Guillem de Berguedà, Cansoneta leu e plana (Ant 1)

De Guillem de Berguedà en desconeixem les dates de naixement o mort, però en tenim notícies documentades entre 1138 i 1192. Pep Paré i Enric Martín ens diuen a l'Antologia de poesia catalana que, si de cas, en sabem "el caràcter arrauxat, sanguini, que, d'una banda, l'embranca en inacabables enfrontaments feudals i que, de l'altra, produeix una literatura visceral en què campen sense disfressa malvolences i fòbies" (...) "El seu perfil és el d'un senyor de la guerra, amb una hisenda estimable, facciós i brutal com tants d'altres del segle XII". No es va arribar a casar i no se li coneix descendència, però ell mateix escriu que acabà abandonat per tots, "perquè a tots els posava banyes o amb les mullers o amb les filles o amb les germanes"!

Cansoneta leu e plana

Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q’es d’engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Marques, ben aion las peiras
a Melgur despres Someiras,
on perdetz de las denz tres;
no·i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Del bratz no·us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qu·el nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe·z an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non a ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

Marques, ben es fols qui·s vana
c’ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.


Cançoneta lleu i blana / lleugereta, sense ufana / faré jo d'un cert marquès, / traïdor de Mataplana, / que de mil fraus porta el pes. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes.

Oh, ben hagen, les llosetes / de Melgurs, de viltat netes, / on perdéreu de dents, tres. / En les llosetes, pobretes, / tampoc no s'hi coneix res. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

El braç no us val una figa / que apar cabiró de biga, / arronsat sota l'arnès. / Potser si el punxa una ortiga / el nervi us estendria. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

Marquès, qui de vos es fia, / si cerca amor té falsia, / si bon goig, poc resta il·lès. / El qui amb vós ha anat de dia, / a la nit ja no us ha admès. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

De fer amb vós la migdiada / no es vana persona nada / que anheli costum cortès, / si no es posa, alliçonada, / calces de cuir cordovès. / Ai marquès, marquès, marquès / de mil fraus porteu el pes. 

Victoria Cirlot, l'amor és un invent medieval

"L'amor, com l'hem conegut fins ara, és un invent masculí de l'Edat Mitjana"

L'amor, com l'hem conegut fins fa poc, era un invent medieval, però penso que ja s'ha acabat. L'amor cortès és un invent de l'Edat Mitjana, que idolatra la monogàmia i la fidelitat a la dama. És una invenció d'homes i en el moment en què va néixer va ser molt útil, precisament enfront de la bestialitat masculina dominant. L'amor cortès suposava unes normes d'aproximació a la dona que almenys en l'imaginari van canviar molts hàbits i models. Dic que és un invent perquè la idea de la dama sublimada no existeix en l'antiguitat clàssica i aquesta és la gran aportació de l'amor cortès, el lloc superior on es col·loca la dama, que, fins i tot, arriba a competir amb Déu. 


Ara, 22/07/2013 Entrevista a Victoria Cirlot, professora a la UPF, medievalista i assagista.

La poesia trobadoresca

                                En trobareu més aquí !

Els comtes-reis catalans, de Guifré el Pelós a Martí l'Humà

"Dins l'Imperi carolingi hi havia una forta tendència a fer hereditaris els càrrecs. Quan l'hereditat va esdevenir un fet, es va donar un primer pas cap a l'emancipació dels diversos països, entre ells els comtats catalans, perquè els comtes ja no eren nomenats per l'emperador; no calgué sinó aprofitar l'afebliment de la monarquia franca, dominada per lluites civils. Aquests comtats, emancipats de la sobirania franca, van ésser la base on es dreçà la nostra nacionalitat".

Ferran Soldevila, Resum d'Història dels Països Catalans, Cap. 9, "Els comtats catalans", Ed. Barcino. Barcelona, 1975.
El dibuix, de Llucià Navarro, presenta el mite de Guifré el Pelós, i està extret del disc Història de Catalunya en cançons (1971).


Relació dels comtes-reis catalans, amb els anys de regnat, des de Guifré el Pelós, comte de Barcelona, Urgell, Cerdanya, Besalú i Girona, que inicia una dinastia de cinc segles, fins el Compromís de Casp (1412).

878-897 : Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I. Inicia la dinastia del Comtat de Barcelona.
897-911 : Guifré II (dit també Borrell I), fill de Guifré I
911-947 : Sunyer I, germà de l'anterior
947-966 : Miró I, fill de l'anterior, amb el seu germà
947-988 : Borrell II, germà de l'anterior

El 988 Borrell II es nega a renovar el pacte de vassallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, ja que tres anys abans no havia rebut l'ajuda demanada quan Almansor atacà Barcelona. Borrell II instaura la independència de fet del comte de Barcelona respecte del rei de França. Amb Jaume I, i el tractat de Corbeil (1258), la independència serà també de dret.

988-992 : Borrell II. Inicia la dinastia sobirana del Comtat de Barcelona

992-1017 : Ramon Borrell, fill de Borrell II, amb la seva esposa Ermessenda de Carcassona, associada al govern pel seu marit.

1017-1035 : Berenguer Ramon I el Corbat, fill de l'anterior.

1035-1076 : Ramon Berenguer I el Vell, fill de l'anterior.
1076-1082 : Ramon Berenguer II el Cap d'Estopes, fill de l'anterior, amb el seu germà
1076-1097 : Berenguer Ramon II el Fratricida, germà de l'anterior

1095-1097 : amb Ramon Berenguer III el Gran, nebot de l'anterior, associat al govern pel seu oncle
1097-1131 : Ramon Berenguer III el Gran. 1112 casament amb Dolça de Provença.
1131-1137 : Ramon Berenguer IV el Sant, fill de l'anterior.

L'any 1137 Ramon Berenguer IV rep de Ramir II d'Aragó el Monjo, el Regne d'Aragó en donació, i esdevé príncep sobirà i dominador del regne. El 1150 es casa amb Peronella, segons havien acordat, filla nascuda el 1136 del breu matrimoni entre Ramir II i Agnès de Poitiers, filla del duc Guillem IXè d'Aquitània.

1137-1162 : Ramon Berenguer IV el Sant. Corona Catalano-Aragonesa.

1162-1196 : Alfons I el Cast, fill de l'anterior. 

1196-1213 : Pere I el Catòlic. 1204, casament amb Maria de Montpeller. Pere I mor a la desfeta de Muret. Fi de la influència transpirinenca.

1213-1276 : Jaume I el Conqueridor.

Pere I el Catòlic, vençut i mort a Muret el setembre de 1213, deixava el seu fill Jaume en poder del seu vencedor, Simó de Montfort. Però el papa Innocent III ordenà lliurar-lo als seus súbdits que l'educaren al castell de Montsó. Rei als deu anys, Jaume I destinà el primer temps del seu regnat a sobreposar-se a la noblesa. Després van venir les grans conquestes (Mallorca el 1229; Eivissa el 1235; i la campanya del País Valencià, des de 1232 fins 1245, i fins Múrcia el 1266). I és per això que se'l considera el pare des Països Catalans.

Jaume I va viure 68 anys, que era molt en aquella època. També va tenir moltes dones i almenys 14 fills. La seva segona muller, Violant d'Hongria (1216-1251) va participar en moments molt importants del seu govern, i hi va concebre fins a 9 fills —5 noies i 4 nois. Precisament, amb la intenció de fer reis els seus fills, Violant enemistà Jaume I amb el fill del seu primer matrimoni (Alfons d'Aragó, mort el 1260) i al capdavall aconseguí que el rei dividís els seus estats entre Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon les Illes, el Rosselló, la Cerdanya i la ciutat de Montpeller. Ferran Soldevila no dubta a qualificar d'«error» la decisió, per tal com "aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites". 

1276-1285 : Pere II el Gran o "dels francesos" per la victòria de coll de Panissars el 1285. Fill de l'anterior.

1285-1291 : Alfons II el Franc, fill de l'anterior. Desposseeix les Balears al seu oncle Jaume de Mallorca, que havia col·laborat amb els francesos.

1291-1327: Jaume II el Just. Germà de l'anterior. Inicialment rei de Sicília, promourà la gran expansió mediterrània a Sardenya i sobre els ducats d'Atenes i Neopàtria.

1327-1336 : Alfons III el Benigne, fill de l'anterior.

1336-1387 : Pere III el Cerimoniós, fill de l'anterior.

1387-1396 : Joan I el Caçador, fill de l'anterior. 

1396-1410 : Martí I l'Humà, fill de l'anterior. A la seva mort no hi ha una descendència legítima ja que l'any abans havia mort el seu fill, Martí el Jove, rei de Sicília. 

1412 - Compromís de Casp. Després d'un interregne de dos anys, farcit d'intrigues, els compromissaris reunits a Casp voten Ferran d'Antequera, el que suposa l'entronització d'una nova dinastia de prínceps castellans a la corona catalano-aragonesa.

Trobareu més informació encara a a Vikipèdia

Literatura medieval, context històric i cultural

L'Eclesiastès, a la Bíblia

Paraules de l'Eclesiastès, fill de David, rei de Jerusalem.  

Vanitat de vanitats diu l'Eclesiastès, vanitat de vanitats. Tot és vanitat!

¿Què en reporta l'home de tot el seu treball en què malda sota el sol? Vanitat de totes les coses.— Se'n va una generació i en ve una altra, però la terra dura sempre. El sol s'aixeca, el sol es pon, corrent cap al seu lloc, d'on torna a alçar-se. Se'n va cap al migjorn i gira cap al nord; voltes i més voltes fa el vent, i encara torna a giravoltar. Tots els rius corren al mar, i el mar no s'omple, i continuen anant sempre al mateix lloc (…)

Per a tot hi ha el moment, 

i un temps per a cada cosa sota el sol.
Temps d'infantar i temps de morir. 

Temps de plantar i temps de collir. 

Temps de matar i temps de guarir. 

Temps d'enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure. 

Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps de llançar pedres i temps d'aplegar-ne. 

Temps d'abraçar i temps per estar-se'n. 

Temps de cercar i temps de perdre. 

Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d'esquinçar i temps de cosir. 

Temps de callar i temps de parlar. 

Temps d'estimar i temps d'odiar.

Temps de guerra i temps de pau.

L'Eclesiastès és un llibre petit, però revolucionari en l'ordre de les idees. El seu títol hebreu, Cohèlet, d'una arrel que vol dir «reunir», es refereix al seu autor i ha estat traduït en la versió grega per Ekklesiastés. Sota aquest enigmàtic epítet d'«home de l'assemblea», que tant pot referir-se al president com al públic, s'amaga una gran personalitat. No és el rei Salomó, encara que ho vulguin simular les al·lusions de 1:1-16 i la disfressa reial de 2:4-10. El llibre és tota una altra cosa que unes «confessions» del rei savi penedit. Es tracta d'un ensenyament sapiencial, però molt original, que no se cenyeix gaire a les doctrines tradicionals ni tampoc a les formes. El llibre propugna una tesi central que es repeteix a tots els capítols, però sense procedir per una demostració massa lògica, sinó per una espontània associació d'idees que rodegen el pensament bàsic. «Tot és vanitat», diu l'Eclesiastès a cada pas. És la conclusió a què ha arribat després d'haver indagat els ensenyaments de la vida i d'haver pouat a totes les fonts. La vida li apareix una absurditat, si tot s'acaba amb la mort. Com a conseqüència, escriu que no hi ha res millor per a l'home que menjar i beure i divertir-se; això l'acompanya en el seu treball durant els dies de la leva vida que Déu li ha donat sota el sol (8:15).

Uns el titllen d'epicuri, altres, d'estoic. La majoria, amb mires més apologètiques que exegètiques, volen considerar l'obra com un conglomerat de sentències de tendència diversa, procedente de moltes mans i destinades a corregir-se mútuament. Però la unitat global, cal mantenir-la sense prejudicis. Tret del títol i de l'epíleg, el llibre, tot i presentar dificultats, pot ser atribuït a un mateix autor, indubtablement un «savi», erudit i original, que devia ensenyar a Jerusalem cap a la meitat del segle III a. C. Es demostra obert a totes les tendències filosòfiques del temps. Escriu en hebreu, però el notem influenciat per l'arameu i el fenici, i fins per l'egipci i l'acàdic. El seu estil recorda de lluny el de la diatriba grega. El seu llenguatge és hiperbòlic, com escau a un semita, i cal matisar les seves afirmacions i negacions, sovint només dialèctiques.

El cos de doctrina pot sorprendre a primer cop d'ull. Però Cohèlet no és ni un jueu imbuït de doctrines profètiques ni un cristià ple de coneixement revelat i d'esperança. Coneix la tradició històrica i doctrinal del seu poble, però se'n troba espiritualment desvinculat. El seu Déu no és el Jahvè dels seus pares, sinó un Elohim prou llunyà i prou arbitrari perquè els homes el temin sense preocupar-se gaire d'estimar-lo. És d'ell que ve la vida i la seva fruïció, però el perquè de tot resta per a l'home calculadament amagat. Els homes saben distingir entre el just i el dolent, però Déu afavoreix només el qui li és grat. Una retribució justa no existeix, ni ara ni mai. ¿Per què, doncs, amoïnar-se per ser bo o per ser savi? La saviesa, que sembla la clau de tot, no fa més que afegir-hi decepcions. Tot és vanitat!

Damunt un pensament tan clar fan nosa les interpretacions. Però potser preferiríem que hi calguessin. De fet, l'Eclesiastès no va ser acceptat massa fàcilment ni per jueus ni per cristians. I trobar-lo avui dins el Cànon de les Escriptures pot ser encara, per a alguns, motiu d'escàndol. ¿On és, diuen, el privilegi de la inerrància que acompanya un llibre inspirat? Tot depèn de saber donar a cada llibre el lloc que li és propi. La Revelació està integrada per una sèrie d'elements que mútuament s'esclareixen, tot i contradir-se. La missió de Cohèlet és doble: negant cap altra vida que la present, ens fa estimar les coses d'ara en el seu punt just, sense engrescar-nos-hi massa; de retop, posant en evidència la mesquinesa d'unes satisfaccions que moren, ens empeny, sense proposar-s'ho, a buscar-ne d'altres més estables.

L'Eclesiastès ocupa dignament el seu lloc. La seva lectura remou la inevitable inquietud de l'home posat davant d'ell mateix i abandonat a la seva ignorància. És un testimoni de la seva impotència racional. Però també li és un exemple de sinceritat en la lluita per la busca de la veritat. L'home tot sol no es basta. Li cal trenar el fil (4:12) per anar segur. I és, de fet, la llum cristiana que li ofereix els elements que manquen: vida i mort són termes invertits; desenganys i injustícies serveixen d'estimulants per a anhelar la felicitat veritable; adonar-se de la vanitat de totes les coses significa saberse ja mig col·locat en la dimensió d'eternitat. L'Eclesiastès ha donat un pas difícil, però necessari, en el camí fosc i lent dels homes cap a aquesta llum.

Tots els comentaris, de la Bíblia de Montserrat. Però el text combina la proposta montserratina amb la de la bíblia interconfessional amb el resultat que a mi, particularment, més em satisfà.

. . . . .

vanitat 

[s. XII; del ll. vanĭtas, -ātis 'buidor; vanitat']

f 1 Qualitat de va. La vanitat dels plaers del món.

2 Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents. Una persona carregada de vanitat. Tenir una vanitat insuportable.

Sòfocles, Antígona (442 a.C.)

Apunts de Literatura Universal, amb la col·laboració de Catherine Soler. 

ANTÍGONA, de Sòfocles

De la Viquipèdia:

Antígona (del grec: Ἀντι- 'en contra de' i γόνος 'raça, societat') és una tragèdia del dramaturg atenès Sòfocles, escrita, segons els estudiosos, cap al 442 aC. 

L'obra conté unes nocions que eren compartides pels antics grecs (i que s'inclouen, majoritàriament, en l'Èdip rei sofocleu i Els set contra Tebes d'Èsquil): Èdip es casà amb la seva mare, Iocasta, després de matar el seu pare, Laios, i, havent estat proclamat rei de Tebes, engendrà quatre fills: Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene. Quan es descobreix l'entramat (és l'argument de l'Èdip rei) Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls per a després partir a l'exili amb les seves filles (els seus fills, que es neguen a acompanyar-lo, són maleïts pel pare a morir l'un en mans de l'altre). Com que el tron de Tebes havia quedat vacant, Etèocles i Polinices decideixen alternar-se el poder, però quan arribà el torn de Polinices, Etèocles es negà a cedir-li el ceptre. L'ofès se'n va a Argos i, ajudat des d'allà, ataca la ciutat natal amb un exèrcit comandat per set cabdills. Tebes resistí victoriosa, però els dos germans moren un per l'arma de l'altre (argument d'Els set contra Tebes).

Anàlisi a classe:

    El tema de l'obra és l’enfrontament entre Antígona i Creont.

    Les lleis divines, no estan escrites però són fruit de la tradició = no discutides.

    Creont defensa l’ordre humà. Però fent valdre les lleis de la ciutat, Creont esdevindrà un tirà...

    Antígona i Creont protagonitzen, doncs, l'enfrontament de l’ordre diví i l’ordre humà.

        Dos subtemes:

        1. L’enterrament de Polinices.

        És un tragèdia, dos morts (germans), lluiten l’un contra l’altre.

        2. El sacrifici d’Antígona.

        Ens impressiona la seva actitud. Desobeeix però té la capacitat d'assumir el càstig.

Recollit de la lectura del llibre:

- Els que governen han de manar. Creont defensarà la tirania. La fortalesa de la pàtria. Ha de buscar maneres de fer gran la ciutat. Creont es la tirania.
- Etèocles va morir defensant la seva ciutat (Tebes) i per això ha ser ser honorat. L’enemic en canvi (Polinices. que també ha mort i el seu exèrcit s'ha retirat) no serà honorat.
- Creont NO deixa saltar-se la norma. Farà matar aquell qui enterri a Polinices. Cal fixar-se que el cor pensa que no hi haurà ningú a Tebes que vulgui morir per aquesta ximpleria.
- El guardià té por d’anar a veure a Creont. El guardià vol anar a denunciar a Antígona per què l’ha vist enterrar a Polinices. Però té por perquè a l’hora de denunciar-la no sap si Creont s’ho prendrà malament ja que ell és el oncle d’Antígona.
- Els guardians es culpaven els uns als altres. S’esveren entre ells. Algú d’ells a d’anar a explicar-li la notícia al rei (Creont). El missatger avisa que es una mala notícia. Creont té por de que hagin sigut els propis guardians. Creont pensa que han comprat als seus guardians amb diners per enterrar a Polinices. Diu que els diners han estat una cosa nefasta pels homes. Creont vol castigar als guardians. Creont acusa indirectament que els guardians s’han deixat comprar. Creont és un mal governant i creu que li fan mal per tot arreu. Un dels guardians vol marxar i no ser més guàrdia tenint a Creont de rei.

Per continuar. pensant...

UN DEBAT ENTRE ÈTICA I POLÍTICA

Antígona, filla d'Èdip rei de Tebes, ha vist morir els seus dos germans Etèocles i Polinices l'un per mà de l'altre, en una guerra civil que ha acabat donant el poder al seu oncle matern Creont; com que Etèocles defensava la ciutat i Polinices, exiliat, l'atacava, el nou sobirà ha decretat que el primer rebi honors fúnebres i el cos del segon sigui abandonat a voltors i gossos. Antígona no ho pot sofrir i desafia el decret de Creont mirant de cobrir amb una mica de terra el cadàver de Polinices. La inflexible convicció de la noia que ambdós germans han de ser tractats iguals, que ara que són morts ha de ser restituïda la igualtat entre els dos, duu Creont a la crispada i injusta decisió de condemnar-la a morir. Des de Hegel, que hi va veure el model d'una crisi fundadora de la modernitat —entre la família i l'Estat, entre natura i llei—, aquest enfrontament entre Antígona i Creont no ha cessat de trobar-se en el centre del debat sobre la dignitat i els límits de la condició humana i sobre el sentit tràgic de la vida i de la història —sobre ètica i política, en definitiva.

Fragment de la introducció a Antígona, de Salvador Espriu, que fa Carles Miralles a l'edició de La Butxaca - Ed.62, Barcelona, 2008.

- - - 

UNA PROPOSTA D'EXAMEN

1- Comenta aquest fragment de l’Episodi II. Tingues en compte, sobretot, els

aspectes següents (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):

a) Què ha passat? Qui hi ha participat? Contextualitza l’episodi.

b) Quin és el veritable conflicte que planteja Sòfocles?

c) Per què diem que aquesta obra de teatre és una Tragèdia?

(...)

CREONT (a Antígona): I tu, tu que acotes el cap a terra, ¿afirmes o negues haver

realitzat aquests actes?

ANTÍGONA: Afirmo haver-ho fet. Mai no ho negaré.

CREONT: Però tu, digues-me amb brevetat, sense ambigüitats: ¿coneixies l’edicte

que prohibia aquesta acció?

ANTÍGONA: El coneixia. ¿Per què no l’havia de conèixer si era ben públic?

CREONT: ¿I, tanmateix, has gosat transgredir les lleis?

ANTÍGONA: Perquè no era Zeus qui me les dictava, ni mai la Justícia que té el

seu estatge entre els déus subterranis no ha ordenat lleis semblants entre els

homes.

2- Descriviu els personatge d’Antígona i Creont, i analitza què representen. Utlitza

el concepte de l’Hybris.

3- Contemporàniament d’altres autors han versionat aquest mite d’Antígona, també

a Catalunya. Qui ho va fer i, en aquest cas, on focalitza la seva atenció?