Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (2014)












El dia que vaig fer vuit anys, premi Prudenci Bertrana 2014, és una barreja de realitat i ficció —un exercici de memòria— d'Antoni Pladevall (Taradell, 1961). Comença així:


1

La bàscula


El dia que vaig fer vuit anys em va quedar vivament incrustat a la memòria a causa d'un fet molt banal en aparença: l'avi Ton —un home calb, gros i panxut, de mena tranquil·la i de poques paraules que escanyava, però, algun rnec esporàdic, duia sempre boina, fumava tabac de picadura, aixecava el porró del vi molt enlaire i tenia feina, tant a casa com al tros, a apujar-se els pantalons que li relliscaven cintura avall— es va encaparrar a pesar-me a la bàscula grossa del mas. La bàscula era un artefacte de gran embalum i gràcia considerable que destacava molt, talment una peça única posada al centre d'un aparador, al corredor ample o saleta de pas que connectava la cuina amb el menjador i abocava a la façana de marinada del mas, davant la qual hi havia el safareig arrambat a la paret, els lilàs flairosos que seguien el caminet de baixada cap a la bassa i la renglera d'acàcies amb els estenedors de filferro per a la roba tensats ben fort als seus troncs clivellats i rugosos.
     Els grans de casa compartien la creença que la nostra bàscula afinava fins a l'últim gram, amb  una precisió suposadament infal·lible, el pes dels sacs de gra o de patates o de qualsevol altra mercaderia que posaven sobre la seva plataforma, de manera que gaudia de la consideració més alta, una joia, és, una joia sense preu, que al mas es reservava al limitat, però útil, contingent d'aparells domestics que hi havia. La tenien arrambada contra la paret que separava les portes dels dos primers graners —cambres reciclades, al capdavall, de l'antiga estada dels amos que, com que ja no passaven els estius al mas, sinó a la majestuosa torre modernista que havien adquirit a Sant Julià de Vilatorta, havien estat destinades a ús cerealístic en benefici dels masovers de tota la vida— i tothom que la veia per pimera vegada s'adonava de seguida que no era un aparell de mesura qualsevol. La ubicació privilegiada que tenia a la aleta de pas afavoria, així, el seu lluïment involuntari davant les visites entre comercials i amistoses dels estiuejants o segons residents del veral que venien a comprar llet, ous, patates, tomàquets, mongetes tendres o un conill o un pollastre morts i tallats a trossos. La seva robustesa imprimia seriositat i disparava els elogis espontanis dels clients assidus o esporàdics i, fins i tot, dels caminaires ocasionals —pocs— que a vegades, si veien algú davant del portal de marinada, s'aturaven a demanar una mica d'aigua de l'aixeta del safareig i, tot badant distretament cap a dintre la casa, no podien reprimir la lloança sincra que els depertava la contemplació d'uan bàscula que tenia una presència tan imposant.
      L'avi poc donat a la conversa, doncs, prèvia invitació insistent, va aconseguir pesar-me a la bàscula tan respectada del mas el dia del meu vuitè aniversari. Uns minuts abans de la facècia tan inesperada com divertida, els meus germans i jo estàvem enfilats al munt de sacs embotits de gra situats, a manera de dic de contenció, ran del bastiment de la porta del primer graner, i ens entreteníem llançant amb fúria, esbojarrats, embostes de blat contra la paret indefensa...
 (…)