Vladímir Nabòkov, Parla, memòria (1966)


El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. Malgrat que ambdues són bessones idèntiques, l’home, com a regla general, esguarda l’avenc prenatal amb més assossec que aquell al qual es dirigeix (a més o menys quatre mil cinc-cents batecs de cor per hora). Conec, però, un jove patidor de cronofòbia que experimentà una mena de pànic en mirar per primera vegada unes pel·lícules filmades a casa seva unes quantes setmanes abans del seu naixement. Va veure un món que era pràcticament inalterat -la mateixa casa, les mateixes persones- i després s’adonà que ell allà era absolutament inexistent i que ningú no s’afligia per la seva absència. Va entreveure la seva mare fent adéu amb la mà des d’una finestra del pis de dalt, i aquest gest desconegut el pertorbà com si fos un misteriós comiat. Però allò que l’esparverà particularment fou la visió d’un cotxet de nen nou per estrenar plantat allà al porxo, amb l’aire pretensiós i usurpador d’un taüt; fins i tot allò era buit, com si, en el curs invers dels esdeveniments, àdhuc els seus ossos s’haguessin desintegrat.
          Aquest tipus de fantasies no són alienes al jovent. O, per expressar-ho altrament, allò primer i darrer tendeix a tenir un punt d’adolescent -llevat, potser, que estigui dirigit per alguna venerable i rígida religió. La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig. La imaginació, el goig suprem de l’immortal i de l’immadur, hauria d’ésser limitada. Per tal de fruir de la vida, no n’hauríem de fruir massa.
           Em rebel·lo contra aquest estat de les coses. Sento l’afany de fer sortir la meva rebel·lió a fora i de vigilar la natura. Un cop rere l’altre, la meva ment ha fet esforços colossals per distingir la més tènue de les clarors personals en la tenebra impersonal a ambdues bandes de la meva vida. Que aquesta obscuritat és causada simplement pels murs del temps que em separen a mi i als meus punys masegats del món lliure de l’eternitat és una creença que comparteixo de bon grat amb el salvatge empastifat amb les pintures més cridaneres. He viatjat enrere en el pensament -un pensament que s’anava esvanint a mesura que avançava- fins a regions remotes, on he cercat a les palpentes alguna eixida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides. Tret del suïcidi, ho he provat tot. M’he llevat la identitat per tal de fer-me passar per un espectre convencional i esmunyir-me dins de regnes que ja existien abans que jo fos concebut. He suportat mentalment la companyia degradant de senyores novel·listes victorianes i coronels retirats que recordaven haver estat, en vides anteriors, missatgers esclaus en una carretera romana o savis sota els salzes de Lhasa. He escorcollat els meus somnis més antics a la recerca de claus i d’indicis -i permeteu-me de dir de seguida que rebutjo completament el món vulgar, tronat i fonamentalment medieval de Freud, amb la seva recerca maniàtica de símbols sexuals (com buscar acròstics baconians a les obres de Shakespeare) i els seus petits embrions amargs espiant, des dels seus amagatalls naturals, la vida amorosa de llurs pares.

sondrollar:
v 1 intr 1 Balancejar-se fent sotracs com fan certs bressols. La barca sondrollava a causa de la tempesta.
2 Trontollar.
2 tr Fer sondrollar. L'onatge sondrollava la barca.

avenc:
m. Cavitat natural constituïda essencialment per un pou d’accés i eix verticals o molt inclinats.


Nabòkov qualifica Parla, memòria d'"autobiografia reviscuda". L'obra abasta des de la primera consciència de la infantesa -agost de 1903- fins a el maig de 1940, a punt d'embarcar als Estats Units. Enmig, trenta set anys que expliquen la infantesa i l'educació -en una família noble russa: més de cinquanta criats i una relació exagerada de mainaderes, institutrius angleses i preceptors privats. Hi ha anècdotes, és clar, però amb més reflexió no pas nostàlgia. El record de la mare, al segon capítol: "Estimar amb tota l'ànima i deixar la resta al destí era la senzilla regla a la qual s'atenia. "Vot zapomni (recorda això)" deia amb to conspirador tot atraient la meva mirada sobre aquesta o aquella cosa…".

Recordar, sí, però més enllà d'un exercici nostàlgic. Més enllà de les vacances a Biarritz i els trens de luxe, més enllà de la pobresa postrevolucionària. Més enllà de la mort del seu pare, arrenglerat per decisió pròpia a la intel·liguentsia de Rússia, diputat liberal, opositor del tsar, perseguit pels bolxevics i assassinat finalment el 1922 a Berlín. Més enllà de la seva passió per l'entomologia, "Nabòkov estableix la força del record personal com la constructora de la identitat". La frase, del blog de Jordi Galves, em penso que resol tota la lectura: "no hi ha dol, no hi ha nostàlgia, tan sols una vocació crítica i sincera per a la felicitat, per a l’entusiasme".

Nabòkov, l'infant feliç, l'adolescent torbat, l'alumne singular a l'escola Tènixev de Sant Petersburg. Només cal percebre el ressentiment del mateix director davant d'aquell nen que arribava en automòbil i xofer a l'escola -i no a peu o en tramvia, com els altres. I sí, podia ser també una criatura irritant -les seves tietes, ¿no l'haguessin volgut sempre un nen "normal"? Però Nabòkov ja no podia ser normal. És singular però, sobretot, singularitza tot allò que ha viscut.

Parla, memòria també recull els anys d'exili a Crimea del sud i, després, a l'Europa occidental; el pas de tres anys per Cambridge -sense posar els peus a la biblioteca!- o la vida dels exiliats russos a Alemanya en temps de Hitler. També hi ha pàgines que reflecteixen uns primers idil·lis més o menys romàntics, com el de Pòlenka, la filla del cotxer en cap a la propietat d'estiu de Vira, quan el jove Nabòkov torna de les seves passejades en bicicleta: "[Pòlenka] Mirava com m'acostava amb una resplendor meravellosa de benvinguda al rostre, però a mesura que m'apropava, es reduïa a un mig somriure, després a una feble llum a les comissures dels seus llavis premuts, i finalment, àdhuc això s'esvania, de manera que quan arribava fins a ella no hi havia asolutament cap expressió en la seva bonica cara rodona. Tan aviat com havia passat, però, i girava el cap per fer una darrera mirada abans d'accelerar el pas a la pujada, els clotets ja hi tornaven a ésser, l'enigmàtica llum tornava a jugar en els seus estimats trets. Mai no li vaig parlar, però molt de temps després d'haver deixat d'anar en bicicleta a aquella hora, la nostra relació ocular fou renovada de tant en tant durant dos o tres estius…"

Al capdavall, quan Nabòkov anava a visitar la seva mare a Praga, durant l'exili europeu, la recorda entre llibres i mobles decrèpits. "Una caixa folrada amb roba verda aguantava les petites fotografies descolorides dins de marcs a punt de caure a trossos, que a ella li agradava de tenir prop del sofà. En realitat no li feien falta, perquè res no s'havia perdut. Així com una companyia d'actors ambulants s'emporta a tot arreu, mentre encara recorden els papers, una bruguera ventosa, un castell embolicat amb boira, una illa encantada, ella conservava tot allò que la seva ànima havia emmagatzemat". Doncs aquesta deu ser la tesi: mentre puguem fer parlar la memòria, res no s'haurà perdut.

Cap comentari:

Publica un comentari