Als vint anys es casà amb el seu oncle matern, del qual tingué un fill i, passada la fascinació de l'enamorament, considerà el seu matrimoni un monstruós disbarat que voldria oblidar. "Si no hagués escrit m'hauria llançat daltabaix del terrat", ens deia. Les primeres obres que la van fer conèixer, però que més endavant rebutjà en bloc, són d'aquesta època. La seva relació amb Armand Obiols també és insòlita. Són tan oposats que es complementen perfectament: ell és un talent intel·lectualíssim i fred, només apassionat per la lletra escrita, molt crític, i ella és sentimental, passional, hipersensible, un geni que observa, veu, intueix, crea. Mercè Rodoreda seguí Obiols a l'exili i visqué amb ell fins que ell morí, al 1971. Els primers anys d'exili i de guerra foren duríssims, amb proves de tota mena, records al·lucinants. Per a ella va ser "un d'aquests voyages au bout de la nuit durant els quals escriure sembla una ocupació espantosament frívola". Mentrestant, el seu geni acabà de madurar. La represa literària començà després dels quaranta anys i durà fins la seva mort, a Girona, a la primavera de 1983. El Club dels Novel·listes ha publicat totes les seves grans obres: La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), MIrall trencat (1975), Quanta, quanta guerra... (1980) i, pòstumament, La mort i la primavera.
Níuria Folch de Sales,
directora literària de "El Club dels novel·listes", a les guardes de 37a edició de La plaça del Diamant, l'any 1993.
La foto, de l'Arxiu Mercè Rodoreda a l'IEC la mostra jove i amb el cabell curt, l'any 1938.
Una infantesa feliç
«Recordo la sensació d'estar a casa quan, abocada a la barana del terrat, veia caure damunt de la gespa i les hortènsies les flors blaves de la xicranda. No sabré explicar-ho mai; mai no m'he sentit tan a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares»
Mercè Rodoreda «Imatges d'infantesa»
(…) En efecte, Mercè Rodoreda, l'autora més universal de la narrativa catalana contemporània, va néixer el mes d'octubre de 1908, en una torreta amb jardí del barri de Sant Gervasi. Va ser la filla única d'un matrimoni atret per la literatura i pel teatre, i va viure en un ambient alegre i una mica bohemi en el qual destacava la figura del seu avi matern, Pere Gurguí, antic redactor de La Renaixença i de L'Arc de Sant Martí. De fet, la figura de l'avi va ser molt important per a Mercè Rodoreda perquè li va inculcar un profund catalanisme que la va acompanya tota la vida -amb moments molt difícils, lluny del seu país- i, també, una intensa atracció per les flors, unes flors que vam presidir la seva infantesa i que ocuparan un lloc rellevant als contes i novel·les que escriurà. L'any 1910, l'avi va fer aixecar al jardí familiar un monument a la memòria de Jacint Verdaguer -que havia estat amic seu-, que esdevingué el centre de festes i de reunions: «una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres hi duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer, El Canigó, L'Atlàntida...», segons escriurà Mercè Rodoreda a «Imatges d'infantesa». Marcada per l'ambient familiar -el seu pare era un lletraferit, segons va apuntar ella mateixa en una entrevista-, fou una gran lectora, sobretot dels autors clàssics i moderns catalans: Llull, Verdaguer, Maragall, Sagarra, Carner... Quan va complir vint anys es va casar amb el seu oncle, un «americano», Joan Gurguí, una figura ben bé de l'època -amb només catorze anys l'havien enviat a l'Argentina en busca de fortuna-, i un anys després va néixer el seu únic fill.
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D'una banda és filla única i, de l'altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.
Carme Arnau.
Mercè Rodoreda: un viatge entre paraules i flors. Girona; Fundació Caixa de Girona, 1999.
Un exercici estimulant: https://projectes.xtec.cat/bescat/portada/aloma/
Del web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana:
https://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/biografia-merce-rodoreda
Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni al qual es veu abocada i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen en una experiència traumàtica per l'autora, i encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l'obligarà a ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit.
Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936) i Aloma (1938), que guanya el premi Crexells.
Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart.
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.
En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi, però incomprensiblement n'és eliminada (...) El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n'ha parlat amb l'editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra (...) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986 s'edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.
És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit.
Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936) i Aloma (1938), que guanya el premi Crexells.
Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart.
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.
En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi, però incomprensiblement n'és eliminada (...) El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n'ha parlat amb l'editor i escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a Ginebra (...) i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986 s'edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada