Leonard Cohen, Steer your way (2016) (Fes el teu camí)

Steer Your Way 

(Fes el teu camí)

Leonard Cohen va publicar el text inicialment com a poema al setmanari The New Yorker, el juny de 2016. Posteriorment en va fer cançó al darrer disc, You want it darker, l’octubre del mateix any. La traducció és força barroera, i a més a a més escapa a les convencions d'aquesta antologia, però em va venir de gust, oimés tenint en compte les immenses simpaties que Leonard Cohen ha tingut sempre al nostre país.


Steer your way past the ruins of the Altar and the Mall
Fes el teu camí, més enllà de les ruïnes de l’altar i del centre comercial
Steer your way through the fables of Creation and the Fall
Fes el teu camí entre les faules de la creació i la caiguda
Steer your way past the Palaces that rise above the rot
Fes el teu camí més enllà dels palaus que s’alcen sobre el podrimer
Year by year,
Any rere any,
Month by month,
mes a mes,
Day by day
dia a dia
Thought by thought
Pensament a pensament

Steer your heart past the Truth that you believed in yesterday
Guia el cor més enllà de la veritat en la que tu creies ahir
Such as Fundamental Goodness and the Wisdom of the Way
com allò més elevat i fonamental i la saviesa del camí
Steer your heart, precious heart, past the women whom you bought
Guia el cor, el preciós cor, més enllà de les dones que aconseguires.
Year by year,
Month by month,
Day by day
Thought by thought

Steer your way through the pain that is far more real than you
Fes el teu camí a través del dolor que és molt més real que tu
That has smashed the Cosmic Model, that has blinded every View
que va destruir el model còsmic, que va encegar cada mirada.
And please don't make me go there, though there be a God or not
I, si us plau, no em facis anar allà, tant se val si hi ha un Déu o no.
Year by year,
Month by month,
Day by day
Thought by thought

They whisper still, the injured stones, the blunted mountains weep

Xiuxiuegen quietes les pedres ferides, les muntanyes gastades somiquen
As he died to make men holy, let us die to make things cheap
Tal com ell va morir per fer-nos sagrats, deixa’ns morir per fer les coses fàcils
And say the Mea Culpa, which you probably forgot
I digues el Mea Culpa, que probablement has oblidat.
Year by year,  
Month by month,
Day by day  
Thought by thought

Steer your way, O my heart, Though I have no right to ask

Fes el teu camí, oh, cor meu, encara que jo no tingui el dret de demanar-li
To the one who was never never equal to the task
a l’únic que ha estat eternament a l’altura de l’encàrrec,
Who knows he's been convicted, who knows he will be shot
del que se sap convicte, del que sap que serà afusellat.
Year by year,  
Month by month,
Day by day  
Thought by thought

They whisper still, the injured stones, the blunted mountains weep

Xiuxiuegen quietes les pedres ferides, les muntanyes gastades somiquen
As he died to make men holy, let us die to make things cheap
Tal com ell va morir per fer-nos sagrats, deixa’ns morir per fer les coses barates
And say the Mea Culpa, which you gradually forgot
I digues el Mea Culpa, que poc a poc has oblidat.
Year by year,  
Month by month,
Day by day  
Thought by thought

Quim Monzó. Discurs inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt (2007)

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Cançó del Mariscal (Dagoll Dagom, Els Pirates, 1997)

Aquest poema és un autèntic homenatge a les esdrúixoles! El text coincideix amb el recitat de la cançó, encara que difereixi un pèl amb la lletra oficial.

   Els Pirates és la versió catalana de l'opereta The Pirates of Penzance de Gilbert & Sullivan, traduïda per Xavier Bru de Sala i estrenada per la companyia Dagoll Dagom al Teatre Victòria de Barcelona el 18 de novembre de 1997.

Cançó del Mariscal

MARISCAL 

Jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica,
i amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica,
exemple de saviesa tan extensa com endèmica,
sóc sempre el campió de la polèmica acadèmica.

Tinc grans coneixements en integrals i en matemàtica,
he escrit els manuals de la balística hidrostàtica,
calculo hipotenuses més de pressa que Pitàgores... 

(Pitàgores, Pitàgores... ja ho tinc!)

conec les tres virtuts de les arrels de les mandràgores! 

José Agustín Goytisolo, Palabras para Julia (1979)

Tú no puedes volver atrás

porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Tom Waits, Christmas Card From a Hooker in Minneapolis (1978) V. en català

Tom Waits, 
Christmas Card From a Hooker in Minneapolis
dins el seu sisè àlbum Blue Valentine (1978)

Nadala d’una puta a Minneapolis

Hey Charlie, I'm pregnant and living on 9th Street
Right above a dirty bookstore off Euclid avenue
And I stopped takin’dope, and I quit drinkin’whiskey
And my old man plays the trombone and works out at the track.

Ei, Charlie estic embarassada i visc al carrer 9,
just a sobre d'una llibreria bruta, rere l’avinguda Euclid,
i vaig parar de prendre drogues, i deixar de beure whisky,
i el meu vell toca el trombó i entrena a la pista.

He says that he loves me even though it’s not his baby
He says that he'll raise him up like he would his own son
And he gave me a ring that was worn by his mother
and he takes me out dancin’every saturday night.

I diu que m'estima tot i que el nadó no és seu
i diu que ell el pujarà igual que si fos propi,
i em va donar un anell que duia la seva mare
i em porta a ballar cada dissabte nit.

And hey Charlie I think about you every time I pass a fillin' station
On account of all the grease you used to wear in your hair
And I still have that record of Little Anthony & the imperials
but someone stole my record Player, how do you like that?

I ei Charlie, penso en tu cada vegada que passo per una benzinera
arran de tota la brillantina que et posaves als cabells,
i encara tinc el disc de Little Anthony & the imperials
però algú va robar el meu tocadiscs, què et sembla?

Hey Charlie I almost went crazy after Mario got busted
I went back to Omaha to live with my folks
But everyone I used to know was either dead or in prison
So I came back in Minneapolis, this time I think I'm gonna stay.

Ei Charlie, gairebé paro boja després de l'arrest d'en Mario,
així que vaig tornar a Omaha a viure amb els meus pares
però tota la gent que coneixia eren morts o a la presó
així que vaig tornar a Minneapolis, aquest cop em penso que m’hi quedaré.

Hey Charlie I think I'm happy for the first time since my accident
I wish I had all the Money we used to spend on dope
I'd buy me a used car lot, and I wouldn't sell any of’em
I'd just drive a different car every day dependin’on how I feel.

Ei Charlie, em penso que sóc feliç per primera vegada des del meu accident
i desitjaria tenir tots els diners que solíem gastar en droga.
Em compraria una pila de cotxes usats i no en vendria cap.
Senzillament conduiria un cotxe diferent tots els dies, depèn de com em sentís.

Hey Charlie for chrissake, if you want to know the truth of it?
I don't have a Husband, he don't play the trombone
I need to borrow Money to pay this lawyer and Charlie, hey
I'll be eligible for parole, come Valentine’s day.

Ei Charlie, per l’amor de Déu, vols saber la veritat?
No tinc marit ni ell toca el trombó,
i necessito demanar diners per pagar aquest advocat i Charlie, ei,
potser em donen la  llibertat condicional, vine el dia de Sant Valentí.

Minneapolis és una ciutat de l'estat de Minnesota, al nord dels Estats Units, a la vora del curs superior del riu Mississipí,

Vladímir Nabòkov, Curs de literatura europea (1980)

Durant més de vint anys, Vladímir Nabòkov (Sant Petersburg, Rússia, 1899- Montreux, Suïssa, 1977) va fer classes de literatura universal a diferents universitats. Tot i que mai va arribar a reunir els continguts en un llibre -tot i tenir-ne el desig, segons manifestà a moltes entrevistes-, dels apunts i anotacions del mestre en va sortir pòstumament un Curs de literatura europea que els editors van fer començar amb una introducció ("Bons lectors i bons escriptors") i acabar amb "endreça" que trobareu més avall sencera: L'Envoi.


El meu curs és, entre d'altres coses, una mena d'investigació detectivesca a l'entorn del misteri de les estructures literàries.

Quan llegim, hem de fixar-nos en els detalls, acaronar-los.


Fragments de la introducció,
"Bons lectors i bons escriptors"

"(…) La literatura no va néixer el dia que un noi va arribar corrent de la vall neanderthal cridant "el llop, el llop", amb un enorme llop gris a punt d'encalçar-lo; la literatura neix el dia que un noi arriba cridant "el llop, el llop", sense que cap llop el persegueixi. Que aquell pobre noi acabés devorat per un animal de debò, per haver mentit tantes vegades és només un accident. Entre el llop dels boscos i el llop de la història increïble hi ha un espurnejant terme mig. Aquest terme mig, aquest prisma, és la literatura.

La literatura és invenció. La ficció és ficció. Qualificar un relat d'història verídica és un insult a l'art i a la veritat. Qualsevol gran escriptor és un entabanador, com ho és l'arxitramposa Natura. La Natura sempre ens enganya (…) L'autor literari no fa sinó seguir l'exemple de la Natura.

Tornant un moment al noi cobert de pells de xai que crida "el llop, el llop", podem exposar la qüestió d'aquesta manera: la màgia de l'art era en l'espectre del llop que ell inventa deliberadament, en el seu somni del llop; més tard la història de les seves bromes va esdevenir un bon relat. Quan finalment es va morir, la seva història va arribar a ser un relat didàctic, explicat de nit, vora la llar de foc. Però ell va ser el petit mag. Ell en va ser l'inventor. (…)"

“Literature was not born the day when a boy crying "wolf, wolf" came running out of the Neanderthal valley with a big gray wolf at his heels; literature was born on the day when a boy came crying "wolf, wolf" and there was no wolf behind him.” 




Endreça final, text íntegre

L'ENVOI

Pot ser que a algú de vosaltres li sembli que, en les presents i en alt grau irritants circumstàncies del món, l'estudi de la literatura sigui una pèrdua d'energia; sobretot l'estudi de l'estructura i l'estil. La meva opinió és que, per certs temperaments -i cadascú té un temperament diferent-, l'estudi de l'estil pot semblar sempre, en qualsevol circumstància, una pèrdua d'energia. Però a part d'això, crec que en tots els esperits, els uns inclinats envers allò artístic, els altres envers allò més pràctic, hi ha sempre una cèl·lula receptiva per les coses que trascendeixen les espantoses preocupacions de la vida quotidiana.

Les novel·les que hem estudiat no us ensenyaran res que pugueu aplicar a cap problema evident de la vida. No us ajudaran ni a l'oficina ni a l'exèrcit ni a la cuina ni en una llar d'infants. De fet, els coneixements que he provat d'impartir aquí són luxe pur. No us ajudaran a comprendre l'economia social de França ni els secrets del cor d'una dona o d'un jove. Però pot ser que us ajudin, si heu seguit els meus ensenyaments, a sentir la pura satisfacció que transmet una obra d'art inspirada i precisa i aquesta sensació de satisfacció a la vegada produeix un sentiment d'autèntic consol mental, el consol que un hom pot sentir quan pren consciència, malgrat tots els seus errors i totes les espifiades, que la textura interior de la vida és també matèria d'inspiració i precisió.

En aquest curs he mirat de revelar el mecanisme d'aquestes joguines meravelloses que són les obres mestres de la literatura. He tractat de fer de vosaltres bons lectors, capaços de llegir llibres, no pas amb l'objecte infantil d'identificar-vos amb els personatges, ni amb l'objecte adolescent d'aprendre a viure, ni amb l'objecte acadèmic de dedicar-se a les generalitzacions. He mirat d'ensenyar-vos a llegir llibres per amor a la seva forma, a les seves visions, al seu art. He tractat d'ensenyar-vos a sentir un estremiment de satisfacció artística, a compartrir no pas les emocions dels personatges del llibre, sinó les emocions de l'autor: les alegries i les dificultats de la creació. No hem parlat de llibres; hem anat al centre d'aquesta o aquella obra mestra, al cor viu de la matèria.

Ara el curs s'acaba. El treball amb vosaltres ha estat una agradable associació entre la font de la meva veu i el jardí de les vostres orelles: les unes obertes, d'altres tancades, molts molt receptius, alguns senzillament decoratius, però tots ells humans i divins. Alguns de vosaltres seguireu llegint grans llibres, d'altres deixareu de llegir grans obres un cop haureu acabat els estudis; i si algú es pensa que no pot desenvolupar la seva capacitat e plaer llegint els grans artistes, aleshores és preferible que no els llegeixi. Al capdavall, hi ha d'altres emocions en d'altres camps: l'emoció de la ciència pura és tan plaent com la de l'art pur. El principal és experimentar aquest pessigolleig en qualsevol compartiment del pensament o de l'emoció. Ens arrisquem a perdre el millor de la vida si no sabem provocar aquesta excitació, si no aprenem a elevar-nos una mica més d'on acostumem a estar, per tal de collir els fruits més excelsos i madurs de l'art oferts per al pensament humà  

“In this course I have tried to reveal the mechanism of those wonderful toys — literary masterpieces. I have tried to make of you good readers who read books not for the infantile purpose of identifying oneself with the characters, and not for the adolescent purpose of learning to live, and not for the academic purpose of indulging in generalizations. I have tried to teach you to read books for the sake of their form, their visions, their art. I have tried to teach you to feel a shiver of artistic satisfaction, to share not the emotions of the people in the book but the emotions of its author — the joys and difficulties of creation. We did not talk around books, about books; we went to the center of this or that masterpiece, to the live heart of the matter.” 
― Vladimir Nabokov, Lectures on Literature

Vladímir Nabòkov, Parla, memòria (1966)

El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. Malgrat que ambdues són bessones idèntiques, l’home, com a regla general, esguarda l’avenc prenatal amb més assossec que aquell al qual es dirigeix (a més o menys quatre mil cinc-cents batecs de cor per hora). Conec, però, un jove patidor de cronofòbia que experimentà una mena de pànic en mirar per primera vegada unes pel·lícules filmades a casa seva unes quantes setmanes abans del seu naixement. Va veure un món que era pràcticament inalterat -la mateixa casa, les mateixes persones- i després s’adonà que ell allà era absolutament inexistent i que ningú no s’afligia per la seva absència. Va entreveure la seva mare fent adéu amb la mà des d’una finestra del pis de dalt, i aquest gest desconegut el pertorbà com si fos un misteriós comiat. Però allò que l’esparverà particularment fou la visió d’un cotxet de nen nou per estrenar plantat allà al porxo, amb l’aire pretensiós i usurpador d’un taüt; fins i tot allò era buit, com si, en el curs invers dels esdeveniments, àdhuc els seus ossos s’haguessin desintegrat.
          Aquest tipus de fantasies no són alienes al jovent. O, per expressar-ho altrament, allò primer i darrer tendeix a tenir un punt d’adolescent -llevat, potser, que estigui dirigit per alguna venerable i rígida religió. La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig. La imaginació, el goig suprem de l’immortal i de l’immadur, hauria d’ésser limitada. Per tal de fruir de la vida, no n’hauríem de fruir massa.
           Em rebel·lo contra aquest estat de les coses. Sento l’afany de fer sortir la meva rebel·lió a fora i de vigilar la natura. Un cop rere l’altre, la meva ment ha fet esforços colossals per distingir la més tènue de les clarors personals en la tenebra impersonal a ambdues bandes de la meva vida. Que aquesta obscuritat és causada simplement pels murs del temps que em separen a mi i als meus punys masegats del món lliure de l’eternitat és una creença que comparteixo de bon grat amb el salvatge empastifat amb les pintures més cridaneres. He viatjat enrere en el pensament -un pensament que s’anava esvanint a mesura que avançava- fins a regions remotes, on he cercat a les palpentes alguna eixida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides. Tret del suïcidi, ho he provat tot. M’he llevat la identitat per tal de fer-me passar per un espectre convencional i esmunyir-me dins de regnes que ja existien abans que jo fos concebut. He suportat mentalment la companyia degradant de senyores novel·listes victorianes i coronels retirats que recordaven haver estat, en vides anteriors, missatgers esclaus en una carretera romana o savis sota els salzes de Lhasa. He escorcollat els meus somnis més antics a la recerca de claus i d’indicis -i permeteu-me de dir de seguida que rebutjo completament el món vulgar, tronat i fonamentalment medieval de Freud, amb la seva recerca maniàtica de símbols sexuals (com buscar acròstics baconians a les obres de Shakespeare) i els seus petits embrions amargs espiant, des dels seus amagatalls naturals, la vida amorosa de llurs pares.

sondrollar:
v 1 intr 1 Balancejar-se fent sotracs com fan certs bressols. La barca sondrollava a causa de la tempesta.
2 Trontollar.
2 tr Fer sondrollar. L'onatge sondrollava la barca.

avenc:
m. Cavitat natural constituïda essencialment per un pou d’accés i eix verticals o molt inclinats.


Nabòkov qualifica Parla, memòria d'"autobiografia reviscuda". L'obra abasta des de la primera consciència de la infantesa -agost de 1903- fins a el maig de 1940, a punt d'embarcar als Estats Units. Enmig, trenta set anys que expliquen la infantesa i l'educació -en una família noble russa: més de cinquanta criats i una relació exagerada de mainaderes, institutrius angleses i preceptors privats. Hi ha anècdotes, és clar, però amb més reflexió no pas nostàlgia. El record de la mare, al segon capítol: "Estimar amb tota l'ànima i deixar la resta al destí era la senzilla regla a la qual s'atenia. "Vot zapomni (recorda això)" deia amb to conspirador tot atraient la meva mirada sobre aquesta o aquella cosa…".

Recordar, sí, però més enllà d'un exercici nostàlgic. Més enllà de les vacances a Biarritz i els trens de luxe, més enllà de la pobresa postrevolucionària. Més enllà de la mort del seu pare, arrenglerat per decisió pròpia a la intel·liguentsia de Rússia, diputat liberal, opositor del tsar, perseguit pels bolxevics i assassinat finalment el 1922 a Berlín. Més enllà de la seva passió per l'entomologia, "Nabòkov estableix la força del record personal com la constructora de la identitat". La frase, del blog de Jordi Galves, em penso que resol tota la lectura: "no hi ha dol, no hi ha nostàlgia, tan sols una vocació crítica i sincera per a la felicitat, per a l’entusiasme".

Nabòkov, l'infant feliç, l'adolescent torbat, l'alumne singular a l'escola Tènixev de Sant Petersburg. Només cal percebre el ressentiment del mateix director davant d'aquell nen que arribava en automòbil i xofer a l'escola -i no a peu o en tramvia, com els altres. I sí, podia ser també una criatura irritant -les seves tietes, ¿no l'haguessin volgut sempre un nen "normal"? Però Nabòkov ja no podia ser normal. És singular però, sobretot, singularitza tot allò que ha viscut.

Parla, memòria també recull els anys d'exili a Crimea del sud i, després, a l'Europa occidental; el pas de tres anys per Cambridge -sense posar els peus a la biblioteca!- o la vida dels exiliats russos a Alemanya en temps de Hitler. També hi ha pàgines que reflecteixen uns primers idil·lis més o menys romàntics, com el de Pòlenka, la filla del cotxer en cap a la propietat d'estiu de Vira, quan el jove Nabòkov torna de les seves passejades en bicicleta: "[Pòlenka] Mirava com m'acostava amb una resplendor meravellosa de benvinguda al rostre, però a mesura que m'apropava, es reduïa a un mig somriure, després a una feble llum a les comissures dels seus llavis premuts, i finalment, àdhuc això s'esvania, de manera que quan arribava fins a ella no hi havia asolutament cap expressió en la seva bonica cara rodona. Tan aviat com havia passat, però, i girava el cap per fer una darrera mirada abans d'accelerar el pas a la pujada, els clotets ja hi tornaven a ésser, l'enigmàtica llum tornava a jugar en els seus estimats trets. Mai no li vaig parlar, però molt de temps després d'haver deixat d'anar en bicicleta a aquella hora, la nostra relació ocular fou renovada de tant en tant durant dos o tres estius…"

Al capdavall, quan Nabòkov anava a visitar la seva mare a Praga, durant l'exili europeu, la recorda entre llibres i mobles decrèpits. "Una caixa folrada amb roba verda aguantava les petites fotografies descolorides dins de marcs a punt de caure a trossos, que a ella li agradava de tenir prop del sofà. En realitat no li feien falta, perquè res no s'havia perdut. Així com una companyia d'actors ambulants s'emporta a tot arreu, mentre encara recorden els papers, una bruguera ventosa, un castell embolicat amb boira, una illa encantada, ella conservava tot allò que la seva ànima havia emmagatzemat". Doncs aquesta deu ser la tesi: mentre puguem fer parlar la memòria, res no s'haurà perdut.

Truman Capote, A sang freda (1965)

Fins a un matí de mitjan novembre de l’any 1959, ben pocs americans —i també ben pocs veïns del mateix Estat de Kansas— havien sentit parlar de Holcomb. Com les aigües del riu, com els conductors de la carretera i com els trens grocs del Santa Fe corrent pels rectes rails, mai no s'havia deturat al poble cap tragèdia excepcional. Els dos-cents setanta habitants de Holcomb estaven contents que les coses anessin així, satisfets de viure immersos en una vida ordinària: treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, assistir al cor de l'església…

1. El darrer que els va veure vivents

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen «cap enllà». Un centenar de quilòmetres a l'est de la frontera amb Colorado, la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l'aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l'Oest Mitjà. L'accent local, espinat pel deix de la prada, té un to nasal característic de les hisendes, i els homes —o molts d'ells— porten els estrets pantalons fronterers, barrets Stetson i botes de taló alt i punta afuada. La terra és plana, i el panorama corprèn per la seva gran extensió. Cavalls, ramats de bestiar boví i una munió de sitges blanques que s'eleven majestuoses com un temple grec són visibles ja molt abans que el viatger arribi al poble.

Holcomb també és visible de molt lluny. No és que hi hagi gaires coses dignes de ser vistes. Simplement una casual concentració d'edificis, migpartida per la via principal del tren Santa Fe; un caseriu atzarós que pel sud limita una allargassada del riu Arkansas (i allí pronuncien marcadament les tres síl·labes: Ar-kan-sas), pel nord una carretera, la ruta 50, i tant per la banda de l'est com per la de l'oest es perd en la prada immensa i els camps de blat. Després de la pluja, o quan la neu es desfà, els carrers sense nom, sense ombra, sense paviment, passen de la pols més espessa al fang més brut. A un extrem del poble s'alça una vella i rígida estructura estucada, i al terrat hi ha un rètol lluminós que diu DANSA, malgrat que ja ningú no balla al local i el rètol està apagat des de fa anys. A prop hi ha un altre edifici amb un rètol inoportú, pintat amb or de full en una bruta vidriera, que diu BANC DE HOLCOMB. Inoportú perquè l'antic banc va plegar l'any 1933 i les seves dependències foren transformades en apartaments, i ara és un dels dos edificis d'aquesta mena que hi ha a la vila. L'altre és una esviduada residència que diuen el Professorat perquè hi viu una bona part dels membres de la facultat escolar local. Però la majoria de les cases de Holcomb són d'una sola planta, amb estructura de fusta i amb un porxo a la part davantera.

Avall, cap a l'estació, l'encarregada de la correspondència —una dona esprimatxada, que porta una jaqueta de cuir i texans i calça botes de vaquer— regeix la ruïnosa oficina de correus. L'estació mateixa, amb la seva malmesa capa de pintura sulfurosa, és igualment malenconiosa. Els famosos trens expressos Chief, Super-Chief i El Capitán hi passen cada dia, però mai no s'hi aturen. Mai, en general, no hi para cap tren de passatgers; només, de tant en tant, algun comboi de càrrega. Amunt, cap a la carretera, hi ha dues estacions de servei per als automobilistes. L'una dobla les seves activitats i té una botiga de queviures precàriament proveïda, i l'altra té feina extra com a cafè. El Cafè Hartman, on la propietària —la senyora Hartman, doncs— serveix sandvitxos, refrescos, cafè i cervesa de tres graus i dues dècimes. (Holcomb, com tot l'Estat de Kansas, es manté en un règim de llei seca.)

I això, realment, és tot. O ho serà quan haurem inclòs al rengle d'edificis importants el de l'Escola de Holcomb, d'esplèndid aspecte, que manifesta una aparença que la comunitat per altra part dissimula: que els pares que envien llurs fills al modern i eficientment equipat establiment (s'hi ensenya des del parvulari fins al batxillerat, i una flota d'autoòmnibus transporta els estudiants, que habitualment hi són en nombre de tres-cents seixanta, de vegades procedent de regions allunyades no menys de vint-i-cinc quilòmetres) són, en general, gent benestant. Hisendats, molts d'ells descendents d'alemanys, d'irlandesos, de noruecs, de mexicans i de japonesos. Crien ovelles i bestiar boví; cullen blat, sorgo, llavors de pastura i remolatxa sucrera. El negoci de granja és sempre arriscat, però a Kansas de l'Oest els qui s'hi dediquen se senten com a jugadors d'atzar nats, perquè es baten amb una dèbil precipitació pluvial (uns cinquanta centímetres de mitjana anual) i amb angoixosos problemes de regadiu. Això no obstant, els set darrers anys han estat, venturosament, poc secs. Als grangers del comtat de Finney, al qual pertany el poble de Holcomb, els han anat bé les coses. Han fet bon diner no solament com a benefici dels treballs agrícoles, sinó també gràcies a l'explotació a fons dels recursos del gas natural, i els guanys es veuen en la nova escola, en els confortables interiors de les cases de camp i en les altes i inflades sitges.

Fins a un matí de mitjan novembre de l’any 1959, ben pocs americans —i també ben pocs veïns del mateix Estat de Kansas— havien sentit parlar de Holcomb. Com les aigües del riu, com els conductors de la carretera i com els trens grocs del Santa Fe corrent pels rectes rails, mai no s'havia deturat al poble cap tragèdia excepcional. Els dos-cents setanta habitants de Holcomb estaven contents que les coses anessin així, satisfets de viure immersos en una vida ordinària: treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, assistir al cor de l'església i a les reunions del Club 4 Hacs. Però llavors, a les primeres hores d'aquell matí de novembre —un diumenge—, uns sons estranys esclataren violentament en la normal successió dels sorolls nocturns de Holcomb: l'agut crit histèric dels coiots, el sec esgarrapar de les desherbadores i els planys puja-i-baixa dels xiulets de les locomotores. A aquella hora ningú de l'adormida Holcomb, ni una ànima, no va sentir-los: quatre trets en ratxa que, dit d'una vegada, posaren fi a sis vides humanes. Però, temps després, els veïns del poble, abans no gens temorencs ni desconfiats els uns dels altres, que mai no tancaven llurs portes, deixaren anar la fantasia i van reviure, una i altra vegada, les lúgubres explosions que estimulaven flames de desconfiança, el resplendir de les quals feia que molts veïns es miressin estranyament els uns als altres, com forasters.

                Fragment inicial de A sang freda, traducció d'Avel·lí Artís Gener


Truman Capote, en una foto de 1966.

Mario Benedetti, Corazón coraza (1963)

Corazón coraza

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.

Mario Benedetti (Uruguai 1920-2009), del llibre Noción de Patria (1962-1963)

Pier Paolo Pasolini, Poeta de les cendres

(...)

Vaig fugir amb la meva mare i unes poques joies que van resultar falses,

Fuggii con mia madre e una valigia e un po di gioie che risultarono false, 

en un tren lent com un mercant,

su un treno lento come un merci,
per la plana friülana coberta per una lleugera i dura capa de neu.

per la pianura friulana coperta da un leggero e duro strato di neve.
Anàvem cap a Roma.
Havíem abandonat el meu pare
al costat d'una estufeta de pobres,
amb el seu antic abric militar
i les seves horribles fúries de malalt 
[de cirrosi i síndromes paranoics.
He viscut [...] 
aquella pàgina de novel·la, l'única de ma vida:
la resta -què voleu-
he viscut en una lírica, com tot obsés.
Tenia amb els meus manuscrits 
[la meva primera novel·la:
eren aquells temps dels Ladri di biciclette
i els literats estaven descobrint Itàlia.
(Ara ja no sóc un literat,
evito els altres, no tinc res a fer
amb els seus premis i les seves estampes).

Vam arribar a Roma 
ajudats per un dolç oncle meu,
que em va donar una mica de la seva sang:
vivia com pot viure un condemnat a mort
sempre amb aquell pensament 
[com un pes al damunt
—deshonor, desocupació, misèria.
La meva mare es va rebaixar durant un temps a servir.
I jo no me'n curaré mai més d'aquest mal.
Perquè sóc un petitburgès i no sé somriure...
com Mozart...

En una pel·lícula —que he anomenat  Uccellacci e uccellini—

vaig intentar, és cert, l'òpera bufa, suprema ambició d'un escriptor

— però només hi he reeixit en part,

perquè sóc un petitburgès

i tendeixo a dramatitzar-ho tot. 

(...)

Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922 - Ostia, Roma, 1975)

Fragment del llarg poema autobiogràfic Poeta delle ceneri, de mitjans anys seixanta, publicat per primera vegada l'any 1980 a la revista Nuovi Argomenti, i editat en edició bilingüe el 2015 per Edicions Poncianes. La traducció és del manresà Gerard Cisneros Cecchini.

Pier Paolo Pasolini - A un papa (1958)

"Roma, on (Pasolini) havia arribat amb la seva mare l'Any Sant del 1950, també és la ciutat del Vaticà. El papa Pius XII es mor l'octubre del 1958, després de dinou anys de poder pontifical. Pasolini publica poc després un poema que porta per títol "A un papa", on l'acusa de passivitat culpable davant la injustícia de la desgràcia dels pobres. El poema és motiu d'escàndol i provoca el final de la publicació de la revista Officina, que havia creat el 1955..."

Extret del catàleg Pasolini Roma, de l'exposició que amb el mateix nom es va programar al CCCB l'estiu de 2013


 A un papa

Pochi giorni prima che tu morissi, la morte
aveva messo gli occhi su un tuo coetaneo:
a vent’anni, tu eri studente, lui manovale,
tu nobile, ricco, lui un ragazzaccio plebeo:
ma gli stessi giorni hanno dorato su voi
la vecchia Roma che stava tornando così nuova.
Ho veduto le sue spoglie, povero Zucchetto.
Girava di notte ubriaco intorno ai Mercati,
e un tram che veniva da San Paolo, l’ha travolto
e trascinato un pezzo pei binari tra i platani:
per qualche ora restò lì, sotto le ruote:
un po’ di gente si radunò intorno a guardarlo,
in silenzio: era tardi, c’erano pochi passanti.
Uno degli uomini che esistono perché esisti tu,
un vecchio poliziotto sbracato come un guappo,
a che s’accostava troppo gridava: “Fuori dai ciglioni”.
Poi venne l’automobile d’un ospedale a caricarlo:
la gente se ne andò, restò qualche brandello qua e là,
e la padrona di un bar notturno, più avanti,
che lo conosceva, disse a un nuovo venuto
che Zucchetto era andato sotto un tram, era finito.
Pochi giorni dopo finivi tu: Zucchetto era uno
della tua grande greggia romana ed umana,
un povero ubriacone, senza famiglia e senza letto,
che girava di notte, vivendo chissà come.
Tu non ne sapevi niente: come non sapevi niente
di altri mille e mille cristi come lui.
Forse io sono feroce a chiedermi per che ragione
la gente come Zucchetto fosse indegna del tuo amore.
Ci sono posti infami, dove madri e bambini
vivono in una polvere antica, in un fango d’altre epoche.
Proprio non lontano da dove tu sei vissuto,
in vista della bella cupola di San Pietro,
c’è uno di questi posti, il Gelsomino….
Un monte tagliato a metà da una cava, e sotto,
tra una marana e una fila di nuovi palazzi,
un mucchio di misere costruzioni, non case ma porcili.
Bastava soltanto un tuo gesto, non hai detto una parola.
Non ti chiedevo di perdonare Marx! Un’ onda
immensa che si rifrange da millenni di vita
ti separava da lui, dalla sua religione:
ma nella tua religione non si parla di pietà?
Migliaia di uomini sotto il tuo pontificato,
davanti ai tuoi occhi, son vissuti in stabbi e porcili.
Lo sapevi, peccare non significa fare il male:
non fare il bene, questo significa peccare.
Quanto bene tu potevi fare! E non l’hai fatto:
non c’è stato un peccatore più grande di te.

Pier Paolo Pasolini

A un papa

Pocs dies abans que tu morissis, la mort
     havia posat els ulls en un de la teva edat:
a vint anys, tu eres estudiant, ell era manobre,
     tu noble, ric, ell un xicotot plebeu:
però els mateixos dies van daurar damunt vostre
     aquella vella Roma que es tornava tan nova.
Vaig veure la seva despulla, pobre Zucchetto.
     Rodava de nit trompa pels voltants dels Mercats,
i un tramvia provinent de Sant Pau el va tombar
     i el va arrossegar un bon tros per la via entre els plàtans:
s’hi va quedar unes quantes hores, allí, sota les rodes:
     quatre passavolants van fer rotlle mirant-lo,
en silenci: era tard, passava poca gent.
     Un home d’aquells que hi són perquè tu hi ets,
un bòfia vell descordat com un xulo,
     als qui s’acostaven massa els cridava: "Aparteu-vos, collons!"
Després va venir el cotxe d’un hospital a carregar-lo:
     la gent se’n va anar, va quedar algun parrac aquí i allà,
i la mestressa d’un bar nocturn, un tros més endavant,
     que el coneixia, va dir a un nouvingut
que a en Zucchetto l’havia atropellat un tramvia, i s’ha acabat.
     Al cap de pocs dies t’acabaves tu: en Zucchetto era un
membre del teu gran ramat romà i humà,
     un pobre borratxó, sense família i sense llit,
que rondava de nits i que vivia vés a saber com.
     Tu no en sabies res: com no sabies res
de milers i milers de cristians com ell.
     Potser em diran cruel si em pregunto per què
la gent com en Zucchetto era indigna del teu amor.
     Hi ha llocs infames, on mares i criatures
viuen en una pols antiga, en un fang d’altres èpoques.
     No gaire lluny d’allà on tu vas viure,
a la vista de la bonica cúpula de Sant Pere,
     hi ha un d’aquests llocs, el Gelsomino...
Un turó escapçat per una pedrera, i a sota,
     entre un clavegueró i un rengle de blocs nous,
un niu de míseres barraques, no cases, porcateres.
     Nomes calia un gest teu, una paraula teva,
perquè els teus fills tinguessin una casa:
     tu no vas fer cap gest, no vas dir cap paraula.
No et demanaven pas que perdonessis Marx! Una ona
     immensa refractada per mil·lennis de vida

et separava d’ell, de la seva religió:
     Però en la teva de religió, no es parla de pietat?
Milers d’homes sota el teu pontificat,
     davant els teus ulls, han viscut en corts i porcateres.
Tu ho sabies, pecar no vol dir fer el mal:
     negar-se a fer el bé, això vol dir pecar.
Quant de bé podies haver fet! I no el vas fer:
no hi va haver cap pecador més gran que tu.

Pier Paolo Pasolini

Traducció de Joan Casas, que ens fa notar que el nom de l'obrer, Zucchetto, en italià significa "solideu", això és, el casquet que usen els bisbes i els cardenals i, és clar, el propi papa.

La foto és una gentilesa de l'agència Wallpapers.

Marguerite Yourcenar, Memòries d'Adrià (fragment inicial) (1951)

Memòries d'Adrià
de la traducció al català de Jaume Creus publicada per Edicions Proa 

Com una llarga epístola a Marc Aureli, quan sent venir la mort, Adrià dicta les seves memòries. Unes memòries que li permeten repassar una profitosa vida dedicada a l'organització de l'Imperi i a realitzar, des de la convicció que és responsable de la bellesa del món, l'ideal platònic de l'emperador-filòsof. Marguerite Yourcenar recrea amb sorprenent profunditat fins als detalls més subjectius que una persona pot acumular amb els anys, la vida de l'home més gran del seu segle, el que veu l'esdevenidor, el que viu cada moment com si fos únic i irrepetible, i alhora previst i lligat al seu destí, el que persegueix l'ombra del seu estimat enmig de les creixents tenebres. Adrià, polític i humanista, se'ns mostra com un dels darrers esperits lliures de l'edat antiga.
-Extret d'Edicions Proa, fitxa a la col·lecció "A tot vent", 290. Barcelona, 1990

Marguerite Yourcenar
(Brussel·les, Bèlgica, 1903 - Northeast Harbor, a Mount Desert Island, Maine, EUA, 1987)

Marguerite Yourcenar era el pseudònim de la novel·lista Marguerite Cleenewerck de Crayencour. Malgrat néixer a Bèlgica, i ser ambdós pares d'ascendència flamenca, tenia la nacionalitat francesa. El 1947 va legalitzar el nom literari com a propi. Va ser la primera dona membre de l'Académie Française, el 1980.

Yourcenar va néixer a Brussel·les (Bèlgica) i va ser educada de manera privada a la hisenda del seu pare, al nord de França. La seva mare havia mort de sobrepart quan ella tenia deu dies. Jeanne von Vietinghoff, amb cognom de soltera Bricou, filla d'un arquitecte belga, amiga de sa mare i escriptora, esdevingué la "mare somniada" de Marguerite. En tenir vuit anys d'edat, ja llegia Aristòfanes i Racine; amb deu anys, el seu pare li ensenyà llatí i als dotze grec antic.

El 1929, Marguerite Yourcenar va publicar la seva primera novel·la, Alexis. La traductora Grace Fick li suggerí d'anar a Nova York, on impartí classes de literatura comparada. El 1937, Grace i ella esdevingueren amants, relació que mantindrien fins a la mort de Fick, el 1979.

El 1951, va publicar Memòries d'Adrià (en l'original: Mémoires d'Hadrien), la qual havia escrit amb pauses durant una dècada. Aquesta novel·la fou un èxit immediat entre els lectors i la crítica literària, i es convertí en un clàssic modern de la novel·la històrica. Yourcenar hi recrea la vida i mort d'un dels més grans governants de l'Imperi romà, Adrià, que fictíciament escriu una llarga carta a Marc Aureli, el seu successor i fill adoptiu. L'emperador enraona sobre el seu passat i descriu tant les seves fites com dissorts, el seu amor per Antínous, i la seva filosofia particular.

Yourcenar publicà diverses novel·les, assajos, poemes, així com tres volums de memòries, i traduí altres escriptors com Virginia Woolf, Henry James, Konstandinos Kavafis i Yukio Mishima. El 1980, va ser la primera dona a ser nomenada membre de l'Acadèmia Francesa.

En el seu discurs d'ingrés a l'Acadèmia Francesa, hi destaca l'homenatge a totes les dones que van merèixer ser part d'aquesta institució i que, per la seva condició de dones, es van veure al marge. En una part d'aquesta al·locució, assenyalava: "M'han acceptat, deia jo. Aquest jo incert i fluctuant, aquesta entitat l'existència de la qual he impugnat jo mateixa i que no sento delimitada si no és per unes quantes obres que se'm va ocórrer escriure, està aquí, tal com és, envoltat, acompanyat per una munió invisible de dones que, per ventura, hagueren hagut de rebre aquest honor abans que jo, fins al punt que sento temptacions d'apartar-me per deixar pas a les seves ombres".

-Segons fonts de Viquipèdia

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Com un tast de l'obra, he transcrit a continuació les primeres 14 pàgines, gairebé tot el prefaci que seria «Animula vagula blandula», fins allà on Adrià diu "Compto que aquest examen dels fets em serveixi per definir-me, per jutjar-me potser, o, si més no, per poder-me conèixer millor abans de morir." La resta és qüestió de procurar-se el volum a la llibreria, a la biblioteca o —si sou ja del tot moderns— en format electrònic.



M E M Ò R I E S   D ' A D R I À


Animula vagula, blandula,
Hospes comesque corporis,
Quae nunc abibis in loca
Pallidula, rigida, nudula,
Nec, ut soles, dabis iocos...

P. ÆLIUS HADRIANUS, Imp.

“Petita ànima, ànima tendra i flotant / companya del meu cos, que fou el teu hoste / ets a punt de davallar als llocs / pàl·lids, gelats i nus / on hauràs de renunciar als jocs d'abans..."




Animula vagula blandula


ESTIMAT Marc,
     M'he arribat aquest matí a veure el meu metge Hermògenes, que tot just acaba de tornar a la Vil·la després d'un viatge força llarg per Àsia. L'examen havia de ser fet en dejú: havíem quedat a primera hora del matí. Un cop m'he despullat del meu mantell i de la túnica, m'he ajagut damunt d'un llit. T'estalvio detalls que et resultarien tan desagradables com a mi, i la descripció del cos d'un home entrat en anys que es disposa a morir d'una hidropesia de cor. Diguem només que he tossit, respirat i retingut l'alè segons les indicacions d'Hermògenes, alarmat a desgrat seu pels ràpids progressos del mal, i disposat a carregar-ne les culpes al jove Iol·las que ha tingut cura de mi durant la seva absència. És difícil mantenir-se emperador en presència d'un metge, com també és difícil conservar la teva qualitat d'home. L'ull del practicant únicament veia en mi un cúmul d'humor, trista amalgama de limfa i de sang. Aquest matí m'ha vingut per primer cop la idea que el meu cos, aquest fidel company, aquest amic més segur, més ben conegut per mi que no pas la meva ànima, no és res més que un monstre sorneguer que acabarà devorant el seu amo. Pau...! Jo estimo el meu cos; prou que m'ha servit, i de totes les maneres, i no li regatejo les atencions necessàries. Però ja no confio, com Hermògenes encara pretén de fer, en les virtuts meravelloses de les plantes, ni en l'exacta dosificació de sals minerals que ha anat a buscar a Orient. I amb tot, aquest home tan agut m'ha deixat anar un seguit de vagues fórmules de confortació, massa banals per enganyar ningú; ell sap fins a quin punt odio aquesta mena d'impostures, però no s'exerceix impunement la medicina durant més de trenta anys. Perdono a aquest bon servent la temptativa d'ocultar-me la meva pròpia mort. Hermògenes és una persona docta; fins i tot sàvia; la seva probitat és força superior a la d'un vulgar metge de cort. M'haurà tocat la sort de ser el més ben atès dels malalts. Però ningú pot ultrapassar els límits prescrits; les meves cames inflades ja no em sostenen durant les llargues cerimònies romanes; m'ofego; i tinc seixanta anys.
     Però no t'enganyessis pas: encara no estic prou afeblit per cedir a les imaginacions de la por, gairebé tan absurdes com les de l'esperança, i ben segur molt més penoses. Si calgués tenir-me enganyat, preferiria que fos pel cantó de la confiança; jo no hi sortiria perdent, i no en patiria tant. Aquest terme tan proper no és necessàriament immediat; encara me'n vaig a dormir cada nit amb l'esperança d'arribar al matí següent. Dins dels límits infranquejables de què et parlava fa un moment, puc defensar la meva posició pas per pas, i fins i tot recuperar algunes polzades de terreny perdut. Nogensmenys he arribat a l'edat en què la vida, per a tot home, és una derrota acceptada. Dir que tinc els dies comptats no significa res; sempre ha estat així: és així per a tots nosaltres. Però la incertesa del lloc, del temps i la manera, que ens impedeix de distingir clarament aquesta fita cap a la qual avancem sense treva, se'm fa cada cop més petita a mesura que progressa la meva malaltia mortal. El primer que passa pot morir tot d'una, però és que el malalt sap que al cap de deu anys ja no viurà. El meu marge de dubtes no s'estén a cosa d'anys, sinó de mesos. Les possibilitats de finir d'una punyalada al cor o d'una caiguda de cavall esdevenen mínimes; la pesta sembla improbable; la lepra o el càncer es poden considerar definitivament distanciats. No corro el risc de caure a les fronteres colpit per una destral caledònia o traspassat per una fletxa parta; les tempestes no han sabut aprofitar les ocasions ofertes, i l'arúspex que em va predir que no moriria negat sembla haver tingut raó. Moriré a Tíbur, a Roma o a Nàpols, com a molt, i una crisi d'ofec s'encarregarà de la feina. Serà la crisi que faci deu o la que faci cent? La qüestió és simplement aquesta. I així com el viatger que navega entre les illes de l'Arxipèlag veu alçar-se els vapors lluminosos cap al tard, i a poc a poc descobreix la línia de la riba, així jo també he començat a albirar el perfil de la mort que m'espera.
     Ja a hores d'ara, certes porcions de la meva vida es van assemblant a les sales desguarnides d'un palau massa gran, que un propietari empobrit ha renunciat a ocupar tot sencer. Ja no surto a caçar: si no hi hagués ningú més que jo per destorbar-los mentre remuguen i juguen, els cabirols dels monts d'Etrúria estarien ben tranquils. Sempre he mantingut amb la Diana dels boscos les relacions volubles i apassionades d'un home amb l'objecte estimat: essent jo adolescent, la caça del senglar va oferir-me les primeres oportunitats de comandar i de trobar-me davant del perill; m'hi lliurava amb fúria; els meus excessos en aquest aspecte em van costar una bona repulsa per part de Trajà. La partició de la caça en una clariana d'Espanya va ser la meva més antiga experiència de la mort, del coratge, de la pietat envers les criatures, i del plaer tràgic de veure-les patir. Home fet, la caça em descansava de moltes lluites secretes amb adversaris ara i adés massa aguts o massa lloscs, massa febles o massa forts per a mi. Aquest just combat entre la intel·ligència humana i la sagacitat de les feres semblava curiosament net comparat amb les insídies dels homes. Un cop emperador, les meves caceres a la Toscana m'han servit per jutjar el coratge o les capacitats dels alts funcionaris: hi he eliminat o bé escollit més d'un home d'Estat. Més tard, a Bitínia, a Capadòcia, vaig fer de les grans batudes un pretext de festa, un triomf autumnal en els boscos d'Àsia. Però el company de les meves últimes caceres ha mort jove, i el meu gust per aquests plaers violents ha minvat molt d'ençà de la seva partença. Tot i així, encara aquí, a Tíbur, el ruflet sobtat d'un cèrvol sota les fulles basta tanmateix perquè dintre meu s'estremeixi un instint més antic que tots els altres, gràcies al qual puc sentir-me igualment guepard que emperador. Qui sap? Potser si he estat tan ecònom de sang humana, és perquè n'he fet vessar tanta a les feres que, de vegades, secretament, he preferit als homes. Sigui com sigui, la imatge de les feres em ronda més i més pel cap, i em costa força no abandonar-me a inacabables històries de caça que posarien a prova la paciència dels meus convidats del vespre. Certament que el record del dia de la meva adopció té la seva gràcia, però el dels lleons morts a Mauritània també s'ho val.
     Renunciar al cavall és un sacrifici encara més penós: una fera és tan sols un adversari, però un cavall és un amic. Si m'haguessin deixat triar la meva condició, hauria optat per la de Centaure. Entre Borístenes i jo, les relacions eren d'una precisió matemàtica: ell m'obeïa com s'obeeix al propi cervell i no l'amo. He aconseguit mai que un home fes cosa semblant? Una autoritat tan total comporta, com qualsevol altra, els seus perills d'error per a l'home que l'exerceix, però el plaer de temptar l'impossible en matèria de salts d'obstacles era massa gran per lamentar una espatlla desllorigada o una costella trencada. El meu cavall suplia les mil nocions lligades al títol, funció o nom, que compliquen l'amistat humana, amb el fet de conèixer únicament el meu exacte pes d'home. Anàvem a mitges a cada embranzida; ell coneixia perfectament, i millor que jo potser, el punt en què la meva voluntat no anava d'acord amb la meva força. Però ara ja no carrego el successor de Borístenes amb el pes d'un malalt de músculs reblanits, massa dèbil per hissar-se tot sol a la gropa d'una muntura. El meu auxiliar de camp Cèler l'està exercitant en aquest moment per la ruta de Preneste; totes les meves passades experiències de velocitat em permeten compartir el plaer del genet i el de la bèstia, i avaluar les sensacions de l'home llançat a galop tirat en un dia de sol i de vent. Quan Cèler salta del cavall, jo reprenc amb ell el contacte amb la terra. I em passa igual amb la natació: ja hi he renunciat, però participo encara del delit del nedador acariciat per l'aigua. Córrer, ni que sigui el més breu dels trajectes, em seria avui per avui tan impossible com ho fora per a una estàtua, un Cèsar de pedra, però jo em recordo de les meves curses d'infant pels àrids turons d'Espanya, del joc amb un mateix, en què hom arriba als límits del sufocament, sabent que el cor perfecte i els pulmons intactes restabliran l'equilibri; i mantinc amb el més mínim atleta que s'entreni per la carrera de fons a l'estadi una entesa que la intel·ligència sola no em podria donar. Així, de cada art practicada en el seu temps, en trec un coneixement que em compensa, en part, dels plaers perduts. He cregut, i en els millors moments encara ho crec, que fora possible compartir d'aquesta manera l'existència de tothom, i que aquesta simpatia seria una de les formes menys revocables d'immortalitat. Hi hagué moments en que aquesta comprensió s'esforçà a ultrapassar l'existència humana, transferint-se del nedador a l'onada. Però aquí sí que, no podent-me guiar ja per cap certesa, entro en el domini de les metamorfosis del somni.
     Menjar massa és un vici romà, però jo he estat sobri amb voluptuositat. Hermògenes no ha hagut de modificar en res el meu règim, llevat potser d'aquella impaciència que em feia devorar, no importa on ni a quina hora, el primer plat que em vingués a mà, com per enllestir d'una sola vegada l'exigència de la meva fam. No cal dir que un home ric, que mai no ha conegut sinó la indigència voluntària o només n'ha fet l'experiència a títol provisonal, com si es tractés d'un dels incidents més o menys excitants de la guerra o d'un viatge, tindria ben poc mèrit a vantar-se de no haver-se empatxat mai. Atipar-se en determinats dies de festa ha estat sempre l'ambició, el goig i l'orgull natural dels pobles. A mi m'agradava l'aroma de carm rostida i el soroll de marmites escurades en els festeigs de l'exèrcit, i que els banquets de campanya (o el que en campanya era un banquet) fossin el que sempre haurien de ser, un joiós i rústec contrapès a les privacions dels dies feiners, i tolerava força bé l'olor de fregit a les places públiques durant les Saturnals. Però els festius de Roma em provocaven tant d'enuig i repugnància que, si algun cop m'he cregut a punt de morir en el transcurs d'una exploració o d'una expedició militar, per reconfortar-me em deia a mi mateix que almenys així ja no em caldria tornar a fer aquelles menjades. No em facis la injúria de prendre'm per un vulgar renunciador: una operació que es produeix dos o tres cops al dia, amb la finalitat d'alimentar la vida, mereix indiscutiblement totes les nostres atencions. Menjar una fruita és fer entrar dins nostre un bell objecte viu, que ens és estrany, nodrit i afavorit com nosaltres per la terra; és consumar un sacrifici en el qual ens preferim per damunt de les coses. Mai no he mossegat una fogassa de pa de les casernes sense meravellar-me pel fet que la digestió feixuga i matussera que comporta sàpiga transformar-se en sang, en calor, potser en coratge. Ah ¿per què el meu esperit, en els seus millors dies, no posseeix sinó només una part dels poders assimiladors d'un cos?
     Ha estat a Roma, durant els llargs àpats oficials, que se m'ha acudit de pensar en els orígens relativament recents del nostre luxe, en aquest poble de terrassans econòmics i de soldats frugals, tips d'all i d'ordi, sobtadament abocats per la conquesta a les cuines d'Àsia, i engolint aquells aliments complicats amb una rusticitat de camperols atacats de cassussa. Els nostres romans s'atipen d'hortolans, s'inunden de salses i s'emmetzinen d'espècies. Un dels Apicis s'enorgulleix de la successió de serveis, d'aquesta sèrie de plats dolços o amargants, pesants o lleugers, que componen la magnífica ordenença dels seus banquets; passi encara si cadascun d'aquests menjars fos servit a part, assimilat en dejú, i doctament assaborit per un sibarita de papil·les intactes. Ara bé, presentats sense ordre ni concert, enmig d'una profusió banal i diària, formen al paladar i a l'estómac del qui menja un desgavell detestable on les olors, els sabors i les substàncies perden el seu valor propi i la seva exquisida identitat. El pobre Luci s'entretenia abans a preparar-me alguns plats rars; les seves empanades de faisà, amb la seva justa part de pernil i espècies, donaven fe d'un art tan exacte com el d'un músic o el d'un pintor; tanmateix jo trobava a faltar la pura i simple carn de l'ocell. A Grècia hi entenien mes: el seu vi resinós, el seu pa tatxonat de sèsam, el seu peix voltejat a la graella vora el mar, torrat desigualment pel foc i amanit aquí i allà pel cruixit d'un gra de sorra, acontentaven de forma natural la gana sense enfarfegar amb un excés de complicacions la més simple de les nostres alegries. He pogut assaborir en certs tuguris d'Egina o de Falèron aliments tan frescos que es mantenien divinament pulcres a despit dels dits bruts del mosso de la taverna, i tan moderats, però alhora tan suficients, que semblaven contenir en la forma més condensada possible alguna essència d'immortalitat. La carn cuita els vespres de cacera també tenia aquesta qualitat gairebé sagramental que ens duia més lluny, als orígens salvatges de les races. El vi ens inicia en els misteris volcànics de la terra, en les ocultes riqueses minerals: una copa de Samos beguda a migdia, al bat del sol, o bé al contrari consumida en una tarda d'hivern i en aquell estat de fatiga que permet de sentir immediatament a la cavitat del diafragma el seu escolar-se calent, la seva segura i ardent dispersió per les artèries, és una sensació gairebé sagrada, de vegades massa forta per a un enteniment humà; no la retrobo pas tan pura provinent dels cellers numerats de Romà, i la pedanteria dels grans entesos en collites em despacienta. Més pietosament encara, l'aigua beguda a la conca de la mà o directament de la font fa córrer en nosaltres la sal més secreta de la terra i la pluja del cel. Però ara ja fins l'aigua és una delícia a la qual un malalt com jo no ha de recórrer si no és amb sobrietat. No importa: fins i tot en l'agonia, i barrejada amb l'amargor de les últimes pocions, m'esforçaré a trobar el gust de la seva fresca insipidesa damunt dels meus llavis.
     He fet experiències, ni que fos breument, amb l'abstinència de carn a les escoles de filosofia, on es tracta d'assajar d'una vegada per totes cada mètode de conducta; més tard, a l'Àsia, he pogut veure gimnosofistes indis apartant la vista dels anyells fumejants i els quarters de gasela que eren servits sota la tenda d'Osroès. Però aquesta pràctica, en la qual la teva jove austeritat troba complaença, demana atencions més complicades que les de la mateixa gormanderia; i ens separa massa del comú dels homes en una funció gairebé sempre pública i presidida molt sovint per la pompa o l'amistat. Prefereixo alimentar-me tota la vida d'oques farcides i de pintades que no pas que els meus convidats m'hagin d'acusar a cada àpat d'una ostentació d'ascetisme. Ja m'ha costat de vegades, a causa d'uns fruits secs o del contingut d'un vas lentament degustat, dissimular als meus invitats que les viandes preparades pels meus cuiners eren més per a ells que no pas per a mi, o que la meva curiositat per aquells plats s'acabava abans que la seva. Un príncep no té en aquestes coses la llibertat d'acció d'un filòsof: no es pot permetre dissentir en massa punts a la vegada, i els déus saben que els meus punts de diferència eren ja massa nombrosos, per bé que jo em vantés d'haver-ne molts d'invisibles. Pel que fa als escrúpols religiosos del gimnosofista, al seu fàstic per les carns ensangonades, em commourien més si no se m'acudís de preguntar-me en què el sofriment de l'herba en ser tallada difereix essencialment del sofriment dels xais en ser degollats, i si el nostre horror davant les bèsties acoltellades no prové més que res del fet que la nostra sensibilitat pertany al mateix regne. Però en determinats moments de la vida, durant els períodes de dejuni ritual, per exemple, o en el transcurs de les iniciacions religioses, he pogut conèixer els avantatges, i també els perills, que comporten per a l'esperit les distintes formes d'abstinència o fins i tot la inanició voluntària, aquests estats pròxims al vertigen en què el cos, en part alleugerit, entra en un món per al qual no està fet, i que prefigura les fredes levitats de la mort. En d'altres moments, aquestes experiències m'han permès de jugar amb la idea del suïcidi progressiu, del traspàs per inanició com va ser el de certs filòsofs, mena d'excés invertit en què s'arriba a l'exhauriment de la substància humana. Però el cert és que mai no m'ha plagut del tot això d'adherir-me completament a un sistema, i no hauria volgut pas que un escrúpol em llevés el dret a afartar-me de porc, si per atzar me'n vinguessin les ganes, o si aquest aliment fos l'únic que tingués a l'abast.
    Els cínics i els moralistes estan d'acord a posar les voluptats de l'amor entre els plaers considerats grollers, com el de beure o el de menjar, tot declarant-les d'altra banda menys indispensables per tal com asseguren ens en podem estar. D'un moralista m'espero qualsevol cosa, però en un cínic m'estranya aquest error. Admetem que uns i altres tinguin por dels seus dimonis, bé perquè s'hi resisteixen o bé perquè s'hi abandonen, i que maldin per rebaixar-se'n el plaer a fi d'intentar llevar-li el seu poder gairebé terrible, sota el qual sucumbeixen, i el seu estrany misteri, dins el qual se senten perduts. Jo només creuré en aquesta assimilació de l'amor als goigs purament físics (suposant que n'existeixin, d'aquests) el dia que vegi un sibarita del menjar sanglotant de delícia davant del seu plat preferit, com un amant sobre una jove espatlla. De tots els nostres jocs, és l'únic que perilla de trasbalsar l'ànima, l'únic també en què el jugador s'abandona necessàriament al deliri del cos. No és indispensable que el qui beu abdiqui de la raó que encara li queda, però l'amant que conserva la seva no obeeix del tot al seu déu. D'altra banda l'abstinència i l'excés, en qualsevol cas, només comprometen l'home sol: llevat del cas de Diògenes, cas en què les limitacions i el seu caràcter de raonable mal menor es fan notar per si soles, tot procés sensual ens situa en presència de l'Altre, ens implica en les exigències i servituds de la tria. No en conec cap altra en què l'home es decideixi per raons més simples i més ineluctables, en què l'objecte escollit sigui sospesat més exactament pel seu pes brut de delícia, o el qui s'agrada de la veritat tingui més ocasions de jutjar les criatures en la seva nuditat. Tot i partir d'un despullament que s'iguala al de la mort, d'una humilitat que supera la de la derrota i la pregària, em quedo meravellat de veure com es tornen a formar cada vegada la complexitat de rebuigs, de responsabilitats, de donacions, les pobres confessions, les fràgils mentides, els compromisos apassionats entre els meus plaers i els de l'Altre, tants de lligams impossibles de trencar i tanmaeix tan aviat deslligats. Aquest joc misteriós que va de l'amor a un cos a l'amor a una persona m'ha semblat prou bonic per consagrar-li una part de a meva vida. Les paraules enganyen, ja que el mot plaer empara realitats contradictòries i comporta a la vegada les nocions de tebior, de dolcesa i d'intimitat dels cossos, i les de violència, d'agonia i crit. La petita frase obscena de Posidoni sobre el refregament de dues parcel·les de carn, que t'he vist copiar amb una diligència de nen aplicat als teus quaderns d'escola, no defineix pas el fenomen de l'amor com tampoc la corda polsada pel dit no explica el miracle dels sons. No és tant la voluptat el que la frase insulta, sinó la carn en si mateixa, aquest instrument de músculs, de sang i d'epidermis, aquest núvol roig del qual l'ànima n'és el llampec.
     I confesso que la raó resta confosa davant del prodigi mateix de l'amor, de l'estranya obsessió que fa que aquesta mateixa carn, de la qual tan poca cura tenim quan és la que forma el nostre propi cos, fins al punt que només ens preocupem de rentar-la, de nodrir-la i, si és possible, d'evitar-li el sofriment, pugui inspirar-nos una tal passió de carícies simplement pel fet d'estar animada per una individualitat distinta de la nostra, i perquè presenta determinats trets de bellesa sobre els quals, d'altra banda, ni els millors jutges no es posen d'acord. En això, la lògica humana es queda curta, com en la revelació dels Misteris. La tradició popular no va gens equivocada, puix que sempre ha vist en l'amor una forma d'iniciació, un punt de contacte entre el que és secret i el que és sagrat. I encara es pot comparar l'experiència sensual als Misteris pel fet que també la primera aproximació produeix en el no iniciat l'efecte d'un ritu més o menys esgarrifós, escandalosament allunyat de les funcions familiars del son, el beure i el menjar, objecte de bromes, de vergonya o de terror. D'igual manera que la deesa de les Mènades o el deliri dels Coribants, el nostre amor ens arrossega a un univers distint en el qual, en d'altres circumstàncies, no ens és permès d'accedir, i cap al qual deixem d'orientar-nos tan bon punt l'ardor s'extingeix i s'acaba el plaer. Clavat al cos estimat com un crucificat a la creu, he après sobre la vida alguns secrets que ja s'esmussen en el meu record, per causa de la mateixa llei que fa que el convalescent, un cop guarit, cessi de retrobar-se en les veritats misterioses del seu mal, o que el presoner deixat anar oblidi la tortura, o el triomfador desenganyat la glòria.
     De vegades he somiat d'elaborar un sistema de coneixement humà basat en l'eròtica, una teoria del contacte on el misteri i la dignitat dels altres consistiria precisament a oferir al Jo aquest punt de suport d'un altre món. La voluptat vindria a ser, en aquesta filosofia, una forma més completa, però també més especialitzada, d'aquesta proximitat de l'Altre, una tècnica més al servei del coneixement d'allò que no és nosaltres. Fins i tot en les relacions menys sensuals, és encara en el contacte que l'emoció s'acaba o pren volada: la mà més aviat repugnant de la vella que em presenta un suplicatori, el front humit del meu pare en l'agonia, la nafra rentada d'un ferit. Igualment les relacions més intel·lectuals o les més neutres es produeixen a través d'aquest sistema de senyals corporals: la mirada esclarida de sobte del tribú a qui s'explica una maniobra el matí de la batalla, la salutació impersonal d'un subaltern que el nostre pas immobilitza en una actitud d'obeïment, el cop d'ull amical de l'esclau a qui dono les gràcies perquè em porta una safata, o, davant l'oferiment d'un camafeu grec, el gest apreciatiu d'un vell amic. Amb la major part dels éssers, els més lleugers, els més superficials d'aquests contactes basten per satisfer la nostra necessitat, si no és que l'excedeixen. Només cal que es facin insistents i es multipliquin al voltant d'una única criatura fins a circumcidar-la del tot; que cada parcel·la d'un cos se'ns carregui de tantes significacions trasbalsadores com les faccions d'un rostre; que un sol ésser, en lloc d'inspirar-nos com a molt irritació, plaer o enuig, ens obsedeixi com una música i ens turmenti com un problema; que passi de la perifèria del nostre univers al seu centre, i a la fi ens resulta més indispensable que nosaltres mateixos i es produeix el sorprenent prodigi, que per mi és molt més un envaïment de la carn per l'esperit, que no pas un simple joc de la carn.
     Semblants opinions sobre l'amor podien desembocar en una carrera de seductor. Si no ha estat així, és perquè he fet tota una altra cosa, qui sap si millor. A falta de geni, una tal carrera necessita atencions i fins estratagemes per als quals jo no estava fet. Aquest parar sempre les mateixes trampes, aquesta rutina reduïda a constants aproximacions, i alhora limitada per la pròpia conquesta, m'han arribat a cansar. La tècnica del gran seductor exigeix, en aquest passar d'un objecte a un altre, una facilitat, una indiferència que jo no tinc envers els objectes del meu amor: de tota manera, més que abandonar-los jo, m'han abandonat ells; mai no he comprès que es pugui estar assaciat d'una persona. El desig d'enumerar exactament les riqueses que cada nou amor ens aporta, de veure'l canviar, de veure'l potser envellir, no s'adiu amb la multiplicitat de conquestes. Temps enrera havia cregut que un cert gust per la bellesa podria fer les funcions d'una virtut i sabria immunitzar-me contra sol·licitacions massa ordinàries. Però m'equivocava. El que s'agrada de la bellesa acaba trobant-la a tot arreu, com un filó d'or en les més innobles vetes, i experimentant, a còpia de manejar aquestes fragmentàries obres mestres, per bé que brutes o trencades, un plaer d'entès en el fet de col·leccionar, ell tot sol, terrisses tingudes per vulgars. Un obstacle més seriós, per a un home de gust, és gaudir d'una posició de preeminència en els afers humans, amb tot el que el poder gairebé absolut comporta quant a perills d'adulació o de mentida. La idea que un ésser humà, per poc que sigui, estrafaci la seva actitud davant meu, és capaç de fer-me'l plànyer, menysprear o bé odiar. He hagut de suportar aquests inconvenients de la meva fortuna com un home pobre els de la seva misèria. Un pas més i hauria acceptat la ficció que consisteix a pretendre que un sedueix quan sap que el que fa és imposar-se. El perill és que per aquí pot començar l'avorriment i potser l'estupidesa.
     Un acabaria preferint, més que no pas els coneguts estratagemes de la seducció, les ben simples veritats de la disbauxa, si no fos que també aquí regna la mentida. En principi, estic disposat a admetre que la prostitució pugui ser un art com el massatge o el pentinat, però ja prou pena tinc a sentir-me complagut en mans del barber o del massatgista. No hi ha res més ordinari que els nostres còmplices. La mirada de reüll del taverner que em reserva el millor vi, i que per tant priva a algú altre de gustar-lo, bastava ja en els meus anys joves per fastiguejar-me de les diversions romanes. No em plau gens que una criatura humana cregui poder donat per descomptat el meu desig, preveure'l, adaptar-se mecànicament a allò que es pensa que és la meva tria. Aquest reflex estúpid i deformat de mi mateix que m'ofereix en tals moments el cervell d'un home em faria preferir els tristos efectes de l'ascetisme. Si la llegenda no exagera en res els excessos de Neró o les doctes recerques de Tiberi, els deuen haver calgut, a aquests grans consumidors de delícies, uns sentits ben inerts per maldar en un aparell tan complicat, i un singular menyspreu devers els homes per suportar d'aquesta manera que qualsevol pogués burlar-se o aprofitar-se d'ells. I tanmateix, si jo he renunciat gairebé a aquestes formes del plaer per massa maquinals, o no m'hi he llençat gaire a fons, ho dec més aviat a la meva sort que no pas a una virtut incapaç de resistir res. Podria recaure-hi en envellir, com en qualsevol altra mena d'obnubilació o de fatiga. La malaltia i la mort relativament pròxima em salvaran de la repetició monòtona dels mateixos gests, tan semblant al titubeig d'una lliçó massa sabuda de cor.
     De tots els goigs que lentament m'abandonen, el son és un dels més preciosos i també dels més comuns. Un home que dorm poc i malament, reclinat sobre nombrosos coixins, pot meditar ben a lloure sobre aquesta particular voluptat. Concedeixo que el son més perfecte sigui aquell que de forma gairebé necessària roman com un annex de l'amor: repòs reflexiu, reflectit en dos cossos. Però el que aquí m'interessa, és el misteri específic del son gaudit per ell mateix, la inevitable cabussada a què s'arrisca cada vespre l'home nu, sol i indefens, en un oceà on tot canvia, els colors, les densitats, el ritme mateix de la respiració, i on retrobem els morts. El que ens tranquil·litza del son és el fet que en sortim, i que en sortim sense canvis, puix que una estranya interdicció ens impedeix d'endur-nos l'exacte residu dels nostres somnis. El que també ens tranquil·litza és que ens restaura de la fatiga, però ens en restaura, temporalment, mitjançant el més radical dels procediments, arreglant-se-les perquè deixem de ser. En això, com en d'altres coses, el plaer i l'art consisteixen a abandonar-se conscientment a aquesta benaurada inconsciència, a acceptar de ser subtilment més febles, més feixucs, més lleugers i més indefinits del que som. Més endavant tornaré a insistir sobre aquest sorprenent poble dels somnis. Ara prefereixo parlar de certes experiències de pur son, de pur desvetllament, que confinen amb la mort i amb la resurrecció. Intento aferrar la sensació precisa de determinats sons fulminants de l'adolescència, quan un s'adormia damunt dels llibres, encara vestit, transportat de cop i volta lluny de les matemàtiques i de dret a l'interior d'un son dens i ple, tan carregat d'energia inutilitzada que un podia assaborir, per dir-ho així, el sentit pur de l'ésser a través de les parpelles closes. Evoco aquelles brusques dormides fetes damunt la terra nua, als boscos, despres de fatigants jornades de cacera; el lladruc dels gossos em despertava, o les seves potes sobre el meu pit. Tan total era l'eclipsi que hauria pogut cada vegada retrobar-me distint, i em sorprenia, o de vegades m'entristia, l'estricta disposició que em retornava de tan lluny a l'estreta parcel·la d'humanitat que sóc jo. ¿En què consistien aquestes particularitats a les quals estem lligats si, tot i comptar tan poc per al qui dorm lliurement, jo aconseguia, per un segon, abans de retornar a contracor dins la pell d'Adrià, assaborir gairebé conscientment aquest home buit, aquesta existència sense passat?
     D'altra banda, la malaltia, l'edat, també tenen els seus prodigis, i reben del son altres formes de benedicció. Fa al voltant d'un any, després d'una jornada particularment aclaparadora, a Roma, vaig experimentar un d'aquests respirs en que l'esgotament de forces operava els mateixos miracles, si no d'altres, que les reserves inesgotades de temps enrera. Vaig ben rares vegades a ciutat, ara, i miro de fer-hi el màxim de coses possible. Tot el dia havia resultat desagradablement empipador: una sessió al Senat havia estat seguida per una sessió al tribunal, i per una discussió inacabable amb un dels qüestors; després, per una cerimònia religiosa d'aquelles que no es poden abreujar, i a més sota la pluja. Jo mateix havia disposat i reunit totes aquestes distintes acivitats juntes, per tal de deixar el mínim de tempos possible, entre elles, a les inoportunitats i els afalacs inútils. La tornada a cavall va ser un dels meus darrers trajectes d'aquest estil. Vaig arribar a la Vil·la cruixit, malalt i amb un fred com només es té quan la sang es nega a moure's dins les nostres artèries. Cèler i Càbrias prou es basquejaven, però la sol·licitud pot resultar fatigant, per bé que sincera. Retirat a les meves estances, vaig empassar-me algunes cullerades d'un farro calent que jo mateix em vaig preparar, no pas per malfiança, com la gent es pensa, sinó perquè així em puc concedir el luxe d'estar sol. Em vaig ficar al llit. El son semblava tan lluny de mi com la salut, com la joventut, com la força. Em vaig adormir. Les ampolletes em van provar que a penes si havia dormit una hora. Un curt moment d'abaltiment complet, a la meva edat, representa l'equivalent a sons que en altre temps duraven tota una semirevolució dels astres; actualment el meu temps es mesura en unitats molt més petites. Però una hora havia bastat per acomplir l'humil i sorprenent prodigi: la calor de la meva sang tornava a escalfar les meves mans; el meu cor, els meus pulmons s'havien posat novament a treballar amb una mena de bona voluntat; la vida fluïa com una font no pas molt abundant, però sí fidel. En tan poc temps, el son havia reparat els meus excessos de virtut amb la mateixa imparcialitat amb què hauria reparat els dels meus vicis. Car la divinitat del gran restaurador prové del fet que els seus benifets s'exerceixen damunt del qui dorm sense tenir-lo en compte, de la mateixa manera que l'aigua carregada de poders curatius no es preocupa en absolut del qui beu de la font.
     Però si ens ocupem tan poc d'un fenomen que absorbeix almenys un terç de tota vida, és perquè cal una certa modèstia a l'hora d'apreciar les seves qualitats. Adormits, tant Gai Calígula com Aristides es just valen igual; jo deposo els meus vans i importants privilegis; i ja no em distingeixo del negre guardià que dorm de través davant de la porta. ¿Què és l'insomni sinó la maníaca obsessió de la nostra intel·ligència a manufacturar pensaments, enfilalls de raonaments, sil·logismes i definicions ben seves, què sinó el refús a abdicar en favor de la divina estupiditat dels ulls closos o de la sàvia follia dels somnis? L'home que no dorm, i des de fa mesos prou he tingut ocasions de constatar-ho en mi mateix, es nega més o menys conscientment a confiar-se a la marea de les coses. Germà de a Mort... Isòcrates s'equivocava, i la seva frase no passa de xerrameca de rètor. Jo començo a conèixer la mort; i la mort té altres secrets encara més estranys a la nostra present condició d'homes. I tanmateix són tan profunds i estan tan entrelligats aquests misteris d'absència i de parcial oblit, que podem notar perfectament com conflueixen en algun lloc la font blanca i la font obscura. Mai no m'ha agradat mirar com dormien els que jo estimava; descansaven de mi, ja ho sé; em fugien també. I tot home té vergonya del seu rostre tacat de son. Quantes vegades, llevat de bon matí per estudiar o per llegir, no he arreglat jo matix els coixins rebregats i els cobertors en desordre, evidències quasi obscenes dels noistres encontres amb el no-res, proves que cada nit deixem d'existir...





A poc a poc, aquesta carta començada per informar-te dels progressos del meu mal s'ha convertit en el desfogament d'un home que ja no té l'energia necessària per dedicar-se llarga estona als afers d'Estat, en la meditació escrita d'un malalt que dona audiència als seus records. Ara em proposo anar més lluny: m'he format el projecte de contar-te la meva vida. Certament aquest darrer any he compost una memòria oficial dels meus actes, que el meu secretari Flegont ha encapçalat amb el seu nom. Hi he mentit el menys possible. L'interès públic i la decència m'han forçat, no obstant això, a recompondre alguns fets. La veritat que penso exposar aquí no és especialment escandalosa, o en tot cas només ho és en el sentit que tota veritat provoca escàndol. No espero que els teus disset anys comprenguin gran cosa de tot això. Tanmateix pretenc instruir-te i fins i tot incomodar-te. Els teus preceptors, que jo mateix he escollit, t'han donat aquesta educació severa, amatent, potser sobreprotegida, de la qual espero al capdavall un gran bé per a tu mateix i per a l'Estat. Com a correctiu, t'ofereixo aquí una relació desproveïda d'idees preconcebudes i de principis abstractes, treta de l'experiència d'un sol home que sóc jo mateix. Ignoro a quines conclusions em portarà aquesta relació. Compto que aquest examen dels fets em serveixi per definir-me, per jutjar-me potser, o, si més no, per poder-me conèixer millor abans de morir.
      Com tothom, només tinc al meu servei tres mitjans per avaluar l'existència humana: l'estudi de mi mateix, el més difícil i el més perillós, però també el més fecund dels mètodes; l'observació dels homes, que se les apanyen ben sovint per amagar-nos els seus secrets o per fer-nos creure que en tenen; i els llibres, amb els específics errors de perspectiva que neixen entre les seves ratlles. He llegit gairebé tot el que els nostres historiadors, els nostres poetes, i fins els nostres narradors han escrit, per bé que aquests darrers tinguin reputació de frívols, i els dec potser més informació que no la recollida per mi en les més diverses situacions de la meva pròpia vida. La lletra escrita m'ha ensenyat a escoltar la veu humana, de la mateixa manera que les grans actituds immòbils de les estàtues m'han valgut per apreciar els gestos. Contràriament, i en conseqüència, la vida m'ha clarificat els llibres.
     Però els llibres menteixen, fins i tot els més sincers (...)