Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès. De fet, la tradició popular serà palpable en el seu lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, Els seus pares tenien inquietuds culturals i artístiques i ella sempre mantindrà el lligam amb la terra i la cultura popular.
Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida, després d'haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.
El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a "mística", on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dona classes a grups obrers. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, "un canvi molt radical en la seva vida". Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l'època.
El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions.
El 1979 publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet...
Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències i fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada". La narració "Viratges, reminiscències", inclosa en el llibre Barceldones, suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX.
Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). Representa també la seva consolidació com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps.
No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.
Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida, després d'haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.
El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a "mística", on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dona classes a grups obrers. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, "un canvi molt radical en la seva vida". Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l'època.
El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions.
El 1979 publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet...
Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències i fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada". La narració "Viratges, reminiscències", inclosa en el llibre Barceldones, suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX.
Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). Representa també la seva consolidació com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps.
No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.
Extret fonamentalment de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Text íntegre aquí.
Transcripció de poemes de Lorena Hergueta , Isabel Canudas i Alba Soler.
BRUIXA DE DOL
DIVISA
Emmarco amb quatre fustesun pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota
BRUIXA DE DOL
Foc de pales
I
Aigua sobre aigua,
sobre l'aigua, set.
Al bell cor de l'aigua,
negres ganivets.
i jo, sola,
entre albera i alba.
Al bell cor de l'aigua
negres ganivets.
Passava una barca
franca de remer
i jo, sola,
entre albera i alba.
Passava una barca
franca de remer
en un foc de pales
que baten el vent
i jo, sola,
entre albera i alba.
En un foc de pales
que baten el vent
ve encesa la barca
amb la lluna a pes
i jo, sola,
entre albera i alba.
Ve encesa la barca
amb la lluna a pes.
L'amor hi clavava
negres ganivets
i jo, sola,
entre albera i alba.
II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.
L'escala fosca
del desig
no té barana.
III
FORAVILERS
Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca,
ai, no la mosseguis
l'ametlla amarga!
Esborràvem lliçons
darrere els arbres
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara,
ai, no la mosseguis
l'ametlla amarga!
Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló
l'ametlla amarga,
ai, no la mosseguis,
amic, encara.
IV
Perquè avui feia el seu ple
la lluna se'ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles!
En acabat de sopar
l'amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se'ns trasmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se'ns va trencar
la lluna de porcellana.
V
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d'on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m'arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l'altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Tombant
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
VII
Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.
VIII
Ja no m’enartes, sol,
vaixell salvat de l’ombra,
que és l’ombra qui m’ha pres.
El cranc d’aquest crepuscle
se m’ha arrapat al cor
i els meus ulls són el llac
on es nega la lluna.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates…
X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l’entoma.
XI
Llum al balcó
i l’estrall a la porta.
Giro la moneda
i és la lluna.
XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
I
Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
II
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dona’m la llengua, amor. Dona’m la sal.
I dona’m també
aquest dolç llangardaix que em duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.
III
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.
Però quan fulles i flors cauen a terra
—que el desig porta dalla!—,
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.
IV
Dolç enemic,
amb caçapapallones
em pares trampes
pels plecs del plaer.
V
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l’heura a cau d’orella,
la tendresa a la planta dels peus,
l’or negre de cella i de l’aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Foguera Joana
I
Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.
II
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dona’m la llengua, amor. Dona’m la sal.
I dona’m també
aquest dolç llangardaix que em duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.
III
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.
Però quan fulles i flors cauen a terra
—que el desig porta dalla!—,
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.
IV
Dolç enemic,
amb caçapapallones
em pares trampes
pels plecs del plaer.
V
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l’heura a cau d’orella,
la tendresa a la planta dels peus,
l’or negre de cella i de l’aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.
VI -IX
Bruixa de dol
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l’avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d’un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l’estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l’ai de la sageta,
l’arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d’amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l’endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
Vuit de març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
Bruixa de dol
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l’avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d’un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l’estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l’ai de la sageta,
l’arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d’amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l’endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
Vuit de març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostres cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada