Joaquim Amat-Piniella, K. L. Reich (fragments)












(Tots els fragments, segons l'edició de David Serrano i Blanquer, publicada per Edicions 62, el 2001)

Capítol primer

   El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn o tenir la certesa de no dormir. Ho era tant, que havia arribat gairebé a l'extrem oposat de produir com un començament d'anestèsia. Era necessari contreure i distendre els músculs i la pell de la cara, a tall d'exercici per tal d'evitar els progressos de la insensibilitat. També els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la pressió rabiosa de la gelor que pujava de terra. Si no hagués estat per aquest fred desconsiderat i pel bategar dels cors d'aquella multitud d'homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, l'albada hauria semblat irreal. A través de la boira, que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingia més que la forma difusa dels accidents del paisatge més proper. La neu, que sap fer clara la mateixa nit, fendia amb la seva llum indirecta en constant augment el vel gris que ho rodejava tot. L'edifici de l'estació sostenia damunt la seva teulada, en forta pendent, un gran coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. La barana que rodejava els molls portava uniformement una cresta de merenga; els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven feixucs i lassos  en llur abandó sota la flassada blanca. A l’altra banda de la carretera, en la qual s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat pels qui construïren l'estació, la neu que s'havia posat damunt de les pedres sortints i els arbustos raquítics, feia contrastar les taques fosques dels racons on no podia arribar. Però, la boira era prou espessa per a donar a tot plegat una tonalitat grisa amb tots els matisos possibles.

   Vestits amb els heteròclits «uniformes» de l’exèrcit francès, uns blau cel (de la primera guerra mundial), altres blau fosc, molts caqui, amb els abrics acampanats, els caps coberts de boines, casquets de dues puntes, passamuntanyes i fins de les barretines vermelles dels senegalesos, aquells homes es movien confusament, adelerats, talpers, en el vòrtex del pànic, per tal de trobar, entremig de tantes maletes, fardells i sacs-morrals, un lloc a les fileres de la difícil formació. No s'adonaven pas de la grisor de l'hora. La neu cruixia al trepig de les sabates ferrades i, mentre la blancor impol·luta desapareixia de la carretera, únicament el xoc tintinabular dels plats de tropa i de cantimplores i fiambreres que penjaven dels equipatges, trencava aquell silenci, realment extraordinari tractant-se d'una multitud d'espanyols. Per contrast amb aquest mateix silenci, retrunyien més seques, guturals i temibles les veus del comandament dels soldats, els quals amb l’uniforme verdós de l’exèrcit alemany, el fusell despenjat i el dit al gallet, acordonaven aquella massa de presoners. Veus noves, desconegudes, plenes d’amenaces misterioses per als desconeixedors de l'alemany...

   -Has arreplegat el maletí? -preguntà un d'aquells presoners al seu company.
   -No el portes tu?
   L'Emili féu un gest de resignació amb les espatlles, i segurament, sota el tapaboques, somrigué amb una expressió fatalista.
   -Prepara't a no rentar-te la cara -digué, mentre arreplegava de terra una motxilla atapeïda.
   -Ja ens donaran de tot allà on anem. No et preocupis.
   -Tinc por que no ens faci falta. Això no m'agrada gens, Cisco.
   -També ens en sortirem!
   Francesc va mirar el nas rogenc del seu amic que destacava malgrat la llum encara feble i provà de trobar-li la mirada.

(...)

Capítol segon

   "Block 12", estava escrit sobre el muntant de la porta. Per petits grups s'anava entrant per tal de passar les formalitats de l'arribada. Feia una bona estona que l'Emili i en Francesc estaven esperant que els toqués el torn. Formats sobre la neu, després de tantes emocions, la boca pastosa i els llavis ressecs de no menjar res calent, començaven de sentir-se sobre tot el pes de la fatiga. El fred era molt viu, la neu es despenjava menuda encara, però progressivament intensa, els peus havien perdut tota la calor del violent exercici de venir corrent de l'estació estant, i tornaven a ressentir-se de les agulles gelades que penetraven inclements dintre la pell. Sovint s'apropaven presos antics al camp, i els nostres amics remarcaren que, si anaven ben abillats, ningú els deia res, mentre que en el cas contrari eren esventats a plantofades. Alguns dels qui tenien la sort de passar solien ésser espanyols, demanaven per algun nom, o per algun poble, i contestaven amb una marcada superioritat de coneixedors les preguntes sobre els usos i costums de la casa. Cadascú explicava les coses al seu gust, contaven els horrors més grans, i només se'n treia la conclusió que el pou era profund i negre.

   -I ara ens ho prendran tot? -preguntava algun dels nouvinguts.
   -Us deixaran nus completament. Ací tot està prohibit...
   -Sí, ja ens ho han dit...
   -Però tot es fa com si no ho estés. Procurant que no et vegin, és clar...
   -Les fotos, no? preguntava un altre.
   -Tampoc.
   -Per què no me les guardes tu...
   -Oh, no. Me la podria carregar molt fort...
   -I el tabac? -preguntava també un tercer.
   -Això sí, que us ho deixaran guardar. Però us ho prendrà el Blockältester en arribar a la barraca. No espereu salvar res…
   -I per què les fotos no? -insistia un altre.
   -Hauries de preguntar-ho a l'autor del reglament.

(…)


Capítol tercer
 
   L'August no sabia gaire alemany, però substituïa l'escassetat de coneixements amb un instint molt segur de com calia tractar els homes. Ja feia una estona que demostrava una cosa i l'altra, tot maldant de convèncer Popeye de deixar entrar els quatre-cents presos del Block, que portaven dues hores prenent la fresca al carrer.
   -Quins homes, els teus espanyols! -bromejava el Blockältester-. Amb cinc minuts d'aire lliure ja es moren de fred…
   -Cinc minuts? -replicà l'intèrpret somrient-. Se't deu haver parat el rellotge! Ja em venjaré quan vinguis a Espanya. Aquests cinc minuts, te'ls faré passar al sol. Prou se't pelarà el clatell!
   -No facis tanta propaganda del teu sol -intervingué el Secretari-. He passat dos anys al Sàhara i no vaig pas canviar la pell.
   -La tens massa gruixuda…
   El secretari era un alemany detingut pet "asocial"; havia estat a la Legió Francesa, i tot el que sabia d'Espanya consistia en l'existència d'un boxador anomenat Uzcudun. L'August se l'havia fet seu...

(…)

Capítol divuitè

(…)

Ara, l'Emili fa esforços sobrehumans per tal de seguir el ritme dels companys que, posats en cadena, desembarassen aquells departaments de la barraca als quals les flames no han arribat. Paquets de roba, de llençols, de tovalloles, de camises i de calçotets, peces de fusta, d'armaris, de taules i de llits, passen sense parar per les seves mans. A la llum inquietant i adustiva del foc, els ulls li transporten fins el cervell fatigat la sobreimpressió repetida i martellejant al ritme d'aquell moviment de cadena, del segell que porten tots els materials d'un camp de concentració alemany:
                                 
                                  K. L. Reich

Escrit amb tinta damunt de la roba, gravat en foc a la fusta, l'Emili ha vist constantment durant quatre anys i mig, i sap que és l'estigma infamant amb què hom l'ha volgut marcar, l'únic...

K L Reich són les inicials de Konzentrations Lager Reich.  Si en voleu més,  cliqueu aquí

Web Amat a Memòria.cat, aquí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada