La represa cultural després de 1939

L'any 1939, amb la victòria de la revolta militar feixista, la persecució cultural a la catalanitat és implacable per part de les noves autoritats franquistes. A partir d'aquell moment, doncs, la literatura catalana haurà d'emprendre el camí de l'exili o bé optar per la clandestinitat. Albert Manent ens ho explica en aquests termes:

"L'acabament de la guerra civil a Catalunya (...) va obrir un període tràgic i aparentment sense esperança. Amb el dret de conquesta, hom va implantar un règim d'ocupació militar que durà molts mesos, el qual no es va limitar a un canvi político-ideològic, sinó que es va proposar anorrear la cultura catalana i de reduir l'ús de la llengua a l'àmbit privat. (...) En principi, el bandejament de la llengua catalana va ésser total. Va desaparèixer tota la premsa escrita en català (...) i la llengua catalana va ser prohibida a la ràdio i a tots els nivells pedagògics, inclosa la universitat.
(...)
Tot això s'esdevenia després de l'èxode del febrer de 1939, èxode que deixà Catalunya òrfena dels seus millors quadres dirigents: polítics, escriptors, funcionaris, professors, científics (....) que es van haver d'exiliar. (....) A la premsa de l'època hi ha severes advertències contra l'ús del català en els papers comercials, en les cartes privades, en els rètols, etc. Catalunya era tractada com un poble vençut militarment".  (Albert Manent. Resistència i recuperació de la cultura catalana durant el franquisme, vol. VI, Història de Catalunya, Editorial Salvat, 1978.)

Només després de la victòria aliada a la 2a Guerra Mundial (1945), el règim buscarà la seva consolidació adoptant formes més tolerants. La cultura catalana, aleshores, segueix dos camins:

- continuar des de l'exili o la clandestinitat.
- aprofitar els nous marges legals que es produeixen.

D'ençà la dècada dels cinquanta es recupera alguna experiència editorial, i es toleren tertúlies o publicacions periòdiques, moltes de les quals al darrera tenien el suport de l'Església, única manera d'evitar la persecució franquista. En qualsevol cas, totes i cadascuna d'elles estaven sotmeses a l'arbitrarietat dels censors, almenys fins la liberalització de 1962.

La tímida obertura dels primers anys seixanta es traduí en el moviment de la Nova Cançó, revistes com Serra d'Or -o el quinzenal infantil Cavall Fort- i editorials com ara Edicions 62. Pel que fa a la producció literària, els seixanta són un moment d'eclosió: pensem en Bearn, de Llorenç Villalonga (1961) o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (1962). També dels tres reculls poètics de Gabriel Ferrater -finalment recollits a Les dones i els dies, (1968), de Vacances pagades de Pere Quart (1960) i, pel que fa a l'assaig, de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962). Tot plegat es tractava de la primera revifalla important des dels anys trenta.

La foto, de Manuel Moros, és del febrer de 1939 i mostra el pas fronterer amb França per Coll de Belitres, a Portbou.

Miguel Hernández, Aceituneros (1937)



Andaluces de Jaén
aceituneros altivos,
decidme en la alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.


                    Miguel Hernández Gilabert
                    (Oriola, 1910- Alacant, 1942)

Màrius Torres, set poemes

Màrius Torres i Pereña va néixer a Lleida el 30 d'agost de 1910 en el si d'una família benestant i cultivada. El seu pare, Humbert Torres, era metge i ocupà, a més, diversos càrrecs polítics: alcalde de Lleida, diputat del Parlament espanyol i vice-president del Parlament de Catalunya. (...) Màrius, el més gran de tres germans, se sentí molt identificat amb la seva família però molt especialment amb el seu pare. De l'any 1920 a 1926 estudià el batxillerat al Liceu Escolar de Lleida i, un cop acabat, dubtà entre dues carreres, la d'arquitectura i la de medicina, però finalment es decidí per la segona, que era tradicional a la família. L'any 1933 (...) tornà a Lleida i s'especialitzà en malalties de l'aparell digestiu.

L'any 1935 emmalaltí d'una grip que (...) posteriorment es complicà i hagué de prendre unes vacances per poder-se refer. La malatia, però, respongué amb més intensitat i pel mes de desembre d'aquest mateix any hagué de ser traslladat al sanatori antituberculós de Puigdolena, d'on ja no sortiria durant els set anys que li restaven de vida.

(De Carme Arnau, a la introdució a Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres. Poesia. Ed. 62 MOLC vol 75. Barcelona 1982). La fotografia és datada de 1934, a Lleida, ja com a "Doctor Màrius Torres".

"Dolç àngel de la mort..."

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
           que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
           de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
           per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
           freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plors
           el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela, 

           ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
            Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
            el dolor que m'espera em fa mal...

            I gairebé donaria, per morir ara
–morir per sempre–, una ànima immortal!

29 de setembre del 1936

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

Entre els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga-.

30 de març de 1937


Lorelei

                            "But our love it was stronger by far than the love
                            of those who were older than we -of many far wiser than we."
                                                                                                   Poe

                                 I
Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies una límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara 

dins meu!

                                 II

               Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.–

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor…

                                              –Negre mar, Nit més alta,

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís?

                                 III

Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens diuen, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

1937-1938


Un altre abril

Com una aigua secreta - que, ben lluny dels camins,
a cap gest de Narcís no farà de sepulcre -,
inútil als conreus, als llavis, als jardins,
oposant a la llum que ella no porta a dins
la fredor d’una làmina silenciosa i pulcra,


és la meva tristesa. Ample mirall fidel
per on el mon rellisca amb menys de pes que una ombra
entre jo i aquest altre gran mirall paral·lel
del cel, on es destrien, cadascun un anhel,
els núvols, els ocells -les ànimes sens nombre!-.

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa:
blava, els matins d’hivern, de glaç en fusió;
groga i plena de somnis els vespres de tardor,
i els migdies d’estiu enlluernada i lassa;

ara, a la primavera, quan l’hivern és blau,
hi ha una llum igual al paisatge en ella.
Les llunyanies d’or saben secrets de pau,
i el capaltard arriba amb un bleix tan suau
que fóra cada llàgrima la imatge d’una estrella

en una aigua secreta. Un torb, però, només,
faria buida i orba la seva pregonesa
tèrbola, sota cels terribles i propers...

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Abril de 1938


La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.


5 de març de 1939


Aniversari

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O pare de la nit, del mar i del silenci,
        jo vull la pau  -però no vull l'oblit.

Mas Blanc, 1 de setembre de 1942



Arbor Mortis 


Déu, al primer batec de cada cor que neix,

sembra dues llavors en una sola argila:

la vida remorosa que cada instant s’esfila,

la mort silenciosa que cada instant s’acreix..



En l’estança més closa de la nostra existència,

allà on només habiten l’esperança o l’horror,

viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,

de tot el que es marceix en la nostra vivència.



Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,

el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.

Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.



Faran les teves fulles una ombra de repòs,

i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.




Bartomeu Roselló-Pòrcel, A Mallorca, durant la guerra civil (1937) (Ant 31)











Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


           Barcelona, setembre de 1937


"A Mallorca, durant la guerra civil" fou publicat pòstumament dins Imitació del foc (1938).

atzur: m. Color blau celeste.
tedi: m. Molèstia causada per la continuïtat o la repetició d’una cosa que no ens interessa.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Antologia

Rosselló-Pòrcel va publicar en vida dos llibres de poesia: Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934). Al cap de pocs mesos de la seva mort, el 1938, va aparèixer Imitació del foc, l'obra de maduresa que, al llarg dels anys posteriors, ha estat considerada un dels llibres fonamentals en la poesia catalana del segle XX. En conjunt, la poesia rosselloniana respon al clima intel·lectual de la seva època, es deixa impregnar pels corrents avantguardistes europeus en voga, de les inconfusibles veus de poetes com Carner, López-Picó o Riba, que el 1930 publicarà la versió definitiva de les Estances i, en gran mesura, de les diverses propostes estètiques de la Generació del 27. En Roselló-Pòrcel, el surrealisme, el neopopularisme i la poesia pura tindran cabuda gairebé de la mateixa manera, encara que en la seva veu personal destaquen sobretot els trets d'abstracció i intel·lectualisme que més l'acosten a la figura d'un poeta racional i, en certa manera, visionari, que segueix el deixant de Rilke, Valéry, Riba i Guillén.

Extret de la introducció de Roberto Mosquera a Tempestat de flama. Antologia poètica Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Educaula62, Barcelona, 2012.


A la foto, Bartomeu Rosselló-Pòrcel amb les seves amigues Amàlia Tineo, Mercè Muntayola i Blanca González de Escandón. Són a bord del creuer Ciudad de Cádiz, en el viatge universitari per la Mediterrània de 1933 que finançava el nou Ministeri d'Instrucció Pública, d'acord amb diverses universitats. El viatge suposà per Rosselló-Pòrcel quaranta-set dies de travessia al costat de passatgers com Salvador Espriu, Jaume Vicens i Vives o Julián Marías, visitant Tunis, Cartago, Malta, Trípoli, Alexandria, el Caire, Jerusalem, Xipre, Creta, Istanbul, Atenes, Corint, Palerm, Pompeia i Nàpols.


A  N  T  O  L  O  G  I  A  


De Nou poemes (1933)

              I

Poques paraules surten… 


Poques paraules surten 
de les boques en calma.
Els arbres del parc, sembla
que es perdin en llunyana
visió de vell gravat,
tota plena de màgica
dolçor que fa pensar
en velles enyorances.
Quan s'acosti la fosca,
les bruixes i les branques
s'aferraran com serps
en lluita de fantasmes.
Tancarem la finestra
i voltarem la flama.
El foc allargarà
ombres esvalotades.


                                 1931

            III

Sonet


Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella só que clava la roent
agulla –fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies del pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit. 


             V

Quan arribarà aquell moment...

                                        A Carles Riba

Quan arribarà aquell moment
de totes les seguretats?
La boca sabrà que no ment
velles mentides dels passats.

El peu, en tots els nous camins,
i el rostre, en cant a la ventada.
Els colors més purs i divins
s'ofrenaran a la mirada.

Hora d'enveges i de plany,
ullada en les ombres obscures.
El que ha arribat sia'ns company
de les jornades insegures.


           VII

Ombres, detureu el pas...

Ombres, detureu el pas

davant la vella rondalla.

El paisatge era senzill
de ductilitats extremes.
Jo era el pelegrí sorprès
repetint-se les excuses.
L’horitzó era fatigat
d’unes veus massa llunyanes.
Un primer terme de llums
feia plorar el capvespre.
Indicis de veritat.
Sageta en tots els presagis.

Entre udols de sang i pols,
esdevingué l'aventura.


             IX

Pluja en el jardí de l'Ateneu

Breus vermellors subtils en llamp.
Cercles menuts de verd i blanc.
Corbes gracioses de l'herbam,
ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents
i poms en lluita
          I, damunt de tot,
vellut i negre de palmeres
mai no agitades per cap vent. 

                                    Barcelona, 1933    



*   *   *   *


De Quadern de sonets (1934)


Espatlla

Conflicte del negre i el blanc 
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l'atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l'escenari decadent,
l'èxtasi estèril de l'esquena
era exili de la mirada,

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.



Inici de campana

Inici de campana
efímer entre els arbres
-fora porta- de tarda.
La pols dels blats apaga
un or trèmul en punxes
blanquinoses de plana.
L'àmbit vincla i perdura
comiats d'enyorances
d'avui mateix. Desvari
de vies solitàries.
Argila i calç. Finestres
de la casa tancada,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.


Sonet marí

                             A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'un trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava 
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blans i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

                                  Malta-Alexandria, juny 1933 


*   *   *   *


De Imitació del foc (1938)


Pont del vespre

                            Les feux rouges des ponts…
                            Apollinaire

La nit és alta i s’abraça
amb mi –tots sols pels carrers.
Els fanals de les placetes
      ens encalcen.

Les cases cremades, negres,
i, abans dels bordells, amb bruses 
de vent de juny, aventura:
       Na Clara i Na Bàrbara.

Dins les entrades, bandits
amb por de mi, que no surten.

El sol damunt les teulades
       balla 
amb una mossa d’estampa.

                                                     Madrid, gener 1936


A una dama que es pentinava darrera
una reixa en temps de Vicenç Garcia

Amor, senyor de l’àmplia monarquia
que publica el clavell i el foc proclama
en l’ardor de la galta i en la flama
de l’exaltació que l’aire cría,


els cabells de finíssima atzabeja
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i de llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja,


treu de la reixa, i que la saborosa 
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d’unes cames despullades,


deixi les verdes herbes alterades.
Oh desmai en les tiges onejants
de marbres, ceres, roses bategants!

                                 Barcelona, maig 1935



Sóller

El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M'ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L'oratge pinta perfils
de caramels dins l'oratge.
El cabell se m'ha esbullat
i tinc l'ombra capgirada.
El sucre de l'aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d'esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa
em repassen l'espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.


                                   Barcelona, novembre 1937


A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

                                   Barcelona, setembre de 1937


En la meva mort

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

                                   Madrid, març 1936



"En morir el 1938, a vint-i-quatre anys, Rosselló-Pòrcel deixava escrita una obra poètica relativament reduïda. A part algunes composicions d'adolescència, que no recollí mai en llibre, ell mateix s'havia editat Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), i deixava pràcticament enllestit Imitació del foc, que poc temps després aparegué a la col·lecció de poesia de la Residència d'Estudiants que ell havia dirigit. Aquest corpus poètic seria reivindicat, i fins i tot podríem dir que mitificat, en la immediata postguera pel grup d'intel·lectuals i escriptors que es constituí al voltant de la revista «Ariel». Per a ells, Rosselló representava un punt de contacte amb la tradició literària del país, que les condicions polítiques del moment posaven en perill, i alhora un exponent del lligam entre modernitat i alta cultura que pretenien de dur a terme a través de la seva revista."

Imitació del foc de B. Rosselló-Pòrcel: una concepció del món, del poeta i de la poesia. Fragment inicial de  Josep M. Balaguer. Revista Els Marges, núm. 21. 1981.



Més informació a la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)  i  aquí , Lletra UOC, també


Antologia poètica

Relació de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel prescrits per als cursos de batxillerat de Literatura Catalana, Modalitat. Curs 2013-14.


1. Poques paraules surten...
2. Sonet
3. Quan arribarà aquell moment...
4. Ombres, detureu el pas...
          De Nou poemes (1933)

5. Espatlla
6. Sonet fàcil a un amic de bella conversa
7. Brollador
8. Inici de campana
9. Sonet marí
10. Leda
          De Quadern de sonets (1934)

11. Cançó després de la pluja
12. Història del soldat
13. Noça
14. Dansa de la mort
15. Pont del vespre
16. Indecisa, rara, nova...
17. Oració per quan les donzelles tenen mal de cap
18. A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia
19. L'estiu ple de sedes
20. Pluja brodada
21. Compliment a Mercedes
22. Sóller
23. Només un arbre, a la vorera, porta...
24. Auca
25. A Mallorca durant la guerra civil
26. Escolto la secreta...
27. En la meva mort
         D’ Imitació del foc (1938)

28. Medallons
         D’altres poemes no recollits en volum

Pere Quart, Vaca suïssa
















Quan jo m'embranco en una causa justa
com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet!.

Pere Quart, Bestiari (1937)


Josep Pla, El quadern gris. Fragments

El quadern gris va aparèixer, publicat per Edicions Destino, l'any 1966, com a primer volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Des d'aleshores se n'han fet moltes altres edicions (1969, 1977, 1983, 2004, 2009) però els fragments recollits pertanyen a la d'octubre de 2012 a cura de Narcís Garolera, neta d'errors de lectura, ultracorreccions o errors en la transcripció mecanogràfica o de composició tipogràfica. Una revisió que abastà cinc mil esmenes que milloren notablement totes les edicions anteriors del llibre de Josep Pla.

JOSEP PLA. El quadern gris. Edició a cura de Narcís Garolera. Ed. Destino, Col. "L'àncora", 229. Barcelona, octubre de 2012.

1918

8 de març. –  Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

      A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:
      – Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
      I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vint-i-un anys!
      La família! Cosa curiosa i complicada
      A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gassa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!
      Veure caure la pluja, a la fi, m'ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau.
      Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l'estona, a la bona de Déu– el que se'm vagi presentant. La meva mare és una senyora molt neta dominada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar trastos vells, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal... 

Sebastià Juan Arbó, Terres de l'Ebre (1932) fragment inicial

Sebastià Juan i Arbó (1902-1984)

Sebastià Juan Arbó neix a Sant Carles de la Ràpita, el Montsià, el 1902, però als vuit anys anà a viure a Amposta. El seus pares, pagesos, estaven al servei d'una família francesa, rica i culta, factor que tindra una influència decisiva en la seva vocació literària: és tot just amb divuit anys que comença a escriure Terres de l'Ebre. El 1927 marxa cap a Barcelona, on aviat veu publicada la novel·la L'inútil combat (1931). I un any després publica Terres de l'Ebre.

La primera edició d'aquesta novel·la fou publicada per Llibreria Catalonia l'any 1932. Després fou reeditada per l'Editorial Janés el 1947 i per l'Editorial Selecta el 1955. L'any 1966 Terres de l'Ebre fou inclosa en el primer volum de l'Obra catalana completa de Sebastià Juan Arbó, de la col·lecció "Clàssics catalans del segle XX" d'Edicions 62. El mateix text és el que recollia l'edició de la MOLC el juliol de 1980. D'aquesta reedició és on provenen els següents fragments i, també, aquest de Carme Arnau, a la introducció de l'obra:

Terres de l'Ebre és la novel·la dels "humiliats i ofesos" de la societat, dels pagesos de la Ribera, però, també, la tragèdia de la soledat, una soledat que porta finalment a la destrucció de la persona humana. L'autor recorre a la tercera persona narrativa i crea una obra de gran ambició, centrada en la figura d'un pare (Joan) i del seu fill (Joanet) que menen una vida de soledat, treball i misèria en unes terres desolades. (…)


TERRES DE L'EBRE

Oh pare, ¿és possible que un tan vehement desig de viure animi aquests dissortats?
     Virgili, Eneida

     
     Una mica apartats l'un de l'altre, posats d'esquena, el vell Joan i el seu fill treballaven. Portaven ja hores aixedejant amb la mateixa energia, sense repòs. La tarda venia apagant les seves llums sobre les amples riberes de l'Ebre, els camperols plegaven les feines i emprenien el camí per tal d'arribar al poble ans de la nit.
     Ells es queden allí baix a la barraca, i treballen fins més tard: treballen l'un prop de l'altre —pare i fill—, dues figures diminutes, corbades sobre la terra en la deserta soledat. Lluny d'allí, a les barraques de l'altra banda del camí, cantava un treballador, i el seu cant sonava distant. Aquí, entorn d'ells, silenci: només se sentia el colpejar monòton de les aixades contra la terra dura.
     La nit munta lentament als cels pàl·lids: la meta que han fixat a llur tasca encara és allunyada i l'avenç és lent i fatigós. Joanet, el fill, sent que una pregona tristesa va envaint-li l'ànima. Gairebé sempre, a aquesta hora, en la pau infinita del capvespre, quan els camperols s'allunyen pels camins i ells es queden sols amb el silenci i la nit dels camps. Joanet experimenta aquest mateix sentiment, i en ell se sent allunyat de tot el que l'envolta. Allí hi ha el seu pare, a la vora d'ell, abstret en la feina. Joanet el mira un moment: ell no sap explicar-se quin secret impuls o quina cega obstinació el sosté en aquella activitat ininterompuda. El vell treballa, en efecte, en un mateix ritme sostingut, constant i tenaç, gairebé febrós, sinó que el seu braç tremola cada vegada un xic més i la inclinació del seu cos s'accentua també una mica més de dia en dia. La suor l'inunda tot: li brolla copiosament del front i els polsos i va caient de gota en gota damunt la terra: a l'esquena li forma una ampla taca on queden confoses la camisa i la pell. De tant en tant, el vell es redreça sobre el solc, es treu el mocador que porta enganxat a la cintura i s'eixuga la suor del rostre. És un moment, i de seguida s'enganxa de bell nou el mocador a la cintura i torna a enfonsar-se en la tasca amb la mateixa ardor. Joanet pensa que l'ha vist així de l'alba, i des del dia anterior, i des de l'altre i del de més enllà: des de sempre. En tot el que pot recordar, ell no ha vist sinó treball en aquella vida: fora del treball no existeix res per al seu pare, i Joanet, ara, reflexionant-ho, sent que creix encara més la seva tristesa, i li parla:
     —Pare, vostè ja podria plegar; el que manca, ho acabaré jo.
     El vell no contesta; és com si entre el soroll de l'aixada, entre l'ardor del seu treballar, la veu del fill s'hagués perdut. S'ha restablert el silenci i, com abans, entorn d'ells se sent només el colpejar de les aixades contra la terra dura.
     
     L'ombra de les muntanyes ha anat estenent-se per la vall; el cel ha anat enfosquint-se en un ample tremolor moradenc. Passat un moment, el vell deixa el treball i es redreça amb esforç. Causa la penosa impressió que no s'ha pogut alçar del tot, i un que l'esguardés sentiria el desig d'ajudar-lo, d'allargar-li una mà, perquè acabés d'aixecar el cap, de sortir completament del treball. Però seria en va: de tant decantar-se sobre el solc, en el seu cos ha quedat ja impresa la inclinació, i així seguirà fins a la tomba, cada volta un xic més inclinat. El vell es posa l'aixada al muscle.
     —No triguis— diu al fill, sense mirar-lo. I s'allunya en cerca de la sendera que mena a la barraca.
     El fill deixa al seu torn de treballar i, amb l'aixada a la mà —sense recalcar-s'hi—, el mira allunyar-se en el capvespre, amb lent caminar,  corbat pels anys i els sofriments, prematurament envellit; el mira perdre's darrera del bosquet d'àlbers i amb el pensament el segueix encara fins a la barraca, on sap que entrarà amb el mateix posat, sense desarrugar el front.
     Son pare! Havia crescut vora d'ell com els rebrots dels àlbers al peu de la soca, i ara, en aquest moment de reflexió, a Joanet li semblava un desconegut. Els records afluïen a poc a poc a la seva ment; afluïen les hores de la seva infantesa passades al costat d'ell sense carícies ni manyagueries, sense mostres d'afecte, quasi sense paraules: només la monotonia de les hores iguals i dels dies; el treball començat amb la primera claror de l'alba i a voltes encara amb la llum de les estrelles, com en les temporades de les feines al camp, només amb el breu parèntesi de les menjades. Tota la seva adolescència i la seva joventut havien transcorregut d'aquesta manera, empresonades en l'adusta soledat de les barraques, com un bou amarrat en un estable amb el record de les amples deveses en les quals pasturà lliurement.
     Amb l'ànima enfosquida Joanet tornà de bell nou al treball: però la ment ja no li arrossegava i els seus pensaments volaven cap als dies passats. Com un assedegat a qui de lluny arribés l'alegre remor de les aigües, així es precipitava la seva ànima devers la seva infantesa, i Joanet s'enfonsava en l'atmosfera clara dels records que, a poc a poc, anava recobrant de les ombres, cada volta més nets, més lluminosos, impregnats d'una suavitat més commovedora com més desolat era el panorama del seu present. I, d'entre tots els records, una figura, una sola figura, apreixia destacada de tot, com nimbada de no sabia quina resplendor: la seva mare. Ella havia mort feia molts anys, però Joanet cada dia la tenia més present, més viva en el pensament, i amb la mare ressuscitava per a ell tot un món desaparegut per sempre i l'evocació del qual li posava llàgrimes als ulls.
       Hi havia una anada al poble per les festes, per passar-les amb els avis, a l'antiga casa pairal de la mare. Hi havia les muntanyes clares i els camps verds i el riu; hi havia l'horitzó obert i serè de la matinada ; la línia de minsos turonets, el poble, el pont, el campanar; la banda local, que tocava passant pels carrers, amb els músics uniformats; els infants que jugaven per les places; les anades i vingudes de la gent, les rialles, l'altra cridadissa…

        Aquell dia, com cada volta que anaven allà, abans d'arribar al poble —ho recorda molt bé— la mare va baixar del carro i prengué per la drecera, per no travessar tot el poble amb els seus carrers sempre plens de gent; la mare, en aquestes ocasions, muntava per la vora del canal i molt abans que ells es trobava ja a la casa dels avis. Així, Joanet, la podia ja veure en arribar, allà al fons del carrer, dreta davant de la porta i sortint-los a l'encontre amb el somriure.
       Ell arriba corrents; sa mare l'aixeca en els seus braços i el besa, mentre van apareixent els avis i el saluden amb veus alegres.
       Després van pels carrers del poble; ell és encara molt petit, i és tímid, com criat a les barraques; mira els altres infants com corren  i juguen follament; mira la banda, amb els seus músics uniformats, que passa tocant pels carrers; mira les cases, les persones, i a la tarda, després del dinar de festa, Joanet presencia el pas de la processó.

       Va amb la seva mare i la seva tia i s'agafa amb força a les faldilles per por de perdre's en el tumult, entre la bulliciosa agitació. Ella, sa mare, l'estreny dolçament contra si, com si ella també ella temés perdre'l en la bullícia.
       Pel fons del carrer venia avançant la processó; arribaven ja els sons vibrants de les trompetes i apareixia la primera bandera i la primera imatge, després, oscil·lant (…) 

Josep Maria de Sagarra, Balada de Fra Rupert (1935)




"Una de les facetes més divertides de la producció sagarriana, la formen els poemes satírics, que li van procurar una bona colla d'enemics. Lluís Permanyer en va recollir molts, però no tots, al volum 'Poemes satírics' (la Campana, 1989). Un dels més reeixits, celebrats i populars és la 'Balada de Fra Rupert', sobre un personatge real i ben representatiu, segons Permanyer.

En la introducció del recull de la poesia satírica Permanyer destaca la dificultat d'un gènere en el qual Sagarra excel·lia: 'És una especialitat no gens fàcil, ja que no n'hi ha prou a gaudir d'una facilitat de versificar, sinó que s'ha de posseir la força de la ironia, de la provocació, de la malícia justa, perquè tot això és el que permet no caure en la grolleria, en el xaronisme ras i curt, propi del vers renegaire del qui no és poeta.'

Permanyer també explica que Sagarra va fer conèixer 'La balada de Fra Rupert' en una ocasió solemne i històrica: el desembre de 1935, sopant amb Federico García Lorca i Margarida Xirgu, i moltes personalitats més de la vida cultural barcelonina, Sagarra recità alguns poemes satíric. En veure la reacció abrandada dels oients, se'n va anar a casa a cercar la 'Balada de Fra Rupert', que recità entre riallades homèriques i la satisfacció de tots els assistents. Aleshores, Margarida Xirgu la tornà a recitar i Lorca, emocionat digué: 'Amb una actriu com tu i un poeta com en Sagarra, la llengua catalana no morirà mai.' "

Publicat a Vilaweb el 27 / 01 / 2112



Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.

La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.

Josep Maria de Sagarra, La Rambla de les Floristes (1935)

La Rambla de les Floristes es va estrenar a Barcelona, al teatre Poliorama el primer dia de primavera de 1935, el 21 de març, aleshores que el conseller Bonaventura Gassol treballava per a la conscienciació del suport a la dramatúrgia des dels estaments públics catalans. Durant el mandat de Gassol a la Generalitat es van nacionalitzar el Liceu i el Poliorama, que van passar a ser el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Català de la Comèdia, respectivament. Aquí arriba Sagarra. Segons Xavier Albertí, director del TNC, “la Rambla de les Floristes és un dels primers encàrrecs d’aquestes obres pagades amb diner públic. Sagarra no havia estrenat mai al Poliorama. Els seus teatres, els seus focus bàsics, eren el Romea i el Novetats. Finalment, arriba a la Rambla amb una obra que parla sobre la Rambla. Fixeu-vos, però, que no la titula La Rambla de les Flors sinó de les Floristes”. Elles –dones pràctiques i intel·ligents com l’Antònia– ocupen el centre"

- Extret de Núvol, octubre de 2019, poc abans de la reestrena de l'obra. L'article sencer, aquí.
- La foto pertany a la versió estrenada el 10 d'octubre de 2019 que va dirigir Jordi Prat i Coll, i que tenia Rosa Boladeras en el paper d'Antònia.
- A continuació el popular monòleg final d'Antònia, la protagonista, que tanca l'espectacle sobre aquella Rambla idíl·lica i nostàlgica de Josep Maria de Sagarra:


Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
i un món una miqueta estomacat.
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
i el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya...
tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
i el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
s’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
fent tremeliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies
i els gossos fugen, rosegant un os.
I brillen les dents blanques de les noies
davant les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure, dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria
aquesta Rambla meva i em fa esglai
pensar que puc deixar-la sola un dia...
la Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada,
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
tremolant, amb un pom dins la mà,
diran: “Guaiteu, l’Antònia, la florista,
ja no pot cridar, ni caminar.
I xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a a la parada de les roses,
fins que la vingui a recollir la mort.”
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit,
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m’ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera
i amb el més noble sentiment desclòs.
No ho veu, que no puc ser d’altra manera,
si sóc tant de la Rambla de les Flors!

Josep Maria de Sagarra, El Cafè de la Marina (1933)

El Cafè de la Marina
Poema en tres actes


No estem acostumats a sentir parlar de Catalunya com un país pobre, sense recursos, primari, on la gent desitja emigrar a Amèrica per enriquir-se. Tot al contrari. Fins i tot la història oficial intenta reduir els capítols de la misèria enfront de l’extensió dels capítols de la burgesia més pròspera. Josep Maria de Sagarra a El Cafè de la Marina ens parla de la pobresa i de la supervivència, del món dels pescadors catalans de principi del segle XX. Pescadors que, tal com diu el cafeter Libori, sovint s’estan al cafè sense prendre res o sense poder pagar, i que, si el Libori no els fiés, «més d’un home del poble, ell i la barca / ja s’haurien petat contra les roques / de fàstic que fa tot [...]».

Josep Maria de Sagarra va definir El Cafè de la Marina com «un assaig de comèdia amarga sobre el món dels meus pescadors de la Costa Brava». Un poema dramàtic construït amb versos decasil·làbics sense rima. Quan va traduir l’obra Màrius, de Marcel Pagnol, es va decidir a escriure El Cafè de la Marina, un món que ell coneixia molt bé a través de les seves estades al Port de la Selva i dels seus amics pescadors.

De les temporades viscudes en aquesta antiga vila marinera, Josep Maria de Sagarra ens ha regalat poesia, novel·la, teatre i articles periodístics i ha transitat entre la visió nostàlgica de la bellesa del paisatge natural (Cançons de rem i de vela, Àncora i estrelles, Cafè, copa i puro) i la visió dura i monòtona de la vida dels habitants d’aquest poble (All i salobre, El Cafè de la Marina).

Fragment de la introducció de Rafel Duran a la Guia didàctica del TNC (Teatre Nacional de Catalunya)  


- - - - - - - - - - - - - - - - - - 



CATERINA:   Sí, em sap greu separar-me de la Rosa, 
no per la feina ni per res; és que ella,
distreta i tot, em feia companyia.
I el pare és vell, i aquí tot cares d’homes
que t’han vist de menuda, que et coneixen,
però per ells ets sempre això: la mossa,
la noia del Cafè de la Marina,
que ha de somriure sempre, mal que troni
i s’ofegui de fum i de baralles,
que el cafè és el cafè, com diu el pare,
i s’ha d’aguantar tot, per una mica
de sous que comptes a la nit, i encara,
morta de son, has d’esperar els que arriben
amb les primeres barques, i ara torren,
i ara volen un got i un joc de cartes.
I després, a la cambra, t’hi estàs sola,
sola en el llit, tan trist, tan quiet, tan negre,
amb el nord arrapat a la finestra,
i aquest soroll de l’aigua, i cada dia
sempre el mateix, i les mateixes cares,
sense arribar a sortir-ne mai, sent cosa
de tots i de ningú, i els que t’espien,
passavolants o mariners del poble,
no saben el teu nom, ni el cor que gastes,
no saben res de tu, ni els interessa:
serveixes per cobrar i abocar el beure,
per esmunyir-te d’alguns dits que salten,
i si piquen l’ullet, quan tu te’ls mires
i els pregunten qui ets, només responen:
«La noia del Cafè de la Marina»,
com volent-ho dir tot en tres paraules,
com volent dir que no ets ningú i que et migres
i se’t fon la rosella de les galtes,
sense pena ni glòria ni alegria.

                                 (Acte primer. Escena X)

Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal (1930) Cant I


CANT  I

Ai, aire d’aquesta nit! 

Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït!
Ai, aire d’aquesta nit !
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l’aire d’aquesta nit ! 
Una estrella!...
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament,
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment…
Però l'estrella solament,
tremoladissa i impalpable,
pot anunciar el neguit d'un naixement
entre el bou i la mula d'un estable.
Que les trompetes i els timbals
i el llavi roig de gelosia
cantin la glòria de l'or fals
i el collaret de pedreria.
Però qui cerca l'oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l'estrella!
Avui el llavi cansat
vol estrafer l'alegria,
homes de bona voluntat;
avui la llengua impia
sembla com que demani caritat
per esborrar la gran malenconia
del nostre món atabalat.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
Malgrat això, l'alegria
la vull vermella en el meu cant,
trencant la monotonia
del somriure vergonyant.
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent,
estrella de Nadal,
esgarrinxant el blau del firmament!

És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l'alegria,
i l'estrella en l'infinit,
i el perfum de misteri d'aquest dia.
Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s'hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d'altres dies
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.
Si el despit que se't menja tu acales
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l'àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t'oblides avui de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre, 
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l'estrella
no vagis baladrejant;
humiteja't la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

Jo, en aquell temps, pensava que el miracle
de l'àngel que anuncia el Fill de Déu
es feia lluminós, amb l'espectacle
de quatre pins aclaparats de neu,
d'un pendís tot rissat d'escabelloses,
i una dent de guineu desfent el glaç,
i unes esquelles tímides, ploroses,
musicalment acompanyant el pas
d'uns xais engorronits pel mal temperi,
que, muts, esparpillaven l'ull encès
i oloraven ventades de misteri,
tranquil·lament, sense comprendre res.
I entre aquest món d'hivern que tot delira
veia quatre pastors envernissats
iguals que les figures de la fira,
que amoixaven la llana dels ramats. 
I vora el foc, torrant les avellanes,
desasprejaven l'esperit i el pèl
amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l'alegria d'un porró blau cel.
Era un paisatge que jo em feia a mida,
de molses tendres, de morat encís,
de muntanyes amb punta arrodonida
que eren semblants a les del meu país,
però més musicals, més inflamables,
amb uns argelaguers desesperats
que, si senten el sofre dels diables,
senten el vol dels àngels platejats.
Un món amb les entranyes més descloses,
un aglevat més viu i més despert…
Així jo imaginava aquestes coses
en aquell temps enyoradis i verd.
I, fulgurants de diamantina gebra,
em guarnien els somnis del capçal
els pastors de Betlem, del meu pessebre,
quan venia la vetlla de Nadal.
Els meus pastors de Betlem
havien seguit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d'un miracle.
Només els quatre pastors
la van veure bé la cara;
l'àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava! 
Només ells, només ells! Aquella nit,
els pirates del mar
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l'atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l'aigua salada
sense poder dormir…
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l'ull de la pantera;
però ningú sabia el que era,
ningú no va veure res…
Ni el rostre emmascarat
ni el braç despullat
ni la galta de seda que es fonia
varen poser comprendre l'alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l'ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells no tenien nom!…
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d'infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l'esquena.
I només aquells pobres pastors
de les nostres estones més pures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d'alegria,
per veure l'astre virginal,
per veure l'àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!…
























Les il·lustracions, d'Enric C. Ricart