(1894-1966)
Miquel Llor va néixer el 3 de maig de 1894 a Barcelona, fill mitjà de tres germans —Joan, Miquel i Esperança. El seu pare, Francesc Llor, topògraf de professió, també havia nascut a Barcelona però tenia les arrels a l'Espluga de Francolí. La seva mare, Empar Forcada, provenia d'una família de Vic.
«Vic esdevingué un referent personal i literari molt important per a l’escriptor. Llor sempre va mantenir-hi una estreta relació. Vic era la ciutat de la seva mare i de la familia materna. De fet, l’escriptor porta el nom de l’avi, i el patró de Vic, sant Miquel. Allí comptava amb amics i coneguts que freqüentava i això li permeté tenir un coneixement real i minuciós de la ciutat que més tard convertí en base per a la seva novel·la més emblemàtica, Laura a la ciutat dels sants (1931)».
Llor va quedar orfe de mare ben aviat. D'altra banda, a partir dels 10 anys Miquel i el seu germà Joan, desenvoluparen una escoliosi, malaltia que els va deformar la columna ostensiblement. Aquest fet, de costat a l'abandonament escolar tot just després dels estudis primaris, podria haver propiciat el seu caràcter retret.
Dels 20 als 22 anys va treballar com a aprenent o oficinista a la Maquinista Terrestre i Marítima i, finalment, es va incorporar com a delineant a l'empresa de patents industrial del seu germà Joan. Amb tot, sempre s'interessà per les arts també, la música i la pintura, i el gust pel mobiliari antic i la literatura, aficions que compartia amb la seva germana Esperança, amb qui sempre es va mantenir unit. Va viatjar molt per Europa i va estudiar llengües —francès, anglès, italià— pel seu compte.
El 1923, als 30 anys, la seva sensibilitat artística es va decantar per la literatura. Aquest mateix any es va inscriure a la Secció de Literatura de l'Ateneu Barcelonès. El 1928 va començar a treballar a la secció de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, on ocupà càrrecs diferents i, a partir de 1934, el d'encarregat de la secció de revisió ortogràfica dels escrits en català.
En aquest període anterior a la Guerra Civil va produir les seves millors obres. La seva primera novel·la va ser Història grisa (1925). El 1928 va publicar Tàntal i el 1930, publicada el 1931, va escriure Laura a la ciutat dels sants, la seva millor novel·la. Durant la guerra civil va continuar la seva tasca de traductor i a la postguerra va passar per un procés de depuració politica del seu càrrec a l'Ajuntament. D'ençà la seva jubilació es va dedicar a fer d'antiquari en una galeria a Tossa de Mar. D'aquesta segona etapa de postguerra destaca El somriure dels sants (1947), que pretenia ser una segona part de Laura a la ciutat del Sants, i Un camí de Damasc (1958), obres que recullen uns valors morals tradicionals que l'autor havia qüestionat anteriorment. Miquel Llor va morir el 2 de maig de 1966 després de dos anys malalt d'arteriosclerosi.
(DD.AA.)
L'obra narrativa de Miquel Llor d'abans de la Guerra Civil continua i renova la narrativa catalana moderna tot fent-se ressò de les noves propostes europees, sobretot de les franceses i italianes. Entre Història grisa i Laura a la ciutat del sants Llor evoluciona ràpidament. La seva obra sempre parteix de la reflexió sobre la realitat, però el contacte amb les noves experimentacions europees el porten a buscar l'encadenament narratiu a través de les consciències en lloc dels esdeveniments; a analitzar els personatges des de la psicoanàlisi —aspecte que experimenta a Tàntal— i a donar una imatge aguda i crítica de la realitat. Més enllà de les tècniques, però, les tres novel·les i la quinzena de contes que publica aquests anys, posen de relleu la percepció negativa que Llor té de la realitat i del comportament humà.
A través de la seva lectura podem observar una sèrie de constants. En primer lloc la tria de personatges «grisos» i vulgars que l'escriptor està interessat a analitzar des de la més estricta mediocritat. Les diverses històries mostren un mascle feble, un covard, un fracassat (...). La inadequació entre el sentiment amorós desitjat, sempre enlairat i amb ale romàntic, i la realitat brutal d'interessos econòmics que mouen els diversos aparellaments porten a una conclusió molt pessimista de les relacions humanes sols mogudes pel sexe. També les dones són objecte d'una crítica mordaç; són volubles i capricioses, tot i que es descarrega part de a seva culpabilitat en la referència constant a l'educació nefasta que han adquirit. Només Maria, personatge d'Història grisa i prefiguració de Laura, sembla moure's en un nivell superior fora de les enveges, egoismes o simple incompetència que dirigeixen els actes dels altres personatges.
(...)
En conjunt, Laura a la ciutat dels sants és la culminació del procés narratiu desenvolupat anteriorment tot constituint un món complet i sense fissures, una imatge escèptica i desesperançada de la realitat humana.
Lluïsa Julià. «Laura a la ciutat dels Sants» de Miquel Llor. Les Naus d'Empúries, 17. Barcelona 1994. Transcripció de Nerea Pacheco.
PANORAMA DE LA LITERATURA CATALANA
A COMENÇAMENTS DEL SEGLE XX
El tombant del segle XX assisteix a la pugna entre els projectes culturals del Modernisme (1892-1912) i el Noucentisme (1906-1923). Tots dos són corrents literaris i artístics, que comprenen les arts plàstiques, l'arquitectura, la música i la decoració. De fet, tots dos moviments persegueixen la normalització cultural de Catalunya.
Ara bé, tot i que bona part dels artistes modernistes són fills de la burgesia industrial i comercial, les seves posicions socials més avançades i a vegades radicals toparan amb la nova societat burgesa que jutja els artistes com uns inadaptats (siguin regeneracionistes com Maragall, o bé esteticistes com Rusiñol).
"L'artista, aïllat, revoltat, no només no té els mitjans per transformar la societat sinó que, a més a més, elabora, per sostenir-se, una ideologia individualista que, a la pràctica resulta antisocial. (...) Sense el poder polític, contra el poder polític, no és possible la construcció d'una cultura normal"·
(Jordi Castellanos. Modernisme i Noucentisme. L'Avenç, 178)
La resposta arribarà amb el Noucentisme, precipitada a partir del conflicte de la Setmana tràgica i posteriorment la creació de la Mancomunitat de Catalunya -1913-. El principal definidor fou Eugeni d’Ors, amb la seva doctrina estètica, filosòfica i política que proclamava el “mediterranisme” o Noucentisme classicitzant, “arbitrarista”, partidari de la “civilitat” enfront de la natura. L’acció del Noucentisme contribuí a relacionar la política del moment amb les necessitats culturals, i en aquest sentit fou positiva; però en literatura fou sobretot un moviment poètic, especialment representat per Josep Carner.
Amb el Noucentisme l'absència de novel·la és evident. De fet, les directrius noucentistes impedien l'evolució natural de la narrativa modernista, en considerar que la novel·la havia d'estar al servei de la Catalunya Ideal que aspiraven construir. Només a partir de 1917 s'obre un debat sobre la novel·la i la necessitat de crear un ambient propici a la seva pràctica: el gènere al capdavall era imprescindible en una societat que es volia normal i moderna i, doncs, calia posar els mitjans adequats per a la seva publicació i recepció. Es fundaren diverses editorials que crearen col·leccions destinades a la novel·la i es convocaren premis literaris —només cal pensar en Editorial Proa, de 1928, dirigida per Joan Puig i Ferreter. A banda d'esperonar la creació en llengua catalana, una de les tasques fonamentals fou la traducció de la narrativa europea moderna i contemporània. És així com el públic català podrà llegir Dickens, Balzac, Zola, Tolstoi, Dostoievski... però també les obres del moment: Proust, Gide, Moravia... tasca en la qual ho contribuïren els mateixos escriptors, com és el cas de Miquel Llor.
(Martin, Llop i altres. Història de la literatura catalana M -Cruïlla 2019)
DE LA NOVEL·LA SIMBÒLICA A LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA
La narrativa simbòlica del Modernisme. A finals del segle XIX entra en crisi el model narratiu realista-naturalista, el relat objectiu d'uns fets, narrats en orde cronològic, des de la perspectiva única d'un narrador omniscient que descriu exhaustivament ambients i personatges. Solitud (1905) de Víctor Català, pseudònim masculí rere el qual s'oculta l'escriptora Caterina Albert Paradís, és la gran novel·la del Modernisme i supera amb escreix els esquemes realistes.
L'ESTRUCTURA DE L'OBRA.
ELS FETS NARRATS
El narrador apunta que el tercer dia van a sopar a ca l’oncle Joanet i la seva germana Madrona, malalta de càncer, que l'endemà diumenge reben els familiars a casa i que l’altra setmana visiten les finques. Presentats els personatges i l’ambient, el temps cronològic esdevé psicològic. En el transcurs de tot un any, Laura no sols fracassa en el seu intent de transformar al seu marit sinó que es fa conscient que entre Tomàs i ella no hi ha cap afinitat. Després de diverses provatures, es decanta per buscar la complicitat de Teresa, sense conèixer el drama personal de la cunyada, enamorada en la seva joventut d’un company de Tomàs, en Pere Gifreda, més jove que ella, que mai no li va manifestar cap intenció. La celebració dels tes de Laura, però, propicia un clima reconfortant per a Teresa que se sent satisfeta pel lluïment de la casa i del seu parament, transformats pel bon gust de Laura, alhora que li proporciona l’oportunitat, per primer cop a la seva vida, d’una brillantor personal en vestits i joies afavoridores. Però l’harmonia es trenca aviat perquè Tomàs posa en relleu el senyoriu de Laura en contrast amb la seva manera de fer provinciana de la germana. En aquest punt s’inicia obertament el deteriorament de les relacions entre els tres personatges. Teresa no pot admetre una crítica en el terreny domèstic al qual ha sacrificat tota la vida, però doblegada al domini del germà, per mascle i per hereu, dirigeix les seves ires contra la cunyada. Per altra banda, Tomàs s’allunya de Laura. Des de la força que li proporciona ésser el cap de familia no admetrà cap més oposició que el seu criteri (almenys externament) tot i que la Laura segueixi essent motiu de lluïment i la promesa dels fills.
Laura supleix el desencís matrimonial amb l'esperança il·lusionada del primer fill que l'enlaira de la realitat. A mitjan setembre neix una nena en comptes de l'hereu esperat per l'oncle Llibori i per en Tomàs. La família se'n desentén completament, fins i tot del seu nom. La mort de la nena al cap de poc sumeix Laura en una profunda soledat. Abandonada per tots, només la visiten mossèn Joan Serra i Beatriu. Aquesta part conclou amb l'anunci de l'arribada de Pere Gifreda, l'amor juvenil de Teresa i nebot de mossèn Joan, que augura greus conflictes.
Lluïsa Julià. «Laura a la ciutat dels Sants» de Miquel Llor. Les Naus d'Empúries, 17. Barcelona 1994. Transcripció de Maria Navarro.
POSICIÓ, ACTITUD I TÈCNICA
Tot i que el narrador en tercera persona no renuncia al punt de vista extern, aquest se cenyeix molt als personatges centrals –Laura, Teresa i Tomàs--, bàsicament sobre Laura. És a través de la protagonista, dels seus records, somnis o apreciacions sobre el que l’envolta que avança el relat. Així, doncs, el relat bascula entre els judicis i descripcions sumarials del narrador i els efectes que la realitat té sobre els personatges. El pas del punt de vista extern a l’intern del personatge i viceversa es realitza amb total agilitat gràcies a l’ús verbal del present d’indicatiu que domina el discurs. Així, en la primera part, la descripció del món de Comarquinal i dels seus personatges és indirecta; a través de la percepció personal de Laura, amb breus desplaçaments dins de Teresa. El narrador omniscient també s’obvia a través de dues formes indirectes i internes: els diàlegs, sempre suggerents i altamente informatius, i les dues cartes que Laura envia a la seva cosina.
En la segona part, el relleu que prenen els processos psicològics fa que el relat es replegui sobre els propis personatges en monòlegs interiors o vagareigs fantasiosos, mentre la realitat material s’allunya o pren característiques simbòliques.
Tot i que el narrador en tercera persona no renuncia al punt de vista extern, aquest se cenyeix molt als personatges centrals –Laura, Teresa i Tomàs--, bàsicament sobre Laura. És a través de la protagonista, dels seus records, somnis o apreciacions sobre el que l’envolta que avança el relat. Així, doncs, el relat bascula entre els judicis i descripcions sumarials del narrador i els efectes que la realitat té sobre els personatges. El pas del punt de vista extern a l’intern del personatge i viceversa es realitza amb total agilitat gràcies a l’ús verbal del present d’indicatiu que domina el discurs. Així, en la primera part, la descripció del món de Comarquinal i dels seus personatges és indirecta; a través de la percepció personal de Laura, amb breus desplaçaments dins de Teresa. El narrador omniscient també s’obvia a través de dues formes indirectes i internes: els diàlegs, sempre suggerents i altamente informatius, i les dues cartes que Laura envia a la seva cosina.
En la segona part, el relleu que prenen els processos psicològics fa que el relat es replegui sobre els propis personatges en monòlegs interiors o vagareigs fantasiosos, mentre la realitat material s’allunya o pren característiques simbòliques.
La posició d’omnisciència restringida a Laura és adoptada des d’un bon principi. Així, a través dels ulls de Laura es descriu la transmutació que sofreix el paisatge en entrar al Pla:
Tot just el tren ha sortit d’entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S’adona que l’aire esdevé espesseït com una resta d’aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol s’entela amb un començ de grogor malaltissa.
La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara sorprèn més. Ja no veu cap grog clapat de molses reverdides ... (p.19 MOLC)
Al seu torn, la impressió que causa entre els habitants de Comarquinal ens arriba a través dels comentaris maliciosos dels diversos personatges.
El narrador extern, però, manté dues funcions: la descripció sumarial de fets externs i els judicis tant sobre Comarquinal com sobre Laura. La primera funció posa de relleu – per contrast – l’interès en la descripció dels processos interns, alhora que dóna un caràcter dinàmic a l’acció. Un bon exemple n’és la impressió de l’estació del tren en arribar a Comarquinal:
Baixen. Els bitllets. La humanitat a l'andana, els dos quarts de sis al gran rellotge, la parada de diaris, un rengle de fanals somorts, els regalims de la màniga per a l'aigua de les locomotores... (p. 24 MOLC)
Lluïsa Julià. «Laura a la ciutat dels Sants» de Miquel Llor. Les Naus d'Empúries, 17. Barcelona 1994. Transcripció d'Emilio Gabarre i Jan Vendrell.
(Extret de la Viquipèdia)
El narrador és una entitat d'una història que és l'encarregat d'explicar-la al lector. És una de les tres entitats responsables d'una obra literària qualsevol, les altres dues en són l'autor i el lector. L'autor i el lector habiten el món real mentre que el narrador només habita dins de la història narrada. L'autor ha de crear el món alternatiu i el lector l'ha d'interpretar. Ara bé, el narrador només existeix en el món de ficció i no es pot confondre amb l'autor.
Hetero- vol dir 'diferent' i diegesi, 'història'. Així doncs, en aquest cas, el narrador no és un personatge del relat. Es poden distingir, dins d'aquesta categoria, dos tipus de narrador:
El narrador és una entitat d'una història que és l'encarregat d'explicar-la al lector. És una de les tres entitats responsables d'una obra literària qualsevol, les altres dues en són l'autor i el lector. L'autor i el lector habiten el món real mentre que el narrador només habita dins de la història narrada. L'autor ha de crear el món alternatiu i el lector l'ha d'interpretar. Ara bé, el narrador només existeix en el món de ficció i no es pot confondre amb l'autor.
Classificació
Els tipus de narrador es poden classificar segons diferents criteris. El que s'utilitza més és el de la posició respecte a allò que es narra o al seu punt de vista.
Els tipus de narrador es poden classificar segons diferents criteris. El que s'utilitza més és el de la posició respecte a allò que es narra o al seu punt de vista.
Narrador en primera persona
És un personatge que participa en la mateixa història que explica, i que per tant transmet una visió subjectiva i parcial dels fets, ja que només pot narrar allò que veu o sap en aquell moment. Se'n poden distingir dos tipus:
- Narrador protagonista: quan coincideix amb el personatge principal i, per tant, és el centre de la narració.
- Narrador testimoni: és un personatge secundari de la història.
- Narrador protagonista: quan coincideix amb el personatge principal i, per tant, és el centre de la narració.
- Narrador testimoni: és un personatge secundari de la història.
Narrador en tercera persona o heterodiegètic
Hetero- vol dir 'diferent' i diegesi, 'història'. Així doncs, en aquest cas, el narrador no és un personatge del relat. Es poden distingir, dins d'aquesta categoria, dos tipus de narrador:
- Narrador omniscient: aquell que explica una història de la qual ho sap tot, fins i tot els pensaments i sentiments més íntims dels personatges, tot i no formar part de la narració. Normalment, no té opinió sobre els fets que succeeixen i es limita a contar-los. La seva funció és observar la història per explicar-la. Explica els fets des de la tercera persona, amb la màxima objectivitat i relatant els successos sense formar part de la història narrada, d'una forma externa. La tercera persona del narrador omniscient és molt utilitzada en els relats naturalistes i en la novel·la sentimental.
- Narrador objectiu: també denominat observador extern, narra des de fora, en tercera persona, allò que es pot observar. Només descriu els signes externs, no els pensaments interns. Tan sols parla dels fets que qualsevol persona pot captar mitjançant els sentits i només els mostra, sense analitzar-los. És un tipus de narrador força present en la novel·la negra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada