Jacint Verdaguer, Plus Ultra (1903)

PLUS ULTRA

                                  Estello, fai-te clara,
                                  car cerque moun camin.

Allà dellà de l’espai

he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
—Estrelleta —jo li he dit—,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
—No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus

quan Jehovà s’hi passeja.

Inclòs al llibre Al cel, editat pòstumament el 1903.

Recitatiu d'Enric Casasses amb música de Pascal Comelade, La manera més salvatge, aquí.
Si en voleu saber més, aquí.

Jacint Verdaguer, Sum vermis (1896)

Verdaguer va publicar Flors del Calvari. Llibre de consols el 1896, en plena crisi personal, com a resultat poètic d'un profund trasbals interior. El recull aplegava composicions escrites, majoritàriament, durant els dos anys anteriors. Algunes flors, en efecte, es poden llegir com a correlat poètic dels virulents articles "en defensa pròpia" apareguts a la premsa barcelonina pocs mesos abans. Si Baudelaire, autor de Les fleurs du mal, es debatia entre el spleen i l'idéal, a les Flors del Calvari Verdaguer es mostra esqueixat per l'atracció del cant i la dolorosa realitat del seu calvari personal. En tots dos florilegis, tanmateix, s'hi pot percebre una mateixa interrogació romàntica sobre el sentit de la poesia i la funció del poeta.
(Extret de l'edició de Ed. Columna, a cura de Narcís Garolera, Barcelona, 1995)

El títol del poema fa referència al salm 22, de David: Sum vermis et non homo (Sóc un cuc i no un home). Joan Vilamala, a la seva Antologia. Jacint Verdaguer (Barcanova, 1997) ens recorda que es tracta d'un salm que la litúrgia catòlica recita per Setmana Santa "al·ludint als sofriments de Crist a la creu". Verdaguer, a imitació de Crist, també percep que la mort l'acosta a Déu i que l'allibera, ell que no és sinó un cuc. Aquesta mort que ens estalvia més dolors i fatigues -més calúmnies, més sofrences en el seu cas… 

Sigui com sigui, i atesa la tortuositat de les metàfores, avui rellegint aquest Sum vermis se'ns fa inevitable pensar en l'estètica sadomasoquista i les relacions d'erotisme basades en la dominació i submissió, en un text que supera tots els llindars de l'ensopida poesia amorosa pròpia de la Renaixença catalana.

SUM VERMIS

Non vivificatur nisi prius moriatur     

    1a Cor., 15, 36   
     (No s'arriba a la vida si abans no es mor) Sant Pau, als Corintis

E carcere ad aethere.
Dant vincula pennas
      (De la presó al cel.
       Les cadenes donen ales)


Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l'escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre:
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus: com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meus voltants tos llots apila,
misèria, vine'm a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d'avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore'l lo fossar, torne a la cendra
d'on ha sortit, sum vermis et non homo
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.

Flors del Calvari. 1896

Jacint Verdaguer, L'emigrant (Pàtria, 1888)

L'emigrant és una obra coral amb text de Jacint Verdaguer i música d'Amadeu Vives. Dedicada a l'Orfeó Català i estrenada per aquest mateix orfeó el 8 d'abril de 1894, s'ha convertit amb el temps en un cant patriòtic nostàlgic, especialment per als exiliats, que si bé és representatiu de la catalanitat, en el fons canta l'enyor de qualsevol pàtria. L'emigrant, en una consulta popular coordinada per la revista musical Enderrock amb l'objectiu de saber quines són les cançons que ens representen millor com a país i ens projecten al món, formà part de les 10 primeres escollides, al costat de l'Estaca, El cant dels ocells, Boig per tu o La santa espina.

     Dolça Catalunya,
     pàtria del meu cor,
     quan de tu s’allunya
     d’enyorança es mor.


                           I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
     blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
     per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
     cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
     adéu-siau!

                           II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
     ton cel daurat?
Mes ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
     bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
     ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
     que et posà Déu.

                          III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
     no us veuré més!
Oh!, si al fossar on jau ma dolça mare,
     jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra
     que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
     que hi vull morir!

Jacint Verdaguer, Els dos campanars, Epíleg a "Canigó" (1885) (Ant 13)

Doncs , ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs què n’heu fet, o valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D’Ursèol a on és lo Dormitori?
La cel·la abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s’esmorteïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants, d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

–Campanes ja no tinc, –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh! Qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar,
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu que vius més avall, no els veus tornar?

–No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada;
mes ai! la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

–Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai! sense esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

–Caurem plegats, –lo de Cuixà contesta–.
Jo altre cloquer tenia al meu costat:
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, tenia nou cents anys de vida,
mes, nou Matussalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadàver gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajeure’m també: d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai! qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí–.

Així un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Jacint VERDAGUER , Canigó (1885)

La il·lustració, de Junceda, per a la singular edició de Canigó de 1945, només tolerada per la censura franquista amb ortografia pre-fabriana.

Jacint Verdaguer, Vora la mar (1883) (Ant. 14)

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig;

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digau-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

                      

                            Caldetes, 10 de gener 1883

Publicat dins Flors del Calvari (1895)

Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni (1880)

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
pujà al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l'estàtua!
Pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa,
l'estimada del seu cor!

Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vergers i flors,
en sos aplecs l'alegria,
en ses famílies l'amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports,
naus de pau i naus de guerra,
frisoses de prendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l'estrella besa son front
sota un cel d'ales immenses
que és son reial pavelló. 
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s'escorren
rieres i rierons,
com per un camp d'esmaragdes
anguiles de plata i or.

Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besós,
que coneix per les arbredes
com les roses per l'olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que, abeurant-s'hi a la vesprada,
hi esperen la llum del jorn. 

Llena li parla de Lleida,
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
Puigmal de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors:
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Rosselló; 
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d'or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.

Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor;
«Què puc fer per ma estimada?»,
va dient tot amorós.
«Si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo».
«No vol del cel una estrella»,
una veu dolça respon,
«la més bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l'una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l'altra nedant entre els cignes
prop d'on volava el voltor».
Ell gira els ulls a Mallorca,
l'obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d'un raig de sol;
a València no l'obira,
mes obira sos turons,
que de l'hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n'arrenca de l'espasa,
i aixeca sa veu de tro:
«Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls».
Si l'obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d'Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.

Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l'ermita més alta
té la Verge un altar d'or,
no hi ha ningú a la capella
i ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
«A rescatar les captives,
Maria, guiau-me vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
'vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!».

                       Pàtria (1888)

Llena: municipi del Solsonès situat als vessant de la serra de Llena, que separa les conques del Segre i del Cardener.
Albiol: municipi del Baix Camp, situat als límits del camp de Tarragona i de les muntanyes de Prades.

Albera: serra que s'estén entre l'Alt Empordà i el Rosselló i Vallespir.
messes: sembrats de plantes segadores.

Aquest poema, guardonat el 1880, primer formà part de La llegenda de Montserrat (1880), fou inclòs a Pàtria (1888) tal com recull aquest apunt, i finalment va passar a Montserrat amb algunes variacions.
Extret de l'Antologia poètica Jacint Verdaguer. Edició a cura de Joan Vilamala, Hermes editora general, Barcelona 1999.

Jacint Verdaguer, Virolai (1880)

Himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, la lletra del Virolai fou composta per Mn. Jacint Verdaguer i publicada en el programa del certamen artístic i musical celebrat amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, el 1880. En el mateix programa es convocava un premi a la millor melodia que s'hi adaptés. D'entre una setantena de composicions, va guanyar la proposta de Josep Rodoreda.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegin!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sient per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Verdaguer, entra la lira i el calze

Fragments de l'article d'Ignasi Aragay publicat al diari Ara, el 14 de maig de 2016, en motiu de la biografia de Jacint Verdaguer publicada per Quaderns Crema, el passat mes d'abril, a càrrec de Marta Pessarrodona i Narcís Garolera.

Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) és poeta, narradora, assagista i traductora. És autora de la biografia Mercè Rodoreda i el seu temps (2005) i de Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (2013).

Narcís Garolera (Vic, 1949) és doctor en filologia catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. S’ha especialitzat en l’obra de Jacint Verdaguer, sobre el qual ha publicat nombrosos estudis.

Mossèn Cinto, 

entre la lira i el calze (exorcista)

Jacint Verdaguer és el gran autor de la Renaixença. Què haurien estat les lletres catalanes sense L’Atlàntida, Canigó o el Virolai? Com a poeta romàntic, la seva vida va ser convulsa, amb una lluita interna i externa entre les seves dues vocacions, la literària i la religiosa. És aquesta tensió vital, creuada amb el seguiment de la seva obra poètica, la que com no podia ser d’una altra manera marca el ritme de la biografia que li han dedicat Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, publicada per Quaderns Crema. 

(…)

Verdaguer, sens dubte, és un personatge de novel·la: un capellà indomable pels seus jerarques religiosos, un catòlic ortodox que es desvia apassionadament pel camí dels exorcismes, un esperit lliure i torturat que es rebel·la contra els seus poderosos mecenes, un fill de la tradició que innova literàriament des de l'arrel popular, un home conservador que acaba perseguit pels seus i convertit en símbol de les masses desheretades, i defensat per la premsa progressista. La seva prematura mort, envoltada d'intrigues, i el seu multitudinari enterrament (es parla de 200.000 assistents en una Barcelona de poc més de mig milió de persones) són el colofó d'una vida convulsa entre el calze i la lira, com remarquen els autors.

Menys el sexe, que se suposa que devia sublimar amb la immensa pulsió poètica i l'atracció fatal cap als exorcismes, en la seva biografia hi són els altres dos grans ingredients clàssics: els diners (en el seu cas, manca de diners: sempre endeutat i a punt de ser desnonat) i el poder (en el seu cas, també manca de poder, sempre enfrontant-s'hi). De nou com a romàntic, Verdaguer és un caràcter individual i individualista, és l'artista contra el món, amb l'única força de la seva creativitat i el seu esperit elevat, i llastat per un cos malaltís.

Aproximar-se a Verdaguer a través de la seva vida, a través d'aquesta renovada biografia, és una manera excel·lent de connectar amb un autor cabdal, fundacional. Qualsevol lector català amb unes mínimes pretensions de comprensió de la pròpia cultura se l'hauria de fer seu, aquest llibre, una invitació a repensar una figura poèticament immensa i humanament tràgica, un home que, a través de la seva genialitat ingènua, ens desperta una inevitable tendresa.

Jacint Verdaguer