La Bíblia, llibre de llibres


La Bíblia és el conjunt de textos doctrinals del cristianisme. Es tracta d'un recull de llibres, de diversos autors, gèneres i estils, que van ser escrits en un llarg període de temps (gairebé un mil·lenni: 900 a.C. -100 d.C.) i que abasta des de la creació del món, l'origen de la humanitat i els conceptes de pecat i salvació, així com la idea de Déu i de com aquest es relaciona amb els humans. La seva forma evoca d'altres literatures antigues orientals (relat de la creació a Gènesi o també els llibres sapiencials amb què es designen el conjunt del llibre de Job, el dels Proverbis, l'Eclesiastès i el Càntic dels càntics, entre d'altres, a l'Antic Testament).

Etimològicament, el terme Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material. Traduïda a més de 2000 llengües, encara avui es pot dir que es tracta del llibre amb major difusió de la història, des que l'any 1452 Gutenberg en va enllestir un tiratge de 180 exemplars reproduint la traducció al llatí vulgar -la Vulgata- que havia fet sant Jeroni, al segle V. 


Es tracta, doncs, d'un "llibre de llibres" sagrat de les religions jueva i cristiana. Per als jueus hi ha 39 llibres. Els cinc primers, que constitueixen l'anomenat Pentateuc, són per a la religió jueva la Torà -o la llei. Per als cristians, la Bíblia es divideix en Antic Testament -els protestants reconeixen també 39 llibres, mentre que els catòlics 45- i Nou Testament, compost per 27 llibres admesos generalment per totes les confessions religioses. L'Antic Testament, escrit fonamentalment en hebreu i també amb fragments en arameu, comprèn els llibres que parlen de l'Aliança de Jahvé (Déu) amb el poble d'Israel. El Nou Testament, que ens ha arribat en grec, comprèn l'Aliança que estableix Jesús amb la humanitat. 

La Bíblia, segons les doctrines cristiana i jueva, va ser literalment inspirada per Déu. Per això la seva exegesi -la interpretació del seu missatge- és un aspecte fonamental de la teologia, fins el punt que al llarg dels segles ha generat debats, cismes i fins guerres i acusacions d'heretgia. 

En qualsevol cas, al cap dels anys la Bíblia ha esdevingut també, per a la cultura occidental, el seu nucli moral, de sensibilitat, de visió del món i de concepció de la vida. La seva influència en la literatura i l'art universals ha estat determinant en tots els sentits, de manera que una bona part del fons mític i de la imatgeria occidental li'n deu l'existència.

(Font principal: Literatura universal, Llorca-Rafart. Castellnou Edicions, Barcelona 1999. La il·lustració correspon a La creació d'Eva, de Michelangelo)


Un exemple és el següent fragment del Gènesi, el primer llibre de la Bíblia, que es proposa narrar l'origen del món. És Déu qui, amb la paraula! des del caos inicial ordena totes les coses. En trobaríem més exemples similars a Egipte, Amèrica del Nord o la Xina. Mites. En aquest cas, es tracta d'un text de singular bellesa que provindria de la tradició oral. No té ni veracitat ni, encara menys, cap pretensió científica. Però inicia un relat que prova de donar sentit a la vida. Fa -en el millor sentit del terme- literatura.

I per reblar el clau, només recordar que l'Evangeli segons Sant Joan, al Nou Testament, comença així:

"Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l'existència per mitjà d'ella, i ni una sola de les que han vingut a l'existència no hi ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l'hagin pogut atènyer mai".


Antic Testament: Pentateuc
Gènesi
Orígens del món i dels pobles

1- Creació. Origen dels temps sagrats.— Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l'oceà i l'esperit de Déu batia les ales sobre l'aigua.


Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.

Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l'aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

Déu digué: «Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i que aparegui el continent». I fou així. Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.

Déu digué: «Que la terra produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra». I fou així. La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.

Déu digué: «Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, i des del firmament del cel il·luminin la terra». I fou així. Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.

Déu digué: «Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s'aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel». I fou així. Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. Déu els beneí, dient-los: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l'aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia cinquè.

Déu digué: «Que la terra produeixi tota mena d'animals: cuques i tota mena d'animals domèstics i salvatges.» I fou així. Déu va fer, doncs, tota mena d'animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé.

Creació i benedicció de l'home. Primera llei sobre els aliments.— Déu digué: «Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra». Déu creà, doncs, l'home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l'home i la dona. Déu els beneí i els digué: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s'arrosseguen per terra». Déu digué: «Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que us serveixin d'aliment. I a tots els animals salvatges, a tots els ocells i a totes les cuques que s'arrosseguen per terra, a tot el que viu, els dono tota l'herba verda per aliment». I fou així. Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.

2-  I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s'hi mouen. Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l'obra que havia fet. Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l'obra que havia creat i havia fet. Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.

Versió de la Bíblia dels monjos de Montserrat, 1970. Edició digital completa aquí

Cap comentari:

Publica un comentari