Giacomo Leopardi, tres poemes

Va ser un dissabte de juliol de 2019, a l'Ara, que Narcís Comadira parlava de Giacomo Leopardi (Recanati, 1798 – Nàpols, 1837), i de dos poemes seus: L'infinit i A la Lluna. El text a l'Ara també es deia "A la Lluna" i començava així:

Si aquest 2019 celebrem el bicentenari de 'L’infinit', el poema més famós de Leopardi, també podem celebrar el bicentenari d’un altre poema breu del poeta de Recanati: 'A la lluna'. Tot allò que 'L’infinit' tenia d’universal, de vagarós, 'A la lluna' ho té de particular, de concret. Els títols, si sabem llegir-los, ja ens diuen que ens trobem davant d’una intenció completament oposada. 'L’infinit' no és un poema dedicat a l’infinit sinó que és un text que, mitjançant una situació, provoca en nosaltres la sensació d’infinit. 'A la lluna', en canvi, és un poema personal, planyívol, sobre la pròpia situació. Ara té un vers més que 'L’infinit', però en tindria un menys si no fos que Leopardi, abans de publicar-lo, hi va afegir dos versos. És un poema que, per a mi, és l’altra cara de la moneda de 'L’infinit'. És també un poema preciós,,,


Al final de l'article, molt recomanable, Comadira esmenta un tercer poema de Leopardi, El vespre del dia de festa, que he trobat en una traducció de Marià Villangómez, i que amb els altres dos, transcric a continuació.


L'infinito

Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella,e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s'annega il pensier mio:
e il naufragar m'è dolce in questo mare.

Giacomo Leopardi



L'infinit

Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m’esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l’etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d’ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

          
Traducció de Narcís Comadira

La composició, escrita el 1819, va publicar-se a Bolonya el 1826 al recull de cinc poemes que duia per nom Versi. En quinze hendecasíl·labs, Leopardi trasllada el lector a l'infinit de l'espai i del temps. A casa nostra, peces com L'infinit, traduït primer per Josep Carner i després Narcís Comadira, van influir molt en obres com Vora la mar, de Jacint Verdaguer. A Youtube es pot trobar el text recitat pel gran actor italià Vittorio Gassman).


XIV – Alla Luna


O graziosa luna, io mi rammento
Che, or volge l’anno, sovra questo colle
Io venia pien d’angoscia a rimirarti:
E tu pendevi allor su quella selva
Siccome or fai, che tutta la rischiari.
Ma nebuloso e tremulo dal pianto
Che mi sorgea sul ciglio, alle mie luci
Il tuo volto apparia, che travagliosa
Era mia vita: ed è, nè cangia stile,
O mia diletta luna. E pur mi giova
La ricordanza, e il noverar l’etate
Del mio dolore. Oh come grato occorre
Nel tempo giovanil, quando ancor lungo
La speme e breve ha la memoria il corso,
Il rimembrar delle passate cose,
Ancor che triste, e che l’affanno duri!

Giacomo Leopardi


XIV - A la Lluna

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que, ara fa un any, a dalt d’aquest turó,
venia ple d’angoixa a contemplar-te:
tu penjaves, llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il·lumines.
Però velat i tremolós, pel plor
que dels ulls em brollava, davant meu
el teu rostre sorgia, que era dura
la meva vida: i ho és, no ha canviat,
lluna estimada. M’ajuda, però,
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh, que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
té llarg el curs i el té breu la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes i que en duri l’ànsia!
         

Traducció de Narcís Comadira

Leopardi, G. Cants. Barcelona: Edicions 62, 2013: 129.


La sera del dì di festa



Dolce e chiara è la notte e senza vento,
e queta sovra i tetti e in mezzo agli orti
posa la luna, e di lontan rivela
serena ogni montagna. O donna mia,
già tace ogni sentiero, e pei balconi
rara traluce la notturna lampa:
tu dormi, che t’accolse agevol sonno
nelle tue chete stanze; e non ti morde
cura nessuna; e già non sai né pensi
quanta piaga m’apristi in mezzo al petto.
Tu dormi: io questo ciel, che sì benigno
appare in vista, a salutar m’affaccio,
e l’antica natura onnipossente,
che mi fece all’affanno. A te la speme
nego, mi disse, anche la speme; e d’altro
non brillin gli occhi tuoi se non di pianto.
Questo dì fu solenne: or da’ trastulli
prendi riposo; e forse ti rimembra
in sogno a quanti oggi piacesti, e quanti
piacquero a te: non io, no già, ch’io speri,
al pensier ti ricorro. Intanto io chieggo
quanto a viver mi resti, e qui per terra
mi getto, e grido, e fremo. Oh giorni orrendi
in così verde etate! Ahi, per la via
odo non luge il solitario canto
dell’artigian, che riede a tarda notte,
dopo i sollazzi, al suo povero ostello;
e fieramente mi si stringe il core,
a pensar come tutto al mondo passa,
e quasi orma non lascia. Ecco è fuggito
il dì festivo, ed al festivo il giorno
volgar succede, e se ne porta il tempo
ogni urnano accidente. Or dov’è il suono
di que’ popoli antichi? or dov’è il grido
de’ nostri avi famosi, e il grande impero
di quella Roma, e l’armi, e il fragorio
che n’andò per la terra e l’oceano?
Tutto e pace e silenzio, e tutto posa
il mondo, e più di lor non si ragiona.
Nella mia prima età, quando s’aspetta
bramosamente il dì festivo, or poscia
ch’egli era spento, io doloroso, in veglia,
premea le piurne; ed alla tarda notte
un canto che s’udia per li sentieri
lontanando morire a poco a poco,
già similmente mi stringeva il core.

Giacomo Leopardi


El vespre del dia de festa

Dolça i clara és la nit i sense vent,
i en pau sobre els teulats i enmig dels horts
s’està la lluna, i mostra des de lluny,
serenes, les muntanyes. Oh amor meu,
ja callen els senders, i a alguns balcons
es traslluu el llumener nocturn: tu dorms,
car t’acull un son fàcil, a la teva
tranquil·la cambra, i cap inquietud
no et desficia; i ja no saps, ni hi penses,
quina plaga al bell mig del pit m’obrires.
Tu dorms, i jo aquest cel, que tan benigne
és a la vista, a saludar m’aboco,
i l’antiga natura omnipotent,
que em dugué afany. «A tu –em diu– l’esperança
nego, fins l’esperança i tot; per res
no lluïn els teus ulls sinó pel plor.»
El dia ha estat solemne; de plaents
diversions reposes; potser en somnis
recordes els que avui enamorares
i els que t’han agradat; pero no penses
en mi. Entretant, pregunto quant em queda
de vida, i aquí, a terra, em llanço, i crido,
i m’estremeixo. ¡Oh dies espantosos
en tan florida edat! Ai, pel carrer
sento, no lluny, el solitari cant
de l’artesà que a negra nit regressa,
rera el solaç, al seu pobre habitatge;
i se m’estreny ferotgement el cor
quan penso com en aquest món tot passa,
quasi sense una empremta. Ja ha fugit
la festa, i a la festa succeeix
un dia qualsevol, i el temps s’emporta
tot accident humà, ¿On és el so
d’aquells pobles antics? ¿On és el crit
dels avis eminents, i el gran imperi
de Roma, i amb les armes el fragor
que va recórrer terres i oceans?
Tot és pau i silenci, el món sencer
reposa, i ja mai més es parla d’ells.
En la primera edat, quan hom espera
la festa amb ansia, o bé quan ja ha passat,
jo, adolorit i desvetllat, cenyia
el coixí, i a altes hores de la nit
un cant que s’escoltava per les sendes
i moria allunyant-se lentament
ja m’oprimia com avui el cor.


Traducció de Marià Villangómez

Bonaventura Carles Aribau, La Pàtria (Ant 11)

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar inmens, la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaher, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.


Ix, doncs, per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat
.



La Pàtria és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major, escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per felicitar el banquer Gaspar Remisa el dia del seu sant. El poema portà realment per títol La Pàtria (Trobes), però ha estat popularment conegut per Oda a la Pàtria.

El poema és un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833, en el diari "El Vapor" —un diari liberal, de Barcelona, en castellà, que va aparèixer entre 1833 i 1837—  es considera el punt d'inici de la Renaixença catalana. El poema tornà a ser reproduït el 1836 a Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres.

La Renaixença, notes essencials (Joaquim Molas)

Joaquim Molas (1930-2015), fou catedràtic de literatura catalana a la UAB i la UB, planteja la Renaixença com un moviment de recuperació de la identitat catalana que té els seus primers símptomes en plena Il·lustració del segle XVIII, a partir de l'interès que demostren un conjunt d'historiadors per la llengua, la literatura, la memòria del passat medieval. Ho va escriure així:

En conjunt, el moviment de la Renaixença va constituir un intent de recuperar —i definir— una consciència diferencial catalana i, alhora, d'adaptar alguns dels corrents més vius de la cultura europea. L'intent es va realitzar en tots els camps de la creació i posant en joc ideologies sovint oposades. [...] En general, els senyals d'identitat, hom els buscà en dos sentits: el passat i la tradició popular. El historiadors, per exemple, ampliaren —i aprofundiren— els coneixements acumulats per la Il·lustració sobre l'edat mitjana i, sobretot, els interpretaren a la llum de les noves ideologies liberals, o conservadores, tant se val. I, amb l'ajut dels escriptors, van articular una mena de paradís perdut. [...] Els folkloristes van tractar de recollir el patrimoni de cançons, llegendes, rondalles, balls i aforismes que, segons Marià Aguiló, eren "un dels baluards darrers de la nacionalitat catalana que hem vist acabar d'enderrocar-se per si sol". I, en un altre sentit, els costumistes van tractar de fixar els tipus i els comportaments de la menestralia urbana i, principalment, de la pagesia. Els escriptors, per últim, van contribuir a la divulgació d'aquesta massa d'idees —i d'ideals— [...].


Joaquim MOLAS, La cultura durant el segle XX 

La il·lustració prové d'un gravat romàntic: les històries de lladres i bandolers, com la de Joan de Serrallonga que va recrear Víctor Balaguer, formen part del patrimoni de la cultura popular i guanyen força durant la Renaixença.

John Keats, Bright Star (1821)










BRIGHT STAR

Bright star, would I were stedfast as thou art—
       Not in lone splendour hung aloft the night
And watching, with eternal lids apart,
       Like nature's patient, sleepless Eremite,
The moving waters at their priestlike task
       Of pure ablution round earth's human shores,
Or gazing on the new soft-fallen mask
       Of snow upon the mountains and the moors—
No—yet still stedfast, still unchangeable,
       Pillow'd upon my fair love's ripening breast,
To feel for ever its soft fall and swell,
       Awake for ever in a sweet unrest,
Still, still to hear her tender-taken breath,
And so live ever—or else swoon to death.

----

BRILLANT ESTEL

Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat. Eremita de l’espai infinit-

les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans,
o contemplar la màscara de neu que es diposita,
nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.

No! Així i tot amb constància tothora inalterada,
el jove pit del meu amor fent de coixí,
sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada,
restar despert en dolç desfici sense fi,

escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla,
i així viure per sempre –o de fallir i finar.

(Trad. Marià Villangómez)

William Blake, Jerusalem (1804)



L’any 1804 el poeta anglès William Blake va escriure el poema And did those feet in ancient time dins el Prefaci a una edició d’El paradís perdut, (Paradise Lost, 1667) de John Milton. El text ha esdevingut la lletra del popular himne Jerusalem, que va composar Hubert Parry l’any 1916 per tal d’animar les tropes britàniques de la Primera Guerra Mundial. Es tracta d’una de les melodies més conegudes d’Anglaterra i la pel·lícula Carros de foc la va popularitzar arreu del món.

Jerusalem
William Blake

And did those feet in ancient time
Walk upon Englands mountains green
And was the Holy Lamb of God
On Englands pleasant pastures seen!

And did the Countenance Divine
Shine forth upon our clouded hills?
And was Jerusalem builded here
Among these dark Satanic Mills?

Bring me my Bow of burning gold:
Bring me my Arrows of desire:
Bring me my Spear: O clouds unfold!
Bring me my Chariot of fire!

I will not cease from Mental Fight,
Nor shall my sword sleep in my hand:
Till we have built Jerusalem
In Englands green & pleasant Land
  

I van caminar antigament aquells peus
damunt les verdes muntanyes d’Anglaterra.
I va ser vist el sagrat Anyell de Déu
per les plaents pastures angleses.

I va resplandir el Rostre Diví
sobre els nostres turons ennuvolats?
I es va construir aquí Jerusalem
enmig d'aquests obscurs molins satànics?

Porteu-me el meu arc d'or ardent:
porteu-me les sagetes de desig:
porteu la meva llança: obriu-vos núvols!
porteu-me el meu carro de foc!

No desistirà el meu esperit de lluitar
ni s'adormirà l'espasa a la meva mà
fins que no haurem construït una Jerusalem
en els camps verds i plaents d'Anglaterra.



William Blake, London (1794)


LONDRES

Passejo a través dels carrers llogats
prop d'on el Tàmesi llogat flueix,
i en totes aquestes cares que trobo,
hi veig senyals de feblesa i de dol.

En cada crit de cadascun dels Homes,
en cada lament Infantil d'espant,
en cada veu i prohibició,
els grillons que ha forjat la ment hi escolto.

Com el crit de l'Escura-xemeneies
esglaia cada Església ensutjada,
així el sospir del Soldat infeliç
amara amb sang les parets del Palau.

I el que més sento pels carrers nocturns,
com el renec de la jove Bagassa
maleeix el plor de l'Infant nou nat
marcint amb plagues el marital sepeli.



LONDON

I wandered through each chartered street,
Near where the chartered Thames does flow,
A mark in every face I meet,
Marks of weakness, marks of woe.

In every cry of every man,
In every infant's cry of fear,
In every voice, in every ban,
The mind-forged manacles I hear:

How the chimney-sweeper's cry
Every blackening church appals,
And the hapless soldier's sigh
Runs in blood down palace-walls.

But most, through midnight streets I hear
How the youthful harlot's curse
Blasts the new-born infant's tear,
And blights with plagues the marriage-hearse.


El poema London, de William Blake, es publicà l'any 1794 dins Songs of experience. 
Si en voleu saber més, cliqueu aquí.



William Blake 
Londres 1757 – 1827

William Blake va ser un poeta, pintor, gravador, visionari, místic i precursor del simbolisme. Per la relació que en la seva obra tenen la poesia i els seus gravats respectius, sol posar-se Blake com a exemple de l'artista total. Considerar els assoliments de Blake en poesia o en les arts visuals per separat seria perjudicial per a entendre la magnitud de la seva obra: Blake veia aquestes dues disciplines com dos mitjans d'un esforç espiritual unificat, i són inseparables per a apreciar correctament el seu treball. Per aquesta raó, les edicions il·lustrades de l'obra de Blake han estat especialment valorades des de sempre.

Shakespeare, Otel·lo (1603) Trad. de Josep M. de Sagarra

The Tragedy of Othello, the Moor of Venice (La tragèdia d'Otel·lo, el moro de Venècia)
és una obra de teatre escrita per William Shakespeare al voltant de l'any 1603. La primera representació de la qual es té notícia va tenir lloc el novembre del 1604 al Palau de Whitehall de Londres, en presència del rei Jaume I d'Anglaterra.

Shakespeare (1564-1616), a més a més de poeta i actor, és considerat un dels més grans dramaturgs de la literatura universal.  És el suposat autor de 37 obres dramàtiques: 13 comèdies, 10 tragèdies, 9 drames històrics, 4 romanços, 154 sonets, 2 poemes mitològics, un llibre de versos i una elegia funerària. I encara, en col·laboració amb John Fletcher, va escriure dos drames més i se n'hi atribueixen d'altres tres que s'han perdut!

«Després de la Bíblia, la seva obra ha estat la més traduïda a gairebé totes les llengües amb gramàtica pròpia. Potser la grandesa de Shakespeare sigui la d'haver-se sabut referir a una àmplia gamma de conflictes d'abast universal des d'una perspectiva totalment humana i allunyada de l'abstracció i l’erudició. La força dramàtica de les obres de Shakespeare aconsegueix implicar a l'espectador (o al lector) com gairebé cap altra. El vívid pathos dels seus personatges, l'agilitat del seu llenguatge i l'enginy de les seves composicions traspassen qualsevol restricció espai temporal per a convertir-se en els prototips de totes les passions humanes».

Otel·lo és una tragèdia. Probablement, Shakespeare la va escriure després de Hamlet (1601), però abans de Macbeth i El rei Lear (1605).

Otel·lo és la tragèdia de la gelosia. La gelosia no només és el principal tema de l'obra sinó que es repeteix com a motiu recurrent, entrellaçant tots els personatges. Otel·lo té gelosia de Càssio a causa de Desdèmona. Iago té gelosia de Casio, tant a nivell professional com amorós i gelosia d'Otel·lo perquè sospita que ha tingut relacions amb Emília. Roderigo té gelosia de Otel·lo i de Càssio, i Bianca també sent gelosia a causa del seu amor per Càssio. A la banda contrària hi a tots aquells que no senten gelosia però que la provoquen inconscientment: Desdèmona, Càssio i Emília.
 
El tema del racisme i la xenofòbia està també present en la figura d'Otel·lo que, malgrat el seu gran heroïsme, mai és admès plenament en la societat blanca veneciana. El matrimoni entre Otel·lo i Desdèmona és considerat tant per Brabàntio com per Iago contra natura i monstruós. El motiu de la raça s'alça sempre com una barrera per a Otel·lo en la seva vida privada i en la seva vida pública. La foscor de la pell es reflecteix constantment en recursos dramàtics basats en la dualitat blancor-negror, claror-foscor, dia-nit.

Argument


Iago odia secretament Otel·lo, general de l'exèrcit venecià, per haver nomenat lloctinent a Càssio en comptes d'ell. Otel·lo s'ha casat secretament amb Desdèmona, filla del senador Brabàntio i Iago pensa utilitzar aquest matrimoni per a venjar-se de Otel·lo i de Càssio. El Dux de Venècia envia les tropes d'Otel·lo cap a Xipre en campanya de pacificació i tant Desdèmona com Emília, esposa de Iago, acompanyen els seus esposos. A Xipre, Iago aconsegueix emborratxar Càssio i fer que es baralli amb Roderigo, antic pretendent de Desdèmona. Com a conseqüència de la renyina, Càssio és arrestat i desproveït del seu càrrec. Iago insta Càssio perquè visiti Desdèmona demanant-li que intercedeixi per ell davant el seu marit. Llavors Iago convenç a Otel·lo que la seva esposa i Càssio tenen converses amoroses, sembrant immensos dubtes i exagerades gelosies en la ment del moro. Emília, esposa de Iago, aconsegueix un mocador de Desdèmona que Iago col·loca al'habitació de Càssio per a augmentar les sospites d'Otel·lo. El general pregunta a Desdèmona pel parador del mocador i ella li diu que l'ha perdut. Otel·lo mana a Iago que mati a Càssio i ell mateix s'enfronta durament a la seva esposa, que defensa fermament la seva innocència. Al mateix temps, Iago convenç Roderigo perquè mati Càssio però Roderigo no ho aconsegueix i Iago lleva la vida al propi Roderigo perquè no li impliqui en el complot. Otel·lo escanya Desdèmona al llit conjugal. Malgrat l'oposició del seu marit, Emília vol demostrar davant Otel·lo la innocència de Desdèmona, però Iago apunyala la seva dona perquè no el delati. Al cos de Roderigo es troben cartes en les quals s'explica tota la veritat. Otel·lo, desesperat en el seu amor i penedit es lleva la vida a sí mateix, a la vista de Càssio, i mor en el mateix llit on jeu el cos sense vida de la seva innocent esposa.

Presentació

El personatge d'Otel·lo és manllevat per Shakespeare a una font italiana; el fet és normal ja que Shakespeare, com tants anglesos del seu temps, se sentí atret pel món renaixentista de la península apenina, on les passions humanes i, sobretot, la llibertat de disposar del propi destí formulaven una nova manera de viure que desafiava la resignació de l'Edat Mitjana. La literatura italiana desenvolupava els nous conceptes en una sèrie de narracions admirables, que tingué en Bocaccio un representant insigne, a cavall de dues èpoques. Shakespeare va donar a les figures d'aquestes narracions, sovint fugaces, la corporeïtat de l'escenari i el volum del diàleg precís que s'encreua com un joc d'esgrima entre dos contendents.

Otel·lo està inspirada en la novel·la dels Hecatòmits (Gli Ecatommiti), una col·lecció de cent relats publicada al 1565 per l'italià Giovan Battista Giraldi —autoanomenat Cintio o Cinzio. Però ¿existí realment Otel·lo? ¿O algú que d'alguna manera hagués protagonitzat una aventura semblant a la seva? A Venècia us adreçaran encara a la casa on, segons la tradició, va viure aquell moro infeliç i guerrer; però val a dir que us hi adreçaran sense gaire convicció, com si la ficció literària hagués acabat per forjar un miratge col·lectiu. Hom ha volgut identificar Otel·lo amb un patrici venecià, Cristoforo Moro, que tingué càrrecs de responsabilitat a Xipre a començaments del segle XVI; o amb Francesco de Sessa, un prohom documentat a mitjans del mateix segle que era oriünd de la Itàlia del sud, i per tant, cal suposar, prou renegrit perquè els venecians, que ell servia, el tinguessin per moro.

Allò, però, que interessa Shakespeare és una suma de factors que, juxtaposats, donen densitat al seu drama: 

Estructura

L'obra consta de cinc actes dividits en escenes:

El 1r acte (3 escenes):
1a escena: un carrer de Venècia
2a escena: un altre carrer de Venècia
3a escena: consell venecià

El 2n acte (2 escenes):
1a escena: un port de Xipre
2a escena: un carrer de Xipre

El 3r acte (4 escenes):
1a escena: sala d'un castell de Xipre
2a escena: sala del castell amb personatges diferents als anteriors
3a escena: jardí del castell
4a escena: esplanada davant del castell

El 4t acte (3 escenes):
1a escena: plaça de davant del castell
2a escena: sala del castell
3a escena: sala del castell amb altres personatges

El 5è acte (2 escenes):
1a escena: carrer de Xipre
2a escena: cambra del castell (habitació d'Otel·lo i Desdèmona)




William Shakespeare

LA TRAGÈDIA D'OTEL·LO,
EL NEGRE DE VENÈCIA

Personatges

Dux de Venècia
Brabàntio (Senador i pare de Desdèmona)
Gratiano (germà de Brabàntio)
Otel·lo (un moro noble al servei de la República de Venècia)
Càssio (Lloctinent d'Otel·lo)
Iago (Ensenya d'Otel·lo)
Roderigo (cavaller venecià)
Montano (predecessor d'Otel·lo en el govern de Xipre)
Pallasso (criat d'Otel·lo)
Desdèmona (filla de Brabàntio i muller d'Otel·lo)
Emília (muller de Iago)
Bianca (amant de Càssio)
Ludovico (parent de Brabàntio)

A més a més, a l'obra hi apareixen d'altres personatges: un mariner, missatgers, un herald, oficials, cavallers, músics i servidors.


ACTE PRIMER
ESCENA I

Venècia, un carrer
Entren RODERIGO i IAGO

RODERIGO
Prou, no me'n parlis més! Em contraria que tu, Iago, que has pres la meva bossa com si fos teva, hagis sabut això.

IAGO
Però ¿és que no voldríeu escoltar-me?
Si mai he somniat en semblants coses, avorriu-me.

RODERIGO
M'has dit que l'odiaves.

IAGO
Si no és cert, menyspreeu-me. Tres notables
de la ciutat han 'nat a demanr-li,
barret en mà, que em fes són Lloctinent;
perquè, a fe d'home, em sé conèixer els mèrits,
i sé que no em pertoca jun grau més baix.
Mes ell, amant d'orgull i idees pròpies,
çse'ls evadeix en un bufat llenguatge,
ple de mots bel·licosos, i contesta
refusant els que em fan de mitjancers:
«El meu oficial, ja el tinc triat.»
¿I què és l'oficial? Doncs, a fe meva,
tot allò que se'n diu un matemàtic.
És un tal Miquel Càssio, un florentí,
un minyó condemnat per les faldilles
d'una dona vistosa, que ni un cop
ha arrenglerat un esquadró en batalla
i, de tàctica, en sap com les solteres!
Que sols coneix el suc de quatre llibres...

Des del moment en que comença l'obra coneixem la relació enre Roderigo i Iago, on Iago s'exclama que Otel·lo ha triat de lloctinent a Càssio en lloc d'ell, Iago, que en l'organigrama militar queda novament com a "Ensenya", això és, el banderer. En castellà li apliquen el nom d'origen àrab "Alferes" —al-fâris "cavaller, genet", derivat de fáras "cavall"— que modernament vindria a ser un sots-tinent i, doncs, per sota del tinent.





ACTE CINQUÈ
ESCENA II

Una cambra de dormir al castell. DESDÈMONA és al llit adormida. Crema un ciri prop d’ella.

Entra OTEL·LO.


OTEL·LO
Això és la causa, ànima meva, això:
deixeu que jo us l’amagui, estrelles castes!
Això és la causa!... Però jo no vull
fer rajar la sang d’ella, ni estripar-li
aquesta pell més blanca que la neu,
llisa com l’alabastre d’un sepulcre.
I malgrat tot ha de morir; si no,
n’enganyaria d’altres. Apaguem
primer una llum, després... apaguem l’altra.
Si et bufo a tu, ministre flamejant,
puc restaurar la teva llum primera
per poc que m’hi repensi. Però quan
hagi apagat la teva, oh tu, model
inigualat de l’excel·lent natura,
jo no sé on és el foc de Prometeu
que t’encengui de nou la morta flama.
Quan hagi jo collit aquesta rosa,
no li podré tornar la saba fresca,
i serà inevitable que es marceixi!
Jo la vull respirar sobre la tija! (La besa.)
Oh, perfumat alè, que gairebé
arribaria a fer trencar l’espasa
a la justícia! Un més, encara un més!...
Sigues així quan seràs morta.
Jo et mataré i t’estimaré després.
Encara un! És l’últim.
Tanta dolçor no ha estat mai tan fatal.
Cal que plori, però les meves llàgrimes
són cruels; és celeste aquest dolor,
perquè punyi el qui estima... Ella es desperta!

DESDÈMONA
¿Qui hi ha? ¿És Otel·lo?

OTEL·LO
Sí, soc jo, Desdèmona.

DESDÈMONA
¿No voleu venir al llit, senyor?

OTEL·LO
¿Haveu pregat aquesta nit, Desdèmona?

DESDÈMONA
Sí, senyor meu

(...)

SHAKESPEARE, William. Otel·lo. Traducció de Josep M. de Sagarra. Col·lecció popular de teatre clàssic universal. Ed. Bruguera i Institut del Teatre. Barcelona, 1979.


El mateix monòleg, en la traducció de Miquel Desclot:

OTEL·LO 
(Mirant Desdèmona, adormida.)
És la causa, és la causa, ànima meva:
no me la féssiu dir, castes estrelles.
És la causa. Però no li vull sang,
ni esquinçar-li la pell de neu blanquíssima,
fina com l’alabastre d’un sepulcre…
Ha de morir, però, i l’engany amb ella.
Apaga el llum, per apagar la llum.
Si et sufoco, ministre de la flama,
et puc tornar de nou la llum d’abans,
si me’n desdic; però un cop tu apagada,
superb model de la natura excelsa,
no sé on crema la flama prometeica
que et torni el foc. Si et vull collir la rosa,
ja no li puc donar nova creixença;
i es marcirà. L’he d’olorar a la branca.
La besa.
Ah, alè flairós, que quasi fas trencar
l’espasa a la justícia. Un altre, un altre.
Sigues, bo i morta, així, i et mataré
per després estimar-te. Un altre, l’últim.
Dolçor fatal com cap. Em vénen llàgrimes,
però cruels: aquest dolor és diví…
fereix allà on estima. Ja es desperta.

SHAKESPEARE, William. Otel·lo. Traducció de Miquel Desclot. 
Per al Teatre Lliure de Barcelona, 2006.

Més fonts:

Shakespeare, El rei Lear (1606) Trad. J. Sellent

Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...


Lluís Pasqual, 
presentació a El Rei Lear (Teatre Lliure, BCN, gener de 2015)



Un fragment de l'Acte I, escena IV. Parla el bufó.
Traducció de Joan Sellent a Shakespeare, versions a peu d'obra. Biblioteca del Núvol. BCN, 2016.

BUFÓ: Fixa-t'hi bé, onclo:

     Tingues més del que ensenyes,
     digues menys del que saps,
     presta menys del que tens,
     vés a cavall, no a peu;
     creu-te menys del que sents,
     juga més del que apostes,
     deixa el beure i les putes
     i queda’t a redós,
     i així, de vint penics,
     en trauràs vint-i-dos.


Fool: Mark it, nuncle:

     Have more than thou showest,
     Speak less than thou knowest,
     Lend less than thou owest,
     Ride more than thou goest,
     Learn more than thou trowest,
     Set less than thou throwest;
     Leave thy drink and thy whore,
     And keep in-a-door,
     And thou shalt have more
     Than two tens to a score.

Shakespeare, Hamlet (1603) Trad. J. Sellent

Hamlet, príncep de Dinamarca
 és una tragèdia escrita en vers per William Shakespeare a començaments del segle XVII, i una de les seves obres més conegudes. Un dels fragments més populars és el soliloqui del protagonista a la primera escena de l'acte tercer. La interpretació més convencional d'aquest soliloqui (un monòleg, en termes de les arts escèniques, sense cap mena de diàleg o rèplica) és la que diu que Hamlet està considerant la possibilitat de suïcidar-se. "Ser o no ser" equivaldria aleshores a "continuar existint, o no". Sigui com sigui, el discurs manifesta sobretot els dubtes del protagonista a l'hora d'emprendre la venjança del seu pare, de qui sabem que ha estat assassinat pel seu germà, el mateix que ara porta la corona reial i s'ha casat prestament amb la seva mare...


HAMLET:
Ser o no ser, aquest és el dilema:
si és més noble sofrir calladament
els cops i les fletxes d’una Sort indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent. Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes que ha heretat la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
les nafres d'un amor no correspost,

la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país 
inexplorat del qual no torna mai 
cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.

William Shakespeare, Hamlet. Dins Versions a peu d'obra (Traducció de Joan Sellent) 
Barcelona, Bibioteca del Núvol, 2016. pp. 72-73

Francesc Vicent Garcia, tres poemes

Francesc Vicent Garcia, reconegut literàriament amb el nom de “el rector de Vallfogona” va néixer a Tortosa devers l’any 1579. Suposadament cursà els estudis eclesiàstics a Barcelona, tot i que va ser ordenat sacerdot a Vic l’any 1605, on va exercir de secretari del bisbe Francesc Robuster. Dos anys després, guanyà per concurs la rectoria de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), on va romandre fins al 1621. Aquest mateix any, fou nomenat secretari del bisbe de Girona Pere de Montcada. El 1622 es doctorà en teologia a Tortosa. Va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de setembre de 1623.

Vicent Garcia és considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que reuneix tots els gèneres, va inaugurar una escola literària que va durar fins ben entrat el segle XIX, quan la crítica d’aleshores el va considerar culpable d’haver castellanitzat la literatura catalana. Ja en vida va poder gaudir d’una gran popularitat que donà peu al fenomen que es coneix com a “vallfogonisme” (imitació del seu estil per part de molts autors catalans de l’època). Arran d’aquest fenomen sovint se li han atribuït tota mena de composicions de caire groller.

Com a poeta seguí els models dels autors castellans del moment, tant en l’aspecte formal com en la temàtica (satírica, burlesca —pornogràfica i escatològica— i religiosa). Utilitzava un llenguatge molt castellanitzat, artificiós, elegant i ple d’ironia i de tòpics literaris (en aquest aspecte sovint se l’ha comparat amb Quevedo). Entre les poesies més conegudes destaquen: A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat ab una pinta de marfil, Epitafi a la sepultura d’un gran bevedor que morí de gota i el sonet Temps (tots tres de temàtiques ben diferents). Com a autor teatral escriví la Comèdia de Santa Bàrbara, en motiu de la inauguració de la capella de Santa Bàrbara de Vallfogona (1617).

Tot i la fama i l’extensa producció, gran part de la seva obra no va ser publicada fins després de la seva mort (en vida, Garcia només es va preocupar d’estampar el Sermó, predicat a Girona en les exèquies de Felip III). El 1703, l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona va treure a la llum, sota l’atenta mirada de la Inquisició, un recull dels seus escrits La armonia del Parnàs.

Al voltant del Rector de Vallfogona s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits i anècdotes, molts dels quals d’autenticitat dubtosa.

Extret de
http://www.escriptors.cat/, i altres. 


A una hermosa dama de cabell negre 
que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil
 
Ab una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima atzabeja
a qui los d’or més fi tenen enveja
en un terrat, la bella Flora, un dia.

Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari, més campeja;
i com la mà com lo marfil blanqueja,
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava
i, temorós d’alguna gran desgràcia,
de pendre’ls tregües ganes me venien.


Per saber-ne més, recull de Josep Bargalló, cliqueu aquí


A l’hermosura d’una donzella nomenada 
Madrona, passejant-se per los camps de 
Barcelona, present son galant
 
Per eixos ulls te jur, gentil Madrona,
que no veig ab los meus cosa que sia,
des de que Amor volgués que et vés un dia
fertilitzar los camps de Barcelona.

Estaves tan bonica que Pomona
per los camins floretes espargia,
solemnitzant la molta gallardia
que el cel volgué cifrar en ta persona;

fins a les seques plantes rebrotaven
i, alegres de mirar coses tan belles,
les de tos peus, contentes, adoraven;

jo, fet un pom d’amor, estava entre elles
mirant que les que més m’enamoraven
eren de ton cos les meravelles.


A una monja gravada de verola 

Bon viatge us dó Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trepada celosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada.

D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
e estava ja de cucs mig rosegada

Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales,
que de mal en pitjor la sort vos porta
 
mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.

La literatura catalana a l'Edat Moderna. Barroc

Amb el terme "barroc" designem no només un estil artístic sinó, també, tota una època i la seva cultura. La que s'inicia a finals del segle XVI, fruit de la Contrareforma i el Concili de Trento (1545-1563), i que s'escamparà arreu d'Europa al segle XVII. 

El Barroc, doncs, se situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic, i va ser utilitzat per l'Església catòlica per tal de mostrar el seu poder contra els canvis culturals del segle XVI. Era la resposta a les reformes luterana i calvinista, d'una banda, i a la nova ciència que amb els seus avenços tecnològics (telescopi, microscopi, termòmetre, baròmetre, regla de càlcul…) qüestionava l'omnipresència de Déu. 

Es va caracteritzar per una oposició al període anterior, el Renaixement, ja que els seus valors havien entrat en crisi:
-Malgrat la voluntat racional, sembla que el caos sempre s'imposa.
-El desig de transformació només porta al desengany, i doncs sembla preferible la conformitat. 
-Només l'espiritualitat ens pot permetre depassar una realitat que molt sovint ens és adversa.
Tot plegat es va concretar en un pessimisme que substituïa la confiança en l'individu i la joia de viure pròpies del Renaixement. 

L'intent per defugir un món desagradable va fer que els artistes cerquessin l'evasió a través de l'obra. Per això trobem un gust exagerat per l'artificiositat i, fins i tot, l'enfarfegament. Aquestes característiques van definir el moviment i van atribuir al terme barroc un sentit pejoratiu que s'ha mantingut fins als nostres dies, l'origen del qual és el rebuig que al segle XVIII provocà l'excessiva afectació o guarniment d'una obra, fins acostar-la al ridícul. 

D'altra banda, fou un moviment que va impulsar un estil artístic no només adreçat a les elits sinó, també, al poble illetrat. Així, en òpera, dansa, teatre, pintura i arquitectura, el barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació.

Literatura

Ara bé, si la concepció barroca del món corresponia a l'enderrocament de l'equilibri renaixentista, la llengua com a instrument de la literatura fou sotmesa a una intensa reelaboració, sovint per tal d'expressar aquell desengany o bé les limitacions socials i culturals imposades. El llenguatge es violenta i busca la provocació del lector.
-Aprofundint els contrastos (vida-mort, realitat-il·lusió, delicadesa-grolleria, bellesa-lletgesa).
-Deformant la realitat per idealitzar-la o caricaturitzar-la.
-Guanyant artificiositat: com més dificultat més bellesa -la literatura barroca no és popular.
-Exagerant (hipèrboles) i alterant l'ordre sintàctic.

En terres catalanes, la literatura barroca se centrà sobretot al Principat -Francesc Vicent Garcia, Francesc Fontanella…-. Al País Valencià i a les illes Balears les manifestacions literàries, que en algun cas van ser força escasses, es van produir en castellà.

Cal tenir en compte que la literatura castellana vivia un període brillant, el Siglo de Oro, i oferia un model temptador i irresistible per a la majoria dels escriptors (…) fins el punt de tenir un corrent d'imitació de la poesia castellana barroca en la poesia catalana.

A la foto, el retaule barroc del Miracle, obra de l'escultor Carles Morató, que s'aixeca a l'absis de l'església del Santuari del Miracle, al Solsonès. Té 23 m. d'alçada i no es va acabar fins 1758.