Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs (2013)

   «—Això t'ha dit, aquella farnaca? No us en cregueu ni un pèl, més falsa que l'ànima de Judes! La cosa va anar així. Jo no em vaig moure d'allà dalt en tota la santa tarda, t'ho juro, nena! Ja era ben de nit quan van arribar ells dos. Acalorats, nerviosos, empastifats de sang fins a les orelles. I jo que els dic, Jesús de Cristo, què us ha passat! Que us heu esbatussat amb un porc fer? I ell, més serio que una trumfa, càgon lo cap de Déu, amb una porcellada de porcs que ens les hem tingut! Però tu no m'has vist, aquesta nit. Ho entens, oi? Si xerres, et faré la mateixa feina que els porcs. I va fotre el camp de seguida, sense sopar ni re. La Xica, igual que ell, despentinada, la brusa tacada de sang, feta un eccehomo. Em va donar la brusa i em va dir que l'hi rentés de seguida. I encabat es va treure les espardenyes i les va colgar de cendra a la cendrera. Em va dir que l'endemà vindrien els civils, que em farien preguntes i que no els digués re de lo que havia vist. Encara que et matin, Quima. Donques, així va anar la cosa. M'has de creure, nena. T'ho juro pels set dolors de Maria Santissimeta».

Fragment del capítol 11, pp 215-216, Edicions Proa, Col·lecció "A tot vent", núm. 596. 1a. edició, Barcelona, agost de 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari