Prudenci Bertrana i Comte va néixer a Tordera (el Maresme) el 19 de gener de 1867, i morí a Barcelona el 21 de novembre de 1941.
Fill d'un propietari rural d'ideologia carlina, va estudiar el batxillerat a Girona i un curs d'enginyeria industrial a Barcelona, seguint la voluntat paterna. Però abandonà aquests estudis i es va matricular a la Llotja per dedicar-se a la pintura. L'any 1899 va escriure la seva primera novel·la, Violeta (inèdita fins a l'any 2013). El 1902 va abandonar la pintura i va entrar a la redacció de la revista "Vida" on va publicar comentaris sobre art, proses poètiques i contes. El 1903 va publicar Tard i el 1906 Josafat, la novel·la que el consagrà com a escriptor.
L'any 1911 Prudenci Bertrana s'instal·la definitivament a Barcelona, on va dirigir, amb un sou miserable i condicions laborals molt precàries, "L'Esquella de la Torratxa" i "La Campana de Gràcia". Com a periodista també va col·laborar assíduament a "La Veu de Catalunya", "El Poble Català" o "La Publicitat". I encara compaginava aquestes activitats amb la plaça de professor de dibuix i pintura de l'Escola del Bosc, de l'Ajuntament de Barcelona.
A la dècada dels 30, va fer revisió de la seva pròpia trajectòria biogràfica amb la trilogia "Entre la terra i els núvols", integrada per L'hereu (1931, premi Crexells), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948). Va morir el 1941 a Barcelona. A partir del 1968, per subscripció popular, es va organitzar a Girona el repartiment del premi de novel·la que porta el seu nom i que s'ha convertit en un dels més prestigiosos del gènere.
Josafat
de Prudenci Bertrana (1906)
I
Aquest capítol primer aporta dos elements fonamentals: el coneixement de l'espai on es desenvoluparà l'acció de la novel·la, i el del personatge principal, Josafat. Transcripció íntegra:
Al campanar de Santa Maria, s’hi entra per la capella baptismal. Allí, la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no es distingeix més que la taca informe de les carns blanques.
La gran pila, amb sa tapa clavetejada, sos baixos relleus primorosos i el seu contorn elegant, desapareix en l’ombra espessa impregnada de l’especial efluvi que només es desprèn de l’aigua beneita.
En l’angle de la capella, hi ha una porta oberta a colps de coltell quan, edificat el campanar, alguns segles aprés que l’església, hi hagué necessitat de comunicació interior.
Fa angoixa endinsar-se per aquell forat rectangular fet a l’esbiaixada, sense cap relleu arquitectònic que l’indiqui ni volta que esvaeixi la idea d’enderrocament que suggereixen les juntures dels carreus. Talment, sembla que el mur peni i, al traspassar-lo, fredor de pedra esgarrifa el visitant, que s’encongeix aclaparat per la pesantor que endevina a sobre seu, en l’enorme massa que sembla cruixir i esmicolar-se a l’empenta immensa de l’atrevida nau.
Al fons d’aquest passadís, és en va que els ulls s’esforcin, no hi val el tenir-los acostumats a la fosca; res no s’albira, sols una ratlla lívida de claror filtrada indica el junt d’una porta: una porta feixuga i tosca que ofereix una gran resistència a l’empènyer commòs de les mans inhàbils que intenten obrir-la. Un cop oberta, s’entra en un espai estret i llarg de forma trapezoïdal, estrany i misteriós. Una llum de celístia trista i somorta davalla per un finestral cegat fins a dalt on uns vidres polsosos tapen una esquifida finestra.
Sobre l’altíssima obertura, arrenca la mitja volta negra i fumada. Gruixuts llibants de cànem l’atravessen, i llur vertical paral·lelisme sembla enlairar més i més el sostre d’una manera inquietadora. Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrotllades perquè no entrebanquin. En un racó, la caixa de l’escala, on l’hèlix de massissos graons de pedra munta fins al cimal del campanar, forada també la volta. Apar una torre dins una altra torre, cilindre de tenebres que, amb ses finestres espitllerades i repartides en la llisa paret i amb sa porta de golfos poderosos barrada sempre amb forrellat, sembla guardar un secret espantable.
Cap vibració ni cap murmuri de vida traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira.
Els mobles d’aquella estada també participen d’una tràgica quietud; com vells paralítics resignats, romanen en son lloc amb una actitud enguerxida, de cosa inútil. Són humils i escassos. Un senzill trespeus de ferro aguanta fins a certa altura un braseràs d’aram. En la cendra, mig colgat, hi ha el gresol de l’encenser i dos o tres ganxos per treure’l i posar-lo carregat de brases. A prop, un escambell, que és el setial del campaner, i aprés, més enllà, arrambat a la paret, s’hi veu un armari de fusta pintat de terra-sombra amb un pany desballestat i la cornisa rosegada pels corcs. Sobre d’ella, una llumenera i uns quants objectes informes i polsosos fan companyia a un gros setrill de llauna, de bec corbat i nansa abonyegada.
Un banc d’església d’ample respatller i caixa espaiosa toca per un extrem uns graons que serveixen per llençar-se i prendre embranzida per fer vogar les campanes. Enfront, un soc quadrejat de roure serveix per a la mateixa cosa. En el mur, dins uns cordills posats en creu, que travessen una tauleta de caires fistonejats, s’hi veu la gallofa: mena de calendari que indica les cerimònies religioses de cada dia. En el mateix clau que aguanta la gallofa, uns rosaris plens de verdet hi pengen i, no gaire lluny, un altre clau sosté un plomer estarrufat i amb poques plomes.
Tant en la porta de l’escala com en la que dóna a l’església, hi rumbegen creus de palma, potes d’esparver, uns goigs i un indicador de les quaranta hores.
Tal és el decorat d’aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant hi gosaria saltironar, ni hi sabria riure.
Per allí, hi trafiqueja un home jovenàs, alt, encorbat, de crani punxegut, nas d’aligot, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos esquitxats de volves més fosques que els donen aparences i fredors de marbre jaspiat. Sol estar arraulit prop del braser o bé mig ajagut en el seu banc, que bruny amb el fregadís del seu cos, rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra. El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la muralla, que no és pas fàcil de distingir-lo a primera vista: el visitant que entra allí l’endevina per un gruny feréstec i agressiu que llença des de son escambell on, amb la faç entre les mans, sembla rumiar constantment. Tot ell, àdhuc la seva cara, està cobert d’aqueixa melangiosa i humil pàtina que unifica la tonalitat de les coses en els ombrívols sojorns on flaira l’encens i els llavis xiuxegen. Els objectes que té a l’entorn són tots coberts d’una capa de tartrà, secreció de ses manasses, que s’estén fins als caires dels retaules i en els daurats de les estoles. I ell estima tot el que toca amb un amor gelós que el fa insociable. No ha volgut mai ajudant. Branda sol la «Maria», quan sempre havien estat dos per brandar-la, i ell sol dorm en una cambra situada a l’altra part de l’església tan isolada, tan tètrica, tan veïna a galeries, escales i buidors atapeïdes d’enigmàtiques tenebres, que s’hi desvetllarien els més coratjosos.
Aquest home es deia Josafat. Era un pagès vingut del cor de les Guilleries. De grandassàs sentí vocació de consagrar-se a Déu i, decidit, sense consultar-ho a ningú, un matí fugí de casa seva i es presentà al seminari sense recordar-se que no sabia de lletra. Tanta ingenuïtat el féu cèlebre: mestres i deixebles explicaven la seva història i amb ell es divertien. Però Josafat era tossut i tenia mal geni; volgué aprendre de lletra i posà mala cara als que se’n reien.
Mentrestant, com que del poble no havia dut més que un farcell de roba, el flabiol de pastor i una vareta de freixe, visqué de miracle, fent variades i petites feines: enganxava anuncis religiosos a les esglésies; passava rebuts de societats catòliques, targes de convit, de funerals i enterraments, de sermons i novenes; servia conscienciosament els capellans, els quals l’ajudaven tant com podien, admirats d’aquella fervorosa constància.
Josafat un dia tingué prou clarividència per comprendre que ell, de sacerdot, no en seria mai i, ja que no podia dir missa, aprengué a ajudar-la. Fou tan humil, tan servicial i tan gelós del respecte de Déu i de l’Església, que s’atragué la benvolença de tots els que el tractaven. Els clergues vells el tenien en gran estima i els joves li donaven conversa, i bromejant li trucaven carinyosament l’esquena.
Josafat no sabia com correspondre a semblants mostres d'estimació.
Josafat era un brau, cap vici havia debilitat la seva naturalesa, tenia deu pams d’alçària, unes mans grosses i unes espatlles atapeïdes d’energia salvatge. Posà això, que era l'única cosa que tenia, al servei dels seus protectors, que saberen agrair-ho i celebrar-ho. Oh!, en el present segle, tan abundós en mofes anticlericals, en Josafat era un joiell. Els seus fets eren contats amb rialles de satisfacció. Es ponderava la seva força i les seves victòries. Però un dia en féu massa. Acompanyava Nostramo amb la testa acotada, com de costum; brandava amb una mà la campaneta i amb l’altra sostenia la llanterna; la gent es prosternava al passar i aquell acatament l’enorgullia com si pròpiament hagués estat dirigit a la seva persona.
Sols un vianant, amb brusa blava, féu el seu camí sens ni tan sols llevar-se la boina que portava. Josafat se’l mirà. Josafat tenia un mirar tràgic i, en enfadar-se, un tic nerviós li esqueixava la boca. Repetint la mueca espaordidora, es dirigí a l’home irreverent, signant-li la boina amb gest imperiós. L’home irreverent no s’immutà i, amb veu tranquil·la i parla forastera, digué que ell no es descobria més que pel seu capitost i per la imatge sacrosanta de la República, i refusà senzillament Josafat, que allargava el braç per arrabassar-li la boina. Fou horrible. L’home, empès contra una porta, es defensà un breu instant, però, de sobte, s’oí el dring ofegat de la campaneta i un doll de sang brollà de la testa esberlada del foraster. Josafat, mossegant l’aire, caigué junt amb el vençut, i sobre d’ell, roent de follia, seguí pataquejant-li la nafra amb precisió d’hàbil llenyater. Ah, púrria descreguda, gitada de l’infern!
Aquest fet intranquil·litzà els seus protectors: bo era que fes sortir del temple els galantejadors de devotes; bo era que, en les manifestacions religioses, allunyés els mofetes atrevits solament amb el seu tètric esguard; bo era que obligués a descobrir-se els descarats; però, l’encevament, la feresa, la mala entranya que havia demostrat, si bé era disculpable en un home com ell, per la força de la fe que revelava, podia ocasionar un conflicte: raons amb la justícia, escàndols que sempre són aprofitables pels periòdics avançats.
Cregueren prudent d'arrecerar-lo i sol·licitaren per a ell el nomenament de campaner. L’ocasió no podia ser més bona. Dels dos que n’eren de l’església de Santa Maria, l’un s’havia tornat maniàtic: inventava tocs nous amb els quals volia expressar el geni del sant que es celebrava, el color de la casulla que havia de posar-se el sacerdot i altres coses mai imaginades. El seu company hagué de fer valer la seva antiguitat, i el reformador renuncià el seu càrrec, tocat de son amor propi i convençut de que l’enveja persegueix sempre els artistes genials. Josafat ocupà el lloc del dimitent. Trobà en el campanar un vellet suau i bondadós que l’ensinistrà en el maneig de les campanes, li ensenyà a fer hòsties i el posà al corrent de totes les obligacions del seu càrrec. Els anys inutilitzaren ben aviat el pobre vell, i Josafat s’acostumà a fer la feina sol. Aprés el jaio morí, i el nou campaner, aspre i sorrut, s’estimà més viure isolat, i treballar doble, que no pas compartir amb un altre el domini d’aquells llocs que tant harmonitzaven amb el seu esperit ombrívol. Com que Josafat valia per dos, i això representava una economia, ningú hi posà dificultats.
Des de llavors Josafat visqué allí com una fera engabiada; sortia del campanar tan poc com podia. Els amics clergues l’anaven a veure. Li retreien les seves fetes i, rient i bromejant, l’encoratjaven.
Arribà a creure’s que era un home necessari, perillós, destinat a fer grans coses, i que el reservaven per a una ocasió oportuna. I esperava sense impaciència, segur que a l’avenir podria pagar les consideracions que li tenien i servir, amb tota la seva bona voluntat i amb el que més podia, el seu Déu i aquells admirables protectors, que l’havien posat de campaner, i que seguien afalagant-lo com un nin rebec i temible.
Josafat no solament tocava les campanes sinó que guarnia i endreçava l’església; i, poc a poc, a còpia de pegar colps d’espolsadors a les imatges, anà perdent-los el respecte. Conservà, però, una gran por als turments infernals i una gran veneració a les barbes severes i majestuoses del Pare Etern.
Sobretot, l’inquietava l’esbrinadora fixesa d’aquell ull divinal, que, dins un triangle resplendent, havia vist, de petit, en alguna estampeta.
Dues passions tan sols li donaven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; quant a la luxúria, el destorbava. Per no turmentar la consciència ni contrariar els instints, emprenia llargues i pregones meditacions sobre el sisè manament: en el món hi havia una mena de dones amb les quals es podia pecar sense atraure la ira del cel: eren dones perdudes que carregaven elles soles amb el pecat i el càstig, objecte de lícit esbarjo de la continència, i amb les quals, si no es glorificava el Senyor, tampoc se l’ofenia gran cosa. El plaer podia comprar-se no gaire lluny, allà sota, arran del campanar, en unes cases pobres de teulades rònegues. I a l’estiu, sobretot, quan en les migdiades la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajaçar-se en la finestra de sa cambra, mena de tatxa que foradava el mur, des d’on sotjava hores i hores. Abocat sobre l’abís, a voltes de vegades aconseguia de veure en el fons, a gran distància, una figureta minúscula, lleugera de roba, que apareixia un moment en algun terrat o traspassava una golfa. En ocasions, dins el marc d’una finestra, darrera unes cortines virolades, albirava uns braços nus, una cabellera deixada anar o un confós remolí de roba blanca que l’incitava i l'omplia de curiositat voluptuosa.
En certes nits també hi anava, al seu observatori; i les cambres sospitoses s’enllumenaven, i ombres incertes es movien darrera les cortines caigudes, i d’aquell mercat de lascívia muntaven fins a ell càntics i gatzara, notes rogalloses de piano de maneta, barrejades amb xiscles de bacant. I aleshores li pesava la seva virtut. Aprés, en somnis, se li apareixia una visió de la seva jovenesa: una pastora ajaçada a l’herba que, jugant amb un gos d’atura, li mostrà sa carn blanca i cobejosa. I la pastora havia vingut del seu poble, la tenia amagada en les laberíntiques tenebres dels seus dominis; la cercava, amb tremolor impacient, per galeries i soterranis, pels racons plens de runes i mals endreços, per les escales infinides i, quan la veia, quan ella, obrint-li els braços, se li oferia impúdica, una processó inacabable de capellans vestits de pontifical i presidits pel senyor bisbe s’interposava entre ells. El senyor bisbe, pegant-li amb son bàcul, el foragitava del temple, i els altres li cridaven hipòcrita i traïdor, impur i mal home, i l'escopien, mentre a fora una gran gentada l’esperava per esquarterar-lo, tot cantant La Marsellesa.
—Oh, no! Mai! L’escàndol, el menyspreu dels bons sacerdots, la severitat del rector, la seva vida plàcida interrompuda, el pa incert, tot perdut pel bes impur d’una donota. Així pensava en despertar de les seves temptacions. Amb tot, hi havia dies que rumiava seriosament la manera d’acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir. Tenia dos camins. L’un era vèncer la seva avarícia de pagès, els seus temors d’adolescent, i trucar a les portes del vici, i saciar-se de voluptuositat; l’altre era prendre muller, casar-se com la llei de Déu mana. I del lluny del lluny del seu passat li venien enyorances del terrer nadiu. Sorgia una altra vegada la pastora del somni, i l'excitava amb les contorsions del seu cos vital, gambant pels prats amb les galtes enceses d’impuresa i cridant-lo amb l’esguard deshonest dintre les solituds de les muntanyes. Josafat sentia recances, es penedia de no haver collit aquell capoll de dona, i, dins ses orelles la rialla burleta de la mossa menyspreada retrunyia amb infernal espinguet, avergonyint-lo encara. Si ara fos!
L’anima rústega de Josafat es poetitzava amb el desig d’amar. Tragué el seu flabiol, i assegut en el seu mirador amb les cames penjant sobre el precipici, recordà les tonades de la seva terra. I sota les teulades vibrants de sol, en l’ensopiment de la migdiada, les dones impures plenes de mandra, lasses de llurs nits d’orgia, escoltaven el refilar groller d’un flabiol que imitava l’enjogassament frisós d’una camperola.
Josafat tenia llevat de faune en la seva naturalesa; com el déu Pan, enamorat d’una nimfa esvaïda, tocava melangiosament la flauta.
II
Aquest segon capítol, molt breu, inicia la narració de l'episodi de la vida de Josafat que és la base de la novel·la: assabentar-se que Pepona, de qui fa anys es va enamorar al poble, ara és a la ciutat i que, per una qüestió de papers, passarà a veure Josafat.
Un dia el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d’un escolanet se li presentà un home amb un goll monumental, que li donà el «Déu te gord» amb una esquenada atuïdora.
Era un oncle de la porqueirola del somni; venia a ciutat per treure uns papers de la cúria, i desitjava que Josafat, que tenia bones relacions amb els capellans, l’encaminés.
—Malviatge Judes! Jo no m’hi entenc amb romansos d’aqueixa llei.
Parlaren llargament.
Josafat se l’emportà a la seva cambra i el convidà a beure un got de vi negre.
El campaner es cuinava ell mateix. De bon matí una majordoma vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou, que ell posava en una olla; feia sopa amb el brou, i es menjava la carn a la vinagreta, després de compartir-ho per als dos àpats. De vegades, a l’hivern sobretot, substituïa la carn per mongetes, i era tan grossa la bullida, que li durava per tota la setmana.
El pagès trobà aquella vida molt trista, aquella habitació massa fosca i aquells corredors i galeries massa plens de basarda.
—Sembla que no podeu pensar en res de bo ací dintre.
I el goll li trontollà d’esgarrifança.
Un cop hagué, l'oncle de la porqueirola, enraonat amb mossèn Lluís, capellanet entès que Josafat li féu conèixer, volgué tornar-se'n. Allò de la cúria aniria llarg: calia regirar molts papers per trobar l'expedient d'una obra pia, amb les poques notícies que havia pogut donar l'home del goll.
—Vaja, salut; conserveu-vos-hi bo; no cal molestar-vos per res: ja vindrà la meva neboda de tant en tant per saber alguna cosa.
—La Pepona!
—Llampus! Potser sí que no sabeu que la Pepona serveix ací. Fa més de quatre anys. De bona refè que no ho sabíeu? Sí, home, sí.
Va explicar-se. Pepona era massa deseixida per viure guardant porcells. Serví en un hostal; aprés se n'anà a vila, i ara estava a casa d'una senyorassa que la tractava com a una amiga.
—Llamp me mati, Josafat, us juro que se la campa; s'és trasmudada tota. Ja la veureu. Quan tingueu els papers, doneu-los-hi, que ella s'encarregarà d'enviar-me'ls... Vaja, ja estem entesos; que Déu vos gord; fins a un altre dia, que em penso que serà tard.
Així parlà el bon pagès, i ensopegant per la capella baptismal, eixí a l'església, mullà els dits en aigua beneita i partí. Josafat restà alegre. L'alegria del campaner no era més que una llunyana esperança de tornar a veure la carn blanca de Pepona.
Fins al vespre tral·larejà els gois de santa Magdalena, i bells ensomnis enjoiaren el seu cor feixuc.
III
Passaren dies. Una tarda Josafat mig dormia en el seu banc. El silenci era pregon. La fosca s'ensenyoria de la gran nau deserta; les llànties brillaven en les capelles, com místiques lluernes d'aquella nit anticipada. Dins el campanar regnava el crepuscle. Una remor de petjades que venia de la capella baptismal deixondí el campaner. Josafat fità els ulls a la ratlla negra de la porta ajustada i escoltà atentament.
El refrec d'uns peus que palpen, temerosos de trobar un obstacle, continuava barrejat amb un xiuxiuejar inintel·ligible.
Solien molestar sovint Josafat curiosos que demanaven permís per visitar els seus dominis; l'home amaní per endavant una cara ferrenya.
En això un sotrac en un banc de la capella emplenà de ressò tota l'església, i esclataren femenines rialles.
Al campaner se li esbiaixà la boca i, aixecant-se d'una revolada, anà per renyar les dones que interrompien, irrespectuosament, el silenci de la casa de Déu. En el mateix instant els golfos grinyolaren i la porta s'obrí el just per deixar passar un caparró de noia somrient i encuriosida. Mai en aquell lloc no havien resplendit unes faccions tan reblertes de mundanal picardia, ni mai el tètric ambient s'havia amarat d'una flaire tan contorbadora com la que enviava el cos de la intrusa, amagat darrera el fustam de la feixuga porta.
El campaner tingué un bell pressentiment. Acotà més la testa. A pesar seu el jaspi dels seus ulls fosforejava de cobdícia.
(...)
IV
L'església de Santa Maria era una massa enorme, sense esveltesa, edificada a la part més alta de la ciutat. La seva construcció havia durat segles. Gòtica en el seu interior, tenia la façana barroca, la qual, amb les seves capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numulítica desgastades pel temps i la intempèrie, oferia cert aspecte trist i desolat.
El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectònic que la façana: una àmplia coronisa que corria al seu entorn assenyalava el segon dels tres estatges en què fou dividit, i més amunt s'obrien vuit finestres, que aixoplugaven altres tantes campanes. La cúpula en sostenia una altra de minúscula, que servia de base al penell: un àngel de bronze simbolitzant la Fe, amb les ales mig esteses i la vestidura voleiant. Al costat del temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves, amb llurs gàrgoles, embalumaven el grandiós edifici.
(...)
V
Al final d'aquest capítol es consumaran les relacions físiques entre Josafat i Fineta. Abans, però, Bertrana ens mostra tot un ventall de sensacions voluptuoses de forma i intensitat diferents. A continuació, el fragment final del Vè capítol:
(...)
Res no indicava l’existència de Josafat i Fineta dins la torre sinistra, que abans sorollaren amb els udols epilèptics del seu pler bestial i amb el rebolcar desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses del replà. Encara transcorregué una bella estona. A la fi, per les finestres espitllerades passà un lleu sospir, que vibrà en les tenebres com l'esbategar d'una grossa papallona. Fineta descendia. En la fosca blanquejà la seva sina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el desordre produït per la fúria simiesca de Josafat, preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentrestant, s'assegué a la caixa del banc d'església, i s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macabre festí.
Josafat aparegué; dins la fosca encara es marcà la seva negra silueta. Encengué una llumenera i mirà la seva amiga que, vestida del tot, s'havia alçat i prenia la mantellina de sobre l'escambell.
—Adéu, fins demà; oi Josafat?
Ell li plantà la mirada, que de somorta que era esdevingué brillant, i mentre Fineta volia fer córrer el forrellat, l'abraçà en una revifalla del desig.
—Prou, Josafat; ara no, sents?
El campaner no féu cas de les paraules de Fineta.
VI
Les relacions de Josafat i Fineta duraren mitja primavera. Quan ella se li presentà de nou, ell no discutí pas amb la seva consciència; però de vegades els remordiments li exprimien l'ànima. Cada dia, allà a les vuit, mentre trescava per l'església, veia com un senyor jesuïta, de llavis tremolosos i testa nevada, es ficava al confessionari. Llavors el campaner sentia ganes de rentar-se de tot pecat, i lentament voltava l'absis amb intenció de prosternar-se als peus del confessor. Però mai no ho feu. «—Demà», pensava. Sabia que un cop confessada la seva concupiscència ja no hi hauria manera de tornar a veure Fineta. Oh, l'amor de Fineta. Amb quina ànsia el fruïa, i com l'esperava cada tarda!
Solia emmenar-se la bagassa a dalt, a les golfes, sobre la gran volta, i allí, asseguts en una estora vella, entre dos pilans dels que sostenen les bigues, conversaven fins a l'arribada del crepuscle. Al principi Fineta no volia seguir-lo: ella desitjava foscor, brutalitat, grapades de fera, dureses de granit, flaires de cova, tot un deliri d'amor antihumà, horrible, que aconseguís commoure les seves entranyes perverses, fartes d'amors de tota mena.
(...)
VII
Fineta no era dona que renunciés de cop i volta a l'amor d'un home, i menys a l'amor de Josafat. I tornà a pujar la rampa de Santa Maria, tornà a acaronar-la el vent de la tarda, i ella tornà a mirar l'horitzó, com si prengués comiat d'aquella llum, d'aquella boniquesa.
Contra el que no era costum en semblant hora, una campana voltejava en els finestrals de la cúpula, la mateixa que en la nit basardosa li esponjà el cor amb la lenta vibració de les seves batallades. Romangué admirada, atenta al retruny august de la «Brandamorts», meditant el simbolisme d'aquell nom, amb el qual la ciutat esporuguida havia batejat el bronze tètric. Pensà que era el braç formidable de Josafat que el movia i s'imaginà el campaner espitregat, amb la pell suosa, reganyant el seu coll gruixut, dur i tendinós, i el desig de clavar les dentetes en el tou de muscles palpitants li féu apressar el pas per sobtar-lo en la tasca.
Quan Fineta entrà, el campaner estava dret sobre els quatre o cinc graons que servien per a prendre embranzida. La veié, i, dissimulant-ho, esperà el tomb de la campana, i bo i engrapant amb les seves manasses el llibant, es llançà amb els braços contrets i la faç congestionada.
Repercutí el batall, i Josafat pujà de nou la graonada, calmosament, seriosament, seguint l'ascens de la corda, i, mostrant una gran indiferència per la mossa, botà una altra vegada. Ella, sense parlar-li, el deixava fer, tot contemplant embaladida aquell espectacle fantàstic. I la negra silueta de Josafat s'agitava, suspesa en la llarguíssima corda, entre la grisor entristidora que tancaven les feixugues i aplanadores muralles, mentre a dalt, en la fumada volta, grinyolaven les corrioles.
Fineta, tot revifant el seu desig, atiant la seva passió, seguia quieta, en espera de l'esclat de benvinguda que li faria el campaner.
(...)
–Dejuna, tu, que ells ja s’afarten. –En sabia moltes històries dels ensotanats; diverses vegades s’havia deixat esclafar per ells–. Pesen, pesen; són del teu tremp, Josafat; però fas bé de no fiar-te’n; a tu te’n traurien, del campanar, però a mi em ficarien de bona gana en el seu llit. Creu-los, Josafat, creu-los, sigues bon home. Dejuna, que ells ja s’afarten.
I esclatà en una rialla aspra, discordant, endimoniada, i llançà més verí, més odi, desfogant el seu despit amb paraules cíniques i gestos indecents.
El campaner mirava a l'entorn, bo i cercant una eina forta i dura que anés bé per esclafar d'un sol cop aquell cap d'escurçó, que l'enastava llançant-li per les dilatades pupil·les tota la força nerviosa del seu cos d'histèrica vibrant d'ira, ple d'esgarrifoses estridències.
Fineta degué comprendre les intencions del campaner, perquè es redreçà d'un bot epilèptic.
—Jo he vingut amb les entranyes enceses per tu; mata'm, però morta i freda encara seguiré desitjant-te.
(...)
VIII
I no vingué l'ombra alta i severa.
«—Vetllaré per vós; el pecat que contamina la vostra ànima és d'aquells que solen perdurar en els homes; el vostre ésser està saturat de concupiscència i fàcilment tornaríeu a caure.» Així li parlà el confessor en l'hora solemnial de l'absolució, i això recordava Josafat, i això determinà aquella violència.
Anava revenint-se.
Què havia passat? Què havia fet? Què succeiria? Els seus ulls jaspiats registraven els racons més foscos de la gran nau. L'instint li aconsellà de barrar tota l'església.
(...)
IX
Après del toc d'oració, Josafat obrí el temple. L'empenta del cancell sorollà tota la nau, i una glopada d'auba entrà, subtil i flairosa. Més tard els vidres dels finestrals i rosons s'aclarien, i les llànties, amb extremituds agòniques, reduint el cercle de llur llum, s'esmorteïren.
(...)
El text reproduït procedeix de l'edició a cura d'Enric Sullà, publicada dins la col·lecció «Antologia Catalana», núm. 67 (Barcelona, Ed.62, 1972)
