Salvador Espriu, Antígona

- Transcripció íntegra del text segons la revisió feta per Salvador Espriu l'any 1969, i publicada per Edicions 62 a la col·lecció Antologia Catalana. 
- Al final del text teatral, hi trobareu alguns textos per a la reflexió, de Marta Nadal (Antígona, anàlisi externa) i Carles Miralles (Antígona: un debat entre ètica i política).
- La il·lustració és d'Indrapramit Roy.



A N T Í G O N A
de Salvador Espriu



Tragèdia 
en tres parts



A la meva germana que 
m'ha acompanyat i estimat



Personatges

ANTÍGONA
ISMENE
EURIDICE
EURIGANEIA
ASTIMEDUSA

ETÈOCLES
CREONT
TIRÈSIAS
EUMOLP
CONSELLERS DE CREONT
EL LÚCID CONSELLER
UN MISSATGER
GERONTS, GUARDES, GUERRERS, POBLE

-  -  -  -  -  -  -  -  -

(Cortina baixada. El PRÒLEG surt i diu:)

EL PRÒLEG: En altre temps el vostre amic, ja no acostumo a presentar-me davant vostre i no trobaré amb facilitat la meva antiga veu. Però tampoc no és freqüent, per sort, que un agosarat sense nom provi a desenrotllar de nou un tema exhaurit per Grècia. Demanaria perdó per aquest atrevit, com s'estilava abans, si no el disculpava la seva mateixa follia. Acomplert aquest deure, ara he d'ajudar la vostra memòria amb una àrida exposició d'escola. Us suplico de dissimular aquesta nova impertinència de l'autor.

Recordareu que Laios, rei de Tebes, fill de Labdac, del llinatge de Cadmos, es casà amb Iocasta, germana de Creont. El matrimoni era estèril i Laios desitjava vivament tenir descendència. Apol·lo, des del seu oracle de Delfos, li prohibí de satisfer aquest anhel: el fill que tingués el mataria i causaria la ruïna de Tebes. Laios, no fent cas de la predicció, engendra Edip i atreu així, damunt d'ell i la seva casa, l'odi del déu. Temorenc de la desgràcia que l'amenaça, el rei ordena a la fi d'abandonar el nascut al bosc i a la fosca, però Edip és salvat i creix, vigorós i subtil, lluny de Tebes. Un dia troba el pare desconegut en un camí i el mata, al llarg d'una baralla. Arribat a la ciutat d'origen i vencedor de l'Esfinx, devoradora d'homes, es casa per consell de Creont, amb la reina vídua, la seva pròpia mare. Tenen fills: Antígona i Ismene, Etèocles i Polinices. Al cap de temps, és revelat a Edip el seu doble crim. Iocasta es penja, el fill incestuós es buida els ulls. Reclòs en un racó del palau, sense amor, solitari, Edip, cansat de suportar els mals tractes d'Etèocles i de Polinices, maleeix els seus fills barons: d'ell heretaran tan sols la discòrdia i la guerra. Mort el pare, els dos germans, reis un any l'un, un any l'altre, segons pacte, de Tebes, es disputen el poder. Polinices és desposseït dels seus drets i es dirigeix, fugitiu, a Argos, on esdevé gendre d'Adrast, senyor de la vila. Allí planeja la seva venjança. Obté l'ajut del seu sogre i d'altres prínceps i camina amb un exèrcit contra Tebes. Envesteix amb sis campions les portes de la ciutat. Set guerrers cadmeus les defensen, i Etèocles és un d'ells. Els dos germans es troben davant per davant, lluiten i es donen l'un a l'altre la mort. Caiguts sense descendència, Creont, el nou rei, mana d'honorar la memòria d'Etèocles i priva que Polinices, enemic de Tebes, trobi repòs segons els ritus. Qui desobeeixi aquest precepte perdrà la vida. Antígona, la germana, enterra de nits el cos mig menjat pels voltors. Descoberta, és condemnada per crim contra la ciutat. Tirèsias, l'endeví, intenta inútilment salvar-la.

Fins aquí els fets. Escolteu ara, si voleu, les raons dels personatges.

(Se'n va.)



PRIMERA PART

(Interior del palau dels reis de Tebes. Parlen EURIDICE, EURIGANEIA, ASTIMEDUSA i EUMOLP.)

ASTIMEDUSA: Diuen que Antígona ha vist el seu germà petit per acabar la lluita.
EUMOLP: No sé si és veritat.
EURIGANEIA: Han caigut molts guerrers. A Tebes no queden sinó mares i vells. Ara serem destruïts del tot.
ASTIMEDUSA: Quines paraules! Els déus estimen la nostra ciutat i volen que sigui eterna.
EUMOLP: Però un déu ens és advers des de fa anys.
EURIDICE: El seu odi no durarà sempre.
EURIGANEIA: No ens atraurem el seu perdó. Veig arribar la ruïna de la ciutat.
ASTIMEDUSA: Parles tenebrosament, dius unes fosques paraules.
EURIDICE: Ha perdut els fills a la guerra.

          (EURIGANEIA plora.)

ASTIMEDUSAPerò els teus i els meus viuen. I són tan joves! No és tard per salvar-nos.
EURIGANEIA Sí, també plorareu els vostres fills. Res no aturarà la ira i el poder de l'enemic.
EURIDICE: Als teus ulls la ciutat és morta, ho comprenc. El teu desesper desitja el mal que ens ha de venir.
ASTIMEDUSA: El destí pot canviar.
EUMOLP: No feu massa cas de les prediccions. El mateix endeví no ho encerta pas sempre.
ASTIMEDUSA: Te'n rius de tot. Els déus et poden castigar.
EUMOLP: Encara més? És que no m'heu mirat?
ASTIMEDUSA: Recorda que parles davant una princesa.
EUMOLP: Ho recorda prou la meva esquena. La meva llengua té menys memòria, sobretot quan us vol distreure, com ara.
EURIDICE: Ets ràpid a respondre. T'he de perdonar perquè fas riure.
EUMOLP: Voldria no plorar tan sovint.
EURIDICE: Vulgues que ens alliberem d'aquest extrem perill.
ASTIMEDUSA: La sort pot variar. No hi ha solament vells i dones a la ciutat. No ens faltarà coratge per defensar-la.
EURIDICE: El consell del meu marit és amb vosaltres, ens protegeix el valor del rei.
EUMOLP: Els moments són greus, però. L'endeví ha advertit d'esperar avui el suprem atac de les forces enemigues. Podria ser la fi.
ASTIMEDUSA: Insensata guerra que ens portes tanta destrucció, insensata baralla entre germans.
EUMOLP: La nostra ciutat va guerrejar llargament sense prudència. Oblidareu les generacions perdudes en inacabables lluites com de formiguers? Tebes és només un poble de pagesos estúpids.
EURIDICE: Judiques com si et consideressis un habitant d'algun altre indret més intel·ligent.
EUMOLP: Aquí sóc un esclau geperut. Puc contemplar els fets sense passió.
ASTIMEDUSA: Tu no tens res a perdre, ningú no pensarà a fer-te mal. Si caus captiu, divertiràs els nous senyors i seràs ben tractat. Així podràs presenciar amb fredor la desgràcia que ens arribi.
EURIGANEIA L'espasa de l'enemic ferirà els defensors, les flames cremaran la ciutat, serem escampades i venudes a mercats llunyans.
EURIDICE: Calla.
EURIGANEIA Els meus fills han mort, els vostres també moriran. Les boques estrangeres profanaran la font sagrada. La nostra grandesa passarà.
EURIDICE: Calla, t'ho mano.
ASTIMEDUSA: El déu parla hostilment pels seus llavis. Ai, la nostra sang! Ai, si Antígona no ha convençut Polinices!

          (Entra ETÈOCLES.)

ETÈOCLES: Per què crideu? Per què sempre heu de plorar a crits?
ASTIMEDUSA: Pels llavis d'Euriganea un déu ens anuncia desgràcies.
ETÈOCLES: Si arriben, les suportarem amb coratge.
EURIGANEIA: Ai, de la vostra casa!
EURIDICE: No escoltis els planys d'aquesta dona, príncep. Està enfollida per la mort dels fills.
ETÈOCLES: Eren joves i varen caure amb honor. No els oblido.
EURIGANEIA: S'apropa l'hora del vostre llinatge. Els precs d'Antígona no aturaran Polinices.
ETÈOCLES: Què parla d'Antígona?
EURIDICE: No facis cas d'aquesta dona, no sap el que diu.
ETÈOCLES: Què parla de la meva germana? Responeu-me.
EUMOLP: Conten que ha vist Polinices perquè pari la lluita.
ETÈOCLES: La traïció ronda sempre el poder (A ASTIMEDUSA.) Busca Antígona.

          (ASTIMEDUSA surt.)

EURIDICE: No castiguis la teva germana.
ETÈOCLES: Jo sé el que em proposo.
EURIDICE: Recorda que també és germana de Polinices. Hagi fet el que hagi fet, recorda això.
ETÈOCLES: Ara no sóc el germà, sinó el rei. Em deu fidelitat. M'havia d'obeir.
EUMOLP: Mira...
ETÈOCLES: Calla quan parlen els prínceps.
EURIDICE: Si em volies escoltar...

         (Entra ANTÍGONA.)

ETÈOCLES: No tinguis por. Ara sortiu. (A EUMOLP.) Que Creont vingui aquí de seguida.

          (EUMOLP surt.)

EURIGANEIA (anant-se'n amb EURIDICE): Aquesta ciutat de discòrdies! Dos germans es disputaven la corona, germans de pare i de mare. I tots els nostres van morir, a causa dels qui es disputaven la corona de la ciutat.
                
          (Les dues dones surten.)

ETÈOCLES: Aquesta veu em fa estremir.
ANTÍGONA: Té raó, si no ordeneu la pau. Què volies?
ETÈOCLES: Has vist Polinices?
ANTÍGONA: Sí.
ETÈOCLES: És un crim contra la ciutat.
ANTÍGONA: Què és la vostra guerra?
ETÈOCLES: Has parlat amb el meu enemic.
ANTÍGONA: He parlat amb el meu germà.
ETÈOCLES: Has passat sense dir-me res al camp contrari.
ANTÍGONA: Si t'hagués comunicat el meu propòsit, ho hauries impedit.
ETÈOCLES: Sí! Ara Tebes sabrà que l'has traïda.
ANTÍGONA: Quines grans paraules! Sabrà que he intentat salvar-la.
ETÈOCLES: T'has vist amb Polinices. Què sé jo el que li has revelat? Ja no em puc fiar ni de tu.

          (S'asseu, amb un gran gest de fatiga)

ANTÍGONA: Pobre petit germà, rei de Tebes.
ETÈOCLES: Sí, sóc rei, l'únic rei de Tebes. I no vull que em diguis "petit germà" amb llàstima. (Transició.) Que estic cansat!
ANTÍGONA: Petit germà. (S'atansa somrient i li passa una mà pel cabell.) Recordes?.... Et portava a banyar al riu, jo, la germana gran, i sempre temia que, jugant, t'ofeguessis. Ja et barallaves amb Polinices.
ETÈOCLES: Ell en tenia la culpa. Tu, però, l'estimaves més.
ANTÍGONA: He estimat igualment tots dos.
ETÈOCLES: Estimaves més Polinices.
ANTÍGONA: Era el petit, però la mare et preferia. Ell no ho podia sofrir. Em feia pena.
ETÈOCLES: Si, la mare m'estimava molt. Tenia les mans llargues, suaus... Fa anys que és morta.
ANTÍGONA: Gairebé no la pots recordar.
ETÈOCLES: Recordo, en canvi, massa bé el pare. Ens maleí, ell, carregat de crims.
ANTÍGONA: Era un cec sense pau. No vàreu ser piadosos amb ell.
ETÈOCLES: No ho mereixia. El recordo amb horror.
ANTÍGONA: És que mai no el vas veure plorar.
ETÈOCLES: Va dir que ens partiríem la seva herència amb l'espasa. Ara ens hem de combatre fins a la mort.
ANTÍGONA: Us va perdre l'ambició. Us dominava, i a tu més que Polinices.
ETÈOCLES: M'acuses i el defenses. L'estimes més, no ho neguis.
ANTÍGONA: No havíeu de regnar un any l'un, un any l'altre? Has respectat el pacte?
ETÈOCLES: Si ho dius així, ell té raó. Jo no desitjava, però, tot el poder: molta gent odià de seguida Polinices. Els meus partidaris i la seva injustícia m'obligaven a actuar.
ANTÍGONA: També ell té partidaris a la ciutat.
ETÈOCLES: Arreu hi ha homes enemics de les lleis. Aquests són aquí els seus partidaris.
ANTÍGONA: Ell pensa el mateix dels teus. Parleu igual amb paraules contràries. No vindrà la pau.
ETÈOCLES: N'hi haurà si ell es retira amb l'exèrcit enemic. Jo no l'odio. El rebria privadament i l'abraçaria: no el veig des de fa temps, i havíem jugat junts de petits. Iocasta va ser també la seva mare. Però jo no puc, com a príncep, parlamentar ni pactar amb el qui ve contra Tebes, si abans no se sotmet al meu poder.
ANTÍGONA: És inútil de suplicar a favor de la pau. La ciutat ha de seguir el seu destí. Que no s'acompleixi el que la vella ens anunciava.
ETÈOCLES: Que estic cansat!

           (Pausa. Entra CREONT.)

CREONT: Príncep... Antígona... L'esclau m'ha trobat quan ja et buscava.
ETÈOCLES: Em cal el teu consell.
ANTÍGONA: El seu consell.
CREONT: El tens sempre, però abans has de saber les darreres notícies. L'enemic ja ha començat a atacar els murs. I estarem aquí, com dones? És hora de coratge, no de paraules. Fóra una llàstima que el rei estranger s'apoderés avui d'una ciutat tan antiga.
ETÈOCLES: Això no serà!
CREONT: Els carros retrunyen entorn de la ciutat, els renills dels cavalls se senten des de l'àgora, les fletxes xiulen per damunt dels murs, els soldats enemics ataquen alhora les set portes.
ETÈOCLES: Correm! Aplegaré tots els homes i sortiré al camp.
CREONT: No, no arrisquis d'un cop la sort de la ciutat. Altrament, el rei estranger ha encarregat a set herois distints l'escomesa contra les set portes, una per cada heroi.
ETÈOCLES: Saps quins ha triat?
CREONT: Assenyalà la primera a un dels seus gendres. Oposa-li un guerrer distingit.
ETÈOCLES: Ben pensat. Acarem set guerrers als campions de l'adversari. Qui escolliries per a aquest portal?
CREONT: Un soldat valent i d'antic llinatge.
ETÈOCLES: Qui camina contra la segona porta?
CREONT: Un gegant que jura de cremar la ciutat i de vendre les dones com a esclaves.
ETÈOCLES: Li enfrontaràs un guerrer de la seva mida. Qui ataca el pas de Tramuntana?
CREONT: El príncep dels aliats arcadis (arcadis: habitants d'Arcàdia, territori grec situat entre el Peloponès i el golf d'Argòlida)
ETÈOCLES: Evita la profanació de la tomba que es troba allí. Al portal següent?
CREONT: Un capità molt estimat del rei estranger.
ETÈOCLES: Que el nostre predilecte de la seva mateixa jerarquia defensi aquest portal, i un dels teus propis fills el cinquè. Qui han designat per a la sisena porta?
CREONT: Diuen que un conegut endeví.
ETÈOCLES: Si ho és, el destí obliga un home de costums pacífics a acceptar una lluita que sens dubte avorreix. Nomena contra ell algú adequat. El campió enemic de la darrera porta? (CREONT vacil·la lleugerament.) Parla.
CREONT: Polinices.
ANTÍGONA: Qui dius?
ETÈOCLES: El meu germà?
CREONT: No, t'ho prego, no siguis tu qui defensi aquest pas.
ANTÍGONA: Per què Etèocles? Quin horror!
CREONT: No et puc aconsellar això.
ANTÍGONA: Oh! la maledicció del nostre pare! Un germà lluitant contra l'altre!
CREONT: Fes-me cas. Que ningú no digui: "Creont aconsellà la impietat." Et sentiràs cridar: "Covard!" T'assenyalaran amb el dit i et cridaran "covard" pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang.
ANTÍGONA: Calla. Etèocles encara no ha parlat.
CREONT: Ajuda'm, Antígona. (A ETÈOCLES.) Escolta-la, si no em vols escoltar. No lluitis davant el setè portal.
ETÈOCLES (esclatant): Qui m'ho privarà, qui em cridarà "covard"? Anem, ja sento des d'aquí el soroll de les espases.
ANTÍGONA: Atura't, Etèocles. Vols que el nostre llinatge acabi avui?
ETÈOCLES: No em pots retenir. He de servir el meu deure de rei. (A CREONT.) Si moro, protegeix les meves germanes.
CREONT: Les estimo com si em fossin filles.

          (ETÈOCLES i CREONT surten.)

ANTÍGONA: Avui s'extingirà la nostra raça. Qui fos cec, com ho va ser el pare, per no veure aquest dia! Tant de bo m'hagués mort, per no viure aquest dia.

           (Pausa. Entra ASTIMEDUSA.)

ASTIMEDUSA: La lluita es generalitza entorn de la ciutat i per ara ens és favorable. Que plores, Antígona?
ANTÍGONA: No és res. Véns de veure el combat?
ASTIMEDUSA: De lluny, perquè el perill obliga a recular. El gegant que ataca la segona porta espanta de debò. Va prometre esclavitzar-nos.

           (Entren EURIDICE i EURIGANEIA.)

EURIDICE: Parleu del gegant? Jo he vist com l'han abatut. També ha quedat lliure el pas de Tramuntana.
ASTIMEDUSA: Sàpigues que han defensat amb èxit la quarta porta.
EURIDICE: La ciutat ja no serà presa. Hi ha pau davant la cinquena.
ASTIMEDUSA: L'adversari de la següent pertany tanmateix al regne dels morts.

          (Pausa. Entra ISMENE.)

ISMENE: Quin neguit, Antígona! Ara queia amb l'enemic el defensor del primer portal. La calma ja s'havia restablert als altres, excepte al setè.
ANTÍGONA (amb molta angúnia): Què hi passava?
ISMENE: Dos guerrers, coberts de ferides, lluitaven sense repòs. La sang impedia que els reconeguéssim: ningu no sabia ni endevinava qui eren. A la fi, els ha engolits un mateix bassalot de sang.
ANTÍGONA: Has vist com morien els nostres germans.
ISMENE: Ai, els meus ulls, els meus ulls, i la boca que ho ha contat!
EURIDICE: Que ens arribés aquest dia, que aquesta sang es vessés sota la indiferència del sol!
EURIGANEIA: En esguardar la seva llum, esdeveníem orbs. El triomf del déu advers ens imposa de contemplar la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibilitat.
ASTIMEDUSA: Prínceps, jo us vaig criar, us he fet de mare. Si podien els meus anys redimir la vostra joventut!
ANTÍGONA: Avanceu junts per ribes llunyanes, a través d'un mateix riu de sang.
EURIGANEIA: El corrent on abans es varen negar els meus fills. N'he tinguts? En vaig perdent el record, que s'asseca i s'extingeix en l'aridesa del meu dolor.
ISMENE: Germans de pare i de mare, els últims del nostre llinatge: els meus ulls han vist el vostre crim.
EURIDICE: Sota el cel indiferent, sota la crultat de la llum jeuen uns cossos sense vida. Unes ombres entenebrien les aigües negres.
EURIGANEIA: Les aigües que són oblit, les xucladores fondàries de l'oblit, el llarg camí de l'aigua que ens duu cap al no-res.
ASTIMEDUSA: El sacrifici d'una vella, qui el voldria?  Prínceps que he criat, fills de llinatge, ningu no us retornarà de la riba dels morts.

          (Entra EUMOLP.)

EUMOLP: No he de donar la notícia, comprenc pel vostre plany que ja sabeu la mort del rei. La ciutat és lliure, els enemics han fugit, els vaticinis de destrucció no s'han realitzat del tot. Et saludo, Euridice, reina.
EURIDICE: Creont és rei?
EUMOLP: La seva paraula, que era consell, en endavant serà llei.
EURIDICE: On deixaves el meu marit?
EUMOLP: Arribarà de seguida. Ha parlat ja cinc vegades al poble, no pot trigar.

           (Les dones continuen la lamentació.)

ANTÍGONA: Polinices, sembrador de baralles, la teva vida s'ha extingit en una lluita cruel.
ISMENE: Prop d'on jugaves de petit amb el teu germà, prop de la font on jugàveu de petits.
ASTIMEDUSA: Unes altres aigües us banyen, que no pas les de la sagrada font ni les clares del riu fecundador de la nostra terra. Prínceps, els meus fills, la meva vellesa us sobreviu.
ANTÍGONA: I per sempre ploraré la sang del nostre pare, la sang de Cadmos, la vessada sang d'Etèocles i la teva, Polinices. (Cadmos: mític rei fundador de Tebes. Del seu matrimoni amb Harmonia -filla d'Afrodita- nasqué Apol·lodor, pare de Làbdac (que donà nom a la nissaga dels Labdàcides) i besavi d'Edip) 

             (Entra CREONT, voltat de geronts, de guerrers i de poble.) (Geronts: consellers)

CREONT: Eurídice, estimades filles, som lliures per l'esforç d'Etèocles, ploreu el rei. No lamenteu, en canvi, la mort del maleït enemic de la ciutat, odiós als seus divins protectors. Vet aquí el poder a les meves mans, que es deuen al benestar d'aquest poble. Ara cal preparar els funerals del rei, uns funerals dignes d'ell i de la nostra raça. I mano també que l'altre cos sigui exposat nu als ocells i a la nit.
ANTÍGONA: Oh, això no!
ISMENE: No, t'ho prego, això no!
CREONT: Per què no, Ismene? Per què no, Antígona? Han de dormir en un mateix tranquil somni el promotor de baralles i el príncep de l'autèntica glòria? He parlat, i ara la meva paraula és llei. L'enemic serà ofert a la fam dels gossos i dels voltors, i qui intenti enterrar-lo serà privat del sol i morirà lentament en una cova. I ara, vells i poble de la nostra ciutat, honoreu amb mi el nom del rei caigut.

               PRIMERA VEU

Fidels en la pau i en la lluita al príncep resplendent,
avui l'acompanyem fins al seu llit de mort.
El deixarem en un llit de fustes oloroses
que cremaran amb ell en un foc purificador.

                ASTIMEDUSA

Va caure l'infortuni damunt el clar llinatge
al qual devem la vida de la nostra ciutat.
Unes mans impassibles dins el misteri ordenen
glòries i crims i els nuen en un teixit subtil.

               ISMENE

Sabem els fets dels pares, no hem oblidat els avis
ni les generacions des del vell fundador.
Els nostrs peus davallen les escales del temps,
però salvem per sempre els noms en el record.

                  SEGONA VEU

Els nostres magres camps de blat i d'oliveres
molts cop són destruïts per les armes hostils.
Enllà del riu comença una terra enemiga
i hem de guardar-nos d'ella sense por ni repòs.

                EUMOLP

Ara l'exèrcit fuig pels llargs camins polsosos
de l'àrida planura, però retornarà.
Que no dormin els guaites apostats a la riba,
que el perill ens sotja de dies i de nits.

               TERCERA VEU

Entretant, guanyadors, entrem en el seguici
funerari del príncep i lliurem als ocells
i als gossos el cos nu d'aquell que promovia
discòrdies i baralles dinstre l'aspre redol.

                QUARTA VEU

Per ell interdiem els plors i la memòria,
no trobarà emparança en la nostra pietat.
No cobrirà cap roba la sangonent despulla
oferta a immundes fams de les goles i els becs.

                CREONT

Convé al poder sorgit d'una dura contesa
vetllar que no es revifin vestigis de caliu
sota la cendra. Cal que dicti cruels lleis
per mantenir en silenci els llavis del vençut.

                EURIGANEIA

Per això elevem aquest cant de triomf,
car la victòria és l'última raó de la veritat.
Després vindran greus hores, i més guerres, i tots
a poc a poc serem al fons de la foscor,

               (El seguici va sortint amb lentitud de l'escena, on queda ANTÍGONA sola, amb els ulls secs, una figura intensament desolada i tràgica, mentre cau un pausat teló.)

- - - - - - - - -


SEGONA PART

            (Erm als voltants de Tebes. Al fons, el cos abandonat de POLINICES. Llums i focs dels guardes que vigilen l'acompliment de la interdicció de CREONT. Nit de tempesta. Entren TIRÈSIAS i EUMOLP.)

TIRÈSIAS: Per on em guies?
EUMOLP: Per un desolat lloc a través de la nit.
TIRÈSIAS: No vius en la meva nit, a la tenebra poblada tan sols pels crits dels ocells i la maledicció divina. El meu do és ben miserable. He d'escoltar i revelar tothora les calamitats dels altres.
EUMOLP: Ets temut dels prínceps.
TIRÈSIAS: M'odien. Els meus auguris harmonitzen rares vegades amb el que volen.
EUMOLP: El diner interpreta sovint més bé que les teves orelles.
TIRÈSIAS: Sóc un cec, però el meu braç és encara potent, sacríleg. La teva llengua és una serp.
EUMOLP: Fujo. No m'agraden els cops a les palpentes.
       
           (S'aparta uns quants passos.)

TIRÈSIAS: Té, que la meva ira t'aconsegueixi, que calli per sempre el teu verí. T'he tocat? Respon. Contesta'm, contesta'm! On ets? No em deixis en la meva nit, digues on ets.
EUMOLP: Al teu costat. Ni això no pots endevinar?
TIRÈSIAS: Ets pervers, però et necessito. La meva filla m'ha deixat. Ara m'he de fiar de tu.
EUMOLP: Tolera, doncs, que parli com vulgui. No et llegeixo bé el vol dels ocells, les carns de les víctimes? No et condueixo fidelment pels camins?
TIRÈSIAS: Els camins d'una vellesa trista. Anuncio a la força la desgràcia dels altres. No sé res de mi.
EUMOLP: Els déus perden els qui estimen.
TIRÈSIAS: Servir-los és el meu únic consol.
EUMOLP: I el diner dels prínceps. Confessa-ho sense enuig.
TIRÈSIAS: Alguna llum ha de penetrar la meva tenebra. Quina horrible olor és aquesta?
EUMOLP: Som davant el cos de Polinices.
TIRÈSIAS: Per què em portes aquí? Una llei no priva aquesta despulla de la pietat dels plors i del repòs? No tems que els guàrdies ens descobreixin?
EUMOLP: Han buscat refugi contra la corrupció i la tempesta. No s'atrevirien, d'altra banda, a fer res contra Tirèsias.
TIRÈSIAS: No vull transgredir ni de lluny la llei de Creont.
EUMOLP: És que potser t'ho demano o et dic d'enterrar Polinices o d'honorar-lo?
TIRÈSIAS: Desgraciat fill de reis. Què et proposes?
EUMOLP: Desitjo, al contrari, que la teva autoritat m'ajudi a convèncer Antígona. Ella vol donar la pau a aquest cos, segons els ritus.
TIRÈSIAS: Com gosa desobeir Creont? Polinices era l'enemic de Tebes.
EUMOLP: Per a Antígona era només el seu germà. El vol enterrar aquesta nit. És obstinada, i temo per ella. Les meves reflexions no han pogut dissuadir-la. Potser tu ho podràs.
TIRÈSIAS: No puc res contra l'insensat sentiment d'una dona. Deixa que la pietat s'apuntali un cop més en el crim. Plou, i els meus anys vacil·len. Torna'm al meu recés.
EUMOLP: Quin violent torb! Els voltors no abandonen tanmateix la presa.
TIRÈSIAS: Guia'm a la meva solitud.
EUMOLP: Com s'acarnissen damunt Polinices! Devoren amb presses, arriben als ossos: no sents el soroll? La carn penja dels becs massa plens.
TIRÈSIAS: Anem, imatges d'espant manen ja en la meva tenebra. Com criden aquests ocells enmig del tro! Quan descansaré? He d'escoltar novament les veus de la fosca?
EUMOLP: Què endevines enllà del temps?
TIRÈSIAS: Ai, aquesta sang! Qui pot penetrar les intencions dels déus? Polinices va ser culpable, és cert, però és també un crim als ulls divins no perdonar els vençuts, després de la mort. I una inviolable llei defensa aquest crim. Aquesta sang perdrà Tebes.
EUMOLP: La visió em commou.
TIRÈSIAS: Els sofriments de Tebes no acabaran, perquè és avorrible no haver enterrat aquest cos. Però la llei ho interdiu i s'ha de complir. Apartem-nos ja dels llamps i dels ocells fatídics.

         (Entren ANTÍGONA, ISMENE i EURIGANEIA.)

ANTÍGONA: Els ocells i l'olor avisen on és el cos. Ara torneu-vos-en.
ISMENE: Vull seguir la teva sort.
EURIGANEIA: He perdut els meus fills, sóc com morta, us he criat: deixa que em quedi.
ISMENE: Sóc la seva germana i la teva. Faré el que tu facis.
EURIGANEIA: Desitjo de reunir-me amb unes ombres, res no pot augmentar el meu dolor.
EUMOLP: (a TIRÈSIAS): Vet aquí Antígona, amb la germana i Euriganeia.
ANTÍGONA: Qui parla en la nit?
TIRÈSIAS: Tirèsias. Per què torbeu les prediccions del cel?
ISMENE (a part): L'endeví! Aquest vell m'horroritza, em recorda el pare quan era cec.
TIRÈSIAS: No em responeu? Què veniu a fer sota la tempesta?
ANTÍGONA: Vinc a enterrar un cos, el del meu germà Polinices, que haurien d'haver honorat i incinerat segons els nostres antics preceptes.
TIRÈSIAS: I has disposat que aquestes t'acompanyin?
ANTÍGONA: No, mirava de persuadir-les que se'n tornessin a la ciutat.
TIRÈSIAS: Desconeixes la llei? Polinices intentà destruir Tebes.
ANTÍGONA: Va perdre. Si hagués guanyat, a totes les boques seria un príncep admirable.
TIRÈSIAS: Conduí estrangers contra la pàtria.
ANTÍGONA: Va ser desposseït del seu dret: això explica el seu odi.
TIRÈSIAS: Acuses Etèocles?
ANTÍGONA: El lloa tothom. A aquest, en canvi, no el plora ningú.
TIRÈSIAS: Etèocles salvà Tebes.
ANTÍGONA: Qui lamentarà més que jo la seva pèrdua? Era gran al consell i a la guerra. Però Polinices era també el seu germà, el fill petit de Iocasta.
TIRÈSIAS: Destructor de la pau.
ANTÍGONA: Si hagués vençut, ara l'honoraríeu com el seu restaurador. Només jo ploraria Etèocles.
EUMOLP: És inútil de retreure els coneguts efectes de l'èxit.
ANTÍGONA: També ets aquí?
EUMOLP: Per acomplir el que m'ordenis i escoltar-vos sota la tempesta.
ANTÍGONA: Ets lliure d'anar-te'n.
EUMOLP: No puc abandonar el vell ni a tu. Si véns, et mostraré el camí de tornada.
ANTÍGONA: El conec. Em quedo.
TIRÈSIAS: No respectaràs la llei?
ANTÍGONA: Tots ens devem primerament a les lleis eternes.
TIRÈSIAS: El teu rang no evitarà el càstig.
ANTÍGONA: Ja ho sé i no ho pretenc. No temo la mort. Sempre he estat voltada de mort, des de sempre he sabut que no envelliria, que no coneixeria l'amor d'un marit i dels fills.
TIRÈSIAS: Arrossegaràs Ismene en la teva caiguda?
ANTÍGONA: Ella sap prou el que li convé.
ISMENE: Si, m'espanta aquesta nit plena de terrors, però no vull quedar l'última del nostre llinatge. Si hem de morir, morirem juntes.
ANTÍGONA: Mira el que fas. Que després no te'n penedeixis.
ISMENE: Ai, les ales dels ocells em freguen la cara! No reconec Polinices en aquest cos podrit. No puc suportar aquesta visió.
ANTÍGONA: Per què no te'n tornes? No t'ho priva ningú.
ISMENE: Per què no reflexiones de nou el que vas a fer? Escolta una vegada més el meu prec, Antígona. És terrible el sacrilegi contra la ciutat.
ANTÍGONA: Ara vacil·les, abans semblaves decidida.
ISMENE: Defalleixo davant la tempesta i la nit, la repugnant olor d'aquest cos, aquests ocells.
ANTÍGONA: Retorna al palau, amb Euriganeia.
EURIGANEIA: T'he de deixar?
TIRÈSIAS: Anem-nos-en també nosaltres, hem parlat prou.
EUMOLP: Jo em quedo.
ANTÍGONA: Tu?
EUMOLP: T'ajudaré.
TIRÈSIAS: No em deixis. No em pots deixar.
EUMOLP: Ajunta't amb les dones.
ISMENE (a part): M'espanta. Sembla el pare quan era cec, però el prefereixo als horrors d'ara.
ANTÍGONA: Saps el que t'espera, si ens descobreixen?
EUMOLP: Sí.
ANTÍGONA: No, no puc acceptar el teu sacrifici.
EUMOLP: El d'un esguerrat albardà. Tan sols tu has estat bona amb mi. (albardà: bufó, comediant)
ANTÍGONA: Et tenia a la vora i no et coneixia. Vine, espanta els ocells. Vine.
ISMENE: No puc ni violar la llei ni vèncer la meva por.
EURIGANEIA: M'he de resignar a viure.
TIRÈSIAS: Advertiré Creont dels presagis.

         (Els tres darrers surten.)

ANTÍGONA: El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de Iocasta, multiplicats innombrables i potents, que esperen des del misteri. Ella preferia Etèocles, però aquest cos és, tanmateix, el del seu altre fill. Jo el vestia i el despullava, de petit, i el bressolava perquè s'adormís. M'agafava les trenes i em feia mal… Allunya els ocells! La nit passa de pressa, aviat Tebes es despertarà. Ulls, ara no mireu. Que la terra colgui aquests trossos. On és la teva força, Polinices, el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge, causant de baralles, mal aconsellat? Si no purificat per les flames, que almenys la terra t'aculli, mentre et guien per la foscor els ulls de Iocasta.
EUMOLP: Els guardes s'han desvetllat i ens volten. Escapa't, Antígona.
ANTÍGONA: Tant se val. Ja és tard. És inevitable que ens deturin.
EUMOLP: Corre, et conduiré. Ni l'indret ni la nit no tenen secrets per a mi. Salva't.
ANTÍGONA: No ho desitjo. D'altra banda, qui defugiria la vigilància del rei? Apressem-nos a comparèixer davant Creont.

         (ANTÍGONA i EUMOLP van a l'encontre dels guardes, mentre cau a poc a poc el teló.)


- - - - - - - - - -


TERCERA PART

          (Interior del palau dels reis de Tebes. Parlen CREONT i els seus CONSELLERS)

CREONT: La meva sang, la voluntat d'Etèocles i els vostres vots em varen elevar amb una triple majestat  aquesta magistratura. Ara m'ajudareu a governar amb el vostre consell.
UN LÚCID CONSELLER: (a part, amb una discreta desimboltura, a un altre conseller assegut al seu costat): Creont, sempre malfiat i cautelós, no s'arrisca gairebé mai als evidents perills de l'eloqüència, però aquestes paraules, que ha dit amb no massa èmfasi, escauen, no m'ho pots negar, a la solemne ocasió d'avui.
CREONT: Les complexes funcions que ara em corresponen són plenes, ho sabeu prou, de dificultats i perills. Espero de debò que m'ajudareu amb el vostre consell.
CONSELLER PRIMER: No cal a la teva prudència.
CONSELLER SEGON: Intentes aviat de fer-te amic de les orelles reials.
CONSELLER PRIMER: M'atribuixes els teus designis. No aconseguiràs d'humiliar-me davant el príncep.
CREONT: Pau, l'hora de la lluita és passada. Desterraré el culpable de fomentar divergències contràries a la unió i al ressorgiment de la ciutat.
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): Si es limita a desterrar, encara bo. Temo que li agradarà de seguida, com a tothom que mana, de veure com roda de tant en tant algun cap.
CONSELLER TERCER (a CREONT): De tu escoltem justes sentències.
CREONT: Us conec i em coneixeu. Em cal l'esforç de tots per refer Tebes.
CONSELLER TERCER: Comptes amb el nostre ajut, ens pots manar.
CONSELLER QUART: El meu fill gran ha caigut defensant una de les portes. Aquesta sang parla per mi.
CREONT: Ets ben bé un veterà de les nostres guerres. Les cendres del teu fill són al costat de les d'Etèocles.
CONSELLER QUART: El soldat reposa prop del capità, no podia esperar un millor llit de mort. Que la memòria del rei salvi per sempre la seva.
CREONT: Que els teus altres fills continuÏn el teu nom i la glòria del caigut.
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): Molt bé, el to de l'acte es manté digne i enlairat. Creont ha reeixit a apagar de moment les noves guspires del vell foc. Però, com que els uns als altres no ens podem sofrir, veuràs com de seguida el caliu es tornarà a abrandar.
CREONT: I dic el mateix a tots vosaltres: que els vostres fills continuïn el vostre nom i siguin addictes al príncep legítim (Al CONSELLER SEGON.) Ara parla tu.
CONSELLER SEGON: Les paraules que escolto ofeguen la meva veu. Demà, però, menjarem?
CONSELLER PRIMER: El teu esperit no imita certament el vol de l'àguila. Hem de deliberar avui sobre això?
CONSELLER SEGON: Tebes té fam avui i tots els dies. L'exèrcit enemic tallà les oliveres de la plana, la ciutat ha sofert la destrucció de la guerra, no hem cultivat el camp des de fa temps i aquest hivern no tindrem blat. De què menjarem?
CONSELLER PRIMER: Per què ho preguntes? Soluciona-ho.
CREONT: Pau, que és difícil de conviure a Tebes! (Al CONSELLER SEGON.) Tens raó, tens molta raó. Examinarem demà aquests problemes al gran consell. Honorem avui als caiguts.
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): No és difícil de conviure a Tebes, és impossible. Creont ho sap com tu i com jo, però no ho dirà mai, és clar. Mira-te'l bé: obès, no gens atractiu, amb aquests ulls de mirada fixa i glaçadora, com de serp. Sí, potser arriba a fingir-se que és benintencionat, t'ho concedeixo, però ho sacrificaria tot a la seva única passió de manar. Mentre visqui, és probable que ens mantinguem quiets, perquè està disposat a esclafar sense miraments el que se li oposi. Però gairebé és un vell, i els seus fills i seguidors no valen res. A Tebes, Creont no pot instaurar perpètuamemnt Creont. Què vols que visqui, vint anys més, tal vegada trenta? Si no el colpeix molt abans una mort violenta. I després, què? Eh, digues, després què?
CREONT: Aquesta és una diada de dol i d'homenatge als nostres herois. Seria avinent de dedicar-la a meditar en un greu i religiós silenci.

   (Entra EURÍDICE.)

EURÍDICE: No he de torbar el consell dels homes. No puc suportar, tanmateix, la solitud.
CREONT: Què et turmenta?
EURÍDICE: Ja saps que no he temut mai particularment els déus. No sóc, per la meva sort, com Tirèsias i la vella Euriganeia, afavorits per visions, però ara temo la desgràcia. Per què hauré deixat el meu palau? Sento en la nit els vacil·lants passos d'Edip, veig la sangonosa ombra del seu pare, rebo en la fosca l'esguard de Iocasta. Quina terrible família!
CREONT: No usurpem cap dret, tranquil·litza't. Porto la pau a Tebes i refaré la seva riquesa. D'altra banda, casaré el nostre fill gran amb Antígona.
EURÍDICE: Emparentarem de nou amb ells? La desgràcia és segura.
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): Eurídice sap, amb un afinat instint de dona, que certes mescles no resulten a vegades prou bé.

         (Entren TIRÈSIAS i ISMENE)

TIRÈSIAS: Duc al rei auguris de dolor. Molt dolor s'esdevindrà, si no enterres aquell cos.
CREONT (a part): L'endeví ja amenaça. I l'he de respectar. Que són durs els deures de rei!
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): El rostre de Creont s'ha entenebrit. Tirèsias, que és un magnífic professional de l'esgarip, corre sovint, però, el risc d'exagerar.
TIRÈSIAS: Si l'enterres, afavoriràs la pau i l'oblit dels odis. Si no ho fas, tem els déus.
CREONT (a part): Crida així durant anys i encara no s'ha cansat, sembla mentida. (Alt, a TIRÈSIAS.) No puc escarnir la memòria dels caiguts per Tebes: pregunta-ho als meus consellers. No podria tampoc transformar en un amor únic les innombrables rancúnies que agiten la ciutat. Ara he d'enutjar els déus o els lleials a Etèocles. Tal vegada és millor d'atreure's els déus, però és més just d'acontentar els fidels servidors de Tebes. No donaré la pau a Polinices.
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): Excel·lents mots, molt dintre una línia de conducta que s'ha traçat Creont. Un argument ètic sempre és ben acollit per les orelles dels estults honestos; observa la reacció aprovatòria dels nostres més respectables col·legues. Altrament, ningú no sap si hi ha déus o no n'hi ha o quins són els capricis i les predileccions dels déus, si és que existeixen. En canvi, és segur que encara hi ha qui plora Etèocles, i Creont es decanta amb seny a apuntalar en part el seu poder en aquest sentiment. Mentre duri, perquè aviat s'esbravarà.
TIRÈSIAS: Aquesta sang caurà damunt la teva casa. Escolta la meva veu.
EURÍDICE: Escolta-la, ja no reposo.
CREONT: És inútil, he parlat.

         (Entra un MISSATGER.)

MISSATGER: Un nou tumult es desvetlla a Tebes. Antígona, ajudada d'Eumolp, ha cobert de terra el cos de Polinices. Després, ella i l'esclau s'han lliurat als teus guardes, quan aquests ja els cercaven.
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): És a dir, que haurien pogut fugir, o almenys intentar-ho, però no ho han volgut. Les diverses obcecades actituds mentals donen pas sense trigança a fets sense remei.
MISSATGER: El poble ha sabut de seguida la nova i acompanya els presos. Una callada multitud volta amb torxes el palau.
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): No hi haurà cap alçament, fóra prematur. Ningú no mourà ni un dit per emparar Antígona. Però Creont començarà a experimentar des d'avui la repulsió que l'acompliment executiu de les lleis inspira sempre als súbdits contra el legislador.
MISSATGER: Vet aquí els culpables.

          (Entren ANTÍGONA i EUMOLP, enmig de guardes. El MISSATGER surt.)

CREONT (a ANTÍGONA): Atansa't. (ANTÍGONA arriba davant el rei.) Per què has fet això?
ANTÍGONA: No m'he de defensar, accepto el càstig. Intercedeixo tan sols a favor d'Eumolp, que m'obeí.
EUMOLP: No, t'ho prego. M'allibero finalment dels vostres cops i de les vostres rialles. Sé tots els mots que amaguen la solitud de l'home, no he d'aprendre res més.
CREONT (a ANTÍGONA): T'has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte. M'odies.
ANTÍGONA:  Digues més aviat que no t'estimo ni et respecto, però no t'odio. Els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d'aquest setial, pots descansar en la constant inquietud del poder.
CREONT: No em vols entendre, ni tan sols tu em vols entendre? Creus que he estat jo, només jo, el qui ha dirigit tants d'esdeveniments horribles cap a l'única finalitat a què al·ludeixes? No em pots imaginar també, amb els teus pares, els teus germans i els altres, com un instrument a les mans de la necessitat? Són amargs per a mi els teus retrets, Antígona. L'altivesa et tiranitza la raó. Els de la vostra família no teniu mesura.
ANTÍGONA: No hem pogut mai viure humanament.
ISMENE: Aniré amb tu, Antígona. Què faria sense tu?
ANTÍGONA: Oblidaràs, Ismene. No et vull ara al meu costat.
CREONT: Prou sabies que et destinava el meu fill, i m'obligues, en canvi, a lliurar-te a la mort. Amb quin dolor, si ho volies comprendre, amb quin punyent i profundíssim dolor! Però aquesta ha estat la teva estranya tria: sigui.
TIRÈSIAS: No sents com t'envolta una reprovació glaçada, rei? Si algú ja diu que el teu consell ha perdut els antics dinastes, tothom afegirà que la teva llei va enfonsar Tebes.
EURÍDICE: Tingues llàstima d'Antígona.
ISMENE: Compadeix-te de nosaltres.

         (CREONT vacil·la.)

CREONT (als CONSELLERS): Què aconselleu?
EL LÚCID CONSELLER (al seu AMIC): Em reservaré el que penso i et recomano que facis el mateix. Els altres ratificaran la condemna a Antígona.
CREONT (de nou als consellers): Què aconselleu? Us exigeixo una clara resposta.
CONSELLER SEGON: Planyo Antígona i la seva sort, però no pots exceptuar ningú d'obeir les lleis.
CONSELLER QUART: Honora la voluntat dels caiguts per Tebes.
CONSELLER TERCER: No salvaràs aquesta dona.
CONSELLER PRIMER: No et pots sentir misericodiós amb qui atrau contra tu els partidaris de Polinices.
ANTÍGONA (amb una suprema dignitat): Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m'ordenava d'arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A TIRÈSIAS.) Que les teves prediccions no s'acompleixin. (Als CONSELLERS, en general.) Calmeu el poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins el darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s'acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.

          (ANTÍGONA calla i camina després, amb EUMOLP, enmig de guardes, cap al seu destí. CREONT encapçala la sortida de tots els personatges. Queden ressagats el LÚCID CONSELLER i el seu AMIC.)  Aquest monòleg final del LÚCID CONSELLER fou incorporat posteriorment a la revisió de 1963.

EL LÚCID CONSELLER: (en un últim parlament que el possible lector es pot estalviar, si ho prefereix, i que pot escurçar o suprimir, al seu criteri, el director d'alguna improbable representació de l'obra): Un lamentable però correcte acabament de l'episodi. Tirèsias llogarà de seguida uns altres ulls experimentats i desvergonyits. Ismene esdevindrà aviat una conca que no tindrà ni nebots. Impedit el desastrós matrimoni, Euridíce, després del decent i moderat disgust, respirarà en endavant més tranquil·la. Creont, insegur al clos del seu recel, presidirà potser durant alguns anys una organitzada demagògia, aquesta precària treva: si s'amagreix i no l'assassinen, potser viurà durant una llarguíssima temporadeta. Sense ni un bri d'imaginació, els nostres col·legues s'entaularan al vespre, com cada dia, i menjaran amb molta gana, com sempre. Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén. La de l'esclau serà ràpida, de segur: pel camí el guardes s'entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo. Ningú no contemplarà la d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius. El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El qui és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l'impassible somriure dels Déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rere les brillants paraules sinó una cadena de fets buits de sentit? I així amollaria un enfilall de conceptes, però cap d'ells ja no evitaria el suplici d'Antígona, la qual ha estat capaç d'assumir i superar la tragèdia sencera del seu llinatge, incloses les nècies i funestes discòrdies dels seus germans. Notaràs, però, que el seu àmbit mental i emocional no era prou ampli per acceptar el sinistre però indefectible Creont, perquè no varen col·locar Antígona en un inaccessible cim, amb els hipotètics déus, sinó, com a tu i com a mi, a nivell de la confusa vida, és a dir, a nivell del sofriment. I com establir i repartir, doncs, amb nítida precisió, des d'aquest movedís nivell comú, responsabilitats i culpes? La responsabilitat, per exemple, del nostre silenci, fill tant del que sé que anomenes la meva distanciada lucidesa com del que permetràs que qualifiqui de temor, el teu temor de desplaure al nou rei. Confessa que ha estat còmode al teu espantd'apuntalar-se en la meva recomanació. I sí, no ho dubtis, Creont ha sentit o endevinat i, en definitiva, ha ben entès tot el que jo et deia, però no li tinc gaire por, perquè la meva vida ja és feta, íntimament justificada, i a ell li consta tanmateix que un comentari, una conversa o un monòleg marquen la visible ratlla de la meva limitació. D'altra banda, compto amb algun valedor a acontentar o a no enutjar fora de Tebes i espero que Creont no cometrà l'equivocació de molestar-me. Però callo, perquè m'adono que ens hem quedat sols, i ens cal ajuntar-nos al seguici. I callo també, perquè la lucidesa, que deixa intacta l'acció i els seus inintel·ligibles embolics, irrita de seguida tothom, fins el mateix lúcid. I perquè, ben mirat, potser sí que els meus mots representen un perill, però no per mi que parlo, sinó per a tu que escoltes.

(El LÚCID CONSELLER i el seu AMIC se'n van. Un focus verd il·lumina intensament la buida escena, i dues ventades impetuoses i contràries es desfermen i xoquen, mentre cau amb lentitud el teló.)

B. 1-8 març 1939.
Refeta pel novembre 1963 - febrer 1964
Repassada pel setembre - octubre 1967.

- - - - - - - - -

La transcripció del text al Blog és feta amb la col·laboració de Clara Perramon, Ariadna Cordon i Claudia A. Prieto


Per rumiar-hi una estona


L'ANTÍGONA D'ESPRIU: CONCEPCIÓ, EDICIÓ I REVISIÓ

Salvador Espriu féu una primera versió d'Antígona l'any 1939 quan, encara, no havia acabat la guerra civil. És evident, doncs, l'estreta relació entre els esdeveniments tebans -la guerra fratricida- i els fets que, del 1936 al 1939, succeïren al nostre país. Uns i altres no foren, per a Espriu, sinó una insensata baralla entre germans. Així, Antígona fou, segons Carles Miralles, "… la primera, fulminant resposta d'Espriu a la guerra civil espanyola". A partir d'aquí podem observar, per tant, un seguit de paral·lelismes no només entre Tebes i l'Espanya assetjada per la guerra, sinó també entre els habitants d'un i altre poble que resten dividits entre els partidaris d'un i altre bàndol; i, també, entre Creont, provocador del conflicte tebà i el dictador espanyol; i resta, encara, Eumolp, el geperut que potser coneix i practica els misteriosos ritus del meu poble, que acompanyarà Antígona fins a la mort, i que podria identificar-se amb l'autor, perquè, tal volta, és també versemblant de creure que algú -l'autor mateix?- la va ajudar en la seva pietat. L'obra, però, no fou publicada fins al 1955 (Ed. Moll, Mallorca) i estrenada fins al 1958 per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Ricard Salvat en féu el 1963, un segon muntatge a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. En una revisió que Espriu va fer de l'obra l'any 1964, hi aparegué un nou personatge: el Lúcid Conseller, que introdueix un alè de sarcasme i d'ironia, de distanciament escèptic de la realitat. Encara, una darrera revisió pel setembre de 1967 introduirà algunes, breus, modificacions del text que apareixerà com a definitiu a Edicions 62, l'any 1969.

Marta Nadal i Brunés, "Antígona, anàlisi externa".
Fragment extret de la Guia de lectura per a Antígona que publicà Edicions de La Magrana, a Barcelona, l'any 1993.

- - - - -

UN DEBAT ENTRE ÈTICA I POLÍTICA

Antígona, filla d'Èdip rei de Tebes, ha vist morir els seus dos germans Etèocles i Polinices l'un per mà de l'altre, en una guerra civil que ha acabat donant el poder al seu oncle matern Creont; com que Etèocles defensava la ciutat i Polinices, exiliat, l'atacava, el nou sobirà ha decretat que el primer rebi honors fúnebres i el cos del segon sigui abandonat a voltors i gossos. Antígona no ho pot sofrir i desafia el decret de Creont mirant de cobrir amb una mica de terra el cadàver de Polinices. La inflexible convicció de la noia que ambdós germans han de ser tractats iguals, que ara que són morts ha de ser restituïda la igualtat entre els dos, duu Creont a la crispada i injusta decisió de condemnar-la a morir. Des de Hegel, que hi va veure el model d'una crisi fundadora de la modernitat —entre la família i l'Estat, entre natura i llei—, aquest enfrontament entre Antígona i Creont no ha cessat de trobar-se en el centre del debat sobre la dignitat i els límits de la condició humana i sobre el sentit tràgic de la vida i de la història —sobre ètica i política, en definitiva.

Fragment de la introducció a Antígona que fa Carles Miralles a l'edició de La Butxaca - Ed.62, Barcelona, 2008. Transcripció de Laura Quintana.

1 comentari: