Josep Maria Espinàs, Els nostres objectes de cada dia (1981) La bufanda

Una antologia de Josep Maria Espinàs hauria de contenir fragments molt més importants. Però en aquest cas hi consigno un fragment que, temps era temps, feia servir en alguns exàmens de català a l'institut. Espinàs, des d'aquella columna final de l'Avui, va conreuar una llengua viva i renovada, i els seus llibres esdevingueren un fenomen popular. Pura quotidianitat. I del tot entranyables.


La bufanda 

Als hiverns de la meva infantesa, en sortir de casa, la meva mare acostumava a dir-me: «Posa’t bé la bufanda». No es limitava a dir-ho, sinó que ho repetia, encara que jo ja dugués la bufanda perfectament col·locada. Les mares —almenys les mares com la meva— sentien en aquells temps la necessitat d’exercir la seva vocació protectora, i no sé què opinaran els pedagogs moderns, però a mi, als cinquanta-tres anys, aquests antecedents afectuosos em semblen de primera. És innegable que, molt sovint, la recomanació –des del punt de vista del possible refredat— era innecessària. Ho era també des del punt de vista familiar? Aquestes tendres insistències, voleu dir que no deixen un rastre positiu? Que els psicòlegs en facin les seves interpretacions, però una mica de compte, perquè aquesta mena d’interpretacions, com les modes, canvien cada cinc anys.

Mirem què ha passat, mirem, i vejam si la cosa no és sorprenent, extraordinària: la bufanda, tan tradicional, s’ha convertit en una bandera juvenil. Era totalment imprevisible. Bufandes tremendes, llarguíssimes, espectaculars. Ens cansarem de veure pel carrer com la majoria d’homes madurs, de quaranta o cinquanta anys, passen l’hivern amb el coll a l’aire, com si res. I veurem els nois que estrenen joventut com s’emboliquen amb bufandes enormes fins als ulls, o col les duen sobre espatlles, llargues i penjants, com les pells de les senyorasses d’altres èpoques.

Quan eren infants, la majoria d’aquests xicots no van tenir una mare que els imposés la bufanda protectora, perquè les mares dels anys seixanta, pertanyents a una determinada classe social, ja havien après que cal respectar la llibertat infantil. I ara resulta que tot just disposen d’una certa independència i d’alguns dinerons, la primera cosa que fan aquests nois és comprar-se una bufanda.

(...)

Aquesta moda, és clar, té una explicació. I és que la gent adulta del país pensa «Jo no gosaria pas dur-les, aquestes bufandes». Vet aquí el secret: la longitud del cabell, la camisa estampada, les botes, la bufanda, tot això que l’adult «no pot» dur, és, naturalment, allò que el jove «cal» que dugui.

Josep Ma. Espinàs Els nostres objectes de cada dia. Ed. 62. 1981

Cap comentari:

Publica un comentari