Ramon Llull. Llibre d'amic e amat
E en la benedicció de Déu, Blanquerna començà son llibre, lo qual departí en aitants verses con ha dies en l'any. E cascú vers basta a tot un dia a contemplar Déu, segons l'Art del Llibre de contemplació.
Comencen les metàfores morals"
"He sentit sempre criticar, a casa nostra, en nom del seny i en nom dels benpensants, gairebé unànimement, els escriptors de passió desbordant, que es vessen en la seva obra. Aquest retret se li feia a Joan Puig i Ferrater abans de la guerra [...] Joan Salvat-Papasseit també ha estat tingut en quarentena molt de temps a causa del seu franc erotisme, que ofenia la pudibunderia dominant. Ara em plau, tot llegint Llull, de constatar que el seu desbordament és constant, la seva passió gairebé sempre "excessiva", i que ja en el seu temps, a causa d'això, era anomenat "lo foll"."
(Palau i Fabre, Josep. "Llull de més a prop". Quaderns de l'Alquimista. Barcelona, Proa, 1997, p. 25)
"En veure's forçat Llull a condensar en poques línies matèria per a meditar tot un dia, s'imposa obligadament un llenguatge metafòric, ja que el llenguatge directe no admet una tan densa concentració. I, com és lògic, un esforç d'aquest tipus, sense perdre ni la més lleu partícula d'eficàcia mística, es transforma en un elevat món de poesia." "El gran enginy de Ramon Llull es palesa en nombroses antítesis i paradoxes. Fixem-nos en conceptes com: l'amic és sol quan es troba en companyia de la gent (versicle 47); com més el guareix l'Amat més augmenten les seves fatigues, i com més el fa llanguir, més el guareix (51 [...]); la seva riquesa és la seva pobresa (57); benanança és malanança (65); els camins d'amor són llargs i breus (70); revela els seus secrets amb secret i amb revelació els té secrets (75); [...] etc."
(Martí de Riquer, p. 318 i 319).
9 -Digues, amic —dix l'amat—, ¿hauràs paciència si et doble tes llangors?-. —Hoc, ab què em dobles mes amors.
22. Vénc l'amic beure a la font on hom qui no ama s'enamora com beu en la font, e doblaren sos llanguiments. E venc l'amat beure a la font per ço que sobredoblement doblàs a son amic ses amors, en les quals li doblàs llangors.
26. Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba, e los aucells feniren lur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.
27. Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell: —Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon Amat.
47. Estava l'amic tot sol, sots la ombra de un bell arbre. Passaren hòmens per aquell lloc, e demanaren-li per què estava sol. E l'amic respòs que sol fo quan los hac vists e oïts, e que d'abans era en companyia de son amat.
51. Dix l'amic a son amat: —En tu és mon sanament e mon llanguiment; e on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on més me llangueixs, major sanitat me dónes. Respòs l'amat: —La tua amor és segell e empremta on mostres los meus honraments a les gents.
57. Demanaren a l'amic: —Quals són tes riquees? Respòs: —Les pobretats que sostenc per mon amat. —E qual és ton repòs? —Lo llanguiment que em dona amor. —E qui és ton metge? —La confiança que he de mon amat-. —E qui és ton maestre?-. Respòs, e dix que les significances que les creatures donen de son amat.
"He sentit sempre criticar, a casa nostra, en nom del seny i en nom dels benpensants, gairebé unànimement, els escriptors de passió desbordant, que es vessen en la seva obra. Aquest retret se li feia a Joan Puig i Ferrater abans de la guerra [...] Joan Salvat-Papasseit també ha estat tingut en quarentena molt de temps a causa del seu franc erotisme, que ofenia la pudibunderia dominant. Ara em plau, tot llegint Llull, de constatar que el seu desbordament és constant, la seva passió gairebé sempre "excessiva", i que ja en el seu temps, a causa d'això, era anomenat "lo foll"."
(Palau i Fabre, Josep. "Llull de més a prop". Quaderns de l'Alquimista. Barcelona, Proa, 1997, p. 25)
"En veure's forçat Llull a condensar en poques línies matèria per a meditar tot un dia, s'imposa obligadament un llenguatge metafòric, ja que el llenguatge directe no admet una tan densa concentració. I, com és lògic, un esforç d'aquest tipus, sense perdre ni la més lleu partícula d'eficàcia mística, es transforma en un elevat món de poesia." "El gran enginy de Ramon Llull es palesa en nombroses antítesis i paradoxes. Fixem-nos en conceptes com: l'amic és sol quan es troba en companyia de la gent (versicle 47); com més el guareix l'Amat més augmenten les seves fatigues, i com més el fa llanguir, més el guareix (51 [...]); la seva riquesa és la seva pobresa (57); benanança és malanança (65); els camins d'amor són llargs i breus (70); revela els seus secrets amb secret i amb revelació els té secrets (75); [...] etc."
(Martí de Riquer, p. 318 i 319).
9 -Digues, amic —dix l'amat—, ¿hauràs paciència si et doble tes llangors?-. —Hoc, ab què em dobles mes amors.
22. Vénc l'amic beure a la font on hom qui no ama s'enamora com beu en la font, e doblaren sos llanguiments. E venc l'amat beure a la font per ço que sobredoblement doblàs a son amic ses amors, en les quals li doblàs llangors.
26. Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba, e los aucells feniren lur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.
27. Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell: —Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon Amat.
47. Estava l'amic tot sol, sots la ombra de un bell arbre. Passaren hòmens per aquell lloc, e demanaren-li per què estava sol. E l'amic respòs que sol fo quan los hac vists e oïts, e que d'abans era en companyia de son amat.
51. Dix l'amic a son amat: —En tu és mon sanament e mon llanguiment; e on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on més me llangueixs, major sanitat me dónes. Respòs l'amat: —La tua amor és segell e empremta on mostres los meus honraments a les gents.
57. Demanaren a l'amic: —Quals són tes riquees? Respòs: —Les pobretats que sostenc per mon amat. —E qual és ton repòs? —Lo llanguiment que em dona amor. —E qui és ton metge? —La confiança que he de mon amat-. —E qui és ton maestre?-. Respòs, e dix que les significances que les creatures donen de son amat.
71. Demanaren a l'amic quals sónb los fruits d'amor. Respòs: —Plaers, cogitaments, desigs, sospirs, ànsies, treballs, perills, turments, llanguiments. Sens aitals fruits no es lleixa amor tocar a sos servidors.
83. Demanaren a l'amic, de l'amor de l'amat. Respòs que l'amor de son amat és influència d'infinida bonea, eternitat, poder, saviea, caritat, perfecció; la qual influència ha l'amat a l'amic.
85. Encercava l'amic són amat, e atrobà un home qui moria sens amor; e dix que gran damnatge era d'home qui moria a nulla mort sens amor. E per açò dix l'amic a l'home que moria: —Digues: per què mors sense amor? Respòs: —Per ço cor sense amor vivia.
97. Demanaren a l'amic de qui era. Respòs: —D'amor-. —De què est? —D'amor. —Qui t'ha nodrit? —Amor. —De què vius? —D'amor. —Con has nom? —Amor. —D'on vens?. —D'amor. —On vas?. —A amor. —On estàs?. —En amor. —Has altra cosa mas amor?. Respòs: —Hoc, colpes e torts contra mon amat. —Ha en ton amat perdó?. Dix l'amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per açò era son hostal entre amor e esperança.
97. Demanaren a l'amic de qui era. Respòs: —D'amor-. —De què est? —D'amor. —Qui t'ha nodrit? —Amor. —De què vius? —D'amor. —Con has nom? —Amor. —D'on vens?. —D'amor. —On vas?. —A amor. —On estàs?. —En amor. —Has altra cosa mas amor?. Respòs: —Hoc, colpes e torts contra mon amat. —Ha en ton amat perdó?. Dix l'amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per açò era son hostal entre amor e esperança.
168. Estava pres l'amic en lo carçre d'amor. Pensaments, desigs e remembraments lo guardaven e l'encadenaven per ço que no fugís de son amat; llanguiments lo turmentaven; paciència, esperança lo consolaven. Morira's l'amic; mas l'amat li demostrà son estament, es reviscolà l'amic.
El Libre d'Amic e Amat, tot i ser concebut de forma independent, quedà inclòs al Libre d'Evast e Blanquerna que, redacatat d'una sola tirada, avui datem entre els anys 1274 i 1283.
Ramon Llull. A Vós Dona Verge Santa Maria (Ant 3)
Absis de Santa Maria de Taüll, a la Vall de Boí, del segle XII
A VÓS DONA VERGE SANTA MARIA
A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler qui es vol enamorar
de vós tan fort, que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre qui no sia
volent en vós, qui és maire d’amor;
Qui vós no vol no ha d’on s’enamor.
Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e el saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què els faria?
E vós, Dona, si us plai, façats membrar,
entendre, amar, a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels, convertir, preïcar,
e els crestians facen pacificar.
Mant home se vana que morria
pel vostre Fill, si lloc venia;
mas paucs son cells qui el vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.
I A vós, Dona Verge Santa Maria, dono el meu voler* que es vol enamorar de vós tan fortament que no voldria desitjar ni estimar altra cosa fora de vós, ja que tot voler és millorable sobre qualsevol altre excepte el voler de vós, que sou mare d’amor; qui no us vol a vós no pot enamorar-se de ningú.
II Com que el meu voler vol la vostra senyoria, també us vull donar la meva memòria i el meu saber; ja que, sense voler, Dona, jo què en podria fer d’ells? I vós, Dona, si us plau, feu que els clergues us recordin, entenguin i estimin per tal que vagin fins a Síria [Terra Santa] a predicar i convertir els infidels, i a pacificar els cristians.
III Molts homes es vanen que moririen pel vostre Fill si calia; però són pocs aquells qui van a predicar entre els infidels, perquè la mort els fa dubtar.
*Quan Llull parla de voler es refereix a la voluntat, una de les tres potències de l’ànima racional segons Sant Agustí: la voluntat (voler), la memòria (membrar) i l’enteniment o el coneixement (saber).
COMENTARI: Aquest poema el trobem inclòs al capítol LXXVI del Llibre III del Llibre d’Evast e Aloma, e de son fil Banquerna. És dedicat a la Mare de Déu. En ell s’exalten les qualitats associades pel cristianisme a la figura de Maria, qualitats que esdeven instruments capaços d’afavorir la conversió dels infidels i de promoure la pietat i devoció cristianes.
De fet, Llull aplica les tècniques formals i temàtiques de l’amor cortès, per fer una cançó d’amor religiós. Exalta la importància de la Mare de Déu, per acabar pregant-li que faci que molts vagin a Síria a predicar i convertir infidels. Recordem que Llull va sentir la crida de Déu, i a partir d’aquest fet, sentí la responsabilitat de predicar la religió cristiana, aconseguint així, que tots aquells que no ho eren, acabessin creient i estimant a la verge Maria. Llull, doncs, utilitza els recursos estilístics propis de l’amor cortès, però ara amb una temàtica i intencionalitat religiosa. Ho podem comprovar amb els dos versos de la primera cobla, que expressen directament l’amor per la Mare de Déu. Però a la resta de versos, si substituïm el nom de la verge Maria pel d’una dona, acaba tenint un sentit profà de l’amor.
-El poema consta de tres cobles. La primera i la segona de vuit versos i la tercera només de quatre. La mètrica i la rima [consonant] s’estructuren:
1a estrofa: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10C/10C // 2a est: 10A/10B/10A/10B/8a/8a/10B/10B // 3a est: 8a/8a/10B/10B
Ramon Llull, l'enamorament (per Teodor Suau)
Teodor Suau és un col·laborador habitual de Serra d'Or, que aquest mes (novembre 2015) dedica la seva pàgina mensual a Ramon Llull, ara que som a punt de commemorar el setà centenari de la seva mort. Novament, la interpretació de l'enamorament lul·lià que fa Teodor Suau em sembla molt interessant, almenys per provar que l'entenguin els nostres alumnes de secundària…
Ramon Llull
(…)
Tothom sap que Llull fou algú excepcional. Basta recordar les dades més significatives per a comprovar-ho: una quantitat enorme de quilòmetres solcats, en les condicions d'aquell temps que no ho feien gens fàcil, i que el dugueren a creuar Europa i la Mediterrània de cap a cap, de Santiago de Compostel·la a Jerusalem, passant per París, Montpeller, Gènova, Roma, Tunis, Bugia… En el curs d'aquests viatges patí naufragis, presó, pallisses i apedregament… La seva fou una vida excepcionalment llarga per a aquelles saons: prop de noranta anys i dues-centres vuitanta obres escrites! Sense ordinador i sobre totes les matèries que hom es pugui imaginar, des de la més alta mística fins a la matemàtica, la geometria i l'astronomia: conegué reis, papes, bisbes, savis, amics i enemics en abundància. Conegué èxits i fracassos; desencís i desconhort. Una vida plena, que experimenta un canvi radical quan Ramon ja ha complert trenta-un anys i rep la gràcia d'allò que ell anomena «conversió a la penitència» i que en realitat és l'inici d'un camí el contingut del qual només pot tenir un nom: un procés d'enamorament.
(…)
Ramon era un jovençà típic del seu temps, de casa bona i, per tant, sense haver-se de preocupar gaire per sobreviure (…). Això li permetia esmerçar el seu temps lliure en allò que desplegava amb més veritat la seva forma de ser: una persona particularment sensible a l'amor. Ramon fou des de sempre un home enamoradís, amb tota la intensitat, la bellesa i la profunditat d'aquest mot. Va cercar una vegada i una altra l'objecte/subjecte d'aquest amor, amb qui pogués viure de manera recíproca la passió que esdevé estimació en el temps. Quan el va trobar, comprengué que només l'Amor pot ser l'Absolut de la voluntat humana d'estimar i deixar-se estimar. Ho comprengué després d'un itinerari costós i ple de dificultats que no dubtà a superar. Llavors, tot va fluir com d'una font santa: havia trobat l'Amat; havia trobat el sentit i la felicitat.
(…)
Cada pàgina dels seus llibres, cada ratlla dels seus poemes, cada hora de la seva vida són el càntic a aquest Amor trobat, descobert, conrat i acaronat fin a la mort. Vet aquí la perspectiva i l'horitzó de qualsevol lectura que es faci de la persona, la vida i l'obra del nostre Ramon.
Ramon Llull, Cant de Ramon
Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.
Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.
Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.
Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.
Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.
Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.
Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.
Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Dé li gran senyor
qui meten lo món en error.
Prec Déus trameta missatgers
devots, scients e vertaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotmès
prec que en infern no sia mès.
Llaus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d'ell reeba resplendor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador,
e són de llibres trobador.
On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.
Santedat, vida, sanitat,
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.
Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixen'
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.
Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.
Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.
Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.
Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.
Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.
Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.
Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Dé li gran senyor
qui meten lo món en error.
Prec Déus trameta missatgers
devots, scients e vertaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotmès
prec que en infern no sia mès.
Llaus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d'ell reeba resplendor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador,
e són de llibres trobador.
On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.
Santedat, vida, sanitat,
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.
Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixen'
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.
Ramon Llull
Aspectes biogràfics
Després de la conversió, Llull recomença la seva formació intel·lectual a Mallorca. Aprèn àrab amb un esclau i llatí al convent de Santa Maria.
Després de la conversió, Llull recomença la seva formació intel·lectual a Mallorca. Aprèn àrab amb un esclau i llatí al convent de Santa Maria.
L’Infant Jaume, hereu del regne de Mallorca, el crida la cort a fi de que un teòleg franciscà examini les seves obres, que són aprovades. El príncep també li proporciona els mitjans per fundar una escola, Miramar.
Entre el 1288 i 1289 Ramon Llull fa el primer viatge a París, que en aquell moment representava el centre intel·lectual d’Europa, per defensar la seva Art a la universitat. Fracassa.
Després d’estar-se a Roma, viatja a Gènova i fa el seu primer viatge al Nord d’Àfrica, a Tunis, per predicar als infidels seguint la seva pròpia Art.
Torna a Roma al 1294 i es relaciona amb el papa dimissionari Celestí V. Tres anys després torna a París i després d’aquesta estada fa el retorn a la seva terra natal.
Al 1301 fa un viatge a Xipre, la petita Armènia, l’Àsia menor, Jerusalem, Gènova i Montpeller.
Cinc anys després té l’entrevista amb el papa Climent V. Al mateix any fa el segon viatge missioner al nord d’Àfrica, a Bugia, on és empresonat durant sis mesos per predicar la seva Art, també condemnat a mort i finalment expulsat del país.
Arriba a Pisa després d’un naufragi. Torna a escriure obres perdudes que conservava a la seva memòria. Un any després, entre el 1309 i el 1310 fa la seva última expedició a París, i duu a terme una intensa activitat antiaverroista.
Als 84 anys arriba moribund a Mallorca (o bé mor en el viatge de tornada veient la seva terra) ja que es diu que els musulmans el van lapidar a Bugia. Les seves restes són dipositades a l’església dels franciscans de la ciutat de Mallorca. Entre el 1288 i 1289 Ramon Llull fa el primer viatge a París, que en aquell moment representava el centre intel·lectual d’Europa, per defensar la seva Art a la universitat. Fracassa.
Després d’estar-se a Roma, viatja a Gènova i fa el seu primer viatge al Nord d’Àfrica, a Tunis, per predicar als infidels seguint la seva pròpia Art.
Torna a Roma al 1294 i es relaciona amb el papa dimissionari Celestí V. Tres anys després torna a París i després d’aquesta estada fa el retorn a la seva terra natal.
Al 1301 fa un viatge a Xipre, la petita Armènia, l’Àsia menor, Jerusalem, Gènova i Montpeller.
Cinc anys després té l’entrevista amb el papa Climent V. Al mateix any fa el segon viatge missioner al nord d’Àfrica, a Bugia, on és empresonat durant sis mesos per predicar la seva Art, també condemnat a mort i finalment expulsat del país.
Arriba a Pisa després d’un naufragi. Torna a escriure obres perdudes que conservava a la seva memòria. Un any després, entre el 1309 i el 1310 fa la seva última expedició a París, i duu a terme una intensa activitat antiaverroista.
L'obra de Ramon Llull
Llull, doncs, va escriure i viatjar sense repòs. Va aprendre l’àrab per dur millor a terme la tasca evangelitzadora, va explicar-se a les universitats més famoses de la seva època, va visitar reis i papes... I malgrat que també va conèixer el fracàs, mai va aturar els seus propòsits. Barreja de místic, missioner, filòsof i viatger, incorporà la literatura a la tasca de cristianitzar i, en definitiva, de convèncer. Perquè la seva intenció, d’inspiració divina, sempre va ser la de crear un corpus ideològic fonamentat en textos de finalitat didàctica i persuasiva.
Llull és un cas únic en les literatures romàniques, i això almenys per tres raons:
1- Perquè va ser el primer autor no anònim que va escriure en llengua catalana sobre temes humanístics i científics, i un dels primers autors literaris en una llengua romànica.
També va utilitzar el llatí, tal i com era habitual entre la gent més culta, i fins l'àrab; però a ell li interessava arribar a un públic el més ampli possible i s’adonà que només ho aconseguiria en la pròpia llengua.
2- Perquè va ser un creador de llenguatge.
No tingué predecessors en l’ús del català literari, i va ser ell qui en fixà el model. Tots els autors posteriors el va prendre com a referent.
3- Per la magnitud de la seva obra.
Més de 243 obres que tracten temes teològics, didàctics o morals. Més que no pas escriptor de ficció, cal relacionar Llull amb el la voluntat didàctica i moralitzadora pròpia del teòleg, filòsof i missioner que va ser.
En voleu saber més? Aneu al número 5 de la revista Sàpiens! :
Llull vivia alegrement i sense problemes, quan una aparició de Jesucrist el va convèncer que havia d'abandonar la seva vida esbojarrada i dedicar-se únicament a servir Déu. No li va ser fàcil, però certament va passar els anys que li quedaven perseguint aquest objectiu. Això és, donar una resposta irrefutable, per lògica, de la veritat de la fe cristiana.
Per a difondre aquesta resposta Ramon Llull va viatjar als confins del Mediterrani i una mica més enllà; el van rebre reis i papes; el van apedregar i gairebé linxar… Tot això eren fets que podia preveure aproximadament; el que potser l'hauria sorprès és que als Països Catalans se'l recordés sobretot per un fet purament instrumental: la innovació literària i lingüística de la seva obra. Per ell, l'expressió escrita era un simple mitjà per la seva tasca missionera. Però el fet és que fou el primer a utilitzar el català en una obra filosòfica, científica o teològica, i que va signar el que segurament va ser la primera novel·la en aquesta llengua. Per això, si bé el seu mètode és de molt difícil comprensió per a un lector mitjà del segle XXI, els estudiants de secundària continuen estudiant Ramon Llull.
Extret de la revista Sàpiens, gener 2019
Resums fet pels alumnes de 1r de BTX Adnane Arjeuan, Nerea Arenas, Héctor Call i Aina Fernández (cursos 2011 i 2012)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)