Joaquim Amat-Piniella, periodista


Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - Barcelona, 1974) va col·laborar des de ben jove en publicacions com ara els diaris El Pla de Bages i, especialment, El Dia. També fou un dels responsables de la revista manresana Ara (1930-1932) nascuda amb la voluntat de trencar les dinamiques culturals conservadores de la ciutat. Aquest desig de modernitat traspua en els seus textos -sobre cinema, jazz...- però cada vegada més, també amb un contingut decididament polític, en la defensa dels ideals republicans. Àngels Fster i Gamisans n'ha fet un buidat i selecció que, a continuació, s'agrupa en dos temes: "sobre el país" i "sobre la cultura".


Sobre el país

"És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes? Per què el futur de Catalunya ha d’estar precisament supeditat, en un nivell d’inferioritat, al que vulguin acordar una colla de senyors completament estranys a les realitats de la nostra vida interna?".

Amat-Piniella: "L'Estatut, a les portes del Parlament", “El Dia”, 4/05/1932"


"Cal catalanitzar-nos, és cert. Però catalanitzar-nos, no per a justificar l'autonomia, que ens ha reconegut la República, no per a donar-li un contingut, sinó ans bé, per a donar una base a una ulterior millora en el nostre Estatut fins arribar a aquell ideal d'una Catalunya ben lliure de tuteles i de controls".

Amat-Piniella: “Catalanisme i República”, “El Dia”, 13/04/1933


"Permeteu-me una comparació, un xic vulgar, potser, però clara: si un home va a un concert o a una sessió de cinema i ha de romandre molta estona assegut, és lògic que de tant en tant renovi la posició de les cames, si vol evitar que se li enrampin. Però si té la desgràcia de trobar un seient sense aquell mínim de confort que cal, i ha de renovar massa sovint la posició, o bé no pot renovar-la gens per por de molestar els veïns, arribarà un moment que el nerviosisme s’apoderarà d’ell i acabarà per no veure el film o per no sentir el concert.

Per una situació semblant està passant actualment el nostre país".

Amat-Piniella. “El Dia”, 5-5-1934


"Nosaltres únicament arribarem a creure que és possible una entesa entre el nostre país i Espanya, en el cas que aquesta vulgui contribuir a resoldre el nostre plet d’una manera veritablement democràtica. No pas enfrontant dos pobles i fent triomfar el d’una força més gran, sinó reconeixent i sancionant favorablement la voluntat unànime del que la tingui, encara que sigui el petit, i prescindint de petiteses i de pretextos ridículs i baixos de sostre. Podrà, en tot cas, donar un consell d’amic o de germà, però mai atribuir-se un rol de pare ferreny i despòtic, o de tutor perdona-vides".

Amat-Piniella: “El Dia”, 4/05/1932"


"Hem d’establir dintre casa nostra la supremacia de la llengua vernacle, i consti, però, que diem supremacia i no exclusivisme perquè aquest és sempre oposat a l’esperit internacionalista que ha de proclamar un poble jove".

Amat-Piniella: "El Dia", 2-6-1931


"Actualment, quan una sèrie de dubtes es branden per damunt de les nostres testes, sembla que la gent sent un desig, notablement més morbós que en altres ocasions, de dilucidar el futur. Per això en el moment en què es veu l’espai ple d’interrogacions emocionants, tothom es sent amb cor de fer els vaticinis més aventurats i convencionals, d’idear projectes transcendents, i de discutir i criticar les activitats dels capdavanters".

Amat-Piniella: “El Dia”, 30-1-1931 (a propòsit de la convocatòria d'eleccions)


"...enmig de totes les necessitats que sentia Catalunya per esdevenir un poble lliure dintre una Espanya gran, n’hi havia una tan puixant, tan viva i latent que no podia esperar una Assemblea Constituent per al seu endegament.

Aquesta necessitat era la de l’ús de l’idioma. (...)".

Amat-Piniella: "El Dia", 2-6-1931


"He pensat en una Catalunya lliure, amb tots els drets i prerrogatives que corresponen a la seva personalitat, amb un idioma reconegut universalment, amb la possessió de tots aquells tòpics, abans armes inofensives contra l’absolutisme d’un monarca, i ara, convertit en aurèoles per a la República federal espanyola".

Amat-Piniella: “El Dia”, 21-4-1931


"Cal, en definitiva, no trair la confiança que el poble ha dipositat en els homes de la República. Del desencís de les masses desitjoses d’una renovació político-social profunda i intensa, en vindrien mals irreparables que a tots plegats ens interessa prevenir. Ja sabem que el poble és impacient, i això moltes vegades en comptes d’ésser un estímul és un destorb. Però sabem també que si una manera hi ha de calmar les impaciències, no és pas amb paraules més o menys ben administrades, sinó amb actes que siguin l’expressió i el precedent d’una norma de conducta".

Amat-Piniella: “El Dia”, 11-4-1936


"És només amb un esperit disposat al sacrifici més valuós, com una col·lectivitat nacional pot triomfar. Els irlandesos l’han tingut inexpugnable durant més de set segles. La lluita els ha estat difícil i pesada, però l’han guanyada, degut a unes dots de constància, de voluntat, de passió, que els catalanistes hem de fer-nos nostres, tant individualment com nacionalment, si volem veure triomfant la causa de la llibertat de Catalunya".

Amat-Piniella: "El Dia, 28/11/1935


"La República ha de posar solució a unes necessitats socials, polítiques, econòmiques i espirituals, plantejades abans de la seva instauració, una de les quals i potser la més important per a nosaltres, era la qüestió catalana. (...) En l’actual període de llibertat cal donar curs a la nostra necessitat d’auto determinació nacional. Tenim ja alguna cosa guanyada, però una regressió o un cataclisme ens seria fatal".

Amat-Piniella: “El Dia”, 5-5-1934


Sobre la cultura

"Per a nosaltres l'únic que compta [amb el jazz] és allò que enclou una indomable personalitat i la valor expressiva, trepidant de ritme, d'una intensitat i una emoció autèntiques. Ens agrada el jazz primitiu, ardent; no pas aquell ple de sensibleria i destinat a les solterones cursis".

Amat-Piniella: "Parlem-ne, de la música de jazz!", "El Dia", 18/08/1933


"Amb la vintena d’anys que ha romàs mut, el cinema ha resseguit una trajectòria sencera. Ha nascut, ha viscut i ha mort. Ha sofert les seves crisis i els seus instants de ressorgiment i esplendor. És a dir, tot un procés amb els seus alts i baixos, un joc complert de reaccions. Són aquestes irregularitats del cinema mut en la seva vida breu, les que han fornit el magnífic conjunt d’experiències, que el cinema sonor ha rebut com una herència preciosa".

Amat-Piniella: “Mirador”, 14-10-1932


"Hom parla sovint de comicitat. Però, àmpliament, genèricament. És comicitat el plat de nata encastat al bell mig d’un nas, és comicitat la reacció física i psicològica d’un idiota davant de la humanitat, la dissort més destrempada, el fet divers, l’evasió total del terreny de la realitat. La comicitat és, en fi, el confrontament de l’absurd amb la realitat, la extra normalitat, la inversemblança, l’inesperat, la sorpresa, la pena profunda d’un home grotesc. La comicitat ho és tot i no ho és tot. Nosaltres diem: la comicitat és la personalitat del còmic. La comicitat és Keaton, Lloyd, Laurel, René Clair, Hal Roach; és CHAPLIN. És cadascun dels homes amb els plecs del temperament, de la jeia, amb el grotesc, amb l’extemporani de la figura i del seu obrar".

Amat-Piniella: “El Dia”, 15-12-1931


"‎Estem segurs que si fos possible veure amuntegat tot el paper que s’ha arribar a embrutar per tal d’escatir si el teatre està en crisi o no hi està, per a posar-ne en clar les causes i treure’n les conseqüències, quedaríem admirats de l’alçada de la pila. Periòdicament, de molt temps ençà, surt el comentarista des de les columnes de qualsevulla publicació, i posa el tema sobre la taula".

Amat-Piniella: “El Dia”, 28-1-1935


"Entenem que les edificacions no poden començar-se pel terrat. I el teatre català no és més que una edificació, en la qual tots els catalans de cor hem de posar-hi tota la cura i tot l’entusiasme, per tal com és una branca fonamental de la cultura nacional. I cal que d’aquesta fervor, en participin els artesans –els autors–, els quals l’encarrilin a copsar la gran importància que en l’art de l’edificació tenen els fonaments".

Amat-Piniella: “El Dia”, 28-1-1935


"(...) el cinema en l’actualitat és encara una nebulosa, quelcom d’una vaguetat i d’un caotisme afeixugadors. Fins a la data, de la totalitat de les obres que ens presenten únicament són aprofitables les excepcions, mentre la generalitat de la producció diu a grans crits: Cremeu-me!".

Amat-Piniella: “El Dia”, 25-3-1932


"Des d’ara preconitzem per un club d’aficionats al cinema. Club que tindria per finalitat fer les experiències més curioses a l’entorn de les dues èpoques del cinema. Club que pel seu caràcter eminentment cultural i mercantilista podria permetre’s la presentació d’obres fetes d’esquena al gros públic, que altrament no serà possible admirar. De moment votem des d’aquestes ratlles per la propera constitució a Manresa del «Cinema Club»".

Amat-Piniella. “El Dia”, 25-3-1932


"(...) una ponència integrada de persones solvents està estudiant un Estatut de la Ràdio. Limitació d’anuncis, una obra benèfica més austera, una amenitat més culta, un catalanisme més insubornable i sense mediatitzacions bilingüistes i una direcció en una direcció en la programació més ben orientada. Encara que per aconseguir això calgui una protecció econòmica per part de la Generalitat. Si més no, que ens puguem presentar davant del món sencer com a posseïdors d’una emissora digna de la Catalunya autònoma i renaixent".

Amat-Piniella: “El Dia”, 2-6-1934


"Els que disfruten amb el cinema no fan distincions: hi van tant si parlen en castellà com en xinès. Aquells als quals el cinema no els fa ni fred ni calor, l’anunci d’un film doblat no els apassiona. Cal, doncs, que els empresaris facin un petit esforç per tal de sortir del seu equívoc. El públic no mira si els films són doblats o no. Té en compte altres coses: si l’estrella és rutilant, si el galan és simpàtic, si la «reclame» és suggestiva i fins molts, per sort, si l’obra té alguna cosa d’artísticament interessant".

Amat-Piniella: “El Dia”, 2-7-1934


"(...) en els films de Disney apareix sovint la dualitat dels bons i els dolents, diferenciació netament humana. Hi surt també el que està de sort i el que està de desgràcia. Hi veiem també transportats sentiments d’amor, de solidaritat, de revenja. Els animalons de Disney, en resum, viuen, es moren, reaccionen com si fossin homes. Aquesta transubstanciació li permet de realitzar una visió satírica dels defectes i les qualitats dels humans, sense haver-se de sortir d’un to amable i matisat de gràcia exquisida".

Amat-Piniella: “El Dia”, 23-3-1935

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada