Mercè Rodoreda, Aloma (1936) (Capítol primer)

Mercè Rodoreda

A L O M A



Premi Crexells 1937


I

I bé, tot m'apareix en la forma
més grollera, més repugnant.
          Tolstoi. Anna Karènina

—L’amor em fa fàstic! 
    Havia pensat tota la tarda en aquell pobre gat i, sense voler, va tancar el reixat d’una revolada. A dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886. Havien comprat el reixat feia uns quants anys, a preu de ferro vell, en l'enderroc d'una finca expropiada per eixampla. La casa de seguida va semblar més senyora. I el jardí. Abans tenia una porteta de fusta i si el que hi entrava era massa alt s'havia d'ajupir una mica.
     El reixat, més ample, va deixar passar més aire i els arbres va semblar que se n'adonessin. El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers feien més roses. Era una pena que per aquell carrer no hi passés mai ningú. Acabava dos jardins més enllà amb una paret alta, el vent a penes movia les herbes que naixien ran de les pedres i hi havia una gran quietud com si cada dia fos diumenge.

     Es deia Aloma perquè un oncle de la seva mare ho havia volgut. Era un home estrany que tothom respectava i que havia envellit tot d’una, tancat a casa, amb una manta damunt dels genolls. Llegia Llull en havent sopat. Ben assegut a la seva butaca, mentre els seus amics, que l'anaven a veure dos vespres cada setmana, jugaven a escacs. Ell no jugava mai. Llegia:

     Les condicions totes que Evast desitjava en sa muller eren en Aloma, i aquells qui cercaven muller per a Evast segons sa voluntat, foren certificats de les bones costumes de Aloma.*
            * Ramon Llull: Llibre d'Evast e d'Aloma, e de Blanquerna son fill. Llibre I, cap. I.
     
      En sortir de l'església, un cop la cerimònia acabada, va dir:
     —He deixat que els padrins fessin el que volguessin i la criatura es dirà Àngela, Rosa i Maria; jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom.
      A la mare li va agradar i a l'hora del refresc va fer minvar la gatzara:
     —No crideu tant, que Aloma dorm.

     El soroll del reixat la va sobresaltar: havia sortit d'amagat del nen i va tenir por que l'hagués sentida. Però la casa estava quieta i,  després d'escoltar una estona, se'n va anar carrer avall.
     L'hora era bona de respirar. En un jardí feien foc i es sentia l'espetec dels branquillons. A dalt d'una paret molt vella hi havia un gruix de molsa i al mig del carrer, en un sot ple d'aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. Més enllà, vora de la casa nova, les branques del desmai a penes es movien. Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel. L’aire arrossegava una mica de fum i Aloma gairebé va aturar-se: «És l’olor que agradava més al meu germà.» S’havia matat a divuit anys; es deia Daniel. Havia deixat un paper escrit per a ella: «Tot és trist i no tinc ganes de viure més, Aloma. Una abraçada ben forta.» Les lletres eren altes i amples, de persona orgullosa. A ella, després de tant de temps, li quedava encara una mica d'angoixa. El veia estirat, blanc com la cera, i pensava que no li parlaria mai més, amb aquella veu xopa de tendresa, de les coses que li agradava fer. Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits que Daniel havia deixat. Ho havia anat esquinçant tot, a fora plovia, i el vent, de tant en tant, girava la pluja contra els vidres. Els papers es van tornar cendra i Aloma va plorar tota la nit. Joan deia que Daniel s’havia matat perquè els llibres l’havien fet tornar boig. La vida era una cosa esgarrifosa. Arraulida entre els llençols pensava sovint en el seu germà mort. Quan la casa reposava. Però els records s’anaven aprimant: primer el color dels ulls i la manera de somriure, de seguida el to de la veu. I com més el perdia més s’adonava del buit que havia deixat al seu costat. Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d'un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra. Ara tindria vint-i-tres anys i respirarien junts aquella olor de fulles cremades i de primavera a punt d'esclatar. I tot seria diferent. 
     Es va recordar del telegrama que havien rebut a mig matí. Era del seu cunyat, el germà d’Anna, que vivia a Amèrica. Deia que aniria a passar una temporada amb ells. De moment havia estat molt contenta. Potser animaria una mica la casa. I en tota la tarda no hi havia tornat a pensar. 

En una finestra hi havia un gat negre assegut. L'altre era blanc. La primera vegada que l’havia vist, aquell dia que amb el mànec del rasclet feia caure fulles grogues d’una branca, ja tenia un blanc empastifat de bèstia abandonada. Havia saltat de la paret i quan ella es va girar per mirar-lo va recular esporuguit. Però es va avesar a anar al jardí. S’estava quiet en un racó, estirat sobre un tou de fulles seques, i al més petit trepig obria els ulls —uns ulls verds, amb les nines fosques, partides per una ratlla negra. Aviat va tenir la panxa molt grossa. Caminava a poc a poc i feia uns miols que a penes es sentien. De vegades es quedava aturat com si no sabés on anar, amb una pota del davant arronsada.
    —No vull gats a casa; porten malalties —va dir Anna quan va veure que Aloma s’hi entendria. 
     Van avisar el nen que no el toqués. No li deixaven portar ni una mica de menjar ni una engruna de pa al jardí. Però el nen mirava el gat des de la finestra i s’hi fonia. «Me l’estimo», deia de vegades, «perquè té la cara trista.» 
     Malgrat aquella guerra sorda el gat seguia anant al jardí. Si veia algú fugia; quan el jardí estava desert tornava al seu racó, vora les flors de senyoreta. Va tenir els gatets i ningú no va saber on els havia amagats. Hi anava cada dia una hora o altra una mica més brut i una mica més magre. 
     —Deu dormir en una carbonera. 
     Va passar més d’un any. El gat sempre feia aquell posat de resignació i tenia una gatinada rera l’altra. Un matí van trobar gatets darrera d’una llata, al costat del galliner. 
     —Vigila que el nen no se n’adoni. Potser estan malalts. 
     La cua se li pelava. Li van sortir crostes a les orelles. Però els gatets l’esperaven desficiosos i s’amorraven a les mamelles petites i espremudes.
     Van estar una temporada sense veure’l i van pensar que algú l’havia recollit. Fins que un dia es van adonar que estava mig adormit a dalt de la paret del capdavall del jardí. Aloma va pujar al banc i se li va acostar. Li va veure els ulls estriats de sang. El gat va fer un miol molt feble i va baixar com va poder, per l’heura. Tenia una pota trencada. Quan Aloma es va ajupir per mirar-li el mal, va recular tot d’una i va esbufegar rabiós.    
     —Encara no s’ha mort? —deia Joan cada matí quan obria els finestrons.    
     Gairebé no es movia del jardí. Tomava a engruixir- se. Estava clapat de mal i deixava un coixí de pèl a tot arreu on s’ajeia.    L’altre va saltar al jardí una tarda de fred i de vent. Era blanc i negre, superb, amb el coll gruixut i la pell llustrosa. Es va acostar a la gata a poc a poc i Aloma, que els mirava des de la finestra, va veure que la gata s’anava arraconant. Va provar d’enfilar-se al taronger, però estava acabada i es va posar a vomitar amb unes grans extremituds. El gat no la deixava. Era una persecució tenaç, i els miols es barrejaven amb el vent que xisclava. Aviat va ser negra nit i Aloma va tancar la finestra. Li havia vingut mareig.
     L'endemà van trobar la gata estirada al carrer, encarcarada. El vigilant l'havia matada d’un cop de garrot entre les orelles mentre estava gatinant.    

     Quan va arribar a la primera travessia es va posar a caminar amb més calma. A la banda de ponent hi havia un núvol que tenia les vores de color de taronja. Semblava una balena adormida i la cua se li anava desfent a poc a poc. Aloma va ensopegar i es va adonar que ran de la vorera creixia una mata verda com la pedra d’un anell que havia vist feia pocs dies en un aparador. S’havia quedat enlluernada. «Si algú me l’hagués regalat potser ja el tindria en el calaix dels embolics; no sé què ho fa, però tot em cansa.»    
     Anava carrer avall respirant l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi. Eren gairebé les sis i si volia trobar obert havia de cuitar. Li feia una gran il·lusió de comprar-se les cortines, però sempre havia tingut vergonya d’entrar en una botiga on no la coneguessin. Per què no hi havia anat Anna a comprar-les-hi? Anna no volia sortir mai: tot l’amoïnava i la marejava. Era molt pesada i segons quins dies no podia aguantar-la. Què li devia haver trobat el seu germà?    
     Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.
     A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.    
     No es podia entretenir més. Va baixar les escales i va comprar el bitllet. Com sempre, es va asseure en un banc i es va posar a comptar les columnes. N’hi havia... Tot d’una es va adonar que s’havia equivocat d’andana i que en comptes d’anar a la Plaça de Catalunya hauria anat a parar a les Planes. Ja li havia passat altres vegades: era massa distreta i no es fixava mai en res. Va tornar a dalt i va baixar per l’altra escala en el moment que el seu tren frenava. Va triar un seient en un costat on no hi havia ningú. Els anuncis començaven a passar l’un darrera l’altre: Cacao Boldor, Perfums Magenta, Lady X... Els sabia de memòria
(…)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada