Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010) (Quatre poemes)

Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. És arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d'estructures, de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Els títols de la seva obra poètica són Els pimers freds. Poesia 1975-1995 (2004), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de misericòrdia (2007) i Misterosament feliç (2009). A les acaballes de 2010 va publicar No era lluny ni difícil.

-Ens cal amor per a fer versos?
-Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer molts altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d'un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d'una persona que t'és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l'amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l'amor serà tan complicat com vulguis, però és l'únic camí que tens per a fer versos. En l'altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.

-Suposo que en el camí de l'amor, amb l'amor no n'hi haurà prou, oi?
-Evidentment. Ja des de l'inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d'elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. (...). Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.

Fragments d'una entrevita de Lluís Bonada a Joan Margarit publicada a "El Temps", el 18 de gener de 2011. La fotografia és del Dep. de Cultura, CPCPTC, d'aquell cicle "La cultura popular vista per..."


No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.


Penúltim poema a la meva mare

Acabada la guerra, jugàvem al carrer,
i en sentir un avió sorties a buscar-nos
fins que el seu so es perdia enllà dels núvols.
Són les ruïnes d'aquell lloc segur
que hi havia a la infància.
Una vegada em vaig llevar
de matinada, estaves a les fosques,
asseguda a la taula de la cuina
igual que una gavina dins l'escletxa
d'una roca durant el temporal.

Només veig la llumeta d'una casa
que ja no hi és,
però que em fa sentir menys malaurat.
Fins que el perill es perdi a l'horitzó.


Murs de pedra en sec

El camí, franc i pla creuant el bosc,
quan surt a cel obert es torna hostil,
envaït per arbustos i esbarzers,
i comença a baixar fins que, al més fons,
acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat
i sense cap herbota. Un camí
al qual voreja encara, protegint-lo,
un mur de pedra en sec amb els carreus,
a vegades enormes, ben posats,
sense morter, a os, en el seu lloc.

Només algú sentint una desemparança
tan profunda que arriba fins avui
podia alçar amb les seves mans un mur
que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap al no-res,
bastia un mur per protegir un camí
cap a un ordre final, potser magnific.



Voldran que et moris

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t'estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l'amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Cap comentari:

Publica un comentari