Josep Maria de Sagarra, Balada de Fra Rupert (1935)




"Una de les facetes més divertides de la producció sagarriana, la formen els poemes satírics, que li van procurar una bona colla d'enemics. Lluís Permanyer en va recollir molts, però no tots, al volum 'Poemes satírics' (la Campana, 1989). Un dels més reeixits, celebrats i populars és la 'Balada de Fra Rupert', sobre un personatge real i ben representatiu, segons Permanyer.

En la introducció del recull de la poesia satírica Permanyer destaca la dificultat d'un gènere en el qual Sagarra excel·lia: 'És una especialitat no gens fàcil, ja que no n'hi ha prou a gaudir d'una facilitat de versificar, sinó que s'ha de posseir la força de la ironia, de la provocació, de la malícia justa, perquè tot això és el que permet no caure en la grolleria, en el xaronisme ras i curt, propi del vers renegaire del qui no és poeta.'

Permanyer també explica que Sagarra va fer conèixer 'La balada de Fra Rupert' en una ocasió solemne i històrica: el desembre de 1935, sopant amb Federico García Lorca i Margarida Xirgu, i moltes personalitats més de la vida cultural barcelonina, Sagarra recità alguns poemes satíric. En veure la reacció abrandada dels oients, se'n va anar a casa a cercar la 'Balada de Fra Rupert', que recità entre riallades homèriques i la satisfacció de tots els assistents. Aleshores, Margarida Xirgu la tornà a recitar i Lorca, emocionat digué: 'Amb una actriu com tu i un poeta com en Sagarra, la llengua catalana no morirà mai.' "

Publicat a Vilaweb el 27 / 01 / 2112



Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

Cap comentari:

Publica un comentari