Joseph Bédier, El romanç der Tristany i Isolda (1900). Fragments i introducció de Carles Riba

JOSEPH BÉDIER I EL ROMANÇ 
DE TRISTANY I ISOLDA

Joseph Bédier (1864-1938) fou un filòleg francès, especialitzat en literatura medieval. El 1893 es doctorà amb una tesi sobre els fabliaux, un gènere narratiu del nord de França al segle XII, de continguts divertits, adreçats a la burgesia i difosos per joglars. Però Bédier fou sobretot un extraordinari prosista que treballà per a la recuperació dels grans textos inicials de la literatura francesa com ara Tristan et Yseult (1900) o La Chanson de Roland (1921).

Tristan et Yseult, Bédier refongué i completà els diversos fragments dels antics romans tristanians del segle XII per donar-ne una versió d'una força lírica abassegadora. La traducció que Carles Riba en va publicar el 1921 —El romanç de Tristany i Isolda— representa un extraordinari enriquiment del català literari, i posa a l'abast dels lectors una llegenda clàssica que ha estat font d'inspiració per a l'òpera —Wagner!— o la pintura i l'escultura. I, és clar, també sovint per al cinema: l’últim cop va ser el 2006 de la mà del director Kevin Reynolds, amb en James Franco i Sophia Myles de protagonistes. Són els del petó de la il·lustració primera.

I és que la història d'aquest amor impossible es fonamenta en una passió clandestina que ha captivat els lectors de tots els temps. Al darrera hi batega el desig com la més elemental de les pulsions humanes, hàbilment presentada a partir dels binomis eros-thànatos, deure-instint i consciència-inconsciència. I tot plegat per un flascó de vi que fa que, aquells que el comparteixin, s'estimin «amb tots els sentits i amb tot el pensament, per sempre més, en vida i en mort».

   
PRESENTACIÓ DE MARTÍ DE RIQUER 
A L'EDICIÓ DE 1981 DE «QUADERNS CREMA»

     Calia fer una nova edició d'aquesta versió catalana del Tristany de Bédier i calia fer-ho, certament, bandejant el pseudònim amb què aparegué l'any 1921 a la tan benemèrita «Biblioteca Literària», on anava signada per Damià Pujol, i restituir el nom del seu il·lustre tra­ductor, Carles Riba.
     Tenia aleshores Carles Riba vint-i-vuit anys, i ja era reconegut com un home de lletres excepcional, era el gran poeta del primer lli­bre d'Estances i reunia els seus assaigs crítics amb el títol d'Escolis. Amb el Tristany de Bédier es configurava la que serà una de les mis­sions a què es lliurarà amb més entusiasme, la traducció. Les traduc­cions de Riba signifiquen un extraordinari enriquiment del català li­terari, constret amb mà mestra a traslladar des d'allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l'expressió popular i l'expressió culta; i, al mateix temps, una impressionant incorporació a les nos­tres lletres d'autors fonamentals (Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Xenofont, Plutarc, Virgili, Hölderlin, Kavafis).
     La versió del Tristany de Bédier potser podria semblar una dife­rent direcció o una concessió en la labor traductora de Riba, el qual pocs anys abans havia publicat els bíblics Llibre de Rut i Càntic dels càntics traslladats de llengua hebrea. Qui sap si el mateix Riba pen­sava que traduir el Tristany de Bédier era una tasca marginal i per això volgué que la versió aparegués amb pseudònim.
     Però la «Nota preliminar» de Riba, que tot seguit llegireu, de­mostra la seriositat amb què es lliurà a aquesta traducció. Hi fa una breu exposició dels orígens i del sentit de la llegenda, on recull el que els romanistes en sabien l'any 1921; i, guiat per Gaston Paris, el qual tant respectà Milà i Fontanals, assenyala el significat de la figura de Joseph Bédier (1864-1938).
     Parlar amb entusiasme de Bédier l'any 1921, si bé no era cosa singular, significava adherir-se a una recent concepció de les litera­tures romàniques medievals. Per bé que la seva obra cabdal i més sorollosa, Les légendes épiques, havia aparegut entre els anys 1907 i 1914, les seves teories encara no s'havien obert pas i no eren ac­ceptades per tothom. Entre nosaltres cal esperar el 1929 perquè un altre català, Manuel de Montoliu, exposi apassionadament les teories de Bédier a la seva Literatura castellana.
     Ja és sabut que el gran èxit que assoliren les tesis de Bédier so­bre els orígens i sentit de moltes parcel·les de les literatures romà­niques medievals fou degut, en gran partida, a la seva enlluernadora exposició, al seu magnífic estil de gran prosista i al seu extraordinari poder d'argumentació, que en poques ratlles anorreava els seus ad­versaris i de vegades els ridiculitzava elegantment i correcta, com un expertíssim advocat i fins i tot com un hàbil sofista. Bédier abillà l'erudició d'una prosa tan fina i d'un estil tan atraient que quan les seves teories triomfaren trobà uns fidelíssims seguidors tan entusias­tes i de vegades tan exagerats en les direccions del mestre que alguns foren, i encara ho són, bedieriores Bedieri.
     Aquest gran mestre universitari francès publicà del 1902 al 1905 un eruditíssim estudi sobre els texts del Tristany del segle XII; i completà la seva gran tasca de romanista amb la present adaptació al francès modern del vell roman, sobre la qual amb tant d'encert disserta Riba a la «Nota preliminar».
     Fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit ro­manista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta.
     Potser l'oportunitat de la publicació del Tristany en català té al­guna relació amb el wagnerisme, i això culturalment cal no oblidar-ho. Però també cal no oblidar que fa més de vuit segles que els cata­lans senten gran entusiasme per la parella d'enamorats de Cornualla. Abans de l'any 1160 Guerau de Cabrera, vescomte de Cabrera i d'Àger, per tal d'avergonyir el seu joglar Cabra per la seva manca de cultura, li retreia que ignorava com Tristany amava d'amagat Iseut: «No sabs ... de Tristan C'amava Yceut a lairon».

     Martí de Riquer



NOTA PRELIMINAR DE CARLES RIBA

A mitjan segle V, part de la població cèltica de la Gran Bretanya, empesa per invasors germànics, travessà la Mànega i fundà una petita Bretanya a l'Armòrica, conservant-hi llengua i costums. Una altra part, major, restà arraconada dins l'illa. Raça apassionada, decantada a la superstició i al misteri, elaborà de bonhora amb les seves tradicions i mites una poesia abundant. Arpistes bretons de banda i banda de l'Estret, cantors i contadors alhora, la difonien entre l'Occident feu­dal, en curts poemes anomenats lais. Des del segle XII, un cert nom­bre de trobadors francesos i anglo-normands (de llengua francesa tam­bé), oferint-los ja les tradicions èpiques nacionals poca matèria per a nous cants, acudiren a les llegendes estrangeres , especialment a les de la Gran Bretanya. Els lais foren completats uns amb altres, o desenrotllats a lloure, i constituïren els anoments romans o romanços; mot que serví de primer...




Aquí hi ha l’enllaç a un dels capítols del programa de TV3 d’Òpera amb texans on se’n parla i que ens dóna elements que podrem debatre a la sessió. El programa és una mica llarg però val molt la pena.

http://www.tv3.cat/videos/3982870/Tristany-i-Isolda

Narcís Comadira, Els moviments humans (2022)
















Estrelles perfumades de la xeringuilla,
música alada
en el cel verd de les fulles.
El món és ple de meravelles
i també ple d'horrors.
Horrors i meravelles fan un teixit espès
i és molt difícil destriar-los.
Així les meravelles
sempre ens causen dolor
i els horrors, per sort, solen tenir una escretlla
per on es filtra, furtiva, l'esperança. 
Estrelles perfumades de la xeringuilla!
Viure és difícil. Tot un hivern de silenci,
de fred, de vent, de pluja esgarriada,
per florir, quan ve la primavera.
Llavors, tot el dolor s'oblida,
els vendavals, les pluges, el silenci i la fred.
I apareix aquest tresor reïntellant,
les papallones blanques i oloroses de les flors.

Morir també és difícil,
vaig pensant mentre passejo
pel cementiri Central de Viena.
Un gran jardí amb avingudes
de til·lers que aviat, quan floreixin,
inundaran tot l'aire
de perfum malaltís i letàrgic.
Veig les tombes dels músics:
la de Beethoven, la de Schubert,
la de Brahms. Mozart no hi és.
El van cobrir de calç a correcuita
a la fossa comuna d'un altre cementiri.
Calia que no es poguessin veure
els efectes paorosos del verí: inflor i pudor.
I no pas el verí de Salieri
com conta la llegenda.
Sinó el medicament
que prenia per la sífilis.
De fet, esclafat per la malaltia,
en prenia i prenia: va morir
de sobredosi. La viuda, els seus amics,
van afanyar-se i van tapar amb la calç
una mort poc honrosa.
Mozart no hi és, però hi ha la seva música.
Només la seva música alada
que ara sento portada per l'oreig
que passa entre les fulles dels til·lers
i les estrelles dolces de la xeringuilla.
Mozart encara se'm fa més entranyable
perquè la seva mort va ser una mort
extremament humana.
Schubert també se'ns moria de sífilis,
encara que, de fet, qui el va matar va ser el tifus.
I Beethoven no ho sé de què se'ns va morir.
Però la seva mort segur que va ser horrible.
Tota la seva música, la de tots tres,
revela aquest dolor de l'ànima esqueixada,
del plany i la revolta,
i ens provoca les llàgrimes.

Estrelles perfumades de la xeringuilla,
música pura,
vetlleu i protegiu aquests cossos
que un dia van ser actors d'allò que Dante en deia
els moviments humans:
el desig cobejós i l'orgull, la còlera i l'enveja,
les febleses carnals, la venjança,
les vacil·lacions...
...

Joan Oliver, Vacances pagades (1960). Codicil d'un poeta



Codicil d'un poeta

Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l'ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura
.