Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants (1931) Fragment de la primera part

LAURA 

A LA CIUTAT DELS SANTS

 

(1931)

Miquel Llor i Forcada

Transcripció de les primeres 57 pàgines de l'obra, que recullen els dos primers dies de Laura a Comarquinal, on ara s'està després del casament amb Tomàs de Muntayola. 

       _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

     A la meva germana Esperança

 Primera part

Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S'adona que l'aire esdevé espesseït com per una resta d'aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol i tot s'entela amb un començ de grogor malaltissa.

    La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara la sorprèn més. Ja no veu cap gorg clapat de molses reverdides per la frescor del setembre amb la mica de riu tremolós al fons, ni les masies rosses prop del brodat d'escuma de les rescloses, amb oliveres ben ordenades, com a punt per a una dansa de mirinyacs de cendra.
    Tot ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a setanta quilòmetres. La Laura es gira cap aquell punt incert on el seu pensament situa Barcelona i la claror dels seus ulls es torna greu per un començ d'enyorament. Després, fixa l'esguard vers la direcció que duu el tren, cap aquell altre punt incert on abans d'una hora veurà com si Comarquinal sortís de sota terra, amb els campanars de la Seu, del Seminari, dels asils i de les cases de penitència, enmig dels camps de patates i moresc, gairebé tot el paisatge del Pla, que ara comença, alterat només per la grisor d'alguns pujols de llicorella, que aguanten ermites acompanyades d'un xiprer esberlat pel llamp.
    Tanmateix, no és pas així com s'havia figurat el paisatge de Comarquinal, entrevist aquell dia de juny que va passar-hi amb el cotxe d'en Tomàs. Aleshores, els camps eren verds, ondulats per l'oneig sedós de les espigues, el cel lluïa com el mar de la Costa Brava i tot era fresc i somrient.
    Només fa tres mesos! La Laura considera que ha triomfat de les insídies cordials de les amigues barcelonines, quan li deien que en Tomàs de Muntanyola no es casaria amb ella. I heus aquí que l'endemà en Tomàs va preguntar-li si el voldria per marit. Al cap d'una setmana li duia l'anell, aquell magnífic brillant que ara la Laura besa i que, quan va veure'l per primera vegada, li va fer sentir cobriment de cor. Dos mesos més tard es casaven en aquell racó de Barcelona antiga, somnolent i amb quietuds de poble. Avui fa un mes que la seva mà freda i suau va posar-se, per tota la vida, a la mà tosca i ferma d'aquell minyó de trenta anys, amo absolut del patrimoni dels Muntanyola.
    La Laura es gira per mirar el seu marit. Ja fa una estona que el cap d'en Tomàs ha començat a decantar-se contra els coixins polsosos del vagó. Dorm; i la Laura el mira per a ella sola. És el seu home! Seu? Ella prou sap que sí; abans, una bala perduda entre fires, gallardets de festes majors i rialles grasses de mosses d'hostal. Però ara el reté, definitivament, aquell amor per la noia ciutadana, blava d'ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies. Ella és d'una bellesa sense gaire esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica, en aquest mes d'amor que la Laura ha conegut a les cambres d'hotel de Londres, de París, de Florència.

     —És com si cada cop m'adonés d'alguna cosa nova que encara no t'havia sabut veure —sol dir-li ell.

     —I quan se t'acabin els descobriments? —ja li ha preguntat més de dues vegades la Laura. Però ell no l'escolta; l'abraça, l'arrossega cap a l'embriaguesa dels sentits. Per a ella és com un vi d'un poder fins aleshores no sabut i, malgrat totes les conjectures entre amigues, no hauria pogut ni sospitar-ne la força i la dolcesa.
     Feliç?, sí que serà feliç amb en Tomàs, aquell xicot cepat, home de bon estómac, generós a l'hora de repartir propines, que duu la butxaca sempre plena d'una barreja de bitllets de banc i monedes, massa dringants per al gust de la Laura. Però la franca rudesa d'ell, per la mateixa novetat, no desplau a la Laura. La seva delicadesa femenina encaixa bé amb la vigoria del mascle que, de més a més, és l'amo Muntanyola, caça amb una Hammerless, única a Comarquinal, i esclafa l'aviram dels pobles amb el seu cotxe esquitxat de fang.

    Com a bon hereu dels Muntanyola, ell va poder encomanar uns quants milers de misses per a l'ànima de la seva mare, que sempre havia mirat l'hereu amb aquell respecte amb què solen venerar-se les coses sagrades, respecte que ha heretat la filla gran, la Teresa, que a hores d'ara prepara la casa (amb tot l'ordre i la severitat que varen ensenyar-li la mare, la padrina, les ties i una àvia remota), per tal de rebre dignament els nuvis, com escau al bon nom dels Muntanyola que ostenta el germà segon, afavorit amb l'heretatge, puix que el fill gran morí abans de poder enorgullir-se amb el títol d'hereu.

    I la frèvola Laura, barcelonina òrfena d'un no-ningú mal pianista, mal pintor, bon fabricant de castells a l'aire, no té sinó ulls per a mirar el seu Tomàs a través del vel malva que l'aire li ondula. Encara no se sap avenir que pugui anomenar-lo marit, paraula fins un mes abans misteriosa com la màgia dels contes de fades que il·lustraren la seva infantesa, explicats pel pare, aquell il·lús sensible i desmemoriat.
    «Si el pare em veiés!», pensa, contemplant-se al mirall de la seva cartera de llangardaix, la més cara que en Tomàs va veure en un aparador de París, on els seus ulls, una mica bovins, foren atrets per les pampallugues dels llums.

    Si el pare la veiés, vestida amb aquesta capa de viatge, clara i tèbia!, el capell de roses, perfumada amb el muguet més subtil. Si li veiés les perles del coll, d'un orient tan rar!, i el brillant de prometatge! A més, el marit, ben plantat, hereu d'una nissaga de nobles rurals, que la mira de genolls a terra com si fos una santa d'altar.

    Però la Laura sent una mica de neguit. No; li fa l'efecte que el pare, aquell home pobre, vacil·lant, mancat d'idees clares, no s'hauria enlluernat gens amb tantes d'esplendors. Potser hauria dit que aquell matrimoni, convingut precipitadament, era poc sòlid, com si l'haguessin conjuminat a la manera de qui mercadeja sense confessar-ho.

    Pensant-ho bé, ella ¿què sabia d'en Tomàs, d'aquell xicot sanguini que no veia mai quina cara fa la gent, com si fos sol al món? I ell, ¿què havia volgut saber de la Laura, d'aquella desconeguda entrevista a casa d'uns amics de tots dos, a Barcelona, vestida de mig dol pel pare, demanada al cap de quinze dies i amb la qual es casava al cap de tres mesos?

    A estones, la Laura diria que, molt endins, sent, com un retret molt lleu, la veu del pare, aquella veu del pare, aquella veu que cantà tota la vida amb un entendriment apegalós, La primavera i El noguer, de Schumann, sense haver-ne pogut encertar mai la melodia justa. I aquella veu de repte és la pròpia veu d'ella que insinua una queixa, molt tímida encara.

    —Ca! —reacciona la Laura abocant-se a la portella, feliç dins la roba perlada. Està segura del seu poder per a retenir l'afecte de l'espòs. En Tomàs li ha dit i repetit que, a Comarquinal, serà la reina envejada. Laura de Muntanyola! Sona bé! Quina felicitat conviure amb la gent del poble del marit!, ser ben bona i amable! Perquè és amb la riquesa quan podeu manifestar els vostres sentiments més autèntics.

    Una mà calenta es posa al bescoll de la Laura; en Tomàs s'ha despertat.
    —Què mires? —li pregunta.

    —Aquest tel de boira, que sembla com si volgués tapar el sol.

    —I el taparà; no ho dubtis. La nostra terra no és com la capital, on sempre fa bo. La boira no ens deixa de petja fins a darreries de maig —declara en Tomàs amb la seva veu gutural, d'home que està avesat a enraonar a ple camp—. En canvi, tampoc no tenim aquella humitat als vespres, com a Barcelona, que us fa estar grocs i us malmet el pit.

    —No pas a tothom —observa la Laura molt pacífica.

    —És clar que no! Tu n'ets una. Per això t'he triat. Eres el que hi ha de bo i millor a Barcelona, i m'ho emporto a casa. I encara que no tenim grans divertiments, em sembla que d'aquí a un parell de mesos no ho canviaries per cent Barcelonès.

    Cert que la novetat del canvi encanta la Laura. Passar un quant temps sense veure la Barcelona amarga per a una noia pobra i malavinguda amb la mediocritat de la vida quotidiana; no veure l'esclat dels rics, no petjar més la pols oliosa de greix de motors d'automòbil, d'automòbils dels altres! No veure passejar la gent ben vestida, mentre que ella duu a contracor la roba aprofitada, al costat de la cosina i de la tia, amb les quals visqué des que se li va morir el pare.

    En canvi, ara començarà a viure en repòs en un casal venerable, rodejada de bells mobles, els armaris plens de roba fresca i honesta. Passejarà amb cotxe propi. Podrà recalcar-se al braç d'un minyó que fa goig i és un dels propietaris de més renom en aquella ciutat de segona categoria. La Laura sap que podrà anar i venir de Barcelona, cada setmana si li passa pel cap, lluint bones robes. Serà com si es deixés dur per l'encís d'un dels contes del pare mort.

    Feliç! Sí, que serà feliç; i estimarà sempre aquell marit que Déu li ha ofert amb la seva divina generositat.

    —Oh sí! —exclama tot d'una, com desvetllant-se— Sí, que t'estimo! —i la seva mà, cenyida pel guant perfumat, acaricia el coll de l'home, un coll fornit, una mica moradenc de tan roig.
    —Què et passa? —pregunta ell, amb estranyesa—. Gairebé m'has espantat.
    —És que t'estimo molt, i encara vull estimar-te molt més —fa la Laura amb vehemència.
    —Prou que m'ho figuro —parla ell, en to d'home segur de la seva vàlua—. Ja n'has après, en aquesta mesada! —insisteix en Tomàs, picant l'ullet. I li planta la seva gran mà a l'espatlla, tal com hauria fet a qualsevol bordegàs de les seves masies—. Però també em sembla que no cal fer cine tot el sant dia i a ulls de la gent.

    La Laura intenta riure, per fer companyia a la gran rialla del marit, però se sent amb poca força. No gosa manifestar aquest començ de disgust, perquè comprèn que amb la llargària de les paraules i la simplicitat d'enteniment d'en Tomàs, s'esvairia el sentit d'aquella impressió, que no té importància.

    A més, veu que ell, amb el front acostat al vidre de la portella, s'entreté entelant-lo amb l'alè; l'ungla hi escriu molt de pressa: Laura, Laura, Lau…
    I la Laura estima més que mai aquell home, per aquest impuls que ell mateix no se sap i, bo i asseguda, li besa amb tanta delicadesa la mà que ell ni se n'adona.
    «És ben meu», rumia, joiosa de tenir alguna cosa seva, ella que no havia tingut mai res més que el gran desig de viure, a estones una vida assossegada i profunda, voltada d'arbres i de silencis, i en d'altres estones brillant i somoguda.
   —Ja arribem, aboca't —fa ell amb la il·lusió d'ensenyar-li el poble—. Veus? Allò és la fàbrica de paper que et deia, amb la franja vermellosa. Som parents de lluny. A l'altra banda hi ha la plaça de toros. No trobes que fan joc? ¿Veus el campanar de les Mosteles sense creu? Els maleïts francesos se la varen emportar. Els Pirineus ja són nevats.
    I la Laura segueix amb la mirada aquell índex que assenyala, joiós, els camps de patates renegrides per la tardor que comença, els turons nus, calcinats, el doble rengle de xiprers que duen al cementiri i les teuleries roges. Quatre capellans amb el baix dels pantalons de vellut blanc de pols, passegen per la carretera del pont, sota el tel de boira de la tarda provinciana, en aquella hora fina que a Barcelona comencen a resplendir els aparadors, mentre els salons de te encenen els llums i els músics eixorden el públic amb els esgarips d'unes cançons de negres que a tothom agraden i ningú no entén.
    En Tomàs posa les mans damunt les espatlles de la seva dona i la contempla de dalt a baix.
    —A veure? —comença.
    —Què inspecciones? —fa ella estranyada.
    —Miro si faràs prou efecte. Segurament que la Teresa vindrà a rebre'ns amb algú més. I com que la meva germana és del motlle antic!… Va bé; els cauràs com una bomba.
    —Si que em sap greu! —es queixa la Laura—. Sort que no duc res que pugui fer mala impressió.
    —Ja ho inventaran ells —observa càndidament l'home.
    —Tu en tens la culpa. Per què no m'ho has advertit a Barcelona?
    —Si justament és el que vull! Ja veuràs quin rebombori mourà la teva vinguda; els grinyols que sentirem de la parentela! Serà divertit de debò.
    —Escolta!… —intenta objectar la Laura mentre en Tomàs despenja la maleta i l'abric.  

    Baixen. Els bitllets, la humanitat a l'andana, els dos quarts de sis al gran rellotge, la parada de diaris, un rengle de fanals somorts, els regalims de la mànega per a l'aigua de les locomotores… La Laura ho entreveu i passa una mica encongida agafada al braç del marit, el qual saluda abundosament els coneguts que veu, de lluny estant.

    —No t'ho deia? Mira la jardinera de casa! Com es coneix que ha vingut la Teresa. És ella qui encara s'entossudeix a fer-la servir.

    De sobte, la Laura s'adona d'un rengle d'ulls, iguals, que la fixen insistentment, una mica esparverats. La família. Són ulls rodons, de color d'acer, que fiblen; miren terriblement tristos, seriosos, mentre la cara somriu amb falagueria. Veu els rostres dels Muntanyola, cares de trets regulars, poc o molt afuades. Dues taques de rosa, enceses i naturals, a les galtes colrades per l'aire i pel foc del braser, assenyalen l'Angelina, filla de l'oncle Llibori Terra Negra, cap de la família. En Jaume, el germà de l'Angelina i hereu de la casa, somriu tot acovardit, amb el barret de les festes a la mà. I al mig, erecta, tosca, amb una ombra lívida entorn dels ulls brillants, es dreça la Teresa, la germana d'en Tomàs.

    D'una llambregada ressegueix la silueta de la Laura, sumptuosa, perfumada amb muguet. La Laura veu com, a la cunyada, se li ennegreix més la cavitat dels ulls; però un somriure naturalíssim mitiga la duresa de l'esguard. Abraça la núvia, la besa amb llavis prims i freds. L'abric de la Teresa, recte, sever, desprèn una bona olor de pomes guardades a la calaixera, olor de fadrina assenyada.

    Mentre es diuen algunes insignificances amables, en Tomàs conta una plagasitat als cosins, i l'Angelina riu distretament, amb l'atenció absorbida per la forastera. Els ulls de les dones es desvien quan la Laura puja l'estrep massa alt i se li enfila la roba que li posa al descobert el genoll sota el tel sedós de la mitja.

    En Tomàs mira el ròdol de curiosos amb urc de gall triomfador. La Teresa també veu la gent que els mira: per això quan seu a la vella jardinera tota guarnida amb cortines de tela blanca encartonada, es tiba bé la faldilla, s'ordena els plecs del vel de blonda, i un sospir resignat li fa tremolar la medalleta de la primera Comunió damunt la ruixa que li adorna el pit.

    Així que el cotxe se n'ha anat amb tots els seus cascavells i amb cruixits de molles rovellades, a la placeta del davant de l'estació comenten l'arribada dels nou casats. És un grup de xicots de casa bona que passegen l'oci, amb les gorres apelfades i les sabates de colors atrevits fins a l'hora de l'aperitiu o del rosari.

    —Se l'ha triada bé, el Calçot—insinua un mig parent d'en Tomàs amb qui està renyit per mor de rivalitats de joc i de bona fortuna amorosa.
    —Les d'aquí no li eren prou bones —fa el cap de colla d'un grup de minyons arriscats que ostenten el títol de solters a les targetes de visita, per fer esgarrifar les famílies—. Quan va marxar, ja vaig dir-li: Casa't, casa't, Tomàs, que tindrem dona.

    —No sé qui em va dir que, aquesta, ja se la coneixia no sé pas d'on.
    —Oh, prou! —fa un sarauista de quaranta anys, perseguidor de casades madures—. És poca dona per al meu gust, un cargol sense closca.

    —Perquè la veieu vestida —observa l'arrendador de la plaça de toros, que sol publicar versos coixos amb intencions verdaguerianes al setmanari local—. Despulla-la, i ja veuràs si és menjar fi.
    —No us hi encaparreu més —adverteix el secretari d'una confraria afeccionat a les adolescents que encara verdegen—. Per a tots n'hi haurà.
    La jardinera travessa la plaça, menada per en Tomàs, que vol lluir les seves habilitats de conductor a ulls de la muller. Però la Laura mira les gradacions de la llum, entre la mica de boira que esfuma delicadament les façanes de les esglésies de més enllà. Per sobre de les teulades verdoses d'humitat, s'adormen els sons compassats que assenyalen el rosari.

    —Que bé que se senten les campanes —fa la Laura, meravellada.
    —Gràcies a Déu, no és com a Barcelona —observa la Teresa amb un somriure eixut—. Allí, entremig de tant xivarri, no se sap ni quan passa Nostre Senyor.
    Al fons de la gran plaça porxada es dreça la Casa de la Ciutat, resseguida d'ornamentacions del barroc més sobri de Catalunya; la pupil·la translúcida del rellotge s'obre a mig aire del campanar. Tomben per la Rambla, vorejada d'arbres, de convents, amb el banc de pedra que la segueix de dalt a baix, fins a les escales neoclàssiques que baixen cap al Passeig dels Trinitaris.
    —Ja hi som! —fa en Tomàs, molt content, saltant abans que el cotxe s'aturi.
    En veure el casal, obrat de pedres polides pel sol i les pluges, la Laura sent el mateix cobriment de cor d'ara fa dos mesos, quan en Tomàs va donar-li l'anell de prometatge. I en passar sota la volta i llegir el nom del propietari, que va d'hereu a hereu, esculpit a la llinda amb una creu al mig, li fa l'efecte que entra en aquella casa sota tàlem.
    Els cosins s'han acomiadat fins a l'endemà. El mosso i la minyona, amb la dida d'en Tomàs al davant, reben els senyors. L'hereu se'n torna. La Teresa, al peu del cancell, diu a la Laura:
    —Passa —com qui dona entrada franca a un estrany.
    Ensenya la casa a la cunyada, aquella casa mig vista poc abans de casar-se en una visita d'un parell d'hores. La Laura ja disposa mentalment la manera de col·locar els bells mobles, solemnials, mal ordenats per la rutina. Aquells tresors lluiran amb l'esplendor que els pertoca. Els ulls se li encanten en l'escena romàntica d'un gravat perdut paret amunt del menjador, sobre un rellotge més o menys americà, de reflexos metàl·lics. Acaricia amb la mà les marqueteries florides de nacre i vori, de les calaixeres, dels canteranos i el setial de les àvies; es posa en els daurats imperials d'una consola oblidada en un passadís fosc.

    —Quina delícia! —exclama, no podent reprimir el seu goig.
    —No l'hem treta mai d'aquí perquè és molt atrotinada i no és gens pràctica. A les golfes, n'hi tenim dues més, amb tot d'altres baluernes.
    —Quin greu! Potser restaurada, per a la sala!...—insinua la Laura—. D'aquesta casa, podríem fer-ne un palau.
     —Ja no s'estila. Però -afegeix molt de pressa la Teresa, nerviosa—, tu mateixa; des d'ara a tu pertoca fer i desfer.
    —Jo? —interroga la Laura, obrint molt els ulls.
    —Qui més mestressa? —I sense abandonar l'expressió de prudència autoritària—: És clar que nosaltres no hem volgut tocar mai res de tal com ho tenia la mare—. I assenyala el retrat d'una pubilla sanitosa i optimista de cara, com en Tomàs, vestida a la manera d'una senyora de l'any vuitanta-cinc. Els ulls de la filla, aclarits per dues llàgrimes mal reprimides, s'aturen a contemplar la imatge de la qui fou mestressa de Muntanyola. Després mira la Laura com qui compara, i diu—: Però no has d'estar-te de res per aquests miraments, que només són meus, perquè en Tomàs, rai, és desmemoriat com tots els homes.
    I subratlla la frase en un to de desdeny que glaça la sang de la forastera; però es fa càrrec del sentiment de gelosia, d'amor a les coses d'aquella casa on la Teresa ha nascut, on tot evoca el record de la mare i que ara perilla d'esvair-se amb la intromissió d'una dona estranya. La Laura abraça la cunyada i li diu amb la seva veu més temperada per una efusió que es desvetlla:
    —No ho diguis mai més, això que si he de ser mestressa o fer el que vulgui. Aquí tot seguirà com tu has fet sempre prou bé.
    —Sí: ja pot estar content en Tomàs!
    —I ho estarà ell i jo. El meu pare va ensenyar-me de tenir horror a manar i ser manada. Cal independència per a tots i viure tan bé com es pugui. Una cosa vull —i la Laura rodeja amb els braços la cunyada—: ser molt amigues, perquè en Tomàs sigui feliç i també per ser-ho nosaltres.
    Espera la correspondència a la seva abraçada, però els braços de la Teresa queden rígids dins les mànigues, ni amples ni estretes.
    —Déu ho vulgui —resumeix en un to que té més de dubte que de desig, però no gens esperançat. Els braços de Laura es deixen anar lentament.
    —Potser que em canviés la roba? —diu, insegura.

    —És clar —respon la Teresa anant cap a la porta—, entretant baixaré una estona a la cuina amb les noies, que ja és fosc i encara no hem dit el rosari.
    S'atura un moment per escoltar la resposta de la Laura. És un toc de prova, per saber si la cunyada ho deixarà estar tot a fi d'anar amb ella a complir el seu deure de persona de bé. Però la Laura desempaqueta un barnús de color de rosa; i li respon distretament:
    —Així, mentre esperem en Tomàs, escriuré a la meva cosina Maria per fer-li saber que ja hem arribat.
     La Teresa se'n va sense fer soroll. La seva mà resseca, de senyora que no desdenya de feinejar com una minyona, mà de verge de quaranta anys, gira el pestell i tanca darrera seu amb suavitat conventual.
    Tot just és a la part de fora que dubta un segon, i s'ajup a mirar pel forat del pany. Veu la Laura dreta al mig de la cambra, que ha començat a llevar-se el vestit. A la lluna del mirall, sota les irradiacions de la llum, compareix la nuesa rosada de la forastera, dins la lleu guarda de les robes íntimes, brodades, talment com la Teresa no hauria pogut sospitar-ne l'existència, ni menys que hi hagués cap dona prou poc escrupolosa per a vestir-s'hi. S'abriga amb les flonjors del barnús tebi, com si sortís del bany, i es contempla al mirall. El somriure li torna al llavi quan fa lluir el brillant de l'anell, a la manera d'una alosa encisada. Es posa la mà al pit, decanta el cap i s'estufa el cabell.

    La Teresa ja en té prou. Es redreça, la boca contreta i la mà closa sobre el pit cast que no ha rebut mai el contacte del sol i ben poc de l'aigua. Tot baixant amb cautela l'escala, al punt en què s'adona de la Filomena, la dida, aturada a baix com qui espia, li diu amb veu dolguda:
    —Déu ens guardi d'un ja està fet.

    En l'endemig, la Laura ha obert la maleta, ha abocat damunt el llit un garbuix de robes, capses, llibres i fotografies. Després contempla les cambres, paramentades amb mobles simples, moderns, que ella va escollir a Barcelona. Les butaques són còmodes i sòbries de color; la catifa és suau i d'un bell gruix. Ara només caldrà ordenar-ho amb encert, descongestionar aquell amuntegament i la confusió casolana, d'un gust de burgesia rural. Se sent tan sufocada, tan fora d'ella, que obre el balcó i s'hi aboca; la boira fa com un halo daurat entorn dels fanals encesos; però és freda, i la Laura torna a dins com si sentís una pressió enemiga que la rebutja. No en fa cas. S'asseu, agafa un paper flairós d'ambre, descargola l'estilogràfica i comença:

Maria: 

 Ja hem arribat a Comarquinal; ja sóc a casa meva. Si sabessis quin so tan dolç té aquesta paraula! I a quina casa he entrat! Prou la veuràs quan vindràs. Mobles com catedrals, llums de cristalls, escaparates amb sants, una cuina com un saló, amb tots els estris d'aram i llar de foc! Tenim escalfapanxes i jardí.

Qui havia de dir-ho a la pobra Laura, recollida a casa vostra perquè no rodés com una ploma per aquesta Barcelona del meu cor! Però no creguis! Comarquinal és tota una senyora ciutat, amb bones esglésies i convents a desdir! Pertot sents un silenci tan agradable, que quan m'adormi em sembla que no em despertaré fins al cap de vuit dies. A més, m'han dit que als voltants hi ha uns quants arbres i que vora el pont de la riera hi ha un bosquet i tot.

Estic cansada de tant de pujar i baixar trens i de veure cares i terres noves. En Tomàs no em deixa tocar de peus a terra; quina dèria que té aquest xicot per mi! Casa't, Maria, i ja sabràs dir-m'ho. Que diferent que és l'amor de tot allò que ens figuràvem!; però el que és jo no tornaria pas enrera, malgrat la basarda que sento quan penso que ni en Tomàs ni jo gairebé no hem tingut temps de conèixer-nos. Ell és un xicot directe i no es farà mai interrogacions empipadores; és d'aquells que, segons a quines mans hagués caigut, l'haurien desgraciat. Ja veus si és feixuga, la responsabilitat amb què Nostre Senyor ha volgut provar-me.

Sols dues coses m'han fet mala impressió d'ençà que sóc casada, i totes dues d'avui: la boira d'aquesta terra, una boira humida que sol venir cada vespre i cobreix tot el Pla vuit mesos de l'any, l'altra ha estat la rebuda que m'ha fet la germana d'en Tomàs. Té quaranta anys, però és com si en tingués quatre-cents. Es veu que és una bona dona, però esquerpa i engelosida de la seva rutina. Em sembla que, tret de la mica dels deures religiosos, els seus delers no van pas més enllà dels fogons al cove de la roba. Però tinc confiança que sabré guanyar-me'n la voluntat.

Així i tot, sento una mica d'angúnia, com si de sobte hagués entrat en un món desconegut i perillós. Però no hi fa res; sense risc no valdria la pena d'haver vingut al món.

Vull rescabalar-me, servir per a alguna cosa, esquivar el fantasma de la mediocritat. Voldria ser ben feliç, i, si Déu vol, prop meu tothom ho serà. Ves, que em sembla que ja hi sóc a mig camí.

Acabo perquè en Tomàs puja l'escala. Digues a la tia Amèlia que s'ha alliberat per sempre de sentir les meves eternes escales i arpegis. Ara que tinc un piano d'aquells que només es somien, és quan enyoro i estimo més el de casa teva, tan modest i fidel, però que va saber distreure'm en les hores més neguitoses de la meva vida.

Fins aviat.

Laura

    En havent dit el rosari mentre l'olla vessa i les minyones cabdellen una troca vora la taula de noguera que guarda el pa de nou lliures i la ganiveta centenària, la Teresa determina anar-se'n vist que la Laura no té pressa a baixar.

    Surt de casa amb l'abric de seda negra, els guants de pell grisa, el vel una mica fluix perquè fa més noia i el retrat de la mare, en esmalt, penjat al coll. Camina amb tota la pressa que li permet la seva gravetat de persona assenyada, en la qual han convergit, destil·lades, totes les virtuts pairals de la família i de la contrada. A més, a Comarquinal, una senyora que es respecti, si per cas ha de sortir sola no va amb presses; podria fer malpensar. Allí només caminen de pressa els pagesos i altra gent ordinària com els obrers que a còpia de fàbriques, camions, motors, serres elèctriques i la resta d'enginys diabòlics, van omplint d'un soroll insòlit l'aire adormit d'aquella ciutat plana, ungida de santedat formal, on mai no ha estat permès l'establiment de dones de mala conducta, per bé que, segons diuen algunes males llengües, als solters i a més de quatre casats d'allí, no els fan gens de falta.

    La Teresa, al punt de travessar la plaça, se'n desdiu; més val anar per sota les arcades que formen el magnífic quadrat. Per allí no serà tan vista i les senyores que en aquella hora solen fer visita darrera els vidres dels primers pisos no podran comentar la seva anada. Correspon a les salutacions de les persones conegudes amb somriures més o menys intensos, graduats segons la categoria de qui la saluda. El somriure adquireix el màxim de finor quan veu la senyora vídua del notari Torroella amb les filles, una a cada costat.
    —On va tan encaparrada, la Teresa de cal Calçot? —insinua la mare, tombant-se dissimuladament perquè l'al·ludida no s'adoni que la miren.
    —Deu anar a casa el seu oncle Llibori, a contar-li l'arribada de la jove —respon una filla, sense perdre el posat de noia prudent.
    Les dames s'interrompen per saludar tres capellans que les miren de reüll per sota la teula.
    —Té raó, que avui els arriba la forastera! —observa la mare—. Per això aquesta se'n va a casa el Nas de rei a fer conxorxa. Ja planyo aquella infeliç, que no sap quina harpia tindrà per cunyada. Ara no recordo com l'anomenen!
    —Li diuen Laura.
    —Qui l'haurà vista arribar?
    —De segur que la Marieta de casa les Noies. Com que sempre és a la porta de la botiga, veu tothom qui arriba.
    —I si ens hi deixéssim caure? Diu que han rebut novetats de Barcelona —fa l'altra noia.
    —Anem-hi —ordena la mare—. Podem passar per aquí el carrer Baix. Potser encara veurem si la Teresa entra a casa en Llibori.
    —Mamà, et sembla bé que passem per davant el cuartel? Si algú ens veiés, què semblaríem?

    —Ja és fosc, i passarem lluny del portal.    

    Entren molt serenes pel carreró Baix, clar d'aparadors de modes i d'ornaments religiosos. Al punt d'arribar a la Rambla, tenen la sort de veure com la Teresa de cal Calçot fa la camada per pujar el graó de la porta del Nas de rei.

    —No ho deia? —prorromp la senyora Torroella, amb els ulls aclarits de goig, sota el vel del capell perfumat amb naftalina.    

    —Anem a casa el senyor Llibori un cop hàgim vist les Noies? —pregunta la filla petita—. Així la Teresa haurà tingut temps de dir-ho tot. 

    —Sí, anem-hi! —pidola l'altra filla—. De passada l'Angelina em donarà la mostra de l'escot de ganxet que m'ha promès tantes vegades.   

    En l'endemig, la Teresa puja l'escala a la claror estantissa d'una bombeta protegida amb un morrió de filferro que la guarda de les males mans. Fixa l'esguard, reverent, en un Jo regnaré de planxa aporcellanada, truca. Les converses s'aturen darrera la porta, tosca, envernissada amb color de fusta de locutori setcentista.    

    A casa del senyor Llibori Terra Negra, Nas de rei de sobrenom, en aquelles hores ja s'han retirat, tret de l'hereu, en Jaume, perquè els vespres passa l'estona, amb un altre hereu, a casa de les filles d'un guarda del cementiri, amb disgust del senyor Llibori, per bé que ja sap que les bromes d'aquells xicots no tenen mala intenció.

    La Teresa troba la família repartida en els llocs que corresponen a cadascú vora la gran taula amb cobertor ordit a punt de ganxet, que fa joc amb els farbalans del pàmpol, amb els respatllers dels balancins, amb les cortines i amb la rellotgeria. L'Angelina, filla de la casa, i la Beatriu, la neboda pobra, han contribuït a la decoració de la casa Terra Negra, a còpia de nuar quilòmetres de fils: milers d'hores en què les noies, dins les aules humides dels convents mansuets, coven tota mena de fantasies i l'enteniment se'ls perd per senderes nuvoloses. Cada passada enginyosa, pilans, espinetes i aranyes, els dibuixa una interrogació confusa a la qual la gent gran, amb somriures prudents, no respon mai; les adolescents topen de mans contra unes portes barrades, darrera les quals hi ha el maligne a l'aguait sempre, amb un carregament de pecats saborosos.    

     Els dos esplèndids gerros de Xina que va dur, qui sap d'on, un oncle remot, mercader, sustenten un parell de rams triomfals i encarcarats, de fúcsies i tulipes obrades amb les sedes més vistoses de les «esclaves de Crist». Un Don Carlos amb boina i barba, llança esguards furibunds des del seu marc de banús, a un dolç i agut Lleó XIII que, de l'altre pany de paret estant, el beneeix sense fer-ne gaire cas, prop d'una al·legoria del trànsit de l'Home, figurada en una successió de graons d'inútil ascens i descens, amb tot de personatges enfilats com un mostrari de senyors vestits d'òpera.    

    —Ja la tenim aquí, la nostra Tereseta! —diu amb veu mel·líflua l'amo de la casa, el senyor Llibori, aixecant els ulls del plec de rebuts d'una germandat de pobres que s'entreté a omplir amb el sant deler de fer obra caritativa.    

     La Teresa es deixa caure a la cadira amb una batzegada tràgica, i exclama amb els ulls botits:    

     —Oncle, ja és a casa: ja no em queda més remei que deixar-me trepitjar o anar-me'n—. I un sanglot mal reprimit li trenca la veu.    

     L'Angelina, la filla, deixa el ganxet i va a donar-li copets a l'espatlla per consolar-la. La Ventura, antiga servent d'una cosina morta (recollida a casa del senyor Llibori amb categoria de mitja senyora, perquè quan morirà cedirà a l'Angelina el passament de què gaudeix), sospira compadida i una mica enretirada del cercle lluminós del pàmpol, tal com escau a una persona inferior. L'estudiant de capellà, roig de clatell i amb les ungles negres, dóna un cop de colze a en Pere, el fill petit, sense aixecar el cap de la llibreta de comptes on tots dos estan abocats. La Beatriu, la neboda pobra, va i ve com una persona manada.    

     —Trepitjar-te! —clama l'oncle Llibori—. Primer se'n tornaria allà d'on ha vingut—. I la barbeta aspra i cendrosa li refrega el plastró esfilagarsat. Per sota la gorra, que no es lleva sinó per Nostramo i pel senyor Bisbe, li lluen els ulls tèrbols, darrera les ulleres entelades de blau—. El que has de fer, com qui no hi pensa, és no donar-li mai les claus de cap armari; si de bell antuvi la hi acostumes, després ja no gosarà exigir-les.    

    La Teresa fa que sí amb el cap, submisa.    

    —Encara no sé entendre com no li vares poder treure aquesta noia del cap, a en Tomàs —confessa l'oncle amb pena.    

     —Prou que vaig provar-ho, però no va voler escoltar-me quan jo li retreia que ella era una forastera, vinguda Déu sap d'on. En Tomàs em va jurar que si ella el rebutgés es llançaria daltabaix de la resclosa. «Cap dels nostres passats no hauria fet un casament així», li deia jo. «Els passats eren uns pagerols que no sabien de lletra —em va respondre— i es casaven amb les unces de les pubilles lletges quan l'oncle capellà els ho manava. Jo sóc un home a la moderna!» I què havia de fer jo, sinó creure'l? És l'hereu!

    —És clar. És l'hereu!, és l'hereu! —repeteix l'oncle amb el front més cavil·lós que el d'un jugador d'escacs.    

     —Per a mi, van donar-li alguna beguda, al senyor Tomàs, a Barcelona —s'arrisca a suposar la Ventura, tot regant una planta minúscula amb un porronet de vidre.    

    —Si el pare visqués, no ens hauríem vist en aquest tropell! —prossegueix la Teresa, emmelangida—. Però es va morir quan en Tomàs tenia quinze anys. Ja sabeu que no va voler seguir la carrera, i com que ell ha pogut fer-se passar tots els gustos!… Qui més amo que ell? —observa com si parlés d'una llei incommovible.    

    —I va anar a caure en mans de gent de Barcelona, on tothom va tan mudat, amb aquells badalls de gana que fan pel carrer i el deliri que tenen per casar les noies.    

    —I rep qui no hi té cap culpa —remuga la Ventura senyant-se un badall encomanat pels badalls imaginaris dels barcelonins.

    —Ara que, de bon gust a triar-la, n'ha tingut en Tomàs —observa l'Angelina reprenent el cabdell del fil i el ganxet per on retardar-se en la tasca imposada—. La Laura fa goig i és bonica de la cara.    

    —També ho és el dimoni, quan li convé —murmura la Teresa amb una ganyota de repugnància—. A mi no m'ha agradat mai. Té massa pretensions per ser una pobra.    

    —No sé qui va dir-me que duu una mitja de goma —insisteix la Ventura amb un gest tan despectiu que li fa cruixir les barnilles de la cotilla.    

    —Això, ho fa córrer la mala llengua de la Torroella —observa l'oncle Llibori, molt segur—. Està que no hi veu, perquè s'havia posat al cap casar en Tomàs amb aquella bleda de la seva filla gran. M'he fixat molt en la Laura i us asseguro que no porta res a les cames, ni mitges com qui diu.    

    —I tant! —sospira la Teresa amb horror—. Si la mare ho veiés…    

    —I en Tomàs què fa? —pregunta el senyor Llibori amb un ample somriure que li eriça els pèls de la barbeta.    

    —La mira com qui contempla una Mare de Déu.

    —El deu fer tornar mig boig —accentua l'oncle amb fruïció, com qui engoleix una beguda llaminera—. Ja en veurem, de comèdia.    

    —I per cert, que no vull haver de sufocar-me per ells. Aquí no és com a Barcelona.    

    —Deu haver portat un bé de Déu de coses boniques! —fa l'Angelina comptant punts.    

    —Amb els diners dels altres, no costa gaire. I la roba de sota que duu!: com la d'una ballarina de Pai-Pai… Déu em perdó. Sedes i brodats a desdir…    

    —Ja pots pensar! —insisteix el senyor de Terra Negra, tan vehement com abans—; tot roba prima i poc folgada.    

    —Només d'una maleta que ha desfet al meu davant —reprèn Teresa abaixant la veu— he vist que treia camises de color taronja, blaves i una o dues de negres.    

    —Negres! —repeteix la filla, amb èxtasi.    

    —Negres! —fa la Ventura, amb sécs al front.    

    —Negres? —pregunta l'oncle prement la ploma entre els dits, un llampec als ulls, que la blavor de les ulleres esborra.    

    En Pere i l'estudiant bescanvien una mirada i un altre cop de colze.

    El senyor Llibori exhala, compungit:

    —Me'n faig càrrec. Com s'enginyarien, si no, certes dones per tenir els homes encaterinats?    

    —Ja em veig fora de casa meva! —gemega la Teresa amb una mica de plor, agut com un xiscle de conill—. Tant com m'he afanyat perquè la nostra casa no es ressentís, i ara es presenta una sobrevinguda, per aprofitar-se del bon nom dels avis. 

    L'oncle assossega la neboda amb paraules encoratjadores.    

    —Per a alguna cosa encara sóc el cap de família i puc aconsellar el teu germà, si per cas aquesta noia volgués sortir de les tresqueres que pertoquen a les dones de la nostra família. Per sobre de tothom, has de ser tu, perquè t'ho mereixes i perquè tens part a la casa. Pensa que ella, ni la roba que porta al damunt no és seva, mentre que tu tens un bon dot, i això és la teva força i el teu dret.

    La Teresa plora unes quantes llàgrimes de dolç reconfort.    

    —De segur que es vestirà com una disfressa, com si fóssim a París. I la Muntanyola anomena París amb horror, perquè mig sap que en aquella remota ciutat escandalosa es cometen una mena de pecats que fan estremir la Teresa.

    —Disbauxes dels que no han tingut mai una pesseta seva —sentencia l'oncle, compadit—. Gent que han hagut de viure sempre en cases de lloguer.    

    —Potser es posarà la camisa negra —salta el noi, aixecant el front de sobre el quadern d'aritmètica, amb tots els cabells estarrufats. 

    —Calla, llengut —repta el pare, molt sever.    

    L'estudiant mira l'amo de darrera estant de les ulleres, que li engrandeixen enormement el terror dels ulls inexpressius, i s'emporta en Pere a la cuina.    

    La campaneta ressona en la buidor de l'entrada i fa el miracle d'aturar la conversa. Les orelles es paren, amatents per endevinar qui arriba.

    —Ah! —xiuxiueja l'Angelina molt de pressa—. Són les Torroelles.

    El senyor Llibori fa ganyotes de miop per desxifrar l'hora, complexa entre els daurats del rellotge amb llambregades de pèndola solemnial.

    —Me'n vaig —declara la Teresa—: no vull donar-los el goig que s'adonin del meu trasbals. Vénen per saber.

    La senyora Remei de Torroella i les seves filles queden qui-sap-lo sorpreses en veure allí la germana d'en Tomàs. Ella els fa uns quants compliments tan ben simulats com els de les visitants, i s'acomiada de tots. Com que és de la família, només l'acompanya la Ventura; al pas de la porta, l'ex-minyona li diu, amb misteri:

    —Ja cal que tingui mirament, senyora Teresa. Noies acostumades com ella, res no els fa vergonya ni coneixen la prudència.

    —Tens raó —sospira la Muntanyola, deferent però sense desprendre's del posat sever que distingeix el senyor del criat—. Em sento com esporuguida.

    —Cregui'm a mi, i dispensi que m'hi posi; a segons quines hores vigili que les portes siguin ben tancades. A alguns casats, sembla que tot els hagi d'estar bé, i no es fan càrrec que tenen persones solteres a la vora.

    —Que Nostre Senyor m'ajudi! —torna a sospirar la germana d'en Tomàs i comença a baixar l'escala.

     —Santa nit, senyora Teresa —sil·labeja, felina, la mitja senyora. I tanca la porta amb la suavitat que escau a tota casa respectable.

    En l'endemig, les visitants s'han assegut amb aire optimista; somriuen i fan el distret.

—Que m'has preparat la mostra de l'escot? —pregunta una de les amigues a l'Angelina.

    —Venim del novenari dels Felipons.

    —Si no hi va ningú! —observa l'amo de la casa.

    —Som pocs i triats —indica la dama—. Una església plena és com un carrer.

    —Hem vist el teu germà —diu una de les Torroelles a l'Angelina—. Anava amb la Pepeta de l'enterramorts, cap al carrer del Pont, que és tan fosc.

    —Aleshores, què faria en una església de Barcelona? —pregunta el senyor Llibori amb un somriure pacífic.

    —Quan hi vaig, ni la missa no m'aprofita. Recordo una festa a la Catedral: vessava de gent. Em varen donar un pessic!... No hi he tornat més. No sé com gosen dir-ne Catedral, rònega, fosca i plena de racons. 

    La Ventura entra, s'acosta a l'altra filla de la senyora Remei i li diu, com qui no gosa:

    —Si sabés que la jove del Calçot ens durà la moda de les camises de color; fins en porta de negres!

    —On vas tan de pressa? —pregunta la senyora de Torroella en veure passar la Beatriu, la neboda pobra.

    —Quan una té prou feina, no li vaga d'estar parada —respon l'al·ludida amb veu dura, de persona poc habituada a les falagueries.

    —Ja ho sabem que ets treballadora —insisteix la senyora amb veu bona com qui fa una almoina—. Vine a seure una estona amb nosaltres!

    —Creu, dona! —indica l'amo, condescendent sense mirar-la.

     I aquella noia borrosa dins les robes de mig dol seu en silenci, l'esguard humiliat que mira de reüll el vestit de la visitant.

    —Se n'ha anat la boira —fa la Ventura mirant a través de la cortina de ganxet—. Plourà.

    —Si sabés, Llibori, què m'ha dit el meu germà, el canonge! —fa de sobte la senyora Remei, joiosa—. S'han rebut noves de Roma; s'assegura la beatificació de la tia dels senyors de Vilella.

    —Ja és hora! Com s'hi coneix la mà del fill capellà! Com que està tan bé amb un dels cardenals italians!…

    —És el que he dit: aquell xicot pujarà de seguida. Amb la germana de l'àvia mig santa, ell aconseguirà la prebenda que més li convingui.    —Són eixerits, els Vilella —insinua el senyor Llibori, amb un posat d'home que sap coses profundes—. Me'n vaig assegurar aleshores que l'hereu, en Pep, va fer aquell negoci estrany dels blats, que tot Comarquinal se'n va escruixir.

    Torna el silenci. Sembla que a la penombra de la cambra floti una interrogació que ningú no gosa formular. Però, de sobte, el senyor Llibori exclama:

    —Ja deuen saber que tenim novetats!

    —Com diu?

    —Sí!, que ens han arribat els nuvis, i per cert que…

    —Digui, digui! —I les tres dames estiren el coll per poder escoltar bé.    

    —Doncs…    

    

    La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna.    

    Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d'influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l'aparent deler d'alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal. Les imatges que s'estan a les façanes de les parròquies, amb palmes, ceptres, escapularis i llibres de pedra picada, sembla que s'ajupin sota el pes de les túniques xopes d'humitat.

    El silenci i el repòs suren a la superfície de Comarquinal, per bé que els comaratges diürns de les bones senyores, és de nits quan solen bescanviar-se per boca de marits i fills, al casino, al cafè o en d'altres indrets de més mal concretar. Avui, el comentari màxim ha estat dedicat a l'arribada de la nova mestressa de Muntanyola. Al Casino dels senyors, a la Falç, al Cercle de Sant Lluís (les tres societats distingides), ja han estat anomenats, peça per peça, els detalls del vestuari íntim de la barcelonina. Els pronòstics més suculents i arriscats han estat dirigits a en Tomàs entre glop i glop de cafè i fum, mentre les boles entretopen damunt la verdor calenta del billar i els cops de nusos de dits assenyalen el moment d'escapçar el tuti subhastat.

    (Tuti subhastat: joc de cartes per a tres jugadors amb dotze cartes cadascun; es prescindeix de vuits, nous i dosos)

    A dins les alcoves amargues algun marit, quan torna, encara evoca la il·lusió de les sedes acolorides, les mitges impalpables i les turgències de la forastera, tot contemplant amb ulls enyorats el posat de la muller adormida.

    Passen les hores lentes a dalt dels campanars del Seminari, de les Mosteles, de la Casa de la Ciutat i de Santa Marta. La foscor esdevé lívida, amb aflotonaments de boira esponjada. Enllà de Comarquinal, el sol ja posa un voraviu del seu or més tendre a les carenes de Collat Negre. La neu dels Pirineus es torna rosada. Els ocells pugen en cerca de la tebior del sol, com si volguessin fugir dels trets del caçador, negre, que fangueja pels sembrats amb els gossos de flanc panteixant. 

    (Noteu que tot just comença el segon dia de Laura a Comarquinal)

   La ciutat es desvetlla. Ja de bon matí que el sol pugna amb la boira, fins que, potser a les deu o les onze, guanya la partida, clivella la massa de vapors emperesits. Un raig, pàl·lid, llisca de biaix entre un porticó mal clos al dormitori dels senyors de Muntanyola, topa amb un mirall i es desvia fins que s'atura al coixí dels nuvis.

    La Laura, somnolenta, d'antuvi no comprèn què l'enlluerna ni on es troba; però de seguida en fa memòria. El sol!: com a Barcelona! ¿Qui ha dit que a Comarquinal no el veuen cap matí? És un bon indici. Ves com el primer dia el poble ja se li mostra amb un posat ben rialler!

    Es tomba i veu en Tomàs adormit. La ratlla frisosa del sol li passa entre els cabells, embullats sobre la coixinera. La Laura en constata la suavitat amb mà entendrida. Tanmateix, és un home simple i bell! Somriu, agraïda, al somriure del bon Jesús representat en una estampa de la paret. Prega amb fervor de persona satisfeta. Ben cert que Nostre Senyor li ha concedit centuplicades aquelles gràcies que la Laura abans no gosava ni somniar, de por d'un càstig de cobdícia. Podrà dur una vida còmoda. Es sacseja per assegurar-se de la flonjor del llit, i en Tomàs també es sacseja, inconscientment.

    —No hi fa res! —pensa la Laura—. Així, sense que te n'adonis; però el bon Déu ja sap que no hauràs de penedir-te'n mai.

    Quina frescor de llençols!, de fil honorable i amb enormes brodats a la gira, primaris però que estimeu de seguida mirant-los amb ulls de bona voluntat. La Laura prou vol llevar-se, però no en té esma, mai no n'ha tingut esma. És en aquella hora terrible quan s'adona que peca de feblesa. A baix se senten passes de persones matineres. La Laura ha envejat tota la vida els qui matinegen, però no n'ha pogut seguir el bon exemple. Llevar-se d'hora, quina delícia; claror límpida, el cel net, les cames àgils, l'enteniment clar. Algun dimoni que la vol perdre no l'ha deixada que perseverés en aquell propòsit. Fet i fet, res no és comparable a llevar-se tard, fora d'algun dia assenyalat, per anar a saludar les glòries matinals i enyorar-les tota la vida, del llit estant.

    La Laura no sap que la Teresa ja ha anat a missa i a veure dos malalts pobres, que mentre trasplantava de la torratxa un gerani bord ha renyat la cuinera per certes confusions en el compte de la despesa, que fa una hora que planxa esperant els nuvis, amb la xocolata presa i uns quants sécs al front. La Laura, mig asseguda, entreveu en la penombra l'esclat dels miralls, la polidesa dels mobles nous, el daurat d'una cornucòpia, l'iris melangiós que s'encomana de prisma a prisma a l'aranya del saló, l'ombra solemne del piano (el meravellós piano!), les porcellanes diàfanes, el batec del rellotge damunt el canterano. Tot seu, ella que no havia tingut res, avesada al capritx del pare, que li va infondre el gust per les belles coses inútils.

    Recorda que a quinze anys formada sense el guiatge de la mare, morta temps ha, no havia après gaire gramàtica ni gens de geografia, que comptava amb els dits, però sabia les castes dels gossos de luxe, percebia amb el tacte la qualitat de les porcellanes i de les laques. Els modistes de més anomenada li eren familiars, de nom, així com les fustes més rares i flairoses per a obrar mobles i pipes i bastons per a senyors de debò. Dante, Goethe, Napoleó, Llull, Confuci, li eren com uns amics de casa; però no en sabia res. Jugava amb nines fastuoses i com qui diu renovades més sovint que les soles de les seves sabates. L'anarquia més confusa va guiar-li les disciplines musicals.

    Això fins que la tia Amèlia, vídua amb una filla, recollí el germà vagabund i la Laura. L'home treballotejà amb un fotògraf fins a l'hora de la mort. La Laura va poder saber què era una casa de debò, va poder anar aclarint algunes de les grans confusions que ennegrien els seus coneixements informes. El bon ordre d'aquella casa la salvà, però els primers anys d'incertitud li deixaren un solc profund. Va mig saber la situació geogràfica de Barcelona, de Xicago, de Petrograd; va aconseguir que els dits li obeïssin amb una regularitat mitjana les lleis del ritme; distingí Bach de Mozart, Wàgner de Debussy.

    Instintivament preferí La princesa de Clèves a La dama de les camèlies i a les altres lectures de color de rosa. La seva tia Amèlia va guiar-la per la sendera d'una fe simple, sense colzades tortuoses ni misticismes tèrbols. Es va penjar al coll una creu d'or que havia dut la seva mare i des d'aleshores té, entre els altres libres, un Kempis del pare a l'abast de la mà. Ella i la cosina varen tenir la gràcia de saber fer-se els vestits amb encert, però en el seu cor no minvà el gust per les robes tallades amb art, les pells sumptuoses, les joies, tot allò que veia passar en la brillant desfilada dels figurins estrangers. Compadí les amigues pobres que anaven al Passeig de Gràcia per afectar una riquesa que ningú no creu i, al cinema, es delia amb els galops del Derby entre la boirina dels prats d'Epsom; el cap li rodava a cada viratge d'un vol de balandres damunt la seda frunzida del mar de Niça i s'embriagava en la immobilitat vertiginosa d'uns avions entre els núvols emplujats del cel de Hollywood.

     Com que la tia Amèlia evità que les dues cosines freqüentessin nuclis de divertiment poc distingits, les noies s'avorrien moltes estones, però varen desconèixer el fregadís de xicots plebeus que haurien pogut relaxar-les amb el pretext d'un americanisme de saltataulells. Aviat la cosina inicià un festeig amb un veí, i la Laura va resignar-se a la solteria, amb els seus vint-i-quatre anys sense esperança, prop de la família, o treballant si calgués, incapaç d'avenir-se a la mediocritat d'un mig pis suburbial amb un marit de tres-centes pessetes que té llibreta a la Caixa d'Estalvis.    

    (Flash-back)

    Un dia del sant d'una amiga comparegué en Tomàs de Muntanyola, dut a l'atzar per uns companys. Va veure aquella noia desaparellada, el cos ben modelat dins el vestit elegant; ella reia francament, tal com ell no solia veure gaire entre les seves amigues de Comarquinal. La Laura cantà unes cançons qui-sap-lo estranyes, va seure al piano i els dits li feien fer tot de sons rars, vaporosos, que no semblaven música, els ulls fixos en una solfa atapeïda de gargots esborrajats que feien coïssor als ulls del foraster. La Laura ballà amb ell, dòcil i somrient, la corba suau del pit s'acusava a cada gest d'espatlla, i un moment, l'amo Muntanyola provà que topés contra el seu. Un matís de duresa al rostre de la noia i un inici de separació bastà perquè ell es sentís mortificat i enlluernat alhora. A l'enlluernament per les turgències que prometia aquella esveltesa, s'afegí un començ de respecte a la castedat segura i sense escarafalls.

    Tanmateix, així com en Tomàs havia sabut trobar al mercat una euga, una parella de bous i un cavall modèlics, aquell dia va semblar-li que es trobava al davant un exemplar de dona, d'aquella mena de dones que ell no estava acostumat a tractar ni a Comarquinal ni a les festes majors, per tal com les aristòcrates estiuejants eren inaccessibles, guardades rera una xarxa de minyons clenxinats, de parla sud-americana aigualida per un llevat de barcelonisme acusador.

    En Tomàs, que havia començat aquella tarda amb tan bon humor, s'entristí de sobte; la seva corpulència, reflectida a la lluna d'un mirall, va semblar-li grossera, les mans tosques, la corbata ridícula, el vestit lamentable. I mentre que la Laura se sentia com subjugada per la força d'aquella corpulència, per la regularitat de rostre del Muntanyola, per la simple negligència del seu indument, ell envejava qualsevol d'aquells xicots neulits que papallonejaven entorn de les noies.

    La tia Amèlia havia dit que aquella nit anirien al teatre. En Tomàs hi comparegué a l'ombra de l'amic introductor, i saludà les senyores amb una vermellor de cara que robà el cor de la Laura. En un entreacte ell se li va asseure al costat; ella va somriure i li digué unes paraules molt naturals amb veu neta, sense aquell to gutural que s'estila al país d'en Tomàs.

    La Laura duia una roba clara que li descobria la finor dels braços, que deixava traslluir la nitidesa del pit. A l'altre entreacte ell li envià una capsa de bombons monumental; l'endemà ella rebé un pom de flors copiós com una toia d'envelat de burgesos. La tia Amèlia i la cosina es miraven amb ulls de sorpresa. Fóra possible, Senyor del cel, una sort tan gran? La Laura va sentir que elles li xiuxiuejaven:

    —Diuen que és un propietari qui-sap-lo important, i ben plantat… i…    

    La Laura torna a mirar Tomàs adormit. Sols fa tres mesos de tot allò! Ja és seu; ara ja sap què és el matrimoni; l'amor. L'amor? Fet i fet, l'amor és ben fàcil i plaent, per bé que no pas de tant transcendentalisme com sol comentar-se entre noies.

    L'amor? ¿Qui sap si n'hi ha d'aquella altra mena, sublim i dolorosa, de què parlen els millors llibres que ella llegeix i que ompliran tants de prestatges d'aquesta casa venerable? Signar un contracte, escoltar la prèdica d'un sacerdot, el vel blanc, aquell brillant que ara fulgura allí, damunt la tauleta de nit, la fusió amb un home experimentat, que és element de plaer, serà tot això l'amor?

    Cal llevar-se. La Laura salta del llit; despertarà l'home amb una sorpresa. S'embolcalla amb el barnús, entra al tocador amb prudència, es renta la cara i els braços i la boca. Fa sol! Després obre la porta, surt cap a la sala; la penombra ennuvola d'opacitats els miralls, esmorteeix l'or de les motllures. 

    Tot d'una el silenci d'aquell santuari de la rutina és profanat per uns sons de piano, joiosos, desarticulats, que fan esgarrifar uns quants prismes del llum i que inciten un rondineig de protesta en un vidre del balcó quan encerta el punt de coincidència de vibracions. Un eco del pensament de Mussorgsky entra en aquella sala provinciana, en l'evocació d'una festa pasqual davant la gran porta de Kiew. Diríeu que fins les antigues mestresses de Muntanyola als retrats de les parets, llancen mirades rancunioses a la nova mestressa, blanca i nua dins l'embolcall de color de rosa, i contra aquell brogit intrús que ha despertat en Tomàs i ha fet ennuegar una gallina que cloquejava al ponedor.

    —Aquest és el seu bon dia! —s'esgarrifa la Teresa, mirant-se amb la Filomena, la dida—. Encara sort que s'ha llevat tard, que si fos d'hora m'anguniaria pels veïns.

    En Tomàs, mig decantat al llit, amb la fatiga de qui no sap què li passa, veu la porta de la sala oberta; salta del llit, tot escabellat i amb la roba arrugada, obre els porticons i s'acosta al desori del piano. Al fons de penombra, la Laura contrasta com un relleu de vori; el barnús entreobert deixa veure la nuesa de la cama. En adonar-se del marit, somriu; els braços de l'home li volten el cos.    

    —Deixa'm —fa ella, manyaga—. Que no t'agrada, això?

    —Prou, molt; però tu encara m'agrades més.    

    —Jo ho sé.    

    —I jo també sé que ho saps; besa'm.    

    —Després: ara deixa'm acabar.    

    —No; ara.

    Ella es defensa; el piano ha callat.    

    —Ara? —pregunta la Laura, humil—. Renta't la cara, les dents, si més no!

    —No em vinguis amb compliments, ni vulguis fer la santa.

    En la breu pugna, la mà de l'home s'acosta:    

    —No! —protesta la Laura; però en Tomàs l'aixeca a pes de braços i se l'emporta al dormitori, bàrbar amb pijama. Ella ja no protesta; tanca els ulls perquè fa massa sol…    

    Al menjador, la Filomena torna a acostar-se a la Teresa, i amb un posat molt expressiu li descobreix, entre els forats del dentat:

    —Ja no estan per músiques!

    —Es deuen vestir… —observa la germana, deixant el cabdell del fil.

    —Ca! —insisteix la dida—. No s'ha fixat en el trepig d'anar i venir, al sostre?

    Una rojor terrosa passa pel rostre de la Muntanyola, pudor revoltat o indignació. Fins el manyoc de claus de la cintura se li estremeix.

    Aviat senten que en Tomàs baixa amb cops de peu triomfals. La Laura es queda acotxada una altra estona. Les llàgrimes li pugen als ulls, sense més ni més, per un sentiment d'humiliació, com una persona que ha estat ofesa sense haver-ho merescut. Li fa l'efecte com si algun element de la seva sensibilitat hagués rebut un contacte relaxador, com si s'hagués entelat per un baf innoble, que no es dissipa. ¿Potser en Tomàs no farà cabal de res, tret de la pròpia voluntat? Potser ni tan sols no pensa en la pròpia voluntat!

    I aquelles transmutacions del rostre de l'home, allí, a plena llum!, un minut de regressió vers una espècie inferior, ignorada de la Laura fins aquell moment…

    Baixa del llit, torna al tocador, es submergeix en el bany tebi, destapa un flascó de perfum, s'aroma de muguet tot el cos, tria per vestir-se les robes més blanques. Aleshores és quan se sent purificada, lleugera; el somriure li torna al llavi. Confia que sabrà encaminar el marit, a poc a poc, vers una sendera de discreció, si Déu vol!    

    Baixa al menjador al punt just en què els campanars de Comarquinal sonen migdia, i quan la Teresa acaba d'abocar en un plat la xocolata presa, perquè serveixi de festí als gatons.

Cal fer-se'l ben seu, emmotllar-li l'ànima ben a mida de la seva ànima, desvetllar-li la sensibilitat, enclotada en els llimbs de la ignorància més desolada de les belles coses del món. No és un camí planer el que porta a la felicitat! La Laura creu adonar-se que per sota les aparences simples i rialleres, Déu s'ha complagut a destinar-li una finalitat noble i espinosa, la de transformar aquell propietari en un home sensible. Creu sentir el manament com el brunzit apagat d'un pas d'aigua subterrani.

    Mentre es vesteix per sortir, somriu de cara al mirall. Ella, la barcelonina pobra, fosca, se sent l'escollida, entre tantes pubilles que havien delejat l'amor d'en Tomàs, per acomplir el miracle amb el seu esforç.

    A en Tomàs, que l'espera assegut a la butaca, se li encomana el somriure, i diu:    

    —Veig que t'agrades, presumida!

    La Laura no respon perquè aquell estat d'esperit no podria explicar-lo amb paraules; d'altra banda, ella mateixa no comprèn que la vanitat s'amaga darrera del seu silenci, i que ella peca de vanitat per voler intentar la transformació espiritual d'un minyó que ja sap prou de tot.

    —Cap on vols anar? —pregunta ell quan surten al carrer—. Un parell de volts per la plaça, o a la Rambla, o a fer alguna visita a la família? —Bo i recalcat al seu braç, es decanta a mirar-li el vestit, perquè frisa de poder lluir aquella dona tan elegant i seva cap als indrets més visibles de Comarquinal.

    Però la tarda és serena i quieta; al capdavall de l'escletxa d'un carrer, la Laura ha entrevist una verdor d'arbres, un començament de muntanyes blaves, la possibilitat d'un espai lliure amb aire net, sense negrors de cases, sense gent.

    —Potser que anéssim cap allí; deu fer bonic!

    —Cap als horts vols anar, tan mudada? No hi trobarem ningú, tret d'algun ramat de xais o un pagès que llaura!

    —Sí, Tomàs!; veuré llaurar de prop, jo que no ho he vist mai sinó passant amb el tren! De tornada m'ensenyaràs els racons de Comarquinal.

    —No en tenim, de racons. Fem moltes reformes gràcies a l'alcalde; no ho dic perquè sigui parent nostre, però s'ha proposat transformar Comarquinal en una Barcelona en petit.

    La Laura comença a sentir-se refiada, perquè sent l'aguant d'aquell braç tan ferm; ella, tan feble, es creu poderosa. Vist de més a la vora, aquell fragment de paisatge desmillora, la terra és com socarrada, els marges fangosos, els pollancres de la riera tots rovellats. Però el cel és límpid, deixa veure uns quants pobles apocats als vessants de Collat Negre. La Laura sent la cançó d'uns corders que trenen cànem al mig d'un camp, s'atura prop d'una parella de bous que llauren i que tomben el cap per mirar amb ulls tranquils la forastera, enfonsa la mà en la tebior bruna dels solcs recent vellutats, reparteix monedes entre la mainada d'uns gitanos que acampen sota el pont, que ballen i balbucegen tot de mentides rutilants davant aquella dona blanca, vestida com una dama, que no ha desdenyat de passar una mà tendra, desavesada, per les cares brutes.

    —No veus, Tomàs, com no costa ser feliç? —interroga tot prement el braç de l'home, per encomanar-li la seva vibració—. Només cal fixar-nos en les coses, fins en les que no tenen importància, amb una mica de bona voluntat, oi?

    —Sí, Laura; jo ja sóc home de voluntat, i tossut també ho sóc molt. Ja ens ve de família; vull dir que quan algú m'ha volgut fer creure una cosa per altra, amb un parell de miquels li n'he llevat les ganes.
    La Laura assenyala cada detall que fixa la seva atenció. Així és com, per primera vegada en tota la seva vida, en Tomàs mira, si més no, la diferència de tons i qualitats d'un camp mig aterrossat mig llaurat, o d'unes muntanyes més o menys allunyades.

    Els ulls se li omplen de claror quan el darrer voraviu del sol palpita al punt de fondre's darrera el serrat i que fa brillar els fils de conducció elèctrica, que aguanten un vol d'orenetes aturades a l'aguait de les altres que se'ls han d'ajuntar per al gran viatge de la tardor.

    En Tomàs fa que sí amb el cap; li agrada molt tot allò que la Laura explica. De sobte, pregunta, com un infant que té por de dir una inconveniència:

    —Encara no vols tornar-te'n? Fosqueja…

    —Quan vulguis; però és que estem tan bé, sols!

    —Que et fa por la gent?

    —No; però m'agrada més estar amb tu i parlar, parlar de…

    —Que ja us ha passat alguna cosa? —pregunta ell, inquiet—. Potser la Teresa…

    —I, què creus que m'ha de passar amb la Teresa? —interroga la Laura, amb un séc d'angúnia al front.

    —Costa tant fer estar de costat les dones! —observa ell en un to d'experiència—. Doncs, de què volies parlar-me?

    —Ah, sí! —fa la Laura, tornant d'una breu abstracció—. Parlar de tot… de res.

    Pensa que és prematur, massa d'hora encara. La seva obligació és laboriosa tanmateix.

    —Te'n desdius? Tens secrets —es queixa ell, ofès.

    —No, Tomàs! Sols vull parlar-te de tu i de mi, dels nostres pensaments, que han de ser els mateixos per a tots dos. I només estant sols ens coneixerem bé. Ja no recordes les ganes que abans tenies d'estar sol amb mi, per enraonar!

    —Oh, sempre hi estaria, de sol, amb tu; però abans era per entretenir l'estona, i ara ja no ens cal entretenir-nos amb paraules, oi? —insinua fent l'ullet; i la seva mà intenta un afalac atrevit; però la Laura es separa, confosa.

    —Tomàs; si algú ens veiés!…

    —Aquí, rai; és molt sol. A tu t'agraden les portes ben tancades.

    —No. D'això, també ens caldrà parlar-ne, però serà quan ens coneixerem de debò, quan la manera de pensar de l'un serà la de l'altre. Aleshores em donaràs la raó. Déu farà que puguis donar-me la raó.

    —Ja te la dono ara i te la donaré sempre, però t'asseguro que no som els primers que venim aquí. Si aquests marges poguessin parlar, quantes d'aquestes mosses que van amb els ulls baixos per la plaça es tornarien vermelles!

    La Laura frisa una mica.

    —No bescantis els altres, em fa mal efecte. Això són mentides que feu córrer els homes al cafè, per semblar eixerits. Val més parlar de les nostres coses. Vull dir que hem de tenir la bona voluntat d'entendre'ns; és la nostra obligació, per defensar-nos.

    —Defensar-nos? —salta ell de seguida—. Vols dir que ja comencen a parlar de nosaltres.

    —Res d'això, Tomàs.

    —No m'estranyaria, i el primer de tots serà l'oncle Llibori. Em té rancúnia perquè quan anem de cacera encerto els trets, mentre que a ell li fa por l'escopeta i sap que ho endevino. També m'enveja perquè tu ets una dona com no en corren, i la seva, la tia, parlava papissot i li faltava un dit de la mà dreta. Provarà d'ensibornar-te contra meu, perquè de solter jo havia empaitat quatre mosses de pagès que no tenien res per perdre; i ell no sap que el faria callar de seguida, sols que li preguntés per què varen haver de casar-lo tan a corre-cuita amb la tia, aleshores que estudiava per a capellà.

    —Anem de pressa, Tomàs —fa la Laura amb una mica d'esgarrifança—; tinc fred i m'esparveres.

    —Per això que et conto? Encara te'n podria explicar d'altres que et farien trencar de riure.

    —No vull pas saber cap més misèria de ningú —imposa ella amb un començ d'enuig que fa acovardir l'home—. Voldria viure en repòs, tal com em figurava en venir a aquesta terra. Ahir, només de pensar-hi, el cor em saltava d'alegria.

    —Bé, noia; com vulguis—. I en Tomàs la segueix dòcilment.

    L'aire s'ha enfredorit; un tel de boira s'escampa entre les gatoses i els esbarzers que voregen la riera. El paisatge s'esfuma i no es poden veure els primers estels.

    La Laura mira el seu home, aquell minyonàs lent, que no sap on posar les mans, com un noi renyat. Ell també la mira i, tot d'una, els ulls li lluen entendrits com els d'un gos davant l'amo que li vol pegar. La Laura se n'adona i tremola, corpresa per aquella onada d'amor que flueix de l'home. Se li acosta. Ell li agafa la mà:

    —Ja sé que sóc un salvatge, que no entenc les coses que saps… però t'estimo tant…

    Les seves dues grans mans li queden aturades a mig aire, com si no sabés què fer-ne. Ella el mira de nou i, de sobte, esclata en un plor vehement.

    —Tomàs… meu! Tinc una por!

    —De què?

    —De perdre't; que no em fugis dels dits, com aquesta boira. No sé per què em sento tan estranya. En dos dies que sóc aquí et veig d'una altra manera, no tan a prop meu com en aquest gran mes que hem anat pel món. Voldria que fossis un pobre com jo i haguessis de guanyar-te la vida per a tots dos. Des d'ahir només sento parlar de diner i em fa por de saber que en tens tants, i m'avergonyeixo de ser una pobra.

    —Ja han començat a retreure-t'ho? —interroga en Tomàs amb despit.

    —Així, vols dir que m'ho retrauran?

    —No pas davant teu ni meu —prorromp amb una batzegada d'ira—. Encara que val més que et tinguin enveja que pietat; com més enraonaran, més vestits i més flocs et compraré.

    —No; prefereixo que em facis costat, per respecte a la teva casa i per mi.

    L'home prossegueix, sense escoltar-la, adreçant el puny clos a la massa negrosa de la ciutat.

    —Vull que els enlluernis. Així sabran que he triat la dona a gust meu.

    —Més m'agradarà viure com tothom, bé amb tots i en repòs.

    La Laura també ho creu, amb la seva experiència de la vida estantissa dels pobres. Encara més repenjada al braç del marit, diu:

    —Preferiria que m'estimessis, en comptes de tenir totes les riqueses del món—. I està convençuda que ho preferiria, ara que té les riqueses.

    Tornen, feliços dins la fredor de la boira que no senten, refiats en la pròpia jovenesa, la Laura refiada en una possible i no gaire llunyana compenetració. Creu que està enamorada d'aquell home i que també és objecte de l'amor d'ell.

    —Escolta! ¿No vares dir-me que aniríem a fer una passejada pels teus masos, a conèixer els masovers?… Encara no he vist res!

    —Oh, sí! Marxarem dilluns. Demà estem convidats a casa l'oncle Llibori, demà passat, a casa de l'oncle Joanet, cosí del pare. Diumenge vindran tots a casa.

    —Serem massa gent; la Teresa no donarà l'abast per molt que jo vulgui ajudar-la.

    —És el seu orgull poder fer seure a taula una bona colla. Cal complir i val més que tota la família vingui alhora, els últims s'ofendrien. La nostra mare ja era molt mirada; va renyir amb una germana perquè havia fet saber primer a uns cosins la mort d'una criatura seva.

    Comencen els primers llums de Comarquinal, electricitat de poble, groguenca, i carrers silenciosos, amb empedrats bonyeguts i flaire de palla d'estables i de cellers amb pernils penjats a adobar.

    —Sí —fa la Laura, animant-se—. Cal que comenci el meu pla de vida diària. Demà em llevaré d'hora i aniré a missa; tenim l'església a quatre passes.

    En Tomàs la interromp sorrut.

    —No; a la Caritat, no vull que hi posis els peus. D'esglésies rai, ens en sobren.

    —Com que és la parròquia!

    —Però hi ha mossèn Galtes, com diem al rector. Estem renyits d'ençà que va estafar-me set pessetes, al truc, un vespre als Lluïsos.

    La Laura intenta protestar, però en Tomàs insisteix. La Teresa tampoc no ha anat més a la Caritat.

    Arriben a la plaça, il·luminada amb una certa esplendor. Tothom els saluda amb gentilesa; alguna cortina s'enretira amb el bon fi de permetre que algun ull curiós vegi la núvia de cal Calçot. En Tomàs camina dret com un rei per entre les salutacions dels capells i de les gorres que s'inclinen en honor de la forastera. La Laura no s'adona que passen arran de les taules posades a la porta dels cafès de la plaça. Llàstima que és hora de buit!; sols hi ha gent al Continental, un grup de vells i de joves envellits, que fan l'andalús amb el cap de policia, a vora dels bigotis d'una parella de la «guàrdia civil». El pas de la Laura fa obrir els ulls esmorteïts sota alguna visera de gorra de seda, gorra de propietari, de rendista, de congregant. Cops de colze, acataments insinuats, calbes al descobert i ganyotes que volen semblar somriure.

    —M'ha agradat passar-hi —fa en Tomàs amb veu plena— perquè hi havia l'oncle Narcís. No ha gosat saludar-nos!

    —Un altre oncle? No me n'havies parlat mai!

    —No ens tractem d'ençà que en unes eleccions de regidors va falsificar l'acta del pare. És ric d'ençà de la guerra dels carlins, llavors que va heretar els diners d'un parent solter que era liberal i s'havia amagat en uns pallers. Com que l'oncle li sabia l'amagatall, va descobrir-lo, i els carlins el van afusellar.

    La Laura s'atura i el braç li tremola una mica en el d'en Tomàs.

    —Que estàs cansada? —interroga l'home, sol·lícit.

    —Molt cansada; però és de saber aquestes coses, que no havia sentit dir mai a ningú.

    —Oh!; és que per molt petit que et sembli Comarquinal, hi ha gent de tota mena! No passa com a Barcelona, on no se saben la meitat dels tràfecs, i com que ja esteu fets a veure'n molts i d'estranys, no en feu tant de cas com nosaltres.

    Segueixen passejant. La Laura, en lloc de contradir el parer del marit, prefereix callar. En Tomàs potser començaria a enraonar-li fort, i la gent els observa dissimuladament. Caldrà anar desfent amb suavitats els equívocs nuats a la consciència d'aquell minyó, que li dificulten la justesa de discerniment.

    La Laura sospira com qui va carregat amb un gran pes. Tanmateix, és feixuga i espinosa la tasca!; però somriu a l'esperança que Nostre Senyor ja procura que els mortals encertin el camí dels resultats favorables.

    Tot d'una, en Tomàs fa un gran gest de braços, en senyal de joiosa sorpresa. És que s'han trobat de cara amb el doctor Jaume Grau, capitular de la Seu, germà de la senyora de Torroella. Presentacions, salutació generosa de la teula del reverend, correspondència de la Laura amb el respecte que li inspira aquella figura de sacerdot coronat de rulls blancs, venerables.

    Amb la seva gran veu de tro, que és el dolç terror de les devotes en cantar les lletanies, augura a la nova mestressa Muntanyola una estada feliç. Tant ell com la resta de les persones que tinguin la sort de conèixer aquella senyora, una servent als manaments de Déu Pare com cal suposar i ell no ho dubta, vist que en Tomàs l'ha escollida per presidir i perpetuar la família Muntanyola, la qual ha viscut des de sempre i en senyal de noble humilitat sota la guarda de l'Església, tothom haurà de sentir-se honorat que ella hagi volgut anar a conviure amb ells, en el repòs d'aquella ciutat que compta més de tres i més de quatre sants entre els seus fills i que viu preservada de les vanitats perilloses de la capital. Posa la mà a l'espatlla d'en Tomàs, amb entendriment contingut, com un pare; el felicita d'haver triat una esposa tan graciosa i d'aire tan modest. La seva mà fresca, que s'ha passat la vida beneint, assenyala la modèstia d'aquella forastera perfumada de muguet, abrigada amb pétits-gris de reflexos de color de lluna.

    —Aquest sí, que l'haurien de fer sant! —observa en Tomàs, un cop s'han acomiadat del doctor Grau—. Enraona com si sempre s'estigués a la trona a ofici de festa major.

    —A mi m'ha semblat com si parlés amb orgue —repara la Laura, amb un badall reprimit.

    —I, si vols, fins enraona en vers. Llàstima que anava de pressa, perquè l'hem atrapat al punt en què sortia de casa la Ramonebuls carquinyolis.

    —Una altra història? —fa la Laura, despacientada.

    —Tot Comarquinal ho sap. Fa més de quaranta anys que dura i encara surt de la botiga d'ella fent el desentès. Ara, com que és vell, només hi va a les tardes a prendre xocolata. Ja no es recorden de quan la Ramoneta tancava el seu home a les golfes amb els coloms! Sort han tingut del doctor Grau; s'han fet rics amb els carquinyolis de comí; ell és qui els va donar la recepta.

    Bo i passejant, deixen la plaça i entren pel carrer Baix, cap al Passeig dels Trinitaris, més sol i fred.

    La Laura de bon grat se'n tornaria passeig avall, cap al silenci dels camps, de les senderes quietes, lluny de les passes que trepitgen amb discreció les llambordes, passes encaminades a les tertúlies del vespre, als casinos somnolents, als rosaris que cada deu segons assenyalen les campanes dins el tel de la boira. Travessen els carrers de més importància, emmarcats d'arquitectures esplendoroses i malmeses per obra de propietaris modernistes, les quals descobreixen als ulls meravellats de la Laura un altre Comarquinal d'història senyorívola, esborrada en la grisor d'una burgesia que viu en el sant horror de les flames lívides de l'infern.

    Ella prou creu que voldria anar camps enllà, malgrat la fosca i la boira, per desig de soledat, d'estar més prop d'en Tomàs; però no pensa que mai sinó ara ha defugit el contacte amb l'altra gent. És ara que un començ de recel l'empeny a separar-se d'aquella anella closa, potser impenetrable com una tribu remota, en els costums de la qual sap viure aquell home que se li repenja al braç i que ella vol fer seu, fer-lo pensar amb els pensaments d'ella i al qual està unida per tota la vida.

    Tornen. L'home xiula una mica de cançoneta apresa en un sopar, a París, sota la xarxa de serpentines que per entre el doll dels projectors travessat de fums de cigar, ratllaven els vels d'unes ballarines angleses.

    A la claror dels fanals, la Laura entreveu els medallons i les columnetes renaixentistes d'un casal, millorat amb parets arrebossades de blanc i finestres rectangulars. En Tomàs li diu que és el palau del vell marquesat de Pomerol, estatge actual de la farinera. Una porta de línies neoclàssiques tanca un estable de vaques; més enllà, rera una façana barroca disfressada amb fantasies modernistes d'estuc, bateguen nit i dia els telers d'una fàbrica d'arpilleres.

    —Són coses de l'antigor —objecta en Tomàs distretament quan la Laura intenta assenyalar-li algun detall agradable i vol que en participi el marit.

    Passeig amunt, cap a la plaça, tornen a saludar els coneguts. Els botiguers, que els miren a través dels vidres, s'acontenten adreçant-los un cop de cap cerimoniós, tal com escau a persones de condició més humil, el somriure de motlle al llavi, els ulls intrigats.

    —Aquestes dels cabells blancs són les Noies —fa ell un cop han somrigut—. Saben el que passa cada dia a totes les cases de Comarquinal. No te'n fiïs.

    La Laura sent el pes d'aquelles llambregades que les Noies li claven a les espatlles, li estranya que el maniquí amb cotilla que ha entrevist a l'aparador s'ostenti tan tapat dins unes robes balderes.

    —És que quan va dur-lo de Barcelona, algunes persones es queixaven que era massa escandalós ensenyant els braços i tant tros de cama.

    Un altre sacerdot els saluda. En Tomàs prou vol seguir endavant, però la Laura endevina una vacil·lació en aquell home, com qui no gosa aturar-se, ni sap anar-se'n del tot. El braç de la muller pesa una mica i en Tomàs obeeix, com el cavall a la pressió de la regna.

    És un capellà menut, encongit dins la sotana que li curteja; duu una de les sabates no gaire ben cordada; somriu amb les dents molt netes i els ulls li blavegen amb assossec rera les ulleres d'or.

    És mossèn Joan Serra, arqueòleg doctorat, l'home silenciós que amb ciència i paciència ha aconseguit d'organitzar un dels museus episcopals més valuosos de Catalunya, al cap de vint-i-cinc anys d'anar i venir per pagesies i ermites, a la manera d'una formiga entossudida, en cerca dels tresors artístics mal guardats o exposats a les conxorxes mercantils de rectors amb col·leccionistes americans.

    Mossèn Joan es torna vermell, balbuceja una felicitació a l'amo Muntanyola, la veu li tremola en adreçar-se a aquella senyora que li allarga la mà.

    —Vol dir que sabrà acostumar-se al repòs d'aquest racó del món? —li pregunta amb suavitat.

    —No volia pas cap altra cosa, des de fa molts anys —respon la Laura, convençuda que parla sincerament—. No fa gaire que ho deia al meu marit; el desig més gran que ara sento és poder reposar de debò.

    —Tingui compte, que és un vici tan dolç com perillós. De vegades l'esperit i tot s'hi adorm. La nostra boira és terrible. I Déu Nostre Senyor no ens dóna pas l'ànima perquè la fem servir com una maquineta cega.

    —Noia —intervé Tomàs, rialler—. A tu, que t'agrada tant llevar-te tard, ja et veig de cap a l'infern.

    Parlen del viatge, de les ciutats on han passejat l'embriaguesa del primer mes d'amor.

    —Li costarà de fer-se al nostre paisatge auster, havent vist suara aquelles terres tan senyores!

    —Aquesta tarda hem anat cap al pont d'allà baix; hi hem vist un rengle d'arbres sense gaires pretensions i alguna muntanya que m'ha fet molta gràcia —gosa dir la Laura.

    —Comarquinal és ple d'encisos, però cal descobrir-los a poc a poc.

    —I tant! —observa en Tomàs, enorgullit—. Qui l'ha vist i qui el veu! I amb l'empenta que duu, d'aquí a deu anys estarà desconegut.

    Mossèn Joan mira el nuvi; després mira la Laura amb insistència. Reprèn:

    —Ara que ve l'hivern és allí, al Pas del Rieral, on li recomano per als migdies de bon sol. Hi ha indrets on els còdols formen grans clots abrigats. Enlloc més no es trobarà tan recollida i tan lliure per a seure a llegir; veurà el Pla assolellat estès fins al peu de Collat Negre!

    —Oh sí! —profereix la Laura, repenjant-se més al braç del seu home—, i vostè ens hi acompanyarà les estones que li vagui. Podria ensenyar-nos a descobrir les meravelles de Comarquinal.

    —Pensi —insisteix el sacerdot, contagiat d'aquell impuls d'optimisme— que a cada cent passos trobarem un punt de vista nou, amb els turons d'un color diferent i el Pirineu al fons.

    —Oh Tomàs! —fa la Laura extasiada—. Hi anirem als migdies, tu em llegiràs els llibres que hem dut i cap al bon temps…

    —Aleshores —intervé mossèn Joan— ja trobarem altres llocs més escaiguts per a l'estiu, a la banda de ponent, com qui va en camí de la teva finca, les Moreres, Tomàs.

    —Dilluns ens n'hi anirem —observa ell.

    —Llàstima que ara ja és molt humit i no li queda gens de tendror. Però al bon temps, passant per la salzereda, les falgueres arriben fins al genoll, com un bosquet minúscul que tapa la terra, tota morada. I la font!, i el gorg de la Bruixa!…

    —Els tips que m'he fet de pescar-hi truites, de jovenet —diu en Tomàs amb il·lusió als ulls—. No se n'ha sabut mai la fondària.

    —I és d'una blavor tan sinistra —reprèn mossèn Joan—, que de vegades m'ha fet esgarrifar.

    La Laura també se sent apoderada d'una esgarrifança, dins el seu abric de pétits-gris.

    En Tomàs, magnífic, dret, al marge d'aquell diàleg, ja ha canviat de peu tres o quatre vegades; però la Laura no se n'adona; promet al sacerdot que aniran a veure els objectes que guarda el museu; assegura que quan tornaran de la passejada per les propietats dels Muntanyola, es reveuran per parlar i sentir música, començaran les exploracions dels rodals, sempre que faci bon sol. Tindran un llibre per als matins i un altre que Tomàs li llegirà les nits que no anirà al casino. La felicitat!…

    Se separen molt amics. La Laura se sent revigorida, el cap més clar, les cames fortes, reconciliada amb tothom.

    —Estic més contenta! —fa tot d'una. Aixeca els ulls per trobar els d'en Tomàs, però li observa una expressió adusta, d'home contrariat. I de seguida ja no se sent tan contenta, com si es descobrís culpable d'una malifeta oblidada.

    —Què et passa, Tomàs? —comença amb dolcesa—; et veig un fet de cara que no t'havia vist mai!

    —No t'ho pensis que vulgui anar d'un cantó a l'altre amb aquest home! És mig beneit, que enraona sol pels carrers. Aviat tot Comarquinal riuria de nosaltres.

    —Per què?

    —No el volen a cap casa. Li diuen mossèn Ferro Vell perquè amb tres o quatre capellans més es gasten els diners de les caixes de les ànimes per comprar totes les rampoines que troben a les cuines i golfes de pagès. Encara no en tenen prou i sempre pidolen a l'Ajuntament, i fan combinacions amb el senyor Bisbe per treure pessetes dels propietaris que volen semblar savis.

    —Però no t'adones, Tomàs, quina gran obra fan per a Comarquinal? Abans de conèixer-te ja sabia que el vostre museu és famós per tot el món.

    —Prou!, amb els diners dels altres i l'anomenada per a ell. Duu sotanes de capellà pobre, perquè no li demanin comptes de la manera com administra les caritats, però tots sabem que cada quinze dies va a Barcelona amb paquets per a una cosina ben gemada que té un pis, d'ençà que varen fer anar a Amèrica el seu home, amb l'excusa que era un mal cap.

    La Laura ploraria.

    —Tomàs: per què dius aquestes coses tan horribles? És un home de bé!

    —De què el coneixes? Per mitja dotzena de paraules que us heu dit?, ¿perquè t'ha parlat amb gestos de sant, com fa amb les velles maniàtiques, per xuclar-los la renda? Però jo, que veig venir la gent d'una hora lluny, t'asseguro que no traurà cap cèntim de tu.

    —No li has vist els ulls? Aquesta manera tan clara com mira! Diu la veritat.

    —Sort que és un vell i estantís. Si fos jove…

    —Què pensaries, Tomàs, si fos jove? —I la Laura tremola, aturada, amb els ulls espantats.

    —Doncs, que potser algun dia el trobarien amb el cap obert d'una garrotada.

    —I de mi, què pensaries?

    En Tomàs vol respondre. Sembla que la seva boca no encerti a formular una amenaça prou contundent. Però veu l'actitud desolada de la Laura, l'adoloriment que li trasllueix el rostre. I es desdiu, vençut.

    —No res —balbuceja—. Ja t'he dit que sóc un salvatge i no estic fet a tractar amb persones com tu.

    Una onada de felicitat espargeix el disgust que es clava a la consciència de la dona com un manyoc d'espines. L'afalaga la submissió de l'home, malgrat que el domina per la bellesa i per l'influx de la seva superioritat, no pas per la força d'un raonament d'ell o d'una intel·ligència mútua. A més, aquell gruny de gelosia li és una certitud d'amor que esborra els greuges. En la pugna de l'amor, qui guanya la partida se sent generós.

    —Anem —fa en Tomàs—, que si algú ens veu pensarà que fem comèdia, i a Comarquinal no hi estem fets.

    —Sí, Tomàs —insisteix ella molt suau—. Vindrà dia en què em donaràs la raó, que sabràs per què t'asseguro que mossèn Joan és bo i diu la veritat.

    —Però amb ell no vull pas anar a fer cap passejada.

    —Amb tu sol que m'hi portis, no necessitaré la companyia de ningú. Encara t'he de fer un prec; no vull sentir dir cap més mala cosa dels altres. Ja prou que tots donarem compte a Déu de la nostra vida, però no tenim dret a malparlar de la gent. Em fora esgarrifós viure a Comarquinal!

    —Com vulguis, però no em sembla tan desesperat com dius; fins ara hem viscut molt bé així, i de vegades es saben coses divertides.

    —Ja en tindrem d'altres, de diversions. T'asseguro, Tomàs, si Nostre Senyor m'ajuda, que no te n'hauràs de plànyer.

El text continua, amb el dinar a ca l'oncle Llibori, encetant el tercer dia a Comarquinal... (pàg. 57, MOLC, Ed. 62)

Material d'estudi:

El gust per la lectura, Laura a la ciutat dels sants.

https://lauraciutatsants.wordpress.com

Àngela Molina en el paper de Laura,
a la pel·lícula homònima de 1989