----------------------------
Joseph Bédier (1864-1938) fou un filòleg francès, especialitzat en literatura medieval. El 1893 es doctorà amb una tesi sobre els fabliaux, un gènere narratiu del nord de França al segle XII, de continguts divertits, adreçat a la burgesia i difós per joglars. Però Bédier fou sobretot un extraordinari prosista que treballà per a la recuperació dels grans textos inicials de la literatura francesa com ara Tristan et Yseult (1900) o La Chanson de Roland (1921).
A Tristan et Yseult, Bédier refongué i completà els diversos fragments dels antics romans tristanians del segle XII per donar-ne una versió d'una força lírica abassegadora. La traducció que Carles Riba en va publicar el 1921 —El romanç de Tristany i Isolda— representa un extraordinari enriquiment del català literari, i posa a l'abast dels lectors una llegenda clàssica que ja havia estat font d'inspiració per a l'òpera —Wagner!— o la pintura i l'escultura. I, és clar, també sovint per al cinema: l’últim cop va ser el 2006 de la mà del director Kevin Reynolds, amb en James Franco i Sophia Myles de protagonistes. Són els del petó de la il·lustració primera.
I és que la història d'aquest amor impossible es fonamenta en una passió clandestina que ha captivat els lectors de tots els temps. Al darrera hi batega el desig com la més elemental de les pulsions humanes, hàbilment presentada a partir dels binomis eros-thànatos, deure-instint i consciència-inconsciència. I tot plegat per un flascó de vi que fa que, aquells que el comparteixin, s'estimin «amb tots els sentits i amb tot el pensament, per sempre més, en vida i en mort».
--------
PRESENTACIÓ DE MARTÍ DE RIQUER A L'EDICIÓ DE 1981 DE «QUADERNS CREMA»
Calia fer una nova edició d'aquesta versió catalana del Tristany de Bédier i calia fer-ho, certament, bandejant el pseudònim amb què aparegué l'any 1921 a la tan benemèrita «Biblioteca Literària», on anava signada per Damià Pujol, i restituir el nom del seu il·lustre traductor, Carles Riba.
Tenia aleshores Carles Riba vint-i-vuit anys, i ja era reconegut com un home de lletres excepcional, era el gran poeta del primer llibre d'Estances i reunia els seus assaigs crítics amb el títol d'Escolis. Amb el Tristany de Bédier es configurava la que serà una de les missions a què es lliurarà amb més entusiasme, la traducció. Les traduccions de Riba signifiquen un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d'allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l'expressió popular i l'expressió culta; i, al mateix temps, una impressionant incorporació a les nostres lletres d'autors fonamentals (Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Xenofont, Plutarc, Virgili, Hölderlin, Kavafis).
La versió del Tristany de Bédier potser podria semblar una diferent direcció o una concessió en la labor traductora de Riba, el qual pocs anys abans havia publicat els bíblics Llibre de Rut i Càntic dels càntics traslladats de llengua hebrea. Qui sap si el mateix Riba pensava que traduir el Tristany de Bédier era una tasca marginal i per això volgué que la versió aparegués amb pseudònim.
Però la «Nota preliminar» de Riba, que tot seguit llegireu, demostra la seriositat amb què es lliurà a aquesta traducció. Hi fa una breu exposició dels orígens i del sentit de la llegenda, on recull el que els romanistes en sabien l'any 1921; i, guiat per Gaston Paris, el qual tant respectà Milà i Fontanals, assenyala el significat de la figura de Joseph Bédier (1864-1938).
Parlar amb entusiasme de Bédier l'any 1921, si bé no era cosa singular, significava adherir-se a una recent concepció de les literatures romàniques medievals. Per bé que la seva obra cabdal i més sorollosa, Les légendes épiques, havia aparegut entre els anys 1907 i 1914, les seves teories encara no s'havien obert pas i no eren acceptades per tothom. Entre nosaltres cal esperar el 1929 perquè un altre català, Manuel de Montoliu, exposi apassionadament les teories de Bédier a la seva Literatura castellana.
Ja és sabut que el gran èxit que assoliren les tesis de Bédier sobre els orígens i sentit de moltes parcel·les de les literatures romàniques medievals fou degut, en gran partida, a la seva enlluernadora exposició, al seu magnífic estil de gran prosista i al seu extraordinari poder d'argumentació, que en poques ratlles anorreava els seus adversaris i de vegades els ridiculitzava elegantment i correcta, com un expertíssim advocat i fins i tot com un hàbil sofista. Bédier abillà l'erudició d'una prosa tan fina i d'un estil tan atraient que quan les seves teories triomfaren trobà uns fidelíssims seguidors tan entusiastes i de vegades tan exagerats en les direccions del mestre que alguns foren, i encara ho són, bedieriores Bedieri.
Aquest gran mestre universitari francès publicà del 1902 al 1905 un eruditíssim estudi sobre els texts del Tristany del segle XII; i completà la seva gran tasca de romanista amb la present adaptació al francès modern del vell roman, sobre la qual amb tant d'encert disserta Riba a la «Nota preliminar».
Fóra temptador fer un paral·lel entre Joseph Bédier, erudit romanista i gran prosista en llengua francesa, i Carles Riba, competentíssim hel·lenista i autèntic forjador del català literari. Però això no fóra just, car en Riba hi ha, per damunt de tot, l'altíssim poeta.
Potser l'oportunitat de la publicació del Tristany en català té alguna relació amb el wagnerisme, i això culturalment cal no oblidar-ho. Però també cal no oblidar que fa més de vuit segles que els catalans senten gran entusiasme per la parella d'enamorats de Cornualla. Abans de l'any 1160 Guerau de Cabrera, vescomte de Cabrera i d'Àger, per tal d'avergonyir el seu joglar Cabra per la seva manca de cultura, li retreia que ignorava com Tristany amava d'amagat Iseut: «No sabs ... de Tristan C'amava Yceut a lairon».
Martí de Riquer
NOTA PRELIMINAR DE CARLES RIBA
A mitjan segle V, part de la població cèltica de la Gran Bretanya, empesa per invasors germànics, travessà la Mànega i fundà una petita Bretanya a l'Armòrica, conservant-hi llengua i costums. Una altra part, major, restà arraconada dins l'illa. Raça apassionada, decantada a la superstició i al misteri, elaborà de bonhora amb les seves tradicions i mites una poesia abundant. Arpistes bretons de banda i banda de l'Estret, cantors i contadors alhora, la difonien entre l'Occident feudal, en curts poemes anomenats lais. Des del segle XII, un cert nombre de trobadors francesos i anglo-normands (de llengua francesa també), oferint-los ja les tradicions èpiques nacionals poca matèria per a nous cants, acudiren a les llegendes estrangeres, especialment a les de la Gran Bretanya. Els lais foren completats uns amb altres, o desenrotllats a lloure, i constituïren els anoments romans o romanços; mot que serví de primer per designar tot relat en llengua vulgar o romana, i particularment els llargs poemes d'origen foraster o erudit. Eren escrits en versos de vuit síl·labes (o de nou, com comptaríem nosaltres), rimats de dos en dos, i més tard simplement en prosa; i destinats a la lectura, així com les Cançons de Gesta eren mes aviat recitades. Els herois d'aquestes eren rudes campions de la fe o de la pàtria; l'amor n'era poc menys que absent; el meravellós hi existia, però era un meravellós religiós, discret, que no arribava a destruir la verosimilitud general. La Cançó de Roland fou l'obra mestra del gènere. Les notes característiques dels romanços bretons, en canvi, foren l'amor sentimental i el meravellós fantàstic, que envaí la natura sencera. Ara bé, en mans dels trobadors francesos, la mística estranyesa bretona es decantà cap a la màgica vulgar, i la passió en cortesia: el cavaller ho feia tot per a la seva dama, i per ella s'exposava a les aventures. La majoria de les llegendes sobre les quals es basen, giren entorn d'Artur, l'antic cabdill bretó convertit per la fantasia popular en el rei que asseia els seus cavallers en Taula Rodona (...). De França, s'escamparen per tota l'Europa romano-germànica, i constituïren, durant segles, la lectura favorita de la noblesa.
(...)
Joseph Bédier ha recollit els fragments que han perdurat dels antics romanços de Béroul (c. 1150) i Thomas (c. 1170) i de llurs imitacions estrangeres, els ha traduït, refós i completat, i ha restaurat així el Romanç de Tristany i Isolda. (...) El llibre de Bédier conté, doncs, un poema francès de mitjan segle XII, però compost a la darreria del XIX. Així convenia de presentar als lectors moderns la història de Tristany i Isolda (...) però més enllà de la seva forma francesa (...) deixant entreveure el que ha pogut ésser entre els celtes aquest poema salvatge, tot ell bressolat per la mar i embolicat per la forest, l'heroi del qual, mig-déu més aviat que home, era presentat com el mestre i àdhuc l'inventor de totes les arts bàrbares, occidor de cervos i de senglars (...) navegant audaç, hàbil com ningú a fer vibrar l'arpa (...) i naturalment invencible en els combats, domador de monstres, protector dels seus fidels, despiadat amb els seus enemics, vivent d'una vida gairebé sobrehumana, objecte constant d'admiració, d'abnegació i d'enveja.
- Un tràiler del film d'en James Franco: https://www.youtube.com/watch?v=EkdhD7z1kPY
-A continuació, un plànol i els tres primers capítols del Romanç segons l'edició de Quaderns Crema, editada a Barcelona, el 1981. Transcripcions de Kawtar Azraf, Carla Balboa, Iman Belkaied, Fatima Biouichi, Chaima Bougadima, Diego Casado, Mouna Choulli, Douaa El Berdhi, Salma El Jadydy, Anàs El Ouettak, Moussa El Yachouti, Tayra Frometa, Hannah Giraldo, Aran Gonzalez, Nisrin Khoraich, Iria Méndez, Irene Morillas, Núria Pla, Júlia Serena i Catherine Soler.
El romanç de Tristany i Isolda
Joseph Bédier
I - La infantesa de TirantDu waerest zware baz genant: Juvente bele et la riant!
Veritablement tu ets, joventut, bella i riallera!
Gottfried d'Estrasburg
Resum: El primer capítol arrenca talment assistíssim a un recitatiu medieval («Senyors, ¿us plau de sentir un bell conte d'amor i de mort? És de Tristany i d'Isolda la reina...)». El relator no té cap mania a avançar al primer paràgraf el final de tota l'obra. «Escolteu com amb gran joia, amb gran dol s'amaren, després ne moriren un mateix dia...». Més enllà d'aquest recurs, el primer capítol del romanç composat per Bédier explica l'origen i la infància de Tristany, fill del rei Rivalén de Lionís i Blancaflor, germana del rei Marc de Cornualla. Amb Rivalén mort, i Blancaflor embarassada, la reina morirà quatre dies després del part i Tristany —que tindrà aquest nom per tal com ha nascut en un entorn i temps tristos— creixerà com a fill de Rohalt, el Fe-Tinent. Pel que fa a la cita inicial, sembla que fa referència a la infància i posterior joventut agradable que va passar Tristany fins el moment en que uns mercaders noruecs se l'emporten cap a terres desconegudes per ell. La mar intercedirà per primera vegada a favor de Tristany, que queda abandonat en una barca que el porta fins a la Cornualla...
Senyors, ¿us plau de sentir un bell conte d'amor i de mort? És de Tristany i d'Isolda la reina. Escolteu com amb gran joia, amb gran dol s'amaren, després ne moriren un mateix dia, ell per ella, ella per ell.
En els temps antics, el rei Marc regnava a Cornualla. Havent sabut que els seus enemics li movien guerra, Rivalèn, rei de Leonís, passà el mar per portar-li el seu ajut. El serví amb l'espasa i amb el consell, com hauria fet un vassall, tan fidelment que Marc li donà en recompensa la bella Blancaflor, germana seva, que el rei Rivalèn estimava d'un meravellós amor.
La prengué per dona al monestir de Tintagel. Però, tot just l'havia esposada, noves li vingueren que el seu antic enemic, el duc Morgan, havent-se abatut sobre el Leonís, arruïnava els seus castells, els seus camps, les seves viles. Rivalèn amarinà el seu estol a corre-cuita, i s'endugué Blancaflor, que estava prenys, cap a la seva terra llunyana. Prengué terra davant del seu castell de Kanoel, confià la reina a la salvaguarda del seu mariscal Rohalt, Rohalt que tothom, per la seva lleialtat, apellava amb un bell nom, Rohalt el Fe-Tinent; després, havent aplegat els seus barons, partí cap a sostenir la seva guerra.
Blancaflor l'esperà molt de temps. Ai las!, no havia de tornar més. Un dia, ella sabé que el duc Morgan l'havia occit a traïció. Ella no el plorà: ni crits ni laments, però els seus membres esdevingueren febles i vans; la seva ànima volgué, amb un fort desig, arrencar-se del seu cos. Rohalt s'esforçava d'aconhortar-la:
—Reina —deia—, no se'n pot treure res, d'arrastellar dol sobre dol; tothom que neix ¿no ha de morir? Que Déu aculli els morts i preservi els vivents! ...
Però ella no volia escoltar-lo. Tres dies esperà d'anar a ajuntar-se amb el seu car senyor. Al quart dia, posà al món un fill, i, havent-lo pres entre els seus braços:
—Fill —li digué—, molt de temps he desitjat de veure't; i veig la més bella criatura que mai cap dona hagi llevat. Trista deslliuro, trista és la primera festa que et faig, per amor de tu tinc una tristesa que en moro. I, com que has vingut a la terra amb tristesa, hauràs nom Tristany.
En ella haver dit aquests mots, el besà i, tot d'una que el va haver besat, morí.
Rohalt el Fe-Tinent recollí l'orfe. Ja els homes del duc Morgan voltaven el castell de Kanoel: ¿com Rohalt hauria pogut sostenir gaire temps la guerra? Hom diu justament: «Desmesura no és valentia»; s'hagué de rendir a la mercè del duc Morgan. Però, de por que Morgan no degollés el fill de Rivalèn, el mariscal el féu passar per infant seu, i el crià amb els seus propis fills.
Al cap de set anys complits, en haver arribat el temps de tornar-lo a prendre a les dones, Rohalt confià Tristany a un mestre assabentat, el bon escuder Gorvenal. Gorvenal li ensenyà en pocs anys les arts que convenen als barons. L'ensinistrà a jugar la llança, l'espasa, l'escut i l'arc, a llançar els discos de pedra, a passar d'un bot els fossats més amples; l'ensenyà d'avorrir tota mentida i tota deslleialtat, de socórrer els febles, de mantenir la fe donada; li ensenyà diverses maneres de cant, el maneig de l'arpa i l'art del munter; i, quan l'infant cavalcava entre els joves escuders, s'hauria dit que el seu cavall, les seves armes i ell no formaven sinó un sol cos, i que no havien estat mai separats. En veure'l tan noble i tan gallard, ample d'espatlles, abrinat de flancs, fort, fidel i pros, tothom lloava Rohalt de tenir un fill com aquell. Però Rohalt, pensant en Rivalèn i en Blancaflor, de qui revivien la jovenesa i la gràcia, estimava Tristany com un fill seu, i secretament el reverenciava com a seu senyor.
Doncs, s'esdevingué que tota la seva alegria li fou arrabassada, el dia que uns mercaders de Noruega, havent atret Tristany a bord de llur nau, se l'emportaren com una bella presa. Mentre feien vela cap a terres inconegudes, Tristany es debatia, com un cadell de llop agafat a la trampa. Però és veritat provada, i tots els mariners ho saben: la mar porta a desgrat els vaixells deslleials, i no ajuda als raptes ni a les
Deslleial (Adj): Que no compleix un principi moral, jurament o promesa.traïdories. S'inflà furiosa, embolicà la nau de tenebres, i l'empenyé vuit dies i vuit nits a la ventura. A l'últim, els mariners atalaiaren a través de la broma una costa eriçada de penya-segats i d'esculls, contra
Eriçat -da (Adj): Cobert de pèls rígids o de pues.la qual ella volia escarxar llur carena. Ells es penediren: coneixent que la fellonia del mar venia d'aquell infant arrabassat en mala hora, feren vot d'alliberar-lo i aparellaren una barca per deixar-lo a la riba. Tot d'una caigueren els vents i l'onatge, el cel lluí, i, mentre que la nau dels noruecs desapareixia al lluny, les ones tranquil·les i rients portaren la barca de Tristany damunt la sorra d'una platja.
Amb gran esforç, pujà al cim del penya-segat i veié que, més enllà d'una landa enclotada i deserta, una forest s'estenia sense fi. Ell es lamentava enyorant Gorvenal, Rohalt pare seu i la terra de Leonís, quan el brogit llunyà d'una cacera amb cridòria i so de corn li alegrà el cor. Al caire de la forest, un bell cervo sortí. La gossada i els munters davallaven a l'encalç seu, amb gran brogit de veus i de trompes. Però, en ser que els seüssos se li penjaven a raïms al cuiro de la creuera, la bèstia, a unes quantes passes de Tristany, es blegà sobre els garrons i reté el bleix. Un munter la rematà amb l'ascona. Mentre que, arrenglerats en cercle, els caçadors cornaven presa feta, Tristany, atònit, veié el mestre munter que encetava amplament, com per tallar-lo, el coll del cervo. Exclamà:
—¿Què feu, senyor? ¿És escaient d'escapçar una bèstia tan noble, com si fos un porc degollat? ¿És costum d'aquest país?
—Bell germà —respongué el munter—, ¿què faig jo que et pugui sorprendre? Sí, tallo d'antuvi el cap d'aquest cervo, després partiré el cos en quatre quarters que portarem, penjats als arçons de les nostres selles, al rei Marc, nostre senyor. Així ho fem i així, d'ençà del temps
dels més antics munters, ho han fet sempre els homes de Cornualla.
Si tu, però, coneixes algun costum més lloable, mostra'ns-el: pren aquest ganivet, bell germà, i nosaltres l'aprendrem volenters de tu.
Tristany es posà de genolls i despullà el cervo abans de desfer-lo; després féu bocins la bèstia, deixant, com es pertany, l'os sacre intacte; després llevà les extremitats, el morro, la llengua, les turmes i la vena del cor.
I munters i vailets de canilla, decantats damunt d'ell, se’l miraven, encisats.
—Amic —digué el mestre munter—, aquests costums són bells; ¿en quina terra els has après? Digues-nos el teu país i el teu nom.
—Bell senyor, em diuen Tristany; i aprenguí aquests costums en el meu país de Leonís.
—Tristany —digué el munter—, que Déu recompensi el pare que t'ha criat tan noblement! ¿Sens dubte, és un baró ric i apoderat?
Però Tristany, que sabia parlar bé i callar bé, respongué amb astúcia:
—No, senyor, el meu pare és un mercader. Jo me n'he anat secretament de casa seva, a bord d'un vaixell que partia per traficar al lluny, perquè volia aprendre com es comporten els homes de les terres estrangeres. Però, si m'accepteu entre els vostres munters, jo us seguiré de bon grat, i us faré conèixer, bell senyor, d’altres divertiments de munteria.
—Bell Tristany, m’admira que hi hagi una terra on els fills dels mercaders sàpiguen coses que en les altres ignoren els fills dels cavallers. Però vine amb nosaltres, ja que ho desitges, i sigues benvingut. Et durem on és el rei Marc, nostre senyor.
Tristany acabava de partir el cervo. Donà als gossos el cor, la destrossa del cap i les entranyes, i ensenyà als caçadors com s’ha de fer la porció destinada a pastura dels gossos i la que els serveix d’esquer. Després plantà al cim de forques els trossos ben dividits, i els confià als diferents munters: a l’un el cap, a l’altre la gropa i els grans filets; a aquests les espatlles, a aquells els cuixots, a aquell altre el gruix dels lloms. Els ensenyà com havien d’arrengar-se de dos en dos per cavalcar en bell ordre, segons la noblesa dels talls de caça erigits damunt les forques.
Llavors es posaren en camí tot conversant, fins que a l’últim atalaiaren un ric castell. El voltaven tot de prats, de vergers, d’aigües vives, de pesqueries i de terres de conreu. Vaixells nombrosos entraven al port. El castell s’alzinava damunt del mar, fort i bell, ben munit contra tot escaladís i tota mena d’enginys de guerra; i la seva torre
Escaladís: fàcil d'escalar.
mestra, temps era temps aixecada pels gegants, era bastida de carreus grans i ben tallats, disposats com un tauler de sinople i d’atzur.
Tristany preguntà el nom d’aquest castell.
—Bell vailet, l’anomenen Tintagel.
—Tintagel —exclamà Tristany—, beneït sigues tu de Déu, i beneïts siguin els teus hostes.
Senyors, era allí que temps era temps, amb gran alegria, el seu pare Rivalèn havia esposat Blancaflor. Però, ai las!, Tristany ho ignorava.
Quan feren cap al preu de la torre mestra, les fanfares dels munters
Fanfara (nom): Conjunt instrumental format per instruments de vent.
atragueren a les portes els barons i el rei Marc mateix.
Després que el mestre munter li hagué contat l’aventura, Marc admirà el bell agençament d’aquella cavallada, el cervo ben trossejat, i el gra seny dels costums de munteria. Però sobretot admirava el bell infant estranger, i els seus ulls no podien desaferrar-se d’ell. ¿D’on li venia aquella primera tendresa? El rei interrogava el seu cor i no podia comprendre-ho. Senyors, era la seva sang que es removia i parlava dins seu, i l’amor que en altre temps havia dut a la seva germana Blancaflor.
Al vespre, en haver desparat taula, un joglar gal·lès, mestre en el seu
Joglar (Nom masc.): Persona que anava per les corts dels prínceps, pels castells dels senyors o per les festes públiques cantant cançons, ballant i fent jocs.
art, es féu endavant entre els barons reunits, i cantà lais d’arpa. Tristany seia als peus del rei, i, en preludiar el joglar una nova melodia, Tristany li parlà així:
—Mestre, aquest lai és bell entre tots: temps era temps els antics bretons l’han fet per celebrar les amors de Graelent. L’aire n’és dolç, i dolors les paraules. Mestre, la teva veu és hàbil, arpeja’l bé.
El gal·les cantà, en acabat respongué:
—Infant, ¿què saps tu de l’ art dels instruments? Si els mercaders de la terra de Leonís ensenyen també a llurs fills el maneig de les arpes, de les rotes i de les violes, aixeca’t, pren aquesta arpa, i mostreja la teva traça.
Tristany prengué l’arpa, i cantà tan bellament, que els barons s’enterniren de sentir-lo. I Marc admirava l’arper vingut d’aquell país de Leonís on temps era temps Rivalèn s’havia endut Blancaflor.
Quan el lai fou acabat, el rei callà una bella estona.
—Fill —digué a l’últim—, beneït sigui el teu mestre, que t’ensenyà, i beneït siguis tu de Déu! Déu s’agrada dels bons cantors. Llur veu i la veu de l’arpa penetren el cor dels homes, desperten llurs recordances cares, i els fan oblidar mant dol i manta malvestat. Has vingut en aquest estatge pera la nostra alegria. Resta força temps vora meu, amic.
—De bon grat jo us serviré, senyor —respongué Tristany—, com a vostre arper, vostre munter i vostre home ligi.
Així ho féu i, durant tres anys, una mútua tendresa cresqué dins de llurs cors. De dia, Tristany seguia Marc a l’audiència o a la caça, i, de nits, com que dormia dins cambra reial entre els privats i els fidels, si el rei s’entristia li arpejava per assuaujar el seu desconhort. Els barons li duien voluntat, i sobre tots els altres, com la història us ho assabentarà, el senescal Dinàs de Lidan, l’estimava el rei. Malgrat llur tendresa, Tristany no s’aconsolava d’haver perdut Rohalt pare seu, i el seu mestre Gorvenal, i la terra de Leonís.
Senyors, es convé al narrador que vol plaure, d’evitar les contarelles massa llargues. La matèria d’aquest conte és tan bella i tan diversa: ¿què se’n trauria d’allargassar-la? Jo diré, doncs, breument, com després d’haver anat força temps errívol per mars i terres, Rohalt el Fe-Tinent atracà Cornualla, retrobà Tristany, i, fent veure al rei el carboncle que temps era temps ell havia donat a Blancaflor com un car present nuvial, li digué:
—Rei Marc, aquest es Tristany de Leonís, nebot vostre, fill de la vostra germana Blancaflor i del rei Rivalèn. El duc Morgan senyoreja la seva terra contra llei: és hora que torni al dret hereu.
I diré breument com Tristany, havent rebut del seu oncle les armes de cavaller, passà el mar amb l'estol de Cornualla, es féu reconèixer dels antics vassalls del seu pare, desafià l'occidor de Rivalèn, l'occí i recuperà la seva terra.
Després pensà que el rei Marc no podia viure feliç sense ell, i, com que la noblesa del seu cor li revelava sempre el determini més assenyat, cridà els seus comtes i el seus barons, i els parlà així:
—Senyors de Leonís, he reconquerit aquest país i he venjat el rei Rivalèn amb l'ajut de Déu i amb el vostre ajut. Així he fet dret al meu pare. Però dos homes, Rohalt i el rei Marc de Cornualla, han sostingut l'orfe i l'infant errívol, i he de dir-los així mateix pares; ¿a ells, semblantment, no els he de fer dret? Ara, un home d'alt estament té dues coses seves: la seva terra i el seu cos. Doncs, a Rohalt, que veieu ací, jo abandonaré la meva terra: pare, vós la posseireu, i el vostre fill la posseirà després de vós. Al rei Marc, jo abandonaré el meu cos; jo deixaré aquest país, per bé que m'és car, i aniré a servir el meu senyor Marc a Cornualla. Tal és el meu pensament; però vosaltres sou els meus feels, senyors de Leonís, i em deveu el consell: si un de vosaltres, doncs, vol ensenyar-me una altra resolució, que s'aixequi i que parli!
Però tots els barons el lloaren amb llàgrimes, i Tristany, enduent-se'n amb ell Gorvenal tot sol, aparellà cap a la terra del rei Marc.
II - El Morholt d'IrlandaTristrem seyd: «Ywis, I will defende it as knizt.»
Tristany diu: «Ywis et defensaré com un cavaller»
Sir Tristrem
Resum: Aquest segon capítol ens presenta el combat de Tristany amb Morholt. Quan Tristany el venç, ell està greument ferit i pensant-se que està a punt de morir li diu al rei Marc que el posi en un vaixell amb la seva lira i que el deixin vagar sense rumb per la mar. La cita inicial fa referència a que Tristany protegirà als 300 nens i 300 nenes de 15 anys d'edat (Si Tristany perdia, el regne de Cornualla els havia de lliurar a Morholt)
Quan Tristany hi arribà, Marc i tota la baronia passaven gran dol. Perquè el rei d'Irlanda havia amarinat un navili per barrejar la Cornualla, si Marc refusava encara, tal com feia d'ençà de quinze anys, de satisfer un tribut en altre temps pagat pels seus avantpassats. Doncs, sapigueu que, segons antics tractats de convinença, els irlandesos podien recaptar de la Cornualla, el primer any tres-centes lliures de coure, el segon any tres-centes lliures d'argent fi, i el tercer any tres-centres lliures d'or. Però, quan venia el quart any, s'enduien tres-cents minyons i tres-centes donzelles, de l'edat de quinze anys, trets a sort entre les famílies de Cornualla. Doncs, aquest any, el rei havia enviat cap a Tintagel, per portar el seu missatge, un cavaller gegant, el Morholt, del qual havia esposat la germana, i que ningú no havia pogut vèncer mai en batalla. Però el rei Marc, per cartes segellades, havia convocat a la seva cort tots els barons de la seva terra, per prendre'n consell. Al temps marcat, quan els barons foren ajustats dins la sala en volta del palau, i el rei Marc es va haver assegut sota el dosser, el Morholt parlà així:
—Rei Marc, escolta per darrera vegada l'ordre del rei d'Irlanda, mon senyor. T'imposa de pagar per fi el tribut que li deus. Per tal com l'has refusat massa temps, et requereix de lliurar-me en aquest dia tres-cents minyons i tres-centes donzelles, de l'edat de quinze anys, trets a sort entre les famílies de Cornualla. La meva nau, ancorada al port de Tintagel, els emportarà perquè esdevinguin serfs nostres. Amb tot —i jo no exceptuo sinó a tu sol, rei Marc, com es pertany—, si algú dels teus barons vol provar per batalla que el rei d'Irlanda recapta aquest tribut contra llei, jo acceptaré la seva penyora. ¿Qui d'entre vosaltres, senyors cornuallesos, vol combatre per la franquesa d'aquest país?
Els barons es miraven entre ells d'esquitlladís, després acotaven el front. L'un es deia:
—Veges, malaurat, l’alçària del Morholt d'Irlanda: és més fort que quatre homes robustos. Guaita la seva espasa: ¿no saps tu que per sortilegi ha fet volar el cap dels més ardits campions, d'ençà de tants anys que el rei d'Irlanda envia aquest gegant a portar els seus desafiaments per les terres vassalles? Mesquí, ¿vols anar a cercar la mort? ¿Que se'n treu, de temptar Déu?
Un altre pensava:
—¿Us he criat, fills meus, per a les feines dels serfs, i vosaltres, filles estimades, per a les de les folles fembres? Però la meva mort no us salvaria.
El Morholt digué encara:
—¿Qui d'entre vosaltres, senyors cornuallesos, vol prendre la meva penyora? Li ofereixo una bella batalla; perquè, d'aquí a tres dies, guanyarem en barques l'illa de Sant Samsó, mar enfora de Tintagel. Allí, el vostre cavaller i jo combatrem un contra un, i la lloança d'haver provat la batalla recaurà damunt el seu parentat.
Ells callaven tothora, i el Morholt semblava el girfalc que hom tanca dins una gàbia amb ocellets: quan hi entra, tots esdevenen muts.
El Morholt parlà per terça vegada:
—Doncs bé, bells senyors cornuallesos, ja que aquest partit us sembla el més noble, traieu els vostres fills a sort i me'ls enduré! Però jo no creia que aquest país no fos habitat sinó per serfs.
Llavors Tristany s'agenollà als peus del rei Marc i digué:
—Senyor rei, si vos plau d'atorgar-me aquest do, jo faré la batalla.
Debades el rei Marc volgué apartar-l'en. Era un cavaller tan jove: ¿de què li valdria la seva ardidesa? Però Tristany donà la seva penyora al Morholt, i el Morholt la rebé.
El dia dit, Tristany es posà sobre una colxa de sendat vermell, i es féu armar per a l'alta aventura. Es vestí l'ausberc i l'elm d'acer brunyit. Els barons ploraven de pietat pel pros i de vergonya per ells mateixos.
—Ah! Tristany —es deien—, ardit baró, bella jovenesa, ¿per què no he emprès jo millor que tu aquesta batalla? La meva mort llançaria un dol més petit damunt d'aquesta terra! …
Les campanes sonen, i tothom, els de la baronia i els de la gent menuda, vells, infants i dones, plorant i pregant escorten Tristany fins a la platja. Esperaven encara, perquè l'esperança en el cor dels homes viu de mesquina pastura.
Tristany pujà sol en una barca i es forejà cap a l'illa de Sant Samsó. Però el Morholt havia estès al seu arbre una vela de rica púrpura, i abordà primer a l'illa. Lligada la seva barca a la riba, quan Tristany, tocant terra al seu torn, rebaté amb el peu la seva cap al mar: —Vassall, ¿què fas? —li digué el Morholt—, ¿i per què no has fermat com jo la teva barca amb un llibant?
Fermar (v. tr.): Unir una cosa a una altra, lligant-la-hi, clavant-la-hi, perquè no se’n pugui separar.
Llibant (Nom fem.): Corda gruixuda d’espart.
—Vassall, ¿a fi de què? —respongué Tristany—. Només un sol de nosaltres dos se'n tornarà viu d'ací: ¿una sola barca no li basta? I tots dos, excitant-se al combat amb paraules ultratjoses, s'enfonsaren dins l'illa.
Ningú no veié l'aspra batalla; però, per tres camins, semblà que l’oratge de mar portava a la riba un crit furiós. Llavors, en senyal de dol, les dones batien a cor llurs palmells, i els companyons del Morholt, acopats de banda davant de llurs tendes, reien. Per fi, cap a l'hora de nona, hom veié al lluny estendre's la vela de porpra; la barca de l'irlandès es desagafà de l'illa, i un clamoreig de desgràcia retrunyi:
—El Morholt! El Morholt!
Però, anant creixent la barca, de sobte, al cim d'una onada, mostrà un cavaller dret a la proa: cadascun dels seus punys estenia una espasa brandida: era Tristany. Tot d'una vint barques volaren al seu encontre, i el jovent s'hi tirava nedant. El pros es llançà sobre la platja, i mentre que les mares, de genolls, besaven les seves calces de ferro, ell cridà als companyons del Morholt:
—Senyors d'Irlanda, el Morholt ha ben combatut. Vegeu: la meva espasa és oscada, un bocí de la fulla ha romàs enfonsat dins el seu crani. Emporteu-vos aquest tros d'acer, senyors: és el tribut de Cornualla!
Llavors pujà cap a Tintagel. Al seu pas, els infants alliberats agitaven a grans crits branques verdes, i riques cortines s'estenien a les finestres. Però quan, entre els cants d'alegria, al brogit de les campanes, de les trompes i de les botzines, tan retrunyents que no s'hauria sentit tronar Déu, Tristany féu cap al castell, s'esfondrà entre els braços del rei Marc; i la sang regalimava de les seves ferides.
Amb un gran abatiment, els companyons del Morholt arribaren a Irlanda. Adés, quan de bell nou entrava al port de Weisefort, el Morholt es gaudia de reveure els seus homes aplegats que l'aclamaven en munió, i la reina germana seva, i la seva neboda, Isolda la Blonda, dels cabells d'or, la bellesa de la qual lluïa ja com l'alba que s'aixeca. Tendrament, elles li feien acolliment, i, si havia rebut alguna ferida, elles el metjaven; perquè sabien els bàlsams i els beuratges que reviscolen ferits ja semblants a morts. Però ¿de què els servirien ara les receptes màgiques, les herbes collides a l’hora propícia, els filtres? Ell jeia mort, cosit dins un cuiro de cervo, i el bocí de l’espasa enemiga estava encara enfonsat dins el seu crani. Isolda la Blonda l’en retirà per tancar-lo dins una arca de vori, preciosa com un reliquiari. I, decantades sobre el gran cadàver, la mare i la filla, redient sense fi l’elogi del mort i sense treva llançant la mateix imprecació conta l’occidor, menaven cadascuna al seu torn entre les dones la complanta fúnebre. Des d’aquell dia, Isolda la Blonda aprengué d’odiar el nom de Tristany de Leonís.
Però, a Tintagel, Tristany llanguia: una sang verinosa rajava de les Llanguia (verb llanguir): Patia de llangor. Estat de decaïment, físic o moral, prolongat.
seves ferides. Els metges conegueren que el Morholt havia clavat dins la seva carn una ascona emmetzinada, i, com que llurs begudes i llur
Ascona (Nom fem.): Antiga arma llancívola // Petita llança usada en les caceres.
triaga no podien salvar-lo, el remeteren a la guarda de Déu. Una fetor avorrible s’exhalava de les seves llagues, que tots els seus amics més cars fugien d’ell, tots sinó el rei Marc, Gorvenal i Dinàs de Lidan. Ells sols podien romandre al seu capçal, i llur amor sobrepujava llur horror. A la fi, Tristany es féu portar dins una cabana construïda en un lloc apartat de la platja; i, ajagut davant les onades, esperava la mort. Pensava:
—¿M’haveu abandonat, doncs, rei Marc, a mi, que he salvat l’honor de la vostra terra? No, jo ho sé, bell oncle, que donaríeu la vostra vida per la meva; però ¿què podria la vostra tendresa?; em cal morir. És dolç, amb tot, de veure el sol, i el meu cor és ardit encara. Vull temptar la mar aventurosa…Vull que se m’emporti al lluny, tot sol. ¿Cap a quina terra? No sé, però allà potser on trobaré qui em guareixi. I potser un dia us serviré encara, bell oncle, com a vostre arper, vostre munter
Arper (Nom masc.): Persona que fabrica arpes.
i vostre bon vasall.
Suplicà tant, que el rei Marc consentí al seu desig. El portà en una barca sense rems ni vela, i Tristany volgué que posessin tan sols la seva arpa vora d’ell. ¿A fi de què, les veles que els seus braços no haurien pogut hissar? ¿A fi de què, els rems? ¿A fi de què, l’espasa? Com un mariner, en el curs d’una llarga travessia, llença per damunt l’orla el cadàver d’un antic companyó, així, amb els seus braços trèmuls, Gorvenal empenyé mar enfora la barca on jeia el seu fill amorós, i les aigües l’endugueren.
Set dies i set nits, elles l’arrossegaren dolçament. De vegades, Tristany arpejava per encantar la seva angoixa. Per fi la mar, sense ell saber-ho, l’acostà a una riba. Doncs, vet aquí que, aquella nit, uns pescadors havien sortit del port per tirar llurs xarxes mar enfora, i remaven, quan sentiren una melodia dolça, ardida i viva, que corria a flor de les ones. Immòbils amb els rems suspesos damunt les onades, escoltaven: dins la primera blancor de l’alba, repararen la barca errívola.
—Així —es deien ells— una música sobrenatural embolicava la nau de sant Brandan, quan vogava cap a les illes Afortunades per la mar tan blanca com la llet.
Remaren d’aire, per atènyer la barca: la qual anava a la deriva, i res no semblava viure-hi sinó la veu de l’arpa; però, a mesura que s’atansaven, la melodia s’afeblí, callà, i, en ser-hi al costat, les mans
Afeblí (verb afeblir): Fer tornar més feble.
de Tristany havien caigut de bell nou inertes damunt les cordes encara frements. El recolliren, i tornaren cap al port per remetre el ferit a llur dama compassiva, que potser el sabria guarir.
Ai las!, aquest port era Weisefort, on jeia el Morholt, i llur dama era Isolda la Blonda. Ella sola, hàbil en filtres, podia salvar Tristany; però sola entre les dones volia la mort d’ell. Quan Tristany, reviscolat pel
Reviscolat (Adj): Tornat de mort a vida.
seu art, es retornà, comprengué que les ones l’havien llançat en una terra de perill. Però, ardit encara a defensar la seva vida, sabé trobar ràpidament belles paraules astutes. Contà que era un joglar, que havia pres passatge a bord d’una nau mercantívola: navegava cap a Espanya per aprendre-hi l’art de llegir en els estels; uns pirates havien assaltat la nau: ferit, s’havia escapat en aquella barca. Hom el cregué: cap dels companys del Morholt no reconegué el bell cavaller de l’illa de Sant Samsó, tan lletjament el verí li havia deformat les faccions. Però quan, al cap de quaranta dies, Isola dels cabells d’or l’hague quasibé guarit, quan ja, en els seus membres tornats de bell nou vincladissos, començava a renéixer la gràcia de la jovenesa, comprengué que calia fugir; s'escapà, i, després de mants perills correguts, un dia reaparegué davant del rei Marc.III - La cerca de la Bella dels cabells d'or En po d'ore vos oi paiée O la paroloe do chevol,
Dont je ai puis eü grant dol
En pes d'or us he pagat paraula de cavaller,
del qual he tingut el més gran dolor.
Lai de la follia de Tristany
Resum: El Rei Marc de Cornualla s'ha de casar a instàncies dels seus nobles que volen que tingui un hereu. Caldrà anar a buscar la propietària d'un cabell d'or que havien dut dues orenetes... Tristany pensa que és d'Isolda la Blonda, i s'ofereix d'anar a cercar-la a Irlanda, un país que perseguia les naus de Cornualla! Tristany anirà a Irlanda i una vegada més s'enfrontarà amb un enemic. Aquest cop és un drac que ha trobat quan ha arribat al port de Weisefort. El guanya, i com a recompensa rep del rei d'Irlanda la seva filla Isolda la Blonda tot i ser -Isolda mateixa ho ha descobert- qui havia matat el Morholt. Tristany s'emporta Isolda per al seu rei i això disgusta a la princesa: ha estat conquerida per ser lliurada a un altre home! Al final del capítol embarquen plegats camí de Cornualla: dalt del vaixell ja hi ha tots els elements per tal que el romanç funcioni!
La cita inicial suggereix que el rei ha pagat a Tristany amb or (Isolda té els cabells daurats com l'or) i per això sent dolor, perquè veu marxar a la seva filla cap a Cornualla ben lluny d'ell.
Hi havia a la cort del rei Marc quatre barons, els més deslleials dels homes, que odiaven Tristany de mal odi per la seva valentia i per la tendra amor que el rei Marc li portava.
I jo sé ben redir-vos-en els noms: Andret, Ganeló, Gondoine i Denoalèn; ara, el duc Andret era, com Tristany, un nebot del rei Marc. Coneixent que el rei meditava d’envellir sense fills per deixar la seva terra a Tristany, s’irrità llur enveja, i amb mentides animaven contra Tristany els alts homes de Cornualla.
—Quantes meravelles en la seva vida! —deien els deslleials—; però vosaltres sou homes d’un gran seny, senyors, i que sabeu sens dubte donar-ne raó. Que hagi triomfat del Morholt, vet aquí ja un bell prodigi; però ¿per quins encantament a pogut, gairebé mort, vogar sol per la mar? ¿Qui de nosaltres, senyors, dirigiria una nau sense rems ni vela? Els màgics poden fer-ho, diu hom. Després, ¿en quin país de sortilegi a pogut trobar remei a les seves llagues? A bell segur, és un fetiller. Sí, la seva barca era fada, i semblantment la seva espasa, i la seva arpa és encantada, que cada dia aboca metzines dins el cor del rei Marc! Com a sabut domar aquest cor per poder i encís de bruixeria! Serà rei, senyors, i vosaltres tindreu les vostres terres a feu d’un màgic!
Persuadiren la major part dels barons: perquè molts homes no saben que, allò que és en poder dels màgics, el cor pot així mateis acomplir-ho per la força de l’amor i de l’ardidesa. Per això és que els barons instaren el rei Marc de prendre per muller una filla de rei, que li donaria hereus; si refusava, ells es retiraren dins de llurs castells forts per fer-li guerra. El rei resistia i jurava en el seu cor que, mentre visqués el seu car nebot, cap filla de rei no entraria en el seu llit. Però, al seu torn, Tristany, que no suportava sense gran vergonya la sospita d’amar el seu oncles per a profit seu, l’amenaçà: que el rei es rendís a la voluntat de la seva baronia; si no, abandonaria la cort i se n’aniria a servir el ric rei de Gavoia. Llavors Marc fixà un termini als seus barons: d'allí a quaranta dies, diria el seu pensament.
El dia marcat, sol dins la seva cambra, esperava llur vinguda i pensava tristament:
—¿On doncs trobar filla de rei tan llunyana i inaccessible que jo pugui fer veure, però fer veure tan sols, que la vull per muller?
En aquest instant, per la finestra oberta sobre el mar, dues orenetes que feien llur niu entraren barallant-se; després, esverades de cop i volta, desaparegueren. Però de llurs becs s'havia escapat un llarg cabell de dona, més fi que un fil de seda, que lluïa com un raig de sol.
Marc, havent-lo agafat, féu entrar els barons i Tristany, i els digué:
—Per tal de complaure-us, senyors, jo prendré dona, si tota vegada voleu anar a cercar la que he triat.
—Certes, volem anar-hi, bell senyor: ¿qui és doncs la que haveu triat?
—He triat aquella de qui fou aquest cabell d'or, i sapigueu que no en vull d'altra.
—¿I de quina banda, bell senyor, us ve aquest cabell d'or? ¿Qui us l'ha portat? ¿I de quin país?
—Em ve, senyors, de la Bella dels cabells d'or; dues orenetes me l'han portat; elles saben de quin país.
Els barons comprengueren que eren befats i enganyats. Guaitaven Tristany amb despit; perquè el sospitaven d'haver aconsellat aquesta astúcia. Però Tristany, havent considerat el cabell d'or, es recordà d'Isolda la Blonda. Somrigué, i parlà així:
— Rei Marc, feu molt mal fet: ¿i no veieu que les sospites d'aquests senyors m'ahonten? Però en va heu preparat aquesta burleria: jo aniré a cercar la Bella dels cabells d'or. Sapigueu que la cerca és perillosa i que em serà més malavinent de tornar del seu país que de l'illa on he atuït el Morholt: però novament jo vull posar per vós, bell oncle, el meu cos i la meva vida a l'aventura. A fi que els vostres barons coneguin si jo us amo d'amor lleial, jo empenyoro la meva fe per aquest jurament: o moriré en l'empresa, o tornaré duent en aquest castell de Tintagel la Reina de la cabellera blonda.
Amarinà una bella nau, que proveí de froment, de vi, de mel i de tot de bones vitualles. Hi féu pujar, a més a més de Gorvenal, cent joves cavallers d'alt paratge, triats entre els més ardits, i els engiponà amb cotes de burell i capes de xamellot grossolà, de manera que semblaven mercaders; però, sota el pont de la nau, tenien desades les riques vestidures de drap d'or, de sendat i d'escarlata, que convenen als missatgers d'un rei poderós.
Quan la nau s'hagué fet mar enfora, el pilot preguntà:
—Bell senyor, ¿cap a quina terra fem vela?
—Amic, arrumba cap a la Irlanda, de dret al port de Weisefort.
El pilot s'estremí. ¿Tristany no sabia que, d'ençà de la mort del Morholt, el rei d'Irlanda perseguia les naus cornualleses? Els mariners agafats, els penjaven en forques. El pilot obeí, amb tot, i atenyé la terra perillosa.
D'antuvi Tristany sabé fer creure als homes de Weisefort que els seus companyons eren uns mercaders d'Anglaterra vinguts per traficar en pau. Però, com aquests mercaders d'estranya mena consumien el dia en els nobles jocs de les taules i dels escacs, i semblaven més entesos a manejar els daus que a mesurar el forment, Tristany tenia por d'ésser descobert, i no sabia com emprendre la seva recerca.
Doncs, un matí, a punta de dia, oí una veu tan espaventable, que hom l'hauria presa pel crit d'un dimoni. Mai no havia sentit una bèstia esgüellar d'una guisa com aquella, tan horrible i meravellosa. Cridà una dona que passava pel port:
—Digueu-me —fa ell—, bona dama, ¿d'on ve aquesta veu que he sentit? No m'ho amagueu.
—Certes, misser, us ho diré sense mentida. Ve d'una bèstia fera i la més odiosa que hi hagi al món. Cada dia, davalla de la seva espluga i s'atura a l'una de les portes de la vila. Ningú no en pot sortir, ningú no hi pot entrar, que hom no hagi lliurat al dragó una jovencella; i, tot d'una que la té entre les urpes, la devora en menys de temps que no cal per dir un parenostre.
—Bona dama —digué Tristany—, no feu burla de mi, ans digueu-me si seria possible a un home nat de mare d'occir-lo en batalla.
—Certes, bell dolç senyor, jo no sé; el que és segur és que vint cavallers provats ja han temptat l'aventura; perquè el rei d'Irlanda
ha proclamat per veu d'herald que donaria la seva filla Isolda la Blonda a qui atuís el monstre; però el monstre els ha devorat a tots.
Tristany deixa la dona i se'n torna cap a la seva nau. S'arma en secret, i hauria estat bell de veure sortir de la nau d'aquells mercaders un destrer de guerra tan ric i un cavaller tan ben plantat. Però el port era desert, perquè l'alba acabava tot just d'apuntar, i ningú no veié el pros cavalcar fins a la porta que la dona li havia mostrat. De sobte, pel camí, cinc homes davallaren, que esperonaven llurs cavalls, el fre abandonat, i fugien cap a la vila. Tristany aferrà al pas l'un d'ells pels seus rojos cabells trenats, tan fort que el tombà de sobines damunt la gropa del seu cavall, i el mantingué aturat:
(...)
Però, l'endemà, sospitant la impostura, prengué amb ella el seu vailet, el blond, el fidel Perinís, i Brangiana, la seva jove serventa i companya seva, i tots tres cavalcaren en secret cap al cau del monstre, fins que Isolda remarcà sobre el camí unes empremtes de forma singular: sens dubte, el cavall que havia passat per allà no havia estat ferrat en aquell país. Després ella trobà el monstre escapçat i el cavall mort: no estava pas arnesat segons el constum d'Irlanda. Ben segur, un estranger havia occit el dragó; però ¿vivia encara?
Isolda, Perinís i Brangiana el cercaren bella estona; a l'últim, entre les herbes de l'aiguamoll, Brangiana veié lluir l'elm del pros. Encara respirava, Perinís el prengué sobre el seu cavall i el portà secretament dins les cambres de les dones. Allí Isolda contà l'aventura a la seva mare, i li confià l'estranger. En llevar la reina la seva armadura, la llengua enverinada del drac caigué de la calça. Llavors la reina d'Irlanda deixondí el ferit per la virtut d'una herba, i li digué:
—Estranger, jo sé que tu ets verament l'occidor del monstre. Però el nostre senescal, un covard, li ha tallat el cap i reclama la meva filla Isolda la Blonda per recompensa. ¿Sabràs, d'aquí a dos dies, provar-li el seu tort per batalla?
—Reina —digué Tristany—, el termini és pròxim. Però sens dubte, vós podeu guarir-me en dos dies. Jo he conquerit Isolda del dragó; tal vegada la conqueriré del senescal.
Llavors la reina l'albergà ricament, picà per a ell remeis eficaços.
Al dia següent, Isolda la Blonda li preparà u bany i dolçament untà el seu cos amb un bàlsam que la seva mare havia compost. Ella deturà les mirades sobre el rostre del ferit, veié que era bell, i començà de pensar: —Certes, si la seva coratgia val la seva bellesa, el meu campió donarà una rude batalla!
Però Tristany, refet per l'escalfor de l'aigua i la força de les aromes, la mirava, i, de pensar que havia conquerit la Reina dels cabells d'or, es posà a somriure. Isolda se n'adonà, i es digué:
—Per què aquest estranger ha somrigut? ¿He fet res que no es pertanyi? ¿He negligit algun dels serveis que una jovencella ha de
Negligir (verb): Descuidar.
presentar al seu hoste? Sí, potser ha rigut perquè he oblidat de febrir les seves armes entelades pel verí.
Vingué doncs allà on era desada l'armadura de Tristany:
—Aquest elm és de bon acer —pensà—, i no li fallirà pas al bo de la brega. I aquest ausberc és fort, lleuger, ben digne de ser portat per un
Brega (Nom fem.): Baralla, combat. Verb bregar: causar raons, baralles.
valent.
Agafà l'espasa pel pom:
—Certes, vet aquí una bella espasa, i escaient a un ardit baró.
(...)
d’or del meu brial; el color dels fils d’or ha fugit: l’or del cabell no s’ha entelat.
Isolda llençà la gran espasa i prengué en mans el brial de Tristany. Hi
Brial: 1 (Nom masc.) Vestit de seda o de tela rica usat per les dones a l’edat mitjana, el qual, lligat a la cintura, baixava fins als peus. 2. Faldó de seda o d’una altra tela que portaven els homes d’armes des de la cintura fins prop dels genolls.veié el cabell d’or i callà bella estona; després besà el seu hoste als llavis, en signe de pau, i el revestí de magnífiques robes.
El dia de l’aplec dels barons, Tristany envià secretament a la seva nau Perinís, el vailet d’Isolda, per dir a la seva gent de fer cap a la cort, abillats com pertanyia als missatgers d’un ric rei: perquè esperava arribar aquell mateix dia al terme de l’aventura. Gorvenal i els cent
cavallers es desolaven feia quatre dies d’haver perdut Tristany; i es gaudiren de la nova.
Un a un, dins la sala on ja s’acopaven sens nombre els barons d’Irlanda, entraren, s’asseguren de fila en un mateix rengle, i les pedreries regalimaven al llarg de llurs riques vestidures d’escarlata, de sendat i de porpra. Els Irlandesos deien entre ells:
—¿Qui són aquests senyors magnífics? ¿Qui els coneix? Vegeu aquests mantells sumptuosos, guarnits de gibelí i d’orfrés! Vegeu en el pom de les espases, en el fermall de les pellisses, com tornassolen els robins, els beril·les, les maragdes, i tantes pedres que ni sabem
Beril (Nom masc.): Mineral rar. Metall dur i lleuger, molt refractari.nomenar! ¿Qui ha vist mai una esplendidesa semblant? ¿D'on vénen aquests senyors? ¿De qui són?
Però els cent cavallers callaven i no es movien de llurs seients per ningú que entrés.
Quan el rei d’Irlanda es va haver assegut sota el dosser, el senescal Aguynguerran el Roig oferí de provar per testimonis i de sostenir per batalla que havia occit el monstre i que Isolda li havia d’ésser remesa. Llavors Isolda s’inclinà davant el seu pare i digué:
—Rei, hi ha allí un home que pretén de convèncer el vostre senescal de mentida i bausia. A aquest home, prompte a provar que ha alliberat la vostra terra del flagell i que la vostra filla no ha d’ésser abandonada a un covard, ¿prometeu de perdonar-li els seus torts antics, per més grans que siguin, i de concedir-li la vostra pau i la vostra mercè?
El rei hi pensà, i no cuitava a respondre. Però els seus barons cridaren a una:
—Atorgueu-ho, senyor, atorgueu-ho!
El rei digué:
—Ho atorgo.
Però Isolda s’agenollà als seus peus:
—Pare, doneu-me primer el bes de mercè i de pau, en signe que el donareu igualment a aquest home.
En ella haver rebut el bes, anà a cercar Tristany i el dugué de la mà dins l’aplec. A la seva vista, els cent cavallers s’aixecaren a la vegada, el saludaren amb els braços en creu sobre el pit, es posaren als costats d’ell, i els irlandesos veieren que era llur senyor. Però molts el
reconegueren llavors, i un gran crit retrunyí:
—És Tristany de Leonís, és el matador del Morholt!
Les espases nues brillaren, i veus furioses repetien:
—Que mori!
Però Isolda exclamà:
—Rei, besa aquest home a la boca tal com ho has promès.
El rei el besà a la boca, i la cridòria s’espaivagà.
Llavors Tristany ensenyà la llengua del dragó, i oferi batalla al senescal, que no gosà acceptar-la i reconegué el seu forfet.
Tristany parlà així:
—Senyor, jo he occit el Morholt, però he passat la mar per oferir vos bella esmena. A fi de rescatar el malfet, he posat el meu cos en perill de mort i us he alliberat del monstre, i vet aquí que he conquerit Isolda la Blonda, la bella. Havent-la conquerida, me l’enduré doncs amb la meva nau. Però a fi que per les terres d’Irlanda i de Cornualla no s’escampi ja més l’odi, sinó l’amor, sapigueu que el rei Marc, mon car
senyor, l’esposarà. Heus aquí aquests cent cavallers d’alt paratge promptes a jurar damunt les relíquies dels sants que el rei Marc us envia pau i amor, que el seu desig és d’honorar Isolda com a cara muller seva esposada, i que tots els homes de Cornualla la serviran com a llur dama i llur reina.
Hom portà els cossos sants amb gran alegria, i els cent cavallers juraren que havia dit veritat.
El rei prengué Isolda per la mà, i preguntà a Tristany si la conduiria lleialment al seu senyor. Davant dels seus cent cavallers i davant dels barons d’Irlanda, Tristany ho jurà. Isolda la Blonda fremia de vergonya i d’angoixa. Així, Tristany, havent-la conquerida, la desdenyava; el bell conte del Cabell d’or no era sinó mentida, i ara la lliurava a un altre... Però el rei posà la mà dreta d’Isolda dins la mà dreta de Tristany, i Tristany la retingué en senyal que s’ensenyoria d’ella, en nom del rei de Cornualla.
Així, per l’amor del rei Marc, per l’astúcia i per la força, Tristany dugué a bon fi la cerca de la Reina dels cabells d’or.
IV - El filtre
Nein, ezu was nith mit wine, doch ez im glich waere,
ez was diu wernde swaere, diu endelôse herzenôt von der si beide lagen tôt.
No, no es tractava de vi. Era dolor infinit. Aquell que seria en realitat
la tortura inacabable al cor. Aquella que els faria mort tots dos.
Gottfried d'Estrasburg
Resum: Un capítol breu però imprescindible per tal de justificar tot el romanç: la mare d'Isolda prepara un beuratge que Brangiana, la criada, haurà de donar a Isolda i al rei Marc just abans de la nit de noces, per tal que s'enamorin absolutament i per sempre. Però per error, en el trajecte cap a Cornualla, l'ajudanta de Brangiana els serveix la beguda a Isolda i a Tristany i, és clar, ambdós s'enamoren perdudament! Per això la cita inicial diu que no era vi el que els estava oferint sinó el filtre d'amor... que els duria a la mort!
Quan el temps s'acostà de remetre Isolda als cavallers de Cornualla, la seva mare recollí herbes, flors i arrels, les amerà amb vi, i pastà un
Amerar: tbé. Amarar (v. tr.): Mullar alguna cosa de manera que el líquid la penetri, que absorbeixi la major quantitat possible de líquid.
beuratge poderós. Havent-lo acabat amb ciència i màgia, l'abocà dins
Beuratge (Nom masc.): 1. Beguda que resulta estranya o desagradable de beure. 2. Poció
un flascó i digué secretament a Brangiana:
—Filla, has de seguir Isolda al país del rei Marc, i tu li duus un amor fidel. Pren, doncs, aquest flascó de vi i retén les meves paraules. Amaga'l de manera que cap ull no el vegi i que cap llavi no s'hi atansi. Però, quan vindran la nit nuvial i l'instant en què hom deixa els esposos, abocaràs aquest vi d'herbes dins una copa i la presentaràs, perquè la buidin plegats, al rei Marc i a la reina Isolda. Ten compte, filla, que ells sols puguin tastar aquest beuratge. Perquè tal és la seva virtut: els que en beuran plegats s'amaran amb tots els sentits i amb tot el pensament, per sempre més, en vida i en mort.
Brangiana prometé a la reina que ho faria segons la seva voluntat.
La nau, tallant les onades profundes, s’emportava Isolda. Però, com més s'allunyava de la terra d'Irlanda, més tristament la donzella es planyia. Seguda sota la tenda on s'havia tancat amb Brangiana, la seva serventa, plorava el record del seu país. ¿On l'arrossegaven aquells estrangers? ¿Cap a qui? ¿Cap a quin destí? Quan Tristany s'atansava a
Atansar (verb): Acostar ; atansar-se: acostar-se, apropar-se.
ella, i volia assuaujar-la amb paraules dolces, ella s'irritava, el repel·lia, i l'odi inflava el seu cor. Havia vingut ell, el robador, ell, l'occidor del Morholt; l'havia arrencada, amb les seves astúcies, de la seva mare i del seu país; no s'havia dignat de guardar-la per a ell mateix, i vet aquí que ara se l'enduia com una presa, a través de les ones, cap a la terra enemiga!
—Mesquina! —deia ella—, maleïda sigui la mar que em porta! Més m'estimaria de morir sobre la terra on sóc nada, que viure allà lluny!...
Un dia, els vents caigueren, i les veles penjaven desinflades al llarg de l'arbre. Tristany féu prendre terra en una illa, i, cansats de la mar, els cent cavallers de Cornualla i els mariners davallaren a la platja. Isolda sola havia romàs a la nau, i una serventa petita. Tristany vingué on era la reina, i s'esforçava de calmar el seu cor. Com el sol cremava i tenien set, demanaren per beure. La criatura cercà algun beuratge, talment que descobrí el flascó confiat a Brangiana per la mare d'Isolda.
—He trobat vi!— va cridar-los.
No, no era vi: era la passió, era l'aspra joia i l'angoixa sense fi, i la mort. La criatura omplí un anap i el presentà a la seva mestressa. Ella begué a llargues gorjades, després l'abastà a Tristany, que el buidà.
En aquest instant, Brangiana entrà i els veié que es miraven en silenci, com extraviats i com transportats. Veié davant d'ells el vas gairebé buit i l'anap. Agafà el vas, corregué a popa, el llençà dins les onades i gemegà:
—Malaurada! , maleït sigui el dia que he nascut, i maleÏt el dia que he pujat en questa nau! Isolda, amiga, i vós, Tristany, heu begut la vostra mort!
De bell nou la nau vogava cap a Tintagel. Li semblava, a Tristany, que esbarzer vivaç d'espines agudes, de flors benvolents, arrelava dins la sang del seu cor, i amb forts lligams enllaçava al bell cos d'Isolda el seu cos i tot el seu pensament, i tot el seu desig. Pensava:
—Andret, Denoalèn, Ganeló i Gondoine, deslleials que m'acusàveu de cobejar la terra del rei Marc, ah! , sóc més vil encara, i no és la seva terra que cobejo ! Bell oncle, que m'heu estimat orfe abans mateix de reconèixer la sang de la vostra germana Blancaflor, vós que em ploràveu tendrament, mentre que els vostres braços em portaven fins a la barca sense rems ni vela, bell oncle, ¿perquè des del primer dia no heu llançat l'infant errívol vingut per trair-vos? Ah! , ¿què he pensat? Isolda és la vostra muller, i jo el vostre fill. Isolda és la vostra muller i no pot amar-me.
Isolda l'amava. Volia odiar-lo, amb tot: ¿no l'havia desdenyada vilment? Volia odiar-lo, i no podia, irritada en el seu cor d'aquella tendresa més dolorosa que l'odi.
Brangiana els observava amb angoixa, més cruelment turmentada encara, perquè ella sola sabia quin mal havia desfermat. Dos dies, el espià, els veié rebutjar tota menja, tota beguda i tot reconfort, cercar-se com cecs que caminen a les palpentes l'un cap a l'altre, malorosos quan llanguien separats, més malorosos encara quan, reunits, tremolaven davant l'horror de la primera confessió.
Al tercer dia, en venir Tristany cap a la tenda, parada sobre el pont de la nau, on Isolda seia, Isolda el veié atansar-se i li digué humilment:
—Entreu, senyor.
—Reina —digué Tristany—, ¿per què m'heu apellat senyor? ¿No sóc el vostre home ligi, al contrari, el vostre vassall, per reverenciar-vos, servir-vos i amar-vos com a reina meva i meva dama?
Isolda respongué:
—No; tu ho saps, que ets el meu senyor i meu amo! Tu ho saps, que la teva força em domina i que sóc la teva serva! Ah!, tant de bo hagués avivat no fa gaire les llagues del joglar ferit! Tant de bo hagués deixat morir l'occidor del monstre dins les herbes de l'aiguamoll! Tant de bo hagués ventat damunt d'ell, quan jeia dins el bany, el cop de l'espasa ja brandida! Ai lassa!, jo no sabia aleshores el que sé avui!
—Isolda, ¿què sabeu doncs avui? ¿Què us turmenta?
—Ah!, tot el que sé em turmenta, i tot el que veig. Aquest cel em turmenta, i aquesta mar i el meu cos i la meva vida!
Posà el seu braç sobre l'espatlla de Tristany; llàgrimes apagaren la lluor dels seus ulls, els llavis li tremolaren. Ell repetí:
—Amiga, ¿què us turmenta?
Ella respongué:
—L'amor de vós.
Llavors ell posà els seus llavis sobre els d'ella.
Però, quan per la primera vegada tots dos gustaven una joia d'amor, Brangiana, que els sotjava, llançà un crit, i amb els braços estesos, la cara vermella de llàgrimes, es tirà a llurs peus:
—Malaurats! Detureu-vos, torneu enrera si encara podeu! Però no, el camí és sense retorn, ja la força de l'amor us arrossega i no tindreu mai més cap goig sense dolor. És el vi d'herbes que us posseeix, el beuratge d'amor que la vostra mare, Isolda, m'havia confiat. Només el rei Marc l'havia de beure amb vós; però l'Enemic s'ha burlat de nosaltres tres, i sóu vosaltres que heu buidat l'anap. Amic Tristany, Isolda amiga, en càstig de la mala guarda que he feta, us abandono el meu cos, la meva vida; perquè, pel meu crim, dins la copa maleïda, heu begut l'amor i la mort!
Els enamorats s'estrenyeren; dins de llurs bells cossos, fremien el desig i la vida. Tristany digué:
—Vingui doncs la mort!
I quan el vespre caigué, damunt la nau que botava més ràpida cap a la terra del rei Marc, lligats per sempre, s'abandonaren a l'amor.Una visió de Tristany i Isolda, quan comparteixen el filtre: oli de John William Waterhouse, Anglaterra, 1916.
V - Brangiana lliurada als serfs Sobre totz avrai gran valor,
S'aitals camisa m'es dada
Cum Iseus det a l'amador,
Que mai non era portada.
“Sobretot tindrà gran valor tal camisa que m'és donada,
quan Iseu digué a l'estimat que mai no havia estat portada”
Rambaut, Comte d'Orange
La citació fa referència a quan Brangiana es fa passar per Isolda posant-se el seu vestit de dormir i ocupant el lloc d'aquesta amb el rei Marc la nit de noces i, doncs, oferint la seva virginitat enlloc de la d'Isolda. De fet, Brangiana està molt penedida de l'assumpte del filtre i vol anar al bosc a recollir herbes per fer un beuratge per calmar-se. Llavors Isolda mana a una mena de guies a que l'acompanyin. Però ells es pensen que han de matar-la i com que no són capaços de fer-ho li diuen a Isolda que l'han matat. Aquesta, molt enfadada mana que els castiguin amb pena de mort per haver assassinat a una amiga com Brangiana (però ella està viva.)
El rei Marc acollí Isolda la Blonda a la riba. Tristany la prengué per la mà i la conduí davant del rei; el rei s'ensenyorí d'ella prenent-la al seu torn per la mà. Amb gran honrança la menà cap al castell de Tintagel, i, quan ella aparegué dins la sala enmig dels vassalls, la seva bellesa llançà una claror, que els murs s'il·luminaren, com si els colpís el sol llevant. Llavors el rei Marc lloà les orenetes que, per bella cortesia, li havien portat el cabell d'or; lloà Tristany i els cent cavallers que, en la nau aventurosa, havien anat a la cerca del goig dels seus ulls i del seu cor. Ai las!, la nau us porta, a vós també, noble rei, l'aspre dol i els forts turments.
D'allí a divuit dies, havent convocat tots els seus barons, prengué per muller Isolda la Blonda. Però, en venir la nit, Brangiana, a fi d'amagar el deshonor de la reina, i per salvar-la de la mort, prengué el lloc d'Isolda dins el llit nuvial. En càstig de la mala guarda que havia feta en mar, i per l'amor de la seva amiga, ella li sacrificà, la fidel, la puresa del seu cos; la foscor de la nit amagà al rei la seva astúcia i la seva vergonya. Els contaires pretenen aquí que Brangiana no havia llençat al mar el flascó de vi d'herbes, no del tot escurat pels amants; sinó que al matí, després que la seva dama hagué entrat al seu torn en el llit del rei Marc, Brangiana abocà dins una copa el que restava del filtre, i la presentà als nuvis: que Marc en begué llargament i que Isolda llençà la seva part d'amagat. Però sapigueu, senyors, que aquests contaires han corromput la història i l'han falsejada. Si han imaginat aquesta mentida, és per falta de comprendre el meravellós amor que Marc portà sempre a la reina. Certes, com sentireu aviat, mai, malgrat l'angoixa, el turment i les terribles represàlies, Marc no pogué foragitar del seu cor Isolda ni Tristany: però sapigueu, senyors, que no havia begut el vi d'herbes. Ni metzina, ni sortilegi: només la tendra noblesa del seu cor li inspirà d'amar.
Isolda és reina i sembla viure en alegria. Isolda és reina i viu en tristesa. Isolda té la tendresa del rei Marc, els barons l'honoren, i els de la menudalla l'estimen. Isolda passa el dia dins les seves cambres ricament pintades i encatifades de flors. Isolda té els nobles joiells, els draps de púrpura i els tapissos vinguts de Tessàlia, els cants dels arpistes i les cortines amb brodats que figuren lleopards, àguiles, papagais i totes les bèsties de la mar i dels boscos. Isolda té les seves vives, les seves belles amors, i Tristany a vora d'ella, a pler d'ella, de dia i de nit; perquè, tal com vol el costum a casa dels alts senyors, ell dorm dins la cambra reial, entre els privats i els fidels. Isolda tremola, amb tot. ¿Per què tremolar? ¿No manté secretes les seves amors? ¿Qui sospitaria de Tristany? ¿Qui donc sospitaria d'un fill? ¿Qui la veu? ¿Qui l'espia? ¿Quin testimoni? Sí, un testimoni l'espia, Brangiana; Brangiana la sotja; Brangiana sola sap la seva vida, Brangiana la té a la seva mercè. Déu!, si, cansada de preparar cada dia com una serventa el llit on ella ha dormit la primera, els denunciava al rei! Si Tristany moria per la seva deslleialtat!... Així la por fa enfollir la reina. No, no és Brangiana la fidel, és del seu propi cor que ve el seu turment. Escolteu, senyors, la gran traïdora que ella medità; però Déu, com sentireu, va apiadar-se'n; vosaltres, també, sigue-li compassius!
Aquell dia, Tristany i el seu caçaven lluny, i Tristany no conegué aquest crim. Isolda féu venir dos serfs, els prometé l'afranquiment i seixanta besants d'or, si juraven de fer la seva voluntat. Ells feren el jurament.
—Jo us donaré doncs —digué— una jovencella, us l'endureu a la forest, lluny o prop, però en un lloc tal que ningú no descobreixi mai l'aventura; allà, l'occireu i em portareu la seva llengua. Feu esment, per repetir-me-les, de les paraules que us haurà dit. Aneu, al vostre retorn sereu homes afranquits i lliures.
Després cridà Brangiana:
—Amiga, tu veus com el meu cos llangueix i sofreix; ¿No m'aniries a cercar per la forest les plantes que convenen aquest mal? Allí hi ha dos serfs que et conduiran; ells saben on creixen les herbes eficaces. Segueix-los doncs; germana, sàpigues-ho bé, si jo t'envio a la forest, és que m'hi van el repòs i la vida.
Els sefs se l'endugueren. Arribada al bosc, ella volgué aturar-se, perquè les plantes remeieres creixen entorn d'ella a balquena. Però ells l'arrossegaren més lluny:
—Vine, jovencella, no és aquest el lloc escaient.
L'un dels serfs anava davant d'ella, el seu companyó la seguia. Ja no es veia corriol fressat, sinó esbarzers, espines i cards embullats.
VI - El gran pi
“Isolda la meva estimada, Isolda la meva amiga, en vós la meva mort, en vós la meva vida”
Tristany i Isolda s'amaguen al bosc i viuen el seu amor en secret. La citació vol dir que ell viu per ella i que ell mor per ella (i viceversa)
De Júlia Serena:
Aquest capítol comença quan els quatre deslleials descobreixen que Tristany i Isolda tenen una relació amorosa. Brangiana investiga, descobreix el que pensen els quatre deslleials llavors li comenta aquesta sospita a Isolda .
Isolda decideix parlar amb Tristany per dir-li que s’ha ha d’anar perquè el quatre deslleials han descobert la seva relació que té amb Isolda. Tristany se’n va, però sap que no pot anar molt lluny perquè l’amor que sent per Isolda és massa gran..
Brangiana acaba descobrint on viu el noble Tristany (viu a casa de Gorvenal ). Aquesta li comenta que hi ha un gran pi on ell ha de tirar cada nit una fusta o ve branques d’un arbre, ha de tallar d'aquell pi, perquè així es puguin comunicar i veure’s entre el dos enamorats. Això va anar molt bé fins que un dia, Marc descobreix que tenen alguna cosa entre Tristany i Isolda .Marc junt amb el Nan, van sortir del castell un dia per anar aquell pi on es trobaven sempre els amants. El rei es va amagar amunt de l'arbre per veure si era veritat que existia aquella relació, mentrestant el Nan es va anar a casa, Marc espera quan de sobte apareix Tristany, es dona compte que Marc esta damunt de l'arbre. A continuació Isolda s'adona que el rei Marc els està espiant, Isolda, ràpidament inventà una astúcia (habilitat per aconseguir una cosa, en aquest cas enganyar) perquè Marc no descobreixi l'amor que hi ha entre Tristany i Isolda. Al final de capítol Marc amenaça de mort ha el Nan Frocí.
VII - El nan Frocí “Amb el seu propi art va trair el cavaller”
Després del casament del rei Marc i Isolda, els deslleials acusaren Tristany de tenir cites amoroses amb la reina Isolda. Això era veritat, però el rei no s'ho acabava de creure. Per aquesta raó recorregué el nan Frocí, un nan geperut que sabia endevinar l'esdevenidor a través dels astres. El nan geperut l'avisà que aquella mateixa nit Tristany i Isolda es trobarien al verger, un lloc del bosc. El rei s'amagà en un gran pi, esperant que arribessin ells dos. Però una font que hi havia feia de mirall i reflectia la cara del rei, i Tristany i Isolda descobriren que els estava observant. Aleshores feren veure que s'havien trobat per parlar sobre l'acusació que feien els deslleials sobre ells dos, i simularen preocupar-se perquè el rei no pensés malament d'ells. Aquest s'ho cregué i no desconfià més del seu nebot i la reina. La citació ens indica que el nan va trair al cavaller (Tristany) dient-li on es trobava amagat.
- Un cop finalitzat el casament de Tristany i Isolda, els deslleials acusen Tristany de tenir cites
d’amor amb la Reina Isolda. Perquè els hi donessin consells van decidir trucar al nan Froci
(nan geperut i maleït). El nan Froci els va avisar que Tristany i Isolda es reunirien a verger
(un lloc en concret del bosc). El rei s’amagà darrere d’un pi esperant al fet que arribessin
Tristany i Isolda. Isolda i Tristany van esbrinar que el rei els estava observant perquè hi havia
una font que feia mirall i li reflectia la cara al rei Marc. Un cop el van veure Tristany i Isolda
van dissimular parlant sobre les acusacions dels deslleials cap a ells dos. El rei s’ho va
creure i ja no desconfia més d’ells dos. (Núria Pla)
VIII - El salt de la capella
“Qui veu el seu cos i la seva manera de ser, hauria de tenir un cor mol dolent si no tingués pietat de Isolda.”
En aquest capítol manen cremar a Tristany. Però al final Isolda ho evita. La frase vol dir què qui coneix a Tristany ha de tenir un cor molt dolent per fer-li el què li pretenien fer.
IX : La forest del Morois
“Hem perdut el món i el món ens ha perdut. Què us sembla Tristany, amic? —Amiga quan estic amb tu, que em fa falta? Si tothom estigués amb nosaltres jo només estaria amb tu.”
El primer paràgraf del novè capítol se'ns descriu com es troba la parella: amb les robes esquinçades pels esbarzers. Mengen el que troben pel bosc i, encara així, s'estimen i si es tenen l'un a l'altre no sofreixen. Un dia els troba Ogrí, un frare ermità que els diu que demanin perdó pel què han fet, però no ho fan ja que se senten orgullosos de l'ocorregut, perquè s'estimen. Alhora, el rei Marc allibera Husdent, el gos de Tristany i aquest aconsegueix arribar fins al seu amo; una vegada amb ell, el reeduca perquè no bordi quan caça. Després, uns guardabosc troba a Tristany i Isolda dormint, i aquest va avisar al rei Marc i llavors els guardabosc el guia fins a la parella, però Marc no els mata, ja que estaven dormint amb una espasa entre els dos. Els deixa un senyal conforme ha estat allà i deixa uns guants d'Isolda, un anell que li havia regalat Isolda i l'espasa d'ell a canvi de la de Tristany. Quan la parella despertarà, sabrà que Marc els ha descoberts i, per por, fugiran.
X : L'ermità Ogrí
“ Aspra vida, dolenta y dura: Tants que s'estimen amb bon amor. L'un per l'altre no senten dolor.”
La citació la trobem al llarg del capítol on Tristany reflexiona sobre els seus sentiments, es fa preguntes a ell mateix, les contesta i ell està ben segur que l'amor que senten els està causant dolor, i la vida els està colpejant durament.
XI: El gual aventurós
“Escolteu vosaltres que veniu pel camí veniu cap aquí cadascun del seu camí. Hi ha dolor més fort que el meu? És Tristany qui hem dóna la mort”
La citació la trobem aclarida quan Isolda diu que Tristany li dóna amor, però mort a l'hora. Aquest capítol és una mica complicat, és l'únic que no he entès gaire bé.
XII : EL JUTJAMENT PEL FERRO VERMELL
“Déu ja ha fet virtut” (Béroul)
Els deslleials volen que Isolda demostri la seva innocència fent el jurament del ferro vermell. Jurament, ella accepta i diu que ho fara peró davant de cent cavallers i el rei Artur.Després, aquesta avisà Tristany i li explicà això per mitjà d'un missatger. El dia del jurament, ple de cavallers, entre d'altres el rei Artur i els seus homes, l'esperaven a la Blanca Landa. Tristany, seguint les ordres d'Isolda, es disfressà de pelegrí de manera que ningú el va reconèixer. Allà, Isolda havia de travessar un lloc fangós i, amb l'excusa que no es volia embrutar, va fer cridar el pelegrí (Tristany) perquè l'agafés en braços i l'ajudés a travessar. Aquest ho va fer i a mig camí es va entrebancar expressament. Isolda va dir que el perdonessin, i després va fer el jurament. Però va dir: “per aquests cossos sants i tots els cossos sants que hi ha en el món, jo juro que mai cap home nat de dona no m'ha tinguda en els seus braços, fora del rei Marc, mon senyor, i del pobre pelegrí que, ara tot just, ha caigut als vostres ulls”. Amb això va confirmar que també havia estat amb Tristany, però, com que ningú sabia que ell era el pelegrí, ningú se'n va adonar. Després va tocar el ferro roent i, com que els que havia dit era veritat, no es va cremar. La citació vol dir què Déu ja ha intervingut i “ja ha dit la seva”.
(Hannah Giraldo)
XIII : LA VEU DEL ROSSINYOL
“Tristany canta i gemega de boig com un rossinyol que s'acomiada a final d'estiu amb gran pietat”
Tristany parteix cap a Gal·les, sense Isolda, amb Governal. Per aquesta raó Tristany es torna foll (boig) i fa referència a la citació quan diu que canta i gemega de boig, com un rossinyol que s'acomiada de l'estiu (Isolda).
CAPÍTOL XIV : EL CASCAVELL MERAVELLÓS
“No us recordeu bella amiga d'un petit regal?”
Després de marxar definitivament de Cornualla, Tristany es refugià a Gal.les, a la terra del noble duc Gilany. El duc Gilany tenia un gos encantat, Petit-Crû, el qual tenia un cascavell amb poders màgics que feia passar les tristeses, penes i angoixes. El duc se l'estimava per damunt de totes les coses, però Tristany volia aconseguir-lo per fer-lo arribar a Isolda. Després de vèncer Urgan el Pelós, el pitjor enemic del duc, Tristany li reclamà Petit-Crû, i l'envià a la seva estimada Isolda perquè no estigués trista per causa de la seva absència. Isolda, després de rebre'l, pensà que era injust que Tristany estigués trist i ella no, i llençà el cascavell al mar. “El petit regal” que diu la frase és el gosset Petit Crû.
CAPÍTOL XV : ISOLDA DE LES BLANQUES MANS
“Enuig de dona es terrible, tothom hauria d'evitar-lo. Tant fàcilment com neix l'amor, tan fàcilment es converteix en odi ”
Kaherdí li dóna a Tristany la Isolda de les Blanques Mans (com a recompensa de haver ajudat a Hoel) sense que ella sàpigui que Tristany estima a l'altra Isolda. La frase parla d'Isolda de les Blanques Mans.
CAPÍTOL XVI : KAHERDÍ
“La dama canta dolçament. Acorda la seva veu com al instrument. Les mans són belles i els lais bons. Dolça és la veu i baix el to.”
La frase la trobem gairebé al final de la pàg. 88, quan ens explica que Isolda la Blonda fa dos anys què no sap res de Tristany. Sospira i comença a cantar dolçament amb un to baix, pensant què ella només viu per Tristany.
CAPÍTOL XVII : DINÀS DE LIDAN
“Bella amiga, així és de nosaltres: ni jo sense vós ni vós sense mi”
La frase fa al·lusió al sentiment que tenen Isolda la Blonda i Tristany. Contra més temps sense veure's pitjor, més buits es senten.
XVIII - Tristany foll
“El filtre va ser la nostra mort”
El filtre va ser el seu passaport cap a la mort per amor, Tristany es torna completament boig en aquest capítol i la seva vida es va esgotant.
XIX - La mort
“L'amor ens va procurar la mateixa mort”
Ara Tristany foll, mor i Isolda arriba i al veure'l ja mort es decideix matar ella damunt del cadàver del seu estimat. De les seves tombes en sortí un arbre del qual les branques estaven unides. La frase diu això: L'amor que sentien l'un per l'altre els va dur a la mort.
