(A continuació fragment inicial i final de cadascun dels 18 capítols, segons l'edició de David Serrano i Blanquer, publicada per Edicions 62, el 2001 i la portada del qual il·lustra inicialment aquest apunt).
K. L. REICH
I
El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn o tenir la certesa de no dormir. Ho era tant, que havia arribat gairebé a l'extrem oposat de produir com un començament d'anestèsia. Era necessari contreure i distendre els músculs i la pell de la cara, a tall d'exercici per tal d'evitar els progressos de la insensibilitat. També els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la pressió rabiosa de la gelor que pujava de terra. Si no hagués estat per aquest fred desconsiderat i pel bategar dels cors d'aquella multitud d'homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, l'albada hauria semblat irreal. A través de la boira, que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingia més que la forma difusa dels accidents del paisatge més proper. La neu, que sap fer clara la mateixa nit, fendia amb la seva llum indirecta en constant augment el vel gris que ho rodejava tot. L'edifici de l'estació sostenia damunt la seva teulada, en forta pendent, un gran coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. La barana que rodejava els molls portava uniformement una cresta de merenga; els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven feixucs i lassos en llur abandó sota la flassada blanca. A l’altra banda de la carretera, en la qual s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat pels qui construïren l'estació, la neu que s'havia posat damunt de les pedres sortints i els arbustos raquítics, feia contrastar les taques fosques dels racons on no podia arribar. Però, la boira era prou espessa per a donar a tot plegat una tonalitat grisa amb tots els matisos possibles.
Vestits amb els heteròclits «uniformes» de l’exèrcit francès, uns blau cel (de la primera guerra mundial), altres blau fosc, molts caqui, amb els abrics acampanats, els caps coberts de boines, casquets de dues puntes, passamuntanyes i fins de les barretines vermelles dels senegalesos, aquells homes es movien confusament, adelerats, talpers, en el vòrtex del pànic, per tal de trobar, entremig de tantes maletes, fardells i sacs-morrals, un lloc a les fileres de la difícil formació. No s'adonaven pas de la grisor de l'hora. La neu cruixia al trepig de les sabates ferrades i, mentre la blancor impol·luta desapareixia de la carretera, únicament el xoc tintinabular dels plats de tropa i de cantimplores i fiambreres que penjaven dels equipatges, trencava aquell silenci, realment extraordinari tractant-se d'una multitud d'espanyols. Per contrast amb aquest mateix silenci, retrunyien més seques, guturals i temibles les veus del comandament dels soldats, els quals amb l’uniforme verdós de l’exèrcit alemany, el fusell despenjat i el dit al gallet, acordonaven aquella massa de presoners. Veus noves, desconegudes, plenes d’amenaces misterioses per als desconeixedors de l'alemany...
—Has arreplegat el maletí?—preguntà un d'aquells presoners al seu company.
—No el portes tu?
L'Emili féu un gest de resignació amb les espatlles, i segurament, sota el tapaboques, somrigué amb una expressió fatalista.
—Prepara't a no rentar-te la cara —digué, mentre arreplegava de terra una motxilla atapeïda.
—Ja ens donaran de tot allà on anem. No et preocupis.
—Tinc por que no ens faci falta. Això no m'agrada gens, Cisco.
—També ens en sortirem!
Francesc va mirar el nas rogenc del seu amic que destacava malgrat la llum encara feble i provà de trobar-li la mirada.
En aconseguir-ho somrigué també, però amb una expressió diferent. Coneixia la tendència de l'Emili a considerar les coses amb massa gravetat, i, encara que el tracte fos certament una mica immoderat, Francesc no l'atribuïa sinó al malhumor d'uns guardians que s'havien llevat massa d'hora, al fred que feia o al mal geni de l'oficial.
—Els alemanys no som uns bàrbars—li havia dit un alemany en fer-los presoners—. Ja veureu com tenim un alt sentit de la camaraderia!
I, efectivament, al camp de presoners de guerra d'on ara venien, els espanyols havien estat tractats amb deferència i tot...
(...)
—Acabeu d'entrar a un camp d'extermini alemany —digué—. Ací és ve a treballar i a obeir i, com és natural, no podreu pas protestar com és costum vostre. Tot està prohibit per a vosaltres i els càstigs són molt severs. Recordeu sempre que la més petita relliscada es paga amb la vida. No oblideu tampoc que ja no sou a Espanya, on us poguéreu aprofitar prou per a donar curs als vostres mals instints. Ací se us imposarà la més gran disciplina que us podeu imaginar i sabreu el que costa haver estat bolxevics...
—Maricón! —digué l'Emili bo i cloent els punys de ràbia.
II
«Block 12», estava escrit sobre el muntant de la porta. Per petits grups s'anava entrant per tal de passar les formalitats de l'arribada. Feia una bona estona que l'Emili i en Francesc estaven esperant que els toqués el torn. Formats sobre la neu, després de tantes emocions, la boca pastosa i els llavis ressecs de no menjar res calent, començaven de sentir-se sobre tot el pes de la fatiga. El fred era molt viu, la neu es despenjava menuda encara, però progressivament intensa, els peus havien perdut tota la calor del violent exercici de venir corrent de l'estació estant, i tornaven a ressentir-se de les agulles gelades que penetraven inclements dintre la pell. Sovint s'apropaven presos antics al camp, i els nostres amics remarcaren que, si anaven ben abillats, ningú els deia res, mentre que en el cas contrari eren esventats a plantofades. Alguns dels qui tenien la sort de passar solien ésser espanyols, demanaven per algun nom, o per algun poble, i contestaven amb una marcada superioritat de coneixedors les preguntes sobre els usos i costums de la casa. Cadascú explicava les coses al seu gust, contaven els horrors més grans, i només se'n treia la conclusió que el pou era profund i negre.
—I ara ens ho prendran tot? —preguntava algun dels nouvinguts.
—Us deixaran nus completament. Ací tot està prohibit...
—Sí, ja ens ho han dit...
—Però tot es fa com si no ho estés. Procurant que no et vegin, és clar...
—Les fotos, no? preguntava un altre.
—Tampoc.
—Per què no me les guardes tu...
—Oh, no. Me la podria carregar molt fort...
—I el tabac? —preguntava també un tercer.
—Això sí, que us ho deixaran guardar. Però us ho prendrà el Blockältester en arribar a la barraca. No espereu salvar res…
—I per què les fotos no? —insistia un altre.
—Hauries de preguntar-ho a l'autor del reglament.
—Així no són permesos els diners, tampoc?—inquirí un dels qui n'havien guanyats molts al camp de presoners.
—Què en faries? Com no siguin diners comestibles...
—Comprar a la cantina...
—A la cantina? Te l'administraran ells mateixos la cantina (…)
III
—No el portes tu?
L'Emili féu un gest de resignació amb les espatlles, i segurament, sota el tapaboques, somrigué amb una expressió fatalista.
—Prepara't a no rentar-te la cara —digué, mentre arreplegava de terra una motxilla atapeïda.
—Ja ens donaran de tot allà on anem. No et preocupis.
—Tinc por que no ens faci falta. Això no m'agrada gens, Cisco.
—També ens en sortirem!
Francesc va mirar el nas rogenc del seu amic que destacava malgrat la llum encara feble i provà de trobar-li la mirada.
En aconseguir-ho somrigué també, però amb una expressió diferent. Coneixia la tendència de l'Emili a considerar les coses amb massa gravetat, i, encara que el tracte fos certament una mica immoderat, Francesc no l'atribuïa sinó al malhumor d'uns guardians que s'havien llevat massa d'hora, al fred que feia o al mal geni de l'oficial.
—Els alemanys no som uns bàrbars—li havia dit un alemany en fer-los presoners—. Ja veureu com tenim un alt sentit de la camaraderia!
I, efectivament, al camp de presoners de guerra d'on ara venien, els espanyols havien estat tractats amb deferència i tot...
(...)
—Acabeu d'entrar a un camp d'extermini alemany —digué—. Ací és ve a treballar i a obeir i, com és natural, no podreu pas protestar com és costum vostre. Tot està prohibit per a vosaltres i els càstigs són molt severs. Recordeu sempre que la més petita relliscada es paga amb la vida. No oblideu tampoc que ja no sou a Espanya, on us poguéreu aprofitar prou per a donar curs als vostres mals instints. Ací se us imposarà la més gran disciplina que us podeu imaginar i sabreu el que costa haver estat bolxevics...
—Maricón! —digué l'Emili bo i cloent els punys de ràbia.
II
 |
«Block 12», estava escrit sobre el muntant de la porta. Per petits grups s'anava entrant per tal de passar les formalitats de l'arribada. Feia una bona estona que l'Emili i en Francesc estaven esperant que els toqués el torn. Formats sobre la neu, després de tantes emocions, la boca pastosa i els llavis ressecs de no menjar res calent, començaven de sentir-se sobre tot el pes de la fatiga. El fred era molt viu, la neu es despenjava menuda encara, però progressivament intensa, els peus havien perdut tota la calor del violent exercici de venir corrent de l'estació estant, i tornaven a ressentir-se de les agulles gelades que penetraven inclements dintre la pell. Sovint s'apropaven presos antics al camp, i els nostres amics remarcaren que, si anaven ben abillats, ningú els deia res, mentre que en el cas contrari eren esventats a plantofades. Alguns dels qui tenien la sort de passar solien ésser espanyols, demanaven per algun nom, o per algun poble, i contestaven amb una marcada superioritat de coneixedors les preguntes sobre els usos i costums de la casa. Cadascú explicava les coses al seu gust, contaven els horrors més grans, i només se'n treia la conclusió que el pou era profund i negre.
—I ara ens ho prendran tot? —preguntava algun dels nouvinguts.
—Us deixaran nus completament. Ací tot està prohibit...
—Sí, ja ens ho han dit...
—Però tot es fa com si no ho estés. Procurant que no et vegin, és clar...
—Les fotos, no? preguntava un altre.
—Tampoc.
—Per què no me les guardes tu...
—Oh, no. Me la podria carregar molt fort...
—I el tabac? —preguntava també un tercer.
—Això sí, que us ho deixaran guardar. Però us ho prendrà el Blockältester en arribar a la barraca. No espereu salvar res…
—I per què les fotos no? —insistia un altre.
—Hauries de preguntar-ho a l'autor del reglament.
—Així no són permesos els diners, tampoc?—inquirí un dels qui n'havien guanyats molts al camp de presoners.
—Què en faries? Com no siguin diners comestibles...
—Comprar a la cantina...
—A la cantina? Te l'administraran ells mateixos la cantina (…)
III
L'August no sabia gaire alemany, però substituïa l'escassetat de coneixements amb un instint molt segur de com calia tractar els homes. Ja feia una estona que demostrava una cosa i l'altra, tot maldant de convèncer Popeye de deixar entrar els quatre-cents presos del Block, que portaven dues hores prenent la fresca al carrer.
—Quins homes, els teus espanyols! -bromejava el Blockältester-. Amb cinc minuts d'aire lliure ja es moren de fred…
—Cinc minuts? —replicà l'intèrpret somrient—. Se't deu haver parat el rellotge! Ja em venjaré quan vinguis a Espanya. Aquests cinc minuts, te'ls faré passar al sol. Prou se't pelarà el clatell!
—No facis tanta propaganda del teu sol —intervingué el Secretari—. He passat dos anys al Sàhara i no vaig pas canviar la pell.
—La tens massa gruixuda…
El secretari era un alemany detingut pet «asocial»; havia estat a la Legió Francesa, i tot el que sabia d'Espanya consistia en l'existència d'un boxador anomenat Uzcudun. L'August se l'havia fet seu bo i explicant-li com a certa una imaginària estada al Terç del qual assegurava ésser oficial. El tema africà era grat a aquell tipus, i el fet que l'August se l'escoltés amb aire coneixedor de la matèria li produïa gran satisfacció.
(…)
IV
Hans Gupper, el «Negre», acabava d'entrar al seu despatx. Cada dia, als volts de les nou, sortia de casa seva, una vil·la que s'havia fet construir pels presos a un parell de quilòmetres del camp, i, amb la motocicleta, feia el trajecte en escassos minuts. Era el Comandant efectiu del camp i el més temut dels SS que voltaven per aquells tocoms. Fundador del partit en territori austríac, prengué part en totes les bregues d'aquell temps, sobretot en el putsch Dollfuss, després del qual es veié obligat a refugiar-se a Alemanya, per a no retornar al seu país fins que l'exèrcit hitlerià realitzà l'Anschluss. Gupper entrà a Viena amb el coll i el pit ple d'estrelles; galons i ferralla. Cada grau i cada condecoració devien representar centenars de vides immolades a la causa de la «Gran Alemanya». El flamant Obersturmführer de la SS portava l'aurèola dels herois a força de matar jueus i comunistes!
—Quins homes, els teus espanyols! -bromejava el Blockältester-. Amb cinc minuts d'aire lliure ja es moren de fred…
—Cinc minuts? —replicà l'intèrpret somrient—. Se't deu haver parat el rellotge! Ja em venjaré quan vinguis a Espanya. Aquests cinc minuts, te'ls faré passar al sol. Prou se't pelarà el clatell!
—No facis tanta propaganda del teu sol —intervingué el Secretari—. He passat dos anys al Sàhara i no vaig pas canviar la pell.
—La tens massa gruixuda…
El secretari era un alemany detingut pet «asocial»; havia estat a la Legió Francesa, i tot el que sabia d'Espanya consistia en l'existència d'un boxador anomenat Uzcudun. L'August se l'havia fet seu bo i explicant-li com a certa una imaginària estada al Terç del qual assegurava ésser oficial. El tema africà era grat a aquell tipus, i el fet que l'August se l'escoltés amb aire coneixedor de la matèria li produïa gran satisfacció.
(…)
IV
Hans Gupper, el «Negre», acabava d'entrar al seu despatx. Cada dia, als volts de les nou, sortia de casa seva, una vil·la que s'havia fet construir pels presos a un parell de quilòmetres del camp, i, amb la motocicleta, feia el trajecte en escassos minuts. Era el Comandant efectiu del camp i el més temut dels SS que voltaven per aquells tocoms. Fundador del partit en territori austríac, prengué part en totes les bregues d'aquell temps, sobretot en el putsch Dollfuss, després del qual es veié obligat a refugiar-se a Alemanya, per a no retornar al seu país fins que l'exèrcit hitlerià realitzà l'Anschluss. Gupper entrà a Viena amb el coll i el pit ple d'estrelles; galons i ferralla. Cada grau i cada condecoració devien representar centenars de vides immolades a la causa de la «Gran Alemanya». El flamant Obersturmführer de la SS portava l'aurèola dels herois a força de matar jueus i comunistes!
Ara, passats uns quants anys d'ença d'aquelles gestes, res del seu capteniment no denotava la satisfacció del propi coratge; més aviat contenia un pòsit de tristesa i d'amargor que l'home disfressava de severitat. Segurament enyorava els seus bons temps de sabater, quan posava mitges soles i talons i deia pestes del populisme o de la socialdemocràcia, rodejat dels amics, clients i veïns...
El seu posat i la seva figura l'acompanyava bé. Amb la gorra de tobogan, l'abric de pell fins als turmells, les botes impecables que corresponien a un entès en l'art de la sabateria, els esperons diringant (per muntar la moto!) i aquell parell de dogs enormes que teixien arabescos al seu entorn mentre es passejava pel camp i sobretot, amb el terror que irradiava la seva sola presència, ningú no podia negar que el carrec li venia com fet a mida.
El seu posat i la seva figura l'acompanyava bé. Amb la gorra de tobogan, l'abric de pell fins als turmells, les botes impecables que corresponien a un entès en l'art de la sabateria, els esperons diringant (per muntar la moto!) i aquell parell de dogs enormes que teixien arabescos al seu entorn mentre es passejava pel camp i sobretot, amb el terror que irradiava la seva sola presència, ningú no podia negar que el carrec li venia com fet a mida.
(Transcripció de Hafsa Azraf)
V
(...)
V
(...)
El seu olfacte sent ben real aquella inefable olor de botiga de comestibles barrejada amb la del pa tou; veu distintament com regalima el suc enganxós dels pots de mermelada... Amb un petit esforç d’imaginació, tot allò pot ésser seu en aquest moment de dormir. Començarà per les llargues botifarres cobertes de paper parafinat, seguiran les llesques de pa untades amb molta margarina i empolsades de sucre, i acabarà amb la melmelada a cullerades... Però, ah! Tot plegat no és més que un somni. I pensar que hi ha qui té en realitat tot això què és objecte del seu deliri! Ell no treballa a la cuina, ni al magatzem, ni és Blockältester. Per què Popeye, per exemple, té dos pans a l’armari, dos pans qué han estat robats als pobres com ell mateix? Vicenç no en té cap, de pa, ni un rosegó, ni una esgruna. Cada tres dies ve a menjar-se’n un i, amb la gana que porta ara, dos pans passarien l’un darrera l’altre sense tocar-li vores. El seu mal no té remei. En llevar-se l’endemà, es beurà la sopa aigualida i resistirà fins al migdia, quan percebrà un litre escàs d’aigua bruta. De pa, l’únic aliment que és una mica sòlid, no en veurà fins al cap de vint-i-quatre hores...
Vicenç vol pa, necessita més pa, té dret al pa que el Blockältester, fart de les millors menges que hi ha al camp, guarda per als seus intercanvis. I amb els peus nus, en calçotets, com si anés a la comuna, passa del dormitori al menjador. El silenci i la fosca no són absoluts; al camp no poder ésser-ho mai. Massa gent perquè la solitud sigui possible! Al menjador hi ha llits, hi dormen els alemanys «administradors», l'August i alguns xicots del servei. Se sent llur respirar compassat i el tossir d’un que deu estar refredat. L'obscuritat tampoc no és absoluta. Massa reflectors al llarg del mur i damunt la plaça de recomptes, perquè no n’entrin reflexos a través de les finestres. L’empostissat cruix al pas lleuger de Vicenç i una por invencible s’apodera d’ell. Immòbil durant uns segons, escolta atentament. No es mou ningú. Dels orinadors, no n'arriben més que els xuclets del desguàs. Al dormitori dorm tothom. Vicenç surt de la petrificació de la basarda i avança, anul·lats tots els sentits, en direcció a l’armari...
L'endemà no cometrà pas la totxesa de posar pa a la sopa, car Popeye s’haurà adonat de la sostracció i farà esbrinaments. El «València» sortirà al treball amb la sensació de plenitud i de pesantor en el seu estómac màrtir; però en el decurs de la difícil digestió, trobarà en aquell malestar una font generosa de delícies.
(Transcripció de Nawal Zbir)
VI
Hans Gupper tenia motius d’estar content. La guerra seguia una marxa favorable als alemanys, els preparatius militars deixaven preveure que s’anava a iniciar una nova campanya gegant, la construcció del camp portava un ritme accelerat, el projecte d'instal·lació de l’hospital general li deixaria un bon marge de comissions i, no feia gaire estona, li havia estat anunciada per telèfon l’arribada de fortes expedicions de jueus holandesos que li fornirien la mà d’obra que començava a escassejar. Tot anava bé; fins el dia era bo.
«Bona perspectiva», resumí per a ell mateix en empènyer la porta de la barberia.
Aquesta dependència, per a l’ús exclusiu de la SS, estava instal·lada en un departament a la barraca veïna del despatx.
Quan un oficial féu entrada tothom es posà dempeus, fins que un petit signe de mà fou interpretat com el permís de continuar la feina. Hans Gupper el féu tot just hagué creuat la porta. El seient que no ocupaven més que el Comandant de les "qautere estrelles" i ell, el rebé amb la millor de les seves molleses. L'afaitava sempre el mateix barber, el Kapo del Kommando, un barber vienès molt panxut, un envanit del seu paper privilegiat de què gaudia i un tirà envers els seus subordinats. Com cada vegada, el Kapo es disposà a explicar al seu il·lustre client totes les xafarderies del camp en el seu llenguatge pintoresc, el seu accent nasal i la seva cantarella dialectal. Gupper no se l’escoltava més que de tant en tant, i aleshores, com que estava content, somreia breument. Més hauria valgut al Kapo que el seu distingit client no hagués somrigut tant, car la confiança el va perdre.
Aleshores era corrent entre alemanys la mania dels massatges facials i de les cremes. Entre els pervinguts del nazisme era freqüent l’ús desproporcionat dels articles de luxe, de distinció i de refinament que, en èpoques anteriors, quan encara no eren res, devien considerar com a privilegis exclusius de rics i poderosos. Es donaven casos de SS, per exemple, que per menjar portaven els guants posats. Els anells de llautó tenien també una excel·lent acollida. Afortunadament, l’uniforme militar no permetia gaires fantasies, i on aquest afany d’ostentació es descobria amb més exageració era a la barberia.
(...)
(Transcripció de Nawal Zbir)
VI
Hans Gupper tenia motius d’estar content. La guerra seguia una marxa favorable als alemanys, els preparatius militars deixaven preveure que s’anava a iniciar una nova campanya gegant, la construcció del camp portava un ritme accelerat, el projecte d'instal·lació de l’hospital general li deixaria un bon marge de comissions i, no feia gaire estona, li havia estat anunciada per telèfon l’arribada de fortes expedicions de jueus holandesos que li fornirien la mà d’obra que començava a escassejar. Tot anava bé; fins el dia era bo.
«Bona perspectiva», resumí per a ell mateix en empènyer la porta de la barberia.
Aquesta dependència, per a l’ús exclusiu de la SS, estava instal·lada en un departament a la barraca veïna del despatx.
Quan un oficial féu entrada tothom es posà dempeus, fins que un petit signe de mà fou interpretat com el permís de continuar la feina. Hans Gupper el féu tot just hagué creuat la porta. El seient que no ocupaven més que el Comandant de les "qautere estrelles" i ell, el rebé amb la millor de les seves molleses. L'afaitava sempre el mateix barber, el Kapo del Kommando, un barber vienès molt panxut, un envanit del seu paper privilegiat de què gaudia i un tirà envers els seus subordinats. Com cada vegada, el Kapo es disposà a explicar al seu il·lustre client totes les xafarderies del camp en el seu llenguatge pintoresc, el seu accent nasal i la seva cantarella dialectal. Gupper no se l’escoltava més que de tant en tant, i aleshores, com que estava content, somreia breument. Més hauria valgut al Kapo que el seu distingit client no hagués somrigut tant, car la confiança el va perdre.
Aleshores era corrent entre alemanys la mania dels massatges facials i de les cremes. Entre els pervinguts del nazisme era freqüent l’ús desproporcionat dels articles de luxe, de distinció i de refinament que, en èpoques anteriors, quan encara no eren res, devien considerar com a privilegis exclusius de rics i poderosos. Es donaven casos de SS, per exemple, que per menjar portaven els guants posats. Els anells de llautó tenien també una excel·lent acollida. Afortunadament, l’uniforme militar no permetia gaires fantasies, i on aquest afany d’ostentació es descobria amb més exageració era a la barberia.
(...)
Mentrestant, el Kapo del crematori havia sortit de l’oficina bo i tentinejant, aguantant-se amb penes i treballs, amb el braços caiguts com els d'una nina de serradures, el cap enfonsat entre les espatlles i les cames rígides a fi que la roba ensagnada i a parracs no li fregués la carn de les natges escorxades. Fou posat de cara al mur. Un cop acabats els esbrinaments, passaria a l’arrest, cel.les disciplinàries, presó dintre l’altra presó, de la qual ben pocs sortien vius...
I de la formació per Blocks es passà, amb un senzill cop de xiulet, a la formació per grups de treball, i els presos hagueren de sortir a la feina sense el reglamentari quart de litre de «cafè».
(Transcripcions de Patrícia Benito i Nerea Trevejo)
(Transcripcions de Patrícia Benito i Nerea Trevejo)
VII
Aquells centenars de jueus holandesos que acabaven d’arribar inauguraven la temporada dels grans carnatges. El camp de Hans Gupper, construït després de la incorporació d’Àustria al Gran Reich, dominant les aigües del «bell Danubi blau», començava l'any de gràcia 1941 a acollir els perseguits predilectes de la Gestapo.
En envair els alemanys Holanda havien fet una crida a les joventuts sionistes oferint-los la llibertat a canvi de treball i col·laboració. Disfressats els invasors amb pell d’ovella i amb gran desplegament de propaganda, habilitaven un «camp d'internament per als treballadors voluntaris». Els incauts que caigueren a la trampa foren concentrats; els prengueren filiacions, adreces i referències, i el temps passava sense que es comencés cap treball. I, amb l'estupor que és de suposar, aviat pogueren veure com parents, amics i coneguts entraven a fer-los companyia. Els alemanys havien sabut fer bon ús de les informacions obtingudes. Així s’esdevingué que, a l’hora de portar-los tots plegats als «treballs» anunciats, eren famílies senceres les que anaven a la mort.
Tres-cents jueus holandesos, alguns dels quals eren nois de 14 i 15 anys, acabaven d'etrar al camp d'exterminació, carregats d'equipatge, de provisions, de diners i de joies.
—Obriu els ulls! —deia Werner a l'Emili, en adonar-se d'aquell bé de Déu de riqueses—. Obriu els ulls , que la sessió serà de les bones!
(...)
—No puc tolerar que em parleu així.
—Tinc un compromís amb el teu germà mort —digué en Rubio dolçament— i em creuria trair-lo si no procurava preservar el seu nom i el seu sacrifici del fang que acabaràs llençant-li si segueixes per aquest camí. Tu ets comunista...
—Jo sóc un pres.
—No, no. Ets un pres, però comunista, i en parlar-te així és el partit que parla.
—Aneu al diable amb el partit!
—No podem tolerar que ens avergonyeixis. Pensa-t'ho bé. Nosaltres podem fer que un dia et penedeixis d'haver obrat a la lleugera.
—Si no faig res de mal, no he de canviar per res.
Rubio romangué silenciós un moment.
—Molt bé! És la teva darrera paraula?
Ernest no va contestar. Va mirar-se la cigarreta que s’acabava de cremar i, amb un gest de rebuig, el reboté per terra.
—Ens tornarem a veure —digué el barber—. Espero que meditaràs i canviaràs d'opinió. Recora-ho: mentre no et repensis no comptis amb nosaltres.
—Si tinc bons llocs —replicà l'Ernest amb cinisme— ja hi haurà qui vindrà amb mi.
—I si els perds, aquests llocs?
—No tinguis por, no els perdré...
Rubio se n'anà decidit a retornar a la càrrega tan aviat com fos possible. El lloc d’intèrpret a «les patates» tenia un valor estratégic dicisiu en el seus designis.
En passar per avant d'un Block de privilegiats, veié una camarada amb el plat sota el braç, esperant a la porta.
—Esperes algú? —li preguntà.
—De vegades a aquesta hora reparteixen sopa —va contestar l'interpel·lat, una mica confús.
—Val més que aprofitis el temps descansant. Véns cada dia?
—Sí.
—Quantes vegades te n'ha tocat, de sopa?
—Una vegada.
—Hi guanyaràs anant-te’n a dormir.
Rubio féu el gest de deixar-lo, però es repensà.
—Fumes? —preguntà— Té, una cigarreta.
I li donà la cigarreta que una estona abans s’havia ficat a la butxaca.
Les matinades austríaques són sempre fresques, àdhuc les del mes de juny, i a més encara si es tracte de sortir al carrer nu de pèl a pèl a les sis del matí. Però, per als alemanys, que sabien organitzar les coses a la seva manera, aquest era un detall sense importància. Una ordre havia estat donada: «Demà diumenge, a les sis del mati, tothom estarà preparat per a procedir a la desinfecció general del camp. Els presos deixaran totes les peces de llur equip dintre la barraca i, previ el subministrament d'una ració en fred, seran reunits a la plaça del garatge, on romandran fins a l'acabament de l'operació. Les portes, finestres i obertures dels Blocks seran tapades hermèticament amb l'ajuda de papers encolats que facilitarà l'oficina del camp. Els Blockältester vetllaran per la disciplina del personal i el compliment de l’ordre present.»
La plaça del garatge no era pas gaire gran, i amb les seves fonts de gasolina, els taulons per a la càrrega i descàrrega, l'estiba dels bidons buits i un camió desmantellat sostingut per cavallets, no tenia altra cosa de penitenciària que els murs altíssims que la rodejaven i les escales de pedra que conduïen a lapòrta xinesa del camp. Els sentinelles creuaven focs amb llurs fusells-metralladors, des de cadascun dels angles de la galeria que coronava el mur per tres dels costats de la plaça. Sense sobrar-li grandària per a tant de personal com havia de baixar, a aquella hora del matí encara quedava lloc per a encabir-ne el doble. L'epectacle no era gens corrent. La multitud s'havia arredossat contra els murs i cercava en l'amuntegament la tebior que el matí li negava. La pell es posava de gallina, i els mots escassos que algú s'atrevís a pronunciar es veien sacsejats per un espasmòdic petar de dents.
—Encara no surt el sol? —es limitaven a preguntar els més xerraires
(...)
La plaça del garatge no era pas gaire gran, i amb les seves fonts de gasolina, els taulons per a la càrrega i descàrrega, l'estiba dels bidons buits i un camió desmantellat sostingut per cavallets, no tenia altra cosa de penitenciària que els murs altíssims que la rodejaven i les escales de pedra que conduïen a lapòrta xinesa del camp. Els sentinelles creuaven focs amb llurs fusells-metralladors, des de cadascun dels angles de la galeria que coronava el mur per tres dels costats de la plaça. Sense sobrar-li grandària per a tant de personal com havia de baixar, a aquella hora del matí encara quedava lloc per a encabir-ne el doble. L'epectacle no era gens corrent. La multitud s'havia arredossat contra els murs i cercava en l'amuntegament la tebior que el matí li negava. La pell es posava de gallina, i els mots escassos que algú s'atrevís a pronunciar es veien sacsejats per un espasmòdic petar de dents.
—Encara no surt el sol? —es limitaven a preguntar els més xerraires
(...)
—És revoltant que, si sobrevivim, se'ns arribi a considerar com unsd herois i màrtirs. Haurem estat prudents, això és tot!
(...)
En aquells moments, un pres alemany dels ocupats en l’operació de la desinfecció i que anava vestit, baixava precipitadament les escales. En arribar a la plaça, els coneguts acudien a preguntar-li alguna cosa, segurament si s’acabava aquella tortura. Però el pres contestava amb uns mots ràpids i, després parlava d’alguna altra cosa que motivava discretes manifestacions d’alegria. No s’entretenia gaire estona amb els interlocutors; acabava amb els uns i es dirigia ràpidament a la recerca dels altres. Es veu que l'home es considerava orgullós del seu paper. Els seus mots anaven escorrent-se per entre les rotllanes d’adamites, com l’aigua per les juntures d’un empedrat. L’onada de comentaris envaïa progressivament aquella estranya assemblea.
L’Emili s'adonà del fenomen, d’aquella ventada que arremolinava la gent i que feia oblidar la calor, la set i el fàstic.
—Alguna cosa passa —digué.
L’alemany anava a passar pel seu costat.
—Què hi ha, Rudy?— preguntà amb el seu alemany deficient.
El tal Rudy contestà animadament; l’Emili es posà content com tots els altres, però Francesc es quedà a la lluna.
—Bé, què t’ha dit?—preguntà aquest, quan l'alemany hagué marxat.
Una emoció evident agitava el dibuixant. Prengué amb força els braços de Francesc.
—Ara va de debò—digué—. Ha petat el tro gros! Estem en el moment decisiu...
—Rebenta d’una vegada!
L’Emili rigué i els seus ulls expressaven la gran abrivada de la seva fe...
—Alemanya ha atacat l'URSS...
En aquells moments, un pres alemany dels ocupats en l’operació de la desinfecció i que anava vestit, baixava precipitadament les escales. En arribar a la plaça, els coneguts acudien a preguntar-li alguna cosa, segurament si s’acabava aquella tortura. Però el pres contestava amb uns mots ràpids i, després parlava d’alguna altra cosa que motivava discretes manifestacions d’alegria. No s’entretenia gaire estona amb els interlocutors; acabava amb els uns i es dirigia ràpidament a la recerca dels altres. Es veu que l'home es considerava orgullós del seu paper. Els seus mots anaven escorrent-se per entre les rotllanes d’adamites, com l’aigua per les juntures d’un empedrat. L’onada de comentaris envaïa progressivament aquella estranya assemblea.
L’Emili s'adonà del fenomen, d’aquella ventada que arremolinava la gent i que feia oblidar la calor, la set i el fàstic.
—Alguna cosa passa —digué.
L’alemany anava a passar pel seu costat.
—Què hi ha, Rudy?— preguntà amb el seu alemany deficient.
El tal Rudy contestà animadament; l’Emili es posà content com tots els altres, però Francesc es quedà a la lluna.
—Bé, què t’ha dit?—preguntà aquest, quan l'alemany hagué marxat.
Una emoció evident agitava el dibuixant. Prengué amb força els braços de Francesc.
—Ara va de debò—digué—. Ha petat el tro gros! Estem en el moment decisiu...
—Rebenta d’una vegada!
L’Emili rigué i els seus ulls expressaven la gran abrivada de la seva fe...
—Alemanya ha atacat l'URSS...
(Transcripcions de Fatima Bougadima, Salma Bouih, Hala Serroukh i Maria Navarro)
VIII
A l'entrada dels Kommandos, poc abans del toc de recompte de la tarda, els presos s'estranyaren de trobar un cadafal muntat al bell mig de la plaça de formacions: dos grans cavallets sostenien un travesser amb tres corrioles, de les quals penjaven unes cordes nuades.
—Aquesta tarda tindrem teatre —deien els assabentats—. Han de penjar els fugitius del crematori.
—Davant de tothom?
—Es veu que sí!
VIII
A l'entrada dels Kommandos, poc abans del toc de recompte de la tarda, els presos s'estranyaren de trobar un cadafal muntat al bell mig de la plaça de formacions: dos grans cavallets sostenien un travesser amb tres corrioles, de les quals penjaven unes cordes nuades.
—Aquesta tarda tindrem teatre —deien els assabentats—. Han de penjar els fugitius del crematori.
—Davant de tothom?
—Es veu que sí!
Acabat el recompte, sense que els presos abandonessin la posició de «ferms», es podia observar una gran afluència de SS desitjosos de diversions fortes. Hans Gupper presidia l'acte amb els seus gossos, mentre King-kong, aconpanyat dels Blockältester més diligents, tenia cura dels darrers detalls, corria amunt i avall i demostrava a crits el seu zel.
(...)
(Transcripció de Clara Perramon)
IX
Al Block 13 hi havia canvi de roba interior. Vicenç era un dels tants que, nus de pèl a pèl, amb la muda bruta a les mans, feien cua per arribar al distribuïdor de les peces netes. L’operació durava dues o tres hores; una tortura més a les moltes que calia suportar d'un cap de jornada a l'altre.
—Has vist, València? —observà el company que anava darrera seu—. Tens els peus inflats.
—Ja ho sé. Fa molts dies que el sol hi entra i no se’n va.
—Què t’empatolles del sol! Això és aigua, i no sol.
—És com la pluja. El sol fa la pluja; sense sol no plouria mai.
El veí no va saber què contestar, però comprenent que allò era una fantasia d’ignorant, es posà a riure. Vicenç s’encongí d’espatlles. Què en trauria de parlar? Sabia prou bé el que li passava. Havia observat que era quan feia sol que el peus se li inflaven més; el sol penetrava la pell reseca i, a manera de tascons finíssims, li esberlava les articulacions. Els dies de pluja, en canvi, no li costava tant d’aixecar.se de les pedres on s’asseia a l’hora de dinar, caminava més àgil i se n’anava a dormir més reposat.
Contemplà la corrua d’homes al seu davant. No tenia motius per a desesperar-se. La majoria estaven com ell, la pell se’ls arrugava als llocs normalment carnosos, les natges mateix desapareixien per donar lloc a una taca negrosa de pell encongida, amb un diafragma al centre, més negre encara...
«Ens surt cua com els micos», pensà en adonar-se que, a tots els companys, se’ls dibuixaven les vèrtebres coxals.
Però la idea no el féu riure com en altres temps el feien riure aquestes coses. Tenia pressa de recollir la camisa i els calçotets per anar a jeure sobrte la màrfega. I l’operació s’allargassava. Ara discutien. Hom acusava el distribuïdor de reservar les millors peces per als amics particulars. El repartidor amenaçava.
—Plega ! Plega! —li contestaren—, Un altre ho farà més bé. Ja estem cansats de «pillos»!
Arribà Popeye i es posà a repartir personalment. A Vicenç, tant se li'n donava. Que a camisa tingués botons o no, que els calçotets li arribessin sota els genolls o se'ls hagués de lligar per llargs, que fossin nets o conservessin les cries dels polls, eren detalls sense importància. Els companys semblaven ésser més exigents.
(...)
(Transcripció de Laura Crespiera)
X
—Celebro que tinguis despatx i noms espanyols per a classificar —féu el barber amb una punta d’ironia—. No et molestaré gaire…
I va començar l’atac amb l’obligat «Suposo que no et vas molestar l’altre dia, quan em vaig excitar d’una manera tan estúpida…» Continuà fent una apologia de l’amistat en els termes més generosos i va acabar demanant ajuda per a un vell camarada, malalt, arribat feia dos dies.
—Home! home! —rondinà l’Ernest—. Aviat ho teniu arranjat! No n’hi ha prou amb tenir voluntat de fer-ho… És que tinc molts compromisos… Sovint no sé com sortir-me’n. Contraure’n de nous! És que no puc…
Rubio el deixà dir. Aquell dia havia tingut sort a arreplegar l’intèrpret en moment de feblesa. El discurs feia el seu efecte; com si les seves malles persuasives haguessin empresonat un cos sense gaire esma per a defensar-se. Un altre atac i la partida estava guanyada!
—És qüestió d’un esforç més —digué el barber amb una veu encara més envolupant—. El cas s’ho val! És conegut meu de molts anys ençà, i…
—Ho faria —concedí l’Ernest—, però m’exposo que un dia em cridin l’atenció i aleshores s’acabi tot. No, no pot ser…
—Ja ens consta que la teva feina és meritòria —assegurà Rubio amb aplom i amb un somriure encisador—. Al camp es parla molt de tu, i fins he sentit rumors que no sé si respondran a una realitat, però que…
—Rumors? —féu el xicot, esverat—. Una altra vegada us han vingut amb històries?
—Oh, no! —exclamà Rúbio— Són molt favorables per tu!
I gairebé a cau d’orella, afegí amb misteri:
—Diuen si t’encaregaran la direcció d’un Kommando com el de l’August —aixecà la veu: —Tu sabràs què hi ha de veritat!
L'intèrpret no pogué ocultar la seva sorpresa. Sentí que la sang li afluïa al cervell i les cames se li segaven.
—No en sé res -confessà amb poca veu— i no ho voldria pas! Massa responsabilitat!
«Compliments!», va pensar Rubio. Digué bo i reprenent l’atac:
—Homes com tu són els que ho han de fer. Aptes, intel·ligents, que hagin demostrat els seus dots… Amistat a part, crec que l’elecció seria encertada.
Rubio se sentía divertit com poques vegades. La mentida, prescindint dels resultats que anava a donar, portava la situació al grotesc. El pobre Ernest s’havia convertit en un grapat de fang al seu antull.
—En un moment que es presti —afegí amb l’aire còmplice— potser jo ho podré saber primer que ningú. Ja saps que no ens manquen mitjans, que Gupper em té més confiança que a un dels seus… i nosaltres tenim ressorts que de vegades… En fi, ja m’entens!
Els barbamecs que netejaven termos feien més gresca que mai. Del soterrani estant pujava una agra olor de patates fermentades. Els cuiners amb davantal blanc anaven i venien aqueferats amb els preparatius de plegar. Rubio deixà caure els mots delicadament:
—Així, doncs, t’enviaré el camarada de qui t’he parlat. Al Block, oi? Es diu Fuentes…
I abans que l’Ernest pogués oposar-hi nous inconvenients cuità a prendre comiat.
—Ja t’he entretingut prou! No oblidaré pas l’assumpte de que hem parlat… A reveure!
Ernest féu un darrer compliment:
—És que aquí estic molt tranquil!
Rubio ja era a la porta i es limità a somriure. I mentre l’Ernest baixava al soterrani, més ufanós que un paó, bo i començant d’aixecar castells amb el Kommando que li tocaria, el barber, arribat a la plaça de recomptes, considerava que no sempre les vanitats humanes són inoportunes i que, en conjunt, la tarda havia estat ben aprofitada.
(Transcripció de Marouane Lahlah)
XI
Hans Gupper es presentà a la formació de la tarda i, abans de trencar rengles, va demanar que es presentessin els presos coneixedors de la llengua russa. D’entre uns quants alemanys i polonesos que es presentaren, foren escollits aquells que tenien una cara més patibulària. Una segona crida anà dirigida a la companyia de càstig, i el mateix criteri presidí una altra selecció. Aleshores, amb els escollits posats de banda, hom esperà l’arribada d’un SS carregat de trastos heteròclits. Un dels facinerosos seleccionats es despullà i es vestí novament amb les peces dutes pel SS: es posà una jaqueta blau marí i uns pantalons vermells, guarnit tot amb voravius i entorxats grocs, es cobrí amb un casc de l’altra guerra, esmaltat de blanc i culminat per una punxa bismarckiana, i engrapà un sabre de cavalleria d'unes dimensions impressionants. Els SS varen riure sorollosament. Potser faltaven uns darreres retocs, com el calçat, l’ajust de la roba, el cinyell, etc., però ja hi hauria temps de resoldre’ls sobre la marxa. Gupper se sentí satisfet dels seus coneixements en matèria d’indumentària. És que es podia trobar un uniforme més adient per a un cos de policia interior? La roba procedia de la guàrdia reial de Iugoslàvia, i segurament els russos d’imminent arribada, als quals anava destinada aquella policia, trobarien meravellosa la contemplació d’uns vigilants tan acolorits!
És clar que el camp no era de presoners de guerra, sinó de presos polítics, i que les lleis internacionals… Amb bona voluntat, però, sempre hi ha solucions! Sepàrar un rengle de barraques, posar el rètol «Camp de Treball per a Presoners de Guerra» a la fatxada d'una d'elles, i tot quedava arranjat! Gupper era un home de recursos...
(...)
Devia fer molta estona que estava allí ajagut, car en fregar-se la pell de la cuixa la remarcà gelada. Els mots li sortiren sense esforç, sense propòsit de pronunciar-los.
Devia fer molta estona que estava allí ajagut, car en fregar-se la pell de la cuixa la remarcà gelada. Els mots li sortiren sense esforç, sense propòsit de pronunciar-los.
—Vinga... Què espereu?
No havia vist que el metge espanyol parlava en veu baixa amb l’oficial. No comprengué que aquell maldava per salvar-lo fins que el SS s’apropà a la taula de cures. Un rostre hermètic s’abocà sobre seu. Francesc es fixà que anava molt ben afaitat i pudia a cold cream de guerra. Després d’un cop d’ull ràpid, el metge retornà als seus papers. Francesc no s’adonà pas del signe d’intel·ligència a l’infermer de la bata blava. Percebé, uns segons després, el dringar dels instruments damunt del cristall de la tauleta. Sense girar el cap va veure perfectament que aquell tipus tenia una gran xeringa als dits, una xeringa armada amb una agulla molt llarga.
—Em fareu mal? —preguntà amb un interès fictici.
L’infermer era alemany i no el comprengué, però el metge espanyol acudí:
—Amb aquest tractament milloraràs. No tinguis por!
—Ja ho sé —féu Francesc somrient—. Quin temps cal?
—Poc —contestà el metge amb una veus fosca.
I li posà la mà al braó.
L’atracció del pàmpol esdevingué irresistible. Algú feia pujar la taula lentament, molt lentament, cap al mirall còncau, el qual ja no recollia les llums, sinó les imatges invertides de tots els homes, de totes les coses. Se sentí punxat al cor; l’arma era freda i s’eixamplava sense parar dintre el seu pit. Un dolor viu, però no irresistible. Tot desapareixia i només el mirall conservava les ombres vagues d’una nit gairebé maternal. Un gran soroll que venia de dintre el cap semblava voler-lo eixordar, com si el cervell volgués esclatar, un soroll que es convertí en un xiulet allargassat i perforant. Mentrestant, la taula no parava de pujar lentament...
—La benzina no m’arribarà —digué l’infermer de la bata blava.
—Fes les dosis més petites —respongué el metge SS—. Amb menys també moren.
—Triguen més temps i sofreixen molt.
—És igual; redueix les dosis.
—Em fareu mal? —preguntà amb un interès fictici.
L’infermer era alemany i no el comprengué, però el metge espanyol acudí:
—Amb aquest tractament milloraràs. No tinguis por!
—Ja ho sé —féu Francesc somrient—. Quin temps cal?
—Poc —contestà el metge amb una veus fosca.
I li posà la mà al braó.
L’atracció del pàmpol esdevingué irresistible. Algú feia pujar la taula lentament, molt lentament, cap al mirall còncau, el qual ja no recollia les llums, sinó les imatges invertides de tots els homes, de totes les coses. Se sentí punxat al cor; l’arma era freda i s’eixamplava sense parar dintre el seu pit. Un dolor viu, però no irresistible. Tot desapareixia i només el mirall conservava les ombres vagues d’una nit gairebé maternal. Un gran soroll que venia de dintre el cap semblava voler-lo eixordar, com si el cervell volgués esclatar, un soroll que es convertí en un xiulet allargassat i perforant. Mentrestant, la taula no parava de pujar lentament...
—La benzina no m’arribarà —digué l’infermer de la bata blava.
—Fes les dosis més petites —respongué el metge SS—. Amb menys també moren.
—Triguen més temps i sofreixen molt.
—És igual; redueix les dosis.
(Transcripcions d'Scarlet Flores i Niama Konate)
XII
Max era el Secretari del departament de valors del magatzem on treballava l'Emili. Fatu i curt de gambals, s'havia imaginat que Jenny, una bagassa del bordell, estava enamorada del seu cap quadrat. A canvi d’aquest amor, Max li portava mitges i vestits, procedents de dones jueves entrades al camp mentre tothom dormia, i assassinades al soterrani del crematori, enmig d’inimaginables orgies de sang.
Quan Gupper interrogà Jenny i li preguntà qui li havia donat el rellotge d’or trobat sota del seu matalàs, la noia serrà les dents i maleí l’envejosa Hilda, segurament la delatora. Confessà sense fer-se pregar:
—Max.
—Qui és Max?
—Treballa a Effektenkammer.
Gupper somrigué imperceptiblement. Feia temps que desitjava fer una investigació al departament, i ara se li presentava l'ocasió propícia. L’oficial encarregat tenia quinze dies de permís i la seva absència venia com anell al dit: no hi hauria conflictes de competències.
Acompanyat d’un ajudant, entrà al magatzem com una ventada. Demanà pel Max i li va ordenar que posés a la seva disposició tota la documentació i totes les claus dels calaixos i arxius. Després d'escollir els papers que li semblaven bons, emmenà Max cap al seu despatx.
La inseperada visita de Gupper al personal del magatzem fou com el primer llamp d'una tempesta. Mobilització general. Les etiquetes comprometedores foren retirades del sacs i de les maletes reservades; els fulls de registre, cremats a l’estufa; els armaris, buidats. En mitja hora es va treballar més que en dos mesos. Segurament l’Emili no s’hauria assabentat de res, amagat com estava al seu racó, si en Werner no hagués cuitat a advertir-lo.
—No us entretingueu! Va, va! Ha arribat el moment temut.
L’Emili s’ho féu explicar.
—Convé no deixar cap rastre—deia Werner—. Cremeu-ho tot! ¡Cremeu-ho tot!
—Només m’estranya—comentà Emili— que hagin trigat tant temps a decobrir-ho.
—Max.
—Qui és Max?
—Treballa a Effektenkammer.
Gupper somrigué imperceptiblement. Feia temps que desitjava fer una investigació al departament, i ara se li presentava l'ocasió propícia. L’oficial encarregat tenia quinze dies de permís i la seva absència venia com anell al dit: no hi hauria conflictes de competències.
Acompanyat d’un ajudant, entrà al magatzem com una ventada. Demanà pel Max i li va ordenar que posés a la seva disposició tota la documentació i totes les claus dels calaixos i arxius. Després d'escollir els papers que li semblaven bons, emmenà Max cap al seu despatx.
La inseperada visita de Gupper al personal del magatzem fou com el primer llamp d'una tempesta. Mobilització general. Les etiquetes comprometedores foren retirades del sacs i de les maletes reservades; els fulls de registre, cremats a l’estufa; els armaris, buidats. En mitja hora es va treballar més que en dos mesos. Segurament l’Emili no s’hauria assabentat de res, amagat com estava al seu racó, si en Werner no hagués cuitat a advertir-lo.
—No us entretingueu! Va, va! Ha arribat el moment temut.
L’Emili s’ho féu explicar.
—Convé no deixar cap rastre—deia Werner—. Cremeu-ho tot! ¡Cremeu-ho tot!
—Només m’estranya—comentà Emili— que hagin trigat tant temps a decobrir-ho.
Realment, en els darrers temps l'escàndol passava de mida. Amb els centenars de condemnats que entraven cada dia, inexorablement convertits en cendres i fum, la roba civil, els diners i els joiells havien de sobreixir. El comerç amb els objectes robats es feia amb un impudor inaudit, i el relaxament de la disciplina entre els privilegiats que el podien fer anava prenent arrels per totes les dependències del camp. Si Gupper ho tolerava, era segurament per la necessitat de comptar amb la col·laboració dels presos en moments de tal agombolament de feina. De tant en tant, però, calia frenar, i aleshores aplicava un escarment exemplar. Als empleats del magatzem, els acabava de tocar una mala rifa!
Max, home de confiança de l’oficial del magatzem, manejava grans quantitats de diners i de joiells. Resistir la temptació de fer bossa, donada la moral regnant al camp, hauria semblat totxesa o por. Era, doncs, natural que ningú no li blasmés el fet de robar. Tothom ho admetia com la cosa més natural d’aquest món. I que s’hagués compromès per una meuca, en canvi, no li ho perdonaria cap dels afectats. Max havia caigut en el pitjor dels aerrors; més de tràgic, ridícul. Gupper li ho estava explicant a garrotades, i Max, covard per afegidura, confessava tot el que els torcionaris demanaven i encara algunes coses més.
Feia més de tres hores que l’Emili, en pantofles i mànigues de pullòver com els seus companys de treball, separats els uns dels altres per impedir que es parlessin, estava «ferms» a la plaça de recomptes, davant mateix de les oficines. El dibuixant no arribava a tenir consciència del fred ni de la fortor. Els interrogatoris havien començat i el SS brandaven vits de bou. Aquella aventura seria més delicada que qualsevol altra, puix que, per molt net de culpa que se sentís, no era d'estranyar una mesura de caràcter general. Seria suficient al·legar el desconeixement de l'alemany per demostrar la ignorància de tot el que passava al magatzem? En el millor dels casos, eximit de tots els riscos—pensava en Werner, tan innocent com ell i tanmateix sense defensa possible.
Max, home de confiança de l’oficial del magatzem, manejava grans quantitats de diners i de joiells. Resistir la temptació de fer bossa, donada la moral regnant al camp, hauria semblat totxesa o por. Era, doncs, natural que ningú no li blasmés el fet de robar. Tothom ho admetia com la cosa més natural d’aquest món. I que s’hagués compromès per una meuca, en canvi, no li ho perdonaria cap dels afectats. Max havia caigut en el pitjor dels aerrors; més de tràgic, ridícul. Gupper li ho estava explicant a garrotades, i Max, covard per afegidura, confessava tot el que els torcionaris demanaven i encara algunes coses més.
Feia més de tres hores que l’Emili, en pantofles i mànigues de pullòver com els seus companys de treball, separats els uns dels altres per impedir que es parlessin, estava «ferms» a la plaça de recomptes, davant mateix de les oficines. El dibuixant no arribava a tenir consciència del fred ni de la fortor. Els interrogatoris havien començat i el SS brandaven vits de bou. Aquella aventura seria més delicada que qualsevol altra, puix que, per molt net de culpa que se sentís, no era d'estranyar una mesura de caràcter general. Seria suficient al·legar el desconeixement de l'alemany per demostrar la ignorància de tot el que passava al magatzem? En el millor dels casos, eximit de tots els riscos—pensava en Werner, tan innocent com ell i tanmateix sense defensa possible.
Des del carrer se sentien les bastonades incomptables que queien damunt les natges de Max, i els seus udols de dolor. Més d'una hora feia que el torturaven, quan sortí per la porta, es féu pas a cops de colze per entre els guardians i corregué com un esperitat en direcció a la filferrada elèctrica. Tots els qui esperaven torn el seguiren amb els ulls. Una sotragada violenta i tot s'hauria acabat...
Segons es va saber més tard, Max havia inculpat Werner, segurament en revenja del menyspreu amb què aquest el tractava. Fou, doncs l'amic de l'Emili qui entrà tot seguit a l'interrogatori. Hom l'acusava de confident de l'oficial, i la tortura durà una hora llarga. El dibuixant, convençut de no tornar-lo a veure viu, se sentia amarat d'una suor freda. Werner tenia anys anys, era ferit de guerra i la seva salut no podia resistir una pallissa semblant. Quan, per fi, sortí de l’oficina, ensagnat, amb la roba esquinçada, tentinejant, l’Emili admirà l’afectació amb què mantenia el cap alt i el menyspreu amb què mirava els seus companys.
I un a un, passaren tots per la prova, i tots en sortien tan malparats que el dibuixant ja havia perdut les primitives esperances d’escapar-se'n. Quan, l’últim de la colla, fou cridat per un SS, es va fer el ferm propòsit de no dir res baldament el matessin. No el movia pas cap desig de no comprometre els altres —això el tenia indiferent— sinó l’afany de conèixer-se a si mateix en un moment difícil. Per sort, no n'havia de tenir l'ocasió,,,
L’interior de l’oficina feia la impressió d’un terratrèmol. Mobles capgirats, papers escampats arreu, roba abandonada, taques de sang. El «Quatre estrelles», espitregat, amb els cabells caiguts damunt la cara i el fuet a la mà, s'asseia a la taula, amb els peus damunt d'una poltrona; la mateixa cara que l’Emili li havia vist la nit dels txecs. Hans Gupper, aparentment més serè, fou qui parlà a l'entrada del dibuixant, quan aquest s'hagué quadrat amb un sorollós cop de taló.
Segons es va saber més tard, Max havia inculpat Werner, segurament en revenja del menyspreu amb què aquest el tractava. Fou, doncs l'amic de l'Emili qui entrà tot seguit a l'interrogatori. Hom l'acusava de confident de l'oficial, i la tortura durà una hora llarga. El dibuixant, convençut de no tornar-lo a veure viu, se sentia amarat d'una suor freda. Werner tenia anys anys, era ferit de guerra i la seva salut no podia resistir una pallissa semblant. Quan, per fi, sortí de l’oficina, ensagnat, amb la roba esquinçada, tentinejant, l’Emili admirà l’afectació amb què mantenia el cap alt i el menyspreu amb què mirava els seus companys.
I un a un, passaren tots per la prova, i tots en sortien tan malparats que el dibuixant ja havia perdut les primitives esperances d’escapar-se'n. Quan, l’últim de la colla, fou cridat per un SS, es va fer el ferm propòsit de no dir res baldament el matessin. No el movia pas cap desig de no comprometre els altres —això el tenia indiferent— sinó l’afany de conèixer-se a si mateix en un moment difícil. Per sort, no n'havia de tenir l'ocasió,,,
L’interior de l’oficina feia la impressió d’un terratrèmol. Mobles capgirats, papers escampats arreu, roba abandonada, taques de sang. El «Quatre estrelles», espitregat, amb els cabells caiguts damunt la cara i el fuet a la mà, s'asseia a la taula, amb els peus damunt d'una poltrona; la mateixa cara que l’Emili li havia vist la nit dels txecs. Hans Gupper, aparentment més serè, fou qui parlà a l'entrada del dibuixant, quan aquest s'hagué quadrat amb un sorollós cop de taló.
—Aquest és un espanyol—digué—. No crec que sàpiga res.
El comandant es mirà l'Emili amb l'esguard emboirat.
—Fora!—cridà de sobte.
Tots els inculpats alemanys foren traslladats a l’arrest aquella mateixa nit. L’Emili, en canvi, pogué passejar-se tranquil·lament pel camp fins l’endemà a la tarda. Ni a treballar no hagué d'anar! Havent sopat, però, un ordenança el recollí per lliurar-lo al cos de guàrdia, i, una estona després, un SS el conduí al mateix lloc on els altres eren de la matinada ençà.
—Fora!—cridà de sobte.
Tots els inculpats alemanys foren traslladats a l’arrest aquella mateixa nit. L’Emili, en canvi, pogué passejar-se tranquil·lament pel camp fins l’endemà a la tarda. Ni a treballar no hagué d'anar! Havent sopat, però, un ordenança el recollí per lliurar-lo al cos de guàrdia, i, una estona després, un SS el conduí al mateix lloc on els altres eren de la matinada ençà.
L’arrest i el crematori feien un sol cos d’edifici, l’únic construït d’obra que hi havia al camp. El forn d’incineració formava la planta baixa, mentre l’arrest ocupava el pis superior repartit en dues ales separades per un cos de guàrdia especial. Cada ala era un ample corredor, pulcre, lluent, airejat, amb rengles de cel·les individuals a banda i banda.
L’Emili fou portat a una cel·la ocupada ja per un alemany, i, fins que s'hagué acostumat a la penombra de l’estatge, no va descobrir que el seu company era un «triangle rosa», un homosexual.
—Em dic Heinrich. Ets espanyols, tu?
Parlava un francès molt correcte. «Suspecte! —va pensar el dibuixant—. Deu ser un ganxo!», i, amb malfiança, escoltà les explicacions que li eren donades. Encarregat d’un magatzem d’eines a la pedrera, feia vuit dies que estava castigat per un afer de tràfic clandestí amb la població civil. L’Emili contà també el seu cas, però amb els mots indispensables.
L’Emili fou portat a una cel·la ocupada ja per un alemany, i, fins que s'hagué acostumat a la penombra de l’estatge, no va descobrir que el seu company era un «triangle rosa», un homosexual.
—Em dic Heinrich. Ets espanyols, tu?
Parlava un francès molt correcte. «Suspecte! —va pensar el dibuixant—. Deu ser un ganxo!», i, amb malfiança, escoltà les explicacions que li eren donades. Encarregat d’un magatzem d’eines a la pedrera, feia vuit dies que estava castigat per un afer de tràfic clandestí amb la població civil. L’Emili contà també el seu cas, però amb els mots indispensables.
La cel·la tenia uns vuit metres quadrats, i el moblatge consistia en un banc de fusta per dormir, posat dret i arraconat durant el dia, un radiador apagat i un cossi per a les necessitats.
—Prohibit seure a terra, passejar, fumar, parlar o cantar—anuncià Heinrich amb un somriure trist—. T’has d’estar drer aquí al fons, sota mateix de la finestra oberta, i no pots repenjar-te a la paret. Una delícia! Si no creus, i l’escarceller t'observa per l’espiell de la porta, prepara't febre...
I continuà explicant el reglament. Cap manta per a dormir, si bé de nit la calefacció funcionava; el pullòver, els elàstics, el cinyell, eren peces prohibides; l'alimentació no passava d'un tros de pa diari i un quart de litre de cafè; dues vegades per setmana donaven un litre de sopa calenta...
—Prohibit seure a terra, passejar, fumar, parlar o cantar—anuncià Heinrich amb un somriure trist—. T’has d’estar drer aquí al fons, sota mateix de la finestra oberta, i no pots repenjar-te a la paret. Una delícia! Si no creus, i l’escarceller t'observa per l’espiell de la porta, prepara't febre...
I continuà explicant el reglament. Cap manta per a dormir, si bé de nit la calefacció funcionava; el pullòver, els elàstics, el cinyell, eren peces prohibides; l'alimentació no passava d'un tros de pa diari i un quart de litre de cafè; dues vegades per setmana donaven un litre de sopa calenta...
—Els primers dies la tensió nerviosa no et deixa sentir la fam; però, quan t'has acostumat a la casa, no et pots imaginar el que és la fam en solitud. És l'obsessió del dia i de la nit! Un rosec a l'estómac a cada minut i a cada segon. Res no et distreu i només penses o somnies àpats...—i afegí tristament—... que, per desgràcia, no et serveixen de res...!
—No sortiu mai?
—Només de bon matí, després d'aixecar-se, per anar al lavabo a rentar-te i buidar el pot. Sortim tots plegats i ens movem a tocs de xiulet. Els moviments s’aprenen a plantofades. Molt divertit!
L’Emili no comprenia per què havia estat conduit a l’arrest. Havien sabut que es dedicava a dibuixar pornografia? Aquesta vegada no s'escaparia de l'interrogatori i de les tortures! Fer-se aquesta idea, després d’haver-se considerat salvat, li venia ben costa amunt. Per altra part, la seva posició era grotesca: la ignorància de l’afer, els dibuixos porcs i, per arrodonir el quadro, la pintoresca companyia que li acabava de tocar. «És curiós! No ho sembla d'efeminat —va pensar—. I, per ara, no m'ha preguntat res!»
—Només de bon matí, després d'aixecar-se, per anar al lavabo a rentar-te i buidar el pot. Sortim tots plegats i ens movem a tocs de xiulet. Els moviments s’aprenen a plantofades. Molt divertit!
L’Emili no comprenia per què havia estat conduit a l’arrest. Havien sabut que es dedicava a dibuixar pornografia? Aquesta vegada no s'escaparia de l'interrogatori i de les tortures! Fer-se aquesta idea, després d’haver-se considerat salvat, li venia ben costa amunt. Per altra part, la seva posició era grotesca: la ignorància de l’afer, els dibuixos porcs i, per arrodonir el quadro, la pintoresca companyia que li acabava de tocar. «És curiós! No ho sembla d'efeminat —va pensar—. I, per ara, no m'ha preguntat res!»
Parlava l'Heinrich:
—Aquesta nit han «suïcidat» un dels teus companys. S'han sentit crits durant una bona estona i a la matinada han vist com treien el cadàver.
Per a l'Emili fou com un cop de puny a plena cara.
—Werner?—preguntà amb una ànsia mortral.
—No en sé el nom. L’ordenança m’ha dit que era el més vell de tots.
El dibuixant es posà les mans al cap.
—No pot ser veritat!—exclamà sotraguejat per l'emoció—. Werner no havia intervingut en res, era innocent del tot... Els altres s'han venjat! No pot ser altra cosa!
L’homosexual fé un moviment d’espatlles.
—En casos així —digué— els SS són els primers interessats a evitar que els innocents parlin. Vés a saber quants oficials hi havia compromesos!
—Estic segur que ell no va parlar. No hauria parlat mai encara que l'haguessin mort a garrotades. Era molt valent! No, no pot ser ell!
—Més tard o més d’hora, els més coratjosos parlen. Els mètodes no fallen mai! I per assegurar-se’n els ha semblat millor penjar-lo a la clau del radiador.
—Werner?—preguntà amb una ànsia mortral.
—No en sé el nom. L’ordenança m’ha dit que era el més vell de tots.
El dibuixant es posà les mans al cap.
—No pot ser veritat!—exclamà sotraguejat per l'emoció—. Werner no havia intervingut en res, era innocent del tot... Els altres s'han venjat! No pot ser altra cosa!
L’homosexual fé un moviment d’espatlles.
—En casos així —digué— els SS són els primers interessats a evitar que els innocents parlin. Vés a saber quants oficials hi havia compromesos!
—Estic segur que ell no va parlar. No hauria parlat mai encara que l'haguessin mort a garrotades. Era molt valent! No, no pot ser ell!
—Més tard o més d’hora, els més coratjosos parlen. Els mètodes no fallen mai! I per assegurar-se’n els ha semblat millor penjar-lo a la clau del radiador.
Com un autòmat, l’Emili contemplà la instal·lació de la cel·la. Totes eren construïdes segons el mateix model. Es tapà els ulls horroritzat de veure que la clau del radiador estava a un metre de terra.
—De la clau del radiador?—exclamà—. No és possible... Un home no hi cap! És impossible!
—Per a la SS totes aquestes coses són possibles. Com més complicades, més gust hi troben.
—De la clau del radiador?—exclamà—. No és possible... Un home no hi cap! És impossible!
—Per a la SS totes aquestes coses són possibles. Com més complicades, més gust hi troben.
(...)
Els cadàvers eren introduïts per una porta que donava a l’altra fatxada de l’edifici. Els portaven nus, amb una xapa de llauna amb el número del pres lligada al coll i, en espera d'ésser incinerats, els estibaven en una gran cambra frigorífica. Com que el forn no era gaire gran i només cremava un centenar escàs de cossos cada vint-i-quatre hores, promig sovint ultrapassat per la mortalitat del camp, res d’estrany no tenia que alguns cadàvers portessin setmanes de dipòsit.
Rubio s’adonà que, davant d’aquell espectacle, sentia més repugnància que pietat. Frantisek ruixava amb el seu aparell
les dues piràmides de cadàvers tan curosament acastellats. Dels uns es veia el cap; dels altres, els peus. La llum feble que entrava per una finestra arran de terra semblava donar un volum excessiu a les dues muntanyes. Les exhalacions mefítiques es barrejaven a la picantor del desinfectant. «Són soldats de la revolució que han caigut», va pensar Rubio, però comprengué immediatament que amb això no deia res de nou. És el sofriment el que compta? N’hi havia tant d’acumulat en aquells cossos gelats, magres, morats de verdancs i de nafres!
Els cadàvers eren introduïts per una porta que donava a l’altra fatxada de l’edifici. Els portaven nus, amb una xapa de llauna amb el número del pres lligada al coll i, en espera d'ésser incinerats, els estibaven en una gran cambra frigorífica. Com que el forn no era gaire gran i només cremava un centenar escàs de cossos cada vint-i-quatre hores, promig sovint ultrapassat per la mortalitat del camp, res d’estrany no tenia que alguns cadàvers portessin setmanes de dipòsit.
Rubio s’adonà que, davant d’aquell espectacle, sentia més repugnància que pietat. Frantisek ruixava amb el seu aparell
les dues piràmides de cadàvers tan curosament acastellats. Dels uns es veia el cap; dels altres, els peus. La llum feble que entrava per una finestra arran de terra semblava donar un volum excessiu a les dues muntanyes. Les exhalacions mefítiques es barrejaven a la picantor del desinfectant. «Són soldats de la revolució que han caigut», va pensar Rubio, però comprengué immediatament que amb això no deia res de nou. És el sofriment el que compta? N’hi havia tant d’acumulat en aquells cossos gelats, magres, morats de verdancs i de nafres!
(...)
A l'hora de plegar, l'Emili no podia més. Els ronyons no el deixaven ajupir ni acabar de redreçar-se, tenia les mans encetades i els braços capolats. El Secretari no es compadí pas de la seva fatiga en comunicar-li el trasllat de Block. Hauria de tornar al feu de Popeye, abandonar la llitera individual per a retrobar les màrfegues i les mantes polsoses i suades. Altra volta l’amuntegament d’homes famolencs, exhausts, desesperats... Altra volta les vesànies de Popeye... Recollí els llibres que guardava dintre la palla del seu catre, un trosset de sabó, una cullera i la fixa que li donà el Secretari a tall de credencial de presentació. Popeye el va rebre amable. «Castigat per un afer de bandidatge —devia dir-se aquella bèstia—. Doncs és un dels meus!»
Més tard el va cridar.
—Si vols dibuixar per mi, no et mancarà res. Et passaràs molts dies sense anar a treballar.
A l'hora de plegar, l'Emili no podia més. Els ronyons no el deixaven ajupir ni acabar de redreçar-se, tenia les mans encetades i els braços capolats. El Secretari no es compadí pas de la seva fatiga en comunicar-li el trasllat de Block. Hauria de tornar al feu de Popeye, abandonar la llitera individual per a retrobar les màrfegues i les mantes polsoses i suades. Altra volta l’amuntegament d’homes famolencs, exhausts, desesperats... Altra volta les vesànies de Popeye... Recollí els llibres que guardava dintre la palla del seu catre, un trosset de sabó, una cullera i la fixa que li donà el Secretari a tall de credencial de presentació. Popeye el va rebre amable. «Castigat per un afer de bandidatge —devia dir-se aquella bèstia—. Doncs és un dels meus!»
Més tard el va cridar.
—Si vols dibuixar per mi, no et mancarà res. Et passaràs molts dies sense anar a treballar.
Popeye sabia allò que l’Emili creia un «secret». Qui ho hauria explicat? Algun dels presos alemnays, segur. «A veure si encara tornaré a l'arrest!», va pensar. A la proposició de Popeye va contestar amb evasives. En el seu fur intern tenia feta la decisió: no dibuixar mai més porqueries.
I comencà la desfilada de les amistats. Oferiments, promeses, belles paraules. Era fatigant, més que el treball de la tarda. Coneixia altres casos semblants al seu; les generositats dels primers dies s’anaven refredant a poc a poc i, quan els vestits eren esfilagarsats i bruts, quan la pell es tornava apergaminada i negra, els amics eterns t’esquivaven com un gos tinyós. Rubio es presentà més tard. El seu aire protector va desplaure Emili, sense saber exactament per què. Li semblà pressentir un designi recòndit en l’afabilitat dels mots. Amb tot, els detalls que li donà de l'actitud de Metzinger van interessar-lo.
I comencà la desfilada de les amistats. Oferiments, promeses, belles paraules. Era fatigant, més que el treball de la tarda. Coneixia altres casos semblants al seu; les generositats dels primers dies s’anaven refredant a poc a poc i, quan els vestits eren esfilagarsats i bruts, quan la pell es tornava apergaminada i negra, els amics eterns t’esquivaven com un gos tinyós. Rubio es presentà més tard. El seu aire protector va desplaure Emili, sense saber exactament per què. Li semblà pressentir un designi recòndit en l’afabilitat dels mots. Amb tot, els detalls que li donà de l'actitud de Metzinger van interessar-lo.
—Al nou Kommando de Effektenkammer no hi ha cap espanyol —explicà—. S’ha sortit amb la seva! I no s'està de dir que és Gupper qui no vol espanyols, perquè són massa lladres...
Aleshores li contà l'escàndol de l'or i les seves esperances que Metzinger s'hi enganxés els dits. L'Emili estava massa cansat per a seguir la conversa; Rubi se n'adonà i va acomiadar-se.
—Vine demà a sopar amb nosaltres. Cal celebrar el Nadal! Unes patates fregides, pots comptar! A la porta, es topà amb Popeye.
—A veure si tractes bé el meu amic!—digué Rubio a tall de salutació.
—Jo sóc sempre un bon camarada—contestà Popeye amb una rialla brutal.
L’Emili va dormir a les màrfegues del menjador; era una distinció. Ajagut al seu lloc, provava d'esvair els núvols que, d'un en un, anaven obscurint el seu pensament. Més que la seva pèrdua de posició al camp; més que els cops amb què el destí l'havia terrabastejat aquells dies; més que la fatiga d'avui, que seria la de demà i la de cada dia a venir, se sentia estranyament oprimit per tota la xarxa de proteccions i ofertes que li arribaven sense haver-les demanades i que li exigien la violència d'un agraïment que no sentia. Feia dies, feia anys, que era com un ninot penjat a la mercè dels vents, i, palesament closa una etapa de la seva vida, la voluntat de prolongar-la no podia servir per a res. Les ofertes dels amics, sinceres o de compliment, interessades o no, pertanyien encara a la vida d'uns quants dies abans. Aa tot era diferent; caldria recomençar la prova, i necessitaria totes les seves forces morals. Preferia una solitud nova, amb la qual pogués comptar, a les amistats velles que s'esfumarien quan els seus vestits fossin esfilagarsats. Sobretot necessitava temps per a pensar i situar-se. No hi aniria pas, al sopar de Nadal, amb Rubio i els seus amics! El mot Nadal sonava absurd en un lloc com aquell! La festa de la llar, deien alguns. Rubio també necessitava envoltar-se de succedanis; amb unes patates fregides i uns quants amics comunistes pretendria crear una atmosfera que s'apropés a la familiar. L’humor negatiu de l’Emili l'obligà a somriure. «Heus aquí —es digué— on acaba el materialisme històric!»
—Vine demà a sopar amb nosaltres. Cal celebrar el Nadal! Unes patates fregides, pots comptar! A la porta, es topà amb Popeye.
—A veure si tractes bé el meu amic!—digué Rubio a tall de salutació.
—Jo sóc sempre un bon camarada—contestà Popeye amb una rialla brutal.
L’Emili va dormir a les màrfegues del menjador; era una distinció. Ajagut al seu lloc, provava d'esvair els núvols que, d'un en un, anaven obscurint el seu pensament. Més que la seva pèrdua de posició al camp; més que els cops amb què el destí l'havia terrabastejat aquells dies; més que la fatiga d'avui, que seria la de demà i la de cada dia a venir, se sentia estranyament oprimit per tota la xarxa de proteccions i ofertes que li arribaven sense haver-les demanades i que li exigien la violència d'un agraïment que no sentia. Feia dies, feia anys, que era com un ninot penjat a la mercè dels vents, i, palesament closa una etapa de la seva vida, la voluntat de prolongar-la no podia servir per a res. Les ofertes dels amics, sinceres o de compliment, interessades o no, pertanyien encara a la vida d'uns quants dies abans. Aa tot era diferent; caldria recomençar la prova, i necessitaria totes les seves forces morals. Preferia una solitud nova, amb la qual pogués comptar, a les amistats velles que s'esfumarien quan els seus vestits fossin esfilagarsats. Sobretot necessitava temps per a pensar i situar-se. No hi aniria pas, al sopar de Nadal, amb Rubio i els seus amics! El mot Nadal sonava absurd en un lloc com aquell! La festa de la llar, deien alguns. Rubio també necessitava envoltar-se de succedanis; amb unes patates fregides i uns quants amics comunistes pretendria crear una atmosfera que s'apropés a la familiar. L’humor negatiu de l’Emili l'obligà a somriure. «Heus aquí —es digué— on acaba el materialisme històric!»
Tot això l'afectava ben poc; era el seu dolor; més ben dit, les formes que prenia el dolor en les successives metamorfosis, allò que importava ara al seu capteniment. Dolor fet de constants aportacions i que, de cop i volta, prenia una consistència material, perfectament tangible. Era un cos opac, tou, amb prou gruix per a apagar sons i clarors. Aïllat, se sentia més protegit, i l'aïllament era el regal de finals d'any que li feia el seu inescrutable destí. No, no. La seva sensibilitat no podia acceptar pal·liatius ni enganyifes. Valia més plantar cara i cercar per ell mateix una «rasa d'evacuació», com els soldats a la trinxera ensorrada. Era un vençut, d'acord!, però no volia lliurar-se amb armes i bagatges, sense conèixer exactament les condicions que li eren imposades pel vencedor. Evocà la imatge tràgica dels seus amics morts, i trobà que aquell record era la més severa companyia que podia desitjar per a passar el Nadal.
Es girà damunt la màrfega i aclucà els ulls.
(Transcripcions d'Emilio Gabarre i d'Ismael Hajji)
XIII
I passà el temps. Hivern, primavera, estiu, tardor, hivern... Moltes vides s’anaven apagant mentrestant, al ritme d’un rellotge insensible i imparable, i cada mort era una fita que la durada deixava sobre el seu camí infinit. El calendari semblava tenir un nombre elevat de fulls a cada dia. Cada full era un home que havia de renunciar a la lluita i que s’encongia per trobar protecció en la tenebra que ho esborrava tot. Els rengles, delmats per les abrivades del temps, es repoblaven i es cobrien incessantment amb els contingents que entraven un dia i l’altre. I cada dia era un calc de l’anterior: els mateixos gestos, les mateixes paraules, les mateixes sofrences, el mateix horror.
(...)
―Aquí tots som iguals ―explicava l’August―, però jo no abandono mai la meva posició d'àrbitre. Comprensiu amb els atordits desvalguts, sever amb els malintencionats. I estic molt ben informat; sé tot el que es fa i tot el que es diu. Hi ha qui em creu una personificació del diable. És un sistema patriarcal, el meu…
El dibuixant va recordar aquella lletra de Castro que Rubio li havia llegit. Somrigué pel seu fur intern. El gran dot de l’August
era el poder de suggestió sobre els qui el rodejaven, i l’agent de
Rubio n’havia estat una víctima. Es mirà el seu interlocutor i comprengué que no era la clenxa el que canviava l’expressió d’aquell esguard; hi descobrí un aire afectat i una satisfacció aplomada que no sabé si li plaïen o no, però que explicaven moltes coses.
Quan, una estona més tard, es va ficar al llit, tots els companys d’habitació dormien feia estona. El silenci era absolut, però sense
el rou tràgic dels silencis de la «casa gran». Va encendre una cigarreta. Ningú no li havia dit res, no havia de témer cap càstig per
aquestes petites llibertats. Damunt d’una de les taules hi havia un
joc d’escacs plegat. L’August tenia motius per a ésser presumptuós,
ja que la seva obra era un prodigi. Malgrat que estigués sota
la primera impressió i que, l’endemà, s’hagués d’encarar amb la
realitat d’un treball pesat, remarcà que tot semblava haver canviat
dintre seu. L’Emili que fumava al llit no podia reconèixer l’Emili
que, feia unes hores, havia abandonat el camp principal amb un
sentiment de renúncia absoluta!
―Compto amb la teva ajuda d’ara en endavant― li havia dit l’August feia uns moments.
L’obra de defensa dels homes contra l’esperit dels camp, oblidada i maleïda durant tants mesos, rebrotava ara de cop i volta. Aquesta vegada li era encarregat un paper subaltern, com si els «poders superiors» volguessin fer amb ells una darrera provatura…
―Sursum corda! ― va dir-se, content.
I s’aixecà a apagar la llum.
(Transcripcions de Paula Giménez, segons l'edició de 1963, i fragment final de Noemí Gómez)
XIV
Mentre els aliats reprenien la iniciativa al Volga i a l'Àfrica del Nord, els pobles de l'Occident europeu començaven a reaccionar contra els ocupants alemanys. Les entrades al camp de resistents belgues i francesos constituïen un baròmetre registrador del progressiu esforç d'aquests dos països a favor de la causa antihitleriana.
Pierre, obrer metal·lúrgic en una ciutat del Nord de França, va ser detingut per la Gestapo acusat de sabotejador. Després de córrer moltes presons, arribà al camp físicament desfet, i, ja el primer dia, sofrí la insolació corrent entre els qui, com ell, s'havien passat tants de mesos sense sortir a la llum. Aquesta penalitat obrí la porta a les altres i, al cap de poques setmanes, ja l'edema s'havia apoderat d'ell. Uns quants dies a la infermeria i, quan la inflor baixava, uns quants dies de treball... a la tercera solia anar la vençuda!
La ciència alemanya havia trobat solucions massives per al problema de l'eutanàsia. La injecció de benzina, la dutxa freda o les pallisses eren operacions massa lentes; rendia més portar els malalts al camp «sanatori» de Dachau, per exemple, a fer de conills d'índies en laboratoris químics i bacteriològics o en instituts de vivisecció.
També el cotxe fantasma donava resultats pràctics. Era un autocar d'una vintena de places, els vidres del qual havien estat substituïts per planxes metàl·liques. De tant en tant, es presentava al camp a carregar malalts, i, en plena marxa, des de la cabina aïllada, els conductors engegaven el gas letal... Els cossos eren aprofitats per a pràctiques de dissecció o portats als crematoris gegants de Steyr.
(...)
«I tot va canviar. Els espanyols reprengueren el terreny perdut i encara en guanyaren de nou. Al lloc de Metzinger hi ha un txec amb el qual anem d’acord; un company del malaguanyat Francesc, un tal Manuel, treballa a la secretaria; a tots el Kommandos hi ha espanyols, i fins l’Ernest ha pujat a la categoria de Kapo de les patates. Amb tants llocs de privilegi, estem aconseguint el nostre somni que no hi hagi cap espanyol que passi fam. Amb en Manuel realitzem el que no fou possible fer quan tu eres aquí, ja que, al moment en què els estómacs estiguin normals, anirem per l’establiment d’enllaços amb el Kommandos exteriors, a fi d’estar preparats per a qualsevol eventualitat. digues a l'August que cal la unió de tots per a les hores que s’apropen, que no vegi fantasmes on no n’hi ha. És absurd, Emili, tot el que em contes! Castro és un bon amic personal meu i res més. Nosaltres, amb la nostre unió, us indiquem l’única pauta que es pot seguir en aquesta hora.»
L’Emili llegí una postdata:
«No voldria fer-vos una pintura equivocada del nostre camp. En rellegir la lletra, m’adono de l’embalament que se m’ha endut. No, no. Les diferències entre els qui estan bé i els altres són encara molt marcades. La mortalitat és tal vegada superior i tot, ja que amb l’allau dels nouvinguts que omplen uns camps de quarantena, construïts fa poc, no hi ha res a fer. El camp rus és tot ell una infermeria monumental on la gent mor a centenars; la cambra de gas treballa més que mai i el cotxe fantasma no para d’anar i venir... La millora és per a nosaltres, els espanyols, un privilegi que crec que en mereixem, després d’haver estat damnats en un seixanta per cent. No és així?»
XIV
Mentre els aliats reprenien la iniciativa al Volga i a l'Àfrica del Nord, els pobles de l'Occident europeu començaven a reaccionar contra els ocupants alemanys. Les entrades al camp de resistents belgues i francesos constituïen un baròmetre registrador del progressiu esforç d'aquests dos països a favor de la causa antihitleriana.
Pierre, obrer metal·lúrgic en una ciutat del Nord de França, va ser detingut per la Gestapo acusat de sabotejador. Després de córrer moltes presons, arribà al camp físicament desfet, i, ja el primer dia, sofrí la insolació corrent entre els qui, com ell, s'havien passat tants de mesos sense sortir a la llum. Aquesta penalitat obrí la porta a les altres i, al cap de poques setmanes, ja l'edema s'havia apoderat d'ell. Uns quants dies a la infermeria i, quan la inflor baixava, uns quants dies de treball... a la tercera solia anar la vençuda!
La ciència alemanya havia trobat solucions massives per al problema de l'eutanàsia. La injecció de benzina, la dutxa freda o les pallisses eren operacions massa lentes; rendia més portar els malalts al camp «sanatori» de Dachau, per exemple, a fer de conills d'índies en laboratoris químics i bacteriològics o en instituts de vivisecció.
També el cotxe fantasma donava resultats pràctics. Era un autocar d'una vintena de places, els vidres del qual havien estat substituïts per planxes metàl·liques. De tant en tant, es presentava al camp a carregar malalts, i, en plena marxa, des de la cabina aïllada, els conductors engegaven el gas letal... Els cossos eren aprofitats per a pràctiques de dissecció o portats als crematoris gegants de Steyr.
(...)
«I tot va canviar. Els espanyols reprengueren el terreny perdut i encara en guanyaren de nou. Al lloc de Metzinger hi ha un txec amb el qual anem d’acord; un company del malaguanyat Francesc, un tal Manuel, treballa a la secretaria; a tots el Kommandos hi ha espanyols, i fins l’Ernest ha pujat a la categoria de Kapo de les patates. Amb tants llocs de privilegi, estem aconseguint el nostre somni que no hi hagi cap espanyol que passi fam. Amb en Manuel realitzem el que no fou possible fer quan tu eres aquí, ja que, al moment en què els estómacs estiguin normals, anirem per l’establiment d’enllaços amb el Kommandos exteriors, a fi d’estar preparats per a qualsevol eventualitat. digues a l'August que cal la unió de tots per a les hores que s’apropen, que no vegi fantasmes on no n’hi ha. És absurd, Emili, tot el que em contes! Castro és un bon amic personal meu i res més. Nosaltres, amb la nostre unió, us indiquem l’única pauta que es pot seguir en aquesta hora.»
L’Emili llegí una postdata:
«No voldria fer-vos una pintura equivocada del nostre camp. En rellegir la lletra, m’adono de l’embalament que se m’ha endut. No, no. Les diferències entre els qui estan bé i els altres són encara molt marcades. La mortalitat és tal vegada superior i tot, ja que amb l’allau dels nouvinguts que omplen uns camps de quarantena, construïts fa poc, no hi ha res a fer. El camp rus és tot ell una infermeria monumental on la gent mor a centenars; la cambra de gas treballa més que mai i el cotxe fantasma no para d’anar i venir... La millora és per a nosaltres, els espanyols, un privilegi que crec que en mereixem, després d’haver estat damnats en un seixanta per cent. No és així?»
El dibuixant va tenir la sensació que Rubio li prenia el número personalment des del seu càrrec d'informador. Per què Rubio contestava la seva crida al seny amb una carta d'anècdotes i es limitava en l'essencial a tranquil·litzar-lo amb una negativa de quatre mots?
(Transcripcions d'Hamza Almasari i Kiko Martínez)
XV
Ernest va aixecar-se de fer la migdiada més aviat que de costum. La calor exterior, que arribava fins al fons del soterrani de «les patates», no el deixava dormir amb la seva xafogor humida. Amb la camisa xopa de suor, sortí del despatx a donar una volta per les dependències.
XV
Ernest va aixecar-se de fer la migdiada més aviat que de costum. La calor exterior, que arribava fins al fons del soterrani de «les patates», no el deixava dormir amb la seva xafogor humida. Amb la camisa xopa de suor, sortí del despatx a donar una volta per les dependències.
L’Ernest vivia a la glòria d’ençà que era el Kapo de les «patates». En el punt culminant de la seva «alemanyització», el xicot seguí amb fidelitat les normes de capteniment que semblaven inherents al càrrec, exagerades encara per la pruïja del pervingut. No és estrany
que, durant el seu regnat, el soterrani de la cuina esdevingués un cau de corrupcions i d’abusos d’autoritat. La disciplina només era rígida per als homes de més edat; els joves, en canvi, mentre sabessin somriure i ésser complaents, feien el que volien. Entretant, l'Ernest triava els predilectes de torn i ja no es prenia cap molèstia a disfressar les seves turpituds.
Els espanyols del camp, cada vegada més interessats en un redreçament moral que els fes quedar bé com a grup nacional, repudiaven obertament la conducta de l’Ernest, i molts, en veure'l, giraven ostensiblement la cara cap a una altra banda. Però el flamant Kapo no en feia cap cas; a imitació dels delinqüents alemanys, rates velles de presó, s’havia fet un món a part, amb una societat i una moral especials, i sabia prescindir dels altres.
que, durant el seu regnat, el soterrani de la cuina esdevingués un cau de corrupcions i d’abusos d’autoritat. La disciplina només era rígida per als homes de més edat; els joves, en canvi, mentre sabessin somriure i ésser complaents, feien el que volien. Entretant, l'Ernest triava els predilectes de torn i ja no es prenia cap molèstia a disfressar les seves turpituds.
Els espanyols del camp, cada vegada més interessats en un redreçament moral que els fes quedar bé com a grup nacional, repudiaven obertament la conducta de l’Ernest, i molts, en veure'l, giraven ostensiblement la cara cap a una altra banda. Però el flamant Kapo no en feia cap cas; a imitació dels delinqüents alemanys, rates velles de presó, s’havia fet un món a part, amb una societat i una moral especials, i sabia prescindir dels altres.
Mandrosament, donà un tomb per per entre la filera dels peladors. Els uns triaven cols i naps, altres preparaven curosament les patates destinades a la tropa, alguns triaven unes grans piles d'espinacs i, en un racó, uns quants partien en quatre trossos les patates sense pelar que els presos es menjarien l'endemà...
(...)
Aquell llarg intermedi, que per a molts components del Kommando havia estat més aviat el cos del captiveri, arribava a la seva fi. Sortits del camp principal quan de cada quatre homes en morien tres, havien anat a parar a un racó de món on, llevat de comptades excepcions, tothom havia pogut resistir. Després d’aquesta sort, la perspectiva de tornar al punt de sortida no podia agradar a ningú, car un final de guerra sempre seria menys cruent en un camp petit, on les filferrades podien caure a la primera empenta, que a la «casa gran», amb els seus murs de pedra i amb la seva nombrosa guarnició. Algú va parlar de llençar-se al «maquis» i esperar en rebel·lia la imminent arribada de les tropes alliberadores, però el seny havia arrelat prou perquè la iniciativa no tingués èxit.
El dia d’agafar el tren feia un sol dolç. Aquells quatre-cents homes travessaren el poble, camí de l’estació, amb el sentiment de perdre un petit paradís per anar devers un desconegut ple d’averanys dubtosos. Seria aquella la darrera etapa? Podrien sobreviure-la com les anteriors?
L’Emili mateix, tot i saber que a la «casa gran» els espanyols estaven molt millor que quan en sortí, participava també d’aquell sentiment. Les cases del poble, les muntanyes, el riu, l’estació… tenien quelcom de familiar i de volgut. No havien estat uns anys alegres, però, en llur decurs, havia pogut recobrar, plena i fructífera, l’esperança de la llibertat. Havia arribat físicament i moralment desfet, i en marxava amb el gust de la vida. Per altra banda, hauria estat bonic de conèixer aquell poblet quiet i pulcre, un cop els turmells lliures de cadenes; hom hauria entrat a la vida normal sense brusquedats feridores. El destí no ho volia, i encara el portava a qui sap quines noves proves. És clar que, per altra part, un final a la «casa gran» tenia també els seus atractius. Moltes vegades, en les hores amargues, havia desitjat ésser-hi en el moment de fer justícia. Les cendres dels seus amics continuaven en aquell soterrani i esperaven d’ell una actitud vindicativa. Però la vida rutinària i relativament tranquil·la del Kommando August havia refredat tots els grans odis. Els milers, les desenes de milers d’assassinats, clamaven venjança, però…
La gent del poble sortia a veure’ls marxar. No deia ningú res, només les cares reflectien simpatia envers aquells homes condemnats per la crueltat absurda d’uns altres homes. Feia tant temps que hom els coneixia de veure’ls passar formats cap als llocs de treball! Era natural que, embolcallat de silenci afectiu, l’Emili no pogués sentir cap imperatiu de justícia. Com pensar en revenges, en nous vessaments de sang, en aixecaments revolucionaris, si el sol d’aquella tarda era tan dolç?
(Transcripció de Marouan Attabi i Domènec Linares)
(...)
Aquell llarg intermedi, que per a molts components del Kommando havia estat més aviat el cos del captiveri, arribava a la seva fi. Sortits del camp principal quan de cada quatre homes en morien tres, havien anat a parar a un racó de món on, llevat de comptades excepcions, tothom havia pogut resistir. Després d’aquesta sort, la perspectiva de tornar al punt de sortida no podia agradar a ningú, car un final de guerra sempre seria menys cruent en un camp petit, on les filferrades podien caure a la primera empenta, que a la «casa gran», amb els seus murs de pedra i amb la seva nombrosa guarnició. Algú va parlar de llençar-se al «maquis» i esperar en rebel·lia la imminent arribada de les tropes alliberadores, però el seny havia arrelat prou perquè la iniciativa no tingués èxit.
El dia d’agafar el tren feia un sol dolç. Aquells quatre-cents homes travessaren el poble, camí de l’estació, amb el sentiment de perdre un petit paradís per anar devers un desconegut ple d’averanys dubtosos. Seria aquella la darrera etapa? Podrien sobreviure-la com les anteriors?
L’Emili mateix, tot i saber que a la «casa gran» els espanyols estaven molt millor que quan en sortí, participava també d’aquell sentiment. Les cases del poble, les muntanyes, el riu, l’estació… tenien quelcom de familiar i de volgut. No havien estat uns anys alegres, però, en llur decurs, havia pogut recobrar, plena i fructífera, l’esperança de la llibertat. Havia arribat físicament i moralment desfet, i en marxava amb el gust de la vida. Per altra banda, hauria estat bonic de conèixer aquell poblet quiet i pulcre, un cop els turmells lliures de cadenes; hom hauria entrat a la vida normal sense brusquedats feridores. El destí no ho volia, i encara el portava a qui sap quines noves proves. És clar que, per altra part, un final a la «casa gran» tenia també els seus atractius. Moltes vegades, en les hores amargues, havia desitjat ésser-hi en el moment de fer justícia. Les cendres dels seus amics continuaven en aquell soterrani i esperaven d’ell una actitud vindicativa. Però la vida rutinària i relativament tranquil·la del Kommando August havia refredat tots els grans odis. Els milers, les desenes de milers d’assassinats, clamaven venjança, però…
La gent del poble sortia a veure’ls marxar. No deia ningú res, només les cares reflectien simpatia envers aquells homes condemnats per la crueltat absurda d’uns altres homes. Feia tant temps que hom els coneixia de veure’ls passar formats cap als llocs de treball! Era natural que, embolcallat de silenci afectiu, l’Emili no pogués sentir cap imperatiu de justícia. Com pensar en revenges, en nous vessaments de sang, en aixecaments revolucionaris, si el sol d’aquella tarda era tan dolç?
(Transcripció de Marouan Attabi i Domènec Linares)
XVI
El tren va arribar a la mateixa estació on, quatre anys abans, hom havia fet descendir l'Emili a puntades de peu i a cops de culata. El cel, creuat en totes les direccions pels reflectors antiaeris, tenia tonalitats metàl·liques. Precaució inútil, aquella, car els avions enemics preferien la llum solar per a llurs incursions...! L'únic efecte d'aquella il·luminació era d'enfosquir la terra una mica més. Els quatre-cents espanyols, costa amunt, s'entrebancaven amb totes les pedres del camí, s'estalonaven els uns als altres i ben sovint es trobaven abraçats als arbres. Els sentinelles que acordonaven la corrua ho tenien encara més difícil; de tant en tant, se sentia un dringar de fusells i cartutxeres i les flastomies del qui havia caigut a la cuneta.
—Quina ocasió per a escapar-se! —digué algú—. Podríem degollar els guàrdies sense deixar-los temps de dir ai!
—Qualsevol va pel món amb aquesta fosca! —contestà l'Emili.
Llevat del Danubi que lluïa com un setí en la tenebra, cap altra referència no era identificable. L'altra vegada de fer aquell mateix camí, tot era blanc; ara, en canvi, tot era negre. I, tanmateix, els pressentiments no responien a la mateixa coloració. Aquella por davant l'inconegut no existia ara, i, fet a la idea del retorn, esdevenia fins i tot atractiva una fi de la guerra on el risc fos alçaprem de grans emocions. No era gust per la sang o per la catàstrofe, sinó una necessitat d'entrar a la vida normal entremig d'un esclat que la fes palpitant i ostensible. Una segona naixença sense dolors no semblaria tal naixença...!
Llevat del Danubi que lluïa com un setí en la tenebra, cap altra referència no era identificable. L'altra vegada de fer aquell mateix camí, tot era blanc; ara, en canvi, tot era negre. I, tanmateix, els pressentiments no responien a la mateixa coloració. Aquella por davant l'inconegut no existia ara, i, fet a la idea del retorn, esdevenia fins i tot atractiva una fi de la guerra on el risc fos alçaprem de grans emocions. No era gust per la sang o per la catàstrofe, sinó una necessitat d'entrar a la vida normal entremig d'un esclat que la fes palpitant i ostensible. Una segona naixença sense dolors no semblaria tal naixença...!
—Abans de quinze dis —havia dit l'August— ja haurem sortit cap a un altre Kommando.
L'Emili no desitjava pas un nou canvi de jeia. Ningú no sabia el que podria passar
(...)
Dotzenes de braços demanaven ajuda, els crits, els plors i els renecs es confonien en una remor sorda, aquells que restaven al peu del mur es barallaven amb ferocitat…
L’oficial girà el cap; pel declivi del turó, esmaltat per la neu, es destacaven els punts negres i mòbils de la multitud dispersa dels fugitius, punts que es confonien per fi amb la taca negra de la pineda del vessant oposat. Esperar més era perdre’s. Els dos homes saltaren del mur amb les alarmes als dits, disposats a fer foc. Ja els SS corrien costa avall, i des dels diversos emplaçaments crepitaven els fusells metralladors. Alguns d’aquells punts negres s’immobilitzaven de sobte damunt de la catifa blanca; els altres lliscaven adelerats a trobar la protecció del bosc. També l’oficial i el seu company corrien a l’encontre dels arbres, mentre el foc dels soldats s’intensificava per tots costats. Un d’aquells dos homes caigué; del camp estant no podia distingir-se qui era; però, en veure que l’altre tornava enrere, recollia alguna cosa i reprenia la cursa, hom suposà que l’oficial no volia renunciar a l’auxili de l’arma automàtica que portava el company caigut…
S'havien escapat uns set-cents homes. La cacera durà dos o tres dies. Mentre els uns morien de fred i d'inanició, o de fatiga, els altres eren tocats pels trets de la SS llençada a llur encalç. Tots els boscos veïns aparegueren sembrats de cadàvers; però, malgrat la mobilització del país i el perllongat esforç dels persecutors, en donar-se per closa la batuda mancaven encara dos-cents homes que no foren trobats ni morts ni vius...
(...)
Dotzenes de braços demanaven ajuda, els crits, els plors i els renecs es confonien en una remor sorda, aquells que restaven al peu del mur es barallaven amb ferocitat…
L’oficial girà el cap; pel declivi del turó, esmaltat per la neu, es destacaven els punts negres i mòbils de la multitud dispersa dels fugitius, punts que es confonien per fi amb la taca negra de la pineda del vessant oposat. Esperar més era perdre’s. Els dos homes saltaren del mur amb les alarmes als dits, disposats a fer foc. Ja els SS corrien costa avall, i des dels diversos emplaçaments crepitaven els fusells metralladors. Alguns d’aquells punts negres s’immobilitzaven de sobte damunt de la catifa blanca; els altres lliscaven adelerats a trobar la protecció del bosc. També l’oficial i el seu company corrien a l’encontre dels arbres, mentre el foc dels soldats s’intensificava per tots costats. Un d’aquells dos homes caigué; del camp estant no podia distingir-se qui era; però, en veure que l’altre tornava enrere, recollia alguna cosa i reprenia la cursa, hom suposà que l’oficial no volia renunciar a l’auxili de l’arma automàtica que portava el company caigut…
S'havien escapat uns set-cents homes. La cacera durà dos o tres dies. Mentre els uns morien de fred i d'inanició, o de fatiga, els altres eren tocats pels trets de la SS llençada a llur encalç. Tots els boscos veïns aparegueren sembrats de cadàvers; però, malgrat la mobilització del país i el perllongat esforç dels persecutors, en donar-se per closa la batuda mancaven encara dos-cents homes que no foren trobats ni morts ni vius...
Al camp es prengueren mesures extraordinàries. Obligat el personal a romandre a l'interior dels Blocks durant una setmana, patrulles de la SS rondaven pel camp i tenien ordre de disparar damunt qualsevol pres que veiessin fora de la barraca o traient simplement el cap per la finestra. Els cuiners i els portadors del menjar eren els únics que treballaven i encara custodiats constantment per guàrdies amb metralleta. Naturalment, ningú no es va moure. Els condemnats a mort podien fer temeritats; els altres, no.
Els internats al Block 20 que no havien tingut temps d'escapar-se o que no s'hi havien vist en cor, foren morts a trets aquella mateixa nit, sense cap excepció.
De l'oficial, no se'n va saber mai més res, però la SS tingué al- gunes baixes produides per arma de foc, pel fusell metrallador que aquell coratjós portava...
I, al cap de la setmana, el camp reprengué el seu ritme regular. La gent sortia a treballar, vivia la seva vida miserable, moria de la mort lenta habitual, i la barraca 20 s'omplia, es buidava i es tornava a omplir sense parar. Tots els extintors foren recollits i posats en seguretat. Algú digué amb humor que, arran d'aquells fets, els alemanys havien descobert una nova arma secreta.
(Transcripcions de Mariama Djallo i Ibrahim Griba)
XVII
Hom preveia la fi de la guerra per a la primavera següent, però també podia produir-se abans, en el moment més impensat; per això mateix, aquells darrers mesos, aquelles darreres setmanes, aquells darrers dies, potser, s'escolaven amb una lentitud esclafadora. La pregunta es feia progressivament angoixosa. Què farà la SS en trobar-se perduda sense remei? No venjarà el fracàs damunt la massa indefensa dels milers de presos? Tan aviat semblava que sí, com que no. Es parlava d'un camp de Polònia on els alemanys en retirada havien emmetzinat el menjar i on, en arribar els russos, només havien trobat un horrible escampall de cadàvers insepults. En un altre camp, hom deia, tots els internats havien estat morts a la cambra de gas, durant els darrers dies de dominació alemanya. Ningú no sabia si aquestes notícies eren certes, però l'atmosfera de por les aprofitava per estendre-les com la boira.
Es constituí secretament un comitè internacional de protecció i d'ofensiva, en el qual Rubio i Manuel tenien la representació espanyola. Les reunions es feien a la vista de tothom, amb l'esperança d'estar passejant innocentment o, quan el cas s'ho valia, als soterranis de la desinfecció. Havien estat previstes totes les possibilitats, per a cadascuna es tenia la solució més adequada i els plans d'acció eren estudiats fins en el detall més insignificant. També l'enllaç amb els Kommandos exteriors estava assegurat, les informacions sobre el front i la reraguarda eren precises i fins es comptava amb l'ajut de SS confabulats que vigilaven de prop l'actitud del comandament.
Tot havia estat previst; però... el dia de l'ensulsiada, no, i tampoc el resultat pràctic de la complicada màquina que s'estava ajustant. Eren milers i milers d'homes que es feien, centenars de vegades cada dia, les mateixes preguntes: Quan? Com? Una poble penal de 40.000 ànimes (un de tants!) es deixava endur pel flux i el reflux d'esperances i depressions: els malalts del camp rus, que no menjaven més que les peles de patata bullides...
(...)
—No ha arribat el moment de pensar en revoltes—insistí Rubio—. Els fronts són massa lluny i el sacrifici seria estèril.
—Jo no diré mai que sóc comunista —cridà l’anarquista, tossut.
Manuel li féu veure que això tenia poca importància, que entre comunistes i anarquistes, segons els hitlerians, no hi havia cap diferencia…
—No saps que a la teva fitxa de pres portes l’epítet de «roig espanyol» des de fa cinc anys?
La reunió va continuar amb més calma. S’estudiaren les possibilitats d’una revolta; l’atractiu de la conspiració i l’atmosfera heroica d’una acció violenta guanyaren l’ànim dels reunits de tal manera que, al cap d’una estona, s’havia arribat a un principi d’acord; negar-se a prendre les armes a favor dels alemanys i disposar-se a la defensa propia en cas de mesures repressives. Un pla d’atac a l’armeria del camp fou discutit fins al més petits detalls, i es decidí que, segons el resultat que tingués la compareixença de la tarda, la qüestió seria plantejada al comitè internacional…
—No saps que a la teva fitxa de pres portes l’epítet de «roig espanyol» des de fa cinc anys?
La reunió va continuar amb més calma. S’estudiaren les possibilitats d’una revolta; l’atractiu de la conspiració i l’atmosfera heroica d’una acció violenta guanyaren l’ànim dels reunits de tal manera que, al cap d’una estona, s’havia arribat a un principi d’acord; negar-se a prendre les armes a favor dels alemanys i disposar-se a la defensa propia en cas de mesures repressives. Un pla d’atac a l’armeria del camp fou discutit fins al més petits detalls, i es decidí que, segons el resultat que tingués la compareixença de la tarda, la qüestió seria plantejada al comitè internacional…
—Hans Gupper ronda per aquí! —cridà un dels qui vigilaven des de la porta.
Els confabulats es dissolgueren ràpidament i, al cap d’un instant, el menjador había reprès l’aspecte habitual. Les escombres, sortides del seu racó, lliscaren submises per les fustes de l’emboetat; els draps de la pols acariciaren taules i armaris…
A l’hora de la presentación de voluntaris, només acudiren uns quants delinqüents alemanys que volien escapolir-se de probables revenges i algún polonés amb russofòbia. D’espanyols, cap.
Gupper havia comprès que els temps eren uns altres i que, en aquells moments suprems, potser era preferible no refiar-se de voluntaris obtinguts per força. I no va passar res més!
Els confabulats es dissolgueren ràpidament i, al cap d’un instant, el menjador había reprès l’aspecte habitual. Les escombres, sortides del seu racó, lliscaren submises per les fustes de l’emboetat; els draps de la pols acariciaren taules i armaris…
A l’hora de la presentación de voluntaris, només acudiren uns quants delinqüents alemanys que volien escapolir-se de probables revenges i algún polonés amb russofòbia. D’espanyols, cap.
Gupper havia comprès que els temps eren uns altres i que, en aquells moments suprems, potser era preferible no refiar-se de voluntaris obtinguts per força. I no va passar res més!
(Transcripcions de Judith Cordobés i Paula Gordillo)
XVIII
Per primera vegada en la vida del camp, la campana es va descuidar de tocar diana. Aquell dia, els homes es despertaven quan llur son era vençuda per l’escàndol progressiu que feien els ja desperts. Ningú no parlava d’anar a treballar, ningú no es recordava del suc negre que els altres dies servia d’esmorzar. Tot el que es deia era tan sensacional! A través d’oblits, de sorpreses i de mentides, la gent prenia consciència de l’excepcionalitat d’aquelles hores.
Les coses sortien transfigurades d’aquell canvi que, malgrat ésser esperat, venia de nou com el premi d’una rifa. Els colors de les coses, les llums del matí, la fisonomia dels amics i dels enemics, l’absència de la fam i de fatiga, tot era nou. I, com un tros de gel a la vora del foc, es fongué l’essència del camp; la disciplina s’esfondrà en poca estona, no tot l’edifici, de moment, sinó únicament el pis superior de la rigidesa penitenciària. Hom entrava i sortia quan li venia de gust; la gent que tenia tabac fumava ajaguda al llit o als nassos dels Blockältester; els Kapos feien la gara-gara als mateixos que vint-i-quatre hores abans encara apallissaven, els SS havien esdevingut invisibles; les barraques, sempre tractades amb la cura que es mereixen els palaus, foren privades de la més sumària passada d’escombra, i el bordell no conserva de dones més que un rastre de perfum i de desordre.
XVIII
Per primera vegada en la vida del camp, la campana es va descuidar de tocar diana. Aquell dia, els homes es despertaven quan llur son era vençuda per l’escàndol progressiu que feien els ja desperts. Ningú no parlava d’anar a treballar, ningú no es recordava del suc negre que els altres dies servia d’esmorzar. Tot el que es deia era tan sensacional! A través d’oblits, de sorpreses i de mentides, la gent prenia consciència de l’excepcionalitat d’aquelles hores.
Les coses sortien transfigurades d’aquell canvi que, malgrat ésser esperat, venia de nou com el premi d’una rifa. Els colors de les coses, les llums del matí, la fisonomia dels amics i dels enemics, l’absència de la fam i de fatiga, tot era nou. I, com un tros de gel a la vora del foc, es fongué l’essència del camp; la disciplina s’esfondrà en poca estona, no tot l’edifici, de moment, sinó únicament el pis superior de la rigidesa penitenciària. Hom entrava i sortia quan li venia de gust; la gent que tenia tabac fumava ajaguda al llit o als nassos dels Blockältester; els Kapos feien la gara-gara als mateixos que vint-i-quatre hores abans encara apallissaven, els SS havien esdevingut invisibles; les barraques, sempre tractades amb la cura que es mereixen els palaus, foren privades de la més sumària passada d’escombra, i el bordell no conserva de dones més que un rastre de perfum i de desordre.
(Transcripció de Fatin Bakkali)
(...)
Rubio surt corrents. L'Emili sent en silenci les explicacions de Manuel. S'està fent fosc i la claror somorta que entra per la finestra retalla durament les faccions de l'amic.
(...)
Rubio surt corrents. L'Emili sent en silenci les explicacions de Manuel. S'està fent fosc i la claror somorta que entra per la finestra retalla durament les faccions de l'amic.
—Rubio ho haurà sentit. Darrerament s'havien reconciliat. Ho sabies? L'Ernest feia bondat de la mort del vell. Es va impressionar o va agafar por, o totes dues coses a la vegada. Rubio, incansable com sempre, no parava de catequitzar-lo. Es possible que li tingués estima i tot. El partit primer que res, és clar! Però, després, hi pot haver afectes...
L'Emili no l’interromp pas. La fatiga el té lligat a la cadira i tot el que volta li sembla irreal. L'Ernest ha estat agredit. El veu mu- dat com solia anar, amb la gorra de visera, el vestit de ratlles ajustat, les sabates ben enllustrades. Mort com Popeye. Sang i llot. No sent cap pietat, només repugnància i fatiga...
L'exbarber de la SS torna aviat.
—Viu encara?—pregunta Manuel.
—No. Ha mort –contesta Rubio sordament.
I fa com aquell qui cerca un paper damunt de la taula. Després, consulta el rellotge i s'escura la gorja.
—Són tres quarts de nou, Emili —diu dolçament—. Ves a reunir els teus homes. Avisa’m quan estiguis a punt. Us acompanyaré a fer el relleu.
Aixeca l'esguard devers Manuel.
—No oblidis la qüestió dels cuiners –li diu.
I l'Emili surt al carrer. La gent va amunt i avall en la penombra, les fogueres deixen anar llurs columnes de fum i es senten els trets cadenciosos d’un tirador incansable des d’algun dels boscos veïns. «Sang i llot —pensa—. Mort bruta, mort fastigosa...» Però la ràdio ha certificat que és un home lliure.
—Patrulles de SS ataquen el camp!—ha dit el rumor.
I en la fosca el pànic ha provocat un tiroteig entre escopeters; dos homes han resultat ferits.
Llevat d'aquesta alarma absurda, el torn de guàrdia ha estat tranquil. Ara, l’Emili surt de l’oficina amb el propòsit de dormir unes quantes hores. La nit és més fosca que mai, com davall d’un cobricel de feltre negre. Només es veuen pels carrers els punts rogencs de les fogueres quasi extingides, vetllades encara per lliberts embolicats amb mantes. Molts transeünts pels carrers, encara. Van i vénen per la porta d’entrada, potser perquè no saben avenir-se que ningú no la controli. Al peu del talús que fa de sòcol al Block 6, un home jeu i gemega. Demana aigua. L’Emili se li apropa i, quan prova d’aixecar-lo, s’adona que no pesa gens. La boca del malaurat regalima una escuma agafatosa, ha menjat massa i s’està morint. Tot és fosc a la infermeria on el dibuixant el condueix, tothom dorm i, per molt que cerqui i cridi, no troba ningú que pugui fer alguna cosa pel moribund, Aigua! Impossible d’obtenir-ne enlloc. Aquell vespre han estat molts els assedegats que han abandonat el camp per anar a la recerca d’aigua. Torna a l’oficina per si queda café del que ell ha begur abans. Manuel li diu que s’ha acabat el cafè, però que espera l’arribada d’un tanc d’aigua que envien els americans des del poble. Promet que es preocuparà dels malalts, que són molts.
—Patrulles de SS ataquen el camp!—ha dit el rumor.
I en la fosca el pànic ha provocat un tiroteig entre escopeters; dos homes han resultat ferits.
Llevat d'aquesta alarma absurda, el torn de guàrdia ha estat tranquil. Ara, l’Emili surt de l’oficina amb el propòsit de dormir unes quantes hores. La nit és més fosca que mai, com davall d’un cobricel de feltre negre. Només es veuen pels carrers els punts rogencs de les fogueres quasi extingides, vetllades encara per lliberts embolicats amb mantes. Molts transeünts pels carrers, encara. Van i vénen per la porta d’entrada, potser perquè no saben avenir-se que ningú no la controli. Al peu del talús que fa de sòcol al Block 6, un home jeu i gemega. Demana aigua. L’Emili se li apropa i, quan prova d’aixecar-lo, s’adona que no pesa gens. La boca del malaurat regalima una escuma agafatosa, ha menjat massa i s’està morint. Tot és fosc a la infermeria on el dibuixant el condueix, tothom dorm i, per molt que cerqui i cridi, no troba ningú que pugui fer alguna cosa pel moribund, Aigua! Impossible d’obtenir-ne enlloc. Aquell vespre han estat molts els assedegats que han abandonat el camp per anar a la recerca d’aigua. Torna a l’oficina per si queda café del que ell ha begur abans. Manuel li diu que s’ha acabat el cafè, però que espera l’arribada d’un tanc d’aigua que envien els americans des del poble. Promet que es preocuparà dels malalts, que són molts.
—Vés-te’n a dormir, corre!—li aconsella—. Si no t’aguantes dret! Beu un vaset d’això, abans; et posarà a to.
L’alcohol és violent i gairebé l’ennuega, però de seguida es sent reconfortat.
L’alcohol és violent i gairebé l’ennuega, però de seguida es sent reconfortat.
—Mira!—diu de sobte Manuel, assenyalant-li la finestra—. Alguna cosa s’encén!
Surten al carrer. El mot foc, cridat en moltes llengües, esperona la nit llòbrega. El fum s’ajeu sobre el camp i produeix a la gorja una coïssor diferent de l’altre fum, el de la carn cremada, al qual tothom està acostumat. I els pocs homes dels quals es pot disposar
són mobilitzats per tal d’evitar la propagació de l’incendi. És un magatzem de mobles i robes del camp, situat al recinte exterior, el que crema, i la fusta resseca de la barraca s’encén como una teia. Els bombers improvisats, proveïts de pales i pics i d’algun extintor, lluiten desesperadament per llevar del foc tot el combustible que poden. Ara, l'Emili fa esforços sobrehumans per tal de seguir el ritme dels companys que, posats en cadena, desembarassen aquells departaments de la barraca als quals les flames no han arribat. Paquets de roba, de llençols, de tovalloles, de camises i de calçotets, peces de fusta, d'armaris, de taules i de llits, passen sense parar per les seves mans. A la llum inquietant i adustiva del foc, els ulls li transporten fins el cervell fatigat la sobreimpressió repetida i martellejant al ritme d'aquell moviment de cadena, del segell que porten tots els materials d'un camp de concentració alemany:
Surten al carrer. El mot foc, cridat en moltes llengües, esperona la nit llòbrega. El fum s’ajeu sobre el camp i produeix a la gorja una coïssor diferent de l’altre fum, el de la carn cremada, al qual tothom està acostumat. I els pocs homes dels quals es pot disposar
són mobilitzats per tal d’evitar la propagació de l’incendi. És un magatzem de mobles i robes del camp, situat al recinte exterior, el que crema, i la fusta resseca de la barraca s’encén como una teia. Els bombers improvisats, proveïts de pales i pics i d’algun extintor, lluiten desesperadament per llevar del foc tot el combustible que poden. Ara, l'Emili fa esforços sobrehumans per tal de seguir el ritme dels companys que, posats en cadena, desembarassen aquells departaments de la barraca als quals les flames no han arribat. Paquets de roba, de llençols, de tovalloles, de camises i de calçotets, peces de fusta, d'armaris, de taules i de llits, passen sense parar per les seves mans. A la llum inquietant i adustiva del foc, els ulls li transporten fins el cervell fatigat la sobreimpressió repetida i martellejant al ritme d'aquell moviment de cadena, del segell que porten tots els materials d'un camp de concentració alemany:
K. L. Reich
Escrit amb tinta damunt de la roba, gravat en foc a la fusta, l'Emili ha vist constantment durant quatre anys i mig, i sap que és l'estigma infamant amb què hom l'ha volgut marcar, l'únic epitafi ue han merescut els seus companys morts. Però, ara que està embolcallat en la torpor de la fatiga, mecanitzada la sensibilitat pel moviment automàtic dels seus músculs, oblida la significació de «Konzentrations Lager Reich» i només s'obsessiona pel dibuix de les lletres i del filet que les tanca. La marca passa i repassa per sota els seus ulls i, quan un paquet ve a l’inrevés, o una fusta capgirada, ell mateix ho posa del dret perquè el ritme no es trenqui. De sobte s’adona del que fa i té por del valor simbòlic que pugui tenir aquesta obsessió. És que està realment estigmatitzat? És veritablement una desferra camp de concentració? Una rebel·lia enfront de l’esforç que li és imposat neix dintre seu. Per què salvar aquells estris que han estat fins aleshores les seves cadenes? Que s’encengui el camp, que cremin totes les barraques i tots els mobles i robes que portin aquell segell! Tant li fa! Qui sap si la llibertat no és aquest foc vindicador! Un gran pes invisible li afeixuga els braços, i la cadena humana es trenca. No s’ajup pas a collir el fardell que ha rodolat per terra; al contrari, es gira i se’n va.
—Eh, què fas? On vas? —li pregunten.
Entra al camp. Les teulades del barracar estan il·luminades per les resplendors vacil·lants de l’incendi; el mur que separa els dos recintes fa que el paviment de la plaça sembli inexistent i, per uns instants, l’Emili té la sensació que camina en el buit. Les brases de petites fogueres fosforegen com els ulls d’uns éssers fantasmagòrics, i el fum està suspès en l’aire immòbil com una boira roja; un fum que, picant i tot, resulta plaent perquè no és de carn cremada.
On va l'Emili? No ho sap pas. Les barraques fosques es confonen en un laberint d'ombres i ja no recorda quina és la seva. La gent va amunt i avall encara, indiferent, en un estat de somnambulisme que la fa absent i irreal. Frenat per una atracció estranya, el dibuixant s'atura davant d'un d'aquells brasers. Un home embolicat amb una manta es desperta i, instintivament, posa la mà damunt del pot de llauna on guarda les farines que no s'ha pogut acabar. I l'Emili s'asseu amb les cames creuades, en la terra encara tèbia.
—Vols fumar? —pregunta, bo i oferint el paquet de cigarretes.
L'interrogat no entén l'alemany, però allarga la mà; riu, puix que ha comprès que el seu «tresor» no perilla. Encenen ambdós amb una brasa. L'Emili té la sensació que el caliu del braser li entra a les entranyes, conduït pel fum del tabac. Cosa sorprenent! A la influència d'aquesta situació de malson, les ganes de dormir s'han esvaït, la fatiga és més aviat un pessigolleig inefable i dolç, i el silenci entre el seu company i ell, una definitiva serenitat que res ja no pot pertorbar. Observa aquell home com fuma, l'observa llargament, fins que la sensació de dolcesa l'embriaga com un vi de grau. Aleshores veu clar que ha trobat la calma i que l'ha trobat personificada en aquell home. L'Home per damunt del que és accidental, per damunt de la raça, de la nacionalitat, dels partits, dels nuclis d'amics i de les individualitats potents. L'Home mitjà, el que integra les multituds que van pel carrer i per tots els camins del món sense saber on van, el que té fam i set, el que durant anys ha conegut la por i avui fatxendeja en la impunitat d'una nit d'interregne, el que es mou per instints essencials i immutables així que qualsevol fet exterior estripa la capa de la civilització...
Contempla com el seu company apaga d'un pessic la punta de la «burilla» i com se la guarda darrera l'orella; com es mira després el pot amb esguard de cobdícia i d'indecisió, i com finalment sucumbeix a la temptació, no sense la breu cortesia d'oferir-lo al dibuixant. Amb moviments voraços, aquell home engoleix les farinetes espesses i lleugerament tèbies...
Aquest home del qual l'Emili no coneix el nom ni la procedència, del qual ni tan solament pot veure les faccions, té amb la seva fam i el seu arrupiment més força simbòlica que totes les altes personalitats de les quals es parla. Milions d'homes com aquest, morts i vius, són els que han guanyat la guerra amb la continuïtat de llurs sofrences i de llur humilitat, amb llur indestructible instint de conservació. No són pas uns Estats determinats els que han triomfat; no és pas una política, ni una economia, ni unes classes dirigents, ni un obrerisme revolucionari, ni uns partits, sinó una massa d'homes mitjans, feta de camperols, d'obrers, de burgesos i àdhuc d'aristòcrates, una massa de gent anònima, d'homes i dones, de totes les races, de totes les religions, de totes les ideologies, una massa que ho ha donat tot sense exigir res a canvi, una massa desconeixedora del valor ingent d'uns sacrificis que són la més profunda palpitació del món.
I l'Home va agegantant-se en el seu pensament com si l'estigués creant amb el seu alè, i el veu emmarcat per l'època en què li ha escaigut viure. És aquell home que accepta les càrregues amb un coratge fatalista, sense demanar mai per triar, sense quimeres de felicitat ni d'absolut. És Ell qui, essent joguina de les grans convulsions del món, determina a la fi la balançada definitiva amb el pes dels sacrificis que li són imposats. En fer-se carn i sang, l'Home intueix que viure és sofrir...
L'Emili dóna la darrera xuclada a la seva cigarreta i la llença al braser. Se sent bé en companyia de l'home silenciós que ha trobat i al qual va identificar de mica en mica, i és que la seva repugnància d'unes hores abans envers la turba s'ha tornat tendresa i amor envers la humanitat. En la seva necessitat de comunió amb allò que és permanent, troba que totes les altres coses són anècdota: ho és aquell afany grotesc d'altres temps, quan cercava la brillantor efímera dels èxits personals; ho és el deler dels seus amics del comitè per a l'obtenció d'un premi polític a llur esforç organitzador; ho és l'esperit de revenja que senten alguns; ho és el miratge del partidisme utòpic; ho és fins i tot la justícia que tothom demana i que ningú no pot fer.
L’home s’ha acabat les farines i amb la cullera rasca el fons del pot. El dibuixant sent una esgarrifança, no sap si a causa del fres, del fregadís metàl·lic o de la tendresa que l’envaeix. I pensa estremit, en el silenci de Werner quan el torturaven, i pensa en la serenitat de Francesc en el seu llit de malalt. L’un i l’altre li havien parlat sovint de llur fe en la justicia, però, certament, llur coratge davant la mort no naixia pas d’aquesta fe, sinó de la pau interior que havien trobat, la mateixa que l’Emili va trobant ara. Una pau que no és passivitat i renunciament com durant els mesos que seguiren la pèrdua dels amics i del càrrec del magatzem; és un estat moral actiu, com un estat de gràcia per virtut del qual pot comprendre l’abast del sacrifici de l’Home. Amb aquesta conquesta ja no poden ésser estèrils els quatre anys i mig de camp, com no serà estèril la guerra si, escampats per la terra, hi ha d’altres homes que l’obtinguin també, puix que la pau general només podrà néixer aquell dia en què els homes la sentin en l'ànima. I això no és pas anècdota! Que les lluites continuaran, que altres guerres vindran, és més que segur. Però, a cada prova, a cada maltempsada mès l’angoixa i la desesperació dels homes farà que s’escampi la llavor de la serenitat. La llargària del camí, la seva feixuguesa cruenta, no poden ésser motiu de fallença; cadascú haurà triomfat quan la humanitat sencera triomfi. Només cal sentir-se’n de debo part integrant, com l’Emili se'n sent ara; totes les altres satisfaccions que la vida pugui oferir seran donades per afegidura…
L’Emili s’aixeca, car les brases van extingint-se i la matinada és fresca. També l’incendi ha minvat tant que el camp s’ha submergit altra volta en la fosca més densa, una fosca que posa el guió entre un passat d’horrors i un esdevenidor d’esperances. El fum, però, persisteix arrapat a la terra, com si volgués afirmar el seu triomf damunt l’altre fum, el de carn cremada. L’albada deu ésser molt pròxima, i és amb impaciència que l'Emili l’espera, ja que la victòria d’aquesta nit necessita la sanció de la llum. Cal comprovar que no ha estat un somni, sinó una victòria redefinitiva, la de l’Home damunt «l’esperit dels camps nacionalsocialistes», l’enemic que jau sense vida, pero encara tebi.
L’home s’ha acabat les farines i amb la cullera rasca el fons del pot. El dibuixant sent una esgarrifança, no sap si a causa del fres, del fregadís metàl·lic o de la tendresa que l’envaeix. I pensa estremit, en el silenci de Werner quan el torturaven, i pensa en la serenitat de Francesc en el seu llit de malalt. L’un i l’altre li havien parlat sovint de llur fe en la justicia, però, certament, llur coratge davant la mort no naixia pas d’aquesta fe, sinó de la pau interior que havien trobat, la mateixa que l’Emili va trobant ara. Una pau que no és passivitat i renunciament com durant els mesos que seguiren la pèrdua dels amics i del càrrec del magatzem; és un estat moral actiu, com un estat de gràcia per virtut del qual pot comprendre l’abast del sacrifici de l’Home. Amb aquesta conquesta ja no poden ésser estèrils els quatre anys i mig de camp, com no serà estèril la guerra si, escampats per la terra, hi ha d’altres homes que l’obtinguin també, puix que la pau general només podrà néixer aquell dia en què els homes la sentin en l'ànima. I això no és pas anècdota! Que les lluites continuaran, que altres guerres vindran, és més que segur. Però, a cada prova, a cada maltempsada mès l’angoixa i la desesperació dels homes farà que s’escampi la llavor de la serenitat. La llargària del camí, la seva feixuguesa cruenta, no poden ésser motiu de fallença; cadascú haurà triomfat quan la humanitat sencera triomfi. Només cal sentir-se’n de debo part integrant, com l’Emili se'n sent ara; totes les altres satisfaccions que la vida pugui oferir seran donades per afegidura…
L’Emili s’aixeca, car les brases van extingint-se i la matinada és fresca. També l’incendi ha minvat tant que el camp s’ha submergit altra volta en la fosca més densa, una fosca que posa el guió entre un passat d’horrors i un esdevenidor d’esperances. El fum, però, persisteix arrapat a la terra, com si volgués afirmar el seu triomf damunt l’altre fum, el de carn cremada. L’albada deu ésser molt pròxima, i és amb impaciència que l'Emili l’espera, ja que la victòria d’aquesta nit necessita la sanció de la llum. Cal comprovar que no ha estat un somni, sinó una victòria redefinitiva, la de l’Home damunt «l’esperit dels camps nacionalsocialistes», l’enemic que jau sense vida, pero encara tebi.
(Transcripcions de Jan Vendrell, Melany Tekognank, Ravinder Singh, Yuvraj Singh, Paula Pérez, Paula Ribalta i Mouad El Khadir)
K L Reich són les inicials de Konzentrations Lager Reich. Si en voleu més, cliqueu aquí
Web Amat a Memòria.cat, aquí
El gust per la lectura: K. L. Reich
K L Reich són les inicials de Konzentrations Lager Reich. Si en voleu més, cliqueu aquí
Web Amat a Memòria.cat, aquí
El gust per la lectura: K. L. Reich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada