NO PLANTARÉ CAP ARBRE
De petit em sentia pujar el vòmit cada cop que un professor ens inculcava que un home, abans de dir adéu a la vida, ha d'haver fet tres coses: tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre.
Amb el temps, vaig adonar-me que aquestes tres accions exemplaritzants tenen en comú l'intent de deixar alguna cosa que ens sobrevisqui. Un fill és la nostra particular aportació a la conservació de l'espècie, l'espècimen que s'encarregarà d'arrossegar pel planeta els nostres gens deformats, previsiblement fins a dècades després de la nostra mort. Segons els que no acostumen a llegir (que són els més aficionats a venerar els llibres, a veure-hi un no sé què romàntic i superior, i per tant a no obrir-ne ni un), un llibre fa que qui el va escriure sigui recordat per sempre. Fins i tot si mentre vivia ningú no li va reconèixer mèrits, algú de segles posteriors pot descobrir el llibre per casualitat (en unes golfes, entre factures i cartes anodines) i quedar-ne meravellat. Mai no se'ls acut l'altra possibilitat: que quan, molts segles després, algú descobreixi el llibre, el llegeixi, no hi trobi cap mena d'interès i el llenci a les escombraries, junt amb les factures i les cartes anodines. Plantar un arbre és una cosa semblant. Sota un sol implacable, amb una aixada i directament amb les mans (sobretot amb les mans: com més brutes i amb durícies millor), un home que sua cava la terra i hi planta un plançó. Ho fa tot i saber que mai no podra aprofitar l'ombra que la copa d'aquest arbre oferirà, en canvi, als seus descendents. Es una lloança al cant coral de l'espècie. L'arbre és l'element que ho aglutina tot. Potser perquè sempre ha tingut un cert caire diví. Ja a la protohistòria era objecte de veneració, juntament amb les muntanyes, les pedres i les deus. Als arbres vivien els esperits dels déus, talment mussols. Quan, més tard, el Déu únic va implantar el monopoli, van ser els follets els que van passar a habitar els arbres. Segons aquesta visió del món, cada arbre que planta un home per perpetuar-se es converteix, a més, en un alberg per follets de vida eterna.
Aquesta obsessió per perpetuar-se és profundament antiga, passada de moda: un llast de l'home primitiu. Més que cap avantpassat seu, l'home actual és conscient de les mancances tant seves com del món en general. Per això li repugna com mai la idea de fer-se perpetu. Valerosament egoista, llega el mínim possible al futur. Que s'espavili, el futur. ¿Quina necessitat té d'un fill que li sobrevisqui? Cap ni una. ¿Esforçar-se a escriure un llibre perquè un babau d'aquí a dues generacions es quedi bocabadat? Que el bombin. I l'arbre, ¿per què plantar-lo? ¿Perquè d'altres, dècades més tard, en mengin els fruits a la seva ombra? Que se'n vagin a un súper amb aire condicionat.
En lloc d'això del fill, del llibre i de l'arbre, s'han de proposar, ja, tres altres accions exemplaritzants que responguin a les aspiracions reals de l'home d'avui. Abans de morir, un home ha de, per exemple, negar ajut a un nàufrag, cuinar un cuscús de xai i fer una migdiada orientat cap al nord. O bé: ha de pescar una truita irisada, sodomitzar una alzina i estavellar una moto contra una bústia de correus. Encara que (siguem realistes) el màxim que sol fer abans de morir-se és participar en una marató popular, baixar un riu fent rafting i deixar de fumar.
Maco.
ResponElimina