Salvador Espriu, Narracions (1974) «Tereseta-que-baixava-les-escales» i altres


Tereseta-que-baixava-les-escales



                                        1

«No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra. Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t’hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la Panxita us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep d’Alpens, que era a la trona, el va saludar de per riure com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l’única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xibirí, xibirí, mancà. Tu, una altra vegada, Tereseta, fort. Escapem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d’esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà quasi impossible d’atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-solta s’ha escridassat abans d’hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

                                          II

«No les havies vistes? Noi, d’on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la Panxita a Dantzic. És estrany, no havien d’anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d’objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m’hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d’ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare va morir tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s’atansen. Mira com baixen les escales de l’església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda’t amb Júlia. Ja te’n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l’enramada, seran les reines.»

                                        III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l’un rera l’altre. Júlia es va morir, després d’una lenta agonia, d’haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es va morir, la Panxita va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la Pietat, la seva horta, enmig d’arbres i de llibres, contemplant el mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que va arribar a assistir, de brivall, a l’expedició d’en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d’esma les escales.»

                                      IV

«Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d’un ritme igual, segur, d’una escola, d’un estil que s’han perdut. Sí, Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I això ara és ben lluny. Aleshores el poble se’ns apareixia com si fos més gran, immens, d’un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l’amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d’algun veler de les remotes mars d’Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anava fins a Rússia, a través d’aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l’església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials; amb l’esgarrifança d’una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d’un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l’incident d’una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la Panxita. Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l’imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

                                     V

«Tu diràs, la caixa de la Fragata vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s’exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya’t, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, dones com la Fragata no es moren cada dia. Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no em fa peça. Déu m’ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa’t com la ronden, ahir l’allunyaven gairebé a fuetades, i avui fixa’t com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, la Narcisa Mus. Aquestes últimes, totes tres, varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ja li passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve’t aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d’un home dintre una capseta, el retrat d’un jove alt i fort. I, espera’t, hi havia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que va viatjar tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, que Déu l’hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d’amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t’ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales.»

«Tereseta-que-baixava-les-escales» fou publicat originalment a Ariadna al laberint grotesc (1935). El text ha estat revisat segons el model publicat amb voluntat definitiva a les Obres completes III, Narrativa I, per Edicions 62 (Barcelona,  1986).

Per saber-ne més:
-Aula de català






Conversió i mort d'en Quim Federal



En Quim Federal, estès damunt la màrfega rebregada, endevina que li arriba l'ocana que no té retorn i ho comunica a la Rossenda, dreta i despentinada al seu davant. El diàleg s'allargassa a crits en el desordre de l'alcova.
     —Ai que em moro, Rossenda !
     —Ta mare!
     —Et dic que em moro, reina, que no em tocaran les mateixes de demà.
     —No m'espantis, que estic delicada i el sotrac no em convé.
     —La dinyo.
     —Assassí!
     —Aquesta sí que no la conto.
     —Però què et passa, Federal? Que va pel ram del negre, aquest paraulejar, o és gresca?
     —T'ho juro, Rossenda, em veuràs fer el sardina a les meves altures, cinquanta-tres d'encara no fets.
    —Estafes el compte a la fe, descregut, rondes la multiplicació del deu per sis, ganàpia, prou que ho sé. Mestra, jo, amb tants anys d'arrossegar aquella inexperiència amb en Pinxo Arruga, malaguanyada.
    —No és l'hora de treure un càlcul fi, Rossenda. Allà va que trona i res no varia si són tres de més o tres de menys. La qüestió, que m'arriba l'instant del catacrec. Ai, Rossenda, el ventre !
    —Aguanta ferm, Quim, almenys fins que una servidora et faci una tisana. Que no diguéssim que, perquè no et sóc massa res, no vares anar a can Pistraus amb tots els ets i uts.
    —No te'n riguis, Rossenda, que va de valent.
    —Assassí, que estic sola amb tu i m'arribaràs a treure de polleguera. On et fa mal?
    —Aquí, Rossenda, al ventre, ja t'ho he dit. No em remenis, que els esperits no estan per estovar el matalàs.
    —Ai, Jesús, la paraulada va de veritat, ara ho conec. Quim, procura, a la darrera, esbufegar a dret en la sort d'aquesta venturadeta que t'ha sacrificat anys i panys i una carn de poc rebrec. No et diré que l'estrenessis, però sí que vares actuar de setè. Honradesa, Quim, considera que em deixes molt plorosa i poc vídua. I si arreglàvem els paperots de la convivència ? Un escrúpol de mà alçada i tot va millor.
    —Ai que em moro!
    —Apa, Quim, dóna'm el gust de poder-me disfressar de dol legítim.
    —Rossenda.
    —Què?
    —Es diu "què mana".
    —Què mana.
    —Clou de continent la mui i recorda que tractes en Quim Federal.
    —Ai, mare, que una faci d'escarràs, total per ensenyar a les acaballes les vergonyes pels carrers! Egoista, lladre! Malaguanyada de mi!
    —No em vinguis amb més brocs. Prou, fes el que vulguis mentre callis, bruixa.
    —Així, és de consciència. Aniré a avisar mossèn Apagallums.
    La Rossenda surt, i el Federal es rebolca pel llit, en el pròleg de les acaballes.


         II

En sortir, la Rossenda topava en Ventura el sagristà, el qual l'obligà a recular i pel camí l’assabentava de la momentània absència de mossèn Apagallums: mentre torna, ell prepararia la lamineta del Federal. En entrar tots dos a l'alcova, aquesta va ser la salutació del sagristà:
    —Pax tecum!
    —Fora, fora escarabats, jo sóc federal, de tota la vida.
    —Jo no sóc un escarabat. És possible que no em reconeguis, passo de llarg per la teva memòria? Quimet, que n'estàs, d'atrapat!
    —Ah, ets en Ventura. Sagristà o no, noi, xoca-la. Encantat de reveure't, sí senyor, els amics són els amics.
    En Ventura, restablerta la vella amistat, assenyala la Rossenda :
    —Que t'és concubina, diguem la suposició?
    —Tècnicament sí.
    —Uix, desconsiderats, quines vardes! Jo sóc una dona decent.
    —Afluixa i para, calma, noia, que no cingles i entrelluques que són brívies? Aquí senzillament em preguntaven si te m'aproximaves de senyora.
    —Ah, la malpensada, perdoneu-me. Aquesta m'és la creu de no haver anat mai a costura.
    —Així m'agrada, que no us baralléssiu, sobretot. Ara feia mesos que no t'havia vist, Quim, però avui el cor em deia de venir, i aquí em tens. I tu què, conseqüent encara amb el teu credo?
    —Sí, com sempre, ja ho saps, paiet: morta la cuca, llibertat i tapa't.
    —Prou que em necessites, blasfem, ja ho ensumava. Pels senyals, ja et veig convertit d'un moment a l'altre en calcomania, i tan damnat, de cap al considerable sofre del benguistanó. Penedeix-te, que encara hi ets a temps.
    —Això sí que és un sermó cristià. Si a una no li costés tant, deixaria escapar un rajolinet. I no et commou, herètic, fill d'un dimoni? Au, prepara't amb el sagristà, perquè quan arribi mossèn Apagallums ens executi el sagrat de la unió, amb una benedicció d'una gran eficàcia, així ho espero, pero ràpida i de deu rals, que l'empalmes i jo no hi vull despendre més enllà de mig crespó.
    —Malvats, coaccioneu la consciència lliure, deixeu-me esterrejar en pau.
    —Tanoca, amb ben poca cosa quedaries bé.
    —De tot el meu record i del teu, Ventura, que no crec en res. Tu et vas mofar, en canvi, de la causa.
    —Em tocaven i m'estovaven l'entranya, i em vaig salvar. Si ara prepares l'esbandida, també ho aconseguiràs, ho picaràs a temps.
    —Ventura, ets el meu amic, però si m'empipes t'etzibaré a pastar fang.
    —Encomana't a Déu, tanoca.
    —Me'n faig l'estella, però no crec en res.
    —Aquest home és poc espanyol. Fill, bon germà, penedeix-te.
    —Geni i figura. No he vist ni mai no he filustrat cap filagarsa d'Andebel, com vols que hi cregui? Em mantinc ferm. Amb una condigna mesura de canguis, però ferm.
    La boca del Federal s'omple de bromera. Les siluetes de la Rossenda i el sagristà es reflectien, aterrides i allargassades, a les parets de l'alcova en penombra.


        III

Pam, pam, pam: uns quants trucs a la porta. La Rossenda va a obrir, i ara entrava en Pancraç, l'ataconador de la mateixa escala.
    —Amb permís. La dona em deia suara que no estem potser prou bonets.
    —Ai, Pancraç; ataconador, a les acaballes!
    —A les acaballes i rèprobe, l'home vol tufejar.
    —Ai, Jesús, Maria i Josep!
    La pietosa exclamació fa néixer de sobte una idea en el magí d'en Ventura. Preguntava a l'ataconador:
    —Que tens principis?
    —Home!
    —De primera. Se m'ha acudit un pas de seriosa comèdia per convertir el Federal. Que te'm disfressaries de delegat Patopí? Jo t'invoco i tu apareixes per la finestra. Et fa, per una orquidueta?
    La Rossenda ajuda:
    —Au, sí, compare ataconador, que mossèn Apagallums el trobi a punt, quan arribi. I feu-me també el favor d'enviar una canalleta de les vostres a la rectoria. Si mossèn Apagallums ja hi és, que s'afanyi.
    En Pancraç, un bon jan, concedia:
   —Bé, sigui, avui no puc tampoc anar a la taverna, que és el primer de maig. Torno de seguida.
    Quan sortia, el Federal preguntava:
    —Què deia, en Pancraç?
    —Res, que sap una untura i l'ha anada a buscar.
    —Ai, ai que em moro!
    —Tanoca, converteix-te i fes neteja.
    —No em vinguis amb més bestieses, sagristà, frena la barrila.
    —Anem a pams, Federal, que és el meu deure. Ara mateix ens afirmaves que no havies clissat mai una trista filagarsa d'Andebel. Si la guipaves, o encara que no fos més que la d'un modest representant, hi creuries?
    —Manú, si fos de veritat, ben de veritat, tant diràs!
    En Ventura s'agenollava aleshores de cara a la finestra:
    —Et prego, doncs, Patopí, de considerar el meu honor i el pòndol d'aquesta colomassa d'ortxieta en greu perill. Mostra el teu poder a l'empedreït i fes-me quedar bé, en trametre'ns sense dilació el teu autèntic prestigi per darrera de la balconada.
    —Ai, ai, no em facis riure, que em moro!
    La Rossenda xisclava:
    —Riure? Mi-te’l.
    El balcó s'obre amb terrabastall. Esclat de llum. La vera efígie de Patopí, retallada a la finestra. El missatger beneïa:
    —Salut.
    En Quim Federal tenia por i s'escridassava:
    —Tremolo, hi veig, crec, em vull reconciliar!
    —Espera mossèn Apagallums, tanoca, que no tinc cap potestat.
    —En deu tenir aquest sant del xaró, vull que la reconciliació sigui ben pública. Ai, pecador, federal, del morro fort: impenitent, quantes ofenses! I no sé si tindré temps d'escorcollar-me a fons i d'abocar-les totes, sobretot una, Patopí: fa més de trenta anys que mantinc ròssecs de conferències amb la pròpia de l'ataconador de baix.
     Un gran trasbals. Patopí renegava:
    —Òndia, i per sentir-me dir això m'heu disfressat de Patopí?
    Al llit, les últimes i oportunes sotragades del moribund. Tots hi corrien. En Ventura observa el Federal, li acluca els ulls i comunicava després a la Rossenda:
    —Tinc el sentiment de dir-te, Senda, que Déu hi ha pogut més que nosaltres.
    Planys de la Rossenda:
    —Ai, i mossèn Apagallums sense haver vingut! Ai, que serà de mi, pobreta? Reina, sola, amb dol i no en toco res!
    —Tranquil·litza't, que encara fas prou goig. Vols venir amb mi, mig de sagristana, mig del que sigui?
    La Rossenda s'asserenava i acceptava els tractes:
    —Ai, que te n'estic d'agraïda!
    S'abraçaven, i ara s'esbadellava el plant de l'ataconador:
    —Ai, pobre, pobre de mi! Trenta anys de nogués que m'endinyava el Federal, i jo que vivia tan feliç, sense sospitar-ho!
    El sagristà i la Rossenda el consolaven:
    —Els roms sempre són els darrers a caure-hi, ja se sap, i d'altra banda has fet una obra de misericòrdia.
    En Pancraç concedia:
    —Això sí.
    Aquest va ser el profund comentari final d'en Ventura:
    —Una luctuosa escena, ai las! No som ningú.
    En Pancraç remugava:
    —Trenta anys! El que és aquella es recordarà en endavant de les eines d’un pegot, ho juro.
    I es disposava a franquejar la porta. Caritatiu i sorneguer, en Ventura li desitja:
    —Compte a no xocar ara, esborneiat, amb la llinda, que al damunt no se t'escarxés la trontollada txitxé.
    L'ataconador ja havia après a bramular amb força i abandonava amb dignitat i sense més dany l'habitacle. Ja sols, en Ventura i la Rossenda es posaven a vestir el muló, i la faula popular i edificant acaba aquí.



Mariàngela l'herbolària

                                                                                                A Lola Solà, a «La heueta»

Jo no entenia com havia pogut emmalaltir amb tanta existència d'herbes salutíferes. Havia fonamentat la seva lluita, segons afirmació pròpia, en la fe en els remeis de la natura, de la qual participava el meu primer mestre d'humanitats, mossèn Silví Saperes. Cap al tard, a l'hora en què jo miro com la boira alluenta l'asfalt del meu carrer, el capellà entrava a la tenda de l'herbolària, qui sap si a recomanar l'eficàcia d'alguna fórmula, recollida als papers d'en Genover de Vilanant, deixeble del senyor Vehí, pagès de la Pera. Presidien la botiga de Mariàngela dues pintures barroeres, pretesos retrats de Linneu i de Jaume Salvador. Cobrien les parets petits calaixos i prestatges plens d'arrels, branquetes i fullam, distingits per rètols que precisaven els noms vulgars i científics de les plantes, d'acord amb els coneixements de mossèn Saperes, ordenador d'aquella flora. A mig aire del sostre i entorn de l'habitació, una mena de galeria de fusta permetia d'abastar, amb l'auxili d'una escala adossada al mur, els estants superiors. Des de fora, en tornar d'estudi, jo espiava com les dues siluetes s'encorbaven damunt el taulell, altes i confuses en la penombra de l'estança, i es perdien a vegades en el secret d'un recambró. En sortir, el capellà venia a recitar-me mitja dotzena de versos llatins i a revelar-me la virtut del crespinell picant, purgatiu molt enèrgic, emprat altrament, en cataplasmes, per guarir els tumors limfàtics. Examinàvem després l'atles de Botànica de monsenyor Sebastian Kneipp, adquirit a la llibreria de Joseph Kösel, a Kempten. El luxe d'aquells anys! Tots ens esguardàvem, apassionats, hostils, esperant l'acontentament de la sang vessada sota els sols i la pluja: la sang que ha destruït tantes coses, per exemple el meu món, el de la meva mare i el del pobre amic Salom, a qui desitjo pau. Mossèn Silví es delectava aleshores a paladejar els mots dels clàssics, passejant-los per la boca com si fossin ametlles de Sinera, i m'exigia la significança de vomer o de paludamentum. El meu pare assistia algun cop a les lliçons i somreia al meu esforç, que creia ben inútil, però deixava fer, perquè tenia l'optimisme del qui es guanya esplèndidament la vida. El meu pare començava a patir d'accessos congestius de tos i de dispèpsia. El capellà li indicava que prengués, de seguida de dinar i de sopar, una cullerada d'infusió de sàlvia, barrejant-hi, per amorosir-ho, un ditet d'aiguardent amb sucre. El meu pare bevia l'anisat, tot deixant amb dissimulació la sàlvia, i s'apressava a assegurar a la meva mare que es trobava més bé. En saber per mi el tractament, Mariàngela es declarà més aviat partidària de la nepta.
    —La nepeta cataria mai! —digué mossèn Saperes—. Això és bo per a l'histèric.
    I la meva mare, delicada dels nervis, va consumir, amb escassa fortuna, notables quantitats de caps de brot d'herba gatera. He d'assenyalar, en canvi, l'èxit, damunt els panadissos crònics de la nostra Secundina, de l'arrel bullida de segell, aixafada i mesclada amb llard dolç. En aquella ocasió, és cert, el capellà i Mariàngela varen aconsellar unànimes.
    La bombeta de la tenda de l'herbolària feia sempre pampallugues i una claror com de llum d'oli. La figura de Mariàngela s'allargassava dintre i s'immobilitzava de sobte, després d'una tria i remena del seu tresor curatiu, en un racó de la botiga gairebé sense parroquians. De tard en tard, hi comprava una italiana intel·lectual i trista, que es feia anomenar Letizia i vivia amb un pintor a les golfes de casa. La grassa senyora de Framis n'era també clienta. Ofèlia duia ja perruca, tenia un pequinès que convenia que expectorés i cobria les carns fofes amb uns vestits llarguíssims, abillada amb els quals semblava sempre un astròleg de fira de festa major. Jo coincidia a vegades amb la dama, mentre em proveïa de regalèssia, d'anissos de comí o, pels voltants de Nadal, de molsa i galzerans per al pessebre. Jo era amic de l'herbolària i procurava defensar-la quan Secundina, com era el seu costum, l'acusava de gasiva i rica per males arts. Secundina esmentava visites a deshora, que pagaven a Mariàngela, a pes d'or, experiència i medecines per a malures estranyes. Algú havia vist, afegia, al recambró de la botiga, retalls d'ungles, rulls i trossos de cera d'aparença humana.
    —Que abominable! —exclamà, en assabentar-se'n, la meva mare—. D'aquí endavant, no hi tindràs cap tracte.
    —Mossèn Silví bé la freqüenta —vaig argumentar.
    —Mossèn Silví té dispensa del Papa per a moltes coses i, a més, és una mica sant —va respondre la meva mare.
    Però jo no feia cas de prohibicions i guardava aquestes i altres paraules al fons del meu record.
    L'herbolària tenia una filla, educanda en un convent de la Presentació, on aprenia a portar el pòndol d'una casa, Història Sagrada, francès, mitja i comptabilitat. La noia passava les vacances amb la mare i l'ajudava a la feina de rera el taulell. Mariàngela era viuda. El seu marit, d'una bella fesomia mongoloide, es trobava a Mèxic, no sé per quina causa, en esclatar la revolució de Madero. Quan es va produir la matança de xinesos a Torreón, varen abatre l'home, enmig de diminutius afectuosos, a cops de garrot. Varen passejar després el seu cos nu i els d'altres estossinats dalt d'un carro d'escombraries precedit d'un trompeteig estridentíssim. Tocaven, sembla, una marxa militar.
    Il·lustrada, la noia abandonà el col·legi i es casà amb un terratinent madur. El matrimoni residia al camp. La filla venia a veure l'herbolària en auto propi, força atrotinat. Secundina sortia, ponderativa, al seu encontre i envejava l'elegància dels seus capells, d'una línia de campana o de tapadora. La meva mare se sorprenia de l'esclat actual de Mariàngela, que ella evocava a Sinera, en companyia d'un germà idiota, d'un cap enorme sempre embenat, perquè se l'obria en totes les cantonades.
    —Collien herbes pels marges. Una misèria, recordes? —preguntà al meu pare.
    —Algun cop m'ha explicat —vaig interrompre amb innocència— que és parenta nostra.
    —I ara ! —varen protestar—. Per quin cantó, si ets servit d'aclarir-nos-ho?
    La conversa va fer que jo saludés una temporada l'herbolària d'esquitllentes, perquè no m'agrada la inexactitud. El temps s'escolà, jo creixia i no notava l'estrall dels anys en aquella cara familiar. Em vaig commoure quan mossèn Silví em va comunicar que Mariàngela estava molt malalta.
    —Com és possible ! —vaig cridar—. Amb tants de remeis a la seva disposició?
    —Quan arriba l'últim temporal —contestà el sacerdot—, no hi ha elixir que ens adobi, ni que t'administris petricons sencers d'aigua safranosa, agàric i sèver socotrí.
    Una tarda, els dos cavalls de la mort, parats davant la tenda, s'espolsaven les mosques amb les llargues cues, ara a la dreta, ara a l'esquerra. A la fi, taüt negre, gori-gori, dol de gendre i de cosins llunyans. A la porta, en el rotlle de comares, Secundina subratllava, criticant la filla, la modèstia de l'enterrament.
    —Ha estat potser desig exprés de la difunta —va atenuar una veu.
    —És matèria opinable —admetia, reticent i dialèctica, Secundina.
    I jo vaig avançar uns quants passos i vaig seguir Mariàngela carrer enllà. Pel trajecte, mossèn Saperes em va dir d'ella que havia estat una bona dona i alguna cosa més que no m'autoritzà a repetir. La tenda va passar aviat a uns altres amos i va ser modernitzada amb unes certes pretensions. Tothom trobà que la il·luminació, per exemple, havia quedat perfecta, però ja no ens abellia mai d'entrar, al capellà i a mi, a la botiga nova.






Extret del caló:

Andebel 

Bengistanó 

Brívies 

Canguis/canguelis 

Dinyar-la

Manú

Mui

Muló / Moló

Nogués

Oc[r]ana

Ortxieta / Orquidueta 

Paio / Paiet

Patopí

Rom

Txitxé

Vardes

Xaró



La foto inicial és d'una fragata, la fragata Palamós, a Marsella, que fou desballestada l'any 1906 a Barcelona, i que havia estat construïda a Canadà per encàrrec d'un grup de propietaris empordanesos.

Rosalia, milionària (o com tornar a classe de literatura aquest setembre) (2019)

A vegades, per reflexionar sobre el sentit de la literatura n'hi ha prou amb un hit com aquest. I descobrir que, com més en saps, com més escoltes —com més llegeixes— lligues més caps, millor és el joc. O la comprensió. Com aquella noia entusiasta que cantava "Sempre ben escotada, a prova de bala". Escots a prova de bala?! Metàfora i suggestió. Immillorable... O si no, perquè caram serveix això de la Literatura? Comença el curs!


Milionària
Rosalia Vila


La Rosalía, uh

Que jo sé que he nascut per ser milionària
Com si plogués llençant els bitllets pels aires
Un dia per Mumbai i el següent a Malta
Sempre ben escoltada a prova de bala
I el que voldria és tenir un Bentley
De color blanc i un de color verd
Però tot això sé que no ho puc fer
Fins el dia que tingui molts diners
I el que voldria és tenir
(Fucking money man)
Només vull veure bitllets de cent
(Fucking money man)
Signe del dollar dintre la ment
(Fucking money man)
Només vull veure bitllets de cent
(Fucking money man)
Signe del dollar dintre la ment

(Díselo, Rosi)
Que jo sé que he nascut per ser milionària
Perquè em tanquin el Louvre així com el Macba
(Fucking money, la mixtape)
Cada dia celebrant el meu cumpleanys
I dos lleopards corrent pel jardí de casa
I el que voldria és tenir
(Fucking money man)
Només vull veure bitllets de cent
(Fucking money man)
Signe del dollar dintre la ment
(Fucking money man)
Només vull veure bitllets de cent
(Fucking money man)
Signe del dollar dintre la ment
Porto dos Audemars
Fets a mà coberts de diamants
I un Hublot Black Caviar Bang bang
Que te'l puc regalar
Tinc un xaval contractat
Perquè m'obri els regals de nadal
Tanco el centre comercial
I em menjo jo sola un gelat
Cava o champagne
Poppin' botelles
Bautitzo el iot
Compro una estrella
Tinc una illa que té el meu nom

Però el que voldria és tenir
(Fucking money, man)
Només vull veure bitllets de cent
(Fucking money, man)
Signe del dollar dintre la ment
(Fucking money, man)
Només vull veure bitllets de cent
(Fucking money, man)
Signe del dollar dintre la ment 
(fucking money, la mixtape)

Fucking money, man (quemarlo, quemarlo, quemarlo)
Només vull veure billets de cent (fucking money, man)
(Soñando, soñando, soñándolo)
Signe del dollar dintre la ment (fucking money, man)
(Teniendo, teniendo, teniéndolo)
Només vull veure billets de cent (fucking money, man) 
(Gastando, gastando, gastándolo)