Santiago Rusiñol, L'alegria que passa (1898) Biografia, comentaris i transcripció.

Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona, el 25 de febrer de 1861, i va morir a Aranjuez, on havia anat a pintar, el 13 de juliol de 1931. La família de Santiago Rusiñol es dedicava a la fabricació de teixits, i ell, que era el més gran de tres germans, semblava destinat a continuar aquesta tradició. Així, a la mort dels pares, anà a viure amb l'avi patern, que el preparà perquè es pogués fer càrrec de l'important negoci familiar. Però les inclinacions de Santiago començaren ben aviat a portar-lo per uns camins del tot diferents, ja que se sentia fortament atret per la pintura, que fou, de fet, la seva veritable vocació. Deixeble, primerament, de Tomàs Moragues, es va inscriure més endavant a l'Escola de Llotja i esdevingué un dibuixant excel·lent. Amb Ramon Casas, gran amic i com ell interessat pels ambients pintorescos, donà la volta amb carro per Catalunya i demostrà la seva afecció a l'humorisme i la facècia. L'any 1884 participà en l'exposició inaugural de la nova Sala Parés i el 1888 féu un primer viatge a París, on, durant més de deu anys, visqué llargues temporades, amb una vida de bohèmia daurada. Col·leccionador important de ferros artístics, els va traslladar a una casa que ell i els seus amics denominaren "Cau Ferrat", a Sitges, que, posteriorment, esdevindria museu. A París comprà dos Grecos que traslladà al Cau l'any 1894, el de la tercera festa modernista. L'any 1890 va fer una exposició a Barcelona amb Casas i Clarassó, que significà el reconeixement d'un art nou que fou precisament per aquesta raó denominat modernista. Un viatge que féu a Itàlia amb Zuloaga (1894-1895) fou important per a la seva evolució, en consolidar el seu pre-rafaelisme, i Rusiñol es decantà pel simbolisme, tendència que centrà en els jardins arran d'un viatge a Granada. Jardins d'Espanya (1903) és una mostra d'aquesta temàtica, que ocupà, preferentment, els darrers trenta anys de la seva vida. Freqüentà la tertúlia dels Quatre gats, centre, en gran part, de la vida artística i literària de la Barcelona de final de segle, d'on procedeix un humorisme determinat que el caracteritza, i col·laborà a "L'Avenç" i a "Pèl & ploma".


Rusiñol és, també, un escriptor important i polifacètic que conreà tots els gèneres amb una obra molt extensa. Anant pel món (1896) aplega narracions de caire autobiogràfic que fan referència als viatges que féu, però també a la seva infantesa. En canvi Oracions (1897) amb una prosa refinada i poètica, ha estat considerada el manifest més important del modernisme. El problema de l'artista i la societat, tema ben modernista i que tractà al teatre, es decanta cap a la crònica social en la seva obra més ambiciosa i unànimement reconeguda, L'auca del senyor Esteve (1907), primerament novel·la i, després, obra teatral que fou estrenada el 1917. Les tres novel·les següents fan referència a un tòpic novel·lístic: El català de la "Mancha" (1914) és una caricatura de tema quixotesc, de la qual féu, més endavant, una adaptació teatral; La "Niña gorda" (1917) deforma caricaturescament el bovarisme, mentre que En Josepet de Sant Celoni (1918) evoca la figura d'un pícaro però català i modern. Totes tres novel·les reflecteixen una desil·lusió que correspon a l'eclipsi del modernisme. Amb els anys Rusiñol, progressivament aïllat del món cultural, esdevé gairebé un símbol d'una època que representa amb un aspecte físic ben característic. A "L'Esquella de la Torratxa" féu una rèplica al Glosari de Xènius. Viatjà a Amèrica Llatina i literàriament el resultat en fou un llibre interessant: Del Born al Plata (1911). Arran d'una estada que va fer a Mallorca amb Mir, per a pintar, va escriure L'illa de la calma (1913), que és, segons Josep Pla, el document més tendre que ens ha deixat. Amb Màximes morals i mals pensaments (1927) es tanca una obra literària caracteritzada per la varietat i la quantitat. Trets aquests que són característics del seu teatre, el gènere que més àmpliament cultivà.

El teatre de Santiago Rusiñol és d'una gran extensió i diversitat: es va desenrotllar al llarg de quaranta anys de la seva vida i abraçà el drama i la comèdia però, també, el sainet, la farsa i el quadre líric. Inicialment, fou una novetat estimulant per al teatre català en concordar amb l'esfondrament dels seguidors de Dumas a la península, però progressivament s'inclinà per la facilitat i l'èxit i perdé vitalitat. Rusiñol, en referir-se al gènere teatral, repetia sempre el mateix: "Al públic li agrada xiular o aplaudir. El que no resisteix ni un moment és avorrir-se". L'autor buscarà, doncs, la fórmula perquè les seves obres entrin en contacte directe amb el públic, cosa que aconseguirà principalment a través d'un diàleg sovint incorrecte però molt viu, que era, en definitiva, com ha notat Carles Soldevila, el de la seva conversa: "Podem afirmar categòricament que Rossinyol (sic) no va patir el suplici de l'estil. No. L'estil rossinyolesc és el de la conversa, el de la seva conversa, ni més ni menys". Corroborant aquesta afirmació, Josep Pla ha apuntat que, de tot el que va escriure Rusiñol, el teatre és el gènere que va més íntimament lligat a la seva personalitat.

La seva primera peça teatral important fou L'alegria que passa, quadre líric en un acte, publicada el 1898 i estrenada públicament el 1901, amb música d'Enric Morera, que consolidà la qualitat de l'obra. L'alegria que passa, com és característic de la primera etapa de Rusiñol, té un tema eminentment modernista i presenta un dels assumptes més tractats per aquest teatre: l'exaltació de l'individu a la recerca de l'ideal, un individu enfrontat amb una societat rutinària i materialista; es tracta, en definitiva, de la problemàtica de l'artista, que Rusiñol sintetitza en l'oposició irreconciliable entre la Poesia i la Prosa. En aquest cas concret l'artista o la poesia és representada per un grup de còmics que treuen momentàniament un poble del sopor en què viu: "Mira't el poble —diu Joanet, el protagonista de l'obra—. No et fa l'efecte que tot dorm? Aquests plàtanos que ni creixen ni es revifen, que ni es belluguen ni es moren; aquesta plaça que fa mil anys que treu pols i que mai no l'acaba de treure." Els còmics revifen, amb l'animació que arrosseguen, el poble, però amb llur partença, especialment amb la de Zaira, que és un somni fugisser de llibertat per a Joanet, en definitiva, la poesia, torna a regnar al poble l'ensopiment o la prosa que l'ha caracteritzat sempre. Segons sembla el tema de l'obra té com a base una anècdota real que tingué Sitges per escenari.
Cigales i formigues, estrenada i publicada el 1901, té un tema similar al de la peça anterior, que Rusiñol, en elaborar-lo molt més, porta al paroxisme...
(...)
Posteriorment, Rusiñol es decantà pels conflictes col·lectius com ho demostra Llibertat (1901), on critica l'estretor de mires de dretes i esquerres, però, també, a L'héroe (1903), on desmitifica la guerra colonial, i on comença a rectificar les seves posicions anteriors i a distanciar-se del modernisme. (...) L'estrena pública provocà, pel seu antimilitarisme, un escàndol considerable, i l'obra fou, finalment, suspesa de manera definitiva. De fet, L'héroe planteja la degradació moral del protagonista...
(...)
Rusiñol, autor polifacètic, conreà també la farsa, el sainet i la comèdia, on, com a gran observador que fou, satiritzà la realitat que l'envoltava: Els savis de Vilatrista (1907), El malalt crònic (1902) on segueix el model d'El malalt imaginari de Moliére o Els Jocs Florals de Canprosa (1902) on satiritza la literatura de Guimerà i dels jocfloralistes, que s'inspiren en tòpics mancats de vitalitat i parlen amb un llenguatge tan pompós com buit. Rusiñol escriví, també, gèneres menors com el vodevil, però el signà amb el pseudònim Jordi Perecamps: El senyor Josep falta a la dona (1915) i La dona del senyor Josep falta a l'home. El teatre de Rusiñol, amb més de seixanta títols i tocant tots els subgèneres representa, doncs, el gruix de producció literària més representatiu i important de l'autor.


Carme Arnau,
Introducció a
Rusiñol, Santiago. Teatre. MOLC. 1a. edició. Barcelona, 1981. 

- - - - -

L'ALEGRIA QUE PASSA

(...)

L'obra, considerada deutora de l'estètica decadentista, planteja un dels temes més tractats en la literatura rusiñoliana: l'enfrontament de l'artista –representat simbòlicament per la faràndula- i la societat -identificada amb els habitants del poble. L'arribada sobtada del circ
(Poesia) al poble (Prosa) provoca l'enfrontament dels dos col·lectius i el desenllaç final: la irreconciliabilitat de la Prosa i la Poesia, la marginació de l'artista per part d'una societat materialista i prosaica i la condemna de Clown als vilatans que viuen eternament en la Prosa sense poder gaudir de la bellesa de l'art.

A L'alegria que passa, Rusiñol se serveix d'elements consumistes a l'hora de descriure el poble de carretera i nucli de l'acció. Així, a través de l'adjectivació («poble indiferent, vulgar i ensopit», «la carretera ben polsosa», «mitja dotzena de plàtanos ben polsosos i malalts», «el carro anant molt a poc a poc amb el carreter adormits), de l'ambientació musical i d'elements sonors (la cançó dels boters, la cançó dels ferrers o el toc de campanes) es crea un escenari dominat per la monotonia i l'ensopiment. De sobte, aquest clima de nyonya es trenca, a l'escena V,
amb l'arribada d'un circ ambulant que capgira l'atmosfera del poble.

(... )

Dins del grup dels artistes, representants de la bohèmia, la figura del Clown i Zaira prenen una importància significativa. Així, el Clown és «la concepció rusiñoliana de l’artista» i s’identifica amb aquell ésser privilegiat que ha de treure la societat del seu immobilisme i que espera, a canvi, el reconeixement del seu art. El Clown, com l’alcalde,
són personatges que estan convençuts del seu món i de la seva manera de viure. En una cançó plena de ressonàncies decadentistes, Zaira sintetitza la vida de l’artista i el sacrifici d’aquest en la seva missió transformadora de la societat a través del seu art.

ZAIRA: Les fulles que ens cauen
són cançons bohèmies
que sembren poesia
i la prosa enterren.
De l’arbre del món
som les fulles seques,
regades de llàgrimes
i rodolant sempre.
Tant si plorem, com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.

És aquesta mateixa cançó la que descabdella, com veurem més endavant, el final de l’obra i l’enfrontament dels dos bàndols.

Són precisament el Clown i Zaira, en el seu diàleg amb en Joanet, els qui articulen el nus de la peça teatral que cal situar a les escenes VI i VII. En Joanet, que pertany al món de la Prosa, és l’únic que es planteja la possibilitat d’escapolir-se’n (potser hi ajuda el fet que ha viscut a ciutat, símbol de progrés i modernitat, i que és un personatge que ha llegit força).

(...)

És Zaira qui, amb la cançó de l’escena IX, que l’auditori no entén,
accelera el final de l’obra. A banda del contingut de la cançó —que ja hem apuntat més amunt—, cal analitzar l’esclat del conflicte: un cop acabada l’actuació, i sense l’aplaudiment de ningú, Zaira passa la safata i l’únic que hi deixa una moneda és en Joanet. Zaira la llença a terra i l’alcalde, indignat perquè els saltimbanquis rebutgen els diners, que és allò que la gent del poble més aprecia, els fa fora: 

L’ARCALDE: Fora! La gent que llença el diner, que no vingui an aquest poble! El diner és lo més sagrat que tenim!

És en aquest punt quan la ruptura dels dos mons es fa més evident i s’expressa de manera més enèrgica en boca del Clown:

CLOWN: Què se’ns en dóna, del teu diner! Aquí el tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa eterna; us condemno a tristesa perdurable!

Aquesta afirmació és concloent i s’ha d'entendre com la voluntat dels artistes de reservar el seu art per un grup minoritari que sigui capaç d’entendre’l i de valorar-lo. Per tant, Rusiñol ataca la burgesia perquè no és capaç de concedir a l’art i a l’artista el tracte que es mereixen i perquè no valora el sacrifici que fan aquests artistes per treure-la del seu ensopiment. En síntesi, el que Rusiñol reclama és el reconeixement de l’art. 

L’obra, doncs, acaba, tal com ha començat, amb un Joanet que es plany davant l'evidència que mai no sortirà de la seva situació, i amb una atmosfera de monotonia i nyonya suggerida per la descripció de l’escena («cau una pluja de fulles seques») i per la cançó dels ferrers.

JOANET: (...) Adéu, poesia! Adéu, visió d’un instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo encastat aquí, a la prosa [...] Sou l’alegria que passa [...] Com que sóc fill del terròs, m’haig de veure condemnat a veure sempre la iglésia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.

Transcripció d'Isabel Canudas, Lorena Hergueta, Stella Martín i Alba Soler

Ramona Bosch i Bosch, Introducció i propostes de treball a:
Rusiñol, Santiago. L'alegria que passa. El jardí abandonat
Proa Edicions, Col. Les Eines. Barcelona, 2012.



Per saber-ne més...
 
http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0046/495d47dd-906b-45ab-87fc-4063c1ffb964/Rusinol_2001.pdf
 
Exemple PAU: https://www.selecat.cat/pau/pau_lica03jl.pdf
 
https://books.google.es/books/about/Santiago_Rusi%C3%B1ol.html?id=cKDWjpvKs1EC&redir_esc=y
 











L'ALEGRIA QUE PASSA
Quadro líric en un acte
(1891)


Estrenada com a prova d'estudi, l'any 1891 en una sessió 
del Teatre Íntim d'Adrià Gual, i de forma comercial l'any 1901 
al Teatre Tívoli de Barcelona. 
La primera edició d'aquesta obra és de 
1898 (Barcelona, Tip. "L'Avenç"), 
i ha tingut nombroses reedicions. 
Ha estat traduïda al castellà, al francès i a l'italià. 
El text que reproduïm a continuació segueix 
la primera edició d'Edicions 62, 
col·lecció MOLC, vol. 64, de setembre de 1981.

Transcripcions de Patrícia Benito, Farah Imla, Niama Konate



PERSONATGES


L'ARCALDE, home fort i de mal gènit   60 anys
JOANET, fill de l'Arcalde. Jove de poble
que ha llegit i s'ha omplert el cap de
cabòries mal païdes.                                 24 anys
AGNETA, promesa d'en Joanet. Noia
indiferent, adotzenada, del rengle de
virtuoses per tendència.
TÒFOL, panxacontent del poble.
Bon home i mandra.                                40 anys
TUIES, la seva dona. Directora del
marit i escarràs de la botiga.
ZAIRA, ballarina o cantanta bohèmia. 
Tipus exòtic. Bon cor i mala vida. Mare de
família esguerrada pels tràngols de la
fortuna. Símbol de la poesia que passa.
CLOWN, bohemi, amb bons sentiments,
burlant-se fins d'ell mateix.
COP-DE-PUNY, veritable bruto ambulant.
Dominat per la força bruta.                     40 anys
JERONI.
UN PAGÈS.
UN VELL.
EL MICO, mico de carro. Feliç els dies
que menja bé; desgraciat quan falten
els aliments.
EL CAVALL, criatura resignada.
PAGESOS, DONES, CAPELLANS, POBRES, CARRETERS I CRIATURES.


Música de n'Enric Morera.


Estrenat al TEATRE TÍVOLI, de Barcelona, el dia 8 de gener de 1901.




ACTE ÚNIC

L'escena passa en un poble indiferent, vulgar i ensopit. En el fondo, travessant l'escenari, hi ha la carretera, ben polsosa, i dos o tres guarda-rodes. Al voltant es veuen algunes botigues. Un carreter, amb una roda al peu del portal, cremant encenalls a l'entorn; un fuster, amb una caixa de morts; un estanc; un baster, amb bots de vi inflats a la porta, i un hostal, amb una tauleta a fora, on, mentres duri la funció, un menestral farà el solitari, sense dir mai ni una paraula i sense distreure's per res. A primer terme, una placeta. A l'esquerra, una iglésia sense estil ni ordre d'arquitectura, amb tres esglaons al portal, i una capelleta amb un fanal apagat. A la dreta, un ferrer, amb ferradures a la porta. Al mig de la plaça, mitja dotzena de plàtanos, ben polsosos i malalts, i dos bancs corcats, de pedra. Comença la tardor. De tant en tant caurà alguna fulla seca. Mentres duri la comèdia, per la carretera passaran uns pobres amb un carretó, un noi arreplegant fems, un peó, un capellà i, si pot ser, un carro anant molt a poc a poc amb el carreter adormit. Són dos quarts de cinc de la tarda.



ESCENA I


En JOANET i en TÒFOL, mig ajaguts en un banc del peu de la iglésia; L'ARCALDE i dos o tres vells adormits en els pedrissos.


(A l'aixecar-se el teló els boters cantaran Tú eres la flor, en terceres; la campana tocarà tres batallades, de tant en tant, anunciant el rosari, que cantaran dintre, procurant donar a l'escena un aire d'ensopiment.)


ELS BOTERS (cantant):


"Mis ocos se commobieron, ay!,
al contremplarte,
mi carubín.
¿Cómo no amarta,
siendo tan bella?
Tu eres l'astrella
precioza ahurí.
¿Cómo no amarta,
siendo tan bella?
Tu eres l'as...tre...lla
precio...za ahurí.
Sí."


NOIES (dintre la iglésia, cantant): Déu vos salvi, Maria; plena sou de gràcia; el Senyor és amb Vós, i beneita sou Vós entre totes les dones, i beneit és el Fruit del vostre Sant Ventre, Jesús. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu a Déu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostra mort. Amén, Jesús.
JOANET (amb un llibre a la mà): Ja acaben?
TÒFOL: Em sembla que diuen les últimes avemaries.
(A dintre canten una altra avemaria.)
JOANET: Esperem.
TÒFOL: Per mi si que... ja tinc totes les feines fetes. Fa uns quants anys que, gràcies a Déu, estic en vaga.
JOANET: Que esperes que surti la dona?
TÒFOL: Doncs qui vols que esperi? M'ha dit: "No et moguis", i això de no moure'm, per ara, és el meu ofici. Si em digués "belluga't", serien els mals de cap! Jo compto que se'm fa molsa... a les frontisses. Sobretot aquí, a l'esquena, hi tinc un enrampament, que aquest rosari dels ossos s'ha tornat tota una dena.
JOANET: Quina vida!
TÒFOL: Pitjor no en vingui! Poble de pau, Joanet. Aquí sí que ja en poden venir, de guerres, i baralles de nacions, i això de la integritat, i dels drets i torts de l'home! Si no fossin els governs, que ja ens hi saben, lo que és per mi no tindríem ni governs, ni nació, ni mapa, ni diputat, ni sereno! Bon llit i pilota a l'olla!
JOANET: Tu no tens aspiracions.
TÒFOL: Ni menos sé lo que són.
JOANET: Mira't el poble. ¿No et fa l'efecte que tot dorm? Aquests plàtanos, que ni creixen ni es revifen, que ni es belluguen ni es moren; aquesta plaça, que fa mil anys que treu pols i mai no l'acaba de treure; i la campana, i les teranyines de l'hostal, que van de pares a fills, no et donen nyonya?
TÒFOL: Jo estic amb el "con qué" que la vida té de ser una cosa reposada. El món és un catre a la vora d'una taula: ara puges i ara baixes. Obrir la boca per badallar o ficar-hi menjar a dintre.
JOANET: Que ets feliç!
TÒFOL: Sí, noi. Déu m'ho conservi. La dona diuen que em mana. Que em mani! Menos feina! El manar vol el seu tràngol. Jo bado. Per a ser ric se'n té d'ésser de la mena. Si en fos, en comptes de jugar a la barrotada de llobí, hi jugaria de pesseta; tindria dos matalassos, una altra flassada i potser la dona més grassa. Ve't aquí què hi guanyaria.
JOANET: I no voldries veure món?
TÒFOL: Ja he vist quatre dotzenes de pobles. Si fa no fa, tots són tallats del mateix modo. Hi ha més homes i més dones: amb això, hi ha més raons. Jo estic per lo positiu.
JOANET: I què entens per positiu?
TÒFOL: No encaparrar-se. Prendre el sol de dia, de nit l'ombra i dormir les hores de reglament amb una mica de torna, menjar amb sossego, i tornar a jeure, i...
JOANET: I jeure i tornar a menjar.
TÒFOL: Aquests són. Veus? Tu, llegint, t'omples el cap de cabòries; la lletra se t'entra cap endins, se't fa un nus al païdor i la tinta t'ennegreix tot el rebost de la vida.
JOANET: Tòfol, jo voldria una altra vida. El temps que he estat a ciutat m'ha fet néixer somnis que no pots comprendre.
TÒFOL: Ni ganes.
JOANET: He tastat una altra vida, però no he fet res més que tastar-la. Voldria veure de prop el caliu d'unes mirades que sols he vist en dibuix. Ja saps com és fet el pare. És arcalde i tot ho mana a cops de vara. Diu que essent ric no té de saber res més que comptes per evitar que t'estafin; que amb diners s'aconsegueix tot; que la moneda sols es descanvia amb finques; i que el que en té hi té de viure a sobre, vigilant-les nit i dia.
TÒFOL: En quant això de les finques, encara m'avinc a tenir-les, però no pas a guanyar-les. Per mi, amb els meus pocs coneixements i escassetat de llegir, qui els té de guanyar és la dona. L'home, la gran vigilància, i concedir an elles el dret que ens facin homes. Ja ho sé, que se n'alaben; però fas veure que no ho sents.
JOANET: Ditxosa mandra!
TÒFOL: Sí, i ditxós "noble trabajo"! Que treballin els solters. Per això en són. Però nosaltres, els pilans de la societat, com va dir-nos aquell senyor del "maiting", els responsables de la classe laboriosa; en fi, els homes madurs i...! Ca! ¿Qui portaria les "riendes" del carro de la família? Això: ¿qui portaria les "riendes" del carro de la família?
JOANET: No em parlis de la família.
TÒFOL: ¿Que no te'n parli, i et cases un d'aquests dies, i tens la promesa abocada trona avall, i...?
JOANET: Sí, però ja t'he dit per què em caso. Què faria? En què vols que mati el temps? Ja saps com la vaig conèixer: per retrato. Va sortir el pare, com aquell qui va a mercat, a caçar pubilles, i em va portar un mostruari. N'hi havia tres per triar, però a sota d'un deia "aquesta", escrit amb lletra del pare. Quan va venir aquí al poble, ja venia contractada.
TÒFOL: Oh! També són retrato aquelles que tu somnies!
JOANET: D'això em queixo. Em casaré, viuré com viviu vosaltres, m'adormiré sota els plàtanos, com el pare (assenyalant-lo) i els seus amics de conversa (assenyalant els altres adormits), i esperaré la vellesa, lo mateix que un cocodrilo de poble.
(Van sortint dones de missa.)



ESCENA II


En JOANET, en TÒFOL i la TUIES.


TUIES (sortint de missa i dirigint-se al seu home): Noi, què hem de fer?
TÒFOL: Dona, jo no porto pressa.
TUIES: No véns a berenar?
TÒFOL: Veus? Això ja és altra cosa. No deixar-se decandir és "el deber del ciudadano". Anem Joanet, "alanta".
JOANET: Fins a més jeure.



ESCENA III


En JOANET i aviat l'AGNETA.

(JOANET es queda pensatiu i recolzat en el banc, amb aire d'indolència. A dintre de la iglésia se sent el final del rosari. La mateixa música dels Goigs fa de melodia a lo que diu en JOANET que comença: "Ja passem un altre dia..." , i acaba: "Quina quietud més somorta!")

JOANET: Ja passem un altre dia. Un dia de joventut malgastada. (La campana toca.) Aquesta campana sembla que toqui l'enterro de les meves il·lusions. ¿Per què no he de viure com els altres, pasturant el meu destí, com aquests moltons que em volten? Ara em caso, i digueu-me per què em caso. El pare, el poble, els amics, la mandra i la rutina, tot m'empeny cap a l'altar, com un torrent d'aigua mansa. Veig la plana de la vida sense una onada que es mogui, sense un tràngol, llisa i llarga com un desert sense flors. Quina quietud més somorta! (Es queda capficat.)
(Surten dones de missa, i entre elles, l'Agneta, que veient a en Joanet pensatiu, des de dalt des esglaons li diu:)
AGNETA: Joanet!
JOANET: Hola, Agneta!
AGNETA: Et veig molt motxo! En què penses?
JOANET: Pensava en tu.
AGNETA (mig rient): Mentider!
JOANET: T'ho juro: pensava en tu.
AGNETA: Ja has vist que ha anat la segona?
JOANET (distret): De què?
AGNETA: Home, d'amonestacions. 
Amonestació: De manera general, amonestar és fer una crítica amb la intenció que no es repeteixi un comportament indesitjable. En el dret canònic, però, es tracta de fer públic en una església, sigui de paraula o per escrit, del nom i d’altres circumstàncies dels qui volen contreure matrimoni, per tal de requerir dels fidels la manifestació dels impediments que puguin ésser oposats a aquesta unió. Hom acostuma de fer l’anunci durant tres diumenges o festes consecutius a la parròquia o a les parròquies dels contraents. Per això AGNETA comenta que "ja ha anat la segona", és a dir, la segona de les tres amonestacions, suggerint que el matrimoni és cada vegada més proper.
JOANET: Ah! És veritat.
AGNETA: Ja saps la doctrina?
JOANET: Com un vicari.
AGNETA: Ja has comprat la calaixera?
JOANET: D'això se'n cuida el pare. Ja saps que tot ho preveu i no faltarà cap detall per al benestar que ens espera.
AGNETA: Mira'l com dorm!
JOANET: També dormirem nosaltres, quan tindrem la seva edat.
AGNETA: Que vindràs després?
JOANET: Sí, abans de sopar.
AGNETA: Vine, que hem de parlar d'uns assumptes.
JOANET: No faltaré.
AGNETA: D'aquí a després, Joanet.
JOANET: Adéu, Agneta. (Amb una miqueta de postura.) Pensa en mi.
AGNETA: Tonto! Ja ens vagarà de pensar-hi.
(Han sortit totes les dones. Els ferrers treuen un ferro roent i picant sobre l'enclusa, canten.)



ESCENA IV

En JOANET, L'ARCALDE, VELLS i FERRERS

(A l'acabar es repeteix més piano la cançó dels ferrers amb la lletra de la tercera estrofa: Cantem, companys...)

ELS 
FERRERS 

Al dolç compàs del bressol de la manxa, 
anem cantant per no caure ensopits,
anem cantant per distreure la mandra,
anem cantant per no caure adormits.
Pim, pam, pim, pam! 
Piquem, germans! 
Del treball en ve el descans.

Quan fa un bon sol, i que bona n'és l'ombra! 
Quan fa un bon fred, i que tou que éel llit! 
Diu que el treball redimeix an a l'home. 
Treballem, doncs, per deixa'l redimit. 
Pim, pam, pim, pam! 
Piquem, germans! 
Del treball en ve el descans.

Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
pensant en l'hora del dolç no fer res,
pensant en l'hora d'aquella dormida,
del son etern a la pau dels xiprers. 
Pim, pam, pim, pam! 
Piquem, germans! 
Del treball en ve el descans.

(En Joanet llegeix, L'Arcalde i un altre vell es desperten.)

L'ARCALDE: Quina dormideta, Jeroni! 
EL 
VELL: Quin benestar! 
L'ARCALDE: Quina hora és?
EL VELL (badallant): Deuen ser les cinc.
L'ARCALDE: Jo me'n vaig.
EL VELL: On aneu?
L'ARCALDE: A jeure 
a l'era. 
EL VELL:  Jo us acompanyo.
L'ARCALDE (veient al noi): Que véns, noi ?
JOANET: Anem, pare.
L'ARCALDE: Deixa't de llibres. Llegeix les lletres dels duros. Totes diuen lo mateix, però sempre alegren la vista. 

(Se'n van tots. A la plaça no hi queda més que un vell adormit en un banc i el menestral que juga al solitari. Els ferrers treuen un ferro roent i canten, encara més a poc a poc que abans:)

 

Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
pensant en l'hora del dolç no fer res,
pensant en l'hora d'aquella dormida,
del son etern a la pau dels xiprers. 
Pim, pam, pim, pam! 
Piquem, germans! 
Del treball en ve el descans.

(Moment de silenci. Un vell ronca i, donant capbussons an a l'arbre, fa caure algunes fulles. Toquen les cinc molt acompassades. Tot calla.



ESCENA V

(A un costat de la carretera se sent venir una gran cridòria de criatures i homes. Arriba un carro de gimnastes. El carro, verd, destenyit i molt empolsinat. A darrera, una mica de plataforma, amb algunes plantes tísiques; al mig, una finestreta amb cortines de llustrina desllustrada, i, a sobre, cèrcols, cadires i altres eines de l'ofici. El cavall, lo més magre que pugui aguantar la pobra bèstia i, a sobre, un mico vestit de "conde", de Raül dels Hugonots o de mosqueter. Guiant el carro, en COP-DE-PUNY, l'Hèrcul de la companyia, desenrotllat de musculatura i prim de ventre, vestit de gimnasta, amb la imitació de carn ben sufocada, un tros de feltre imitant la pell de tigre, tot ell ben empolsat i l'americana posada. Quan se la tregui, en el braç se li veurà tatuat un cap de fera. A la finestra treurà el cap ZAIRA vestida de ballarina de carro. A la plataforma del darrera, el pallasso. Si pot ser, tan magre com el cavall, amb la cara alegre i intel·ligent, despintat, sense perruca i també amb l'americana sobre el vestit de clown. Toca el timbal de tant en tant i mou molta saragata. A l'arribar el carro a la plaça, s'atura, toca l'orquestra, tothom crida, surt gent dels portals i dels balcons i de pertot criatures. L'ensopiment d'abans es converteix en gran gatzara i alegria.)

CLOWN (Des de dalt del carro): Escolteu amb atenció, ciutadans d'aquest poble. (Redoblant i cop de bombo.) L'alegria ja s'apropa. Vinguin d'aquí a una hora a veure i sentir de prop el daltabaix que es prepara. (Gran cop de redoblant i crits del poble.) Silenci, poble! (Para l'orquestra). La funció que donarem no és de "papadineru": treballem per la instrucció i el "recreiu" de les persones honrades. No demanem caritat: passem la safata. Venim d'uns pobles que no els volem anomenar perquè tampoc els sabríeu, i sols us diré que són més enllà de la França, tirant a mà dreta de l'altra banda del mapa... Noi, no inquietis el cavall!... No diré que siguem propietaris però tot aquest bé de Déu de carro, i de bestiar, i de persones, tot és nostre, i, al dir nostre, vostès han pres possessió del piset com si fos a casa seva. Noi, que no tirem pinyols!... Aquest carro, vist per dintre, ve a ser una finca de recreu. Tal com el veuen, amb aquest posat modest, té dues arcoves, menjador (tararit), cuina, sala de rebre, quarto pel mico i jaç per a un servidor. No hi falta més que aliments. Aquest carro és l'estoig meravellós, 1'arca de la nigromància, el palau de tota la força bruta, i de la roba també bruta, i del joc de la llestesa, i de tot lo que veuran, si tenen vida i salut, abans que aquest sol es pongui. (Redoblant. Baixa del carro i la presentació.) Preparar-se a badar boca ciutadans d'il·lustració! Al senyor, diguem l'Hèrcules (en Cop-de-puny saluda) li diuen en Cop-de-puny, i el nom solament ja expressa. Aquests bonys que té als braços tot és força concentrada que li surt an els defores; aquests sacsons de vianda de les cames són la força de la coça, i aquests turons del ventrell no es creguin que siguin els aliments: tot surt de la fortalesa. Quan ell dona un cop de puny, comptin que fa trencadissa. Aixeca un carro amb les dents...
UN DEL PÚBLIC: Bola!
CLOWN: ...ple de palla; aguanta un canonge amb la mà esquerra, amb la dreta es grata, amb els peus esclafa dugues criatures, si les hi deixen esclafar, i encara li queden forces sobreres per a malmetre qualsevulga friolera. Amb aquest aire reposat que li noten, cregui-me a mi, cavallers, que és subjecte de respecte; però, això sí, aquest pilot de fenòmeno, aquesta torre de muscles, aquest portentós portento, veuran que, si no l'inquieten, és manso com un moltó. An ell, com podran notar, deixin-li donar cops de puny, menjar estopa encesa, alçar pesos de cent lliures, i el tenen entretingut lo mateix que una criatura. Amb això, vinguin, cavallers, a veure'l, que de peces així, no en crien totes les dides. (Redoblant i crits). Alto, senyors. El segon número que tinc l'honor de presentar-los és la filla del portento. Ella, de força, no en té, que ja n'hi ha ben bé prou amb un forçut a la família. La seva força és la veu. Ha cantat per tots els camins d'Europa, per totes les planes, per totes les capitals de teulada, i mai ha cantat en bardissa. És cantant de carretera, lo mateix que les cigales. Canta vint-i-cinc quilòmetres quan convé, i porta cançons de banda a banda de terra. Vinguin, companys, a sentir-la, que és l'aucell que alegra la nostra gàbia. (Bombo). Ara ve el bo, cavallers! El tercer número són dos números: el mico i un servidor. Tal com el veuen, amb el seu vestit de "conde", no han vist mai bestiola més modesta. Sap de llegir, però no sap de parlar, al revés de moltes dames, amb perdó de les que escolten. Lo mateix que jo mateix, menja avellanes, escudella o tomàquets. No ens vinguin amb requisits, que "quiten" la lleugeresa. Ell i jo ens hem criat amics des de l'edat de deu anys, i el nostre ofici és fer riure, però ell ha tingut més estudis. (Orquestra.) Amb això, vinguin a riure, senyors. No facin falta d'aquí a una hora. No faltin pas, que justament portem pressa i altres pobles ens esperen. (Redoblant. El Clown baixa del carro.) Apa, nois, a "despejar"! 
(Tothom va marxant. La Zaira es fica dintre el carro. En Cop-de-puny posa el morralet al cavall i se'n va a la taverna, i sols queden algunes criatures entretenint-se amb el mico, que acaben també per anar-se'n.)


ESCENA VI

El CLOWN i en JOANET

(El fill de l'Arcalde s'ha quedat mirant; desapareix la ZAIRA i a una mica de distància es queda mirant an el CLOWN.)

CLOWN (parlant sol i arreglant la pista): "Buenu"; ara l'alfombreta arnada; ara els pesos buits de dintre, com son amo i tants altres que en conec; aquí la tauleta de les trampes, el "banco azul", aquí...
JOANET (apropant-se): Ja està tot a punt, això?
CLOWN: Només falta baixar el mico.
JOANET (allargant-li un cigarret): Que no fumeu?
CLOWN: De vegades. Això va a pobles. En aquest fumaré mentre vulgueu. Que en sou, vós, del poble?
JOANET: Sóc el fill de l'arcalde.
CLOWN (fent una reverència): Tan jove! (Assenyalant el carro.) Mireu, aquí és casa vostra.
JOANET: Gràcies. Sou tres a a casa?
CLOWN: I el cavall i el mico.
JOANET: I escolteu: ¿Aquella noia és filla d'En Cop-de-puny?
CLOWN: I què ha ser, sant cristià! Això es diu per salvar l'honor del carro. Ella és filla d'algun tombant de camí, d'alguna casa de peó, o d'un palau de guarda-agulles. Segur que nasqué de passo, com nosaltres perdonam.
JOANET: I per què va amb aquest... home?
CLOWN: La va domar de petita.
JOANET (mirant al carro, pensatiu): Pobra noia! I vós, d'on sou? 
CLOWN: D'on sóc! I que ho sabem mai, nosaltres? Segurament que vaig néixer a un costat de carretera. ¿Heu vist, després d'una gran ruixada, que, a cada gota de pols, hi neix una granoteta? Doncs aixís devia néixer.
JOANET: No em feu riure!
CLOWN: Res de riure. Una llàgrima de broma que degué caure a la pols, i jo entremig de la llàgrima: apa noi, un salt mortal i a la vida.
JOANET: Això és néixer a la ventura.
CLOWN: Això és néixer com una llavor perduda, com un gra de blat que ha caigut del sac d'un carro i que els pardals no han volgut.
JOANET: Sense bressol.
CLOWN: Sense res. De segur que degueren batejar-me al regueró de la cuneta.
JOANET: I, per confits, una bona pedregada.
Confit: m. Pinyó, avellana, ametlla o gra d’anís envoltat d’una capa de sucre fi endurida. Tradicionalment s'ofereixen a parents i amics amb motiu de bateigs (confits de bateig) i casaments (confits de casament) bé sigui en un petit estoig de cartró, bé llançats a l'aire a la sortida de l'església. Es tracta d'una ironia de JOANET que ja ha vist que el CLOWN "no té bressol" i doncs no hi ha un padrí que es faci càrrec dels confits: si de cas fou un pedregada...
CLOWN: Què, pedregada! Un sol més gran que un tortell. Això, sí, quan vaig ser al món ja van començar els treballs. A quatre anys ja servia de pilota.
JOANET: De pilota?
CLOWN: De pilota voladora. El bandarra que em cuidava els aliments, posat d'esquena al coixí, em rebotia amb les cames, amb tant de garbo, que encara no caminava i ja sabia de volar. Tot jo era un desllorigament. Per aquest joc de carnadura i un somriure de criatura aventurera que tenia, a l'istiu sempre omplia la safata. 
JOANET: A l'hivern, no?
CLOWN: A l'hivern no se'n fa, de caritat. Tothom té mandra de treure les mans del caliu de la butxaca.   
JOANET: ¿I aquell Hèrcules és aquest que ve amb vosaltres?
CLOWN: I què ha de ser? Al menos pesava cent quilos més. Si això és una papallona! Li deien en Barra-fixa.
JOANET: En Barra què?
CLOWN: Fixa. Mireu. Penjat de cap per avall del trapezi, hi bevia unes quantes absentes, pegava a la dona i s'hi gronxava, fins que el vi li pujava peus amunt, i allavores queia, i es quedava adormidet lo mateix que una vedella!
JOANET: Quin aguant!
CLOWN: Jo vaig tenir-ne! Deu anys vaig passar al costat d'en Barra-fixa.
JOANET: Ja és barra.
CLOWN: Que si ho és! Creieu-me; no en sabia, de menjar. L'aliment meu era pols de carretera. Es pot dir que vaig estrenar el dentat a la vora de quinze anys.
JOANET: Ja us planyo!
CLOWN: Ca, home! Allò eren les olives, els bolquers de la carretera. Quan vaig ésser clown, quan me vaig veure la perruca, la blanca cresta sobre el cap, cap gall ha fet quiquiriquí com la rialla burleta de tot lo que em rodejava.
JOANET: I no voldríeu ser ric?
CLOWN: Tan sols voldria tenir una carretera meva. Una carretera llarga, amb tots els peons a les meves ordres i jo anant amunt i avall, lo mateix que una oreneta.
JOANET: I estimar?
CLOWN: Sempre, però sempre de passo. Un petó començat en aquest poble, i una mirada en l'altre, i més enllà una abraçada, i sempre anant a estimar i havent-se de despedir, per tornar a estimar de nou.
JOANET (entusiasmant-se): Quina vida!
CLOWN: No sabeu que és la dolçor de la recança?
Recança: f. Greu que sap de fer o d’haver fet quelcom, de deixar-ho o d’haver-ho deixat de fer.
JOANET: Però m'ho figuro.
CLOWN: L'agredolç de veure l'amor que passa.
JOANET: Prou que ho endevino.
CLOWN: De no  esbrinar mai el cor, de no malmetre la vida! No sabeu què és la il·lusió de lo que fuig ni lo que és la llibertat!
JOANET: L'he tastada. Tancat en aquest poble, sembla que porto un vestit folrat de reixa que m'empresona per fora. Voldria anar-me'n, i em sento encastat al poble.
CLOWN: Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir: "Tot és meu!" Dir: "No tinc parets que m'ofeguin, no tinc arrels ni afeccions; la vida és meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a bat, com la boca del meu mico!"
JOANET: No encengueu els meus desitjos, que prou encesos que estan.
CLOWN: Què és la misèria quan es té la joventut?
JOANET: Per a mi, l'esperança.
CLOWN: Què són les penes, tenint ales per fugir?
JOANET: Potser misèries que es deixen.
CLOWN: Diuen que fem riure als altres. I què? Per ventura no em ric de tot lo que veig? Els reis, els soldats, els pagesos i els artistes, tot és un gran camp de cebes, que no saben com els desprecio i de quina manera em fan riure. Tots ells no valen un tros de cel al fons d'una planura, amb un caminet que hi porti.
JOANET: Al sentir-vos em sembla que em surtin ales.
CLOWN: Company, teniu ja l'esquena dura perquè us surti la ploma: tot lo més, borrissol de colomí.
(Zaira ha sortit a la plataforma del carro, i, veient el Clown que ella ha sentit el final de la conversa, li diu:)

ESCENA VII

CLOWN: No és veritat, Zaira?
ZAIRA: Què sé jo, pobra de mi! Tu cantes la llibertat amb colors d'alba i no veus venir la posta.
JOANET: I, a vostè, no l'entusiasma?
ZAIRA: No tant com an ell. (El Clown se n'anirà a dintre el carro, es posarà la perruca, s'emblanquinarà i amb el timbal i el mico entrarà als carrers del poble.) Les dones hem nascut esclaves, i tot lo més desitgem triar-nos l'esclavitud, i, si es troba, ella és el goig de la vida. 
JOANET: Quina esclavitud voldria?
ZAIRA: I què en trauria, de dir-l'hi?
JOANET: Treure'm l'estranyesa de sentir-li dir lo que diu.
ZAIRA: I per què?
JOANET: Perquè parlar-me d'estimar l'esclavitud, vostè, que em sembla l'aucell de l'aire, no ho entenc.
ZAIRA: No ho vulgui entendre.
JOANET: Potser abuso... 
ZAIRA (somrient): No abusa, no. No tots els homes que es troben per aquests camins que segueixo parlen amb tanta prudència.
JOANET: Perquè no tots la miren com jo la miro.
ZAIRA: I com me mira? 
JOANET: La miro com si fos una falcia que passa i que no sé què senyala. 
Falcia: f. ZOOL. Au de la família dels apòdids, amb el cos en forma de fus, la cua i les potes curtes, les ales llargues i estretes, en forma de falç, i el plomatge de color negre amb una petita taca blanca sota la gola. La seva vida transcorre en gran part a l’aire, on caça, s’acobla, canta amb un xiscle agut i reposa tot volant.
ZAIRA: Una falcia sense niu sols senyala indiferència.  
JOANET: Oh, no! La miro i a mida que més la miro més m'inspira una estranya simpatia.
ZAIRA (se'l queda mirant una estona): Pobra de mi! N'he sentit moltes, de flors, corrent aquests camins d'espines. Compti que tinc divuit anys i es pot dir que en fa divuit que camino món enllà. Compti quantes vegades m'han dit que sóc simpàtica! M'ho han dit gimnastes, carreters, pagesos, senyors i fins borratxos! M'ho han dit pregant-me i amenaçant-me; m'ho han dit amb els ulls encesos i fins ensenyant-me diners. Vostè em sembla noble, i, a vostè, l'hi agraeixo.
JOANET: Miri: jo no he après de fingir. Quasi bé no he sortit del poble. Sóc com aqueixes parets, dur i matusser, sense ratlles ni dibuixos. M'he apropat perquè, des que l'he vista entrar... no sé com dir-l'hi... n'ha semblat veure arribar l'hermosíssima figura d'una estampa que tinc a la meva arcova; és a dir... una dona que no és com les altres, una dona... que sols veiem en pintura els que vivim arrupits sota d'aquestes teules. Els cabells; els ulls d'un mirar brillant i fosc; el riure, i una espece de tristor... m'ha semblat que no era aquella tristesa ni l'alegria brutal que fins ara havia vist. Les ratlles són més fines, com si fossin... més poncelles i marcides, més de dona somniada i temptadora, portant una estranya flaire de terres desconegudes, de països que em represento a les fosques i... que no sabria explicar-los.
ZAIRA: Prou que s'explica. I perquè vegi que l'escolto, deixi'm dir i ser franca. No el conec, però vaig coneixent-lo. Tampoc vostè és com els homes que acostumo a veure i que acostumen a parlar-me. No porta a la boca ni el fel ni la maldat dels cors eixuts abans d'hora; no té els sentiments malalts, com els sers descolorits que he trobat pels carrerons de la vida; oferint-me el seu amor entre un munt de vasos buits de cervesa; no és un cadàver vivent oferint-se'm a que servís de mortalla. Amb el modo de mirar, veig al fondo dels seus ulls un cor estrany... i, amb el modo de parlar-me, una febre d'il.lusions. Jo ja sóc vella per dintre i vostè jove. La que es casi amb el seu cor podrà viure molt ditxosa.
JOANET: No ho cregui.
ZAIRA: Dintre d'aquestes parts no faltarà qui l'estimi.
JOANET: Si l'ànima em fuig del poble!
ZAIRA: Aturi-la.
JOANET: I com aturar-la?
ZAIRA: Què sé jo! Apagui les il·lusions.
JOANET: Si jo voldria fugir terres enllà, amb aquella que estimés!
ZAIRA: Veu? I jo quedar-me allí on fos, amb qui triés el meu cor!
JOANET: Córrer, sentir-me volar, anar abraçat per la ruta, veient passar el món com si ródes per mes plantes, relliscar ran de la terra, a bracet de ma estimada, córrer pobles i fronteres, portats del vent de la sort, i besar-se amb les ales ben esteses.
ZAIRA: Ai, amic meu! Jo, al revés! Poc es pensa, quan, ja fosc, travessem amb el carro per algun poblet de la ruta, la tristesa que jo sento veient sota el quinqué aquells grupos de família a la vora del caliu! La tristesa sentint gronxar un bressol; l’enyorament d’una vida reposada, d’un home que m’estimés a mi sola, i em deixés morir tranquil·la sobre els seus braços honrats! Quan veig això tot passant, quin fred que fa dintre el carro! Quina fosca... i quina vida! “Déu meu—penso—, si ara et poguessis quedar! Si hi hagués qui et recollís, com viuries arrupida, estimant amb tota l’ànima!”
JOANET: I per què no ha de trobar-ho?
ZAIRA: Qui vol que em vulgui, per sempre?
JOANET: Aquell que l'estimi.
ZAIRA: Aquell que m’estimi! A mi se m’estima per les rialles que venc i l’alegria que porto. Si m’he aturat a contar-li coses tristes, prova que el considero.
JOANET: Prova que veu que el meu cor voldria seguir-la.
ZAIRA: Cregui’m: jo sóc un núvol d’istiu: passa i se’n va, i tot lo més deixa caure quatre llàgrimes de pluja.
JOANET: I jo una heura arrapada a les parets, que voldria ser regada per aquesta pluja de llàgrimes.
ZAIRA: Veu? Vostè té lo que jo voldria, un niu sota un campanar, i no ho estima per a res. Jo tinc lo que vostè vol, la llibertat d’aire lliure, i em consum la tristesa!
JOANET: ¿I qui li diu que no és vostè qui m’ha fet néixer aquest somni de córrer terres enllà, com parelles d’orenetes?
ZAIRA: I qui li diu…?
JOANET: Per Déu, digui!
ZAIRA: ¿I qui li diu que no és vostè qui m’ha fet dir coses sèries an a mi, la filla del riure?
JOANET: Escolti, abans d’anar-se’n. Jo amb vostè aniria a l’altra banda de terra. Es quedaria per mi?
ZAIRA (pensativa): Qui sap! Si no hagués d’anar-me’n!...
(En Joanet li agafa la mà i li hi fa un petó llarg. En aquest moment en Cop-de-puny, que els sorprèn, se li tira a sobre, i a empentes la condueix dintre el carro.)

 

ESCENA VIII


COP-DE-PUNY (an ella): Molt bé! Continueu, coloms de carro! Aneu fent! Ja marxaré un ratet. (Canviant de to.) Tu, a dintre. (Donant-li una empenta.) I tu (an ell) sabràs la meva força!
JOANET: A on aneu?
COP-DE-PUNY: A casa nostra. (Entra dintre el carro, tanca, i a dins se senten cops de bastó i plors.)
JOANET: Covard! Per a això fas servir la força? (Trucant.) Obre, covard! Bruto! Domador! Negre! Indigne! Obre si tens tanta ànima com força. (Paren els cops.) Però, què em passa? Per què tinc que defensar-la? No és seva? Quins drets tinc? ¿I quins drets té ell per a pegar-li? (Transició.) Si n’estaré enamorat? No puc estar-ne, però aquesta dona en un moment ha embellit la meva vida i m’ha filtrat dintre el cor sentiments estranys que fa poc no coneixia. (Es queda pensatiu.)

ESCENA IX


(...)



ZAIRA: 
De terres enllà
portem la tristesa,
la portem pel món
per deixar-la enrera.

Pertot on passem,
passem ben de pressa,
per no encomanà’ns
el mal de la terra.

El mal de l’amor,
el mar que s’arrela
i deixa en el cor
enyorança eterna.
Tant si plorem, com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.

Com flors esmortuïdes
creixem en la serra
i anem desfullant-nos
per la carretera.

Les fulles que ens cauen
són cançons bohèmies
que sembren poesia
i la prosa enterren.

De l’arbre del món
som les fulles seques,
regades de llàgrimes
i rodolant sempre.
Tant si plorem, com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.

(Ningú aplaudeix. No ho han entès. Acabada la cançó, pren la safata i comença a fer capta. Alguns es retiren dissimuladament mentres el Clown va dient:)
CLOWN: Ara ve lo trist, cavallers! Resignin-se i vesteixin-se d’una bona voluntat per rebre la sotragada. Que la safata els atrapi amb un somrís resignat, escrit al bell mig dels llavis. Això és un ai! Resolució i pit enfora! Els dos dits a la butxaca i llençar lo que tinguin voluntat (i tinguin-ne, si pot ser), lo més de pressa que puguin, per no ressentir-se’n tant. Un desprendiment sobtat, abans que es presenti el dubte. Sentir una cançó val més que trenta mongetes a l’olla.
(Al ser Zaira davant del fill de l’Arcalde se sufoca de demanar-li caritat. Escena muda. Se sufoca i abaixa els ulls. En Cop-de-puny la vigila, en Joanet no sap què fer, I per fer alguna cosa deixa 
caure una pesseta a la safata. Zaira la rebot per terra.)
UN: Una pesseta!
UN ALTRE: Malaguanyada
L’ARCALDE: I l’ha llançada, la grandíssima! 
(En Cop-de-puny hi acut i li dóna un cop de puny i una empenta. En Joanet va per tirar-se-li a sobre i els agafen, formant dos grupos. El Clown ha recollit la pesseta i la safata i, agafant a Zaira, quasi desmaiada i plorant, la porta al carro, i ell puja a la plataforma. Al mig dels dos grupos, l’Arcalde; crits del poble contra els gimnastes.)
COP-DE-PUNY (a Zaira): ¿Per què has llençat la pesseta?
ZAIRA: Aquesta, no vull guanyar-la!
COP-DE-PUNY: No? Doncs té aquesta! (Li dóna una bufetada.)
JOANET: Brètol! Covard!
COP-DE-PUNY (an ella): A dintre! (An en Joanet) A tu, haig d’arrencar-te la llengua!
L’ARCALDE: Fora del poble!
TOTS: Fora!
L’ARCALDE: Fora del poble! Saltimbanquis, poetes, comediants! Fora d’aquí, somiatruites! 
(En Cop-de-puny agafa les regnes del carro i comença a marxar; Zaira, en la plataforma, i el Clown s’ha enfilat dalt del carro.)
COP-DE-PUNY: Feres manses! Ja us domaria!
TOTS: Fora!
L’ARCALDE: Fora! La gent que llença el diner, que no vingui an aquest poble! El diner es lo més sagrat que tenim!
CLOWN (tirant tots els quartos per la cara): Què se’ns ens dóna, del teu diner! Aquí el tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa eterna; us condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo.) Visca la bohèmia! Visca la santa alegria!
(Zaira, des de la plataforma, tira un petó el fill de l'Arcalde, I, com si l'hagués tocat, es posa la mà el cor i es tapa la cara. Tot el poble segueix el carro, els crits es van allunyant i encara se sent el timbal del Clown i les rialles, fins que tot es perd i l'escena queda sola.)


ESCENA ÚLTIMA

(És quasi fosc. ELS CARRETERS ja pleguen; ELS FERRERS, no encara.)

JOANET (mirant per on ha marxat el carro): Déu meu! Adéu, poesia! Adéu, visió d'un instant! Aneu enllà, mentres jo em quedo encastat aquí, a la prosa! Amb vostres cançons amargues i rialleres, em deixeu una recança, el buit el cor, d'un trosset de joventut que corre darrere vostre! Sou l'alegria que passa. I que trista és l'alegria per els que passen i els que es queden! Com que sóc fill del terròs, m'haig de veure condemnat a veure sempre la iglésia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. (S’apoia en un plàtano i cau una pluja de fulles seques.) Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.


ELS FERRERS (cantant):

Al dolç compàs del bressol de la manxa, 
anem cantant per no caure ensopits, 
anem cantant per distreure la mandra, 
anem cantant per no caure adormits.


T E L Ó
(Desde
d.1lt
dd
C<Zrro.)
fucolteu
amb
ateo-
ció,
ciutadans
d'aquL-st
poblct.
(
ReJob/Jnt
i
cop
de
bombo.)
L'alcgria
ja
s'apropa.
Vinguio
d'aquí
una
hora
a
veure
i
sentir
d'aprop
el
dahabaix
que.
(Gmu
mp
de
re.loblant
i
crits
drl
pobleabrieu,
i sois
us
diré
que
són
més
cole

tirant
a
ma
drcta
de
l'a!tra
banda
del
mapa
...
Noi,
no
enquietis
eJ
cavall
1
...
No
dir~
que
siguem
pro-
...
L'ALECRIA
QUE
I'ASSA
29
• ,
1
15
pero
tot
aquest
b~
de
D~u
de
carro,
i
rn"
.u
-
de bestiJ.r,
1
de
personL'S,
tot
es
no~trc,
1,
al
dtr
1105
ue,
vostes
han
pres
posSL'S3ÍÓ
dd
piset
com
si
fos
a
casa
seva
...
Xoi,
que
no
tircm
pi-
11vols!
...
Aqucst
carro,
vist
pcr
c.líntre,
ve
a 5er
u~a
finca
de
recreu.
Tal
com
el
\'Cuco,
amb
aqucst
posat
modest,
c.los
:m:ovcs,
menjador
(tararit
),
cuina,
sala
de
rcbrc,
quarto
pelmico
¡
¡a~
per
un
senidor.
No
hi
falta
més
que
ali-
111ents.
Aquc
st
carro
es
l'cstoig
mcravcllós,
1'
arca
de
la
nigromancia,
el
palau
de
tota
la
for<;a
bruta,
i
de
la
roba
tambO:
bruta,
í
dd
joc
de
la
lle>tesa,
i de
tot
lo
que
veuran,
si
t¡,:ncn
vida
i salut,
abans
que
aqucst
sol
~e
pongui.
(
ReJobl,mt.
B.zixa
dtl
mrro
i
fa
J,z
prm11tació.)
Prepar-se
a
hadar
la
boc:t,
ciutadans
d'ilus-
tr~lció!
An
el
senyor,
c.ligucm
1'
herculcs
(m
Cop-de-puny
;altul,r
),
li
diucn
en
Cop-dc-puny,
i
el
nom
~olamcnt
ja
exprcssa.
Aqm:sts
bonys
que
en
cls
bra<;os
tot
es
for<;a
concentrada
que
li
surt
an
els
dcforcs;
aquests
sacsons
de
vianda
de
les
cames
es
la
for~a
de
la
cóssa,
í
aquests
turons
del
vcntrcll
no
's
creguin
que
síguín
els
aliments:
tot
surt
de
la
fortah.:sa.
Quant
ell
dóna
un
cop
de
puny,
comptin
que

Philip Larkin, tres poemes (The Mower, Sunny Prestatyn i Aubade)

Philip Arthur Larkin
Anglaterra (Coventry 1922- Kingston upon Hull 1985)


«La figura de Philip Larkin, sobretot tal com ell mateix l'ha presentada en alguna ocasió en declaracions, esdevé molt llunyana de la imatge romàntica convencional del poeta. Fill d'un funcionari, estudià a Oxford, amb els desavantatges d'una greu tartamudesa i d'una forta miopia —la tartamudesa li estalvià, si més no, la temptació d'exercir el professorat, i la miopia el lliurà del servei militar—. Dels aspectes bons de la seva joventut, Larkin n'esmentaria, amb una certa malignitat, l'experiència que les persones grans van resultar ser més amables del que havien estat els infants, mentre ell ho era. (...) Calia treballar, i Larkin es féu bibliotecari, inicialment de forma modesta, però després es convertí en director de la biblioteca de la universitat de Hull, ciutat que, segons ell, era adient al seu caràcter perquè era molt desavinent, a «la perifèria de les coses», però molt en el seu país —la seva fòbia als viatges, sobretot a l'estranger, fou notable—. Larkin tenia una certa vocació de solteria i s'inclinava, si hem de creure'l, més aviat a la solitud amb intervals de companyia que no pas a l'inrevés, que és el que passa normalment. En general, es declara renitent (*) a posar-se a disposició d'algú. Pel que fa a la política, era «de dretes de sempre», i identificava aquesta posició —encara que ell mateix reconeixia que era unfair, «injust»— amb l'estalvi, el treball intens, la reverència i el desig de conservar, mentre que l'esquerranisme, per a ell, era l'oci, la cobdícia i la traïció. Davant l'horitzó de la possible trascendència i sobre el sentit de la mort, Larkin (...) declararia lacònicament: I dread endless extinction, «Tinc por a l'extinció sense fi».

Fragment de la introducció de José Maria Valverde a Aquí. Trenta poemes, en versió de Josep M. Jaumà publicat per Edicions del Mall (Barcelona, 1986)

Renitent. Adj. Que resisteix a la pressió. Figuradament, que refusa d’obeir, que s’oposa persistentment.


The Mower

The mower stalled, twice; kneeling, I found
A hedgehog jammed up against the blades,
Killed. It had been in the long grass.

I had seen it before, and even fed it, once.
Now I had mauled its unobtrusive world
Unmendably. Burial was no help:

Next morning I got up and it did not.
The first day after a death, the new absence
Is always the same; we should be careful

Of each other, we should be kind
While there is still time.


Juny de 1979. 

El poema va ser publicat a la revista Hull Literary Club la tardor d'aquell mateix any. 
Philip Larkin, Collected Poems. Faber and Faber, Ltd. 
A la Miscel·lània 10 anys de Quaderns Crema (Barcelona, 1989) Jordi Larios hi publicà la següent traducció.  (Recollit d'una piulada d'Adam Manyé).

La màquina de tallar herba 

La màquina se'm va parar, dos cops; agenollat
vaig veure un eriçó aixafat entre les fulles,
mort. Era enmig de la gespa crescuda.

   Abans l'havia vist, i fins un cop li vaig donar menjar.
Acabava de fer malbé el seu món discret,
sense remei. No va servir de re enterrar-lo:

   l'endemà em vaig llevar i ell no.
El primer dia després d'una mort, la nova absència
sempre és igual; hauríem d'anar amb compte

   amb els altres, hauríem de ser amables
quan encara hi som a temps.

- - -

Sunny Prestatyn


Come To Sunny Prestatyn
Laughed the girl on the poster,
Kneeling up on the sand
In tautened white satin.
Behind her, a hunk of coast, a
Hotel with palms
Seemed to expand from her thighs and
Spread breast-lifting arms.

She was slapped up one day in March.
A couple of weeks, and her face
Was snaggle-toothed and boss-eyed;
Huge tits and a fissured crotch
Were scored well in, and the space
Between her legs held scrawls
That set her fairly astride
A tuberous cock and balls

Autographed Titch Thomas, while
Someone had used a knife
Or something to stab right through
The moustached lips of her smile.
She was too good for this life.
Very soon, a great transverse tear
Left only a hand and some blue.
Now Fight Cancer is there.


Extret del recull de Philip Larkin,  Aquí: trenta poemes; versió de Josep M. Jaumà i pròleg de José M. Valverde. Col. Poesia del segle XX (Edicions del Mall,  Barcelona 1986). Edició bilingüe.

Assolellat Prestatyn

Vine al sol de Prestatyn
somreia, des del póster, la noia
agenollada a la sorra
en banyador blanc de setí.
Darrera seu un tros de costa
i un hotel amb palmeres que semblava
sortir-li de les cuixes
i dels braços enlaire alçant-li els pits.

La van posar un dia de març.
A les dues setmanes ja tenia 
les dents trencades i un ull guerxat;
unes tetes immenses i una pelvis
fendida ben endins, i a l'espai
entre les cames uns gargots
la feien muntar
uns collons i una polla tuberosos

signats Titch Thomas, mentre que
algú havia clavat un ganivet
o alguna cosa enmig dels llavis
amb bigotis pintats, del seu somriure.
Fou massa bona per a aquesta vida.
Molt aviat una estripada
deixà sols una mà i un tros de blau.
Ara n'hi ha un de Lluita contra el càncer.


- - -

Aubade

I work all day, and get half-drunk at night.
Waking at four to soundless dark, I stare.
In time the curtain-edges will grow light.
Till then I see what’s really always there:
Unresting death, a whole day nearer now,
Making all thought impossible but how
And where and when I shall myself die.
Arid interrogation: yet the dread
Of dying, and being dead,
Flashes afresh to hold and horrify.

The mind blanks at the glare. Not in remorse
—The good not done, the love not given, time
Torn off unused—nor wretchedly because
An only life can take so long to climb
Clear of its wrong beginnings, and may never;
But at the total emptiness for ever,
The sure extinction that we travel to
And shall be lost in always. Not to be here,
Not to be anywhere,
And soon; nothing more terrible, nothing more true.

This is a special way of being afraid
No trick dispels. Religion used to try,
That vast moth-eaten musical brocade
Created to pretend we never die,
And specious stuff that says No rational being
Can fear a thing it will not feel, not seeing
That this is what we fear—no sight, no sound,
No touch or taste or smell, nothing to think with,
Nothing to love or link with,
The anaesthetic from which none come round.

And so it stays just on the edge of vision,
A small unfocused blur, a standing chill
That slows each impulse down to indecision.
Most things may never happen: this one will,
And realisation of it rages out
In furnace-fear when we are caught without
People or drink. Courage is no good:
It means not scaring others. Being brave
Lets no one off the grave.
Death is no different whined at than withstood.

Slowly light strengthens, and the room takes shape.
It stands plain as a wardrobe, what we know,
Have always known, know that we can’t escape,
Yet can’t accept. One side will have to go.
Meanwhile telephones crouch, getting ready to ring
In locked-up offices, and all the uncaring
Intricate rented world begins to rouse.
The sky is white as clay, with no sun.
Work has to be done.
Postmen like doctors go from house to house.

1977

Extret del recull de Philip Larkin,  Aquí: trenta poemes; versió de Josep M. Jaumà i pròleg de José M. Valverde. Col. Poesia del segle XX (Edicions del Mall,  Barcelona 1986). Edició bilingüe.


Aubade

Penco de dia i a les nits m'entrompo.
Em desperto a les quatre, fosc, i miro.
A la finestra aviat hi haurà llum.
Mentre, veig el que sempre és a la vora:
la tenaç mort, ja un dia més a prop,
no deixant pensar en res sinó en el com,
el quan i l'on haig de morir.
Àrides qüestions: però la por
de morir i d'estar mort
em sobta com un llamp i m'horroritza.

Quedo encegat. No de remordiment
—pel bé no fet, l'amor no dat, el temps
malgastat— ni tampoc d'aflicció
perquè una vida pugui trigar tant
a sortir-se'n, o no, d'un mal inici;
sinó per la buidor total, per sempre,
l'extinció cap on ens adrecem
i on ens perdrem segur. Ja no ser aquí
ni enlloc, i això aviat;
no hi ha res més terrible, res més cert.

Aquesta por és distinta, no hi ha truc
que la dissipi. La religió
—brocat vast, musical i tot arnat—
ho intentava, fingint que no moríem,
i arguments capciosos deien que
la raó no pot témer el que no sent
no entenent que això és just el que ens fa por:
cap so, ni gust, ni olor, res per pensar,
per estimar o sentir-se acompanyat,
una anestèsia d'on ningú no torna.

I així duem a frec de visió
una taqueta obscura, un fix calfred
que ho sotmet tot a la indecisió.
Tantes coses no arriben, però aquesta
arribarà segur; això ens exaspera
i esglaia com un forn quan estem sense
gent o beguda. El valor no serveix:
és sols no espantar els altres. Ser valent
ningú no salva. Mors
tant si gemegues com si plantes cara.

Va entrant la llum, l'habitació pren forma.
Apareix clar allò que sabem, que sempre
hem sabut, i sabent que no podem
ni acceptar-ho ni fugir-ne: que quelcom
ha de desaparèixer. Ja els telèfons
preparen els seus drings en els despatxos
tancats, i el món complex, romput, apàtic
es lleva. El cel buit és com una blanca
argila. El treball ens espera.
Carters i metges van de casa en casa.






Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol (1977)



Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès. De fet, la tradició popular serà palpable en el seu lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, Els seus pares tenien inquietuds culturals i artístiques i ella sempre mantindrà el lligam amb la terra i la cultura popular.

Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida, després d'haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.

El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a "mística", on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dona classes a grups obrers. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, "un canvi molt radical en la seva vida". Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l'època.

El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. 

El 1979 publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet...

Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.

També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències i fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada". La narració "Viratges, reminiscències", inclosa en el llibre Barceldones, suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX.

Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). Representa també la seva consolidació com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps.

No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. 

Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. 

Extret fonamentalment de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Text íntegre aquí.
Transcripció de poemes de Lorena Hergueta , Isabel Canudas i Alba Soler.
             

                         BRUIXA DE DOL



               DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota



                             BRUIXA DE DOL


Foc de pales


I

Aigua sobre aigua,
sobre l'aigua, set.
Al bell cor de l'aigua,
negres ganivets.

i jo, sola,
entre albera i alba.

Al bell cor de l'aigua
negres ganivets.
Passava una barca
franca de remer

i jo, sola,
entre albera i alba.

Passava una barca
franca de remer
en un foc de pales
que baten el vent

i jo, sola,
entre albera i alba.

En un foc de pales
que baten el vent
ve encesa la barca
amb la lluna a pes

i jo, sola,
entre albera i alba.

Ve encesa la barca
amb la lluna a pes.
L'amor hi clavava
negres ganivets

i jo, sola,
entre albera i alba.


II

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L'escala fosca
del desig
no té barana.


III

FORAVILERS

Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,

ai, no la mosseguis
l'ametlla amarga!

Esborràvem lliçons
darrere els arbres
de mestres i veïns:
aquesta plana 
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara,

ai, no la mosseguis
l'ametlla amarga!

Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló
l'ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,
amic, encara.


IV

Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles!
En acabat de sopar
l'amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se'ns trasmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se'ns va trencar
la lluna de porcellana.

V

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d'on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m'arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l'altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Tombant







VI

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.


VII

Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.


VIII

Ja no m’enartes, sol,
vaixell salvat de l’ombra,
que és l’ombra qui m’ha pres.
El cranc d’aquest crepuscle
se m’ha arrapat al cor
i els meus ulls són el llac
on es nega la lluna.


IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates…


X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l’entoma.


XI

Llum al balcó
i l’estrall a la porta.

Giro la moneda
i és la lluna.


XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.


Foguera Joana

I

Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.


II

Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dona’m la llengua, amor. Dona’m la sal.
I dona’m també
aquest dolç llangardaix que em duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.


III

Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
—que el desig porta dalla!—,
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.


IV

Dolç enemic,
amb caçapapallones
em pares trampes
pels plecs del plaer.


V

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l’heura a cau d’orella,
la tendresa a la planta dels peus,
l’or negre de cella i de l’aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

VI -IX


Bruixa de dol



ZODÍAC


Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l’avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d’un destí
amarinat en aigües de desfeta.


Fem joc de nou a l’estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!


Cal que encertem, amb l’ai de la sageta,
l’arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d’amor a la bestreta.


I, conjur del mal astre, a l’endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.



Vuit de març



    Amb totes dues mans
    alçades a la lluna,
    obrim una finestra
    en aquest cel tancat.



Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixaran les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostres cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.