Sebastià Alzamora, La netedat (2018)

Sebastià Alzamora, 
La netedat

Fragments d'un article a Núvol, de Gerard E. Mur (08/02/2018)

(...) Alzamora ha dividit el poemari en quatre parts. S’obre amb Vestigis, on reuneix els poemes “salvables”, aquells que tal vegada, en una altra ocasió, podrien haver quedat fora; segueix amb Animals, “que es pot mirar com un petit bestiari”, i Marines, que introdueix el mar com a paisatge (“no sóc una persona marinera, però per a un illenc fora és el mar, i no puc evitar que formi part de la meva vida”); tanca el llibre La netedat.

“El tema central és la constatació de sentir-se brut i la necessitat de tornar a estar net. De respirar aire pur, com quan un surt a caminar pel camp un cop ha passat la pluja”, explica el poeta. Aquest principi de partida queda reflectit en l’últim poema, que porta el mateix títol que el recull. Es tracta d’una composició llarga –quaranta estrofes hendecasil·làbiques – que desenvolupa la idea de rentar els fantasmes. Alzamora subratlla novament l’opció de poder gaudir de les estrofes de manera independent. “Una suma de petits poemes en formen un de més gran”.

A banda, però, de la netedat, al llibre apareixen més temes (alguns en la línia de la confrontació netedat-brutícia). Per exemple, l’amor i el desamor, el pas del temps, la mort i el present o la mateixa literatura. Entre temes, Alzamora salpebra l’obra amb curiositats, rareses. Una traducció de Yeats (Els erudits) o un poema-homenatge a Los Soprano i James Gandolfini. Explica aquesta última inspiració: “Des de la disciplina de l’actor, Gandolfini fa el que jo intento fer amb els poemes. Veus el personatge com si el tinguessis davant, sense artificis”. Alzamora parla de transmetre veritat. Els seus poemes són artificis encoberts: “Els treballo molt perquè semblin fàcils”. “La poesia és una manera de comprendre i no tant de saber. I comprendre és fer-se preguntes”, afegeix. En no poques ocasions, els versos acaben amb interrogant.

Emocionalment, l’enyor és latent en tot el recull. Arriba a cotes altes a Tórtora, per exemple, on tracta la infantesa. Són records / ara que som a la meitat de tot / i no sabem on va volar la tórtora. “En el meu cas puc dir que vaig tenir una infància feliç. Recordo aquells temps amb gratitud, plaer i enyor”. Aquest és un dels records que Alzamora diu “aporten netedat”. L’objectiu és “anar cap a una major claredat; transparència seria dir massa”.

(...)


Tórtora

Quan érem nins, el meu cosí Rafel
duia una tórtora damunt l’espatlla.
Anava amunt i avall, el meu cosí,
amb la tórtora esplugant-li els cabells,
i tots, cal confessar-ho, l’envejàvem.
Era grisa i d’ull viu, el coll esvelt,
amb un collar molt prim de ploma negra.
L’ocell acompanyava els nostres jocs,
i ell mateix era una bella jugueta.
Ens disparàvem grava del carrer
amb tiradors fets amb colls de botelles
de llet i globus de plàstic, sovint
robats d’una lenta papereria.
Botàvem dins els horts per agafar
magranes, figues o nespres, segons
el temps, i transformàvem bicicletes
en naus espacials.
                                            I ella, la tórtora,
ens mirava tranquil·la i curritxava
de tant en tant, amb un cantet suau.
Ens agradava quan prenia el vol
i tornava després damunt l’espatlla
del meu cosí Rafel, que era un al·lot
ros, de somriure fàcil.
                                                      Són records,
ara que som a la meitat de tot
i no sabem on va volar la tórtora.



James Gandolfini

Amb gran delicadesa empunya una arma,
si li cal protegir-se dels bastards.
Són a fora o a dins? Els ànecs, pensa.
Al fons del bosc quatre dimonis joves
compren monedes i les deixen caure
dins una olla d'aram. Ara és damunt
d'un cavall negre i duu galons i un sabre.
Bela una cabra dins l'estable, el cos
del cavall es desfà per convertir-se
en aliment per a un tubercle o altre.
L'entreson de la mescla d'alcohol
i pastilles dispara el ball d'imatges,
i la velocitat de les sinapsis
perfila els caires d'un espill invers.
Pinsans i mallerengues amb un tro
de veu refilen dalt dels cirerers
encesos, dames d'enlairat llinatge
el besen a les galtes i li bufen
al pit, l'alcalde i el fiscal s'excusen
a l'acte d'obertura dels forns nous.
Tot gira més de pressa quan la mort
s'acosta. Maquinària feixuga
abandonada al revers del pecat,
novament l'envaeix l'atac de pànic
i empunya una arma amb gran delicadesa.



La netedat

La netedat, la tens o se t'imposa:
quan vénen els cosins i la memòria,
quan vénen els amics i els padrinatges,
quan et ve el món tot carregat de món,
quan ja s'ha dit tot el que es podia dir,
quan ja els fantasmes són habituals,
és quan la netedat cau damunt teu.
Has vist el món o has vist un món extern?
Compensa el blau des del penya-segat
la negror de la pleta a mitjanit?

Ara que ja no ho saps ni t'interessa,
has arribat mai a estimar com cal?
Quina, de les persones que has tractat,
podrà dir que és millor per mor de tu?
L'expectativa és contraproduent,
i quasi sempre un autoengany. Recordo
que ens vam prometre la lluna en un cove
mentre ens besàvem damunt del capot
d'un cotxe de segona mà. Devíem
estar cansats, però ho dissimulàvem.

Escriuràs un poema massa llarg,
i ni tan sols així t'escaparàs
de la veu pertinaç que t'acompanya,
allò que t'explicava l'oncle boig:
"Ell em desperta a negra nit per dir-me
coses". L'insomni, allò que diu
algú que no té nom. Veig una pista
de tenis, un parquet de futbol sala,
la ronda amb el perímetre del poble,
adolescents caiguts damunt l'asfalt.

No moren, no moren, no moren mai
les veus dels morts que em criden a trenc d'alba,
que ni tan sols em deixen despertar,
que m'impedeixen aclarir si dormo
o sols m'ho sembla. Dos minuts abans
d'obrir els ulls sento que em criden pel nom,
veig un pont que s'esfondra, una tafona
plena de rates, una ombra que em diu
no et giris, ho has fet tu. Caurà aviat
una gran pluja, amb aquesta calor.

Uns pantalons i una camisa, tornes
a menjar gambes a un bar d'Essaouira,
però t'enganya el que veus al mirall.
Passa una colla sonant xeremies,
tots els llibres se't fan incomprensibles,
i al bell mig d'un matí de juliol
llampega inoportú un neó rosat.
Descobreixes de sobte que ja ets un altre,
recordes un canari que solia
refilar dins la gàbia, i somrius.

Les dones que es persignen dins l'església
tenen l'olla amb l'arròs damunt el foc.
Però tu, amb aquests ulls plens de col·liri,
ets incapaç de contemplar el retaule,
ni gana ja no tens. Hi ha una campana
que fa la volta però resta muda,
dius que m'enyores i el parabrisa
va ple de tants d'insectes esclafats.
Se suposa que anàvem al mar,
i el mar va cabre dins una botella.

(...)

Cap comentari:

Publica un comentari