1967, Premi Sant Jordi 1968), considerada la millor novel·la de la producció de Capmany.
    Maria Aurèlia Capmany està, doncs, en un moment creatiu ambiciós. Alhora viu amb intensitat els esdeveniments del carrer, les lluites estudiantils pels drets democràtics i les lluites dels treballadors. Aquesta amalgama es reflectirà en Feliçment, jo sóc una dona. En aquest mateix sentit és també una novel·la que marca un punt d’inflexió en l’obra literària de Capmany, perquè l’autora se sent més segura i es deixa veure cada vegada més darrere dels seus textos. És en aquesta novel·la que Capmany mostra obertament la seva preocupació per la situació de la dona, alhora que mira de plasmar la societat tal com la veu, i amb especial atenció als conflictes sociopolítics.