En havent dit el rosari mentre l'olla vessa i les minyones cabdellen una troca vora la taula de noguera que guarda el pa de nou lliures i la ganiveta centenària, la Teresa determina anar-se'n vist que la Laura no té pressa a baixar.
Surt de casa amb l'abric de seda negra, els guants de pell grisa, el vel una mica fluix perquè fa més noia i el retrat de la mare, en esmalt, penjat al coll. Camina amb tota la pressa que li permet la seva gravetat de persona assenyada, en la qual han convergit, destil·lades, totes les virtuts pairals de la família i de la contrada. A més, a Comarquinal, una senyora que es respecti, si per cas ha de sortir sola no va amb presses; podria fer malpensar. Allí només caminen de pressa els pagesos i altra gent ordinària com els obrers que a còpia de fàbriques, camions, motors, serres elèctriques i la resta d'enginys diabòlics, van omplint d'un soroll insòlit l'aire adormit d'aquella ciutat plana, ungida de santedat formal, on mai no ha estat permès l'establiment de dones de mala conducta, per bé que, segons diuen algunes males llengües, als solters i a més de quatre casats d'allí, no els fan gens de falta.
La Teresa, al punt de travessar la plaça, se'n desdiu; més val anar per sota les arcades que formen el magnífic quadrat. Per allí no serà tan vista i les senyores que en aquella hora solen fer visita darrera els vidres dels primers pisos no podran comentar la seva anada. Correspon a les salutacions de les persones conegudes amb somriures més o menys intensos, graduats segons la categoria de qui la saluda. El somriure adquireix el màxim de finor quan veu la senyora vídua del notari Torroella amb les filles, una a cada costat.
—On va tan encaparrada, la Teresa de cal Calçot? —insinua la mare, tombant-se dissimuladament perquè l'al·ludida no s'adoni que la miren.
—Deu anar a casa el seu oncle Llibori, a contar-li l'arribada de la jove —respon una filla, sense perdre el posat de noia prudent.
Les dames s'interrompen per saludar tres capellans que les miren de reüll per sota la teula.
—Té raó, que avui els arriba la forastera! —observa la mare—. Per això aquesta se'n va a casa el Nas de rei a fer conxorxa. Ja planyo aquella infeliç, que no sap quina harpia tindrà per cunyada. Ara no recordo com l'anomenen!
—Li diuen Laura.
—Qui l'haurà vista arribar?
—De segur que la Marieta de casa les Noies. Com que sempre és a la porta de la botiga, veu tothom qui arriba.
—I si ens hi deixéssim caure? Diu que han rebut novetats de Barcelona —fa l'altra noia.
—Anem-hi —ordena la mare—. Podem passar per aquí el carrer Baix. Potser encara veurem si la Teresa entra a casa en Llibori.
—Mamà, et sembla bé que passem per davant el cuartel? Si algú ens veiés, què semblaríem?
—Ja és fosc, i passarem lluny del portal.
Entren molt serenes pel carreró Baix, clar d'aparadors de modes i d'ornaments religiosos. Al punt d'arribar a la Rambla, tenen la sort de veure com la Teresa de cal Calçot fa la camada per pujar el graó de la porta del Nas de rei.
—No ho deia? —prorromp la senyora Torroella, amb els ulls aclarits de goig, sota el vel del capell perfumat amb naftalina.
—Anem a casa el senyor Llibori un cop hàgim vist les Noies? —pregunta la filla petita—. Així la Teresa haurà tingut temps de dir-ho tot.
—Sí, anem-hi! —pidola l'altra filla—. De passada l'Angelina em donarà la mostra de l'escot de ganxet que m'ha promès tantes vegades.
En l'endemig, la Teresa puja l'escala a la claror estantissa d'una bombeta protegida amb un morrió de filferro que la guarda de les males mans. Fixa l'esguard, reverent, en un Jo regnaré de planxa aporcellanada, truca. Les converses s'aturen darrera la porta, tosca, envernissada amb color de fusta de locutori setcentista.
A casa del senyor Llibori Terra Negra, Nas de rei de sobrenom, en aquelles hores ja s'han retirat, tret de l'hereu, en Jaume, perquè els vespres passa l'estona, amb un altre hereu, a casa de les filles d'un guarda del cementiri, amb disgust del senyor Llibori, per bé que ja sap que les bromes d'aquells xicots no tenen mala intenció.
La Teresa troba la família repartida en els llocs que corresponen a cadascú vora la gran taula amb cobertor ordit a punt de ganxet, que fa joc amb els farbalans del pàmpol, amb els respatllers dels balancins, amb les cortines i amb la rellotgeria. L'Angelina, filla de la casa, i la Beatriu, la neboda pobra, han contribuït a la decoració de la casa Terra Negra, a còpia de nuar quilòmetres de fils: milers d'hores en què les noies, dins les aules humides dels convents mansuets, coven tota mena de fantasies i l'enteniment se'ls perd per senderes nuvoloses. Cada passada enginyosa, pilans, espinetes i aranyes, els dibuixa una interrogació confusa a la qual la gent gran, amb somriures prudents, no respon mai; les adolescents topen de mans contra unes portes barrades, darrera les quals hi ha el maligne a l'aguait sempre, amb un carregament de pecats saborosos.
Els dos esplèndids gerros de Xina que va dur, qui sap d'on, un oncle remot, mercader, sustenten un parell de rams triomfals i encarcarats, de fúcsies i tulipes obrades amb les sedes més vistoses de les «esclaves de Crist». Un Don Carlos amb boina i barba, llança esguards furibunds des del seu marc de banús, a un dolç i agut Lleó XIII que, de l'altre pany de paret estant, el beneeix sense fer-ne gaire cas, prop d'una al·legoria del trànsit de l'Home, figurada en una successió de graons d'inútil ascens i descens, amb tot de personatges enfilats com un mostrari de senyors vestits d'òpera.
—Ja la tenim aquí, la nostra Tereseta! —diu amb veu mel·líflua l'amo de la casa, el senyor Llibori, aixecant els ulls del plec de rebuts d'una germandat de pobres que s'entreté a omplir amb el sant deler de fer obra caritativa.
La Teresa es deixa caure a la cadira amb una batzegada tràgica, i exclama amb els ulls botits:
—Oncle, ja és a casa: ja no em queda més remei que deixar-me trepitjar o anar-me'n—. I un sanglot mal reprimit li trenca la veu.
L'Angelina, la filla, deixa el ganxet i va a donar-li copets a l'espatlla per consolar-la. La Ventura, antiga servent d'una cosina morta (recollida a casa del senyor Llibori amb categoria de mitja senyora, perquè quan morirà cedirà a l'Angelina el passament de què gaudeix), sospira compadida i una mica enretirada del cercle lluminós del pàmpol, tal com escau a una persona inferior. L'estudiant de capellà, roig de clatell i amb les ungles negres, dóna un cop de colze a en Pere, el fill petit, sense aixecar el cap de la llibreta de comptes on tots dos estan abocats. La Beatriu, la neboda pobra, va i ve com una persona manada.
—Trepitjar-te! —clama l'oncle Llibori—. Primer se'n tornaria allà d'on ha vingut—. I la barbeta aspra i cendrosa li refrega el plastró esfilagarsat. Per sota la gorra, que no es lleva sinó per Nostramo i pel senyor Bisbe, li lluen els ulls tèrbols, darrera les ulleres entelades de blau—. El que has de fer, com qui no hi pensa, és no donar-li mai les claus de cap armari; si de bell antuvi la hi acostumes, després ja no gosarà exigir-les.
La Teresa fa que sí amb el cap, submisa.
—Encara no sé entendre com no li vares poder treure aquesta noia del cap, a en Tomàs —confessa l'oncle amb pena.
—Prou que vaig provar-ho, però no va voler escoltar-me quan jo li retreia que ella era una forastera, vinguda Déu sap d'on. En Tomàs em va jurar que si ella el rebutgés es llançaria daltabaix de la resclosa. «Cap dels nostres passats no hauria fet un casament així», li deia jo. «Els passats eren uns pagerols que no sabien de lletra —em va respondre— i es casaven amb les unces de les pubilles lletges quan l'oncle capellà els ho manava. Jo sóc un home a la moderna!» I què havia de fer jo, sinó creure'l? És l'hereu!
—És clar. És l'hereu!, és l'hereu! —repeteix l'oncle amb el front més cavil·lós que el d'un jugador d'escacs.
—Per a mi, van donar-li alguna beguda, al senyor Tomàs, a Barcelona —s'arrisca a suposar la Ventura, tot regant una planta minúscula amb un porronet de vidre.
—Si el pare visqués, no ens hauríem vist en aquest tropell! —prossegueix la Teresa, emmelangida—. Però es va morir quan en Tomàs tenia quinze anys. Ja sabeu que no va voler seguir la carrera, i com que ell ha pogut fer-se passar tots els gustos!… Qui més amo que ell? —observa com si parlés d'una llei incommovible.
—I va anar a caure en mans de gent de Barcelona, on tothom va tan mudat, amb aquells badalls de gana que fan pel carrer i el deliri que tenen per casar les noies.
—I rep qui no hi té cap culpa —remuga la Ventura senyant-se un badall encomanat pels badalls imaginaris dels barcelonins.
—Ara que, de bon gust a triar-la, n'ha tingut en Tomàs —observa l'Angelina reprenent el cabdell del fil i el ganxet per on retardar-se en la tasca imposada—. La Laura fa goig i és bonica de la cara.
—També ho és el dimoni, quan li convé —murmura la Teresa amb una ganyota de repugnància—. A mi no m'ha agradat mai. Té massa pretensions per ser una pobra.
—No sé qui va dir-me que duu una mitja de goma —insisteix la Ventura amb un gest tan despectiu que li fa cruixir les barnilles de la cotilla.
—Això, ho fa córrer la mala llengua de la Torroella —observa l'oncle Llibori, molt segur—. Està que no hi veu, perquè s'havia posat al cap casar en Tomàs amb aquella bleda de la seva filla gran. M'he fixat molt en la Laura i us asseguro que no porta res a les cames, ni mitges com qui diu.
—I tant! —sospira la Teresa amb horror—. Si la mare ho veiés…
—I en Tomàs què fa? —pregunta el senyor Llibori amb un ample somriure que li eriça els pèls de la barbeta.
—La mira com qui contempla una Mare de Déu.
—El deu fer tornar mig boig —accentua l'oncle amb fruïció, com qui engoleix una beguda llaminera—. Ja en veurem, de comèdia.
—I per cert, que no vull haver de sufocar-me per ells. Aquí no és com a Barcelona.
—Deu haver portat un bé de Déu de coses boniques! —fa l'Angelina comptant punts.
—Amb els diners dels altres, no costa gaire. I la roba de sota que duu!: com la d'una ballarina de Pai-Pai… Déu em perdó. Sedes i brodats a desdir…
—Ja pots pensar! —insisteix el senyor de Terra Negra, tan vehement com abans—; tot roba prima i poc folgada.
—Només d'una maleta que ha desfet al meu davant —reprèn Teresa abaixant la veu— he vist que treia camises de color taronja, blaves i una o dues de negres.
—Negres! —repeteix la filla, amb èxtasi.
—Negres! —fa la Ventura, amb sécs al front.
—Negres? —pregunta l'oncle prement la ploma entre els dits, un llampec als ulls, que la blavor de les ulleres esborra.
En Pere i l'estudiant bescanvien una mirada i un altre cop de colze.
El senyor Llibori exhala, compungit:
—Me'n faig càrrec. Com s'enginyarien, si no, certes dones per tenir els homes encaterinats?
—Ja em veig fora de casa meva! —gemega la Teresa amb una mica de plor, agut com un xiscle de conill—. Tant com m'he afanyat perquè la nostra casa no es ressentís, i ara es presenta una sobrevinguda, per aprofitar-se del bon nom dels avis.
L'oncle assossega la neboda amb paraules encoratjadores.
—Per a alguna cosa encara sóc el cap de família i puc aconsellar el teu germà, si per cas aquesta noia volgués sortir de les tresqueres que pertoquen a les dones de la nostra família. Per sobre de tothom, has de ser tu, perquè t'ho mereixes i perquè tens part a la casa. Pensa que ella, ni la roba que porta al damunt no és seva, mentre que tu tens un bon dot, i això és la teva força i el teu dret.
La Teresa plora unes quantes llàgrimes de dolç reconfort.
-De segur que es vestirà com una disfressa, com si fóssim a París—. I la Muntanyola anomena París amb horror, perquè mig sap que en aquella remota ciutat escandalosa es cometen una mena de pecats que fan estremir la Teresa.
—Disbauxes dels que no han tingut mai una pesseta seva —sentencia l'oncle, compadit—. Gent que han hagut de viure sempre en cases de lloguer.
—Potser es posarà la camisa negra —salta el noi, aixecant el front de sobre el quadern d'aritmètica, amb tots els cabells estarrufats.
—Calla, llengut —repta el pare, molt sever.
L'estudiant mira l'amo de darrera estant de les ulleres, que li engrandeixen enormement el terror dels ulls inexpressius, i s'emporta en Pere a la cuina.
La campaneta ressona en la buidor de l'entrada i fa el miracle d'aturar la conversa. Les orelles es paren, amatents per endevinar qui arriba.
—Ah! —xiuxiueja l'Angelina molt de pressa—. Són les Torroelles.
El senyor Llibori fa ganyotes de miop per desxifrar l'hora, complexa entre els daurats del rellotge amb llambregades de pèndola solemnial.
—Me'n vaig —declara la Teresa—: no vull donar-los el goig que s'adonin del meu trasbals. Vénen per saber.
La senyora Remei de Torroella i les seves filles queden qui-sap-lo sorpreses en veure allí la germana d'en Tomàs. Ella els fa uns quants compliments tan ben simulats com els de les visitants, i s'acomiada de tots. Com que és de la família, només l'acompanya la Ventura; al pas de la porta, l'ex-minyona li diu, amb misteri:
—Ja cal que tingui mirament, senyora Teresa. Noies acostumades com ella, res no els fa vergonya ni coneixen la prudència.
—Tens raó —sospira la Muntanyola, deferent però sense desprendre's del posat sever que distingeix el senyor del criat—. Em sento com esporuguida.
—Cregui'm a mi, i dispensi que m'hi posi; a segons quines hores vigili que les portes siguin ben tancades. A alguns casats, sembla que tot els hagi d'estar bé, i no es fan càrrec que tenen persones solteres a la vora.
—Que Nostre Senyor m'ajudi! —torna a sospirar la germana d'en Tomàs i comença a baixar l'escala.
—Santa nit, senyora Teresa —sil·labeja, felina, la mitja senyora. I tanca la porta amb la suavitat que escau a tota casa respectable.
En l'endemig, les visitants s'han assegut amb aire optimista; somriuen i fan el distret.
—Que m'has preparat la mostra de l'escot? —pregunta una de les amigues a l'Angelina.
—Venim del novenari dels Felipons.
—Si no hi va ningú! —observa l'amo de la casa.
—Som pocs i triats —indica la dama—. Una església plena és com un carrer.
—Hem vist el teu germà —diu una de les Torroelles a l'Angelina—. Anava amb la Pepeta de l'enterramorts, cap al carrer del Pont, que és tan fosc.
—Aleshores, què faria en una església de Barcelona? —pregunta el senyor Llibori amb un somriure pacífic.
—Quan hi vaig, ni la missa no m'aprofita. Recordo una festa a la Catedral: vessava de gent. Em varen donar un pessic!... No hi he tornat més. No sé com gosen dir-ne Catedral, rònega, fosca i plena de racons.
La Ventura entra, s'acosta a l'altra filla de la senyora Remei i li diu, com qui no gosa:
—Si sabés que la jove del Calçot ens durà la moda de les camises de color; fins en porta de negres!
—On vas tan de pressa? —pregunta la senyora de Torroella en veure passar la Beatriu, la neboda pobra.
—Quan una té prou feina, no li vaga d'estar parada —respon l'al·ludida amb veu dura, de persona poc habituada a les falagueries.
—Ja ho sabem que ets treballadora —insisteix la senyora amb veu bona com qui fa una almoina—. Vine a seure una estona amb nosaltres!
—Creu, dona! —indica l'amo, condescendent sense mirar-la.
I aquella noia borrosa dins les robes de mig dol seu en silenci, l'esguard humiliat que mira de reüll el vestit de la visitant.
—Se n'ha anat la boira —fa la Ventura mirant a través de la cortina de ganxet—. Plourà.
—Si sabés, Llibori, què m'ha dit el meu germà, el canonge! —fa de sobte la senyora Remei, joiosa—. S'han rebut noves de Roma; s'assegura la beatificació de la tia dels senyors de Vilella.
—Ja és hora! Com s'hi coneix la mà del fill capellà! Com que està tan bé amb un dels cardenals italians!…
—És el que he dit: aquell xicot pujarà de seguida. Amb la germana de l'àvia mig santa, ell aconseguirà la prebenda que més li convingui. —Són eixerits, els Vilella —insinua el senyor Llibori, amb un posat d'home que sap coses profundes—. Me'n vaig assegurar aleshores que l'hereu, en Pep, va fer aquell negoci estrany dels blats, que tot Comarquinal se'n va escruixir.
Torna el silenci. Sembla que a la penombra de la cambra floti una interrogació que ningú no gosa formular. Però, de sobte, el senyor Llibori exclama:
—Ja deuen saber que tenim novetats!
—Com diu?
—Sí!, que ens han arribat els nuvis, i per cert que…
—Digui, digui! —I les tres dames estiren el coll per poder escoltar bé.
—Doncs…
La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna.
Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d'influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l'aparent deler d'alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal. Les imatges que s'estan a les façanes de les parròquies, amb palmes, ceptres, escapularis i llibres de pedra picada, sembla que s'ajupin sota el pes de les túniques xopes d'humitat.
El silenci i el repòs suren a la superfície de Comarquinal, per bé que els comaratges diürns de les bones senyores, és de nits quan solen bescanviar-se per boca de marits i fills, al casino, al cafè o en d'altres indrets de més mal concretar. Avui, el comentari màxim ha estat dedicat a l'arribada de la nova mestressa de Muntanyola. Al Casino dels senyors, a la Falç, al Cercle de Sant Lluís (les tres societats distingides), ja han estat anomenats, peça per peça, els detalls del vestuari íntim de la barcelonina. Els pronòstics més suculents i arriscats han estat dirigits a en Tomàs entre glop i glop de cafè i fum, mentre les boles entretopen damunt la verdor calenta del billar i els cops de nusos de dits assenyalen el moment d'escapçar el tuti subhastat.
(Tuti subhastat: joc de cartes per a tres jugadors amb dotze cartes cadascun; es prescindeix de vuits, nous i dosos)
A dins les alcoves amargues algun marit, quan torna, encara evoca la il·lusió de les sedes acolorides, les mitges impalpables i les turgències de la forastera, tot contemplant amb ulls enyorats el posat de la muller adormida.
Passen les hores lentes a dalt dels campanars del Seminari, de les Mosteles, de la Casa de la Ciutat i de Santa Marta. La foscor esdevé lívida, amb aflotonaments de boira esponjada. Enllà de Comarquinal, el sol ja posa un voraviu del seu or més tendre a les carenes de Collat Negre. La neu dels Pirineus es torna rosada. Els ocells pugen en cerca de la tebior del sol, com si volguessin fugir dels trets del caçador, negre, que fangueja pels sembrats amb els gossos de flanc panteixant.
(Noteu que tot just comença el segon dia de Laura a Comarquinal)
La ciutat es desvetlla. Ja de bon matí que el sol pugna amb la boira, fins que, potser a les deu o les onze, guanya la partida, clivella la massa de vapors emperesits. Un raig, pàl·lid, llisca de biaix entre un porticó mal clos al dormitori dels senyors de Muntanyola, topa amb un mirall i es desvia fins que s'atura al coixí dels nuvis.
La Laura, somnolenta, d'antuvi no comprèn què l'enlluerna ni on es troba; però de seguida en fa memòria. El sol!: com a Barcelona! ¿Qui ha dit que a Comarquinal no el veuen cap matí? És un bon indici. Ves com el primer dia el poble ja se li mostra amb un posat ben rialler!
Es tomba i veu en Tomàs adormit. La ratlla frisosa del sol li passa entre els cabells, embullats sobre la coixinera. La Laura en constata la suavitat amb mà entendrida. Tanmateix, és un home simple i bell! Somriu, agraïda, al somriure del bon Jesús representat en una estampa de la paret. Prega amb fervor de persona satisfeta. Ben cert que Nostre Senyor li ha concedit centuplicades aquelles gràcies que la Laura abans no gosava ni somniar, de por d'un càstig de cobdícia. Podrà dur una vida còmoda. Es sacseja per assegurar-se de la flonjor del llit, i en Tomàs també es sacseja, inconscientment.
—No hi fa res! —pensa la Laura—. Així, sense que te n'adonis; però el bon Déu ja sap que no hauràs de penedir-te'n mai.
Quina frescor de llençols!, de fil honorable i amb enormes brodats a la gira, primaris però que estimeu de seguida mirant-los amb ulls de bona voluntat. La Laura prou vol llevar-se, però no en té esma, mai no n'ha tingut esma. És en aquella hora terrible quan s'adona que peca de feblesa. A baix se senten passes de persones matineres. La Laura ha envejat tota la vida els qui matinegen, però no n'ha pogut seguir el bon exemple. Llevar-se d'hora, quina delícia; claror límpida, el cel net, les cames àgils, l'enteniment clar. Algun dimoni que la vol perdre no l'ha deixada que perseverés en aquell propòsit. Fet i fet, res no és comparable a llevar-se tard, fora d'algun dia assenyalat, per anar a saludar les glòries matinals i enyorar-les tota la vida, del llit estant.
La Laura no sap que la Teresa ja ha anat a missa i a veure dos malalts pobres, que mentre trasplantava de la torratxa un gerani bord ha renyat la cuinera per certes confusions en el compte de la despesa, que fa una hora que planxa esperant els nuvis, amb la xocolata presa i uns quants sécs al front. La Laura, mig asseguda, entreveu en la penombra l'esclat dels miralls, la polidesa dels mobles nous, el daurat d'una cornucòpia, l'iris melangiós que s'encomana de prisma a prisma a l'aranya del saló, l'ombra solemne del piano (el meravellós piano!), les porcellanes diàfanes, el batec del rellotge damunt el canterano. Tot seu, ella que no havia tingut res, avesada al capritx del pare, que li va infondre el gust per les belles coses inútils.
Recorda que a quinze anys formada sense el guiatge de la mare, morta temps ha, no havia après gaire gramàtica ni gens de geografia, que comptava amb els dits, però sabia les castes dels gossos de luxe, percebia amb el tacte la qualitat de les porcellanes i de les laques. Els modistes de més anomenada li eren familiars, de nom, així com les fustes més rares i flairoses per a obrar mobles i pipes i bastons per a senyors de debò. Dante, Goethe, Napoleó, Llull, Confuci, li eren com uns amics de casa; però no en sabia res. Jugava amb nines fastuoses i com qui diu renovades més sovint que les soles de les seves sabates. L'anarquia més confusa va guiar-li les disciplines musicals.
Això fins que la tia Amèlia, vídua amb una filla, recollí el germà vagabund i la Laura. L'home treballotejà amb un fotògraf fins a l'hora de la mort. La Laura va poder saber què era una casa de debò, va poder anar aclarint algunes de les grans confusions que ennegrien els seus coneixements informes. El bon ordre d'aquella casa la salvà, però els primers anys d'incertitud li deixaren un solc profund. Va mig saber la situació geogràfica de Barcelona, de Xicago, de Petrograd; va aconseguir que els dits li obeïssin amb una regularitat mitjana les lleis del ritme; distingí Bach de Mozart, Wàgner de Debussy.
Instintivament preferí La princesa de Clèves a La dama de les camèlies i a les altres lectures de color de rosa. La seva tia Amèlia va guiar-la per la sendera d'una fe simple, sense colzades tortuoses ni misticismes tèrbols. Es va penjar al coll una creu d'or que havia dut la seva mare i des d'aleshores té, entre els altres libres, un Kempis del pare a l'abast de la mà. Ella i la cosina varen tenir la gràcia de saber fer-se els vestits amb encert, però en el seu cor no minvà el gust per les robes tallades amb art, les pells sumptuoses, les joies, tot allò que veia passar en la brillant desfilada dels figurins estrangers. Compadí les amigues pobres que anaven al Passeig de Gràcia per afectar una riquesa que ningú no creu i, al cinema, es delia amb els galops del Derby entre la boirina dels prats d'Epsom; el cap li rodava a cada viratge d'un vol de balandres damunt la seda frunzida del mar de Niça i s'embriagava en la immobilitat vertiginosa d'uns avions entre els núvols emplujats del cel de Hollywood.
Com que la tia Amèlia evità que les dues cosines freqüentessin nuclis de divertiment poc distingits, les noies s'avorrien moltes estones, però varen desconèixer el fregadís de xicots plebeus que haurien pogut relaxar-les amb el pretext d'un americanisme de saltataulells. Aviat la cosina inicià un festeig amb un veí, i la Laura va resignar-se a la solteria, amb els seus vint-i-quatre anys sense esperança, prop de la família, o treballant si calgués, incapaç d'avenir-se a la mediocritat d'un mig pis suburbial amb un marit de tres-centes pessetes que té llibreta a la Caixa d'Estalvis.
(Flash-back)
Un dia del sant d'una amiga comparegué en Tomàs de Muntanyola, dut a l'atzar per uns companys. Va veure aquella noia desaparellada, el cos ben modelat dins el vestit elegant; ella reia francament, tal com ell no solia veure gaire entre les seves amigues de Comarquinal. La Laura cantà unes cançons qui-sap-lo estranyes, va seure al piano i els dits li feien fer tot de sons rars, vaporosos, que no semblaven música, els ulls fixos en una solfa atapeïda de gargots esborrajats que feien coïssor als ulls del foraster. La Laura ballà amb ell, dòcil i somrient, la corba suau del pit s'acusava a cada gest d'espatlla, i un moment, l'amo Muntanyola provà que topés contra el seu. Un matís de duresa al rostre de la noia i un inici de separació bastà perquè ell es sentís mortificat i enlluernat alhora. A l'enlluernament per les turgències que prometia aquella esveltesa, s'afegí un començ de respecte a la castedat segura i sense escarafalls.
Tanmateix, així com en Tomàs havia sabut trobar al mercat una euga, una parella de bous i un cavall modèlics, aquell dia va semblar-li que es trobava al davant un exemplar de dona, d'aquella mena de dones que ell no estava acostumat a tractar ni a Comarquinal ni a les festes majors, per tal com les aristòcrates estiuejants eren inaccessibles, guardades rera una xarxa de minyons clenxinats, de parla sud-americana aigualida per un llevat de barcelonisme acusador.
En Tomàs, que havia començat aquella tarda amb tan bon humor, s'entristí de sobte; la seva corpulència, reflectida a la lluna d'un mirall, va semblar-li grossera, les mans tosques, la corbata ridícula, el vestit lamentable. I mentre que la Laura se sentia com subjugada per la força d'aquella corpulència, per la regularitat de rostre del Muntanyola, per la simple negligència del seu indument, ell envejava qualsevol d'aquells xicots neulits que papallonejaven entorn de les noies.
La tia Amèlia havia dit que aquella nit anirien al teatre. En Tomàs hi comparegué a l'ombra de l'amic introductor, i saludà les senyores amb una vermellor de cara que robà el cor de la Laura. En un entreacte ell se li va asseure al costat; ella va somriure i li digué unes paraules molt naturals amb veu neta, sense aquell to gutural que s'estila al país d'en Tomàs.
La Laura duia una roba clara que li descobria la finor dels braços, que deixava traslluir la nitidesa del pit. A l'altre entreacte ell li envià una capsa de bombons monumental; l'endemà ella rebé un pom de flors copiós com una toia d'envelat de burgesos. La tia Amèlia i la cosina es miraven amb ulls de sorpresa. Fóra possible, Senyor del cel, una sort tan gran? La Laura va sentir que elles li xiuxiuejaven:
—Diuen que és un propietari qui-sap-lo important, i ben plantat… i…
La Laura torna a mirar Tomàs adormit. Sols fa tres mesos de tot allò! Ja és seu; ara ja sap què és el matrimoni; l'amor. L'amor? Fet i fet, l'amor és ben fàcil i plaent, per bé que no pas de tant transcendentalisme com sol comentar-se entre noies.
L'amor? ¿Qui sap si n'hi ha d'aquella altra mena, sublim i dolorosa, de què parlen els millors llibres que ella llegeix i que ompliran tants de prestatges d'aquesta casa venerable? Signar un contracte, escoltar la prèdica d'un sacerdot, el vel blanc, aquell brillant que ara fulgura allí, damunt la tauleta de nit, la fusió amb un home experimentat, que és element de plaer, serà tot això l'amor?
Cal llevar-se. La Laura salta del llit; despertarà l'home amb una sorpresa. S'embolcalla amb el barnús, entra al tocador amb prudència, es renta la cara i els braços i la boca. Fa sol! Després obre la porta, surt cap a la sala; la penombra ennuvola d'opacitats els miralls, esmorteeix l'or de les motllures.
Tot d'una el silenci d'aquell santuari de la rutina és profanat per uns sons de piano, joiosos, desarticulats, que fan esgarrifar uns quants prismes del llum i que inciten un rondineig de protesta en un vidre del balcó quan encerta el punt de coincidència de vibracions. Un eco del pensament de Mussorgsky entra en aquella sala provinciana, en l'evocació d'una festa pasqual davant la gran porta de Kiew. Diríeu que fins les antigues mestresses de Muntanyola als retrats de les parets, llancen mirades rancunioses a la nova mestressa, blanca i nua dins l'embolcall de color de rosa, i contra aquell brogit intrús que ha despertat en Tomàs i ha fet ennuegar una gallina que cloquejava al ponedor.
—Aquest és el seu bon dia! —s'esgarrifa la Teresa, mirant-se amb la Filomena, la dida—. Encara sort que s'ha llevat tard, que si fos d'hora m'anguniaria pels veïns.
En Tomàs, mig decantat al llit, amb la fatiga de qui no sap què li passa, veu la porta de la sala oberta; salta del llit, tot escabellat i amb la roba arrugada, obre els porticons i s'acosta al desori del piano. Al fons de penombra, la Laura contrasta com un relleu de vori; el barnús entreobert deixa veure la nuesa de la cama. En adonar-se del marit, somriu; els braços de l'home li volten el cos.
—Deixa'm —fa ella, manyaga—. Que no t'agrada, això?
—Prou, molt; però tu encara m'agrades més.
—Jo ho sé.
—I jo també sé que ho saps; besa'm.
—Després: ara deixa'm acabar.
—No; ara.
Ella es defensa; el piano ha callat.
—Ara? —pregunta la Laura, humil—. Renta't la cara, les dents, si més no!
—No em vinguis amb compliments, ni vulguis fer la santa.
En la breu pugna, la mà de l'home s'acosta:
—No! —protesta la Laura; però en Tomàs l'aixeca a pes de braços i se l'emporta al dormitori, bàrbar amb pijama. Ella ja no protesta; tanca els ulls perquè fa massa sol…
Al menjador, la Filomena torna a acostar-se a la Teresa, i amb un posat molt expressiu li descobreix, entre els forats del dentat:
—Ja no estan per músiques!
—Es deuen vestir… —observa la germana, deixant el cabdell del fil.
—Ca! —insisteix la dida—. No s'ha fixat en el trepig d'anar i venir, al sostre?
Una rojor terrosa passa pel rostre de la Muntanyola, pudor revoltat o indignació. Fins el manyoc de claus de la cintura se li estremeix.
Aviat senten que en Tomàs baixa amb cops de peu triomfals. La Laura es queda acotxada una altra estona. Les llàgrimes li pugen als ulls, sense més ni més, per un sentiment d'humiliació, com una persona que ha estat ofesa sense haver-ho merescut. Li fa l'efecte com si algun element de la seva sensibilitat hagués rebut un contacte relaxador, com si s'hagués entelat per un baf innoble, que no es dissipa. ¿Potser en Tomàs no farà cabal de res, tret de la pròpia voluntat? Potser ni tan sols no pensa en la pròpia voluntat!
I aquelles transmutacions del rostre de l'home, allí, a plena llum!, un minut de regressió vers una espècie inferior, ignorada de la Laura fins aquell moment…
Baixa del llit, torna al tocador, es submergeix en el bany tebi, destapa un flascó de perfum, s'aroma de muguet tot el cos, tria per vestir-se les robes més blanques. Aleshores és quan se sent purificada, lleugera; el somriure li torna al llavi. Confia que sabrà encaminar el marit, a poc a poc, vers una sendera de discreció, si Déu vol!
Baixa al menjador al punt just en què els campanars de Comarquinal sonen migdia, i quan la Teresa acaba d'abocar en un plat la xocolata presa, perquè serveixi de festí als gatons.
Cal fer-se'l ben seu, emmotllar-li l'ànima ben a mida de la seva ànima, desvetllar-li la sensibilitat, enclotada en els llimbs de la ignorància més desolada de les belles coses del món. No és un camí planer el que porta a la felicitat! La Laura creu adonar-se que per sota les aparences simples i rialleres, Déu s'ha complagut a destinar-li una finalitat noble i espinosa, la de transformar aquell propietari en un home sensible. Creu sentir el manament com el brunzit apagat d'un pas d'aigua subterrani.
Mentre es vesteix per sortir, somriu de cara al mirall. Ella, la barcelonina pobra, fosca, se sent l'escollida, entre tantes pubilles que havien delejat l'amor d'en Tomàs, per acomplir el miracle amb el seu esforç.
A en Tomàs, que l'espera assegut a la butaca, se li encomana el somriure, i diu:
—Veig que t'agrades, presumida!
La Laura no respon perquè aquell estat d'esperit no podria explicar-lo amb paraules; d'altra banda, ella mateixa no comprèn que la vanitat s'amaga darrera del seu silenci, i que ella peca de vanitat per voler intentar la transformació espiritual d'un minyó que ja sap prou de tot.
—Cap on vols anar? —pregunta ell quan surten al carrer—. Un parell de volts per la plaça, o a la Rambla, o a fer alguna visita a la família? —Bo i recalcat al seu braç, es decanta a mirar-li el vestit, perquè frisa de poder lluir aquella dona tan elegant i seva cap als indrets més visibles de Comarquinal.
Però la tarda és serena i quieta; al capdavall de l'escletxa d'un carrer, la Laura ha entrevist una verdor d'arbres, un començament de muntanyes blaves, la possibilitat d'un espai lliure amb aire net, sense negrors de cases, sense gent.
—Potser que anéssim cap allí; deu fer bonic!
—Cap als horts vols anar, tan mudada? No hi trobarem ningú, tret d'algun ramat de xais o un pagès que llaura!
—Sí, Tomàs!; veuré llaurar de prop, jo que no ho he vist mai sinó passant amb el tren! De tornada m'ensenyaràs els racons de Comarquinal.
—No en tenim, de racons. Fem moltes reformes gràcies a l'alcalde; no ho dic perquè sigui parent nostre, però s'ha proposat transformar Comarquinal en una Barcelona en petit.
La Laura comença a sentir-se refiada, perquè sent l'aguant d'aquell braç tan ferm; ella, tan feble, es creu poderosa. Vist de més a la vora, aquell fragment de paisatge desmillora, la terra és com socarrada, els marges fangosos, els pollancres de la riera tots rovellats. Però el cel és límpid, deixa veure uns quants pobles apocats als vessants de Collat Negre. La Laura sent la cançó d'uns corders que trenen cànem al mig d'un camp, s'atura prop d'una parella de bous que llauren i que tomben el cap per mirar amb ulls tranquils la forastera, enfonsa la mà en la tebior bruna dels solcs recent vellutats, reparteix monedes entre la mainada d'uns gitanos que acampen sota el pont, que ballen i balbucegen tot de mentides rutilants davant aquella dona blanca, vestida com una dama, que no ha desdenyat de passar una mà tendra, desavesada, per les cares brutes.
—No veus, Tomàs, com no costa ser feliç? —interroga tot prement el braç de l'home, per encomanar-li la seva vibració—. Només cal fixar-nos en les coses, fins en les que no tenen importància, amb una mica de bona voluntat, oi?
—Sí, Laura; jo ja sóc home de voluntat, i tossut també ho sóc molt. Ja ens ve de família; vull dir que quan algú m'ha volgut fer creure una cosa per altra, amb un parell de miquels li n'he llevat les ganes.
La Laura assenyala cada detall que fixa la seva atenció. Així és com, per primera vegada en tota la seva vida, en Tomàs mira, si més no, la diferència de tons i qualitats d'un camp mig aterrossat mig llaurat, o d'unes muntanyes més o menys allunyades.
Els ulls se li omplen de claror quan el darrer voraviu del sol palpita al punt de fondre's darrera el serrat i que fa brillar els fils de conducció elèctrica, que aguanten un vol d'orenetes aturades a l'aguait de les altres que se'ls han d'ajuntar per al gran viatge de la tardor.
En Tomàs fa que sí amb el cap; li agrada molt tot allò que la Laura explica. De sobte, pregunta, com un infant que té por de dir una inconveniència:
—Encara no vols tornar-te'n? Fosqueja…
—Quan vulguis; però és que estem tan bé, sols!
—Que et fa por la gent?
—No; però m'agrada més estar amb tu i parlar, parlar de…
—Que ja us ha passat alguna cosa? —pregunta ell, inquiet—. Potser la Teresa…
—I, què creus que m'ha de passar amb la Teresa? —interroga la Laura, amb un séc d'angúnia al front.
—Costa tant fer estar de costat les dones! —observa ell en un to d'experiència—. Doncs, de què volies parlar-me?
—Ah, sí! —fa la Laura, tornant d'una breu abstracció—. Parlar de tot… de res.
Pensa que és prematur, massa d'hora encara. La seva obligació és laboriosa tanmateix.
—Te'n desdius? Tens secrets —es queixa ell, ofès.
—No, Tomàs! Sols vull parlar-te de tu i de mi, dels nostres pensaments, que han de ser els mateixos per a tots dos. I només estant sols ens coneixerem bé. Ja no recordes les ganes que abans tenies d'estar sol amb mi, per enraonar!
—Oh, sempre hi estaria, de sol, amb tu; però abans era per entretenir l'estona, i ara ja no ens cal entretenir-nos amb paraules, oi? —insinua fent l'ullet; i la seva mà intenta un afalac atrevit; però la Laura es separa, confosa.
—Tomàs; si algú ens veiés!…
—Aquí, rai; és molt sol. A tu t'agraden les portes ben tancades.
—No. D'això, també ens caldrà parlar-ne, però serà quan ens coneixerem de debò, quan la manera de pensar de l'un serà la de l'altre. Aleshores em donaràs la raó. Déu farà que puguis donar-me la raó.
—Ja te la dono ara i te la donaré sempre, però t'asseguro que no som els primers que venim aquí. Si aquests marges poguessin parlar, quantes d'aquestes mosses que van amb els ulls baixos per la plaça es tornarien vermelles!
La Laura frisa una mica.
—No bescantis els altres, em fa mal efecte. Això són mentides que feu córrer els homes al cafè, per semblar eixerits. Val més parlar de les nostres coses. Vull dir que hem de tenir la bona voluntat d'entendre'ns; és la nostra obligació, per defensar-nos.
—Defensar-nos? —salta ell de seguida—. Vols dir que ja comencen a parlar de nosaltres.
—Res d'això, Tomàs.
—No m'estranyaria, i el primer de tots serà l'oncle Llibori. Em té rancúnia perquè quan anem de cacera encerto els trets, mentre que a ell li fa por l'escopeta i sap que ho endevino. També m'enveja perquè tu ets una dona com no en corren, i la seva, la tia, parlava papissot i li faltava un dit de la mà dreta. Provarà d'ensibornar-te contra meu, perquè de solter jo havia empaitat quatre mosses de pagès que no tenien res per perdre; i ell no sap que el faria callar de seguida, sols que li preguntés per què varen haver de casar-lo tan a corre-cuita amb la tia, aleshores que estudiava per a capellà.
—Anem de pressa, Tomàs —fa la Laura amb una mica d'esgarrifança—; tinc fred i m'esparveres.
—Per això que et conto? Encara te'n podria explicar d'altres que et farien trencar de riure.
—No vull pas saber cap més misèria de ningú —imposa ella amb un començ d'enuig que fa acovardir l'home—. Voldria viure en repòs, tal com em figurava en venir a aquesta terra. Ahir, només de pensar-hi, el cor em saltava d'alegria.
—Bé, noia; com vulguis—. I en Tomàs la segueix dòcilment.
L'aire s'ha enfredorit; un tel de boira s'escampa entre les gatoses i els esbarzers que voregen la riera. El paisatge s'esfuma i no es poden veure els primers estels.
La Laura mira el seu home, aquell minyonàs lent, que no sap on posar les mans, com un noi renyat. Ell també la mira i, tot d'una, els ulls li lluen entendrits com els d'un gos davant l'amo que li vol pegar. La Laura se n'adona i tremola, corpresa per aquella onada d'amor que flueix de l'home. Se li acosta. Ell li agafa la mà:
—Ja sé que sóc un salvatge, que no entenc les coses que saps… però t'estimo tant…
Les seves dues grans mans li queden aturades a mig aire, com si no sabés què fer-ne. Ella el mira de nou i, de sobte, esclata en un plor vehement.
—Tomàs… meu! Tinc una por!
—De què?
—De perdre't; que no em fugis dels dits, com aquesta boira. No sé per què em sento tan estranya. En dos dies que sóc aquí et veig d'una altra manera, no tan a prop meu com en aquest gran mes que hem anat pel món. Voldria que fossis un pobre com jo i haguessis de guanyar-te la vida per a tots dos. Des d'ahir només sento parlar de diner i em fa por de saber que en tens tants, i m'avergonyeixo de ser una pobra.
—Ja han començat a retreure-t'ho? —interroga en Tomàs amb despit.
—Així, vols dir que m'ho retrauran?
—No pas davant teu ni meu —prorromp amb una batzegada d'ira—. Encara que val més que et tinguin enveja que pietat; com més enraonaran, més vestits i més flocs et compraré.
—No; prefereixo que em facis costat, per respecte a la teva casa i per mi.
L'home prossegueix, sense escoltar-la, adreçant el puny clos a la massa negrosa de la ciutat.
—Vull que els enlluernis. Així sabran que he triat la dona a gust meu.
—Més m'agradarà viure com tothom, bé amb tots i en repòs.
La Laura també ho creu, amb la seva experiència de la vida estantissa dels pobres. Encara més repenjada al braç del marit, diu:
—Preferiria que m'estimessis, en comptes de tenir totes les riqueses del món—. I està convençuda que ho preferiria, ara que té les riqueses.
Tornen, feliços dins la fredor de la boira que no senten, refiats en la pròpia jovenesa, la Laura refiada en una possible i no gaire llunyana compenetració. Creu que està enamorada d'aquell home i que també és objecte de l'amor d'ell.
—Escolta! ¿No vares dir-me que aniríem a fer una passejada pels teus masos, a conèixer els masovers?… Encara no he vist res!
—Oh, sí! Marxarem dilluns. Demà estem convidats a casa l'oncle Llibori, demà passat, a casa de l'oncle Joanet, cosí del pare. Diumenge vindran tots a casa.
—Serem massa gent; la Teresa no donarà l'abast per molt que jo vulgui ajudar-la.
—És el seu orgull poder fer seure a taula una bona colla. Cal complir i val més que tota la família vingui alhora, els últims s'ofendrien. La nostra mare ja era molt mirada; va renyir amb una germana perquè havia fet saber primer a uns cosins la mort d'una criatura seva.
Comencen els primers llums de Comarquinal, electricitat de poble, groguenca, i carrers silenciosos, amb empedrats bonyeguts i flaire de palla d'estables i de cellers amb pernils penjats a adobar.
—Sí —fa la Laura, animant-se—. Cal que comenci el meu pla de vida diària. Demà em llevaré d'hora i aniré a missa; tenim l'església a quatre passes.
En Tomàs la interromp sorrut.
—No; a la Caritat, no vull que hi posis els peus. D'esglésies rai, ens en sobren.
—Com que és la parròquia!
—Però hi ha mossèn Galtes, com diem al rector. Estem renyits d'ençà que va estafar-me set pessetes, al truc, un vespre als Lluïsos.
La Laura intenta protestar, però en Tomàs insisteix. La Teresa tampoc no ha anat més a la Caritat.
Arriben a la plaça, il·luminada amb una certa esplendor. Tothom els saluda amb gentilesa; alguna cortina s'enretira amb el bon fi de permetre que algun ull curiós vegi la núvia de cal Calçot. En Tomàs camina dret com un rei per entre les salutacions dels capells i de les gorres que s'inclinen en honor de la forastera. La Laura no s'adona que passen arran de les taules posades a la porta dels cafès de la plaça. Llàstima que és hora de buit!; sols hi ha gent al Continental, un grup de vells i de joves envellits, que fan l'andalús amb el cap de policia, a vora dels bigotis d'una parella de la «guàrdia civil». El pas de la Laura fa obrir els ulls esmorteïts sota alguna visera de gorra de seda, gorra de propietari, de rendista, de congregant. Cops de colze, acataments insinuats, calbes al descobert i ganyotes que volen semblar somriure.
—M'ha agradat passar-hi —fa en Tomàs amb veu plena— perquè hi havia l'oncle Narcís. No ha gosat saludar-nos!
—Un altre oncle? No me n'havies parlat mai!
—No ens tractem d'ençà que en unes eleccions de regidors va falsificar l'acta del pare. És ric d'ençà de la guerra dels carlins, llavors que va heretar els diners d'un parent solter que era liberal i s'havia amagat en uns pallers. Com que l'oncle li sabia l'amagatall, va descobrir-lo, i els carlins el van afusellar.
La Laura s'atura i el braç li tremola una mica en el d'en Tomàs.
—Que estàs cansada? —interroga l'home, sol·lícit.
—Molt cansada; però és de saber aquestes coses, que no havia sentit dir mai a ningú.
—Oh!; és que per molt petit que et sembli Comarquinal, hi ha gent de tota mena! No passa com a Barcelona, on no se saben la meitat dels tràfecs, i com que ja esteu fets a veure'n molts i d'estranys, no en feu tant de cas com nosaltres.
Segueixen passejant. La Laura, en lloc de contradir el parer del marit, prefereix callar. En Tomàs potser començaria a enraonar-li fort, i la gent els observa dissimuladament. Caldrà anar desfent amb suavitats els equívocs nuats a la consciència d'aquell minyó, que li dificulten la justesa de discerniment.
La Laura sospira com qui va carregat amb un gran pes. Tanmateix, és feixuga i espinosa la tasca!; però somriu a l'esperança que Nostre Senyor ja procura que els mortals encertin el camí dels resultats favorables.
Tot d'una, en Tomàs fa un gran gest de braços, en senyal de joiosa sorpresa. És que s'han trobat de cara amb el doctor Jaume Grau, capitular de la Seu, germà de la senyora de Torroella. Presentacions, salutació generosa de la teula del reverend, correspondència de la Laura amb el respecte que li inspira aquella figura de sacerdot coronat de rulls blancs, venerables.
Amb la seva gran veu de tro, que és el dolç terror de les devotes en cantar les lletanies, augura a la nova mestressa Muntanyola una estada feliç. Tant ell com la resta de les persones que tinguin la sort de conèixer aquella senyora, una servent als manaments de Déu Pare com cal suposar i ell no ho dubta, vist que en Tomàs l'ha escollida per presidir i perpetuar la família Muntanyola, la qual ha viscut des de sempre i en senyal de noble humilitat sota la guarda de l'Església, tothom haurà de sentir-se honorat que ella hagi volgut anar a conviure amb ells, en el repòs d'aquella ciutat que compta més de tres i més de quatre sants entre els seus fills i que viu preservada de les vanitats perilloses de la capital. Posa la mà a l'espatlla d'en Tomàs, amb entendriment contingut, com un pare; el felicita d'haver triat una esposa tan graciosa i d'aire tan modest. La seva mà fresca, que s'ha passat la vida beneint, assenyala la modèstia d'aquella forastera perfumada de muguet, abrigada amb pétits-gris de reflexos de color de lluna.
—Aquest sí, que l'haurien de fer sant! —observa en Tomàs, un cop s'han acomiadat del doctor Grau—. Enraona com si sempre s'estigués a la trona a ofici de festa major.
—A mi m'ha semblat com si parlés amb orgue —repara la Laura, amb un badall reprimit.
—I, si vols, fins enraona en vers. Llàstima que anava de pressa, perquè l'hem atrapat al punt en què sortia de casa la Ramonebuls carquinyolis.
—Una altra història? —fa la Laura, despacientada.
—Tot Comarquinal ho sap. Fa més de quaranta anys que dura i encara surt de la botiga d'ella fent el desentès. Ara, com que és vell, només hi va a les tardes a prendre xocolata. Ja no es recorden de quan la Ramoneta tancava el seu home a les golfes amb els coloms! Sort han tingut del doctor Grau; s'han fet rics amb els carquinyolis de comí; ell és qui els va donar la recepta.
Bo i passejant, deixen la plaça i entren pel carrer Baix, cap al Passeig dels Trinitaris, més sol i fred.
La Laura de bon grat se'n tornaria passeig avall, cap al silenci dels camps, de les senderes quietes, lluny de les passes que trepitgen amb discreció les llambordes, passes encaminades a les tertúlies del vespre, als casinos somnolents, als rosaris que cada deu segons assenyalen les campanes dins el tel de la boira. Travessen els carrers de més importància, emmarcats d'arquitectures esplendoroses i malmeses per obra de propietaris modernistes, les quals descobreixen als ulls meravellats de la Laura un altre Comarquinal d'història senyorívola, esborrada en la grisor d'una burgesia que viu en el sant horror de les flames lívides de l'infern.
Ella prou creu que voldria anar camps enllà, malgrat la fosca i la boira, per desig de soledat, d'estar més prop d'en Tomàs; però no pensa que mai sinó ara ha defugit el contacte amb l'altra gent. És ara que un començ de recel l'empeny a separar-se d'aquella anella closa, potser impenetrable com una tribu remota, en els costums de la qual sap viure aquell home que se li repenja al braç i que ella vol fer seu, fer-lo pensar amb els pensaments d'ella i al qual està unida per tota la vida.
Tornen. L'home xiula una mica de cançoneta apresa en un sopar, a París, sota la xarxa de serpentines que per entre el doll dels projectors travessat de fums de cigar, ratllaven els vels d'unes ballarines angleses.
A la claror dels fanals, la Laura entreveu els medallons i les columnetes renaixentistes d'un casal, millorat amb parets arrebossades de blanc i finestres rectangulars. En Tomàs li diu que és el palau del vell marquesat de Pomerol, estatge actual de la farinera. Una porta de línies neoclàssiques tanca un estable de vaques; més enllà, rera una façana barroca disfressada amb fantasies modernistes d'estuc, bateguen nit i dia els telers d'una fàbrica d'arpilleres.
—Són coses de l'antigor —objecta en Tomàs distretament quan la Laura intenta assenyalar-li algun detall agradable i vol que en participi el marit.
Passeig amunt, cap a la plaça, tornen a saludar els coneguts. Els botiguers, que els miren a través dels vidres, s'acontenten adreçant-los un cop de cap cerimoniós, tal com escau a persones de condició més humil, el somriure de motlle al llavi, els ulls intrigats.
—Aquestes dels cabells blancs són les Noies —fa ell un cop han somrigut—. Saben el que passa cada dia a totes les cases de Comarquinal. No te'n fiïs.
La Laura sent el pes d'aquelles llambregades que les Noies li claven a les espatlles, li estranya que el maniquí amb cotilla que ha entrevist a l'aparador s'ostenti tan tapat dins unes robes balderes.
—És que quan va dur-lo de Barcelona, algunes persones es queixaven que era massa escandalós ensenyant els braços i tant tros de cama.
Un altre sacerdot els saluda. En Tomàs prou vol seguir endavant, però la Laura endevina una vacil·lació en aquell home, com qui no gosa aturar-se, ni sap anar-se'n del tot. El braç de la muller pesa una mica i en Tomàs obeeix, com el cavall a la pressió de la regna.
És un capellà menut, encongit dins la sotana que li curteja; duu una de les sabates no gaire ben cordada; somriu amb les dents molt netes i els ulls li blavegen amb assossec rera les ulleres d'or.
És mossèn Joan Serra, arqueòleg doctorat, l'home silenciós que amb ciència i paciència ha aconseguit d'organitzar un dels museus episcopals més valuosos de Catalunya, al cap de vint-i-cinc anys d'anar i venir per pagesies i ermites, a la manera d'una formiga entossudida, en cerca dels tresors artístics mal guardats o exposats a les conxorxes mercantils de rectors amb col·leccionistes americans.
Mossèn Joan es torna vermell, balbuceja una felicitació a l'amo Muntanyola, la veu li tremola en adreçar-se a aquella senyora que li allarga la mà.
—Vol dir que sabrà acostumar-se al repòs d'aquest racó del món? —li pregunta amb suavitat.
—No volia pas cap altra cosa, des de fa molts anys —respon la Laura, convençuda que parla sincerament—. No fa gaire que ho deia al meu marit; el desig més gran que ara sento és poder reposar de debò.
—Tingui compte, que és un vici tan dolç com perillós. De vegades l'esperit i tot s'hi adorm. La nostra boira és terrible. I Déu Nostre Senyor no ens dóna pas l'ànima perquè la fem servir com una maquineta cega.
—Noia —intervé Tomàs, rialler—. A tu, que t'agrada tant llevar-te tard, ja et veig de cap a l'infern.
Parlen del viatge, de les ciutats on han passejat l'embriaguesa del primer mes d'amor.
—Li costarà de fer-se al nostre paisatge auster, havent vist suara aquelles terres tan senyores!
—Aquesta tarda hem anat cap al pont d'allà baix; hi hem vist un rengle d'arbres sense gaires pretensions i alguna muntanya que m'ha fet molta gràcia —gosa dir la Laura.
—Comarquinal és ple d'encisos, però cal descobrir-los a poc a poc.
—I tant! —observa en Tomàs, enorgullit—. Qui l'ha vist i qui el veu! I amb l'empenta que duu, d'aquí a deu anys estarà desconegut.
Mossèn Joan mira el nuvi; després mira la Laura amb insistència. Reprèn:
—Ara que ve l'hivern és allí, al Pas del Rieral, on li recomano per als migdies de bon sol. Hi ha indrets on els còdols formen grans clots abrigats. Enlloc més no es trobarà tan recollida i tan lliure per a seure a llegir; veurà el Pla assolellat estès fins al peu de Collat Negre!
—Oh sí! —profereix la Laura, repenjant-se més al braç del seu home—, i vostè ens hi acompanyarà les estones que li vagui. Podria ensenyar-nos a descobrir les meravelles de Comarquinal.
—Pensi —insisteix el sacerdot, contagiat d'aquell impuls d'optimisme— que a cada cent passos trobarem un punt de vista nou, amb els turons d'un color diferent i el Pirineu al fons.
—Oh Tomàs! —fa la Laura extasiada—. Hi anirem als migdies, tu em llegiràs els llibres que hem dut i cap al bon temps…
—Aleshores —intervé mossèn Joan— ja trobarem altres llocs més escaiguts per a l'estiu, a la banda de ponent, com qui va en camí de la teva finca, les Moreres, Tomàs.
—Dilluns ens n'hi anirem —observa ell.
—Llàstima que ara ja és molt humit i no li queda gens de tendror. Però al bon temps, passant per la salzereda, les falgueres arriben fins al genoll, com un bosquet minúscul que tapa la terra, tota morada. I la font!, i el gorg de la Bruixa!…
—Els tips que m'he fet de pescar-hi truites, de jovenet —diu en Tomàs amb il·lusió als ulls—. No se n'ha sabut mai la fondària.
—I és d'una blavor tan sinistra —reprèn mossèn Joan—, que de vegades m'ha fet esgarrifar.
La Laura també se sent apoderada d'una esgarrifança, dins el seu abric de pétits-gris.
En Tomàs, magnífic, dret, al marge d'aquell diàleg, ja ha canviat de peu tres o quatre vegades; però la Laura no se n'adona; promet al sacerdot que aniran a veure els objectes que guarda el museu; assegura que quan tornaran de la passejada per les propietats dels Muntanyola, es reveuran per parlar i sentir música, començaran les exploracions dels rodals, sempre que faci bon sol. Tindran un llibre per als matins i un altre que Tomàs li llegirà les nits que no anirà al casino. La felicitat!…
Se separen molt amics. La Laura se sent revigorida, el cap més clar, les cames fortes, reconciliada amb tothom.
—Estic més contenta! —fa tot d'una. Aixeca els ulls per trobar els d'en Tomàs, però li observa una expressió adusta, d'home contrariat. I de seguida ja no se sent tan contenta, com si es descobrís culpable d'una malifeta oblidada.
—Què et passa, Tomàs? —comença amb dolcesa—; et veig un fet de cara que no t'havia vist mai!
—No t'ho pensis que vulgui anar d'un cantó a l'altre amb aquest home! És mig beneit, que enraona sol pels carrers. Aviat tot Comarquinal riuria de nosaltres.
—Per què?
—No el volen a cap casa. Li diuen mossèn Ferro Vell perquè amb tres o quatre capellans més es gasten els diners de les caixes de les ànimes per comprar totes les rampoines que troben a les cuines i golfes de pagès. Encara no en tenen prou i sempre pidolen a l'Ajuntament, i fan combinacions amb el senyor Bisbe per treure pessetes dels propietaris que volen semblar savis.
—Però no t'adones, Tomàs, quina gran obra fan per a Comarquinal? Abans de conèixer-te ja sabia que el vostre museu és famós per tot el món.
—Prou!, amb els diners dels altres i l'anomenada per a ell. Duu sotanes de capellà pobre, perquè no li demanin comptes de la manera com administra les caritats, però tots sabem que cada quinze dies va a Barcelona amb paquets per a una cosina ben gemada que té un pis, d'ençà que varen fer anar a Amèrica el seu home, amb l'excusa que era un mal cap.
La Laura ploraria.
—Tomàs: per què dius aquestes coses tan horribles? És un home de bé!
—De què el coneixes? Per mitja dotzena de paraules que us heu dit?, ¿perquè t'ha parlat amb gestos de sant, com fa amb les velles maniàtiques, per xuclar-los la renda? Però jo, que veig venir la gent d'una hora lluny, t'asseguro que no traurà cap cèntim de tu.
—No li has vist els ulls? Aquesta manera tan clara com mira! Diu la veritat.
—Sort que és un vell i estantís. Si fos jove…
—Què pensaries, Tomàs, si fos jove? —I la Laura tremola, aturada, amb els ulls espantats.
—Doncs, que potser algun dia el trobarien amb el cap obert d'una garrotada.
—I de mi, què pensaries?
En Tomàs vol respondre. Sembla que la seva boca no encerti a formular una amenaça prou contundent. Però veu l'actitud desolada de la Laura, l'adoloriment que li trasllueix el rostre. I es desdiu, vençut.
—No res —balbuceja—. Ja t'he dit que sóc un salvatge i no estic fet a tractar amb persones com tu.
Una onada de felicitat espargeix el disgust que es clava a la consciència de la dona com un manyoc d'espines. L'afalaga la submissió de l'home, malgrat que el domina per la bellesa i per l'influx de la seva superioritat, no pas per la força d'un raonament d'ell o d'una intel·ligència mútua. A més, aquell gruny de gelosia li és una certitud d'amor que esborra els greuges. En la pugna de l'amor, qui guanya la partida se sent generós.
—Anem —fa en Tomàs—, que si algú ens veu pensarà que fem comèdia, i a Comarquinal no hi estem fets.
—Sí, Tomàs —insisteix ella molt suau—. Vindrà dia en què em donaràs la raó, que sabràs per què t'asseguro que mossèn Joan és bo i diu la veritat.
—Però amb ell no vull pas anar a fer cap passejada.
—Amb tu sol que m'hi portis, no necessitaré la companyia de ningú. Encara t'he de fer un prec; no vull sentir dir cap més mala cosa dels altres. Ja prou que tots donarem compte a Déu de la nostra vida, però no tenim dret a malparlar de la gent. Em fora esgarrifós viure a Comarquinal!
—Com vulguis, però no em sembla tan desesperat com dius; fins ara hem viscut molt bé així, i de vegades es saben coses divertides.
—Ja en tindrem d'altres, de diversions. T'asseguro, Tomàs, si Nostre Senyor m'ajuda, que no te n'hauràs de plànyer.
El text continua, amb el dinar a ca l'oncle Llibori, encetant el tercer dia a Comarquinal... (pàg. 57, MOLC, Ed. 62)