Ponç Pons, Camp de Bard (2015). (Tres poemes)

Ponç Pons
Camp de Bard












Prefaci

La vida, l'art, la biografia d'autors que admir, les històries bíbliques, el desconcert del món i la recerca de sentit existencial són les llavors d'aquest llibre que he escrit pel camp i en matinades de te verd i jazz.
     Neruda va confessar: «Mi vida es una vida hecha de todas las vidas: las vidas del poeta», i totes les que jo he viscut fins ara neixen d'una poesia que vol ser ofrena i redempció, conjurament, exorcisme, celebració, cant, viatge, exploració.
     Sóc perquè escric i escric perquè vull ser escrivint aquell al·lot d'un petit poble d'una illa que feia versos dalt les golfes i tenia un somni: ser poeta.

La resta és Literatura

                                      Sa Figuera Verda, tardor de 2014  

Hortus conclusus

                                      Ara visc en pau a una cabana
                                              escoltant la música dels ocells.
                                                              RYOKAN


Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins…

Viure és fer versos.


Carta de Nadal a mon pare 


Mai vaig ser caçador. M'agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d'enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendents des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en un balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l'Havana!»,
però a jo m'era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d'aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et vaig satisfer. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s'orella.
Jo et venia d'al·lot a veure a Ca's Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit 
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s'exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s'hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de la Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si es betlem
de ca nostra hi faltés s'alegria d'antany.
Ses estrelles s'han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te'n vas anar sent es pes d'un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.


Lara
JULIE CHRISTIE

Si jo fos, Lara amiga, un poeta romàntic
com aquells que enfebrits a una pobra mansarda 
es morien d'amor a la llum d'una espelma,
t'escriuria de nit, sospirant, un poema
ple d'enyor com aquest i al final, desvalgut,
en un món que no entenc ni on puc viure com vull,
em pegaria un tret desesperat al cor
i abans de tancar els ulls, tot ple de sang, ferit
mortalment de tendresa, diria el teu nom
que té flaires de musa i encants de conjur,
però trob que és millor que t'estimi en secret
i valori la màgia de ser més que amics.
Em conform amb saber que existeixes, que hi ets,
que la lluna que veig és la lluna que et veu.
M'és igual si és un altre qui besa els teus pits
o qui té el privilegi de fer-te l'amor.
Jo si puc parlar amb tu i que m'expliquis com va,
com estàs o què sents ja sóc al paradís.
No t'amag que a vegades et mir de reüll
i voldria abraçar-te cremat de desig,
però sé que seriosa i honesta com ets
trobaries que açò no és formal ni està bé.
Si jo fos un poeta romàntic, el món
sense tu no tindria interès ni sentit,
però sé que val més agrair la gran sort
de poder imaginar-me que anam pel camp junts
o ens besam a una platja on nedam de nits nus.
Així lliure del corc rutinari del temps
que refreda passions, passional et puc fer
a la llum d'una espelma poemes d'amor 
menorquins com aquest que t'envii enflamat
perquè sóc el poeta romàntic del tret
en el cor que sospira per tu i ple d'enyor
en tu estima feliç, Lara, totes les dones del món.

Cap comentari:

Publica un comentari