Emily Brontë, Cims borrascosos (1847) Capítols 1, 2 i 3, i síntesi completa

Cims borrascosos

Cims borrascosos
(en anglès Wuthering Heights) és una novel·la escrita per Emily Brontë, publicada per primera vegada l'any 1847, un any abans de la mort de l'autora. Es tracta d'una de les grans fites literàries del segle XIX anglès. Situada en la desolació inhòspita de Yorkshire —un comtat històric al nord d'Anglaterra, majoritàriament rural, que avui compta amb tres parcs naturals— Cims borrascosos narra la història d'amor tèrbola i apassionada entre Catherine i Heathcliff, i les seves tràgiques conseqüències. Havent de triar entre l'aspre i torturat Heathcliff i Edgar Linton, gentil i de bona família, Catherine sucumbeix a les expectatives de la seva més alta classe social, però l'amargor i el desig de venjança de Heathcliff no tindran límits.

S'ha adaptat al cinema en diverses ocasions (el 1939, el 1954, el 1970, el 1992 i el 2011), a la televisió, i també al teatre. El compositor Carlisle Floyd va compondre una òpera basada en aquesta novel·la, amb el mateix títol, Wuthering Heights, estrenada el 1958.


Fotograma de la pel·licula de 1939, dirigida per William Wyler 
protagonitzada per Merle Oberon, Laurence Olivier i David Niven.


Emily Jane Brontë

Emily Jane Brontë (Thornton, Yorkshire, 30 de juliol de 1818 - Haworth, Yorkshire, 19 de desembre de 1848) va ser una poeta i novel·lista britànica, germana de Charlotte Brontë i d'Anne BrontëCims borrascosos, la seva única novel·la, és considerada com un clàssic de la literatura anglesa.

Cinquena filla d'una família de sis infants, Emily Brontë passà gairebé tota la seva curta vida en una casa sacerdotal de Haworth, Bradford, a Yorkshire, on son pare, Patrick Brontë, era pastor. En aquest ambient es va desenvolupar el seu talent literari.

Després de la mort de la seva mare, l'any 1821, Charlotte i Emily, amb les seves germanes Maria i Elizabeth van ser enviades al col·legi de Clergy Daughters, a Cowan Bridge, al Lancashire. Maria i Elizabeth van tornar a casa malaltes de tuberculosi i el 1825 morien. Per aquest motiu, i per les pèssimes condicions d'aquella escola, Charlotte i Emily van abandonar l'internat. A Haworth, el seu pare i la seva tia materna, Elizabeth Branwell, van decidir deixar créixer aquells infants en un clima de gran llibertat. Aleshores Emily va crear junt amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.

Emily, talentosa i somniadora, mai no va reeixir en les seves relacions amb el món exterior. Una segona temptaviva d'escolarització i després un primer lloc com a institutriu prop de Halifax, es van resoldre amb sengles fracassos. L'any 1842, va viatjar a Brussel·les amb la seva germana Charlotte, on va estudiar francès i alemany i va esdevenir una excel·lent pianista. Però, a la mort de la seva tia, va retornar a Haworth, on va esdevenir la mestressa de casa del pastor i on va dividir la resta de la seva vida entre les feines domèstiques, les passejades pel camp i l'escriptura.

Va escriure molta poesia utilitzant els personatges del país imaginari de Gondal, o relativa a la seva experiència personal amb la natura o a les seves opinions filosòfiques. Emily i les seues germanes van decidir editar l'any 1846 un volum amb els seus poemes, assumint elles el cost de l'edició. A causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell.


També assumint-ne el cost i amb pseudònim, va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos, que va obtenir un cert èxit, tot i que sense paral·lel a l'obtingut per la seva germana Charlotte (1816-1855) amb Jane Eyre, publicat el mateix any. Destacable per la densitat de l'escriptura, el rigor de la construcció i per un romanticisme molt personal, influït pel romanticisme alemany, sovint Cims borrascosos ha estat comparada amb una tragèdia grega o shakespeariana per la seva intensitat. Però la innovadora construcció de la novel·la va deixar perplexos els crítics de l'època, i el vertader reconeixement del seu mèrit es va retardar. El geni d'Emily Brontë no s'evidenciarà amb claredat fins a les acaballes del segle XIX.

De retorn a la casa familiar després d'una decepció amorosa, Branwell cau en l'alcoholisme. Va ser sobre Emily, físicament la més forta de la família, sobre qui va reposar la major part de la càrrega. Al funeral del seu germà va refredar-se, i després va refusar sistemàticament qualsevol tractament o repòs. Va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848, a trenta anys, i reposa a la fossa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth.

Sinopsi de l'obra

Quan el senyor Loockwod arriba a Cims borrascosos per parlar amb el propietari d'aquesta finca, el senyor Heathcliff, el qual li ha llogat durant una temporada una altra propietat seva, la majordoma li explica la història d'aquestes cases i de les famílies que hi vivien.

A la mansió de Cims borrascosos, hi vivia abans el senyor Earnshaw amb dos fills: en Hindley i la Catherine. Després d'un viatge, el pare va tornar a la finca amb un nen orfe que havia trobat pels carrers de Liverpool, que van anomenar Heathcliff i que, d'aleshores endavant, havia de ser tractat com un membre més de la família. La Catherine i en Heathcliff, salvatges i feréstecs, van esdevenir inseparables, i es passaven els dies corrent pels erms amb el vent a la cara.

En morir el pare, en Hindley va heretar la mansió i va relegar en Heatcliff a la posició de servent, per la qual cosa, a banda de les humiliacions constants rebudes per part d'en Hindley, en Heathcliff es va anar convertint en un jove cada vegada més violent i tràgic.

Amb la intenció que la seva germana faci un bon matrimoni, en Hindley encoratjarà la Catherine a relacionar-se amb els seus elegants veïns, l'Edgar i la Isabella Linton, però ella no pot evitar sentir-se íntimament lligada a en Heatchliff, per bé que també se sent afalagada per les atencions del distingit Linton, un jove amable i bonhomiós...


Cita:

«Si tothom morís i ell restés, jo continuaria vivint; i si tots els altres restessin i ell fos anorreat, l'univers esdevindria completament estrany per mi, em semblaria que jo no en formo part»
(Catherine Earnshaw a Ellen Dean, "Nelly", cap. 9, pàg 101, ed. Proa)


Un article interessant:

Els temptadors abismes i turbulències 

de Cims borrascosos


Article publicat per Joaquim Armengol al Diari ARA (1 d'abril de 2023) arran de la publicación a l'editorial Viena d'una nova traducció catalana del clàssic d'Emily Brontë, feta per Ferran Ràfols Gesa.


A finals del 1847 es va publicar Cims borrascosos. L'autor era Ellis Bell, pseudònim que ocultava l’Emily Brontë, la mitjana de les germanes. La família Brontë ha donat tres genis a la literatura anglesa: la Charlotte, l’Emily i l’Anne. Es diu que Jane Eyre, la cèlebre novel·la de la Charlotte, és superior a Cims borrascosos, probablement perquè és una obra més madura, però Cims borrascosos té alguna cosa d’abisme passional i de turbulència excitant que tempta i captiva moltíssim.

I com que la novel·la de l’Emily Brontë (Thorton, 1818 - Haworth, Bradford, 1848) és tan bona i suggerent, convida a la divagació, començant pel mateix títol: Wuthering Heights, que és un lloc que també podríem denominar Massís Ventós o Puig Ventós. En tot cas, “Cims borrascosos” és un espai, una possessió, una casa en brega constant i enfrontada a un altre espai, una altra possessió, la “Granja dels Tords”. Cases i llocs amb estètiques diferents que simbolitzen famílies, personatges i caràcters humans que poden definir el temperament i la manera de ser d’una època i d’un país; com una bona lliçó d’història anglesa que permet recuperar la vivència humana de l’època victoriana.

Pel que fa a la psicologia de les famílies i els personatges, els Earnshaw i els Linton, presenten caràcters petris i d’una categoria moral complexa. Sovint són éssers malaltissos i pertorbats, plens de matisos i d'una policromia espiritual ambigua, com ara la Catherine Earnshaw i en Heathcliff, la Cathy Linton i el Hareton Earnshaw, en Linton Heathcliff i l’impagable Joseph. D’altres, en canvi, formen un contrapès ètic: el senyor Lockwood, la Nelly Dean, en Hindley Earnshaw i la Isabella Linton. I aquí ens podríem qüestionar –com sembla que fa la mateixa Emily Brontë– si l’art i la literatura han d’estar al servei de la moral. I que una acció bona pot desencadenar molta destrucció i dolor. Perquè tot comença quan el senyor Earnshaw torna d’un viatge a Liverpool amb un nen gitano que adopta. Però aquesta bona acció desencadena un turment emocional i una aflicció inimaginables, en especial per la relació punyent entre en Heathcliff, el nen gitano, i la Catherine, la seva germana adoptiva, en els erms de Yorshire.

 

Una novel·la innovadora i revolucionària

No és estrany que Cims borrascosos es consideri una novel·la profundament innovadora i revolucionària, perquè topa amb les convencions i codis de l’època, plantant cara a la realitat d’uns personatges cruels i devastadors. S’hi tracta la violència familiar, l'alcoholisme, la pèrdua de la fe, el dogmatisme, patologies psíquiques i alienacions, passions irrefrenables, amors prohibits, el pes dels morts… A més, qui narra l’acció és la Nelly Dean, un personatge de condició social baixa que adquireix tota l’autoritat moral de la narració, cosa impensable a l’època. També podríem preguntar-nos si Cims borrascosos és una novel·la de terror, com afirma H.P. Lovecraft, perquè l’acció sembla que transcorri en l’infern, una magnífica història romàntica i tràgica o un relat de caràcter gòtic, seductor i palpitant.

En tot cas, Cims borrascosos és una obra mestra i, com a tal, inclassificable. I hem de celebrar que en aquest racó de món ventós i dissortat aparegui una nova i magnífica edició a càrrec de l’editorial Viena amb la traducció de Ferran Ràfols Gesa. Una lectura inoblidable per alliberar-se de la monotonia sense fer-ne una cosa gens turmentada, ben al contrari.


Personatges


Heathcliff: 
Catherine Earnshaw: 
Hindley Earnshaw:
Edgar Linton:
Isabella Linton:
Cathy Linton: 
Linton Heathcliff: 
Hareton Earnshaw:
Ellen "Nelly" Dean:
Joseph:




Emily Brontë
CIMS BORRASCOSOS
Traducció de Montserrat de Gispert









1


1801 — Ara mateix torno de fer una visita al meu propietari, el solitari veí que segur que em portarà maldecaps. Realment, aquesta és una regió meravellosa! No crec que hagués pogut trobar en tot Anglaterra un indret tan completament apartat del brogit de la societat. Un Paradís perfecte per als misantrops, i crec que el senyor Heathcliff i jo som la parella ideal per compartir aquesta desolació. És un individu formidable! Poc es podia imaginar la simpatia que m'ha inspirat quan he notat com els seus ulls negres es replegaven recelosament sota les celles, en veure'm arribar a cavall, i com endinsava encara més els dits, amb ferotge resolució, a les butxaques de l'armilla, quan he anunciat el meu nom.
     —El senyor Heathcliff? —he dit.
     M'ha respost amb un moviment de cap. 
     —Sóc el senyor Lockwood, el seu nou llogater, senyor. És un honor per a mi visitar-lo tan aviat com he pogut, d'ençà de la meva arribada, per expressar-li el desig de no haver-lo importunat amb la meva insistència a sol·licitar l'ocupació de la Granja dels Tords; ahir em van dir que vostè havia tingut alguns projectes…
     —La Granja dels Tords és meva, senyor —ha interromput, estremint-se—, i no permetré que ningú m'importuni, si ho puc impedir. Passi!
      El «passi» ha estat pronunciat entre dents i el sentiment que expressava era «vés-te'n al diable»; ni tan sols la reixa sobre la qual es repenjava no ha fet cap moviment que correspongués a les seves paraules; i suposo que han estat aquestes circumstàncies les que m'han decidit a acceptar la invitació: m'he sentit interessat per un home que semblava encara més exageradament reservat que jo mateix.
     Quan ha vist que el pit del meu cavall empenyia literalment la barrera, ha allargat la mà per treure'n la cadena; després m'ha precedit pel camí amb aire sorrut i ha cridat, quan entràvem al pati:
     —Joseph, agafa el cavall del senyor Lockwood i porta una mica de vi.
     «Aquí tenim tot el personal de servei, suposo», ha estat la reflexió suggerida per aquesta doble ordre. «No és estrany que l'herba creixi entre les lloses i que el bestiar sigui l'únic encarregat de tallar les bardisses.»
     Joseph és un home gran, més ben dit, vell; molt vell, potser, tot i ser robust i musculós.
     —Valga'ns Déu! —ha dit per a ell mateix, amb una veu baixa que expressava mal humor i fàstic, mentre es feia càrrec del meu cavall; m'anava mirant tota l'estona a la cara, d'una manera tan agra que jo, caritativament, he suposat que necessitava l'ajuda divina per digerir el dinar i que la seva pietosa exclamació no tenia res a veure amb la meva imprevista aparició.
Wuthering Heights (Cims Borrascosos) és el nom de la residència del senyor Heathcliff. Wuthering és un adjectiu molt específic
Wutheringe és un terme de difícil traducció. És un adjectiu derivat del verb wuther, que significa «rugir, bramar, xisclar», aquí referit al vent quan bufa amb violència. De les possibles traduccions del topònim que dóna títol a la novel·la (Puig Ventós, Cims Rúfols, etc.), hem escollit la ja popularitzada per les versions cinematogràfiques, Cims borrascosos. (N. de la t.)
d'aquesta regió, que descriu l'agitació atmosfèrica a què està sotmès l'indret en temps de tempesta. En totes les èpoques deuen tenir, sens dubte, una ventilació pura i saludable; es pot endevinar la força del vent del nord, quan bufa sobre el marge, per l'excessiva inclinació d'uns quants avets esquifits que hi ha a l'extrem de la casa i per una filera d'arços esprimatxats que allarguen totes les branques en la mateixa direcció, com si demanessin almoina al sol. Sortosament, l'arquitecte tingué la previsió de fer una construcció resistent: les estretes finestres estan profundament endinsades en el mur, i els angles de la casa estan defensats per grans pedres que sobresurten.
Abans de traspassar el llindar, m'he aturat per admirar una sèrie de grotesques figures esculpides a la façana i especialment a l'entorn de la porta principal, sobre la qual, entre una infinitat de grius erosionats i de noiets impúdics, he distingit la data «1500» i el nom «Hareton Earnshaw». Jo hauria fet alguns comentaris i hauria demanat al sorrut propietari una breu història del lloc, però la seva actitud a la porta semblava exigir la meva entrada immediata o la meva total desaparició, i jo no sentia pas desitjos d'agreujar la seva impaciència abans d'inspeccionar fins els racons més amagats d'aquella mansió.
     Un graó ens ha portat a la sala d'estar familiar, sense cap rebedor o passadís introductori; aquí, aquesta peça s'anomena «la casa» per excel·lència. Inclou, normalment, la cuina i la sala, però crec que als Cims Borrascosos la cuina s'ha vist obligada a retirar-se completament cap a una altra estança; si més no, jo sentia una xerradissa i un enrenou d'atuells de cuina que venien de molt endins; i no he observat cap senyal de rostit, bullit o torrat, prop de l'enorme llar de foc; ni tampoc cap esclat de cassoles de coure i escorredors de llauna a les parets. En un dels panys de paret, tanmateix, s'hi reflecteixen esplèndidament la llum i la calor per les rengleres d'immensos plats de peltre, intercalats amb gerres i pitxells de plata, que pugen, filera sobre filera, en un gran bufet de roure, fins a la mateixa teulada. Aquesta última mai no ha estat recoberta i tota la seva anatomia s'ofereix nua a l'ull inquisitiu, tret d'una part en què una estructura de fusta carregada de coques de civada i un munt de cuixes de bou, de xai i de pernils la dissimulen. Damunt de la xemeneia hi ha diverses armes de foc velles i deslluïdes i un parell de pistoles d'arçó a tall d'ornament, tres pots de llauna pintats amb colors estridents, col·locats al llarg de la lleixa. El terra és de pedra blanca i llisa; les cadires, de respatllers alts i estructura primitiva, pintades de verd, llevat de dues o tres de negres i robustes, amagades a l'ombra. Sota una arcada que forma el bufet, reposava una immensa gossa pointer de color grisós, envoltada per un eixam de cadells cridaners; i hi havia més gossos, que s'amagaven en altres recers.
     Ni la cambra ni el mobiliari no haurien tingut res d'extraordinari si haguessin pertangut a un casolà granger del nord, de rostre obstinat i membres musculosos, ressaltats pels calçons curts i les polaines. Aquesta mena d'individu, assegut a la butaca, amb el pitxell de cervesa escumejant al davant, damunt d'una taula rodona, és el que hom es pot trobar habitualment si fa una volta per aquests turons, en un radi de cinc o sis milles, sempre que hi vagi a l'hora adient, després de dinar. Però el senyor Heathcliff ofereix un contrast singular amb aquesta estança i aquest estil de vida. Per l'aspecte és un gitano de pell fosca, i pel vestir i les maneres, un senyor; vaja, tan senyor com molts altres propietaris rurals; més aviat deixat, però sense que aquesta negligència li doni una aparença desagradable, perquè és alt i ben plantat, i més aviat taciturn; potser algú li atribuiria una mena d'arrogància grollera. Jo tinc dins meu una fibra sensible que em diu que no hi ha res d'això; sé, per instint, que la seva reserva prové d'una aversió a les mostres ostentoses dels sentiments, a les manifestacions de simpatia mútua. Pot estimar i odiar de manera igualment encoberta, i considera una espècie d'impertinència que algú també l'estimi o l'odiï. Però no, vaig massa de pressa. Li estic atorgant gratuïtament els meus propis atributs. El senyor Heathcliff pot tenir raons, per no allargar la mà quan es troba una possible coneixença, completament diferents de les que han actuat sobre mi. Prefereixo pensar que la meva manera de ser és gairebé única. La meva estimada mare solia dir que jo mai no tindria una llar confortable, i tot just aquest estiu passat he pogut comprovar que sóc absolutament indigne de tenir-la.
     Mentre gaudia d'un mes de temps agradable a la vora del mar, vaig conèixer la més fascinant de les criatures, una autèntica deessa, als meus ulls, mentre no es va adonar de la meva existència. Mai no vaig dir «el meu amor» amb paraules; però, si es pot parlar amb els ulls, fins la persona més idiota podia haver endevinat que jo estava profundament enamorat; ella em va entendre, finalment, i em tornà la mirada, la més dolça mirada que es pugui imaginar. I què vaig fer jo? Ho confesso amb vergonya, tancar-me fredament en mi mateix, com un caragol; a cada missatge dels seus ulls mostrar-me més fred i distant; fins que, al final, la pobra innocent es va veure abocada a dubtar dels seus propis sentits i aclaparada pel suposat error, convencé la seva mare d'anar-se'n.
     Per aquest estrany canvi d'actitud em vaig guanyar la fama de ser deliberadament cruel. Només jo puc saber com n'és, d'immerescuda!
     M'he assegut a l'extrem de la llar oposat a aquell cap al qual avançava el meu propietari, i he omplert l'interval de silenci intentant acaronar la mare gossa, que havia deixat les seves cries i s'esmunyia com un llop pel darrere de la meva cama, amb el llavi caragolat cap amunt i les blanques dents humides a punt per mossegar la presa.
      La meva carícia ha provocat un grunyit llarg, gutural.
     —Serà millor que deixi la gossa tranquil·la —ha rondinat el senyor Heathcliff, gairebé a l'uníson, tot impedint demostracions més violentes de l'animal mitjançant una puntada de peu—. No està acostumada que l'amanyaguin, no està criada com a animal de companyia.
     Llavors, caminant a grans gambades cap a una porta lateral, ha tornat a cridar:
     —Joseph!
     Joseph murmurava inintel·ligiblement en les profunditats del celler, però no ha mostrat cap intenció de pujar; així doncs, el seu amo s'ha submergit a cercar-lo i m'ha deixat sol, cara a cara, amb la ferotge bèstia i amb un parell de gossos malcarats i peluts com ovelles, que compartien amb ella una zelosa vigilància sobre tots els meus moviments.
     Sense cap mena de pressa per entrar en contacte amb els seus ullals, he restat assegut; però, imaginant que no podrien entendre els insults muts, malauradament se m'ha acudit de picar l'ullet i fer ganyotes al trio, i algun canvi de la meva fisonomia ha irritat tant la senyora que, de sobte, ha esclatat de fúria i ha saltat sobre els meus genolls. Jo l'he empès cap enrere i m'he afanyat a interposar la taula entre tots dos. Aquest comportament ha incitat tota la gossada a revoltar-se. Mitja dotzena de dimonis quadrúpedes, de grandàries i edats diverses, han sortit de fosques llodrigueres cap al centre de reunió. He notat que els meus talons i els faldons de la meva casaca eren els objectius predilectes de l'assalt; i, rebutjant els atacants més grans tan eficaçment com he pogut, amb l'atiador del foc, m'he vist obligat a demanar a crits l'ajuda d'algú de la casa per tal de restablir la pau.
     El senyor Heathcliff i el seu criat pujaven els esglaons del celler amb una lentitud ofensiva. Crec que no han trigat ni un segon menys que de costum, tot i que l'estança era una autèntica tempesta de mossegades i esgarips.
Sortosament una habitant de la cuina ha actuat amb més diligència; una dona robusta, amb el vestit arromangat, els braços nus, les galtes enceses, s'ha precipitat entremig de nosaltres brandant una paella; i ha usat l'arma i la seva llengua amb tan bons resultats, que la tempesta s'ha apaivagat màgicament i només restava ella, agitada com un mar després d'un vendaval, quan el seu amo ha entrat a l'escenari.
     —Què redimonis passa? —ha preguntat, mirant-me d'una manera que jo no podia suportar després d'un tracte tan poc hospitalari.
     —Què redimonis, això mateix dic jo! —he remugat—. Un ramat de porcs posseïts no podien haver tingut més males intencions que aquests animals seus, senyor Heathcliff. Tant per tant, ja podria deixar les visites amb una bandada de tigres!
     —Ells no es fiquen amb les persones que no toquen res —ha replicat, posant l'ampolla davant meu i recol·locant la taula—. Els gossos fan bé d'estar alerta. Prendrà un got de vi?
     —No, gràcies.
     —No l'han pas mossegat, oi?
     —Si ho haguessin fet, hauria deixat la meva marca en l'atacant.
     Una mena de somriure ha distès el rostre de Heathcliff.
     —Vinga, vinga —ha dit—, està neguitós, senyor Lockwood. Tingui, prengui una mica de vi. Els convidats són tan extremament escassos en aquesta casa que els meus gossos i jo, estic disposat a admetre-ho, amb prou feines sabem com els hem de rebre. Salut, senyor!
     Amb una inclinació he correspost al brindis, començant a pensar que seria una follia fer morros pel mal comportament d'un ramat de gossos mal educats; d'altra banda, no estava disposat a permetre que l'individu es continués divertint a costa meva; perquè aleshores el seu humor havia adoptat aquesta modalitat.
     Probablement mogut per prudents consideracions sobre la inoportunitat d'ofendre un bon llogater, ha suavitzat una mica el seu lacònic estil de menjar-se els pronoms i els verbs auxiliars, i ha introduït el que ha pensat que seria un tema d'interès per a mi, un discurs sobre els avantatges i els inconvenients del meu lloc de retir.
Pel que ha dit en els temes que hem tocat, m'ha semblat un home intel·ligent; i, abans de marxar a casa, m'havia animat fins al punt de pensar en una propera visita, demà mateix.
     Era evident que ell no volia que repetís la meva intrusió. Hi aniré, tanmateix. És sorprenent com em sento de sociable comparat amb ell.


2

Ahir va fer una tarda boirosa i freda. Jo tenia mig pensat de passar-la vora el foc del meu despatx, en comptes de córrer per entre brucs i fang cap als Cims Borrascosos. 
     Tanmateix, després de dinar (NB: Jo dino entre les dotze i la una; la majordoma, una matrona que forma part, com un moble més, de la casa, no pot o no vol entendre la meva petició de dinar a les cinc), quan pujava les escales amb aquesta indolent intenció i anava per entrar a l'habitació, vaig veure una jove criada agenollada, envoltada d'escombretes i galledes de carbó i que aixecava, en tractar d'extingir les flames amb munts de cendra, una polseguera infernal. Aquest espectacle em va foragitar d'allí immediatament; vaig agafar el barret i, després d'una caminada de quatre milles, vaig arribar al reixat del jardí de Heathcliff, just a temps d'escapar dels primers plomosos flocs d'una nevada.
     En aquell cim exposat als quatre vents la terra estava endurida per una gebrada fosca i l'aire em produïa tremolor en tots els membres. Com que no podia treure la cadena, vaig saltar i, després de córrer pel camí empedrat vorejat de ribers esparsos, vaig trucar inútilment a la porta, fins que els nusos dels dits em coïen i els gossos començaren a udolar.
     «Miserables!», vaig exclamar, mentalment, «us mereixeu viure aïllats perpètuament dels vostres semblants per aquesta grollera manca d'hospitalitat. Almenys, jo no tindria la porta barrada durant el dia. Tant se val. Entraré!»
     Un cop decidit, vaig engrapar la balda i la vaig sacsejar violentament.
     Joseph va treure la seva cara de pomes agres per una finestra rodona del graner.
     —Què és el que vol? —cridà—. L'amo és a baix amb les gallines. Doni la volta per darrere del graner, si vol parlar amb ell.
     —No hi ha ningú a dins per obrir la porta? —vaig cridar, responent als seus crits.
     —No hi ha ningú més que la senyora; i ella no obrirà, encara que vostè no pari de cridar en tota la nit.
     —Per què? No li pots dir qui sóc, eh, Joseph?
     —Jo no! No hi vull tenir res a veure —remugà, mentre amagava el cap.
     La neu anava caient cada cop més atapeïda. Vaig agafar la maneta de la balda per fer una altra provatura; llavors un xicot jove aparegué al pati del darrere. Anava sense jaqueta i duia una forca a l'espatlla. Em va fer un crit perquè el seguís i, després de passar per un safareig i per una zona enrajolada on hi havia una carbonera, una bomba i un colomar, al final vam arribar a la grandiosa, càlida i alegre estança on m'havien rebut el dia anterior.
     Hi havia una claror deliciosa produïda per la resplendor d'un immens foc, fet a base de carbó, torba i fusta; i prop de la taula, parada per a un sopar copiós, vaig tenir el plaer d'observar la «senyora», una persona l'existència de la qual mai no havia imaginat.
     Vaig saludar amb una inclinació i vaig esperar, pensant que m'invitaria a seure. Em va mirar, reclinant-se al respatller de la cadira, i restà immòbil i muda.
     —Un temps ben rúfol! —vaig observar—. Em temo, senyora Heathcliff, que la porta deu haver sofert les conseqüències de la negligència dels seus criats; la feina ha estat meva perquè em sentissin!
No va obrir la boca en cap moment. Jo la mirava fixament, i ella també. De fet, no em va treure els ulls de sobre, amb una mirada indiferent, extraordinàriament desconcertant i desagradable.
     —Segui —digué el jove, bruscament—. De seguida vindrà.
     Vaig obeir; vaig escurar-me la gola, titubejant, i vaig cridar la malvada Juno que, en aquest segon encontre, es digna moure la punta de la cua per demostrar que em reconeixia.
     —Un esplèndid animal! —vaig començar de nou—. Té intenció de desfer-se dels petits, senyora?
     —No són meus —digué l'amable amfitriona, en un to més esquerp que el que hauria utilitzat el mateix Heathcliff.
     —Ah, els seus favorits són aquests! —vaig continuar, en girar-me i veure un coixí fosc ple d'una mena de coses que semblaven gats.
     —Uns favorits ben estranys —observà amb menyspreu.
     Malauradament, era un munt de conills morts. Vaig tornar a escurar-me la gola, em vaig acostar a la llar de foc i vaig repetir el meu comentari sobre la inclemència del temps.
     —No havia d'haver sortit —digué, mentre s'aixecava i agafava dos pots pintats de la lleixa de la xemeneia.
     La posició que ocupava abans la protegia de la llum; ara jo tenia una visió diferent del conjunt de la seva figura i del seu rostre. Era prima i amb prou feines començava a deixar enrere l'adolescència; tenia una figura admirable i la carona més exquisida que mai havia tingut el plaer de contemplar: faccions petites, molt boniques; rínxols rossos o, més ben dit, daurats, que li queien deixats anar pel delicat coll; i uns ulls que, si haguessin tingut una expressió més agradable, haurien estat irresistibles. Sortosament per al meu cor vulnerable, l'únic sentiment que expressaven oscil·lava entre el menyspreu i una mena de desesperació, singularment sorprenent en aquell rostre.
     Els pots de llauna eren tan amunt que gairebé no hi arribava; vaig fer un moviment per anar a ajudar-la; es va girar cap a mi com es pot girar un avar si algú intenta ajudar-lo a comptar els seus diners.
     —No vull la seva ajuda —m'escridassà—, els puc agafar jo sola.
     —Perdoni'm —vaig afanyar-me a respondre.
     —L'han convidat a prendre el te? —preguntà, després de lligar-se un davantal sobre el pulcre vestit negre i mentre sostenia una cullera plena de fulles de te suspesa sobre el pot.
     —Em vindrà de gust prendre'n una tassa —vaig contestar.
     —L'han convidat? —repetí.
     —No —vaig dir, mig somrient—. Vostè és la persona indicada per fer-ho.
     Va tornar el te al pot, amb cullera i tot, i es tornà a asseure a la cadira, empipada, amb el front arrugat i els llavis fent el bot, com un infant a punt d'esclafir el plor.
     Mentrestant, el jove s'havia tirat per sobre una jaqueta decididament tronada i, dret davant del foc, em mirava de reüll, exactament com si hi hagués un greuge mortal pendent entre nosaltres. Vaig començar a dubtar si era un criat o no; tant la roba com la manera de parlar eren rudes, completament mancades de la superioritat observable en el senyor i la senyora Heathcliff; els cabells, que eren castanys i rinxolats, els portava encrespats i despentinats, les patilles gairebé li cobrien les galtes i tenia les mans colrades com les dels vulgars camperols; el seu capteniment, en canvi, era deseixit, gairebé arrogant; i no mostrava cap disposició servil envers la senyora de la casa.
     Davant la manca de proves clares de la seva condició, vaig creure més prudent ignorar la seva curiosa conducta i, cinc minuts més tard, l'entrada de Heathcliff em deslliurà, en certa manera, de la meva incòmoda situació.
     —Ja ho veu, senyor, he vingut tal com vaig prometre! —vaig exclamar, afegint alegrement—: I em temo que el temps em tindrà bloquejat durant mitja hora, com a mínim, si és que vostè pot oferir-me aixopluc durant aquesta estona.
     —Mitja hora? —digué, espolsant-se els flocs blancs de la roba—; em meravella que hagi triat el moment en què la neu cau més intensament per fer una passejada. Ja sap que corre el risc de perdre's pels pantans? Fins i tot la gent més familiaritzada amb aquests erms s'extravia sovint en nits com aquesta i li puc assegurar que, de moment, no hi ha cap possibilitat que el temps canviï.
     —Potser algun dels seus servents em podria guiar i després quedar-se a la Granja fins demà; no me'n podria deixar un?
     —No, no puc.
     —Ah, és clar! Bé, doncs hauré de confiar en la meva pròpia sagacitat.
     —Hum!
     —Què, faràs el te? —preguntà el de la roba tronada, traient la seva ferotge mirada de la meva persona i dirigint-la vers la jove senyora.
     —Ell també en prendrà? —preguntà ella, adreçant-se a Heathcliff.
     —Vols preparar-lo, d'una vegada? —fou la resposta, proferida tan salvatgement que em vaig sobresaltar.
     El to en què van ser pronunciades aquelles paraules revelava una naturalesa genuïnament malvada. Ja no em vaig sentir més inclinat a qualificar Heathcliff d'individu formidable.
     Quan s'hagueren acabat els preparatius, m'invità dient:
     —Ara, senyor, acosti la cadira.
     I tots, incloent-hi el jove feréstec, ens asseguérem al voltant de la taula; un silenci auster s'imposà mentre menjàvem.
     Vaig pensar que, si era jo qui havia causat la tempesta, tenia el deure de procurar dissipar-la. No podia ser que cada dia estiguessin tan malhumorats i taciturns, i era impossible, per molt amargat que tinguessin el caràcter, que aquella mirada d'enuig universal que feien fos la seva expressió habitual.
     —És estrany —vaig començar en l'interval entre acabar-me una tassa de te i deixar-me'n servir una altra—, és estrany com l'hàbit pot modelar els nostres gustos i les nostres idees; molta gent no es podria imaginar l'existència de la felicitat en una vida d'exili tan complet com la que vostè porta, senyor Heathcliff; tanmateix, m'aventuro a dir que, envoltat per la família i amb la seva amable esposa presidint com un geni la seva llar i el seu cor…
     —La meva amable esposa! —interrompé, amb un somriure sorneguer gairebé diabòlic—. On és… la meva amable esposa?
     —La senyora Heathcliff, la seva muller, vull dir.
     —Ah, sí… Oh! Potser vostè volia dir que el seu esperit ha assumit el paper d'àngel guardià i vetlla pels destins dels Cims Borrascosos, encara que el seu cos ja no hi sigui. És això, el que volia dir?
     Veient que havia relliscat, vaig intentar arreglar-ho. Ja podia haver notat que hi havia una diferència d'edat massa gran entre ells dos perquè hi hagués la probabilitat que fossin marit i muller. L'un devia anar per la quarantena, etapa de vigor mental durant la qual els homes rarament conserven la il·lusió que les jovenetes es puguin casar amb ells per amor, aquest somni queda reservat per al consol dels nostres anys de declivi. L'altra no n'aparentava més de disset.
     Aleshores ho vaig veure clar: «El trinxeraire que tinc al costat, bevent el te del tassó i menjant el pa amb les mans brutes, deu ser el seu marit. El fill de Heathcliff, és clar. Heus aquí el que pot passar quan la gent s'enterra en vida: ella s'ha llançat als seus braços per pura ignorància que existeixen individus millors! Una llàstima… He d'anar amb compte de no fer que es penedeixi de la seva elecció».
     Aquesta reflexió pot semblar presumptuosa; però no ho era. El meu veí em produïa un efecte que vorejava la repulsió. I sabia, per experiència, que jo era passablement atractiu.
     —La senyora Heathcliff és la meva nora —digué Heathcliff, corroborant la meva suposició.
     Ell li dirigí, mentre parlava, una mirada peculiar, una mirada d'odi, llevat que la constitució dels seus músculs facials fos tan perversa que no reflectís, com ho fa en la majoria de persones, el fons de la seva ànima.
     —Ah, és clar, ara ho veig; vostè és l'afortunat possessor de la fada benefactora —vaig observar, girant-me cap al meu veí.
     Això va empitjorar les coses. El jove es va posar com un tomàquet i clogué el puny amb tota l'aparença d'estar preparant un assalt. Però, al cap d'un moment, va semblar que es controlava i va descarregar la tempesta en forma d'un brutal renec, dirigit a mi, del qual, tanmateix, vaig tenir molta cura de no donar-me per assabentat.
     —Molt desencertat en les seves conjectures, senyor! —observà el meu amfitrió—; cap de nosaltres no té el privilegi de posseir aquesta fada benefactora; el seu home és mort. Però he dit que era la meva nora i, per tant, ha d'haver estat casada amb el meu fill.
     —I aquest jove…
     —No és el meu fill, naturalment!
     Heathcliff tornà a somriure, com si fos una broma massa pesada atribuir-li la paternitat d'aquell ós.
     —El meu nom és Hareton Earnshaw —grunyí l'altre—; i li aconsellaria que el respectés!
     —No he donat pas cap mostra de no fer-ho —fou la meva resposta, mentre reia per dins de la dignitat amb la qual s'havia presentat.
     Em clavà la mirada i la mantingué fins que jo la vaig retirar, per por de cedir a la temptació de donar-li una plantofada o que la meva hilaritat es fes audible. Em vaig començar a sentir inequívocament fora de lloc en aquell gentil cercle familiar. La llòbrega atmosfera espiritual triomfà i arribà a anul·lar la calidesa del benestar físic de l'entorn; vaig decidir anar molt amb compte abans d'arriscar-me a entrar sota aquell sostre per tercera vegada.
     Un cop finalitzat el tràmit de menjar i sense que ningú no pronunciés cap mot per animar la conversa, em vaig acostar a la finestra per observar el temps.
     El panorama era ben trist; es feia negra nit prematurament, i el cel i els turons es confonien entre el salvatge remolí de vent i la neu asfixiant.
     —Crec que no podré anar fins a casa ara, sense un guia —no vaig poder evitar d'exclamar—. Els camins ja deuen estar colgats; i encara que no ho estiguessin, amb prou feines m'hi veuria més enllà del nas.
     —Hareton, porta aquesta dotzena d'ovelles sota el porxo de l'estable. Quedaran cobertes de neu si les deixem a la pleta tota la nit; i posa'ls un tauló al davant —digué Heathcliff.
     —Com m'ho he de fer? —vaig continuar, cada cop més irritat.
     No hi hagué cap resposta a la meva pregunta; i mirant al meu voltant, només vaig veure Joseph, que entrava amb un poal de porridge
Porridge: aliment semblant a les farinetes, fet generalment a base de farina de civada i aigua o llet bullent. En refredar-se, la mescla adquireix una consistència més o menys sòlida. (N. de la t.)
per als gossos, i la senyora Heathcliff, inclinada vers el foc, que s'entretenia cremant un feix de llumins que havien caigut de la lleixa de la xemeneia quan havia tornat a col·locar el pot del te al seu lloc.
El primer, quan hagué dipositat la seva càrrega, inspecciona la cambra amb mirada crítica i, amb veu esqueixada, carrisquejà:
     —Em pregunto com es pot estar aquí fent el mandra tot el sant dia, mentre els altres estan traginant. Però tant se val, és una inútil i no hi valen les paraules; mai no es corregirà dels seus mals costums. Estigui segura que se n'anirà de dret a l'infern, com la seva mare!
     Per un moment vaig pensar que aquesta mostra d'eloqüència anava dirigida a mi i, ja prou enrabiat, vaig caminar cap al vell brivall amb la intenció de fer-lo fora d'una bona empenta.
     La senyora Heathcliff, però, m'aturà amb la seva resposta.
     —Vell hipòcrita, llengut! —replicà—. No tens por que se t'emporti tot sencer, cada vegada que pronuncies el nom del diable? T'adverteixo que deixis de provocar-me, perquè si no, li demanaré, com un favor especial, que vingui a raptar-te. Ja n'hi ha prou! Mira aquí, Joseph —continuà, mentre agafava un llibre gran i fosc d'un prestatge—. T'ensenyaré com he progressat en la màgia negra. Aviat seré tan competent que podré aclarir tot el que passa en aquesta casa. La vaca roja no va morir pas per casualitat; i el teu reumatisme difícilment pot ser comptat entre els favors de la providència!
     —Oh, malvada, malvada! —cridà el vell, espantat—; que el Senyor ens guardi del diable!
     —No, rèprobe! Tu ja ets un condemnat, vés-te'n o et faré mal de debò! Aviat us hauré modelat a tots en cera i argila; i el primer que gosi depassar els límits que jo fixaré, serà… no et dic el que li passarà, però ja ho veureu! Marxa, t'estic mirant!
     La petita bruixa fingí una gran malignitat amb la mirada dels seus ulls meravellosos, i Joseph, tremolant d'autèntic horror, pregava i exclamava «malvada», mentre fugia corrent.
     Vaig pensar que la seva conducta devia ser motivada per una mena d'humor negre i, ara que estàvem sols, vaig procurar que s'interessés per la meva dissort.
     —Senyora Heathcliff —vaig dir, seriosament—, m'ha de perdonar si la destorbo. Goso fer-ho perquè, amb aquest rostre, estic segur que no pot evitar de tenir bon cor. Doni'm algunes indicacions que em serveixin de guia per arribar a casa. No tinc més idea de com fer-ho que la que vostè pot tenir de com arribar a Londres.
     —Vagi pel mateix camí per on ha vingut —contestà, escarxofant-se a la cadira, amb una espelma i el gran llibre obert al davant—. És un consell ben lacònic; però és el més encertat que li puc donar.
     —Llavors, si sent a dir que m'han trobat mort en un pantà, o en un sot ple de neu, la seva consciència no li murmurarà que és en part per culpa seva?
     —I per què? Jo no el puc acompanyar. No em deixarien ni arribar a la tanca del jardí.
     —Vostè! Lamentaria molt haver-li de demanar que creués el llindar, per interès meu, en una nit com aquesta —vaig cridar—. Jo vull que m'expliqui quin és el camí, no que me l'ensenyi; o, si no, que convenci el senyor Heathcliff perquè em proporcioni un guia.
     —Qui? Aquí no hi ha ningú més que ell mateix, Earnshaw, Zillah, Joseph i jo. Qui s'endurà?
     —No hi ha mossos a la granja?
     —No, aquests són tots els habitants de la casa.
     —Llavors, s'ha de concloure que no tinc més remei que quedar-me.
     —Això ho pot tractar amb el seu amfitrió. Jo no hi tinc res a veure.
     —Espero que li servirà de lliçó, per no fer més viatges temeraris per aquestes muntanyes —cridà la veu severa de Heathcliff des de l'entrada de la cuina—. Pel que fa a quedar-se aquí, jo no tinc preparada cap cambra per a convidats; haurà de compartir un llit amb Hareton o amb Joseph, si es queda.
     —Puc dormir en una cadira d'aquesta habitació —vaig replicar.
     —No, no. Un desconegut és un desconegut, sigui ric o pobre, no em faria el pes deixar a ningú el domini del lloc mentre jo no estic de guàrdia! —digué el miserable groller.
     Amb aquest insult, la meva paciència arribà al límit. Vaig proferir una expressió de disgust i el vaig apartar amb una empenta per sortir al pati; amb la pressa vaig topar contra Earnshaw. A fora era tan fosc que no vaig trobar la manera de sortir i, mentre anava donant voltes, vaig sentir una altra mostra de la cortesia amb què es tractaven els uns als altres.
     Primer va aparèixer el jove amb la intenció d'ajudar-me.
     —Aniré amb ell fins al parc —digué.
     —Aniràs amb ell a l'infern! —exclamà el seu amo, o el que fos amb relació a ell—. I qui vigilarà els cavalls, eh?
     —La vida d'un home té més importància que la desatenció per una nit dels cavalls; algú hi hauria d'anar —murmurà la senyora Heathcliff, més amablement que no m'esperava.
     —No perquè tu ho manis! —replicà Hareton—. Si ell et sembla important, val més que callis!
     —Doncs espero que el seu fantasma et turmenti; i espero que el senyor Heathcliff no tingui mai més cap altre llogater, fins que la Granja estigui en ruïnes! —respongué ella durament.
     —Escolti, escolti com llança malediccions! —remugà Joseph, a qui jo estava mirant en aquell moment.
     Estava assegut a prop, i ho sentia tot, mentre munyia les vaques a la llum d'una llanterna, que li vaig arrabassar sense miraments i, cridant que l'endemà la hi tornaria, vaig arrencar a córrer cap a la porta del darrere més propera.
     —Amo, amo, m'ha robat la llanterna! —cri
dà el vell, mentre em perseguia—. Ei, Ferotge! Llop! Gossos! Atrapeu-lo! Atrapeu-lo!
     En obrir la porteta, dos monstres peluts se'm tiraren al coll, em van fer caure i van apagar el llum, mentre una riallada conjunta, de Heathcliff i Hareton, va ser la gota que va fer vessar el got de la meva ràbia i humiliació.
     Sortosament, les bèsties semblaven més predisposades a estirar les potes, badallar i remenar la cua que no pas a devorar-me viu; però no tolerarien la meva resurrecció i jo estava obligat a quedar-me ajagut fins que els seus perversos amos tinguessin la bondat de deslliurar-me'n. Llavors, sense barret i tremolant de còlera, vaig ordenar als pocavergonyes que em deixessin marxar, pel perill que corrien si em retenien un minut més; i vaig proferir una sèrie d'incoherents amenaces de venjança que, per la seva imprecisa i intensa virulència, recordaven les del Rei Lear.
     La vehemència de la meva agitació provocà que em comencés a sagnar el nas copiosament; Heathcliff continuava rient i jo anava cridant. No sé com hauria acabat l'escena, si no hi hagués hagut a prop una persona bastant més racional que jo mateix i més benèvola que el meu amfitrió. Era Zillah, la corpulenta criada, que aparegué al final per esbrinar les causes de l'aldarull. Va pensar que algú m'havia tractat violentament i, no gosant atacar l'amo, va dirigir la seva artilleria oral contra el més jove dels facinerosos.
     —Molt bé, senyor Earnshaw —cridà—, em pregunto què té contra els altres! És que pensa assassinar la gent a la mateixa porta de casa? Ja veig que aquest lloc no farà mai per a mi, mira el pobre noi, està a punt d'ofegar-se! Silenci! Vostè no se'n pot anar així, entri i el curaré. I ara, estigui's quiet.
     Dient aquestes paraules, em tirà sobtadament un got d'aigua glaçada pel clatell i m'empenyé fins a la cuina. El senyor Heathcliff ens va seguir; la seva momentània alegria havia deixat pas ràpidament al mal humor habitual. Jo em trobava molt malament i em sentia marejat i feble i això m'obligava a acceptar, a contracor, allotjament sota el seu sostre. Va dir a Zillah que em donés un got de conyac i després va passar cap a la cambra interior; mentrestant, ella em feia costat en el meu trist tràngol i, després d'obeir les ordres de l'amo, amb la qual cosa jo em vaig revifar una mica, m'acompanyà al llit.

3

Mentre em precedia escales amunt, em va recomanar que amagués l'espelma i que no fes cap soroll, perquè el seu amo tenia unes idees molt estranyes sobre la cambra en la qual m'acomodaria; i mai no havia deixat de bona gana que ningú s'hi allotgés.
      Vaig preguntar-ne la raó.
      No la sabia, respongué;
només portava un o dos anys en aquella casa i tenien un comportament tan estrany, que valia més no posar-se a tafanejar-hi.
Massa atordit per sentir curiositat jo mateix, vaig tancar la porta i vaig donar una mirada buscant el llit. Tot el mobiliari consistia en una cadira, un armari rober i una mena de gran caixa de roure, amb obertures quadrades a la part de dalt, d'una forma semblant a les finestretes dels carruatges.
     Em vaig apropar a aquesta construcció, vaig mirar al seu interior i la vaig identificar com una mena rara de llit antic, molt oportunament ideat per evitar la necessitat que cada membre de la família tingués una habitació pròpia. De fet, formava com una petita cambra, i l'ampit de la finestra, a la qual estava adossada, servia de taula.
     Vaig obrir els plafons laterals, vaig entrar-hi amb el meu llum, els vaig tornar a tancar i em vaig sentir a recer contra la vigilància de Heathcliff o de qualsevol altre.
     Damunt de l'ampit, on vaig col·locar l'espelma, hi havia uns quants llibres florits apilats en un racó i estava ple d'escrits gravats sobre la pintura. Aquests escrits, de fet, no eren res més que un nom repetit en tota mena de caràcters, grans i petits: Catherine Earnshaw. De vegades apareixia la variant Catherine Heathcliff i, de tant en tant, Catherine Linton.
     Avorrit per la manca d'interès del tema, vaig recolzar el cap a la finestra, mentre continuava lletrejant Catherine Earnshaw-Heathcliff-Linton, fins que se'm van tancar els ulls; però no feia ni cinc minuts que els hi tenia, quan una gran reverberació de lletres blanques sorgí de la foscor, tan viva com els espectres, i tot l'aire quedà farcit de Catherines; en deixondir-me per dissipar el nom inoportú, vaig descobrir que el ble de l'espelma s'havia inclinat sobre un dels antics volums i perfumava el recinte amb una olor de pell de vedell rostida.
     Vaig esmocar l'espelma. No em trobava gens bé, a causa del fred i de la nàusea persistent; em vaig redreçar i vaig obrir el volum malmès sobre els meus genolls. Era una Bíblia, impresa en lletra fina i que feia una terrible pudor de florit; una de les guardes portava la inscripció «Catherine Earnshaw, el seu llibre», i una data d'un quart de segle abans.
     El vaig tancar i en vaig agafar un altre, i un altre i un altre, fins que els vaig haver examinat tots. La biblioteca de Catherine era selecta i el seu estat de deteriorament demostrava que havia estat molt utilitzada, encara que no sempre amb un objectiu legítim; ben pocs capítols havien escapat al comentari (almenys això semblava) a ploma i tinta, que cobria tots els blancs que l'impressor havia deixat en els fulls. Algunes eren frases soltes; d'altres parts prenien la forma d'un diari regular, gargotejat amb un traç infantil i informe. A la part superior d'una pàgina totalment blanca (probablement un autèntic tresor quan va ser descoberta casualment), em va divertir molt observar-hi una excel·lent caricatura del meu amic Joseph, un esbós fet amb traços rudes, però enèrgics.
     En el meu interior es va despertar un interès sobtat per la desconeguda Catherine, i vaig començar immediatament a desxifrar els seus descolorits jeroglífics.
     «Un diumenge horrible! —començava el paràgraf a sota—. M'agradaria que el meu pare pogués tornar. Hindley és un substitut detestable, el tracte que dóna a Heathcliff és atroç. H. i jo ens rebel·larem, aquesta tarda ja hem fet el primer pas.
    «Tot el dia ha estat plovent a bots i barrals; no podíem anar a l'església, per tant Joseph havia d'organitzar forçosament la reunió de fidels a les golfes; i, mentre Hindley i la seva muller s'escalfaven a baix davant d'un foc confortable, fent qualsevol cosa menys llegir la Bíblia (d'això en puc respondre), a Heathcliff, a mi i al malaurat mosso de l'estable ens han manat que agaféssim els nostres devocionaris i pugéssim; ens hem col·locat en renglera, sobre un sac de gra, gemegant i tremolant i desitjant que Joseph també tremolés, per tal que, per la seva pròpia salut, ens fes una homilia ben curta. Esperança absurda! El servei ha durat exactament tres hores; i, a sobre, el meu germà ha tingut la barra d'exclamar, quan ens ha vist baixar:
    —Què, ja heu acabat?
    Abans, els diumenges al vespre habitualment ens deixaven jugar, si no fèiem gaire soroll; ara, una simple rialleta és suficient perquè ens castiguin al racó!»
    «—Us oblideu que aquí hi ha un amo —diu el tirà—, estovaré de debò el primer que em tregui de polleguera! Insisteixo en la seriositat i el silenci més absoluts. Eh, noi! Eres tu? Frances, estimada, estira-li els cabells quan passis pel seu costat; l'he sentit com feia petar els dits». Frances li ha estirat els cabells enèrgicament; i després ha tornat i s'ha assegut sobre la falda del seu marit, i allí s'han estat, com dues criatures, besant-se i parlant de beneiteries durant una hora; vèrbola insensata de la qual ens hauríem d'avergonyir.
     Ens hem aixoplugat, tan còmodament com els nostres mitjans ens ho permetien, sota l'arc del vestidor. Jo acabava de lligar els nostres davantals i els havia penjat perquè fessin de cortina, quan ha entrat Joseph, que venia de l'estable. Ha arrencat la meva obra d'art manual, m'ha donat una plantofada i ha grallat:
    —Acabem d'enterrar l'amo, el diumenge encara no ha passat, les paraules de l'Evangeli encara us ressonen a les orelles i goseu posar-vos aquí a jugar! Quina vergonya! Criatures dolentes! Teniu un munt de bons llibres, si voleu llegir; seieu i penseu en les vostres ànimes!
    Mentre deia això, ens ha obligat a col·locar-nos de tal manera que poguéssim rebre, de la llunyana llar de foc, un raig somort que ens permetés de veure el text de la baluerna que ens obligava a llegir. Jo no podia suportar aquella ocupació. He agafat el meu llardós volum pel llom i l'he llençat a la gossera, jurant que odiava els bons llibres.
    Heathcliff d'una puntada de peu ha enviat el seu al mateix lloc.
    Llavors s'ha produït un gran rebombori!
    —Senyor Hindley —ha bramat el nostre capellà—. Senyor, vingui de seguida! La senyoreta Cathy ha destrossat L'elm de la salvació i el senyor Heathcliff ha descarregat la seva ràbia contra El camí de la perdició! És una veritable pena que els permeti comportar-se així! Ah, el senyor, al Cel sigui, ja els hauria escarmentat com cal… però ja no hi és!
    Hindley ha abandonat corrents el seu paradís al costat de la llar i, subjectant-nos, l'un pel coll i l'altre pel braç, ens ha llençat al fons de la cuina, on, segons afirmava Joseph, el diable ens vindria a buscar, tan segur com que érem vius; i, reconfortats d'aquesta manera, cadascú ha cercat un amagatall diferent per esperar la seva arribada.
    Jo he aconseguit aquest llibre i una ampolleta de tinta del prestatge i he entreobert la porta perquè entrés una mica de llum; tot escrivint, m'han passat vint minuts; però el meu company és impacient i ha proposat que ens apropiem la capa de la lletera i anem, protegits amb ella, a fer una correguda pels erms. Un suggeriment agradable; i així, si el vell malgeniüt entra, pot creure que s'ha complert la seva profecia; no podem tenir més humitat, ni més fred sota la pluja que els que tenim aquí.”
__________

Suposo que Catherine va realitzar el seu projecte, perquè la frase següent tocava un altre tema, es tornava plorosa.
    «Poc podia imaginar-me que Hindley m'arribaria a fer plorar d'aquesta manera! —escrivia—. Em fa mal el cap, fins al punt que gairebé no el puc reposar sobre el coixí; i malgrat tot, no puc deixar-ho córrer. Pobre Heathcliff! Hindley li diu que és un vagabund i que no el deixarà seure amb nosaltres ni menjar amb nosaltres mai més; i ha dit que ell i jo no podem tornar a jugar junts, i amenaça de treure'l de casa si desobeïm les ordres.
    Ha blasmat el nostre pare (com ha pogut gosar?) per haver tractat Heathcliff massa generosament, i jura que el tornarà a col·locar al lloc que li pertoca.»
__________

Jo vaig començar a pesar figues sobre la borrosa pàgina; els meus ulls erraven del manuscrit a la lletra impresa. Vaig veure un títol acolorit de vermell: «Setanta vegades Set, i el Primer dels Setanta-Un. Discurs pietós pronunciat pel Reverend Jabes Branderham, a la Capella de Gimmerden Sough». I mentre estava, semi-inconscient, capficant-me per endevinar com devia tractar Jabes Branderham aquest tema, vaig caure estirat al llit i em vaig quedar adormit.
    Ai las! Els efectes del mal te i del mal humor! Quina altra cosa podia ser, que em fes passar una nit tan terrible com aquella? No en recordo cap altra de semblant des que conec el que és sofrir.
    Vaig començar a somiar, gairebé abans de deixar de ser conscient del lloc on em trobava. Vaig creure que era al matí i que estava tornant cap a casa guiat per Joseph. La neu cobria el camí formant una espessa capa i, mentre avançàvem penosament, el meu company m'aclaparava amb continus retrets perquè jo no duia un bordó de pelegrí; em deia que sense ell mai no podria arribar fins a casa, mentre brandava fanfarronament un bastó de puny gruixut, que vaig suposar que devia tenir aquest nom.
    Per un moment vaig considerar absurd que jo pogués necessitar una arma com aquella per aconseguir entrar a la meva pròpia residència. Llavors una nova idea m'assaltà. No anàvem cap allí; viatjàvem per sentir el famós sermó de Jabes Branderham sobre el text «Setanta vegades Set»; i, o bé Joseph, el predicador, o jo, havíem comès el «Primer dels Setanta-Un», i seríem desemmascarats públicament i excomunicats.
    Arribàrem a la capella. Jo hi havia passat realment per davant dues o tres vegades durant les meves passejades; és en una fondalada entre dos turons, a una certa alçada, prop d'una maresma, la humitat torbosa de la qual diuen que és perfectament adequada per embalsamar els pocs cadàvers que s'enterren aquí. La teulada s'ha conservat sencera fins ara, però, com que l'estipendi d'un pastor és només de vint lliures anuals i la casa, de dues habitacions, amenaça de reduir-se ràpidament a una de sola, no hi ha cap clergue que vulgui assumir les obligacions de pastor; sobretot perquè actualment es diu que el seu ramat abans el deixaria morir de gana que no es trauria un penic de la butxaca per augmentar-li el benefici. Tanmateix, en el meu somni, Jabes tenia una congregació nombrosa i atenta, i ell predicava, Déu meu, quin sermó! Dividit en quatre-centes noranta parts, cadascuna exactament igual a un discurs ordinari adreçat des de la trona; cada part tractava sobre un pecat diferent! D'on en va treure tants, no ho puc dir; ell tenia la seva manera particular d'interpretar les frases i semblava necessari que el fidel cometés en cada ocasió pecats diferents.
    N'hi havia de molt curiosos, estranyes transgressions que mai abans no havia imaginat.
    Oh, que abatut em sentia. Com em contorçava i badallava, i pesava figues i em reanimava! Com em pessigava i em punxava a mi mateix, i em fregava els ulls, i m'aixecava, i em tornava a asseure, i donava cops de colze a Joseph perquè m'informés si mai s'acabaria allò d'una vegada!
    Vaig estar condemnat a sentir-ho tot; finalment arribà al «Primer dels Setanta-Un». En aquest moment de la crisi, em vingué una sobtada inspiració: vaig sentir l'impuls d'aixecar-me i denunciar Jabes Branderham com l'autor del pecat que cap cristià no està obligat a perdonar.
    —Senyor —vaig exclamar—, assegut aquí entre aquestes quatre parets, he aguantat d'una tirada i he perdonat els quatre-cents noranta títols del vostre discurs. Setanta vegades set vegades m'he posat el barret i he estat a punt de marxar, Setanta vegades set vegades m'heu forçat absurdament a tornar al meu seient. El quatre-cents noranta-un ja es massa. Màrtirs, a ell! Arrossegueu-lo, tritureu-lo fins a convertir-lo en bocins, que el lloc que l'ha conegut no el torni a conèixer mai més!
    —Tu ets l'Home! —cridà Jabes, després d'una solemne pausa, recolzat sobre el seu coixí—. Setanta vegades set has fet obertament ganyotes amb la cara, setanta vegades set he demanat consell a la meva ànima. Heus aquí la debilitat humana; aquest també ha de ser absolt! Ha arribat el que fa el Setanta-un. Germans, apliqueu-li el judici escrit! Honor a tots els sants!
    Amb aquestes paraules concloents, tots els membres de l'assemblea, brandant els seus bordons de pelegrí, es precipitaren cap a mi fins a envoltar-me i jo, no tenint cap arma per esgrimir en defensa pròpia, em vaig abraonar sobre Joseph, el meu assaltant més proper i ferotge, per arrabassar-li la seva. Enmig del tumult, es creuaren diversos grups; cops llançats contra mi anaren a parar a d'altres cranis. Ara tota la capella ressonava amb els atacs i contraatacs. Tothom aixecà la mà contra el veí i Branderham, no volent restar ociós, va esmerçar tot el seu zel a picar tan fort com va poder sobre la barana de la trona, la qual ressonà tan estrepitosament que, al final, aquest soroll em va despertar, cosa que fou per a mi un alleujament que no es pot explicar amb paraules.
    Què és el que havia provocat aquell extraordinari enrenou? I què era el que havia fet el paper de Jabes en aquell terrabastall? Simplement, la branca d'un avet que fregava la meva vidriera i, quan bufava una ràfega de vent, feia petar les seves pinyes seques contra els vidres!
Vaig escoltar un instant, dubtant encara; vaig identificar l'element pertorbador i després em vaig girar, em vaig endormiscar i vaig tornar a somiar; si és possible, d'una manera encara més desagradable que abans.
    Aquesta vegada, recordava que estava ajagut en el moble de roure i sentia clarament les ratxes de vent i la neu com queia; i sentia també la branca d'avet repetint el seu so burleta, i el vaig atribuir a la veritable causa; però aquest soroll em molestava tant, que vaig decidir fer-lo callar, si era possible, i em va semblar que m'aixecava i m'esforçava per obrir la finestra. La lleba estava soldada a la baga, circumstància que ja havia observat quan estava despert, però que se m'havia esborrat.
    —L'he d'aturar, sigui com sigui! —vaig murmurar i, amb un cop de puny al vidre, el vaig trencar i vaig treure el braç a fora per agafar la inoportuna branca; en comptes d'això, els meus dits es tancaren sobre els dits d'una petita mà freda com el glaç!
    L'intens horror del malson s'emparà de mi; vaig intentar retirar el braç, però la mà s'hi adherí, i una veu infinitament malenconiosa sanglotà:
    —Deixa'm entrar, deixa'm entrar!
    —Qui ets? —vaig preguntar, mentre lluitava per deslliurar-me'n.
    —Catherine Linton —replicà tremolosament (per què vaig pensar en Linton? Jo havia llegit Earnshaw vint vegades per cada Linton)—, he tornat a casa, m'havia perdut per l'erm!
    Mentre parlava vaig distingir, foscament, un rostre de criatura mirant per la finestra; el terror em tornà cruel i, com que trobava inútil intentar desfer-me de la criatura, vaig estirar-la pel canell a través del vidre trencat, que l'anà fregant per un cantó i per l'altre fins que la sang li rajà i tacà la roba del llit; encara gemegava: «Deixa'm entrar!» i mantenia la fèrria tenalla, que gairebé em feia embogir de terror.
    —Com ho puc fer! —vaig dir finalment—. Deixa'm anar, si vols que jo et deixi entrar!
    Els dits s'afluixaren, jo vaig retirar ràpidament els meus pel forat, vaig apilar apressadament els llibres en forma de piràmide al davant i em vaig tapar les orelles per deixar de sentir la lamentable súplica.
    Em va semblar que havia passat més d'un quart; però, en el moment que vaig tornar a escoltar, el lúgubre gemec continuava!
    —Fora! —vaig cridar—, mai no et deixaré entrar, encara que ho demanis durant vint anys.
    —Són vint anys —es lamentà la veu—, vint anys, he estat extraviada durant vint anys!
    En aquest moment començà un feble fregament a la part de fora i la pila de llibres es mogué com si algú l'empenyés.
    Vaig intentar aixecar-me d'un salt, però no vaig poder bellugar ni un dit; i llavors vaig començar a cridar en un deliri d'esverament.
    Amb gran confusió he descobert que el meu crit no havia estat irreal. Unes passes precipitades s'apropaven a la porta de la meva cambra; algú l'ha obert, amb mà vigorosa, i una llum trèmula s'ha filtrat per les obertures de la part superior del meu recinte. Jo encara estava aterrit, eixugant-me la suor del front; l'intrús semblava que dubtava i murmurava per a ell mateix.
    Al final ha dit en un mig xiuxiueig i clarament sense esperar resposta:
    —Hi ha algú aquí?
     He considerat millor confessar la meva presència, perquè havia reconegut l'accent de Heathcliff i temia que, si restava callat, ell continuaria la seva recerca.
     Amb aquesta intenció, he girat i obert els plafons; no oblidaré fàcilment l'efecte que la meva acció ha provocat.
Heathcliff s'ha quedat dret prop de l'entrada, amb pantalons i mànigues de camisa, amb una espelma que li degotava sobre els dits, i la cara més blanca que la paret que hi havia al darrere. El primer cruixit del roure l'ha sobresaltat com una descàrrega elèctrica; el llum li ha saltat a una distància d'uns quants peus i la seva agitació era tan extrema que amb prou feines el podia recollir.
     —Sóc només el seu convidat, senyor Heathcliff —li deia jo, desitjós d'estalviar-li la humiliació de donar encara més mostres de covardia—. He tingut la dissort de cridar mentre dormia, a causa d'un malson esgarrifós. Em sap greu haver-lo molestat.
     —Oh, que Déu el confongui, senyor Lockwood! Voldria veure'l al… —ha començat el meu hoste, mentre col·locava l'espelma sobre una cadira, perquè li era impossible mantenir-la estable.
     —I qui li ha ensenyat aquesta habitació? —ha continuat, clavant-se les ungles als palmells de les mans i carrisquejant de dents per dominar les convulsions de les mandíbules—. Qui ha estat? Estic decidit a treure'l de casa immediatament!
     —Ha estat la seva criada, Zillah —he replicat, posant-me dret d'un salt i vestint-me ràpidament—. No m'importarà que ho faci, senyor Heathcliff; s'ho mereix ben bé. Suposo que volia tenir, a costa meva, una altra prova que aquesta cambra està encantada. I bé, ho està… plena de fantasmes i d'espectres! Vostè té tota la raó de tenir-la tancada, li ho asseguro. Ningú no li agrairà mai una estada en aquesta mena de cau!
     —Què vol dir? —ha preguntat Heathcliff—, i què està fent? Ajegui's i acabi de passar la nit, ara ja és aquí; però, per l'amor de Déu!, no torni a fer aquest soroll horrible. Res no ho podria justificar, llevat que li estiguessin tallant el coll!
     —Si el petit diable hagués pogut entrar per la finestra, probablement m'hauria estrangulat! —he insistit—. No estic disposat a suportar una altra vegada les persecucions dels seus hospitalaris avantpassats. No era el reverend Jabes Branderham parent seu per part de mare? I aquesta descarada, Catherine Linton, o Earnshaw, o com vulgui que es digués, devia haver estat un elf que s'ha transformat en un esperit maligne! M'ha dit que feia vint anys que anava errant per la terra: un castig just pels seus pecats mortals, sens dubte!
     Encara no havia acabat de pronunciar aquests mots, quan he recordat l'associació dels noms de Heathcliff i Catherine en el llibre, que se m'havia esborrat completament de la memòria fins que se m'ha aparegut de sobte. M'han pujat els colors a la cara per la meva manca de consideració; però, sense mostrar-me conscient de l'ofensa, m'he apressat a afegir:
     —La veritat és que he passat la primera part de la nit —aquí m'he tornat a aturar; anava a dir «examinant aquests vells volums», però això hauria revelat que jo coneixia el que hi havia escrit, com també el seu contingut imprès; així doncs, he rectificat i he continuat—, lletrejant el nom gravat a l'ampit de la finestra. Una ocupació monòtona, adequada per fer venir la son, com comptar o…
     —Què vol dir parlant-me d'aquesta manera, a mi? —ha bramat Heathcliff amb una vehemència salvatge—. Com, com gosa, sota el meu sostre? Déu meu! És boig, de parlar així!
     I es colpejava el front amb ràbia.
     Jo no sabia si mostrar-me ofès per aquell llenguatge o prosseguir la meva explicació; però ell semblava tan poderosament afectat que me n'he compadit i he continuat amb els meus somnis; he afirmat que mai no havia sentit el nom de «Catherine Linton» abans, però que el fet de llegir-lo diverses vegades havia produït en mi una impressió que s'havia personificat quan la meva imaginació ja no estava sota control.
Mentre jo parlava, Heathcliff anava reculant cap al recer del llit i finalment s'ha assegut gairebé amagat al darrere. Jo endevinava, però, per la seva respiració irregular i entretallada, que estava lluitant per contenir un accés de violenta emoció.
    Com que no volia demostrar-li que m'adonava del seu conflicte intern, he continuat vestint-me ben sorollosament, he mirat el rellotge i he parlat amb mi mateix sobre la llarga durada de la nit:
     —Encara no són les tres! Hauria jurat que eren les sis (el temps aquí s'atura), segur que ens hem retirat a descansar a les vuit!
     —A l'hivern sempre ens retirem a les nou i ens llevem a les quatre —ha dit el meu hoste, reprimint un gemec; i, segons he imaginat pel moviment de l'ombra del seu braç, eixugant-se una llàgrima dels ulls.
     —Senyor Lockwood —ha afegit—, pot anar a la meva habitació; no trobarà ningú per l'escala en aquesta hora de la matinada; i el seu xiscle infantil ha enviat la meva son al diable.
     —I la meva també —he replicat—. Passejaré pel pati fins que es faci de dia, i llavors me n'aniré; i no cal que temi que la meva intromissió es repeteixi. Estic ben curat del desig de cercar plaer en la companyia dels altres, sigui al camp o a la ciutat. Un home assenyat ha de trobar suficient companyia en ell mateix.
     —Deliciosa companyia! —ha murmurat Heathcliff—. Agafi l'espelma i vagi on li plagui. De seguida seré amb vostè. Però no surti al pati, els gossos estan deslligats; pel que fa a la casa, Juno hi munta guàrdia i…, no, només pot passejar per les escales i els passadissos, però marxi! D'aquí a dos minuts el seguiré!
     He obeït, fins arribar a sortir de la cambra; després, ignorant on conduïen els estrets corredors, m'he quedat quiet i he estat testimoni involuntari d'una escena de superstició per part del meu propietari, que contradeia estranyament la seva aparent sensatesa.
     S'ha posat sobre el llit i ha obert la vidriera d'una revolada, mentre ho feia ha esclatat en un incontrolable mar de llàgrimes.
     —Entra! Entra! —sanglotava—. Cathy, vine. Oh, vine, una vegada mes! Oh! Estimada del meu cor!, escolta'm aquesta vegada, Catherine, per fi! 
     L'espectre ha mostrat un caprici molt normal en els espectres; no ha donat cap senyal de la seva existència; però la neu i el vent han entrat en una violenta ràfega, que ha arribat fins on jo era i m'ha apagat el llum.
     Hi havia tanta angoixa en l'explosió de dolor que acompanyava aquest deliri, que la meva compassió m'ha fet passar per alt la follia que suposava, i m'he apartat, gairebé enutjat d'haver-ho sentit tot i irritat per haver relatat el meu ridícul malson, que havia estat la causa d'aquell dolor; però, per què? Això estava més enllà de la meva comprensió.
     He baixat cautelosament cap a les dependències inferiors i he anat a parar a la cuina, on uns quants tions escadussers que he ajuntat amb tota cura m'han permès tornar a encendre l'espelma.
     No hi havia cap signe de moviment, llevat d'un gat gris clapejat que ha sortit de les cendres arrossegant-se i m'ha saludat amb un miol queixós.
     Dos bancs, en forma de semicercle, gairebé envoltaven la llar de foc; jo m'he estirat en un dels bancs i Grimalkin s'ha enfilat a l'altre. Mentre ningú no ha envaït el nostre recer, hem estat tots dos endormiscats; llavors ha aparegut Joseph, que baixava arrossegant els peus per una escala de fusta que desapareixia dins la teulada. Allí hi havia una trapa que devia donar a la seva golfa.
     Ha llançat una mirada sinistra a la flameta que jo havia aconseguit revifar, ha foragitat el gat del seu seient i, ocupant el lloc vacant, ha començat l'operació d'omplir de tabac una pipa de tres polzades; la meva presència en el seu santuari ha estat clarament considerada una mostra d'insolència massa vergonyosa per ser notada. Silenciosament s'ha posat la pipa als llavis, ha plegat els braços i ha xuclat.
     He deixat que gaudís del plaer sense destorbs; i després d'exhalar l'últim torterol i sospirar profundament, s'ha aixecat i ha marxat tan solemnement com havia entrat.
     De seguida s'han acostat unes passes més lleugeres, i aquesta vegada he obert la boca per dir «bon dia», però l'he tornat a tancar, sense acabar la salutació; perquè Hareton Earnshaw estava recitant les seves oracions, sotto voce, amb una sèrie d'imprecacions dirigides contra cadascun dels objectes que tocava, mentre furgava en un racó buscant una pala o fanga per treure els munts de neu. Ha llançat una ullada cap al banc, eixamplant els narius, i s'ha mostrat tan poc disposat a intercanviar compliments amb mi com amb el meu company, el gat.
     Pels seus preparatius he endevinat que ja ens permetien sortir i, abandonant el meu incòmode jaç, he fet un moviment de seguir-lo. Ell ho ha notat i amb un cop de pala ha obert una porta interior, mentre m'indicava, amb un so inarticulat, que aquell era el lloc on havia d'anar, si volia canviar de posició.
     La porta donava a la part interior de la casa, on les dones ja estaven en moviment; Zillah feia pujar ràpidament les flames per la xemeneia amb una colossal manxa; i la senyora Heathcliff, agenollada vora la llar, llegia un llibre a la llum del foc.
     Tenia la mà interposada entre l'escalfor del foc i els seus ulls i semblava abstreta en la seva ocupació; només la deixava per renyar la serventa per haver-li tirat espurnes, o per apartar, de tant en tant, un gos, que li acostava el musell a la cara amb massa gosadia.
     M'ha sorprès veure també Heathcliff allí. Estava dret vora el foc, d'esquena a mi, tot just acabant una escena tempestuosa amb la pobra Zillah, que ara i adés interrompia la feina per estirar-se la punta del davantal i llançar un crit d'indignació.
     —I tu, tu, inútil —proferia en el moment que jo entrava, girant-se cap a la seva nora, i utilitzant un epítet tan inofensiu com ara ànec, o corder, però normalment representat amb punts suspensius.
     —Ja hi tornes, amb les teves artimanyes de gandula! Mentre els altres ens guanyem el pa, tu vius de la meva caritat! Deixa les teves andròmines i busca't alguna cosa per fer. M'has de pagar pel turment de tenir-te eternament davant meu, ho sents, maleïda barjaula?
     —Deixaré les meves coses, perquè si m'hi nego, vostè m'hi pot obligar —ha respost la jove, tancant el llibre i tirant-lo damunt d'una cadira—. Però, de fer, no faré res, encara que li caigui la llengua a trossos de tant renegar, llevat d'allò que em plagui!
     Heathcliff ha alçat la mà i la noia, òbviament sabedora del seu pes, ha fet un salt enrere fins a una distància més segura.
     Com que no tenia cap mena de desig d'entretenir-me amb una baralla entre gat i gos, he caminat decidit cap endavant, com si frisés per compartir l'escalfor de la llar i ignorés del tot la disputa interrompuda. Tots dos han tingut prou decòrum per no continuar les hostilitats; Heathcliff s'ha ficat els punys a la butxaca, per evitar temptacions; la senyora Heathcliff se n'ha anat a seure lluny, fent el bot, i allí s'ha quedat callada, representant el paper d'estàtua durant la resta de la meva estada.
     De fet, no s'ha allargat gaire. He declinat de quedar-me a esmorzar amb ells i, a la primera resplendor de l'alba, he aprofitat l'avinentesa per escapar-me a l'aire lliure, ara clar, calmat i fred com impalpable glaç.
     Abans d'arribar al fons del jardí, el meu propietari m'ha cridat que m'aturés i s'ha ofert a acompanyar-me per travessar l'erm. Ha fet bé, perquè tota la part posterior del turó era un oceà blanc, ondulat, i les crestes i declivis no es corresponien amb les elevacions i depressions del terreny; molts clots havien quedat coberts, com a mínim, fins a nivell de terra i fileres senceres de munts de deixalles de la pedrera, havien desaparegut del mapa que la passejada del dia anterior havia dibuixat en la meva ment.
     Jo havia observat en una banda del camí, a intervals de sis o set iardes, una línia de pedres que continuava al llarg de tota l'extensió de l'erm; aquestes pedres estaven col·locades verticalment i pintades amb calç per tal de marcar el camí quan era de nit i també quan una nevada, com la present, esborrava els límits entre les profundes maresmes que hi havia a banda i banda i la terra ferma del camí; però, exceptuant alguna taca que es destacava aquí i allà, de tant en tant, qualsevol traça de la seva existència s'havia esfumat. I el meu company ha hagut d'avisar-me diverses vegades que anés més cap a la dreta o cap a l'esquerra, quan jo em pensava que seguia correctament les voltes del camí.
     Hem parlat molt poc i ell s'ha aturat a l'entrada del parc de la Granja dels Tords, dient que a partir d'allí ja no em podia equivocar. El nostre comiat s'ha limitat a una lleugera inclinació i llavors jo he prosseguit, confiant en els meus propis recursos, perquè la casa del porter encara està desocupada.
     La distància des de la tanca fins a la Granja és de dues milles, però crec que he aconseguit convertir-les en quatre, a base de perdre'm entre els arbres i enfonsar-me en la neu fins al coll, un tràngol que només poden valorar els qui han passat per l'experiència. De qualsevol manera, fossin quines fossin les meves divagacions, el rellotge tocava les dotze quan jo entrava a la casa i això suposava exactament una hora per milla del camí habitual des dels Cims Borrascosos.
La meva domèstica i els seus satèl·lits han sortit corrents a rebre'm; exclamaven, tumultuosament, que m'havien donat per desaparegut, que tothom suposava que m'havia mort durant la nit i s'estaven preguntant com ho havien de fer per cercar les meves restes.
     Els he dit que callessin, ara que veien que havia tornat, i, encarcarat fins al moll dels ossos, he pujat lentament les escales; després de posar-me roba seca i de caminar amunt i avall, durant trenta o quaranta minuts, per tal d'escalfar-me, m'he traslladat al despatx, feble com un gatet, gairebé massa feble per gaudir de l'alegre foc i del cafè fumejant que la serventa ha preparat per reconfortar-me.

Capítols 1, 2 i 3 de Cims Borrascosos, d'Emily Brontë. iBooks. 


Capítol 4. 

I que en som, de volubles! Jo, que tenia decidit mantenir-me apartat de qualsevol relació social i que agraïa a la fortuna que m'hagués portat per atzar a un indret on fer una relació era gairebé impossible; jo, feble criatura, després de mantenir fins al vespre una lluita contra l'abatiment i la solitud, m'he vist obligat a donar-me per vençut i, amb el pretext d'obtenir més informació sobre les necessitats de la casa, he demanat a la senyora Dean, quan m'ha portat el sopar, que s'assegués mentre me'l menjava, desitjant sincerament que es mostrés prou xerraire per aixecar-me l'ànim o bé que em fes venir la son amb la seva conversa.
(...)



Capítol 6. Síntesi
Després de la mort del senyor Earnshaw, el seu fill Hindley torna a Cims borrascosos per al funeral i, per sorpresa de tothom, arriba casat amb una dona simpàtica però espantadissa. Des d'aleshores Hindley introdueix noves regles a Cims Borrascosos, i farà viure els servents  a les cambres inferiors. A més, tracta Heathcliff com un servent més, interrompent la seva educació i fent-lo treballar. A Heathcliff això no li importa gaire al principi, perquè Catherine li ensenya tot allò que ella aprèn, i treballa i juga amb ell al camp. S'allunyen de Hindley el més possible i creixen lliures, en companyia mútua. Un dia van córrer a la Granja dels Tords a veure com vivia la gent d'allà, i van veure els fills dels Linton —Edgar i Isabella— en un bell saló, plorant després d'una discussió al voltant de qui podia agafar un gosset. Heathcliff i Catherine reien despectivament de la situació, i els Linton els van sentir. Catherine i Heathcliff van intentar escapar, però un bulldog va mossegar la nena a la cama. Els Linton de primer els confondran amb lladres però quan van reconèixer Catherine com la senyoreta Earnshaw, van expressar el seu disgust davant dels costums salvatges dels nens, especialment de Heathcliff. De manera que van acollir Catherine i van fer fora Heathcliff, que va haver de tornar a Cims Borrascosos. Aquella nit ho explica tot a Nelly, però quan Hindley s'assabentarà del que ha passat, aprofita la situació per allunyar Catherine de Heathcliff, per la qual cosa la nena farà cinc setmanes d'estada a casa els Linton mentre la cama es cura. 
Síntesi de Chaimae Bougadima

Capítol 8. Síntesi
El capítol comença amb el naixement de Hareton Earnshaw, l'estiu de 1778, de qui ja se'ns pronostica que serà l'últim membre de l'antic llinatge. La seva mare, Frances, estava malalta de tubrerculosi, i va morir al cap de poc temps, encara que Hindley fins els darrer dia no s'ho volia creure. Nelly va quedar a càrrec del nen i el seu pare en tenia prou que estés bé i que no plorés. Hindley mai no va superar la mort de la seva dona i es lliurava a tota mena d'excessos, en una conducta que Nelly jutja de «tirànica i diabòlica». Als Cims borrascosos només queden les visites d'Edgar Linton, i l'amistat que té amb Catherine. De fet Catherine comença a mantenir una doble actitud, una per a Heathcliff i l'altra per a Edgar Linton. Heathcliff li retreu un calendari on hi ha assenyalat les tardes que passa amb ell i —la majoria— amb Edgar. Heathcliff marxa just que arriba Linton i l'escena amb una Catherine histèrica desemboca en un joc de plantofades —per a Nelly, per a Hareton i fins pel mateix Linton!— però a la fi sembla que Edgar i Catherine començaran un festeig formal...
Síntesi de Douaa El Berdhi 

Capítol 10. Síntesi
Lockwood pregunta a Nelly com va ser que Heathcliff va aconseguir la seva fortuna i la propietat de Cims Borrascosos. Aleshores sabrem que Heathcliff va tornar a la Granja dels Tords sis mesos després del casament de la Catherine, i de com ella es mostrà frenètica amb ell, aquell vespre, despertant la gelosia del seu marit, Edgar. Abans d'acabar el capítol, Isabella confessa que està enamorada de Heathcliff i en canvi, ell, només pensa en la seva fortuna. Les darreres línies del capítol 10 són, en paraules de Nelly, la descripció de Heathcliff com una bèstia diabòlica «esperant el moment oportú per saltar i destruir».
Síntesi de Tayra Frometa.

Capítol 16. Síntesi
A mitjanit Catherine dona llum a una criatura que també s'anomenarà Catherine, però la mare mor dues hores després sense que al principi ningú hi pari gaire atenció.  El cos de Catherine llueix bell i pacífic i la Nelly pensa que finalment la dona va aconseguir accedir al cel. Surt a donar aquesta notícia a Heathcliff, que li demana com va passar. Heathcliff maleeix Catherine pel dolor que li genera la seva mort, i prega que el seu esperit el persegueixi per la resta de la seva vida. Colpeja el cap contra un arbre i udola com una bèstia salvatge, mentre Nelly el mira, horroritzada. A la Granja, l'Edgar manté una vigília al costat del cos de la seva dona, que queda al descobert i envoltada de flors. Però Heathcliff aprofita l'absència d'Edgar, que, esgotat se n'ha anat al dormitori unes hores, per tornar a veure el cos de Catherine. Finalment, encara que Hareton és convidat al funeral de Catherine, no hi assisteix, mentre que Isabella ni tan sols hi és convidada. Per a sorpresa dels vilatans, Catherine no és enterrada al panteó dels Linton ni a prop dels seus propis familiars.
Síntesi de Núria Pla

Capítol 17. Síntesi
Isabella es presenta a la Granja i explica a Nelly que ha fugit de Cims Borrascosos per la violència viscuda entre Heathcliff i Hindley el dia anterior. Pel que sembla, Hindley havia estat a punt de matar Heathcliff però aquest se n'havia adonat a temps, cosa que va generar una batalla que va acabar amb Isabella ferida. Isabella explica també la relació que manté amb Heathcliff, que no la vol veure feliç de cap manera, i la turmenta obligant-la a estar a la cuina o fer-li passar gana en alguna cambra humida i deshabitada...
     Elena explica a Lockwood que després d'això Isabella se'n va anar a viure als afores de Londres. Allí va tenir un fill de Heathcliff, però aquest ni sabia on s'estaven ni mai va anar a visitar-los. Isabella va morir quan el nen tenia 12 anys. La mort de la seva germana va fer que Edgar es tornés encara més ermità, menys amb la seva filla, a qui anomenava Cathy. 
     Hindley per la seva banda havia mort sis mesos després que la seva germana. L'herència de Cims Borrascosos, que era una propietat hipotecada a causa del joc i la beguda, no fou per a l'hereu Earnshaw, en Hareton, sinó que passà al creditor, en Heathcliff. Com diu Nelly, al final de capítol, «Ara l'intrús era l'amo dels Cims Borrascosos».
Síntesi de Júlia Serena