I. QUÉ DIUEN, LOS DE BARCELONA?
Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri. En fi. Engrapo els poms de dàlies del seient de l'acompanyant i els ajec al capot. L'abric me'l poso fent un bot i m'embolico amb dues voltes de mocador. No em pensava pas que faria tant de fred.
Del cap del camí m'arriba una xerrera de dones, ofegada tot seguit pel petarram inconfusible del tractor de l'agutzil, que em surt del revolt aixecant la polseguerada d'un genet de l'apocalipsi.
—Ep, qué diuen los de Barcelona?
—Que fa nosa, el cotxe, aquí?
—Quina nosa vols que faigui, dona, si hi ha puesto de sobres!
Esclar que hi ha lloc de sobres, quines coses, això no és la zona blava. Aquí tothom aparca on vol, per ara i tant. Per això al poble tothom va amb el cotxe al cul, perquè encara no hi han arribat els sistemes que te'l fan avorrir.
Mira, avui siràs la primera, riu el Domingo, fent girar la clau amb un grinyol.
Mira, avui siràs la primera, riu el Domingo, fent girar la clau amb un grinyol.
—Que te hi has d'estar molts dies?
—No, només pel pont.
—Ahir va fer una ventada de por, no sé com estarà, tot això.
En efecte, el nínxol té un dit de pols. Els racons acumulen triangles menuts de terra compacta, però ni més ni menys que l'any passat, i que l'anterior. Tres un clínex de la bossa i el passo amb dos dits pel solc de les lletres que diuen el nom de ma mare, unes lletres de pal que regalimen granetrs de sorra minúculs , penso, com de platja.
(...)
II. I A PARTIR D'ARA, JA NO HI SERÀS MÉS
Papa, el Blai i jo ens separem. Papa, que ja no estic amb el Blai. Papa, el Blai m'ha deixat. Papa, el Blai i jo ja no estem junts. Papa, el Blai i jo no ens enteníem, i ho hem deixat córrer. O potser: Papa, que el Blai i jo ens hem donat un temps, per pensar.
Ficada en les meues cabòries, deixo el cotxe al camí de Baix, el cinturó de ronda pedregós que delimita la perifèria del poble i que abasteix de pols el garaig de casa. Mentre em poso l'abric distingeixo allà a l'Estop la silueta d'unes dones que em sonen, entre les quals hi ha les germanes de cal Masot. Els alço el braç i elles em corresponen, Déu, déu. Va, fait un altre intent: trec el mòbil de la bossa i, txan, confirmo de nou que la meua companyia para molt lluny del poble L'apago: a la merda tot. Les dones encara em segueixen els moviments, girades com xemeneies gaudinianes. Pels poms que porten deuen anar camí del cementiri. Potser esperen que hi vagi, com que amb les Masotes som mig família... Però qui no és mig família, al poble? Ara veig que es decideixen a reprendre el pas, i segurament derivaran la conversa cap a les notícies fresques. Èlia, Èlia,em sembla deduir que sento, amb la «e» i la «a» ben obertes, iguals. Sí, sí, sóc l'Èlia, remugo de pensament, qui més podria ser? Que cal Pedró encara és casa meua, recony.
(...)
Passat el dia de l'enterro de la mare, la tieta ens va agafar a les dues i ens va dir: Mireu, jo no us faré el paper de mare perqué ni en sóc, ni en sé, i de mare ja ni teniu una i és al cel; poro que sapigueu que jo us estimo i us estimaré sempre, més que a dingú del món, i si és per jo, va prometre, faré tot lo bé que pugui perqué mai no us falti de re. Des que va morir la mare, doncs, la tieta ens ha fet de tieta, i també d'oncle. Perquè la seua energia val per dos, a la casa i al defora, igual que la padrina, i segurament igual que la padrina de la padrina.
(...)
D'aquells llibres no en tenim cap, perquè (la mare) els demanava a les mestres. Té, torna-l'hi a la Maria Teresa, li deia a ma germana, i no et descuidis de di-li que gràcies. Quin és?, li preguntava jo sempre a la Joana, camí de col·legi, i ella n'adaptava els títols per fer-me riure: Madame de Bovera, Cinco horas en el armario, La plaça del Salfumant, i també se n'inventava l'argument: Madame de Bovera va d'una senyora de Bovera que tenie un puticlub, i jo: Qué és un puticlub? I ella vinga riure. Alguns llibres, la mare els rellegia al cap d'un temps: La plaça del Salfumant li vam tornar a la mestra tres vegades.
(...)
L'enterrament de ma mare va ser de les grans ocasions, perquè tenia el valor afegit que, al poble, les dones no es moren d'aquesta manera. Al poble, fora d'hores, només es moren els hòmens. Cauen pels barrancs, xafen el cotxe, s'estimben amb la moto, tomben el tractor. Però les nostres dones no. Altra feina tenen. Sobretot, com havia teoritzat algun cop la Joana, la d'aguantar tots els anys que calguin per poder cuidar-se dels seus vells. I dels vells i les velles que hereten dels seus hòmens, podria haver-hi afegit jo, però encara em faltaven molts anys per ser tan espavilada com ella. Les dones viuen, reviuen i sobreviuen, aquest sembla el seu destí. Les lleis naturals del poble ja s'encarreguen d'aquestes coses, però ma mare, ves per on, al volant d'un Seat Ritmo, camí de Móra, se les va saltar totes de pet.
III. COM POT SER, QUE NO US AGRADI LA MADONNA?
Tieta, no li diguis res al papa, de moment, però el Blai i jo hem partit peres. Tieta, no li diguis al papa, però el Blai m'ha dit que ja no m'estima. Bé, que creu que ja no m'estima com abans. Bé, que estimar-me, sí que m'estima, però no de la mateixa manera que jo creia que m'estimava. O de la mateixa manera que me l'estimo jo. O de la mateixa manera que se suposa que m'hauria d'estimar. O...
—Tieta?
—Passa, passa, filla, sóc a la cunya!
Me la trobo mig arrupida escapçant bajoques en un ribell i encara fa el mig gest d'aixecar-se de la cadira: Èlia, xiqueta, mira com estic!
