Jonathan Littell, Les benignes (2007), fragment inicial

                      
                             T O C C A T A



Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m'he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. I després passa el temps, la nimfosi no arriba, constatem afligits que ens quedem en larva, ¿i què fer? El suïcidi, és clar, sempre és una opció. Però, francament, el suïcidi no em tempta gaire. Hi he pensat moltes vegades, no cal dir-ho; i si hi hagués de recórrer, vet aquí com ho faria: em posaria una granada arran del cor i marxaria enmig d’un gran esclat de joia. Una petita granada rodona de la qual trauria amb delicadesa el fiador abans de deixar anar l’espoleta, tot somrient davant el sorollet metàl·lic del ressort, l’última cosa que sentiria, a part dels batecs del meu cor a les orelles. I després, per fi, la felicitat, o si més no la pau, i les parets del meu despatx decorades amb pelleringues. Ja se n'encarregarien les dones de la neteja, que per això cobren; pitjor per a elles. Però, com ja he dit, el suïcidi no em tempta. No sé per què, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que em fa dir que al capdavall no som aquí per divertir-nos. ¿Per què hi som, doncs? No en tinc ni idea; per durar, segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n'és una de tan bona com qualsevol altra. I no és que tingui tantes hores per perdre, jo; sóc un home ocupat; tinc allò que se’n diu una família, un treball, unes responsabilitats, i tot això roba temps, i no en deixa gaire per explicar els records. I de records en tinc, i una quantitat considerable, a més. Sóc una veritable fàbrica de records. Em passaria la vida manufacturant records, per bé que ara pel que em paguen és per manufacturar randa. De fet, m'hauria pogut estar d'escriure. Al cap i a la fi, no és pas una obligació. Després de la guerra, vaig ser un home discret; gràcies a Deu, mai no he tingut necessitat, com alguns dels meus antics col·legues, d'escriure les meves Memòries a tall de justificació, perquè no tinc res a justificar, ni amb un propòsit lucratiu, perquè ja em guanyo prou bé la vida. Una vegada que vaig anar a Alemanya en viatge de negocis, estava parlant amb el director d'una important empresa de llenceria, a qui volia vendre randa. Li havia estat recomanat per antics amics; d'aquesta manera, sense haver de fer preguntes, tots dos sabíem a què atenir-nos, l'un amb l'altre. Després de l'entrevista, que s'havia desplegat de manera ben satisfactòria, es va aixecar per agafar un llibre de la seva biblioteca i me'l va regalar. Es tractava de les memòries pòstumes de Hans Frank, el General-Governador de Polònia; es titulava Davant el cadafal. «Vaig rebre una carta de la seva vídua», em va explicar el meu interlocutor  (…)


LITTELL, Jonathan. Les Benignes. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, p.7-8. Traducció de Joan Pau Hernàndez

Cap comentari:

Publica un comentari