S'ha adaptat al cinema en diverses ocasions (el 1939, el 1954, el 1970 i el 1992), a la televisió, i també al teatre. El compositor Carlisle Floyd va compondre una òpera basada en aquesta novel·la, amb el mateix títol, Wuthering Heights, estrenada el 1958.
Emily Jane Brontë
Emily Jane Brontë (Thornton, Yorkshire, 30 de juliol de 1818 - Haworth, Yorkshire, 19 de desembre de 1848) va ser una poeta i novel·lista britànica, germana de Charlotte Brontë i d'Anne Brontë. Cims borrascosos, la seva única novel·la, és considerada com un clàssic de la literatura anglesa.
Cinquena filla d'una família de sis infants, Emily Brontë passà gairebé tota la seva curta vida en una casa sacerdotal de Haworth, Bradford, a Yorkshire, on son pare, Patrick Brontë, era pastor. En aquest ambient es va desenvolupar el seu talent literari.
Després de la mort de la seva mare, l'any 1821, Charlotte i Emily, amb les seves germanes Maria i Elizabeth van ser enviades al col·legi de Clergy Daughters, a Cowan Bridge, al Lancashire. Maria i Elizabeth van tornar a casa malaltes de tuberculosi i el 1825 morien. Per aquest motiu, i per les pèssimes condicions d'aquella escola, Charlotte i Emily van abandonar l'internat. A Haworth, el seu pare i la seva tia materna, Elizabeth Branwell, van decidir deixar créixer aquells infants en un clima de gran llibertat. Aleshores Emily va crear junt amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.
Emily, talentosa i somniadora, mai no va reeixir en les seves relacions amb el món exterior. Una segona temptaviva d'escolarització i després un primer lloc com a institutriu prop de Halifax, es van resoldre amb sengles fracassos. L'any 1842, va viatjar a Brussel·les amb la seva germana Charlotte, on va estudiar francès i alemany i va esdevenir una excel·lent pianista. Però, a la mort de la seva tia, va retornar a Haworth, on va esdevenir la mestressa de casa del pastor i on va dividir la resta de la seva vida entre les feines domèstiques, les passejades pel camp i l'escriptura.
Va escriure molta poesia utilitzant els personatges del país imaginari de Gondal, o relativa a la seva experiència personal amb la natura o a les seves opinions filosòfiques. Emily i les seues germanes van decidir editar l'any 1846 un volum amb els seus poemes, assumint elles el cost de l'edició. A causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell.
També assumint-ne el cost i amb pseudònim, va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos, que va obtenir un cert èxit, tot i que sense paral·lel a l'obtingut per la seva germana Charlotte (1816-1855) amb Jane Eyre, publicat el mateix any. Destacable per la densitat de l'escriptura, el rigor de la construcció i per un romanticisme molt personal, influït pel romanticisme alemany, sovint Cims borrascosos ha estat comparada amb una tragèdia grega o shakespeariana per la seva intensitat. Però la innovadora construcció de la novel·la va deixar perplexos els crítics de l'època, i el vertader reconeixement del seu mèrit es va retardar. El geni d'Emily Brontë no s'evidenciarà amb claredat fins a les acaballes del segle XIX.
De retorn a la casa familiar després d'una decepció amorosa, Branwell cau en l'alcoholisme. Va ser sobre Emily, físicament la més forta de la família, sobre qui va reposar la major part de la càrrega. Al funeral del seu germà va refredar-se, i després va refusar sistemàticament qualsevol tractament o repòs. Va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848, a trenta anys, i reposa a la fossa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth.
De retorn a la casa familiar després d'una decepció amorosa, Branwell cau en l'alcoholisme. Va ser sobre Emily, físicament la més forta de la família, sobre qui va reposar la major part de la càrrega. Al funeral del seu germà va refredar-se, i després va refusar sistemàticament qualsevol tractament o repòs. Va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848, a trenta anys, i reposa a la fossa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth.
Quan el senyor Loockwod arriba a Cims borrascosos per parlar amb el propietari d'aquesta finca, el senyor Heathcliff, el qual li ha llogat durant una temporada una altra propietat seva, la majordoma li explica la història d'aquestes cases i de les famílies que hi vivien.
A la mansió de Cims borrascosos, hi vivia abans el senyor Earnshaw amb dos fills: en Hindley i la Catherine. Després d'un viatge, el pare va tornar a la finca amb un nen orfe que havia trobat pels carrers de Liverpool, que van anomenar Heathcliff i que, d'aleshores endavant, havia de ser tractat com un membre més de la família. La Catherine i en Heathcliff, salvatges i feréstecs, van esdevenir inseparables, i es passaven els dies corrent pels erms amb el vent a la cara.
En morir el pare, en Hindley va heretar la mansió i va relegar en Heatcliff a la posició de servent, per la qual cosa, a banda de les humiliacions constants rebudes per part d'en Hindley, en Heathcliff es va anar convertint en un jove cada vegada més violent i tràgic.
Amb la intenció que la seva germana faci un bon matrimoni, en Hindley encoratjarà la Catherine a relacionar-se amb els seus elegants veïns, l'Edgar i la Isabella Linton, però ella no pot evitar sentir-se íntimament lligada a en Heatchliff, per bé que també se sent afalagada per les atencions del distingit Linton, un jove amable i bonhomiós...
Heathcliff:
Catherine Earnshaw:
Hindley Earnshaw:
Edgar Linton:
Isabella Linton:
Cathy Linton:
Linton Heathcliff:
Hareton Earnshaw:
Ellen "Nelly" Dean:
Joseph:
Emily Brontë
1
1801 — Ara mateix torno de fer una visita al meu propietari, el solitari veí que segur que em portarà maldecaps. Realment, aquesta és una regió meravellosa! No crec que hagués pogut trobar en tot Anglaterra un indret tan completament apartat del brogit de la societat. Un Paradís perfecte per als misantrops, i crec que el senyor Heathcliff i jo som la parella ideal per compartir aquesta desolació. És un individu formidable! Poc es podia imaginar la simpatia que m'ha inspirat quan he notat com els seus ulls negres es replegaven recelosament sota les celles, en veure'm arribar a cavall, i com endinsava encara més els dits, amb ferotge resolució, a les butxaques de l'armilla, quan he anunciat el meu nom.
—El senyor Heathcliff? —he dit.
Mentre em precedia escales amunt, em va recomanar que amagués l'espelma i que no fes cap soroll, perquè el seu amo tenia unes idees molt estranyes sobre la cambra en la qual m'acomodaria; i mai no havia deixat de bona gana que ningú s'hi allotgés.
Vaig preguntar-ne la raó.
No la sabia, respongué; només portava un o dos anys en aquella casa i tenien un comportament tan estrany, que valia més no posar-se a tafanejar-hi.
Emily BrontëC I M S
B O R R A S C O S O S
Traducció de Montserrat de Gispert
1801 — Ara mateix torno de fer una visita al meu propietari, el solitari veí que segur que em portarà maldecaps. Realment, aquesta és una regió meravellosa! No crec que hagués pogut trobar en tot Anglaterra un indret tan completament apartat del brogit de la societat. Un Paradís perfecte per als misantrops, i crec que el senyor Heathcliff i jo som la parella ideal per compartir aquesta desolació. És un individu formidable! Poc es podia imaginar la simpatia que m'ha inspirat quan he notat com els seus ulls negres es replegaven recelosament sota les celles, en veure'm arribar a cavall, i com endinsava encara més els dits, amb ferotge resolució, a les butxaques de l'armilla, quan he anunciat el meu nom.
—El senyor Heathcliff? —he dit.
M'ha respost amb un moviment de cap.
—Sóc el senyor Lockwood, el seu nou llogater, senyor. És un honor per a mi visitar-lo tan aviat com he pogut, d'ençà de la meva arribada, per expressar-li el desig de no haver-lo importunat amb la meva insistència a sol·licitar l'ocupació de la Granja dels Tords; ahir em van dir que vostè havia tingut alguns projectes…
—La Granja dels Tords és meva, senyor —ha interromput, estremint-se—, i no permetré que ningú m'importuni, si ho puc impedir. Passi!
El «passi» ha estat pronunciat entre dents i el sentiment que expressava era «vés-te'n al diable»; ni tan sols la reixa sobre la qual es repenjava no ha fet cap moviment que correspongués a les seves paraules; i suposo que han estat aquestes circumstàncies les que m'han decidit a acceptar la invitació: m'he sentit interessat per un home que semblava encara més exageradament reservat que jo mateix.
Quan ha vist que el pit del meu cavall empenyia literalment la barrera, ha allargat la mà per treure'n la cadena; després m'ha precedit pel camí amb aire sorrut i ha cridat, quan entràvem al pati:
—Joseph, agafa el cavall del senyor Lockwood i porta una mica de vi.
«Aquí tenim tot el personal de servei, suposo», ha estat la reflexió suggerida per aquesta doble ordre. «No és estrany que l'herba creixi entre les lloses i que el bestiar sigui l'únic encarregat de tallar les bardisses.»
Joseph és un home gran, més ben dit, vell; molt vell, potser, tot i ser robust i musculós.
—Valga'ns Déu! —ha dit per a ell mateix, amb una veu baixa que expressava mal humor i fàstic, mentre es feia càrrec del meu cavall; m'anava mirant tota l'estona a la cara, d'una manera tan agra que jo, caritativament, he suposat que necessitava l'ajuda divina per digerir el dinar i que la seva pietosa exclamació no tenia res a veure amb la meva imprevista aparició.
Wuthering Heights (Cims Borrascosos) és el nom de la residència del senyor Heathcliff. Wuthering és un adjectiu molt específic
El «passi» ha estat pronunciat entre dents i el sentiment que expressava era «vés-te'n al diable»; ni tan sols la reixa sobre la qual es repenjava no ha fet cap moviment que correspongués a les seves paraules; i suposo que han estat aquestes circumstàncies les que m'han decidit a acceptar la invitació: m'he sentit interessat per un home que semblava encara més exageradament reservat que jo mateix.
Quan ha vist que el pit del meu cavall empenyia literalment la barrera, ha allargat la mà per treure'n la cadena; després m'ha precedit pel camí amb aire sorrut i ha cridat, quan entràvem al pati:
—Joseph, agafa el cavall del senyor Lockwood i porta una mica de vi.
«Aquí tenim tot el personal de servei, suposo», ha estat la reflexió suggerida per aquesta doble ordre. «No és estrany que l'herba creixi entre les lloses i que el bestiar sigui l'únic encarregat de tallar les bardisses.»
Joseph és un home gran, més ben dit, vell; molt vell, potser, tot i ser robust i musculós.
—Valga'ns Déu! —ha dit per a ell mateix, amb una veu baixa que expressava mal humor i fàstic, mentre es feia càrrec del meu cavall; m'anava mirant tota l'estona a la cara, d'una manera tan agra que jo, caritativament, he suposat que necessitava l'ajuda divina per digerir el dinar i que la seva pietosa exclamació no tenia res a veure amb la meva imprevista aparició.
Wuthering Heights (Cims Borrascosos) és el nom de la residència del senyor Heathcliff. Wuthering és un adjectiu molt específic
Wutheringe és un terme de difícil traducció. És un adjectiu derivat del verb wuther, que significa «rugir, bramar, xisclar», aquí referit al vent quan bufa amb violència. De les possibles traduccions del topònim que dóna títol a la novel·la (Puig Ventós, Cims Rúfols, etc.), hem escollit la ja popularitzada per les versions cinematogràfiques, Cims borrascosos. (N. de la t.)
d'aquesta regió, que descriu l'agitació atmosfèrica a què està sotmès l'indret en temps de tempesta. En totes les èpoques deuen tenir, sens dubte, una ventilació pura i saludable; es pot endevinar la força del vent del nord, quan bufa sobre el marge, per l'excessiva inclinació d'uns quants avets esquifits que hi ha a l'extrem de la casa i per una filera d'arços esprimatxats que allarguen totes les branques en la mateixa direcció, com si demanessin almoina al sol. Sortosament, l'arquitecte tingué la previsió de fer una construcció resistent: les estretes finestres estan profundament endinsades en el mur, i els angles de la casa estan defensats per grans pedres que sobresurten.
Abans de traspassar el llindar, m'he aturat per admirar una sèrie de grotesques figures esculpides a la façana i especialment a l'entorn de la porta principal, sobre la qual, entre una infinitat de grius erosionats i de noiets impúdics, he distingit la data «1500» i el nom «Hareton Earnshaw». Jo hauria fet alguns comentaris i hauria demanat al sorrut propietari una breu història del lloc, però la seva actitud a la porta semblava exigir la meva entrada immediata o la meva total desaparició, i jo no sentia pas desitjos d'agreujar la seva impaciència abans d'inspeccionar fins els racons més amagats d'aquella mansió.
Un graó ens ha portat a la sala d'estar familiar, sense cap rebedor o passadís introductori; aquí, aquesta peça s'anomena «la casa» per excel·lència. Inclou, normalment, la cuina i la sala, però crec que als Cims Borrascosos la cuina s'ha vist obligada a retirar-se completament cap a una altra estança; si més no, jo sentia una xerradissa i un enrenou d'atuells de cuina que venien de molt endins; i no he observat cap senyal de rostit, bullit o torrat, prop de l'enorme llar de foc; ni tampoc cap esclat de cassoles de coure i escorredors de llauna a les parets. En un dels panys de paret, tanmateix, s'hi reflecteixen esplèndidament la llum i la calor per les rengleres d'immensos plats de peltre, intercalats amb gerres i pitxells de plata, que pugen, filera sobre filera, en un gran bufet de roure, fins a la mateixa teulada. Aquesta última mai no ha estat recoberta i tota la seva anatomia s'ofereix nua a l'ull inquisitiu, tret d'una part en què una estructura de fusta carregada de coques de civada i un munt de cuixes de bou, de xai i de pernils la dissimulen. Damunt de la xemeneia hi ha diverses armes de foc velles i deslluïdes i un parell de pistoles d'arçó a tall d'ornament, tres pots de llauna pintats amb colors estridents, col·locats al llarg de la lleixa. El terra és de pedra blanca i llisa; les cadires, de respatllers alts i estructura primitiva, pintades de verd, llevat de dues o tres de negres i robustes, amagades a l'ombra. Sota una arcada que forma el bufet, reposava una immensa gossa pointer de color grisós, envoltada per un eixam de cadells cridaners; i hi havia més gossos, que s'amagaven en altres recers.
Ni la cambra ni el mobiliari no haurien tingut res d'extraordinari si haguessin pertangut a un casolà granger del nord, de rostre obstinat i membres musculosos, ressaltats pels calçons curts i les polaines. Aquesta mena d'individu, assegut a la butaca, amb el pitxell de cervesa escumejant al davant, damunt d'una taula rodona, és el que hom es pot trobar habitualment si fa una volta per aquests turons, en un radi de cinc o sis milles, sempre que hi vagi a l'hora adient, després de dinar. Però el senyor Heathcliff ofereix un contrast singular amb aquesta estança i aquest estil de vida. Per l'aspecte és un gitano de pell fosca, i pel vestir i les maneres, un senyor; vaja, tan senyor com molts altres propietaris rurals; més aviat deixat, però sense que aquesta negligència li doni una aparença desagradable, perquè és alt i ben plantat, i més aviat taciturn; potser algú li atribuiria una mena d'arrogància grollera. Jo tinc dins meu una fibra sensible que em diu que no hi ha res d'això; sé, per instint, que la seva reserva prové d'una aversió a les mostres ostentoses dels sentiments, a les manifestacions de simpatia mútua. Pot estimar i odiar de manera igualment encoberta, i considera una espècie d'impertinència que algú també l'estimi o l'odiï. Però no, vaig massa de pressa. Li estic atorgant gratuïtament els meus propis atributs. El senyor Heathcliff pot tenir raons, per no allargar la mà quan es troba una possible coneixença, completament diferents de les que han actuat sobre mi. Prefereixo pensar que la meva manera de ser és gairebé única. La meva estimada mare solia dir que jo mai no tindria una llar confortable, i tot just aquest estiu passat he pogut comprovar que sóc absolutament indigne de tenir-la.
Mentre gaudia d'un mes de temps agradable a la vora del mar, vaig conèixer la més fascinant de les criatures, una autèntica deessa, als meus ulls, mentre no es va adonar de la meva existència. Mai no vaig dir «el meu amor» amb paraules; però, si es pot parlar amb els ulls, fins la persona més idiota podia haver endevinat que jo estava profundament enamorat; ella em va entendre, finalment, i em tornà la mirada, la més dolça mirada que es pugui imaginar. I què vaig fer jo? Ho confesso amb vergonya, tancar-me fredament en mi mateix, com un caragol; a cada missatge dels seus ulls mostrar-me més fred i distant; fins que, al final, la pobra innocent es va veure abocada a dubtar dels seus propis sentits i aclaparada pel suposat error, convencé la seva mare d'anar-se'n.
Per aquest estrany canvi d'actitud em vaig guanyar la fama de ser deliberadament cruel. Només jo puc saber com n'és, d'immerescuda!
M'he assegut a l'extrem de la llar oposat a aquell cap al qual avançava el meu propietari, i he omplert l'interval de silenci intentant acaronar la mare gossa, que havia deixat les seves cries i s'esmunyia com un llop pel darrere de la meva cama, amb el llavi caragolat cap amunt i les blanques dents humides a punt per mossegar la presa.
La meva carícia ha provocat un grunyit llarg, gutural.
—Serà millor que deixi la gossa tranquil·la —ha rondinat el senyor Heathcliff, gairebé a l'uníson, tot impedint demostracions més violentes de l'animal mitjançant una puntada de peu—. No està acostumada que l'amanyaguin, no està criada com a animal de companyia.
Llavors, caminant a grans gambades cap a una porta lateral, ha tornat a cridar:
—Joseph!
Joseph murmurava inintel·ligiblement en les profunditats del celler, però no ha mostrat cap intenció de pujar; així doncs, el seu amo s'ha submergit a cercar-lo i m'ha deixat sol, cara a cara, amb la ferotge bèstia i amb un parell de gossos malcarats i peluts com ovelles, que compartien amb ella una zelosa vigilància sobre tots els meus moviments.
Sense cap mena de pressa per entrar en contacte amb els seus ullals, he restat assegut; però, imaginant que no podrien entendre els insults muts, malauradament se m'ha acudit de picar l'ullet i fer ganyotes al trio, i algun canvi de la meva fisonomia ha irritat tant la senyora que, de sobte, ha esclatat de fúria i ha saltat sobre els meus genolls. Jo l'he empès cap enrere i m'he afanyat a interposar la taula entre tots dos. Aquest comportament ha incitat tota la gossada a revoltar-se. Mitja dotzena de dimonis quadrúpedes, de grandàries i edats diverses, han sortit de fosques llodrigueres cap al centre de reunió. He notat que els meus talons i els faldons de la meva casaca eren els objectius predilectes de l'assalt; i, rebutjant els atacants més grans tan eficaçment com he pogut, amb l'atiador del foc, m'he vist obligat a demanar a crits l'ajuda d'algú de la casa per tal de restablir la pau.
El senyor Heathcliff i el seu criat pujaven els esglaons del celler amb una lentitud ofensiva. Crec que no han trigat ni un segon menys que de costum, tot i que l'estança era una autèntica tempesta de mossegades i esgarips.
Sortosament una habitant de la cuina ha actuat amb més diligència; una dona robusta, amb el vestit arromangat, els braços nus, les galtes enceses, s'ha precipitat entremig de nosaltres brandant una paella; i ha usat l'arma i la seva llengua amb tan bons resultats, que la tempesta s'ha apaivagat màgicament i només restava ella, agitada com un mar després d'un vendaval, quan el seu amo ha entrat a l'escenari.
—Què redimonis passa? —ha preguntat, mirant-me d'una manera que jo no podia suportar després d'un tracte tan poc hospitalari.
—Què redimonis, això mateix dic jo! —he remugat—. Un ramat de porcs posseïts no podien haver tingut més males intencions que aquests animals seus, senyor Heathcliff. Tant per tant, ja podria deixar les visites amb una bandada de tigres!
—Ells no es fiquen amb les persones que no toquen res —ha replicat, posant l'ampolla davant meu i recol·locant la taula—. Els gossos fan bé d'estar alerta. Prendrà un got de vi?
—No, gràcies.
—No l'han pas mossegat, oi?
—Si ho haguessin fet, hauria deixat la meva marca en l'atacant.
Una mena de somriure ha distès el rostre de Heathcliff.
—Vinga, vinga —ha dit—, està neguitós, senyor Lockwood. Tingui, prengui una mica de vi. Els convidats són tan extremament escassos en aquesta casa que els meus gossos i jo, estic disposat a admetre-ho, amb prou feines sabem com els hem de rebre. Salut, senyor!
Amb una inclinació he correspost al brindis, començant a pensar que seria una follia fer morros pel mal comportament d'un ramat de gossos mal educats; d'altra banda, no estava disposat a permetre que l'individu es continués divertint a costa meva; perquè aleshores el seu humor havia adoptat aquesta modalitat.
Probablement mogut per prudents consideracions sobre la inoportunitat d'ofendre un bon llogater, ha suavitzat una mica el seu lacònic estil de menjar-se els pronoms i els verbs auxiliars, i ha introduït el que ha pensat que seria un tema d'interès per a mi, un discurs sobre els avantatges i els inconvenients del meu lloc de retir.
Pel que ha dit en els temes que hem tocat, m'ha semblat un home intel·ligent; i, abans de marxar a casa, m'havia animat fins al punt de pensar en una propera visita, demà mateix.
Era evident que ell no volia que repetís la meva intrusió. Hi aniré, tanmateix. És sorprenent com em sento de sociable comparat amb ell.
Probablement mogut per prudents consideracions sobre la inoportunitat d'ofendre un bon llogater, ha suavitzat una mica el seu lacònic estil de menjar-se els pronoms i els verbs auxiliars, i ha introduït el que ha pensat que seria un tema d'interès per a mi, un discurs sobre els avantatges i els inconvenients del meu lloc de retir.
Pel que ha dit en els temes que hem tocat, m'ha semblat un home intel·ligent; i, abans de marxar a casa, m'havia animat fins al punt de pensar en una propera visita, demà mateix.
Era evident que ell no volia que repetís la meva intrusió. Hi aniré, tanmateix. És sorprenent com em sento de sociable comparat amb ell.
2
Ahir va fer una tarda boirosa i freda. Jo tenia mig pensat de passar-la vora el foc del meu despatx, en comptes de córrer per entre brucs i fang cap als Cims Borrascosos.
Ahir va fer una tarda boirosa i freda. Jo tenia mig pensat de passar-la vora el foc del meu despatx, en comptes de córrer per entre brucs i fang cap als Cims Borrascosos.
Tanmateix, després de dinar (NB: Jo dino entre les dotze i la una; la majordoma, una matrona que forma part, com un moble més, de la casa, no pot o no vol entendre la meva petició de dinar a les cinc), quan pujava les escales amb aquesta indolent intenció i anava per entrar a l'habitació, vaig veure una jove criada agenollada, envoltada d'escombretes i galledes de carbó i que aixecava, en tractar d'extingir les flames amb munts de cendra, una polseguera infernal. Aquest espectacle em va foragitar d'allí immediatament; vaig agafar el barret i, després d'una caminada de quatre milles, vaig arribar al reixat del jardí de Heathcliff, just a temps d'escapar dels primers plomosos flocs d'una nevada.
En aquell cim exposat als quatre vents la terra estava endurida per una gebrada fosca i l'aire em produïa tremolor en tots els membres. Com que no podia treure la cadena, vaig saltar i, després de córrer pel camí empedrat vorejat de ribers esparsos, vaig trucar inútilment a la porta, fins que els nusos dels dits em coïen i els gossos començaren a udolar.
«Miserables!», vaig exclamar, mentalment, «us mereixeu viure aïllats perpètuament dels vostres semblants per aquesta grollera manca d'hospitalitat. Almenys, jo no tindria la porta barrada durant el dia. Tant se val. Entraré!»
Un cop decidit, vaig engrapar la balda i la vaig sacsejar violentament.
Joseph va treure la seva cara de pomes agres per una finestra rodona del graner.
—Què és el que vol? —cridà—. L'amo és a baix amb les gallines. Doni la volta per darrere del graner, si vol parlar amb ell.
—No hi ha ningú a dins per obrir la porta? —vaig cridar, responent als seus crits.
—No hi ha ningú més que la senyora; i ella no obrirà, encara que vostè no pari de cridar en tota la nit.
—Per què? No li pots dir qui sóc, eh, Joseph?
—Jo no! No hi vull tenir res a veure —remugà, mentre amagava el cap.
La neu anava caient cada cop més atapeïda. Vaig agafar la maneta de la balda per fer una altra provatura; llavors un xicot jove aparegué al pati del darrere. Anava sense jaqueta i duia una forca a l'espatlla. Em va fer un crit perquè el seguís i, després de passar per un safareig i per una zona enrajolada on hi havia una carbonera, una bomba i un colomar, al final vam arribar a la grandiosa, càlida i alegre estança on m'havien rebut el dia anterior.
Hi havia una claror deliciosa produïda per la resplendor d'un immens foc, fet a base de carbó, torba i fusta; i prop de la taula, parada per a un sopar copiós, vaig tenir el plaer d'observar la «senyora», una persona l'existència de la qual mai no havia imaginat.
Vaig saludar amb una inclinació i vaig esperar, pensant que m'invitaria a seure. Em va mirar, reclinant-se al respatller de la cadira, i restà immòbil i muda.
—Un temps ben rúfol! —vaig observar—. Em temo, senyora Heathcliff, que la porta deu haver sofert les conseqüències de la negligència dels seus criats; la feina ha estat meva perquè em sentissin!
No va obrir la boca en cap moment. Jo la mirava fixament, i ella també. De fet, no em va treure els ulls de sobre, amb una mirada indiferent, extraordinàriament desconcertant i desagradable.
—Segui —digué el jove, bruscament—. De seguida vindrà.
Vaig obeir; vaig escurar-me la gola, titubejant, i vaig cridar la malvada Juno que, en aquest segon encontre, es digna moure la punta de la cua per demostrar que em reconeixia.
—Un esplèndid animal! —vaig començar de nou—. Té intenció de desfer-se dels petits, senyora?
—No són meus —digué l'amable amfitriona, en un to més esquerp que el que hauria utilitzat el mateix Heathcliff.
—Ah, els seus favorits són aquests! —vaig continuar, en girar-me i veure un coixí fosc ple d'una mena de coses que semblaven gats.
—Uns favorits ben estranys —observà amb menyspreu.
Malauradament, era un munt de conills morts. Vaig tornar a escurar-me la gola, em vaig acostar a la llar de foc i vaig repetir el meu comentari sobre la inclemència del temps.
—No havia d'haver sortit —digué, mentre s'aixecava i agafava dos pots pintats de la lleixa de la xemeneia.
La posició que ocupava abans la protegia de la llum; ara jo tenia una visió diferent del conjunt de la seva figura i del seu rostre. Era prima i amb prou feines començava a deixar enrere l'adolescència; tenia una figura admirable i la carona més exquisida que mai havia tingut el plaer de contemplar: faccions petites, molt boniques; rínxols rossos o, més ben dit, daurats, que li queien deixats anar pel delicat coll; i uns ulls que, si haguessin tingut una expressió més agradable, haurien estat irresistibles. Sortosament per al meu cor vulnerable, l'únic sentiment que expressaven oscil·lava entre el menyspreu i una mena de desesperació, singularment sorprenent en aquell rostre.
Els pots de llauna eren tan amunt que gairebé no hi arribava; vaig fer un moviment per anar a ajudar-la; es va girar cap a mi com es pot girar un avar si algú intenta ajudar-lo a comptar els seus diners.
—No vull la seva ajuda —m'escridassà—, els puc agafar jo sola.
—Perdoni'm —vaig afanyar-me a respondre.
—L'han convidat a prendre el te? —preguntà, després de lligar-se un davantal sobre el pulcre vestit negre i mentre sostenia una cullera plena de fulles de te suspesa sobre el pot.
—Em vindrà de gust prendre'n una tassa —vaig contestar.
—L'han convidat? —repetí.
—No —vaig dir, mig somrient—. Vostè és la persona indicada per fer-ho.
Va tornar el te al pot, amb cullera i tot, i es tornà a asseure a la cadira, empipada, amb el front arrugat i els llavis fent el bot, com un infant a punt d'esclafir el plor.
Mentrestant, el jove s'havia tirat per sobre una jaqueta decididament tronada i, dret davant del foc, em mirava de reüll, exactament com si hi hagués un greuge mortal pendent entre nosaltres. Vaig començar a dubtar si era un criat o no; tant la roba com la manera de parlar eren rudes, completament mancades de la superioritat observable en el senyor i la senyora Heathcliff; els cabells, que eren castanys i rinxolats, els portava encrespats i despentinats, les patilles gairebé li cobrien les galtes i tenia les mans colrades com les dels vulgars camperols; el seu capteniment, en canvi, era deseixit, gairebé arrogant; i no mostrava cap disposició servil envers la senyora de la casa.
En aquell cim exposat als quatre vents la terra estava endurida per una gebrada fosca i l'aire em produïa tremolor en tots els membres. Com que no podia treure la cadena, vaig saltar i, després de córrer pel camí empedrat vorejat de ribers esparsos, vaig trucar inútilment a la porta, fins que els nusos dels dits em coïen i els gossos començaren a udolar.
«Miserables!», vaig exclamar, mentalment, «us mereixeu viure aïllats perpètuament dels vostres semblants per aquesta grollera manca d'hospitalitat. Almenys, jo no tindria la porta barrada durant el dia. Tant se val. Entraré!»
Un cop decidit, vaig engrapar la balda i la vaig sacsejar violentament.
Joseph va treure la seva cara de pomes agres per una finestra rodona del graner.
—Què és el que vol? —cridà—. L'amo és a baix amb les gallines. Doni la volta per darrere del graner, si vol parlar amb ell.
—No hi ha ningú a dins per obrir la porta? —vaig cridar, responent als seus crits.
—No hi ha ningú més que la senyora; i ella no obrirà, encara que vostè no pari de cridar en tota la nit.
—Per què? No li pots dir qui sóc, eh, Joseph?
—Jo no! No hi vull tenir res a veure —remugà, mentre amagava el cap.
La neu anava caient cada cop més atapeïda. Vaig agafar la maneta de la balda per fer una altra provatura; llavors un xicot jove aparegué al pati del darrere. Anava sense jaqueta i duia una forca a l'espatlla. Em va fer un crit perquè el seguís i, després de passar per un safareig i per una zona enrajolada on hi havia una carbonera, una bomba i un colomar, al final vam arribar a la grandiosa, càlida i alegre estança on m'havien rebut el dia anterior.
Hi havia una claror deliciosa produïda per la resplendor d'un immens foc, fet a base de carbó, torba i fusta; i prop de la taula, parada per a un sopar copiós, vaig tenir el plaer d'observar la «senyora», una persona l'existència de la qual mai no havia imaginat.
Vaig saludar amb una inclinació i vaig esperar, pensant que m'invitaria a seure. Em va mirar, reclinant-se al respatller de la cadira, i restà immòbil i muda.
—Un temps ben rúfol! —vaig observar—. Em temo, senyora Heathcliff, que la porta deu haver sofert les conseqüències de la negligència dels seus criats; la feina ha estat meva perquè em sentissin!
No va obrir la boca en cap moment. Jo la mirava fixament, i ella també. De fet, no em va treure els ulls de sobre, amb una mirada indiferent, extraordinàriament desconcertant i desagradable.
—Segui —digué el jove, bruscament—. De seguida vindrà.
Vaig obeir; vaig escurar-me la gola, titubejant, i vaig cridar la malvada Juno que, en aquest segon encontre, es digna moure la punta de la cua per demostrar que em reconeixia.
—Un esplèndid animal! —vaig començar de nou—. Té intenció de desfer-se dels petits, senyora?
—No són meus —digué l'amable amfitriona, en un to més esquerp que el que hauria utilitzat el mateix Heathcliff.
—Ah, els seus favorits són aquests! —vaig continuar, en girar-me i veure un coixí fosc ple d'una mena de coses que semblaven gats.
—Uns favorits ben estranys —observà amb menyspreu.
Malauradament, era un munt de conills morts. Vaig tornar a escurar-me la gola, em vaig acostar a la llar de foc i vaig repetir el meu comentari sobre la inclemència del temps.
—No havia d'haver sortit —digué, mentre s'aixecava i agafava dos pots pintats de la lleixa de la xemeneia.
La posició que ocupava abans la protegia de la llum; ara jo tenia una visió diferent del conjunt de la seva figura i del seu rostre. Era prima i amb prou feines començava a deixar enrere l'adolescència; tenia una figura admirable i la carona més exquisida que mai havia tingut el plaer de contemplar: faccions petites, molt boniques; rínxols rossos o, més ben dit, daurats, que li queien deixats anar pel delicat coll; i uns ulls que, si haguessin tingut una expressió més agradable, haurien estat irresistibles. Sortosament per al meu cor vulnerable, l'únic sentiment que expressaven oscil·lava entre el menyspreu i una mena de desesperació, singularment sorprenent en aquell rostre.
Els pots de llauna eren tan amunt que gairebé no hi arribava; vaig fer un moviment per anar a ajudar-la; es va girar cap a mi com es pot girar un avar si algú intenta ajudar-lo a comptar els seus diners.
—No vull la seva ajuda —m'escridassà—, els puc agafar jo sola.
—Perdoni'm —vaig afanyar-me a respondre.
—L'han convidat a prendre el te? —preguntà, després de lligar-se un davantal sobre el pulcre vestit negre i mentre sostenia una cullera plena de fulles de te suspesa sobre el pot.
—Em vindrà de gust prendre'n una tassa —vaig contestar.
—L'han convidat? —repetí.
—No —vaig dir, mig somrient—. Vostè és la persona indicada per fer-ho.
Va tornar el te al pot, amb cullera i tot, i es tornà a asseure a la cadira, empipada, amb el front arrugat i els llavis fent el bot, com un infant a punt d'esclafir el plor.
Mentrestant, el jove s'havia tirat per sobre una jaqueta decididament tronada i, dret davant del foc, em mirava de reüll, exactament com si hi hagués un greuge mortal pendent entre nosaltres. Vaig començar a dubtar si era un criat o no; tant la roba com la manera de parlar eren rudes, completament mancades de la superioritat observable en el senyor i la senyora Heathcliff; els cabells, que eren castanys i rinxolats, els portava encrespats i despentinats, les patilles gairebé li cobrien les galtes i tenia les mans colrades com les dels vulgars camperols; el seu capteniment, en canvi, era deseixit, gairebé arrogant; i no mostrava cap disposició servil envers la senyora de la casa.
Davant la manca de proves clares de la seva condició, vaig creure més prudent ignorar la seva curiosa conducta i, cinc minuts més tard, l'entrada de Heathcliff em deslliurà, en certa manera, de la meva incòmoda situació.
—Ja ho veu, senyor, he vingut tal com vaig prometre! —vaig exclamar, afegint alegrement—: I em temo que el temps em tindrà bloquejat durant mitja hora, com a mínim, si és que vostè pot oferir-me aixopluc durant aquesta estona.
—Mitja hora? —digué, espolsant-se els flocs blancs de la roba—; em meravella que hagi triat el moment en què la neu cau més intensament per fer una passejada. Ja sap que corre el risc de perdre's pels pantans? Fins i tot la gent més familiaritzada amb aquests erms s'extravia sovint en nits com aquesta i li puc assegurar que, de moment, no hi ha cap possibilitat que el temps canviï.
—Potser algun dels seus servents em podria guiar i després quedar-se a la Granja fins demà; no me'n podria deixar un?
—No, no puc.
—Ah, és clar! Bé, doncs hauré de confiar en la meva pròpia sagacitat.
—Hum!
—Què, faràs el te? —preguntà el de la roba tronada, traient la seva ferotge mirada de la meva persona i dirigint-la vers la jove senyora.
—Ell també en prendrà? —preguntà ella, adreçant-se a Heathcliff.
—Vols preparar-lo, d'una vegada? —fou la resposta, proferida tan salvatgement que em vaig sobresaltar.
El to en què van ser pronunciades aquelles paraules revelava una naturalesa genuïnament malvada. Ja no em vaig sentir més inclinat a qualificar Heathcliff d'individu formidable.
Quan s'hagueren acabat els preparatius, m'invità dient:
—Ara, senyor, acosti la cadira.
I tots, incloent-hi el jove feréstec, ens asseguérem al voltant de la taula; un silenci auster s'imposà mentre menjàvem.
Vaig pensar que, si era jo qui havia causat la tempesta, tenia el deure de procurar dissipar-la. No podia ser que cada dia estiguessin tan malhumorats i taciturns, i era impossible, per molt amargat que tinguessin el caràcter, que aquella mirada d'enuig universal que feien fos la seva expressió habitual.
—Ja ho veu, senyor, he vingut tal com vaig prometre! —vaig exclamar, afegint alegrement—: I em temo que el temps em tindrà bloquejat durant mitja hora, com a mínim, si és que vostè pot oferir-me aixopluc durant aquesta estona.
—Mitja hora? —digué, espolsant-se els flocs blancs de la roba—; em meravella que hagi triat el moment en què la neu cau més intensament per fer una passejada. Ja sap que corre el risc de perdre's pels pantans? Fins i tot la gent més familiaritzada amb aquests erms s'extravia sovint en nits com aquesta i li puc assegurar que, de moment, no hi ha cap possibilitat que el temps canviï.
—Potser algun dels seus servents em podria guiar i després quedar-se a la Granja fins demà; no me'n podria deixar un?
—No, no puc.
—Ah, és clar! Bé, doncs hauré de confiar en la meva pròpia sagacitat.
—Hum!
—Què, faràs el te? —preguntà el de la roba tronada, traient la seva ferotge mirada de la meva persona i dirigint-la vers la jove senyora.
—Ell també en prendrà? —preguntà ella, adreçant-se a Heathcliff.
—Vols preparar-lo, d'una vegada? —fou la resposta, proferida tan salvatgement que em vaig sobresaltar.
El to en què van ser pronunciades aquelles paraules revelava una naturalesa genuïnament malvada. Ja no em vaig sentir més inclinat a qualificar Heathcliff d'individu formidable.
Quan s'hagueren acabat els preparatius, m'invità dient:
—Ara, senyor, acosti la cadira.
I tots, incloent-hi el jove feréstec, ens asseguérem al voltant de la taula; un silenci auster s'imposà mentre menjàvem.
Vaig pensar que, si era jo qui havia causat la tempesta, tenia el deure de procurar dissipar-la. No podia ser que cada dia estiguessin tan malhumorats i taciturns, i era impossible, per molt amargat que tinguessin el caràcter, que aquella mirada d'enuig universal que feien fos la seva expressió habitual.
—És estrany —vaig començar en l'interval entre acabar-me una tassa de te i deixar-me'n servir una altra—, és estrany com l'hàbit pot modelar els nostres gustos i les nostres idees; molta gent no es podria imaginar l'existència de la felicitat en una vida d'exili tan complet com la que vostè porta, senyor Heathcliff; tanmateix, m'aventuro a dir que, envoltat per la família i amb la seva amable esposa presidint com un geni la seva llar i el seu cor…
—La meva amable esposa! —interrompé, amb un somriure sorneguer gairebé diabòlic—. On és… la meva amable esposa?
—La senyora Heathcliff, la seva muller, vull dir.
—Ah, sí… Oh! Potser vostè volia dir que el seu esperit ha assumit el paper d'àngel guardià i vetlla pels destins dels Cims Borrascosos, encara que el seu cos ja no hi sigui. És això, el que volia dir?
Veient que havia relliscat, vaig intentar arreglar-ho. Ja podia haver notat que hi havia una diferència d'edat massa gran entre ells dos perquè hi hagués la probabilitat que fossin marit i muller. L'un devia anar per la quarantena, etapa de vigor mental durant la qual els homes rarament conserven la il·lusió que les jovenetes es puguin casar amb ells per amor, aquest somni queda reservat per al consol dels nostres anys de declivi. L'altra no n'aparentava més de disset.
Aleshores ho vaig veure clar: «El trinxeraire que tinc al costat, bevent el te del tassó i menjant el pa amb les mans brutes, deu ser el seu marit. El fill de Heathcliff, és clar. Heus aquí el que pot passar quan la gent s'enterra en vida: ella s'ha llançat als seus braços per pura ignorància que existeixen individus millors! Una llàstima… He d'anar amb compte de no fer que es penedeixi de la seva elecció».
Aquesta reflexió pot semblar presumptuosa; però no ho era. El meu veí em produïa un efecte que vorejava la repulsió. I sabia, per experiència, que jo era passablement atractiu.
—La senyora Heathcliff és la meva nora —digué Heathcliff, corroborant la meva suposició.
Ell li dirigí, mentre parlava, una mirada peculiar, una mirada d'odi, llevat que la constitució dels seus músculs facials fos tan perversa que no reflectís, com ho fa en la majoria de persones, el fons de la seva ànima.
—Ah, és clar, ara ho veig; vostè és l'afortunat possessor de la fada benefactora —vaig observar, girant-me cap al meu veí.
Això va empitjorar les coses. El jove es va posar com un tomàquet i clogué el puny amb tota l'aparença d'estar preparant un assalt. Però, al cap d'un moment, va semblar que es controlava i va descarregar la tempesta en forma d'un brutal renec, dirigit a mi, del qual, tanmateix, vaig tenir molta cura de no donar-me per assabentat.
—Molt desencertat en les seves conjectures, senyor! —observà el meu amfitrió—; cap de nosaltres no té el privilegi de posseir aquesta fada benefactora; el seu home és mort. Però he dit que era la meva nora i, per tant, ha d'haver estat casada amb el meu fill.
—I aquest jove…
—No és el meu fill, naturalment!
Heathcliff tornà a somriure, com si fos una broma massa pesada atribuir-li la paternitat d'aquell ós.
—El meu nom és Hareton Earnshaw —grunyí l'altre—; i li aconsellaria que el respectés!
—No he donat pas cap mostra de no fer-ho —fou la meva resposta, mentre reia per dins de la dignitat amb la qual s'havia presentat.
Em clavà la mirada i la mantingué fins que jo la vaig retirar, per por de cedir a la temptació de donar-li una plantofada o que la meva hilaritat es fes audible. Em vaig començar a sentir inequívocament fora de lloc en aquell gentil cercle familiar. La llòbrega atmosfera espiritual triomfà i arribà a anul·lar la calidesa del benestar físic de l'entorn; vaig decidir anar molt amb compte abans d'arriscar-me a entrar sota aquell sostre per tercera vegada.
Un cop finalitzat el tràmit de menjar i sense que ningú no pronunciés cap mot per animar la conversa, em vaig acostar a la finestra per observar el temps.
El panorama era ben trist; es feia negra nit prematurament, i el cel i els turons es confonien entre el salvatge remolí de vent i la neu asfixiant.
—Crec que no podré anar fins a casa ara, sense un guia —no vaig poder evitar d'exclamar—. Els camins ja deuen estar colgats; i encara que no ho estiguessin, amb prou feines m'hi veuria més enllà del nas.
—Hareton, porta aquesta dotzena d'ovelles sota el porxo de l'estable. Quedaran cobertes de neu si les deixem a la pleta tota la nit; i posa'ls un tauló al davant —digué Heathcliff.
—Com m'ho he de fer? —vaig continuar, cada cop més irritat.
No hi hagué cap resposta a la meva pregunta; i mirant al meu voltant, només vaig veure Joseph, que entrava amb un poal de porridge
—La meva amable esposa! —interrompé, amb un somriure sorneguer gairebé diabòlic—. On és… la meva amable esposa?
—La senyora Heathcliff, la seva muller, vull dir.
—Ah, sí… Oh! Potser vostè volia dir que el seu esperit ha assumit el paper d'àngel guardià i vetlla pels destins dels Cims Borrascosos, encara que el seu cos ja no hi sigui. És això, el que volia dir?
Veient que havia relliscat, vaig intentar arreglar-ho. Ja podia haver notat que hi havia una diferència d'edat massa gran entre ells dos perquè hi hagués la probabilitat que fossin marit i muller. L'un devia anar per la quarantena, etapa de vigor mental durant la qual els homes rarament conserven la il·lusió que les jovenetes es puguin casar amb ells per amor, aquest somni queda reservat per al consol dels nostres anys de declivi. L'altra no n'aparentava més de disset.
Aleshores ho vaig veure clar: «El trinxeraire que tinc al costat, bevent el te del tassó i menjant el pa amb les mans brutes, deu ser el seu marit. El fill de Heathcliff, és clar. Heus aquí el que pot passar quan la gent s'enterra en vida: ella s'ha llançat als seus braços per pura ignorància que existeixen individus millors! Una llàstima… He d'anar amb compte de no fer que es penedeixi de la seva elecció».
Aquesta reflexió pot semblar presumptuosa; però no ho era. El meu veí em produïa un efecte que vorejava la repulsió. I sabia, per experiència, que jo era passablement atractiu.
—La senyora Heathcliff és la meva nora —digué Heathcliff, corroborant la meva suposició.
Ell li dirigí, mentre parlava, una mirada peculiar, una mirada d'odi, llevat que la constitució dels seus músculs facials fos tan perversa que no reflectís, com ho fa en la majoria de persones, el fons de la seva ànima.
—Ah, és clar, ara ho veig; vostè és l'afortunat possessor de la fada benefactora —vaig observar, girant-me cap al meu veí.
Això va empitjorar les coses. El jove es va posar com un tomàquet i clogué el puny amb tota l'aparença d'estar preparant un assalt. Però, al cap d'un moment, va semblar que es controlava i va descarregar la tempesta en forma d'un brutal renec, dirigit a mi, del qual, tanmateix, vaig tenir molta cura de no donar-me per assabentat.
—Molt desencertat en les seves conjectures, senyor! —observà el meu amfitrió—; cap de nosaltres no té el privilegi de posseir aquesta fada benefactora; el seu home és mort. Però he dit que era la meva nora i, per tant, ha d'haver estat casada amb el meu fill.
—I aquest jove…
—No és el meu fill, naturalment!
Heathcliff tornà a somriure, com si fos una broma massa pesada atribuir-li la paternitat d'aquell ós.
—El meu nom és Hareton Earnshaw —grunyí l'altre—; i li aconsellaria que el respectés!
—No he donat pas cap mostra de no fer-ho —fou la meva resposta, mentre reia per dins de la dignitat amb la qual s'havia presentat.
Em clavà la mirada i la mantingué fins que jo la vaig retirar, per por de cedir a la temptació de donar-li una plantofada o que la meva hilaritat es fes audible. Em vaig començar a sentir inequívocament fora de lloc en aquell gentil cercle familiar. La llòbrega atmosfera espiritual triomfà i arribà a anul·lar la calidesa del benestar físic de l'entorn; vaig decidir anar molt amb compte abans d'arriscar-me a entrar sota aquell sostre per tercera vegada.
Un cop finalitzat el tràmit de menjar i sense que ningú no pronunciés cap mot per animar la conversa, em vaig acostar a la finestra per observar el temps.
El panorama era ben trist; es feia negra nit prematurament, i el cel i els turons es confonien entre el salvatge remolí de vent i la neu asfixiant.
—Crec que no podré anar fins a casa ara, sense un guia —no vaig poder evitar d'exclamar—. Els camins ja deuen estar colgats; i encara que no ho estiguessin, amb prou feines m'hi veuria més enllà del nas.
—Hareton, porta aquesta dotzena d'ovelles sota el porxo de l'estable. Quedaran cobertes de neu si les deixem a la pleta tota la nit; i posa'ls un tauló al davant —digué Heathcliff.
—Com m'ho he de fer? —vaig continuar, cada cop més irritat.
No hi hagué cap resposta a la meva pregunta; i mirant al meu voltant, només vaig veure Joseph, que entrava amb un poal de porridge
Porridge: aliment semblant a les farinetes, fet generalment a base de farina de civada i aigua o llet bullent. En refredar-se, la mescla adquireix una consistència més o menys sòlida. (N. de la t.)
per als gossos, i la senyora Heathcliff, inclinada vers el foc, que s'entretenia cremant un feix de llumins que havien caigut de la lleixa de la xemeneia quan havia tornat a col·locar el pot del te al seu lloc.
El primer, quan hagué dipositat la seva càrrega, inspecciona la cambra amb mirada crítica i, amb veu esqueixada, carrisquejà:
El primer, quan hagué dipositat la seva càrrega, inspecciona la cambra amb mirada crítica i, amb veu esqueixada, carrisquejà:
—Em pregunto com es pot estar aquí fent el mandra tot el sant dia, mentre els altres estan traginant. Però tant se val, és una inútil i no hi valen les paraules; mai no es corregirà dels seus mals costums. Estigui segura que se n'anirà de dret a l'infern, com la seva mare!
Per un moment vaig pensar que aquesta mostra d'eloqüència anava dirigida a mi i, ja prou enrabiat, vaig caminar cap al vell brivall amb la intenció de fer-lo fora d'una bona empenta.
La senyora Heathcliff, però, m'aturà amb la seva resposta.
—Vell hipòcrita, llengut! —replicà—. No tens por que se t'emporti tot sencer, cada vegada que pronuncies el nom del diable? T'adverteixo que deixis de provocar-me, perquè si no, li demanaré, com un favor especial, que vingui a raptar-te. Ja n'hi ha prou! Mira aquí, Joseph —continuà, mentre agafava un llibre gran i fosc d'un prestatge—. T'ensenyaré com he progressat en la màgia negra. Aviat seré tan competent que podré aclarir tot el que passa en aquesta casa. La vaca roja no va morir pas per casualitat; i el teu reumatisme difícilment pot ser comptat entre els favors de la providència!
—Oh, malvada, malvada! —cridà el vell, espantat—; que el Senyor ens guardi del diable!
—No, rèprobe! Tu ja ets un condemnat, vés-te'n o et faré mal de debò! Aviat us hauré modelat a tots en cera i argila; i el primer que gosi depassar els límits que jo fixaré, serà… no et dic el que li passarà, però ja ho veureu! Marxa, t'estic mirant!
La petita bruixa fingí una gran malignitat amb la mirada dels seus ulls meravellosos, i Joseph, tremolant d'autèntic horror, pregava i exclamava «malvada», mentre fugia corrent.
Vaig pensar que la seva conducta devia ser motivada per una mena d'humor negre i, ara que estàvem sols, vaig procurar que s'interessés per la meva dissort.
—Senyora Heathcliff —vaig dir, seriosament—, m'ha de perdonar si la destorbo. Goso fer-ho perquè, amb aquest rostre, estic segur que no pot evitar de tenir bon cor. Doni'm algunes indicacions que em serveixin de guia per arribar a casa. No tinc més idea de com fer-ho que la que vostè pot tenir de com arribar a Londres.
—Vagi pel mateix camí per on ha vingut —contestà, escarxofant-se a la cadira, amb una espelma i el gran llibre obert al davant—. És un consell ben lacònic; però és el més encertat que li puc donar.
—Llavors, si sent a dir que m'han trobat mort en un pantà, o en un sot ple de neu, la seva consciència no li murmurarà que és en part per culpa seva?
—I per què? Jo no el puc acompanyar. No em deixarien ni arribar a la tanca del jardí.
—Vostè! Lamentaria molt haver-li de demanar que creués el llindar, per interès meu, en una nit com aquesta —vaig cridar—. Jo vull que m'expliqui quin és el camí, no que me l'ensenyi; o, si no, que convenci el senyor Heathcliff perquè em proporcioni un guia.
—Qui? Aquí no hi ha ningú més que ell mateix, Earnshaw, Zillah, Joseph i jo. Qui s'endurà?
—No hi ha mossos a la granja?
—No, aquests són tots els habitants de la casa.
—No hi ha mossos a la granja?
—No, aquests són tots els habitants de la casa.
—Llavors, s'ha de concloure que no tinc més remei que quedar-me.
—Això ho pot tractar amb el seu amfitrió. Jo no hi tinc res a veure.
—Espero que li servirà de lliçó, per no fer més viatges temeraris per aquestes muntanyes —cridà la veu severa de Heathcliff des de l'entrada de la cuina—. Pel que fa a quedar-se aquí, jo no tinc preparada cap cambra per a convidats; haurà de compartir un llit amb Hareton o amb Joseph, si es queda.
—Puc dormir en una cadira d'aquesta habitació —vaig replicar.
—No, no. Un desconegut és un desconegut, sigui ric o pobre, no em faria el pes deixar a ningú el domini del lloc mentre jo no estic de guàrdia! —digué el miserable groller.
Amb aquest insult, la meva paciència arribà al límit. Vaig proferir una expressió de disgust i el vaig apartar amb una empenta per sortir al pati; amb la pressa vaig topar contra Earnshaw. A fora era tan fosc que no vaig trobar la manera de sortir i, mentre anava donant voltes, vaig sentir una altra mostra de la cortesia amb què es tractaven els uns als altres.
Primer va aparèixer el jove amb la intenció d'ajudar-me.
—Aniré amb ell fins al parc —digué.
—Aniràs amb ell a l'infern! —exclamà el seu amo, o el que fos amb relació a ell—. I qui vigilarà els cavalls, eh?
—La vida d'un home té més importància que la desatenció per una nit dels cavalls; algú hi hauria d'anar —murmurà la senyora Heathcliff, més amablement que no m'esperava.
—No perquè tu ho manis! —replicà Hareton—. Si ell et sembla important, val més que callis!
—Doncs espero que el seu fantasma et turmenti; i espero que el senyor Heathcliff no tingui mai més cap altre llogater, fins que la Granja estigui en ruïnes! —respongué ella durament.
—Escolti, escolti com llança malediccions! —remugà Joseph, a qui jo estava mirant en aquell moment.
Estava assegut a prop, i ho sentia tot, mentre munyia les vaques a la llum d'una llanterna, que li vaig arrabassar sense miraments i, cridant que l'endemà la hi tornaria, vaig arrencar a córrer cap a la porta del darrere més propera.
—Amo, amo, m'ha robat la llanterna! —cridà el vell, mentre em perseguia—. Ei, Ferotge! Llop! Gossos! Atrapeu-lo! Atrapeu-lo!
Estava assegut a prop, i ho sentia tot, mentre munyia les vaques a la llum d'una llanterna, que li vaig arrabassar sense miraments i, cridant que l'endemà la hi tornaria, vaig arrencar a córrer cap a la porta del darrere més propera.
—Amo, amo, m'ha robat la llanterna! —cridà el vell, mentre em perseguia—. Ei, Ferotge! Llop! Gossos! Atrapeu-lo! Atrapeu-lo!
En obrir la porteta, dos monstres peluts se'm tiraren al coll, em van fer caure i van apagar el llum, mentre una riallada conjunta, de Heathcliff i Hareton, va ser la gota que va fer vessar el got de la meva ràbia i humiliació.
Sortosament, les bèsties semblaven més predisposades a estirar les potes, badallar i remenar la cua que no pas a devorar-me viu; però no tolerarien la meva resurrecció i jo estava obligat a quedar-me ajagut fins que els seus perversos amos tinguessin la bondat de deslliurar-me'n. Llavors, sense barret i tremolant de còlera, vaig ordenar als pocavergonyes que em deixessin marxar, pel perill que corrien si em retenien un minut més; i vaig proferir una sèrie d'incoherents amenaces de venjança que, per la seva imprecisa i intensa virulència, recordaven les del Rei Lear.
La vehemència de la meva agitació provocà que em comencés a sagnar el nas copiosament; Heathcliff continuava rient i jo anava cridant. No sé com hauria acabat l'escena, si no hi hagués hagut a prop una persona bastant més racional que jo mateix i més benèvola que el meu amfitrió. Era Zillah, la corpulenta criada, que aparegué al final per esbrinar les causes de l'aldarull. Va pensar que algú m'havia tractat violentament i, no gosant atacar l'amo, va dirigir la seva artilleria oral contra el més jove dels facinerosos.
—Molt bé, senyor Earnshaw —cridà—, em pregunto què té contra els altres! És que pensa assassinar la gent a la mateixa porta de casa? Ja veig que aquest lloc no farà mai per a mi, mira el pobre noi, està a punt d'ofegar-se! Silenci! Vostè no se'n pot anar així, entri i el curaré. I ara, estigui's quiet.
Dient aquestes paraules, em tirà sobtadament un got d'aigua glaçada pel clatell i m'empenyé fins a la cuina. El senyor Heathcliff ens va seguir; la seva momentània alegria havia deixat pas ràpidament al mal humor habitual. Jo em trobava molt malament i em sentia marejat i feble i això m'obligava a acceptar, a contracor, allotjament sota el seu sostre. Va dir a Zillah que em donés un got de conyac i després va passar cap a la cambra interior; mentrestant, ella em feia costat en el meu trist tràngol i, després d'obeir les ordres de l'amo, amb la qual cosa jo em vaig revifar una mica, m'acompanyà al llit.
3
Vaig preguntar-ne la raó.
No la sabia, respongué; només portava un o dos anys en aquella casa i tenien un comportament tan estrany, que valia més no posar-se a tafanejar-hi.
Massa atordit per sentir curiositat jo mateix, vaig tancar la porta i vaig donar una mirada buscant el llit. Tot el mobiliari consistia en una cadira, un armari rober i una mena de gran caixa de roure, amb obertures quadrades a la part de dalt, d'una forma semblant a les finestretes dels carruatges.
Em vaig apropar a aquesta construcció, vaig mirar al seu interior i la vaig identificar com una mena rara de llit antic, molt oportunament ideat per evitar la necessitat que cada membre de la família tingués una habitació pròpia. De fet, formava com una petita cambra, i l'ampit de la finestra, a la qual estava adossada, servia de taula.
Vaig obrir els plafons laterals, vaig entrar-hi amb el meu llum, els vaig tornar a tancar i em vaig sentir a recer contra la vigilància de Heathcliff o de qualsevol altre.
Damunt de l'ampit, on vaig col·locar l'espelma, hi havia uns quants llibres florits apilats en un racó i estava ple d'escrits gravats sobre la pintura. Aquests escrits, de fet, no eren res més que un nom repetit en tota mena de caràcters, grans i petits: Catherine Earnshaw. De vegades apareixia la variant Catherine Heathcliff i, de tant en tant, Catherine Linton.
Avorrit per la manca d'interès del tema, vaig recolzar el cap a la finestra, mentre continuava lletrejant Catherine Earnshaw-Heathcliff-Linton, fins que se'm van tancar els ulls; però no feia ni cinc minuts que els hi tenia, quan una gran reverberació de lletres blanques sorgí de la foscor, tan viva com els espectres, i tot l'aire quedà farcit de Catherines; en deixondir-me per dissipar el nom inoportú, vaig descobrir que el ble de l'espelma s'havia inclinat sobre un dels antics volums i perfumava el recinte amb una olor de pell de vedell rostida.
Vaig esmocar l'espelma. No em trobava gens bé, a causa del fred i de la nàusea persistent; em vaig redreçar i vaig obrir el volum malmès sobre els meus genolls. Era una Bíblia, impresa en lletra fina i que feia una terrible pudor de florit; una de les guardes portava la inscripció «Catherine Earnshaw, el seu llibre», i una data d'un quart de segle abans.
El vaig tancar i en vaig agafar un altre, i un altre i un altre, fins que els vaig haver examinat tots. La biblioteca de Catherine era selecta i el seu estat de deteriorament demostrava que havia estat molt utilitzada, encara que no sempre...
(...)
