Ponç Pons, Dirty realism (Sheaffer) (1995)

DIRTY REALISM
(Sheaffer)

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.

II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.

III

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.

Ponç Pons, On s'acaba el sender, Ed.62, Barcelona, 1995.



Ponç Pons, l'any 2014, publica un  quadern de notes, apunts i reflexions: El rastre blau de les formigues. Una mica de tot. "Hi ha teologia, filosofia, política, Menorca, literatura…" diu Ponç Pons en una entrevista publicada el 24/V/2014 al diari Ara.

"Tot el capvespre traginant branques mortes a una tanca on faig un gran munt per cremar. El silenci guareix, la suor purifica".

"L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida"

"Hi ha dues paraules que m'agradaria que quedessin associades a mi. La primera és passió. Llegeixo, escric i faig classes apassionadament: això seria l'escriviure, en certa manera. L'altra paraula és autenticitat. Durant tota la vida he cercat ser bona persona, encara que la societat m'ho posi difícil".

"Sóc una persona implicada i compromesa: cada matí ben dutxat i afaitat, me'n vaig a l'institut a fer de missioner. Fer de professor és com convertir infidels! Faig llengua i literatura catalana, però fem una mica de tot: cinema, música, art… Qualsevol cosa que els pugui interessar. Jo no estic gens aïllat. Com a professor, tinc una gran vida social. A la tarda, em poso la roba més vella que tinc, agafo la bicicleta i me'n vaig a Sa Figuera Verda. Des d'allà intento entendre millor el món i estimar-lo més".

"L'art ens humanitza i fa la vida més apassionant"

Cap comentari:

Publica un comentari