Salvador Espriu, Narracions (1974) «Tereseta-que-baixava-les-escales» i quatre textos més.

Narracions és una antologia narrativa que va fer el propi Espriu, i que el 1965 recollia en un sol volum textos publicats des de tres dècades abans. L'any 1974 Espriu va incorporar-hi tres relats més, en una edició que ja ha quedat com a definitiva.

A continuació en recollim cinc d'íntegres per tal de ser treballats a classe:
-Tereseta-que-baixava-les-escales
-Conversió i mort d'en Quim Federal
-El país moribund
-Mariàngela l'herbolària
-Tres sorores

Aquesta foto inicial és d'una fragata, la fragata Palamós, a Marsella, que fou desballestada l'any 1906 a Barcelona, i que havia estat construïda a Canadà per encàrrec d'un grup de propietaris empordanesos. La seva imatge ens recorda vagament aquella Panxita del capità Vallalta al primer conte.


Tereseta-que-baixava-les-escales

                                        1

«No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra. Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t’hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la Panxita us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep d’Alpens, que era a la trona, el va saludar de per riure com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l’única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xibirí, xibirí, mancà. Tu, una altra vegada, Tereseta, fort. Escapem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d’esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà quasi impossible d’atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-solta s’ha escridassat abans d’hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

                                          II

«No les havies vistes? Noi, d’on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la Panxita a Dantzic. És estrany, no havien d’anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d’objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m’hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d’ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare va morir tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s’atansen. Mira com baixen les escales de l’església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda’t amb Júlia. Ja te’n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l’enramada, seran les reines.»

                                        III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l’un rera l’altre. Júlia es va morir, després d’una lenta agonia, d’haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es va morir, la Panxita va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la Pietat, la seva horta, enmig d’arbres i de llibres, contemplant el mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que va arribar a assistir, de brivall, a l’expedició d’en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d’esma les escales.»

                                      IV

«Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d’un ritme igual, segur, d’una escola, d’un estil que s’han perdut. Sí, Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I això ara és ben lluny. Aleshores el poble se’ns apareixia com si fos més gran, immens, d’un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l’amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d’algun veler de les remotes mars d’Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anava fins a Rússia, a través d’aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l’església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials; amb l’esgarrifança d’una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d’un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l’incident d’una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la Panxita. Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l’imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

                                     V

«Tu diràs, la caixa de la Fragata vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s’exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya’t, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, dones com la Fragata no es moren cada dia. Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no em fa peça. Déu m’ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa’t com la ronden, ahir l’allunyaven gairebé a fuetades, i avui fixa’t com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, la Narcisa Mus. Aquestes últimes, totes tres, varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ja li passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve’t aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d’un home dintre una capseta, el retrat d’un jove alt i fort. I, espera’t, hi havia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que va viatjar tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, que Déu l’hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d’amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t’ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales.»

«Tereseta-que-baixava-les-escales» fou publicat originalment a Ariadna al laberint grotesc (1935). El text ha estat revisat segons el model publicat amb voluntat definitiva a les Obres completes III, Narrativa I, per Edicions 62 (Barcelona,  1986).

Per saber-ne més:
-Aula de català




Conversió i mort d'en Quim Federal


En Quim Federal, estès damunt la màrfega rebregada, endevina que li arriba l'ocana que no té retorn i ho comunica a la Rossenda, dreta i despentinada al seu davant. El diàleg s'allargassa a crits en el desordre de l'alcova.
     —Ai que em moro, Rossenda !
     —Ta mare!
     —Et dic que em moro, reina, que no em tocaran les mateixes de demà.
     —No m'espantis, que estic delicada i el sotrac no em convé.
     —La dinyo.
     —Assassí!
     —Aquesta sí que no la conto.
     —Però què et passa, Federal? Que va pel ram del negre, aquest paraulejar, o és gresca?
     —T'ho juro, Rossenda, em veuràs fer el sardina a les meves altures, cinquanta-tres d'encara no fets.
    —Estafes el compte a la fe, descregut, rondes la multiplicació del deu per sis, ganàpia, prou que ho sé. Mestra, jo, amb tants anys d'arrossegar aquella inexperiència amb en Pinxo Arruga, malaguanyada.
    —No és l'hora de treure un càlcul fi, Rossenda. Allà va que trona i res no varia si són tres de més o tres de menys. La qüestió, que m'arriba l'instant del catacrec. Ai, Rossenda, el ventre !
    —Aguanta ferm, Quim, almenys fins que una servidora et faci una tisana. Que no diguéssin que, perquè no et sóc massa res, no vares anar a can Pistraus amb tots els ets i uts.
    —No te'n riguis, Rossenda, que va de valent.
    —Assassí, que estic sola amb tu i m'arribaràs a treure de polleguera. On et fa mal?
    —Aquí, Rossenda, al ventre, ja t'ho he dit. No em remenis, que els esperits no estan per estovar el matalàs.
    —Ai, Jesús, la paraulada va de veritat, ara ho conec. Quim, procura, a la darrera, esbufegar a dret en la sort d'aquesta venturadeta que t'ha sacrificat anys i panys i una carn de poc rebrec. No et diré que l'estrenessis, però sí que vares actuar de setè. Honradesa, Quim, considera que em deixes molt plorosa i poc vídua. I si arreglàvem els paperots de la convivència? Un escrúpol de mà alçada i tot va millor.
    —Ai que em moro!
    —Apa, Quim, dóna'm el gust de poder-me disfressar de dol legítim.
    —Rossenda.
    —Què?
    —Es diu "què mana".
    —Què mana.
    —Clou de continent la mui i recorda que tractes en Quim Federal.
    —Ai, mare, que una faci d'escarràs, total per ensenyar a les acaballes les vergonyes pels carrers! Egoista, lladre! Malaguanyada de mi!
    —No em vinguis amb més brocs. Prou, fes el que vulguis mentre callis, bruixa.
    —Així, és de consciència. Aniré a avisar mossèn Apagallums.
    La Rossenda surt, i el Federal es rebolca pel llit, en el pròleg de les acaballes.


         II

En sortir, la Rossenda topava en Ventura el sagristà, el qual l'obligà a recular i pel camí l’assabentava de la momentània absència de mossèn Apagallums: mentre torna, ell prepararia la lamineta del Federal. En entrar tots dos a l'alcova, aquesta va ser la salutació del sagristà:
    —Pax tecum!
    —Fora, fora escarabats, jo sóc federal, de tota la vida.
    —Jo no sóc un escarabat. És possible que no em reconeguis, passo de llarg per la teva memòria? Quimet, que n'estàs, d'atrapat!
    —Ah, ets en Ventura. Sagristà o no, noi, xoca-la. Encantat de reveure't, sí senyor, els amics són els amics.
    En Ventura, restablerta la vella amistat, assenyala la Rossenda:
    —Que t'és concubina, diguem la suposició?
    —Tècnicament sí.
    —Uix, desconsiderats, quines vardes! Jo sóc una dona decent.
    —Afluixa i para, calma, noia, que no cingles i entrelluques que són brívies? Aquí senzillament em preguntaven si te m'aproximaves de senyora.
    —Ah, la malpensada, perdoneu-me. Aquesta m'és la creu de no haver anat mai a costura.
    —Així m'agrada, que no us baralléssiu, sobretot. Ara feia mesos que no t'havia vist, Quim, però avui el cor em deia de venir, i aquí em tens. I tu què, conseqüent encara amb el teu credo?
    —Sí, com sempre, ja ho saps, paiet: morta la cuca, llibertat i tapa't.
    —Prou que em necessites, blasfem, ja ho ensumava. Pels senyals, ja et veig convertit d'un moment a l'altre en calcomania, i tan damnat, de cap al considerable sofre del benguistanó. Penedeix-te, que encara hi ets a temps.
    —Això sí que és un sermó cristià. Si a una no li costés tant, deixaria escapar un rajolinet. I no et commou, herètic, fill d'un dimoni? Au, prepara't amb el sagristà, perquè quan arribi mossèn Apagallums ens executi el sagrat de la unió, amb una benedicció d'una gran eficàcia, així ho espero, pero ràpida i de deu rals, que l'empalmes i jo no hi vull despendre més enllà de mig crespó.
    —Malvats, coaccioneu la consciència lliure, deixeu-me esterrejar en pau.
    —Tanoca, amb ben poca cosa quedaries bé.
    —De tot el meu record i del teu, Ventura, que no crec en res. Tu et vas mofar, en canvi, de la causa.
    —Em tocaven i m'estovaven l'entranya, i em vaig salvar. Si ara prepares l'esbandida, també ho aconseguiràs, ho picaràs a temps.
    —Ventura, ets el meu amic, però si m'empipes t'etzibaré a pastar fang.
    —Encomana't a Déu, tanoca.
    —Me'n faig l'estella, però no crec en res.
    —Aquest home és poc espanyol. Fill, bon germà, penedeix-te.
    —Geni i figura. No he vist ni mai no he filustrat cap filagarsa d'Andebel, com vols que hi cregui? Em mantinc ferm. Amb una condigna mesura de canguis, però ferm.
    La boca del Federal s'omple de bromera. Les siluetes de la Rossenda i el sagristà es reflectien, aterrides i allargassades, a les parets de l'alcova en penombra.


        III

Pam, pam, pam: uns quants trucs a la porta. La Rossenda va a obrir, i ara entrava en Pancraç, l'ataconador de la mateixa escala.
    —Amb permís. La dona em deia suara que no estem potser prou bonets.
    —Ai, Pancraç; ataconador, a les acaballes!
    —A les acaballes i rèprobe, l'home vol tufejar.
    —Ai, Jesús, Maria i Josep!
    La pietosa exclamació fa néixer de sobte una idea en el magí d'en Ventura. Preguntava a l'ataconador:
    —Que tens principis?
    —Home!
    —De primera. Se m'ha acudit un pas de seriosa comèdia per convertir el Federal. Que te'm disfressaries de delegat Patopí? Jo t'invoco i tu apareixes per la finestra. Et fa, per una orquidueta?
    La Rossenda ajuda:
    —Au, sí, compare ataconador, que mossèn Apagallums el trobi a punt, quan arribi. I feu-me també el favor d'enviar una canalleta de les vostres a la rectoria. Si mossèn Apagallums ja hi és, que s'afanyi.
    En Pancraç, un bon jan, concedia:
   —Bé, sigui, avui no puc tampoc anar a la taverna, que és el primer de maig. Torno de seguida.
    Quan sortia, el Federal preguntava:
    —Què deia, en Pancraç?
    —Res, que sap una untura i l'ha anada a buscar.
    —Ai, ai que em moro!
    —Tanoca, converteix-te i fes neteja.
    —No em vinguis amb més bestieses, sagristà, frena la barrila.
    —Anem a pams, Federal, que és el meu deure. Ara mateix ens afirmaves que no havies clissat mai una trista filagarsa d'Andebel. Si la guipaves, o encara que no fos més que la d'un modest representant, hi creuries?
    —Manú, si fos de veritat, ben de veritat, tant diràs!
    En Ventura s'agenollava aleshores de cara a la finestra:
    —Et prego, doncs, Patopí, de considerar el meu honor i el pòndol d'aquesta colomassa d'ortxieta en greu perill. Mostra el teu poder a l'empedreït i fes-me quedar bé, en trametre'ns sense dilació el teu autèntic prestigi per darrera de la balconada.
    —Ai, ai, no em facis riure, que em moro!
    La Rossenda xisclava:
    —Riure? Mi-te’l.
    El balcó s'obre amb terrabastall. Esclat de llum. La vera efígie de Patopí, retallada a la finestra. El missatger beneïa:
    —Salut.
    En Quim Federal tenia por i s'escridassava:
    —Tremolo, hi veig, crec, em vull reconciliar!
    —Espera mossèn Apagallums, tanoca, que no tinc cap potestat.
    —En deu tenir aquest sant del xaró, vull que la reconciliació sigui ben pública. Ai, pecador, federal, del morro fort: impenitent, quantes ofenses! I no sé si tindré temps d'escorcollar-me a fons i d'abocar-les totes, sobretot una, Patopí: fa més de trenta anys que mantinc ròssecs de conferències amb la pròpia de l'ataconador de baix.
     Un gran trasbals. Patopí renegava:
    —Òndia, i per sentir-me dir això m'heu disfressat de Patopí?
    Al llit, les últimes i oportunes sotragades del moribund. Tots hi corrien. En Ventura observa el Federal, li acluca els ulls i comunicava després a la Rossenda:
    —Tinc el sentiment de dir-te, Senda, que Déu hi ha pogut més que nosaltres.
    Planys de la Rossenda:
    —Ai, i mossèn Apagallums sense haver vingut! Ai, que serà de mi, pobreta? Reina, sola, amb dol i no en toco res!
    —Tranquil·litza't, que encara fas prou goig. Vols venir amb mi, mig de sagristana, mig del que sigui?
    La Rossenda s'asserenava i acceptava els tractes:
    —Ai, que te n'estic d'agraïda!
    S'abraçaven, i ara s'esbadellava el plant de l'ataconador:
    —Ai, pobre, pobre de mi! Trenta anys de nogués que m'endinyava el Federal, i jo que vivia tan feliç, sense sospitar-ho!
    El sagristà i la Rossenda el consolaven:
    —Els roms sempre són els darrers a caure-hi, ja se sap, i d'altra banda has fet una obra de misericòrdia.
    En Pancraç concedia:
    —Això sí.
    Aquest va ser el profund comentari final d'en Ventura:
    —Una luctuosa escena, ai las! No som ningú.
    En Pancraç remugava:
    —Trenta anys! El que és aquella es recordarà en endavant de les eines d’un pegot, ho juro.
    I es disposava a franquejar la porta. Caritatiu i sorneguer, en Ventura li desitja:
    —Compte a no xocar ara, esborneiat, amb la llinda, que al damunt no se t'escarxés la trontollada txitxé.
    L'ataconador ja havia après a bramular amb força i abandonava amb dignitat i sense més dany l'habitacle. Ja sols, en Ventura i la Rossenda es posaven a vestir el muló, i la faula popular i edificant acaba aquí.



El país moribund

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. «Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent», es va exclamar. «De cap manera!», li vaig respondre, «Ets un gran, un formidable país.» «En què ho coneixes?», s'escridassava el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres. «En què ho coneixes?», va dir, caigut altra vegada en desesper. «Sóc una ombra, una carcassa. Ja ho veus, ell va ser el nucli i el camí de la meva glòria», va dir assenyalant el port. «D'ell sortien els bastiments cap a les conquistes, les sàvies lleis de tot el mar, la bandera orgullosa. Ara, en canvi, és vell i moribund com jo. I la seva senectut, dissimulada, com la meva, amb un maquillatge d'adjectius de bambolina. S'ha perdut la cadència de la meva llengua imperial. Ara la parlen a crits, sense acabar els períodes, afermada amb renecs i blasfèmies i una gesticulació xarona i brutal, amb reminiscències d'homínid. Se m'ha convertit en un patuès o en un volapuk sense intimitat ni finor, sense matisos, empedreït de paraules sibil·lines, fredes, pedants, insuportables. Ningú no la llegeix, i les lletres que uns quants cultiven, en general raquítiques, amorfes, grises, sense personalitat ni rigor, ni tan sols ofici, sovint no es proposen sinó servir interessos bastards. Aliens a una tradició de profunda cultura i de finesa, els meus fills no s'interessen per l'esperit. Materialistes com són, imiten tècniques estrangeres. I ara justament, moribund i cansat, visc a la força una mascarada grotesca, els càlculs d'unes ments ambicioses i promptes a trair, una ganyota mesquina. Sóc només una anacrònica silueta medieval.» «No, ets un gran país, un país d'esdevenidor, diantre!», el vaig interrompre. «Una silueta medieval? I què, ¿Saps la importància que et resulta d'això? ¿No llegeixes Spengler, Berdiaev (o com més s'escaigui en transcriure'l del ciríl·lic), d'altres assagistes més apropats i tant o més conspicus, l'honest galimaties de la premsa, la gent que sense parpellejar ha contemplat un déu o un altre cara a cara, els escèptics desmitificadors que estrenen amb passió altres mites intocables, els hipercrítics descendents universitaris dels profetes? És la teva hora, l'hora del teu mar, de la teva llengua, del teu imperi, de la teva glòria, del teu seny.» «El més equilibrat i agut del món», deia un cor llunyà i patriòtic. «Ets ric, ets culte», prosseguia jo. «Què opines de la teva dansa?» «La més bella del món», cridava el cor. «I de la teva cançó popular?» «No n'hi ha d'altra, la, la, la», cantava el cor. I dels teus hospitals pròspers, de la teva condícia, de la teva polidesa ciutadana, de la bonhomia dels habitants del teu camp? No et pots complaure més en la barroeria i la brutícia, no pots mobilitzar en auto més desvergonyits captaires, no pots ignorar més del que ignores. Tot té un límit, l'has aconseguit, no has d'exigir res més al teu esforç. Moribund? Qui posseís la teva salut, la teva empenta! En demanes proves? Quina altra que la de la teva gran ciutat-aduar, anàrquica modèlica, pretensiosa, nou rica, sense gens de confort?» «La millor de totes», exultava el cor. «Això sí. No es pot negar que cap altra no és més esventrada ni eternament apedaçada», va convenir el país. «Afegeix-hi també el sentit mordaç, acerb, dels veïns de Lavínia i dels domiciliats en el seu àmbit. Escolta'ls», li vaig dir. «No es pot viure en aquesta cabila», deia la veu del Pedagog Efrem. «Què hauran de pensar de nosaltres els korongos dels nuba?» «Hélas, hélas, la bêtise humaine!», recitava la gorja harmoniosa de Pulcre Trompel·li. «Som d'un país de cinquena o potser de sisena categoria», afirmava amb una satisfacció evident Ecolampadi Miravitlles. «Els alemanys varen organitzar fa poc un concurs colossal. El tema a desenrotllar era: "Bases africanes de cretinisme en els homes i en els pobles." Nosaltres n'hem resultat guanyadors.» «Campions, nosaltres? L'agradable, l'única nova!», va dir, excitada, Aina Cohen, la poetessa exímia. «No oïu com el rossinyol refila per la victòria? Allí, a la masia dels vellards, mentre el bon jai:

Escolta el càntic dolç de l'ocelleta
i pesa figues al regne de la son.
La testa venerable es congestiona
al ritme del xup-xup de l'arrossada.

«No oblideu, germans, que som els predilectes de Nostre Senyor», va afegir la suau recitadora, després de desfermar i de rebre uns aplaudiments entusiastes. «Que no senties Aina, que no la senties? Te n'has convençut, ara?», vaig preguntar al país. «Sí», va dir ell, entendrit. «Però em noto tan caduc! Quin fred, tot em roda, em moro!», va xisclar de sobte. L'infart va ser fulminant, i no vaig tenir temps d'auxiliar-lo. El cos queia amb clapoteig a les aigües encalmades, en un solitari indret, i jo era el testimoni únic del petit esdeveniment. «Mullar-me per ell?», vaig reflexionar. «Ja en trobarem un altre que ens lluirà més. Vaig a telegrafiar la notícia. Es més essencial que intentar de salvar-lo. Quin èxit periodístic que serà!», vaig meditar, mentre me n'allunyava. «Què diu aquest beneit?», preguntaven l'endemà els conciutadans, en llegir el telegrama. «Què diu? "Vell país ofegat ahir aigües port. No s'ha identificat cadàver." Té, el país es va morir, visca! Fins tenim un país que se'ns mor. Vejam, en volem detalls.» Aquell dia les redaccions varen treballar d'una manera febrosa i compensaven amb escreix la quotidiana penúria econòmica editorial: almenys es varen vendre una cinquantena d'exemplars de la pila de periòdics que hi havia i hi ha en llengua nostrada, en aquella llengua que amb tant de delicat amor després n'han dit, intel·ligiblement, vernacla.




Mariàngela l'herbolària

                                                                                          A Lola Solà, a «La heueta»

Jo no entenia com havia pogut emmalaltir amb tanta existència d'herbes salutíferes. Havia fonamentat la seva lluita, segons afirmació pròpia, en la fe en els remeis de la natura, de la qual participava el meu primer mestre d'humanitats, mossèn Silví Saperes. Cap al tard, a l'hora en què jo miro com la boira alluenta l'asfalt del meu carrer, el capellà entrava a la tenda de l'herbolària, qui sap si a recomanar l'eficàcia d'alguna fórmula, recollida als papers d'en Genover de Vilanant, deixeble del senyor Vehí, pagès de la Pera. Presidien la botiga de Mariàngela dues pintures barroeres, pretesos retrats de Linneu i de Jaume Salvador. Cobrien les parets petits calaixos i prestatges plens d'arrels, branquetes i fullam, distingits per rètols que precisaven els noms vulgars i científics de les plantes, d'acord amb els coneixements de mossèn Saperes, ordenador d'aquella flora. A mig aire del sostre i entorn de l'habitació, una mena de galeria de fusta permetia d'abastar, amb l'auxili d'una escala adossada al mur, els estants superiors. Des de fora, en tornar d'estudi, jo espiava com les dues siluetes s'encorbaven damunt el taulell, altes i confuses en la penombra de l'estança, i es perdien a vegades en el secret d'un recambró. En sortir, el capellà venia a recitar-me mitja dotzena de versos llatins i a revelar-me la virtut del crespinell picant, purgatiu molt enèrgic, emprat altrament, en cataplasmes, per guarir els tumors limfàtics. Examinàvem després l'atles de Botànica de monsenyor Sebastian Kneipp, adquirit a la llibreria de Joseph Kösel, a Kempten. El luxe d'aquells anys! Tots ens esguardàvem, apassionats, hostils, esperant l'acontentament de la sang vessada sota els sols i la pluja: la sang que ha destruït tantes coses, per exemple el meu món, el de la meva mare i el del pobre amic Salom, a qui desitjo pau. Mossèn Silví es delectava aleshores a paladejar els mots dels clàssics, passejant-los per la boca com si fossin ametlles de Sinera, i m'exigia la significança de vomer o de paludamentum. El meu pare assistia algun cop a les lliçons i somreia al meu esforç, que creia ben inútil, però deixava fer, perquè tenia l'optimisme del qui es guanya esplèndidament la vida. El meu pare començava a patir d'accessos congestius de tos i de dispèpsia. El capellà li indicava que prengués, de seguida de dinar i de sopar, una cullerada d'infusió de sàlvia, barrejant-hi, per amorosir-ho, un ditet d'aiguardent amb sucre. El meu pare bevia l'anisat, tot deixant amb dissimulació la sàlvia, i s'apressava a assegurar a la meva mare que es trobava més bé. En saber per mi el tractament, Mariàngela es declarà més aviat partidària de la nepta.
    —La nepeta cataria mai! —digué mossèn Saperes—. Això és bo per a l'histèric.
    I la meva mare, delicada dels nervis, va consumir, amb escassa fortuna, notables quantitats de caps de brot d'herba gatera. He d'assenyalar, en canvi, l'èxit, damunt els panadissos crònics de la nostra Secundina, de l'arrel bullida de segell, aixafada i mesclada amb llard dolç. En aquella ocasió, és cert, el capellà i Mariàngela varen aconsellar unànimes.
    La bombeta de la tenda de l'herbolària feia sempre pampallugues i una claror com de llum d'oli. La figura de Mariàngela s'allargassava dintre i s'immobilitzava de sobte, després d'una tria i remena del seu tresor curatiu, en un racó de la botiga gairebé sense parroquians. De tard en tard, hi comprava una italiana intel·lectual i trista, que es feia anomenar Letizia i vivia amb un pintor a les golfes de casa. La grassa senyora de Framis n'era també clienta. Ofèlia duia ja perruca, tenia un pequinès que convenia que expectorés i cobria les carns fofes amb uns vestits llarguíssims, abillada amb els quals semblava sempre un astròleg de fira de festa major. Jo coincidia a vegades amb la dama, mentre em proveïa de regalèssia, d'anissos de comí o, pels voltants de Nadal, de molsa i galzerans per al pessebre. Jo era amic de l'herbolària i procurava defensar-la quan Secundina, com era el seu costum, l'acusava de gasiva i rica per males arts. Secundina esmentava visites a deshora, que pagaven a Mariàngela, a pes d'or, experiència i medecines per a malures estranyes. Algú havia vist, afegia, al recambró de la botiga, retalls d'ungles, rulls i trossos de cera d'aparença humana.
    —Que abominable! —exclamà, en assabentar-se'n, la meva mare—. D'aquí endavant, no hi tindràs cap tracte.
    —Mossèn Silví bé la freqüenta —vaig argumentar.
    —Mossèn Silví té dispensa del Papa per a moltes coses i, a més, és una mica sant —va respondre la meva mare.
    Però jo no feia cas de prohibicions i guardava aquestes i altres paraules al fons del meu record.
    L'herbolària tenia una filla, educanda en un convent de la Presentació, on aprenia a portar el pòndol d'una casa, Història Sagrada, francès, mitja i comptabilitat. La noia passava les vacances amb la mare i l'ajudava a la feina de rera el taulell. Mariàngela era viuda. El seu marit, d'una bella fesomia mongoloide, es trobava a Mèxic, no sé per quina causa, en esclatar la revolució de Madero. Quan es va produir la matança de xinesos a Torreón, varen abatre l'home, enmig de diminutius afectuosos, a cops de garrot. Varen passejar després el seu cos nu i els d'altres estossinats dalt d'un carro d'escombraries precedit d'un trompeteig estridentíssim. Tocaven, sembla, una marxa militar.
    Il·lustrada, la noia abandonà el col·legi i es casà amb un terratinent madur. El matrimoni residia al camp. La filla venia a veure l'herbolària en auto propi, força atrotinat. Secundina sortia, ponderativa, al seu encontre i envejava l'elegància dels seus capells, d'una línia de campana o de tapadora. La meva mare se sorprenia de l'esclat actual de Mariàngela, que ella evocava a Sinera, en companyia d'un germà idiota, d'un cap enorme sempre embenat, perquè se l'obria en totes les cantonades.
    —Collien herbes pels marges. Una misèria, recordes? —preguntà al meu pare.
    —Algun cop m'ha explicat —vaig interrompre amb innocència— que és parenta nostra.
    —I ara ! —varen protestar—. Per quin cantó, si ets servit d'aclarir-nos-ho?
    La conversa va fer que jo saludés una temporada l'herbolària d'esquitllentes, perquè no m'agrada la inexactitud. El temps s'escolà, jo creixia i no notava l'estrall dels anys en aquella cara familiar. Em vaig commoure quan mossèn Silví em va comunicar que Mariàngela estava molt malalta.
    —Com és possible ! —vaig cridar—. Amb tants de remeis a la seva disposició?
    —Quan arriba l'últim temporal —contestà el sacerdot—, no hi ha elixir que ens adobi, ni que t'administris petricons sencers d'aigua safranosa, agàric i sèver socotrí.
    Una tarda, els dos cavalls de la mort, parats davant la tenda, s'espolsaven les mosques amb les llargues cues, ara a la dreta, ara a l'esquerra. A la fi, taüt negre, gori-gori, dol de gendre i de cosins llunyans. A la porta, en el rotlle de comares, Secundina subratllava, criticant la filla, la modèstia de l'enterrament.
    —Ha estat potser desig exprés de la difunta —va atenuar una veu.
    —És matèria opinable —admetia, reticent i dialèctica, Secundina.
    I jo vaig avançar uns quants passos i vaig seguir Mariàngela carrer enllà. Pel trajecte, mossèn Saperes em va dir d'ella que havia estat una bona dona i alguna cosa més que no m'autoritzà a repetir. La tenda va passar aviat a uns altres amos i va ser modernitzada amb unes certes pretensions. Tothom trobà que la il·luminació, per exemple, havia quedat perfecta, però ja no ens abellia mai d'entrar, al capellà i a mi, a la botiga nova.







Tres sorores


La senyora Magdalena Blasi era l'única a visitar encara les germanes Ginebredes. Quatre o cinc vegades l'any anava al pis humilíssim del carrer de la Llanterna, prop de la plaça del Sol, «a fer una estona de companyia a aquelles desgraciades». Morta la Madrona, la petita, molt de temps enrere, les Ginebredes eren ara dues, l'Amèlia i l'Elpídia, l'última sempre malalta. La senyora Blasi acostumava a dir, rient fort, que l'estranyesa del nom en tenia la culpa. Les germanes acollien l'acudit, vell com la seva autora, amb un somriure equívoc de fadrines pobres, reticent, obsequiós i fi. Quan les visitava, la senyora Magdalena els regalava trossos de roba molt sargida, algun dolç farinaci, peces de vaixella escrostonada, essències barates en ampolletes de mostra, sabó escantellat i escalabornat. Les germanes Ginebredes rebien la mescla d'ofrena i d'ofensa amb benediccions barroques, escarafalloses d'agraïment, amb l'esperança d'obtenir, potser algun dia, una mica de caritat més positiva. «Si no ho voleu, m'ho tornaré a emportar: sigueu franques», deia la senyora Blasi, amb un bri d'eixutesa a la veu, advertidor del seu disgust davant algun remot refús possible. Per tranquil·litzar-la, les germanes s'apressaven a prendre-li l'objecte dels dits i asseguraven que sí que el volien, car elles ho aprofitaven tot. Avesades a viure gairebé de miracle, de la insegura llàstima del cosí Ribalta o d'Angèlica Antommarchi, que elles apuntalaven amb modestos treballs d'agulla, les Ginebredes desplegaven una intel·ligència matemàtica de primer ordre, més meritòria i sorprenent que les conegudes multiplicacions de l'Evangeli. Sobretot la més gran, l'Amèlia, perquè l'altra estava sempre malalta. L'Elpídia era, és trist de dir-ho, tan sols un destorb, agreujat per les circumstàncies d'un món destruït per la revolució i la guerra. Les circumstàncies atuïen les Ginebredes i el fuster sense feina del pis de sobre, i també el capellà de més amunt, mossèn Silví Saperes, tan esclau d'elles com ho eren el matrimoni rellogat al darrer estatge (un jove matrimoni que esperava amb una il·lusionada angúnia el primer fill) i els altres inquilins d'aquella casa d'un barri humit de menestrals. Àdhuc el propietari, un advocat que vivia allí de les seves rendes, donava a entendre, amb una tàctica un poc errònia, que, si Déu no ho remeiava, es moriria aviat de fam. Tothom veia, però, que la seva dona s'engreixava, que s'endiumenjava amb braçalets i arracades de penyora llarga i que adquiria les millors viandes de les botigues. Tots es malfiaven també, sense raó, del capellà, a la força adepte d'un auster primitiu cristianisme, i de les Ginebredes, «aquelles senyores que anaven a missa amb mantellines de puntes bones». La llàstima era regatejada i fins negada a les germanes, pertanyents, als ulls dels veïns, a un altre braç, a un món d'opressors que seria arrasat a curt termini. L'educació rebuda en època opulenta les diferenciava dels altres llogaters i neutralitzava l'actual desemparança i l'eficàcia dels somriures i de les bones paraules que prodigaven tot el que podien, per bondat, per por i per atreure's benvolença i amics, ara que es trobaven tan soles. La memòria i els propòsits dels veïns les destinaven, tanmateix, juntament amb mossèn Silví i el propietari, al pròxim sacrifici social. Elles ho endevinaven i s'escruixien en pensar-hi, perquè estimaven la vida per damunt de tot. Eren febles i pobres, però estimaven la vida, aquella vida que abandonà la Madrona, quasi de sobte, quan la noia tenia vint anys, trenta enrere. Les germanes parlaven amb freqüència de la morta, entre elles i amb la senyora Magdalena Blasi. «Era la més bonica de vosaltres i també la qui valia més», deia la vella senyora. «S'assemblava al vostre pare.» Les altres, humils i molestes, ho admetien sense objeccions, perquè la Madrona era morta, i totes tres aixecaven els ulls per mirar el retrat de la noia (rossa, de faccions esborradisses), penjat entre el del papà i el de la mamà. «El vostre pare era magnífic», ponderava la senyora Blasi, amb un impudor de vella. I esguardava una estona aquella cara ampla i sensual, adornada amb bigotis llarguíssims, a la manera del darrer kàiser. Males llengües insinuaven que la senyora Blasi havia estat amant del senyor Ginebreda. Les germanes ho sabien, s'ho creien i l'odiaven, però s'afanyaven a estimular els records de la vella amb somriures indulgents, molt còmplices. Els agradava d'evocar amb la senyora Blasi aquell ambient desaparegut de quan eren joves, un univers meravellós, ple d'abundància i d'alegria. El papà anava sovint a París, pels seus negocis (el nom que donava a les seves disbauxes, segons l'opinió de la senyora Magdalena Blasi), i tornava amb presents esplèndids per a l'esposa, que tant havia de perdonar, i per a les seves filles, unes adolescents avantatjades, fortes en francès i en piano. L'Amèlia i la delicada Elpídia tocaven a quatre mans el Qui vive o el Mio bel amoretto, unes composicions de moda, comprades pel papà chez Dotésio, interpretades amb gran estil, amb la seva agudíssima veu de tiple, per la Madrona, i corejades amb una empenta salvatge pel servei de l'escala. De tant en tant organitzaven balls i concerts familiars amb els cosins, en Quildet Nogueres i els nois Ribalta, que estudiaven a la Universitat. Les Ginebredes invitaven algunes amigues, i els cosins hi portaven companys d'una relativa bona fe, tímids, afectats d'una suor fàcil. En Carlets Ribalta cantava amb la Madrona unes lletres absurdes, amb música de la Chanson créole de Ketterer, o de L'adieu de Gustave Sange, i duos d'òpera italiana. Les Ginebredes grans executaven després la Mandoline de Thomé, L'hirondelle perdue de Hess, la Sérénade de Franz Hitz o La harpe éolienne de Sydney Smith. La vetllada finalitzava amb el Vorrei moriré, que l'Estanislau Ribalta, pretuberculós (va finar en plena joventut), entonava amb força sentiment. Els aplegats dissimulaven amb polides mofes la singular esgarrifança i el llagrimeig que els encomanava «aquella cançó ridícula». Més tard, els representants del sexe fort repetien llocs comuns sobre el valor de Wagner, i les senyoretes s'ensopien una mica, fent veure que els escoltaven, fins a l'hora del berenar, un berenar d'aquells temps, presidit pels papàs, per Angèlica Antommarchi i per la senyora Magdalena Blasi. Entrat el vespre, els forasters s'acomiadaven. Ja soles, les germanes comentaven els esdeveniments de la tarda, criticaven amb una esborronadora lucidesa les amigues, examinaven amb precisió i rigor les diferencials somàticopecuniàries dels amics dels cosins i s'adormien a la matinada, projectant una nova reunió, trampolí per al sagrament del matrimoni. Certament, gràcies a aquelles festes es varen concertar moltes bodes, que l'Amèlia i l'Elpídia analitzaven amb la senyora Magdalena Blasi, quan rebien la seva visita. Gairebé totes havien resultat un pur fracàs. «I això ens consola de la nostra solteria», deien les Ginebredes. Afirmaven (sobretot l'Amèlia) que s'havien cansat de desesperançar pretendents, però la senyora Blasi judicava que ningú no havia mai pensat seriosament en elles, «perquè tothom sabia que el vostre pare no tenia sinó deutes. A peu coix hauríeu anat a casori, si algú us n'hagués dit una paraula autèntica». Les escandalitzades Ginebredes ho negaven amb energia, però en el sagrari del cor reconeixien la raó de la vella. Un temps, les tres germanes havien estimat alhora el cosí Carlets, esvelt, amb prestigis d'elegant, el qual va preferir al capdavall la Madrona. La decepció va unir les dues grans contra la petita, víctima de mil menudes crueltats, amb alternatives de petons cridaners i d'irreprotxables escenes de gelosia. De sobte, una tarda vulgar d'hivern, gairebé sense allitar-se, la Madrona es va morir. Era una noia de no gaire imaginació, que es delia per casar-se i disposar tota la vida de cotxe propi. Embellida pel desesper d'en Carlets i dels papàs, aquella desaparició prematura desvetllà penoses fiblades a les consciències de l'Amèlia i de l'Elpídia. Tots exalçaven la memòria de la Madrona, des d'aleshores convertida en el centre d'un tendre culte. Varen ser entronitzats, a totes les estances del pis familiar, retrats de la noia en transcendentals postures, d'una rigidesa poc simpàtica, i muntats al davant suports de vidre, uns altars minúsculs, amb llums d'animeta i flors artificials. El promès es va casar després amb una dona rica, s'apartà dels Ginebredes i va esdevenir a poc a poc un senyor apoplèctic, de sòlid criteri, sord. Les Ginebredes anaven ara a pidolar-li de tant en tant escorrialles de sobrances, que amollava o no, segons l'imprevisible procés de les seves digestions.

La mort de la Madrona va ser la primera de les dissorts dels Ginebredes. Va venir després la paràlisi progressiva de la mare, la seva paulatina imbecil·litat. Des de la cadira d'invàlida, xisclava, escopia insults, sorollava la casa, com si es volgués a la fi rescabalar dels anteriors resignats silencis. Tota vida de relació es va fer impossible per als Ginebredes, i la solitud va coincidir amb l'evident ruïna de la família, que es va quedar a poc a poc, ningú no sabia com, sense un cèntim. El pare afirmava que tot ho havia despès per motius de salut.

Mentre ell va viure, però, els Ginebredes varen poder encara mantenir una aparença del vell rang. Cada estiu, les dues filles anaven amb la mamà paralítica a una torre dels afores, que tenien llogada des de la infantesa de les noies. Les tres germanes havien jugat amb els cosins al jardí, un jardí amb un petit brollador al centre i, al voltant, mitja dotzena de rosers i d'acàcies. Hi havia una vella tortuga que sempre menjava trossos de tomàquets i enciam. Al jardí, l'Elpídia i l'Amèlia recordaven la Madrona, que els remordiments i l'enyor transformaven en fada i en santa, i se sentien cap al tard molt deprimides. Passaven núvols, tocaven hores, sotjaven les menjades de la tortuga. Les filles infermeres agençaven després la mamà, bavosa i immòbil sota alguna acàcia, i així s'escolaven els dies, iguals i grisos, fins al traspàs de la senyora Ginebreda. Ara, quan l'Elpídia podia, les germanes arribaven passejant fins a la torre, s'atansaven als barrots de ferro de la cleda, esguardaven una llarga estona el jardí i pensaven, sense destriar massa, en la Madrona, en els pares i en la tortuga. La malenconia de les germanes era tan remota, tan íntima i tan complexa, que la confonien amb el lliscar de la pròpia sang i ja la podien expressar només amb un somriure. El jardí tenia encara el brollador al centre i, al voltant, la mitja dotzena de rosers i d'acàcies.

Al seu moment, el pare també es morí. A les darreries, era un cavaller de venerable aspecte, que caminava tentinejant amb un bastó i jugava de tres a cinc al tresillo en un club rònec. Aclucà els ulls amb una indiferència d'home ben educat i deixà en un perfecte desempar les seves filles. En recordar-lo, elles deien, admiratives, sense cap retret: «Ai, si ens veia el pobre papà!» El papà presidia la llegenda familiar dels morts i de les festes esplendoroses del passat.

Les Ginebredes havien rebut una molt excel·lent educació d'adorn, amb professores particulars, de les quals la més notable va ser Adela Montoliu. D'una distingida família vinguda a menys, Adela era, quan s'encarregà de les nenes Ginebredes, una fadrina d'uns trenta-cinc anys, prussianitzada, miop, vestida sense gust, molt romàntica i molt comme il faut. Vivia amb la seva mare, una gran dama en altre temps molt bella, que havia arruïnat el seu marit, tot practicant esportivament un pecat habitual d'adulteri. La lletja Adela, adscrita en canvi, sense possibles vacances, a una moral estrictíssima, ensenyava a les Ginebredes francès i història, treta d'un compendi de l'Anquetil. Sota la seva vigilància, les Ginebredes llegien novel·les franceses. De primer, les de Mme Stolz: Magali, La maison blanche, Les mésanventures de Mlle Thérèse. Després, la normativa Cadette de Mlle Zanaïde de Fleuriot, i Élianne i Anne Séverin de Mme Augustus Craven. Ja més espigades, els permeté de penetrar, en traduccions franceses, en el món de la senyora Marlitt: La seconde femme, La maison Schilling, La petite princesse des Bruyères. D'amagat, però, les Ginebredes, que varen llegir tota la vida tan sols en francès, havien devorat alguns entreteniments de Bourget i fins i tot alguna voluptuosa pàgina de Prévost.

Adela Montoliu els dictava els Avis d'une mère à sa fille de Mme de Lambert i es delectava a repetir que «les vertus des femmes sont difficiles, parce que la gloire n'aide pas à les pratiquer. Vivre chez soi, ne régler que soi et sa famille, être simple, juste et modeste, vertus pénibles, parce qu'elles sont obscures. II faut avoir bien du mérite pour fuir l'éclat, et bien du courage pour consentir à n'être vertueuse qu'à ses propres yeux». Adela els va ensenyar també a distingir el point à l'aiguille de la dentelle duchesse i del point à la rose. Les germanes Ginebredes podien parlar de les qualitats i diferències de les puntes d'Alençon, de Milà, de Brussel·les, de Flandes, d'Anglaterra, de Venècia. Podien parlar d'altres coses igualment refinades i inútils. No sabien res més.

Encara es veien, de tant en tant, amb l'Adela, l'antiga professora, ja molt vella, encorbada i agra. Es veien als Felipons, a l'hora del rosari, davant un Sagrat Cor que els inspirava molta devoció, i alternaven les pregàries amb acerbs comentaris a les actuals dificultats. Les tres dones havien oblidat les màximes de Mme de Lambert i furgaven amb una certa complaença en la pròpia misèria, aprofundint-se en el tema d'«ara els pobres gairebé no podem menjar». A vuitanta anys, l'Adela estava potser més resignada. Les Ginebredes podien encara viure'n ben bé una vintena i temien igualment la mort i la vida. La professora i les ex-deixebles es compenetraven avui del tot i es plantejaven amb imparcialitat, de potència a potència, els respectius problemes. «Si almenys l'Elpídia es posava bona!», deia l'Amèlia. Però l'Elpídia mai no es posava bona. D'ençà de la mort del pare, feia quinze anys, s'havia de colgar al llit amb els primers freds, febrosa, tossint fins a la primavera, queixant-se alternativament del cap, del pit, del ventre. L'Amèlia la curava amb abnegació, atenta als seus desigs sempre insatisfets per falta de mitjans, pacientíssima, sofridora del mal geni i del desesperat ensopiment de la malalta. Una vegada, una veïna, que tenia una gata que havia gatinat, els regalà, per distreure l'Elpídia, una gateta. Acceptada a la primeria amb prevenció, tan sols «per no ofendre aquella bona ànima», aviat la bestiola va esdevenir el goig i el consol de les Ginebredes. Li varen posar un cascavell al coll i la varen batejar amb el nom de «Murr», reminiscència de la literatura apresa amb Adela Montoliu, però ho varen haver de deixar córrer, perquè el felí, amb aquest nom, no s'hi entenia. Compareixia al clàssic crit de «mixona», i les Ginebredes ponderaven la seva intel·ligència. Les germanes s'havien acostumat a introduir-la en les converses que entre elles mantenien, i semblava que la gata anava pel camí d'entendre-les del tot. La bèstia els recordava en certa manera la Madrona, aquella Madrona morta de tant de temps i que elles havien estimat i havien també avorrit. L'haurien anomenada «Madrona», si això hagués estat compatible amb el respecte degut als morts. Quan la gata es posava neguitosa (no l'havien mai deixada sortir del pis), les Ginebredes afectaven disgustar-se molt, però s'esbatanaven els narius amplíssims de l'Elpídia i lluïen els ulls, enfonsats per la febre, de la malalta. Aleshores acaronava la gata sense parar i oferia un espectacle «del tot repugnant», com deia la senyora Magdalena Blasi. Però les Ginebredes no hi paraven esment. Cloïen les parpelles, pensaven en la Madrona i es perdien en la nostàlgia dels anys passats.

Uns anys que ja no tornarien. Ara només quedava la lluita quotidiana, la lluita per una engruna de pa, davant el buit. Cada dia, l'Amèlia baixava les escales, anava a portar la feina de mitja encarregada i es dirigia a les llargues cues, per obtenir una mica de carn per a la germana. Tornava tard, cansada, pels carrers de sempre : carrer de l'Aurora, carrer de la Virtut, carrer de la Murtra, placeta del Sol, carrer de la Llanterna. Fems i mainada, captaires sense braços ni cames, gairebé sense cap. Petites tendes de venda de carbó i de queviures: palanganes amb aigua d'olives, pebrots i raïms, verds plàtans de preu inabastable. Multituds que no redimiria mai cap messianisme, fos quin fos, religiós o social. «Si almenys l'Elpídia es posava bona!», pensava l'Amèlia, tot retornant a casa. «Si almenys es posava bona o es moria», es trobà pensant. I es lliurà amb delectança, sense notar-ho, a la meditació. S'imaginava en el seu adolorament i se'n compadia fins a les llàgrimes. L'Elpídia reposaria d'un cop, pobreta!, amb els pares i la Madrona, i ella es resignaria a passar uns llargs anys en la solitud, potser en un convent de senyores (el seu somni secret), fins a reunir-se al columbari amb els altres Ginebredes. Somreia al pensament, mentre pujava l'escala, i de sobte va sentir que els remordiments la punyien. Oh, desitjava la mort de la germana, ella desitjava la mort de la germana ! Va obrir la porta del pis, es va dirigir amb presses al llit de l'Elpídia i abraçà la malalta amb exaltades demostracions. Com si endevinés el fons inconfessable d'aquell trasbals, l'Elpídia la rebutjava amb duresa. «Arregla'm el coixí.» Desorientada, l'Amèlia no l'obeïa. «Arregla'm el coixí, et dic», insistia l'Elpídia. «Que no saludes la Magdalena?» «Ara me n'anava», va dir la senyora Blasi, que havia portat avui unes quantes capses buides. «No hi tornaré més», va decidir. Li desagradava la gata altre cop neguitosa, la tos de l'Elpídia, aquella misèria sense remei. «Sóc massa vella per a aquest teatre», pensava. «Me'n vaig al camp», va dir en veu alta a les germanes. «Asseguren que la guerra se'ns acosta, i no voldria que m'arreplegués aquí, la veritat.» Les Ginebredes varen empal·lidir. «Adéu-siau, noies», va dir la senyora Blasi. «Adéu, Magdalena.» L'Amèlia l'acompanyà al cancell. En reunir-se, les germanes es varen sentir esclafades de solitud i de buidor. Les esgarrifava haver d'esperar sense defensa els bombardeigs aeris, en aquell pis com un prestatge, quasi un nínxol. Una mort comuna i barrejada amb el capellà, el fuster, el matrimoni jove, els propietaris (encara que amb aquests no, perquè també partirien oportunament al camp). Pensaven amb enveja en la Madrona i els altres morts, els semblava ja sentir els senyals d'alarma, acaronaven la gata, ploraven juntes, molt abraçades, i després varen enllestir amb gana el magre sopar.


Un qüestionari amb les seves respostes, de l'IOC, aquí.


Extret del caló:

Andebel 

Bengistanó 

Brívies 

Canguis/canguelis 

Dinyar-la

Manú

Mui

Muló / Moló

Nogués

Oc[r]ana

Ortxieta / Orquidueta 

Paio / Paiet

Patopí

Rom

Txitxé

Vardes

Xaró




Cap comentari:

Publica un comentari