Sòfocles, Antígona











Apunts de Literatura Universal (una col·laboració de Catherine Soler) 

ANTÍGONA, de Sòfocles


  • El tema de l'obra és l’enfrontament entre Antígona i Creont. 

Les lleis divines, no estan escrites però són fruit de la tradició = no discutides.

Creont defensa l’ordre humà. Però fent valdre les lleis de la ciutat, Creont esdevindrà un tirà... 

  • Antígona i Creont protagonitzen, doncs, l'enfrontament de l’ordre diví i l’ordre humà.

  • Dos subtemes: 

              1. L’enterrament de Polinices. 

És un tragèdia, dos morts (germans), lluiten l’un contra l’altre. 

              2. El sacrifici d’Antígona. 

Ens impressiona la seva actitud. Desobeeix però té la capacitat d'assumir el càstig. 



RECOLLIT DE LA LECTURA DEL LLIBRE:


Els que governen han de manar. Creont defensrà la tirania. La fortalesa de la pàtria. Ha de buscar maneres de fer gran la ciutat. Creont es la tirania.  


Etèocles va morir defensant la seva ciutat (Tebes) i per això ha ser ser honorat. L’enemic en canvi (Polinices. que també ha mort i el seu exèrcit s'ha retirat) no serà honorat. 


Creont NO deixa saltar-se la norma. Farà matar aquell qui enterri a Polinices. Cal fixar-se que el cor pensa que no hi haurà ningú a Tebes que vulgui morir per aquesta ximpleria. 


El guardià té por d’anar a veure a Creont. El guardià vol anar a denunciar a Antígona per què l’ha vist enterrar a Polinices. Però té por perquè a l’hora de denunciar-la no sap si Creont s’ho prendrà malament ja que ell és el oncle d’Antígona. 


Els guardians es culpaven els uns als altres. S’esveren entre ells. Algú d’ells a d’anar a explicar-li la notícia al rei (Creont). El missatger avisa que es una mala notícia. Creont té por de que hagin sigut els propis guardians. Creont pensa que han comprat als seus guardians amb diners per enterrar a Polinices. Diu que els diners han estat una cosa nefasta pels homes. Creont vol castigar als guardians. Creont acusa indirectament que els guardians s’han deixat comprar. Creont és un mal governant i creu que li fan mal per tot arreu. Un dels guardians vol marxar i no ser més guàrdia tenint a Creont de rei.



PER CONTINUAR PENSANT...


UN DEBAT ENTRE ÈTICA I POLÍTICA

Antígona, filla d'Èdip rei de Tebes, ha vist morir els seus dos germans Etèocles i Polinices l'un per mà de l'altre, en una guerra civil que ha acabat donant el poder al seu oncle matern Creont; com que Etèocles defensava la ciutat i Polinices, exiliat, l'atacava, el nou sobirà ha decretat que el primer rebi honors fúnebres i el cos del segon sigui abandonat a voltors i gossos. Antígona no ho pot sofrir i desafia el decret de Creont mirant de cobrir amb una mica de terra el cadàver de Polinices. La inflexible convicció de la noia que ambdós germans han de ser tractats iguals, que ara que són morts ha de ser restituïda la igualtat entre els dos, duu Creont a la crispada i injusta decisió de condemnar-la a morir. Des de Hegel, que hi va veure el model d'una crisi fundadora de la modernitat —entre la família i l'Estat, entre natura i llei—, aquest enfrontament entre Antígona i Creont no ha cessat de trobar-se en el centre del debat sobre la dignitat i els límits de la condició humana i sobre el sentit tràgic de la vida i de la història —sobre ètica i política, en definitiva.

Fragment de la introducció a Antígona, de Salvador Espriu, que fa Carles Miralles a l'edició de La Butxaca - Ed.62, Barcelona, 2008.


UNA PROPOSTA D'EXAMEN

1- Comenta aquest fragment de l’Episodi II. Tingues en compte, sobretot, els
aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):
a) Què ha passat? Qui hi ha participat? Contextualitza l’episodi.
b) Quin és el veritable conflicte que planteja Sòfocles?
c) Per què diem que aquesta obra de teatre és una Tragèdia?

(...)
CREONT (a Antígona): I tu, tu que acotes el cap a terra, ¿afirmes o negues haver
realitzat aquests actes?
ANTÍGONA: Afirmo haver-ho fet. Mai no ho negaré.
CREONT: Però tu, digues-me amb brevetat, sense ambigüitats: ¿coneixies l’edicte
que prohibia aquesta acció?
ANTÍGONA: El coneixia. ¿Per què no l’havia de conèixer si era ben públic?
CREONT: ¿I, tanmateix, has gosat transgredir les lleis?
ANTÍGONA: Perquè no era Zeus qui me les dictava, ni mai la Justícia que té el
seu estatge entre els déus subterranis no ha ordenat lleis semblants entre els
homes.

2- Descriviu els personatge d’Antígona i Creont, i analitza què representen. Utlitza
el concepte de l’Hybris.
3- Contemporàniament d’altres autors han versionat aquest mite d’Antígona, també
a Catalunya. Qui ho va fer i, en aquest cas, on focalitza la seva atenció?

Narcís Comadira, Els moviments humans (2022)
















Estrelles perfumades de la xeringuilla,
música alada
en el cel verd de les fulles.
El món és ple de meravelles
i també ple d'horrors.
Horrors i meravelles fan un teixit espès
i és molt difícil destriar-los.
Així les meravelles
sempre ens causen dolor
i els horrors, per sort, solen tenir una escretlla
per on es filtra, furtiva, l'esperança. 
Estrelles perfumades de la xeringuilla!
Viure és difícil. Tot un hivern de silenci,
de fred, de vent, de pluja esgarriada,
per florir, quan ve la primavera.
Llavors, tot el dolor s'oblida,
els vendavals, les pluges, el silenci i la fred.
I apareix aquest tresor reïntellant,
les papallones blanques i oloroses de les flors.

Morir també és difícil,
vaig pensant mentre passejo
pel cementiri Central de Viena.
Un gran jardí amb avingudes
de til·lers que aviat, quan floreixin,
inundaran tot l'aire
de perfum malaltís i letàrgic.
Veig les tombes dels músics:
la de Beethoven, la de Schubert,
la de Brahms. Mozart no hi és.
El van cobrir de calç a correcuita
a la fossa comuna d'un altre cementiri.
Calia que no es poguessin veure
els efectes paorosos del verí: inflor i pudor.
I no pas el verí de Salieri
com conta la llegenda.
Sinó el medicament
que prenia per la sífilis.
De fet, esclafat per la malaltia,
en prenia i prenia: va morir
de sobredosi. La viuda, els seus amics,
van afanyar-se i van tapar amb la calç
una mort poc honrosa.
Mozart no hi és, però hi ha la seva música.
Només la seva música alada
que ara sento portada per l'oreig
que passa entre les fulles dels til·lers
i les estrelles dolces de la xeringuilla.
Mozart encara se'm fa més entranyable
perquè la seva mort va ser una mort
extremament humana.
Schubert també se'ns moria de sífilis,
encara que, de fet, qui el va matar va ser el tifus.
I Beethoven no ho sé de què se'ns va morir.
Però la seva mort segur que va ser horrible.
Tota la seva música, la de tots tres,
revela aquest dolor de l'ànima esqueixada,
del plany i la revolta,
i ens provoca les llàgrimes.

Estrelles perfumades de la xeringuilla,
música pura,
vetlleu i protegiu aquests cossos
que un dia van ser actors d'allò que Dante en deia
els moviments humans:
el desig cobejós i l'orgull, la còlera i l'enveja,
les febleses carnals, la venjança,
les vacil·lacions...
...

Joan Oliver, Vacances pagades (1960). Codicil d'un poeta



Codicil d'un poeta

Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l'ànima.

No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura
.