Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal (1930) Cant final

Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit, per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dona un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dona un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal (1930), Cant IV

El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l'alegria nova!...
Com hem vingut? No ho sabem!
Tampoc sabem si ho mereixem,
però som al davant de la cova!
Hem seguit els pastors dins la nit crua?
Tenim l’ull esgarrinxat
per l’estrella? Tenim l’ànima nua
de tota veritat?...
Ai, no és pas hora de confessió
que escorcolli la sang impia!
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
encara ens queda al fons del fons
l'entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!
Encara hi ha un nervi que riu
i el llavi esquerp es fa més viu
mentre el rampell del mal recula
i en mig la palla flamejant
l'alè del bou i de la mula
humitegen la pell de l'Infant!
El llavi esquerp, i el crit i el plor
no han oblidat nostra cançó,
que tot ho aviva i tot ho aclara,
i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d'ara...
aquest so tan tan humil, tan de debò:
“Què li darem a n'el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?...”
És l'alegria, la gran alegria
de veure que encara tenim per consol
la galta freda del Noi que somnia
i el ritme d'aquesta cançó de bressol!
És l'alegria de veure com passa
la trista sentència del full consumit;
i el llavi que espera i desglaça
el cos més eixarreït;
de veure que tot ho engoleix la barcassa
que mena l'oblit!
De veure que aquesta llampant caravana
on ploren i riuen cent mil vanitats,
de tant que demana,
no troba paraula pels llavis pintats!
De veure que hem anat adelerats
i que amb les ungles hem tocat l'arrel
de tots el pecats daurats
i el baf de les roses vives,
i només havem sentit
una mica més de fel
al voltant de les genives
i en el fons del fons del pit!


És l'alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l'horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures,
de ser igual que la mula i el bou,
de ser de fang com les figures
que no es mouen ni se'n van,
ni els importa res de fora,
perquè tenen al davant
las pell nua d'un infant
que plora!


L'alegria de pensar serenament
que de tot el bagatge de la vida,
de tot l'orgull passat i present,
no hi ha res que ens crida;
no hi ha res que ens apagui la set,
ni ens ompli la mirada,
no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
de l'ànima descarnada,
i només aquesta mica
de cançó, aquesta musica
d'una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l'or del temple;
té un sentit tebi i pregon,
que no té cap veu inflada,
ni cap ciència del món,
ni cap mitra encarcarada!


I aquesta cançó només,
estranya, anònima, lliure,
s'enganxa al llavi, després
de tant dubtar i tant somriure;
i ens dóna un deliri foll,
i sentim el cor com salta,
i ens fa doblegar el genoll,
i ens humiteja la galta.
I sense saber per què
aquest plor viu i serè
tot l'esperit ens amara
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d'ara:
“Què li darem a n’el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."


En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia,
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?
Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?
Jo em penso que era de feixes foranes,
d'aquelles que van dur l’arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de lluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d'abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d'aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d'un infantament...
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d'aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d'alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir un gran rampell d'alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d'ocells.
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
"Què li darem a n'el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta
i va enganxar-se al bec dels falciots;
al campanar les campanes movien,
poc a poquet, el batall tremolós:
"Què li darem a n'el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem a n'el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix i l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!


Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal (1930) Cant III

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
i per saber es posava a caminar...
Camins, serps d'encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d'ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.
Tu no saps el camí què significa?
El camí significa humilitat,
vol dir un renunciament a fi de bé,
vol dir passar pel mateix recer
que els altres han passat.
Camí de la glòria, camí de la Creu,
camí que puja i baixa i cansa,
on ens portes, camí? La teva fi no es veu!
Si ens han posat l'esquella mansa,
tu limites l'audàcia del peu
amb l'espígol novell de l'esperança!...
Camí pelat i esqueixat,
ple de vent dalt de la coma,
camí de la soledat,
tots els camins van a Roma,
tots els camins, ja ho sabem!,
tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
Perquè a Roma hi ha de tot:
hi ha misèria i punyalades,
i la púrpura i el llot
i les mitres consagrades!
Perquè a Roma hi ha de tot!
Cap a Roma pots anar
amb plomall de capità
i amb xiulet de bergandatge,
amb crossa de pelegrí,
o amb garrafa o espasí;
tot és bo pel teu viatge!
Pots triar-te tu el camí!
Pots triar-te el vent que eslloma,
l'arada, la forca, el rem!
Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per 'nar a Betlem, només hi ha un sol camí!

L'àngel ha parlat,
l'estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny encara;
l'home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i clara,
aquesta veritat?
Què diu la terra avara
i el gran silenci del país nevat?...
Entre els pastors i la Cova
hi ha el camí...
El camí vell per l'alegria nova.
Només ell els pot portar
cap a l'estable on jeu la galta fina
que torna més tendre el pa
i més blanca la farina...
Però, per atrapar-lo, com es fa?
El camí de Betlem, com s'endevina?
Algun cop, caminant per les collades,
aquells dies de fred, quan tot respira
un aire d'argelagues que s'adormen
amb una fina castedat de gebre,
i quatre ocells a la mateixa branca
no s'atreveixen ni a cantar ni a moure's,
quan despullat de la pintada angúnia
al vostre cor el ritme li escasseja,
com si comptés les perles del silenci
i el bategar tranquil de la muntanya,
no heu sentit, aleshores, que la terra
era tota habitada per un somni?
I, caminant, no heu vist la senderola,
el caminet guarnit amb herbes clares,
amb pedra d'ull de serp verda de molsa
i amb galcerans atapeïts, que ensenyen
les gotetes de sang entre la fulla?
I no heu pensat en res? No us acudia
cap cosa de cançó, o bé de paraules,
que lligués amb els nervis d'un misteri,
d'un record, d'una estrella i d'una cova,
i d'un xai degollat sobre l'espatlla
del pastor més valent que fa de guia?...
El camí de Betlem! L'únic, el vostre,
aquell que cadascú porta a les venes,
encara que no vulgui, no seria
igual que aquell camí dalt la muntanya,
ensopegat només, perquè el silenci,
perquè els ocells, perquè les herbes castes,
van agafar tots els colors d'un somni?

No fa pas molt que per 'questa drecera
ha passat un fuster de Nazaret
que duia del ronsal una somera
i, dalt la bèstia, tremolant de fred,
una noia com una primavera!
Però el rastre la neu ja l'ha esborrat;
cap llengua humana els ha parlat...
L'unglot de la somera s'esllavissa
damunt del gel..., ningú els ha vist.
Sols l'ull de bou, terrós i trist,
sols una llebre espantadissa
s'han aturat en un goret,
s'han acostat i han vist com era
la Noia i el Fuster de Nazaret
i el pelatge cendrós de la Somera...
Com se troba el camí de Betlem?
El camí de Betlem, qui l'endevina?
Només una llebre, només un ocell,
han vist la Sagrada Família!...
La neu ha esborrat el pas
i hi ha una lloba que xiscla!
No hi fa res! No hi fa res! Ja pot xisclar.
No veus l'estrella com brilla?
No veus els ulls dels pastors?
La veritat és una brasa viva!...
La veritat que crema als pastors,
la tenen en el nas i a les orelles;
perdiguers estranys, tímids caçadors
i mig germans dels xais i les ovelles!
No pregunteu res, no digueu res!...
Obriu els ulls immòbils i tranquils;
hi ha una estrella baixa com un ciri encès!
Seguiu el rastre, perdiguers humils!
Seguiu el rastre de l'unglot,
de la sandàlia del Fuster,
que la neu amagar-los no pot
al pas del perdiguer,
del qui ajup les orelles com un gos,
i accepta el misteri sense rondinar...
Sense dubtar de res, i fos com fos,
camina, quan li manen caminar!
Quan s'ha esbravat el pas dels rabadans,
i el cor de les mentides;
quan només en els dits de les mans
hi ha el pèl de les cabrides,
i el tall del fred,
i la cremor de la gebrada,
i no hi resta senyal de ganivet
ni gust de trena violada!

Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Àlex Susanna, Tot és a tocar (2024) 3 + 2 poemes

Tot és a tocar és el darrer llibre de poemes de l'escriptor i gestor cultural Àlex Susanna (Barcelona, 1957 - Gelida, 2024), publicat pòstumament. «...i més que mai ha esdevingut un competent pintor de la vida aquietada, de la vida "que vol sobreviure totes les morts"» (Pere Ballart, al pròleg). Dels 42 poemes que conté, reprodueixo els tres primers i els dos darrers, i no pas amb voluntat antològica sinó per tal d'incitar-ne una lectura completa.

Matins d'hivern

El sol tot just despunta darrere la carena 

que ja comença a vessar per la vall 

bo i rodolant suaument de prat en prat 

fins a pinçar la dura llera del torrent 

i enfilar-se per l'altre vessant de la muntanya, 

mentre a casa ens disposem a esmorzar, 

a les tasses fumeja el cafe amb llet 

i, de sobte tocades per la llum, 

el tou de mantega i les melmelades 

de taronja amarga, gerds i maduixes 

s'encenen, s'escampen i deixaten 

sobre unes quantes torrades 

d'un cruixent pa de pagès: 

la dolça natura morta 

que cada matí ens cruspim, 

mentre veiem com el sol pulcrament 

va enretirant el fi mantell de gebre 

amb què havia acotxat tota la vall.

Belle du Seigneur

Sobretot a l'hivern,
ser com aquella rosa
que repta la tempesta
i floreix, tota groga,
per lliurar-se'ns encesa
d'una ardent passió.

Castell del Remei

Què en queda, de les ànsies i quimeres 

d'aquells que van alçar la baluerna 

d'un castell que es volia altiu château, 

amb els seus salons dels Passos Perduts,
del Mirall, de l'Estiu, del Bisbe o fins

d'una Victòria per a molts amarga,
sinó foscor, silenci i raigs de pols
en obrir els finestrons grinyoladissos?

És al celler que la vida batega,
és en la seva penombra frescal

que arriba la verema, se'n fa el most

i es rabeja fermentant en les tines

fins heure la gradació cobejada:

llavors, tot és qüestió de temps i fusta,

que el vi vol criança i envelliment

abans de ser plenament ell mateix.

(...)

Epitafi

Els meus dits fan olor de tu, això és tot.

Vanitas

Avui, com tants dissabtes,

t'has llevat tard i has parat taula 

pensant a regalar-vos 

la mena d'esmorzar 

que més us ha agradat:

un cop compost el bodegó 

—diguem que a la manera de Chardin, 

amb tot l'esplet de melmelades, 

fruits secs, manteguera, torrades 

i tasses fumejants al centre—, 

el món t'ha caigut al damunt, però, 

quan t'has adonat que aquella 

era una natura morta amb tumor, 

i que res no tornarà a ser com era.