Carles Riba, Llàtzer el ressuscitat (dins "Esbós de tres oratoris" 1957)

Esbós de tres oratoris (1957) és la darrera obra del poeta Carles Riba i Bracons (Barcelona 1893-1959) publicada en vida seva. Conté tres poemes de caràcter narratiu que són Els tres reis d'OrientLlàtzer el ressuscitat i El fill pròdig. El mateix Riba adverteix a Pròleg que "No són esbós en tant que poemes, almenys intencionalment; sinó en tant que oratoris". El component religiós del text es remet a un dels Pensaments de Pascal: "Jesucrist és el veritable Déu dels homes", que Riba comenta també al Pròleg: "Per primera vegada es deia [Pascal], i mai no s'ha dit més simplement, que cap a l'amor d'aquest Déu s'hi va des de la compartida condició humana i des de cada situació existencial. Vivint més que no pensant. ¿Com els personatges dels meus esbossos? Ara els comprenia, i en ells a mi mateix...". 

El text me'l va fer arribar mossèn Joan Aurich, durant el confinament del coronavirus la primavera de 2020 i, en un grup de deu o dotze persones, ens en va fer el comentari en dues sessions telemàtiques. El propi Joan Aurich ens recordava, alhora, que va ser amb mossèn Josep Junyent i Rafart —mort ara fa vint-i-cinc anys— que va passar moltes tardes de diumenge comentant Riba. i que a ell, particularment, sempre l'havia fascinat aquest Llàtzer ressuscitat. Anecdòticament, fer notar que el propi Carles Riba acompanyà mossèn Junyent l'any 1954 el dia de la seva primera missa i que, al final del dinar que compartiren, va llegir als assistents fragments del primer dels oratoris, el d'Els tres reis d'Orient. En fi, Llàtzer el ressuscitat també a mi em va atrapar, i vaig passar un cap de setmana suspès els seus versos, en un esforç que amb Carles Riba mai m'havia estat tan plaent.

No caldrien ara gaire més preàmbuls, si no és la conveniència de conèixer prèviament el text de l'Evangeli segons Sant Joan, que adjunto al final. L'experiència de tastar la mort, al capdavall, serà diferent entre els dos protagonistes —un nàufrag i, també, un sant Llàtzer exiliat— potser desdoblant dues veus del mateix poeta: la de la tradició humanista que el mariner fonamenta en l'Ulisses, i la cristiana de Llàtzer. Tot plegat un itinerari espiritual que no té res a veure amb l'església d'aquell moment, ni tenia tampoc cap voluntat catequística, ans el contrari: la salvació esdevé un itinerari individual, que implica renéixer i no pas sense dolor. Una adhesió des del cor, més enllà de la raó, sovint impossible de traduir en paraules —sigui en grec o en català. I perquè, i per tornar a Blaise Pascal, sovint «el cor té raons que la raó no entén
RF

   -   -   -   -

«A la seva darrera etapa, Riba dedicà l'atenció a certs passatges de l'Evangeli en els quals particularment es reconeixia. L'Esbós de tres oratoris, escrit entre els anys 1954 i 1956, actualitza el camí d'Els tres reis d'Orient i la seva adoració, la coneixença de la vida i la mort en Llàtzer el ressuscitat, i la partença, l'absència i el retorn d'El fill pròdig. Amb els tres oratoris i alguns poemes que guardava per a un llibre no acabat, conscient que les seves vivències no es comptarien per anys, Carles Riba completava, el 12 de juliol de 1959, en morir, un profund procés poètic i una de les etapes més glorioses de la història de Catalunya.»
Jaume Medina, Estudis sobre Carles Riba.
PAMSA, març de 2000.Pàg. 32.


CARLES RIBA
LLÀTZER EL RESSUSCITAT

      L'escena d'aquest possible oratori és la Camarga. Un punt d'ella que no cal determinar; ni es podria, degut als continus canvis de dibuix que la platja i l'entrellat d'estanys han sofert a través dels segles. Basten els caràcters típics del paisatge, que, assuaujats i tot pels drenatges, ajuden encara al simbolisme volgut del poeta. Segons una tradició molt antiga, recollida per Mistral en el cant XI de Mireia, Llàtzer el ressuscitat va fer cap a Provença després de la mort de Crist i fou bisbe de Marsella. Hi fou dut miraculosament en un vaixell desguarnit, a bord del qual els rancuniosos prohoms de Judea l'havien enviat al naufragi juntament amb les tres Maries, la serventa Sara l'egípcia i altres sants deixebles de Jesús. El lloc de naixença de l'interlocutor de Llàtzer ha d'ésser situat en qualsevol dels països que grecs i llatins comprenien sota la denominació, respectivament, de Líbia o Àfrica. Només l'administració romana la precisà amb uns límits: els de l'actual Tunísia fins al golf de Gabes. No desplauria al poeta que el seu Africà —el seu Libys o Àfer— fos un compatriota de Sant Agustí; però és lícit que la imaginació del lector vagi més cap a ponent o més cap a llevant al llarg de la costa septentrional de la nostra Àfrica (*). Llàtzer i el pobre nàufrag s'entenen en grec, que no és la llengua materna ni de l'un ni de l'altre. Llàtzer el podia saber ja abans de deixar la seva Palestina, on no eren escassos els que se'n servien com d'una segona llengua. El que és evident és que el va practicar, si es va moure per la zona entre les Santes Maries, Arles i Marsella. Marsella, l'antiga colònia focea, havia decaigut molt des de les guerres civils; però el grec, en el segle I, hi seguia vivent, fins al punt que els estudis hel·lènics hi brillaven com només a Atenes. Tot això independentment de les exageracions de l'Africà quan parla dels grecs: la seva admiració no deixa d'anar acompanyada d'una certa tírria. I quant al seu grec, en la vida d'un home de mar com ell no és arriscat de suposar prou vicissituds entre l'esclavatge i la llibertat, entre el rem i la maniobra de la vela i entre una banda i l'altra de la Mediterrània, perquè, sense adonar-se'n, n'hagués adquirides prou nocions per a tenir-lo, elegància a part, com a instrument de relació humana pertot on les seves navegacions el duguessin. 


(*) A l'antiga Grècia i a l'antic Egipte, el nom de Líbia era utilitzat en un sentit més ampli, per a designar tot el nord d'Àfrica, a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer.


      Aquell capvespre el mar, broix als erms de Provença
            Broix. 1 adj. Rònec, erm. / 2 adj. Sense res més, sol.
semblava no haver de prendre més la llum
ni els vents, cloure en l'acer d'un ja suprem costum
els flums d'eterna sal d'on sempre recomença.
           Flum. m. ant. Riu.
Una vegada més, Llàtzer pensà en la mort;
          com tornant a viure un record
dels seus ulls —uns ulls grisos i de mirada llarga—
      els suspengué en el pas de la claror,
nova, qui sap, enllà d'un últim horitzó,
10     en altres mons d'idea menys amarga.
          I llavors mirà el seu company:
un mariner collit feia poc a la platja,
      únic i flac bagot d'un mal viatge;
            Bagot. 1 m. Gotim de raïm que resta al cep després de veremar. 2 m. Varietat d'olivera 
            com que tenia un nom estrany,
més fàcilment li deien l'Africà; coneixia
             per Llàtzer la història de Crist
                però es reconeixia
molt millor en la d'Ulisses i, com ell, quan mentia
per estimar-se, veia el que creia haver vist.
20               «Calma blanca o tempesta,
són les mateixes aigües i és el mateix renec...»
Volia l'Africà dir més, brandant la testa;
             però es va perdre en el seu grec.
Només dels dos els ulls, per una experiència
     no dissemblant marcits, i els pensaments
són, durant una estona, al silenci vivents.
El cel s'apaga, trist d'eterna paciència.
Fins que el nàufrag reprèn: «Esclato si no ho dic:
             tu sempre has tingut un amic
30  poderós: no en vaixell... guarnit o no: en xalana
       Xalana. f. Embarcació de fons pla tallada de proa i de popa.                
                               de pacífic canal
t'hauria fet passar la mar descominal,
per situar-te amb grecs, que són genteta humana.
Sóc pobre; pensa-hi, ara que també ets pobre tu:
mai per mi no ha fet tanta màgia ningú. 
He tingut voluntat per a poder dir meva
la força que em venia, fins al cor, de no sé
quin brut roquer de vida on el món se sosté,
amb el seu mar... El mar, del meu risc sense treva
40 lliça —tan dolça, amb tot... Senyor ressuscitat
      t'ho diu aquest ofès i humiliat
campió sense palma de les vogues forçades:
          he anat a fons tres vegades
i és nedant, nedant jo, que sempre m'he salvat
           ¿Per pur afany de viure?
¿O per manera extrema d'assaborir-me lliure?
          ¿O per l'horror —jo crec això—
          d'haver vist a la mort la cara?"...
Llàtzer aixecà les celles; el mariner, però,
50  és per al seu record que troba llum encara
      en l'aire gris que de Llàtzer el separa.
I prossegueix: "No parlo per manera de dir.
          ¿Saps Cap de Creus, a l'altra punta
      del golf? (També pomposos grecs fan junta,
          del forcat dels teus, per allí.)
       Entre les dents d'aquell balcó d'aurora,
          hi ha una cova, expandida al mar,
una gran cripta nua, informe, acollidora
sense amor, com d'un rei superb, però avar.
60                El corrent m'hi portava,
             arrapat al nostre balou 
                                 Balou. m. Caseta que cobreix la boca d’un escotilló.                  
                               la nedada era brava 
                  i ja en tenia prou.
             I de sobte vaig veure el Rostre,
damunt l'obaga humà; però no com el nostre,
no: com el meu, exacte, vist talment per mirall,
però fora de tota edat meva, una mena
de fetus vell de mi, que m'atreia a una escena
sense públic ni chors, on pels segles avall
70  es peixerà de mi... de mi... " Altra vegada
el grec que mig li feia el discurs va fallar
                     a l'Africà,
Llàtzer, amb una dolçor tota precipitada
agafant-lo pel braç, suggerí la tornada;
      com si li fos precís de caminar
                      per a parlar.
L'hora foscant girava cap a una alba de lluna.
Al llarg d'uns tamarius, pel capçal de la duna, 
van a trobar el camí. Llàtzer, que té el cor ple
80            del que ha sentit, tot d'una,
"Germà", comença, "hi ha records sense saber:
coses que per l'arrel ens han pres tots; n'és una 
el goig i despertar-se'n; i haver volgut per fe;
i, escolta bé, tornar de la comèdia fosca
 (probable referència als vs. 68 i 69, l'escena "sense públic ni chors") 
que tu dius que és ser mort, a aquest contínuament
obrir-se en esperança que jo en dic ser vivent;
i la meva paraula és, com la teva, tosca.
Però la mort mateixa —és pel que fou després,
      no per memòria o pel que he vist dels altres,
90  que et faria un report de com és i del que és,
      on pogués dir no jo, sinó nosaltres.
            (vg. versos 65-66, nostre i meu)
Tota realitat part d'aquí és excés,
germà, i ho són els signes dels nostres cors terrers.
Fóra una veritat en l'excés reinscrita
      de dir que em vaig dreçar com per un tust,
      com qui dormia i obre els ulls, adust,
entre la nit i una alba ja plena que l'invita;
amb, un instant, l'ofec d'ignorar el propi nom,
          i d'on és que ha tornat, i com;
100    fins que li ve de sobte la certesa
que els somnis eren somni i el camí cap amunt
          el mateix que duu al profund
      de la innocència ofesa i desapresa."
Llàtzer va fer una pausa, amb ulls per dintre molls.
Lluïa obscura al cel la sal dels aiguamolls,
i llavors, renovant paraula i passa alhora, 
"Germà", digué, "no és cap record que m'acora,
         Acorar. 1.1 v. tr. Matar (una bèstia) traspassant-li el cor. 1 2 v. tr. Degollar una bèstia. 2 tr. Adolorar .
sinó les comparances al que fou tan senzill;
dormim i ens despertem en el que ja teníem,
110  però viure és fer nostre el que de Déu rebíem,
perquè Déu és etern prop del nostre perill.
      Però morir, d'ençà que vaig seguir-la,
sé que és, a tot o res, disposar-se a la Veu,
      un absolut buidar-se per sentir-la..."
"La veu del teu amic, del teu dolç Galileu..."
brusc va interrompre el nàufrag, glossant com qui ja ho veu.
"Dolç i difícil", Llàtzer continuà passant-se
                 la mà pel front obscur:
                 "un mestre d'esperança
120  dur a fer, segons com, llarga l'espera al pur.
       Recordo el llit, vast i vague en la febre,
       i el cor perdent-se en la creixent tenebra:
i Maria, brillant-li les galtes entre els rulls,
           que es vinclava sobre els meus ulls
—ulls del germà petit sempre infant— i que em deia:
"Els missatgers ja són amb Jesús." I somreia.
          I de sobte, aleshores, res.
Fins que va sonar el mot que encara, sí, em comanda,
      i em vaig sentir de nou en el meu pes,
130 tot d'una, però com si tot vingués per tanda.
      Em retrobava estès damunt del banc
          de la meva tombal alcova;
ert, fat tot jo, però —¿m'entendràs?— amb la sang
voltada pel meu fred dins el cor, talment nova,
congriada en l'espera de fer un salt renadiu
cap al que m'era ofert d'un puixant, nou estiu...
          o jo restaria en el que era
      —ara en prenia esment— el meu repòs:
      un pur estat embolcat, sense el meu cos
140 (oh instrument preciós), ni en oblit ni en llum vera,
als marges expectants de la Joia Primera.
Jo podia escollir i vaig fer com hauries
fet tu mateix, germà, tu i qualsevol greguet
d'aquests meus que et fan gràcia; i vaig voler els meus dies.
          I em vaig trobar de sobte dret
i ple de la meva ànima prompta a la sang valenta,
feliç de posseir-se i, amb amor, violenta;
          però tot jo faixat estret."
Girant cap a la lluna una mirada lenta,
150  Llàtzer callà. Un ocell s'esbaté, amb un crit,
dins els canyars, immòbils al progrés de la nit;
mentre bonia el nàufrag: "Sé fets semblants... Explica't,
      Bonia: parlava fent Bonior: remor sorda i contínua que mou un abell, una multitud de persones.
      Llàtzer, i si tant et tempta, magnifica't."
          I Llàtzer, com si no ho sentís,
tornà de sobte: "Hauria jo el món regne per regne
saquejat, li hauria posat, diví, la regna,
sense que per cap goig se'm renovés, precís,
el record del que em fou llavors donat de veure
      fins a tocar salut i paradís.
160      És per als fills de Déu, que poden creure,
que jo testimonio: reconeix-te escoltant,
      mentre el retorn ens dura, i vaig parlant.
      Jo estava dret davant de l'escalina:
tres esglaons que duien del meu carner pregon
          Carner. m. 1.1 Vas sepulcral. 1.2 Cementiri. 2, Armari de la cuina on es guardava la carn.
al vestíbul, ja obert a l'orient i al món,
del meu sepulcre; i queia cap a mi una llum clina.
No sé si sobre els ulls fou transparent el llenç
o si un plec esbatut em mostrà el que era immens.
Crist era dalt, al mig, creixent en la paraula 
170 dita: aquell "Surt!" de tot elemental començ:
que crea, que fa néixer, que és Llum fenent la Faula...
Oh el Mestre ardent, Maria! Marta, el teu Rei a taula!
                Jo el vaig veure llavors
        transfigurat com en els vostres cors.
                 Tot ell fulgia en glòria:
             amb el Pare i en l'univers
        i amb l'Esperit, en Si un i divers.
I vaig sortir de mi, com per vivent memòria.
Sí, Crist era la vida unint tots els camins,
180 faç mateixa de vida, on totes les semblances
es feien fraternals; en aquells trets divins,
jo em veia jo, acceptat amb les meves mancances.
            I de nou, germà, vaig voler
      la vida —joia i foc tot jo, per fe.
      I vaig fer força amb l'una i l'altra cama
per desfaixar els turmells i compondre el meu pas:
                no sé si espasa o flama
haurien penetrat amb dolor més voraç
la meva carn, encara sorpresa de sentir-se,
190   que no ho va fer el tramat, fins a partir-se.
Mortal comptar dolors pel cor i els seus batecs!
Déu! Com en pocs instants en vaig de nou aprendre!
      D'esma o guaitant a llucs per entre els plecs
de la mortalla, jo, que ja anava a ser cendra,
vaig caminar amb gemec cap als tres esglaons,
      rudes, humits i de cantells a trossos;
i pujar-los va ser com carregar tres mons
                 sobre els meus febles ossos:
      des del primer, un món de somnis morts;
200   en el segon, un d'esmes i records;
      i dalt del terç, un d'esperances vanes;
en mi va cruixir tot, i vaig sentir el meu tuf
de mort i de treball; i cridant sense buf,
vaig travessar el vestíbul cap a les sorts humanes;
com un que moriria i tanmateix no vol;
seguint Jesús, però fent els meus passos sol."
Seguí un silenci greu. S'albirava una borda,
humil al clar de lluna dins la gran plana sorda.
Fins que el nàufrag, mirant-lo com si el veiés molt lluny
210   i amb vehemència agafant-lo pel puny,
      digué a Llàtzer: "Em vénen preguntes, i no goso...
Però ¿i la gent? Perquè hi havia gent, suposo."
I Llàtzer dolçament li va respondre: "A munts,
parents i poble. Mentre em llevaven les faixes,
es va passar d'un crit d'esglai, que encara em brunz
dins el cap, al silenci i a les converses baixes.
Jo em desenlluernava. Recordo, en els olius,
       l'obac a terra i sol damunt les cimes;
i més prop, mig tombats vora unes mates primes,
220  uns noiets que aixecaven cap a mi uns ulls molt vius,
deixant per terra els tódols; recordo una doneta
         Tòdol: m. Terme emprat a Mallorca per a designar l'astràgal, l'os del taló dels quadrúpedes que, si és d'animal de llana, s'emprava entre els infants per a jugar a la marraquinca. DCVB.
que reia tota sola per sota uns vels llampants
—comprenc que la fes riure si pensava en galants.
Però, en un rotllo a part, els doctors de la pleta
          discutien, ells i llurs mans;
un, venint cap a mi, vociferà: "Agafeu-lo!"
            I hi hagué un estupor
i semblà que prenia en la gent el rancor;
quan sobre els excitats caigué una veu: "Deixeu-lo."
230  No un prec de pietat, sinó una ordre de rei.
I els que havien de creure és llavors que cregueren,
retrobant Crist en l'acte que així, creient, perferen;
        Perfer. v. tr. Acabar.
mentre els doctors partien clamant: "La Llei! La llei!"
I parlà per tothom una dona del poble.
Sortint cap a Maria, la mare de Jesús,
que estava en un racó, guaitant amb ulls segurs
el seu Fill, amb un aire terral, però molt noble
—¿com t'ho faria entendre?— infantina i ensems
        profundament arrelada en els temps,
240 corrent-li, doncs, cridà: "Sigues tu beneïda,
dona que en el teu ventre vas dar vida a la Vida!"
¿Què et diré més, germà? Sóc el ressuscitat;
       senyor —només en tant que per la Gràcia
vaig ser tornat a mi: com tu, que al meu costat,
       per l'indecís camí que ens ha igualat,
            camines, fer de ser salvat
pel cor i per la seva obscura pertinàcia.
                I tanmateix el cor!...
Tot senyal li és llum, tota moneda or.  
250    L'enyor, la por, la follia l'habiten;
       però sap més que no sabem sabut;
i salva donant més que no vèiem rebut:
       són d'ell, germà, els miracles que t'irriten.
       Dubtes —i jo mateix sóc temorós
d'aquesta llibertat, de la qual sóc figura
contra la mort, i que he de guanyar com si fos
       meu cada instant i simple la natura.
Per això en cada instant sense morir revisc
i, puix que he vist la Vida, conec millor el meu risc;
260 i és per cada acte meu que la Vida em depura,
i en cada mot tallat a la Seva mesura.
Però, el que hi ha en el cor de l'home, Crist ho sap,
com ho sabé quan era germà nostre a la terra:
sap si temo la mort i el seu estrany arrap,
jo que en sóc, als teus ulls, la sortosa desferra. 
Com tu la tems, germà... Perquè si diferim 
          en re dos pobres fills del llim,
és a Déu que ens ha fet, no a nosaltres, que importa."
Sara la Negra era sol·lícita, a la porta,
270 alçant un llantió. Llàtzer va fer un sospir
i s'aturà; i el nàufrag: "Segons el meu albir,
       a tu" va dir "et passa que t'enyores..."
       I Llàtzer: "Sí, és això i no és tot;
però per a expressar-ho, en grec no sé cap mot." 
I l'Africà, molt greu: "Són coses torbadores
tot això que m'has dit: per a omplir-se'n els anys,
referint-hi el que un home ha conegut d'afanys
       i ¿per què no? de goigs... Deixa que hi pensi
                 en calma i en silenci,
280 quan hauré ja tornat on vaig néixer. Preveig
       que hi ploraré; però seré a casa..."
S'aixecava una brisa amb amorós fresseig;
s'inflà una olor de sal amunt de la nit rasa.
       Llàtzer veié de sobte un home vell
en aquell nàufrag sol; i posant-li un palmell
suau damunt l'espatlla arrupida, profètic
         —doctors haurien dit hermètic—
       va dir: "Germà, demà tindràs vaixell." 





La ressurecció de Llàtzer, de Duccio di Buoninsegna (1310). Formava part de la predel·la de l'altar de la Maestà e a catedral de Siena. i actualment es troba al Museu d'Art Kimbell de Fort Worth, Texas, als Estats Units.

Llàtzer, a l'Evangeli segons Sant Joan (Jo. 11,1 - 11,53) - Bíblia de Montserrat
11 Llàtzer, ressuscitat.— 1 Hi havia un malalt, Llàtzer, de Betània, el poble de Maria i de Marta, la seva germana.  2 Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els seus cabells; i era el seu germà, Llàtzer, el qui estava malalt.  3 Les dues germanes, doncs, enviaren a dir-li: «Senyor, aquell qui estimeu està malalt».  4 En sentir-ho, Jesús digué: «Aquesta malaltia no és mortal, sinó que és per a glòria de Déu, perquè el Fill de Déu sigui glorificat a causa d'ella».  5Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer.  6 Quan va sentir que estava malalt, es va quedar encara dos dies allà on era.  7 Després diu als deixebles: «Tornem a la Judea». Els deixebles li diuen: «Rabbí, ara mateix els jueus us volien apedregar, i un altre cop hi torneu?»  9 Jesús respongué: «¿No té dotze hores, el dia? Si un camina de dia, no ensopega, perquè veu la llum d'aquest món; 10 però, si camina de nit, ensopega, perquè no té la llum». 11 Dit això, va afegir: «Llàtzer, el nostre amic, dorm, però vaig a despertar-lo». 12 Els deixebles li digueren: «Senyor, si dorm rai, es posarà bo». 13 Jesús havia parlat de la seva mort, però ells es pensaven que parlava del dormir del son.  14 Jesús els digué llavors clarament: «Llàtzer és mort, 15 i m'alegro per vosaltres de no haver estat allà perquè cregueu; però anem-hi». 16Aleshores Tomàs, l'anomenat «Bessó», digué als con deixebles: «Anem-hi també nosaltres, a morir amb ell».

17 Quan Jesús hi arribà, el trobà que ja era al sepulcre de feia quatre dies.  18 Betània era a prop de Jerusalem, cosa de quinze estadis. 19 Molts dels jueus havien anat a casa de Marta i de Maria a consolar-les del seu germà. 20 Així que Marta va sentir que Jesús arribava, sortí a trobar-lo; Maria, en canvi, s'estava asseguda a casa. 21 Marta digué llavors a Jesús: «Si haguéssiu estat aquí, no s'hauria mort el meu germà;  22 ja sé, però, que tot el que demaneu a Déu, ell us ho concedirà». 23 Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». 24 Marta li fa: «Ja sé que ressuscitarà en la resurrecció, el darrer dia». 25 Jesús li diu: «Jo sóc la resurrecció; qui creu en mi, encara que mori, viurà;  26 i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà. ¿Ho creus, això?» 27 Ella li respon: «Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu, que havia de venir al món». 28 Havent dit això, se n'anà, i cridà Maria, la seva germana, dient-li en secret: «El Mestre és aquí i et crida».  29 En sentir-ho ella, s'aixecà de pressa, i l'anà a trobar. 30 Jesús encara no havia arribat al poble, sinó que era encara a l'indret on Marta s'havia trobat amb ell. 31 Els jueus que eren amb ella a la casa i la consolaven, en veure que Maria s'havia aixecat de pressa i havia sortit, la seguiren pensant-se que se n'anava al sepulcre per plorar allí.  32 Quan Maria arribà on era Jesús, en veure'l, se li deixà caure als peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, no s'hauria mort el meu germà». 33 Quan Jesús la veié plorant, i plorant també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es va contorbar.  34 Preguntà: «On l'heu posat?» Li digueren: «Senyor, veniu a veure-ho». 35 I a Jesús se li negaren els ulls.  36 Els jueus deien: «Mireu com se l'estimava!» 37 Però alguns d'ells digueren: «¿No podia, ell que va obrir els ulls del cec, fer també que aquest no morís?»  38 Jesús, una altra vegada commogut dintre seu, arriba al sepulcre: era una cova, coberta amb una pedra. 39 Jesús diu: «Traieu la pedra». Marta li contesta: «Senyor, ja fa fortor, ja és el quart dia». 40 Jesús li respon: «¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu? 41 Tragueren, doncs, la pedra. Llavors Jesús alçà els ulls i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat; 42 jo prou sabia que sempre m'escolteu; però ho he dit per la gent que m'envolta perquè creguin que vós m'heu enviat». 43 I, havent dit això, cridà amb veu forta: «Llàtzer, vine a fora!»  44 I el mort va sortir, lligat de peus i mans amb faixes, i la cara embolcallada amb un sudari. Jesús els digué: «Deslligueu-lo i deixeu-lo anar».

Les autoritats jueves decideixen fer morir Jesús. 45 Molts dels jueus que havien anat a casa de Maria i van veure el que havia fet van creure en ell; 46 però alguns anaren a trobar els fariseus i els contaren el que Jesús havia fet.  47Aleshores els grans sacerdots i els fariseus convocaren consell i deien: «Què fem? Aquest home fa molts miracles.  48 Si el deixem fer així, tothom creurà en ell, i vindran els romans i ens destruiran el lloc sant i el nostre poble». 49 Però un d'ells, Caifàs, que era el gran sacerdot aquell any, els digué: «Vosaltres no hi enteneu gens,  50 ni teniu en compte que val més que un sol home mori, que no pas que es perdi tot el poble». 51 Això, no ho va dir de per si mateix, sinó que, com que era el gran sacerdot, profetitzà que Jesús havia de morir pel poble;  52 i no solament pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos. 53 D'ençà d'aquell dia, doncs, resolgueren de matar-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari